Autor: Francesc Jover.
Enviat al Nihil Obstat el 12 d’octubre de 2019
La setmana passada vaig conèixer un dels mites
més celebres de la pilota valenciana, el joc autòcton del País Valencià: Antoni
Reig Ventura, Rovellet. Després de parlar amb ell vaig estar tot el dia
molt satisfet; mai havia entrevistat una persona tant important i mai havia
experimentat una emoció igual. Salvant el temps i la distancia, va ser com si
ho haguera fet a la Marilin Monroe o el mateix John Wayne. Em vaig veure una
mica travat, especialment quan intentava fer-li les oportunes preguntes com fan
els entrevistadors mediàtics. Conforme anava contant-me la seva vida em sentia
més incapaç de tirar-li de la llengua. Tanmateix, el seu permanent somriure em
va retraure la serenor i em va fer veure que estava davant, no sols d’un
llegendari personatge, si no d’una bona persona, propera i de fàcil tracte.
Rovellet sap el que ens interessa i t’ho diu de la manera més natural; com
aquell que va a comprar el pa tots els dies, o aquell altre que porta les nenes
o nens a escola.
Em
diu que li va se fàcil introduir-se al joc de la pilota perquè son pare era
l’encarregat del Trinquet de Pelai, el que ara diuen la «catedral de la
pilota». Son pare ja fou jugador de pilota amb el nom de Rovell de Dénia
d’on era natural. Per això el trinquet de Dénia li han posat el nom del seu
fill Rovellet.Antoni Reig, o Tonin que
li deien quan era xiquet, de poc li haguera servit l’espenta de son pare sense
les optimes qualitats que tenia des de ben menut. Va nàixer el 1932 al mateix
carrer de Pelai, justament en una casa al costat del trinquet. Abans de 15 anys
ja el vestiren de blanc i es feu professional amb el nom de «Tonin el fill de
Rovell», la qual cosa vol dir que fou un prodigi de xiquet demostrant la seua
vàlua en aquest esport. Pocs temps desprès s’enfrontava en el millor jugador de
l’època com fou Juliet d’Alginet, altre mític de la pilota. Tota la seva vida
ha viscut de la pilota arribant a la màxima categoria i popularitat en aquest
esport. Per això forma part del grup de millors jugadors de la història que ha
tingut el País Valencià ocupant un lloc especial en la capçalera de la
catedral. Es va retirar molt prop d’arribar a 48 anys, una edat molt avançada
per un pilotaire d’eixa categoria.
Ha
competit el seu estil i saber per tots els pobles de dalt a baix del País
Valencià movent la màxima expectació allà on anava fent partides excepcionals seguides
per una selecta i entesa afició. També em diu que s’ha sentit molt còmode i
satisfet de les partides benèfiques que ben sovint feia, i d’això ho saben molt
be l’hospital de San Joan de Déu i el de Fontilles entre moltes altres
institucions.
L’any
1951 va fer una gira de partides pel sud valencià, competint en Alcoi,
Castalla, etc. Va visitar també al Comtatl’Alqueria d’Asnar per una gestió que havia de fer en nom de la
Federació Valenciana de Pilota. Encara diu que guarda amb molt d’orgull algun
dels llibrets de paper de fumar Bambú que li regalaren.
Quant a medalles i condecoracions en guarda
tantes que ha perdut el compte. Diu que potser tinga més de 50 copes i caixons
ple de medalles. Li han fet homenatges als trinquets de tots els pobles valencians
on durant més de 30 anys va fer vibrar a espectadors pel seu polit estil. Uns
anys abans de retirar-se, elConsell
Superior de Deports li va concedir la medalla d’argent al mèrit esportiu. Però
de totes les distincions i reconeixements, el que més estima i valora ha sigut
el que li va fer la Generalitat Valenciana el 9 d’Octubre del 2017.
He
pogut sentir les paraules d'agraïment que Rovellet feu en aquesta darrera
distinció i he quedat meravellat per la humilitat i senzillesa que va demostrar
aquest magnific pilotaire. És més, la seva actitud en aquell acte fou
restar-s’hi importància i donar-la a l’esport de la pilota que era l'únic
mereixedor de distincions i homenatges. Finalment va expressar el seu desig de
què la societat valenciana agafe consciència que la pilota ha de ser un esport
de majories a València.
Amb
personatges com el mestre Rovellet, amb l’estil i elegància que ha donat al joc
de la pilota, tenim assegurat el nostre esport nacional. Francesc Jover
“No hay intérpretes en todos los sitios dónde deberían haberlos. De ahí que la sociedad no conozca el papel del intérprete.”
Neus Signes, intérprete en Visualfy, te cuenta cómo es su día a día, qué le llevó a dedicarse a la interpretación en LSE y su visión sobre la figura del intérprete como facilitadora de accesibilidad.
¿Alguna vez te has imaginado cómo es un día en la vida de un intérprete de Lengua de Signos? La figura del intérprete tiene que ser ‘invisible’ dentro de una conversación entre un oyente y una persona sorda, sin embargo su presencia resulta imprescindible en una sociedad como la nuestra en la que todavía quedan tantas barreras por derribar.
Cuando las personas sordas acuden al médico, se abren una cuenta en un banco, hacen trámites en la administración pública o acuden a la justicia se siguen encontrando obstáculos. Frenos que les impiden disfrutar en igualdad de condiciones que el resto de los servicios ofrecidos por empresas y entidades públicas.Los intérpretes traducen a Lengua de Signos y viceversa lo que se habla en una conversación ya sea in situ, por teléfono o videoconferencia. Las personas sordas tienen que tener acceso a la información que se les da, es su derecho (según indica la ley 27/2007 de 23 de octubre). De ahí que sean tan necesarios en espacios de interacción directa con el público.
Hoy le pedimos a Neus Signes, intérprete en Visualfy, que nos explique en qué consiste su profesión de intérprete de lengua de signos.
Hola Neus, nosotros en Visualfy ya te conocemos, pero nuestros lectores no tienen (todavía) esa suerte, ¿por qué no empiezas contándonos algo más sobre ti? ¿Quién eres? ¿Por qué decidiste dedicarte a la interpretación de lengua de signos? ¿Cómo te formaste?
Cuando acabé el instituto tenía muy claro que quería dedicarme a lo social. Mientras estudiaba el ciclo de Integración Social nos dieron un curso de 30 horas de Lengua de Signos. De hecho ahí es donde mis compañeras me pusieron mi signo. A partir de ahí me empezó a interesar mucho.
Al terminar el ciclo que hice de Integración empecé a estudiar los cursos que se impartían en la federación. Como en ese momento no encontraba trabajo de integradora, estaba trabajando en comedores de colegios y al mismo tiempo iba haciendo los cursos de Lengua de Signos. Cuando acabó el año me di cuenta que era algo que me gustaba y me motivaba. Empecé a formarme y me fui a estudiar a Granada interpretación de Lengua de Signos.
Antes de llegar a Visualfy, ¿dónde adquiriste experiencia?
Cuando acabé el ciclo de interpretación, la verdad es que tuve mucha suerte. Salió una oferta de trabajo en la asociación de personas sordas de Gandía y estuve casi todo un año trabajando de intérprete. Fue allí donde realmente aprendí qué es la comunidad sorda, donde realmente traté, conviví y trabajé codo con codo con ellas. Ahí es donde yo, digamos, culminé mi formación aunque realmente fue el inicio de mi experiencia laboral.
Después trabajé durante mucho tiempo en FESORD CV y la Federación de Personas Sordas de Andalucía. Iba de aquí para allá hasta que decidí quedarme en València y estuve siete años trabajando para FESORD en diferentes cursos del SERVEF y como intérprete de servicios.
Más tarde tuve la oportunidad de trabajar de comercial y acepté dado que la estabilidad laboral era un poco precaria. Cinco años después me surgió una oferta para trabajar de intérprete en el senado para Pilar Lima. En los cuatro meses que estuve allí adquirí una gran experiencia. Cuando acabé allí me puse en contacto con Visualfy y me comentaron que había un puesto de intérprete disponible, que si me interesaba sería mío pues cumplía con los requisitos, necesitaban a una persona que además de interpretar hiciera labor comercial.
¿Qué destacarías de tu trabajo como intérprete en Visualfy?
En Visualfy ahora estoy muy dedicada a la labor comercial. Pero al tener compañeras sordas diariamente también hago interpretaciones. Sobre todo en reuniones con dirección en las que se necesita comunicar algo con más detalle, pues los compañeros poco a poco van aprendiendo Lengua de Signos. (Descubre el departamento en el que trabaja Neus en Visualfy).
¿Cómo te sientes al trabajar en un proyecto que busca visibilizar a las personas sordas?
Yo creo que las barreras con las que se encuentran las personas sordas principalmente se deben a la falta de visibilidad que hay. Por ejemplo, cuando ves a una persona en silla de ruedas por la calle sabes de inmediato que tiene una discapacidad. Una persona sorda, a no ser que esté en ese momento utilizando la Lengua de Signos no te das cuenta de que lo es. El problema se debe a la falta de visibilidad de la comunidad sorda.
Me encanta trabajar en un proyecto que intenta hacer más visibles las dificultades con las que se encuentran e intentar que la sociedad se adapte a las necesidades que tienen.
¿Qué opinas de la visión que en la sociedad se tiene de la figura del intérprete?
Si hablamos de manera teórica, al existir intérpretes de otras lenguas sí que se entiende el concepto, pero cuando se lleva a la práctica la gran mayoría no sabe como tratar al intérprete de Lengua de Signos.
En la mayoría de los casos el intérprete se sitúa junto al oyente para hacer la interpretación. A veces la falta de concienciación da lugar a situaciones incómodas y en ocasiones cómicas. Y todo sucede por el desconocimiento de no saber cómo funciona, cuál es el papel del intérprete, etc.
¿Crees que hay suficiente concienciación?
La verdad es que no, falta conocimiento por parte de la sociedad. Y al mismo tiempo es normal que falte porque como no hay intérpretes en todos los sitios dónde deberían haberlos. De ahí que la sociedad no conozca el papel del intérprete.
¿Dónde crees que se necesitan más intérpretes?
Intérpretes se necesitan en todos los ámbitos, pero si tuviera que priorizar diría que son prioritarios los intérpretes en educación. La formación de personas sordas o de cualquier persona suele ser la base para tener un futuro y una igualdad de oportunidades. Para encontrar trabajo, poder desarrollarse profesionalmente, etc. De modo que es prioritario el que haya intérpretes en el ámbito formativo, en el ámbito de la educación.
También en las conferencias y en todos los servicios en los que es necesaria la comunicación directa y es preciso tener un intérprete. En el ámbito sanitario por ejemplo, cuando una persona sorda va al médico tiene que ponerse en contacto y cuadrar la cita con un intérprete. Sería imprescindible que en el ámbito sanitario hubiera intérpretes en los centros médicos.
Seguro que has sido testigo de más de una situación anecdótica. Algunas cómicas y otras no tanto, ¿destacarías alguna?
Unas cuantas. Se repite mucho el “dile que”. Como el que presta la voz es el intérprete el oyente dice: “dile a (nombre) que… «. Entonces yo como intérprete le digo “puedes hablar directamente con él, que está aquí delante, te está viendo, te está mirando a los ojos y puedes comunicarte directamente con él, yo solo presto mi voz.” Esto suele pasar el 95% de las veces.
Hay otras situaciones en las que la persona sorda se presenta diciendo “Hola, soy (nombre)” y el intérprete dice lo mismo. Entonces el oyente le da la mano al intérprete en lugar de a la persona sorda. Entonces el intérprete dice: “no, que yo no soy (nombre), es él”. Es la persona sorda la que le corrige y le dice “no no, que soy yo”, que también traduce el intérprete. Al final se crea un círculo vicioso del que a veces es difícil salir hasta que el intérprete le tiene que decir a la persona sorda: “mira, perdona, voy a explicárselo yo porque sino no salimos de aquí.”
También recuerdo que interpretando en un examen un profesor me dijo: “pero no le chives las respuestas”, y le contesté: “yo estoy aquí para interpretar, no para chivarle las respuestas. Entre otras cosas porque no tengo por qué conocerlas.” Aquella vez interpreté a una persona mayor que tenía un nivel de comprensión lectora bajo y claro, le tuve que interpretar las preguntas y explicárselo al profesor. Esto último también es muy frecuente.
¿Qué les dirías a las empresas o administraciones que todavía no son accesibles a las personas sordas?
Que están imcumpliendo la ley, directamente. Cualquier persona debe tener libre acceso a cualquier espacio público y a su información y a su contenido, entonces, si una persona sorda no puede acceder a su información quiere decir que esa administración no está cumpliendo con la legislación.
Los discursos políticos no sirven de nada si no hay actos que los hagan realidad y para ello es necesario hacer esas adaptaciones, hacer los espacios accesibles. Del mismo modo que hacen rampas para que puedan acceder las sillas de ruedas, hay que adaptar las alarmas de incendios y adaptar la información escrita que pueda haber, para que las personas sordas accedan a ello.
En un ascensor está ya muy asumido que los botones de los pisos están en número y en braille. Tanto las compañías de ascensores y las administraciones son conscientes de que eso se tiene que cumplir. De hecho, los inspectores lo revisan y comprueban que se cumpla pero, sin embargo, en la legislación también se pide que esté adaptado para las personas sordas, eso no se cumple y no pasa nada.
Hay que ponerse las pilas, la administración tiene que presionar, tiene que hacer las adaptaciones que corresponden en sus propios edificios pero también tiene que presionar a las empresas para que hagan las adaptaciones que a ellos les corresponden, para facilitar el acceso para todos.
¿Y a los jóvenes que se están planteando estudiar interpretación de LSE?
Que adelante. Hacen falta intérpretes y esperemos que la sociedad se conciencie de la situación que hay y que se formen. Además de ser una oportunidad de trabajo, porque buscas siempre una formación que tenga salida laboral, estás aprendiendo a comunicarte con un colectivo de personas que hasta ahora no has sabido cómo comunicarte con ellas.
Yo pienso que como cualquier otro idioma, siempre es bonito aprender para poder mejorar la comunicación entre las personas. Porque al final todo el mundo se mueve por la comunicación. Si no hay comunicación entre las personas el mundo se para y es imprescindible que aprendan a comunicarse entre ellas. Si te hace falta aprender inglés, te hace falta aprender Lengua de Signos. Lo que haga falta para poder comunicarte con el que tienes enfrente. ¡A por ello!
Autor: Francesc
Jover. enviat a Nihil Obstat el 25 de setembre de 2019
Fa uns
dies s’ha inaugurat al Palau Comtal de Cocentaina una exposició de l’artista
alcoià Emili Blanes que ha estat organitzat pel Fòrum de la Memòria
Històrica i Democràtica a Cocentaina. El lema de l’exposició és, «No
oblidar és un deure», referint-se a l’època fosca de República i franquisme
que entre uns i altres se’ns ha amagat conscientment durant dècades. Si el tema
en si ja és atractiu, quan va acompanyat d’una enginyosa creativitat artística
com és la del company Emili pot ser força interessant.
El
muntatge expositiu se’ns mostra molt ben estructurat segons pot apreciar-se per
diferents aspectes: documents, dibuixos, poemes, fotos, collages, premsa
republicana, etc. L’exposició està dedicada a les noves generacions perquè
puguen entendre aquells fets que mai els han parlat obertament i amb total
llibertat.
Poden
veure’s retalls de premsa de l’època republicana i de postguerra, on destaquen
fotografies de personatges tant suggerents com Peset Aleixandre, Bosch i
Morata, Lluís Companys i tants d’altres; inclosos alcoians que feren possible
segons els diaris de l’època, d'utopia republicana. Es fa un repàs als poemes
més significatius i obra literària de Miguel Hernàndez, Pablo Neruda, Federico
Garcia Lorca, Buero Vallejo, etc. que et situen en l’època i el moment.
També hi
ha una mostra de llibres de text de l’escola republicana, primera ocasió que
van tindre les classes socials de la societat amb menys recursos de rebre un
ensenyament públic, laic, gratuït i de qualitat. Mai més s’ha tornat a repetir
per l’Administració aquell conjunt d’experiències. És quan es va posar en
pràctica «l’Escola Il·luminada», que tant a fons ha estudiat la professora
Cristina Escrivà Moscardó. Tal com estava l’ensenyament en aquella època, va
ser un gran encert de l’Administració Pública aplicar aquella metodologia
didàctica que encara no ha estat superada, segons opinió de molts actuals
iprestigiosos docents. No solament fou
l’aportació de material tècnic i humà, també fou financer que
-proporcionalment- tampoc ha estat superat.
Hi ha un
lloc especial per alguns poetes i cantants valencians com Vicent Andres
Estellés, Joan Valls, Raimon, Ovidi Montllor, etc. que durant el franquisme
feren subtils referències o patiren l’efecte de l’esparadrap a la boca. Sembla
que hui podem afirmar amb total seguretat que l’any 39 la política, l’art, la
ciència i la cultura en general amb totes les seves disciplines van quedar
orfes. Els afusellaments, les presons, l’exili, acabaren en quasi tots. Els que
van quedar a l’exili interior, els tallaren la llengua mitjançant una lletania
de prohibicions.
En general
són textos i, especialment, imatges vertaderament impactants que forçosament et
col·loquen dins d’aquell temps. A més a més, queda contextualitzada
internacionalment una etapa franquista insinuant la guerra freda,l’anticomunisme, la caça de bruixes de
McCarthy, l’imperialisme dels EE.UU. etc.
Es de
veres que el que dic ha estat mogut per l’emotivitat de les imatges i no pels
meus coneixements d’art. Però us recomane la visita a l’exposició que estarà
penjada fins el 8 d’octubre (si no la prorroguen). Abans d’acabar afegiré un
comentari de com veig el tancament de la mostra a forma d'epíleg. Detall no
menys impactant que convida a pensar. El perill del neoliberalisme econòmic i
dels poders fàctics financers que estan dominant el món ientrant en una etapa que potser no hi ha
retorn; la situació actual de la indústria armamentística que crea
inestabilitat internacional principalment a les classes més vulnerables; etc.
Tot plegat crea un desequilibri sociològic a més d’ecològic al món que si no es
busca aviat una solució pot convertir-se en irreversible.
Finalment,
dir que els artistes progressistes i d'avantguarda dels anys 30 foren
menyspreats pel nazisme i feixisme i la seva obra reprimida. A més, foren
durament represaliats i cínicament desprestigiats per les denúncies que feien.
Després de veure detingudament aquesta obra i fer-se les oportunes reflexions,
un pot anar-se’n cap a casa satisfet de pertànyer al gènere humà.Això havia
de ser la primera pretensió de l’art.
Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil
Obstat el 20 de setembre de 2019
He reprès les tertúlies al Cap i Casal, la
meva ciutat d’adopció, retrobant-me en antics col·legues i altres de nous que
van incorporant-se. Per cert, en saber que soc de Cocentaina, no se per quina
regla de tres em refreguen pel nas la vida i miracles del bisbe Reig Pla.
Sempre els dic –encara que ho saben de sobra– que no és sant de la meva devoció.
A més, afig que fa uns anys un grup cultural de Cocentaina el vam
declarar públicament persona poc grata. De qualsevol manera a mi no m’interessa
el que diu, fa o deixa de fer el meu paixà de sotana. Qualsevol de les
activitats que se li coneixen i que puntualment ixen als mitjans d’informació,
per una m’entren i per altra m’ixen, com a la majoria de ciutadans. Em sembla
que ni els propis creients fan cas d’eixos sermons farcits de “dogmatitis” i
sense tocar peus a terra. Diria que els creients de hui són més selectes i
crítics en la pastoral que els apliquen i no són escolanets d’amén. Tot i així
he de dir-vos que és de veres que el tema em desperta certa morbositat o, si
més no curiositat. Això fa cabussar-me a les xarxes socials cercant els darrers
disbarats del bisbe cocentainer. A Reig Pla se’l coneix principalment per la
seva homofòbia i altres “pecats” relacionats amb el sexe. S’ha dit a tort i
dret que la manera que mons. Reig Pla té estructurat el seu pensament moral
naix a la bragueta. El tenen obsessionat els “pecats” de bragueta i algú –o
alguns– havien de dir-li que són pecats que, segons la dita popular, són
insignificances que el nostre senyor se’n riu. A més a més, no fa més que
qüestionar la violència de gènere i posar problemes de consciència a
l’avortament i a l’administració de sagraments a divorciats i fills nadons.
Problema que tenen resolt molts capellans a peu de carrer i no passa res.
Llegia
últimament a Religió Digital que el darrer mes d’agost ha passat un temps el
citat i polèmic bisbe, al Valle de los Caidos. No crec que fora per fer
exercicis espirituals, perquè per això haguera anat a Montserrat. Però, no ha
sigut solament Reig Pla qui ha estat al mastodòntic mausoleu del dictador
Franco; també ho han fet altres bisbes inclòs l’auxiliar de Madrid Martínez
Camino. Justament ara que, en compliment de la llei de Memòria Històrica i
Democràtica, la societat està en ple debat per desmuntar un dels testimonis
feixistes més importants que queden en la simbologia franquista. ¿Que feien
aquests poders fàctics en aquell lloc? Precisament ara que per la mediocritat
dels nostres polítics per abordar el tema de l'exhumació és el Tribunal Suprem
qui ha de fer-ho.
Per
altra banda, diferents xarxes socials apunten que Reig Pla és l’únic bisbe en
actiu que encapçala una campanya contra el papa Francesc. No crec que el Cap de
l’Església siga tan “perillós» i “revolucionari” com per a voler donar-li la
volta al potent aparell del Vaticà. Perquè, ¿què és el que fa o ha dit el Papa
que ha creat eixe moviment en contra seva? No crec que siga perquè vol ordenar
capellans casats. O si? O perquè no ha caigut massa be que s’haja posat en
alerta dels fidels els Marcials Maciels que apareixen per tot arreu amb la
possibilitat de ser entregats a la justícia laica. Qui sap?
És
veritat que Reig Pla diu sentir una gran estima pel Papa Francesc i per això
mateix no fa més que matisar i interpretar lliurement moltes de les
declaracions que fa el Papa. Bo; ser més papista que el papa i fer-ho per amor
i pretesa lleialtat, tampoc és cap novetat.
No
molt sovint però, en algun moment he sentit anunciar alguna missa per la
conversió del Papa. Això no tindrà molt de trellat si voleu, però, ¿penseu que
en té més la fòbia que Reig Pla té pels que lliurement volen practicar el sexe
d’un altra manera? El sexe, que és una de les importants gràcies de Déu¡ ¿De
veres que per això perilla la moral i bons costums de la societat?
Autor: Francesc Jover.
Enviat a Nihil Obstat el 9 de setembre de 2019
Fa uns dies vaig quedar sorprés per una noticia dels mitjans de comunicació quan deien que el president de la República Alemanya demanava perdó al president de Polònia per haver-la invadit militarment el 1939. Quan fou sotmesa amb tanques i bombes pel govern imperialista d’Adolf Hitler. Sembla que l’acte de demanar perdó fou solemne i meditat, coincidint en el 80 aniversari d’aquella acció bèl·lica que inicià a més la Segona Guerra Mundial. Junt al president alemany estava la cancellera Àngela Merkel. Els dos mandataris demanaren perdó i assumiren la seva responsabilitat, afirmant a més, que aquella invasió fou un horripilant crim a banda de les mortíferes conseqüències que va tindre.
He estat últimament una mica desconnectat dels mitjans d’informació i el primer que vaig pensar és que els neocomunistes, possibles agermanats amb els nostres Unides Podem, governaven Alemanya i de colp i volta les coses anaven a ser diferents en Europa. Em va durar poc el dubte perquè la Merkel no és tant atrevida com per identificar-la amb la formació de Pablo Iglesias. Per fi vaig aconseguir asserenar-me i em vingué a la memòria aquella frase de Fraga Iribarne quan deia: «nanos, Espanya és diferent».
He començat dient que vaig quedar sorprés perquè les diferents associacions que hi han a Espanya sobre Memòria Històrica no sols tenen dificultats per accedir als arxius per buscar la veritat sobre la República i el franquisme. Si no que a més, les administracions polítiques de l’Estat no tenen un criteri unitari i clar que el colp d’estat de Franco fora delicte. Per la qual cosa demanar perdó per errors polítics que han esdevingut crims de guerra em pareixia comparativament excepcional.
Segons el meu parer, i seguint el criteri dels actuals mandataris alemanys, el colp d’estat militar contra la Segona República legalment constituïda fou un acte de rebel·lió criminal i una traïció de Franco i dels militars que la portaren a efecte. La mateixa traïció i crim que va cometre l’exercit nazi invadint militarment un país independent com Polònia. En un cas i altre, els dos colps de força militar foren seguits d’una guerra de diferents proporcions, però, com totes les guerres igual de tràgiques i terrorífiques. Destacar que durant la Gran Guerra es va produir un dels majors genocidis de la història als camps de concentració nazis. L'única diferència entre una i altra guerra és que el potent exercit nazi fou derrotat i l’exercit colpista, deslleial i traïdor de Franco fou guanyador. Per això es va instal·lar el terror feixista mitjançant una dictadura que va durar quaranta anys.
Alemania pide perdón a Polonia
No és menys cert però, que durant la dictadura franquista a Espanya es van cometre milers i milers d’assassinats que -com en el colp d’Estat- encara ningú ha demanat perdó. Fins l’últim moment que Franco va estar en vida, encara es van produir afusellaments per motius polítics. És més, els ficticis judicis que feien els tribunals militars a partir de 1939 foren d’una insolència degenerada. Van haver-hi milers i milers d’afusellats i empresonats pel delicte de rebel·lió, quant en realitat els rebels foren els propis tribunals.
Anul·lar les sentencies aquelles és una de les reivindicacions que tenen les Associacions de Memòria Històrica i Democràtica. Això no pot ser una tasca ideològica de partits o governs d’esquerres; és una voluntat de fer justícia o, si més no, com diem els valencians, de tindre trellat o no. De cap manera val el que alguns historiadors diuen que cal analitzar la història segons el moment i les circumstàncies quan es produeixen. Encara hi han sectors que afirmen que no podem traure conclusions ètiques d’aquell fet en la mentalitat i cultura que tenim hui. Afirme que això és una fal·làcia, i que tant el colp d’Estat feixista com els judicis militars foren una gran mentida i mai no canviarà el concepte d’haver sigut uns mentiders per molt temps que passe i per molt que camvie la societat. A Alemanya no es l’esquerra qui governa, però sembla que ha fet el que és correcte per aquella acció criminal de 1939.
Demanar perdó dignifica més al que ho fa que al que el rep. A més, cal ser generós i tindre molt de seny i sentit comú, cosa que no ho han demostrat les diferents administracions de l’Estat. A més, tots els governs que han hagut durant la transició, mai no han estat convençuts que el fet d’haver aniquilat la República fou una il·legalitat i per tant un delicte. Mai han cregut en la bondat de la República. Això ha sigut l’error històric més greu (entre altres) que ha fet la transició.
Si hi haguera hagut la més elemental convicció democràtica a hores d’ara ja haurien condemnat l’ignominiós fet de la rebel·lió militar que va acabar amb la Segona República. Això no haguera canviat ni canviaria el que es va fer, però es rehabilitaria simbòlicament la dignitat a milers i milers de republicans vençuts i maltractats que van morir desposseïts de qualsevol honor.
Curiosament, els mateixos que no són capaços de reconéixer obertament el delicte del colp d’Estat de 1936, són els que hui es declaren «constitucionalistes». No es pot defendre amb tant de cinisme la Constitució de 1978 amb la taca que porten damunt de no haver respectat i deixat al lloc que correspon la Constitució de 1931. És un greuge comparatiu entre una i altra Constitució. A més a més: ¿caldria demanar perdó per haver agredit militarment un règim legalment constituit?
Autor: Francesc Jover. Nihil
Obstat. 22 de Juliol de 2019
Donant una ullada a la revista de signe catòlic “Cresol” de juliol-agost, he quedat gratament sorprès en veure que
hi ha dos articles sobre la Memòria Històrica. Un tema que està endinsant-se
cada volta més en el subconscient de la societat per anar descobrint les
fosques llacunes que va deixar el franquisme i la transició. Em sembla be que
aquest tema vaja obrint-se camí en la premsa i que arribe també als mitjans
d’informació de l’Església valenciana. És un goig veure que el tema està
reviscolant cada volta més i que els mitjans d’informació confessionals han
pres consciència d’abordar-lo amb rigor.
Tot i així, he de fer algunes puntualitzacions als dos articles mencionats perquè
em pereixen totalment discordants i allunyats d’una línea editorial concreta. L’un
tracta de les foses comunes de les víctimes del franquisme que cal recuperar i
dignificar, actitud que no ha sigut gens habitual en l’Església catòlica. L’altre,
més en consonància en la posició de l’Església, tracta de les malifetes dels
rojos i del martirologi que patiren monges i capellans, així com de la
brutalitat republicana contra els creients i el patrimoni de l’Església. Els
arguments d’aquest últim ens té molt acostumats l’Església. Segons el meu
parer, “Cresol” ha desaprofitat l’ocasió de mostrar-nos una millor i més
objectiva cara de l’Església valenciana, sobretot pel que fa a l’article de Vicente
Carcel Ortí que, sense negar algunes coses que diu, continua com sempre ha fet reblat
el clau i criminalitzant la Segona República com enemiga acèrrima dels catòlics.
Això no és cap novetat en l’aparell jeràrquic de l’Església, però ací es veu més
la contradicció que hi ha al costat de les reflexions més objectives que fa
Vicent Comes sobre les foses republicanes. Contradiccions pròpies que ha
manifestat sempre l’Església beatificant a Joan XXIII, la monja mare Maravillas
o l’Escrivà de Balaguer. Darrerament sembla que s’ha obert també (o va a
obrir-se) un procés de beatificació al general Franco per haver comprovat
alguns miracles que ha fet després de mort. Eixa seria grossa.
Continuant en els articles de la memòria històrica, el que més m’ha sobtat de
tot és l’afirmació que fa mossèn Carcel quan afegint un adjectiu a la seva memòria
històrica qualificant-la de catòlica. ¿Voldrà dir l’articulista mossèn que la
Memòria Històrica i Democràtica que han obert les universitats i investigadors és
diferent a la que ell proposa? Almenys jo, estava convençut que memòria
històrica sols n’hi ha una, independentment de les creences religioses de cadascú.
¿És que pot haver-hi una història catòlica i un altra laica? Fins ara tenia
clar que sols havia una única història que podia ser parcial, rigorosa, tendenciosa,
tergiversada, que conta mitges veritats, etc.; però, catòlica...?
Repensant més a fons el tema no he pogut evitar obrir-me més interrogants que
m’han fet veure que el tema no és tant descabellat. Potser es tracta d’afegir a
la història alguna cosa més concreta. No hi ha hospitals catòlics?; teatre o
cine catòlic?; música o literatura catòlica?; etc.; perquè no pot haver-hi una
història catòlica?
De qualsevol manera, finalment tampoc em quadren totalment les coses i
continue obrint-me interrogants. Possiblement aquests interrogants i dubtes
meus siguen per no haver superat amb èxit una adequada catequesis. El cas és
que no puc evitar preguntar-me coses com les que dic tot seguit: la història de
la Reconquista –en majúscula– iniciada a Covadonga per don Pelaio, és catòlica?
Supose, això si, que la història dels Reis Catòlics serà catòlica, valga la
redundància. La història dels Peixets d’Alboraia estic ben segur que és catòlica;
i la del Crist de Sumacarcer també? Com podríem especificar quines són
histories catòliques i quines altres no?
No podia creure-m’ho. Ahir, en fer una lleugera mirada als periòdics que veig habitualment em vaig assabentar el perquè el general Franco va guanyar la guerra d’Espanya (1936-1939). Jo, que per suposat no sóc cap entès en guerres, creia que l’haver guanyat aquella guerra (com les altres) fou per haver tingut més soldats, més i millors armes, una bona estratègia militar, etc. Quan dos es barallen sempre he vist que guanya el més fort i el més ben preparat, això és de sentit comú. A no ser que algú dels dos rebutge l’ètica pegant colps baixos. Ple de curiositat vaig començar a llegir la noticia per veure si després de més de 80 anys descobria un raonament mínimament intel·ligible i aclaridor. No; en aquest cas no el vaig trobar. A més, encara que no sóc cap expert analitzant escrits –i potser per això– no hi vaig veure en l’argumentació del text un fil conductor lògic que em portara a un dubte reflexiu. És més, en adonar-me que l’autor era Jorge Fernández Diaz, i que no fa molt de temps havia sigut ministre de no se quina cartera, la perplexitat fou doble. Jo creia que arribar a ser ministre d’un govern era necessària una talla de trellat més alta. L’altitud intel·lectual que deixa veure aquesta persona –sempre segons el meu parer– ben be podria ser superat per la beneïda “Milagret la Colorà”, la sagristana que fou del Raval del meu poble quant era jove.
He fet aquesta introducció per dir-vos tot seguit que l’interrogant que obri el senyor Fernández de perquè va guanyar Franco la Guerra Civil, la contesta sense cap ironia dient que fou per la intervenció de la Mare de Déu. Això si; no diu quina. Continua parlant que el colp d’Estat estava cridat al fracàs, perquè la República “controlaba el poder económico, el industrial y también tenía el apoyo de la Unión Soviética”. Però van haver-hi altres raons que van ser molt més precises: una "influencia extraordinaria y sobrenatural" a favor del general colpista. La qual cosa sembla suficientment clar que fou la intervenció divina la que feu que Franco fos el guanyador d’aquella contesa.
Innocentment vaig pensar que a continuació mencionaria la declaració col·lectiva que el bisbes espanyols feren a la societat i aprofitaria donar el seu suport a la mediació dels prelats el 1937 entre Déu, sa Mare i el general Franco. Per a mi havia d’haver fet una valoració positiva i donar-los les merescudes gràcies. Desprès vaig pensar que possiblement no ho feu perquè el mèrit d’aquella acció mediadora que feu la jerarquia espanyola s’atribueix també a Franco que és qui ho va demanar al cardenal Gomà. Així que tot anava quadrant-me. Però també em va semblar un buit no mencionar la intervenció de cap sant en la difícil tasca, la qual cosa queda més que comprovat que solament foren Déu, amb tot el seu immens poder, i sa Mare els que s’ocuparen –amb èxit– del tema.
Ara em sorgix un dubte; si el mèrit d’haver guanyat la guerra és tota del Nostre Senyor i de la Mare de Déu, i no de Franco, ¿on queda el prestigi militar que li atribuïen amb allò de “Caudillo por la Gracia de Diós” i segons ens deien a l’escola i a totes i cada una de les monedes? Açò no m’acabava de quadrar perquè qualsevol persona, encara que fora més baixet d’estatura i sense el grau de general, haguera guanyat aquella guerra o altra més difícil amb la col·laboració imponent de l’ajuda divina. Definitivament no està quadrant-me res.
Em sembla que açò és un tema suficientment seriós per tractar-lo amb tanta frivolitat i superficialitat. Ara que la societat està molt més sensibilitzada en recuperar la memòria històrica i democràtica, de conèixer i investigar del que realment va passar, ¿no seran les revelacions de l’ex ministre de Rajoy un intent malintencionat de confondre el veïnat?
Convidem a tots fer un seguiment per les xarxes de la repercussió del que ha dit Fernández Diaz per veure si l’Església o algun creient ho pot confirmar o desmentir. Perquè la cosa em sembla greu. ¿Pot el Nostre Senyor Déu posar-se a favor d’un bàndol i ajudar a fer una il·legalitat destruint una república decidida a les urnes? ¿Què diran els historiadors, sobre les declaracions d’aquest senyor? ¿Tindran suficient base científica?
Mi Editorial de Barcelona acaba de comunicarme que, con motivo de mi 80 cumpleaños, va a lanzar en Digital mi libro
"Todos los Parques no son un Paraíso".
Habida cuenta que Planeta hizo ocho ediciones del mismo y Egales otra, en papel, ésta -la digital- será la 10ª edición.
Su precio: 6,99 Euros.
Librería Berkana, en Madrid.
Librería Cómplices, en Barcelona.
Y, dentro de unos días las plataformas Amazon y Apple lo mostrarán.
O sea que -asegura mi Editorial- no importa el lugar del mundo en que alguien esté, podrá adquirirlo sin problemas.
Si la noticia es de interés de Nou Nihil Obstat, te ruego que la des a conocer.
Un abrazo
Antonio no tiene que rogar nada. Sus colaboraciones en este blog.(y algunas otras en el que fue boletín impreso Nihil Obstat) son méritos mas que suficientes para que nos pongamos a su disposición cuando pide algo:
«Nuestras esperanzas de justicia no quedarán defraudadas ni tampoco impunes los crímenes perpetrados, lo mismo los morales que los materiales. Inductores y asesinos sufrirán las penas merecidas, la de muerte la más llevadera. Unos padecerán emigración perpetua, lejos de la Madre Patria, a la que no supieron amar, a la que quisieron vender, a la que no pueden olvidar, porque también los hijos descastados añoran el calor materno. Otros perderán la libertad, gemirán durante años en prisiones, purgando sus delitos, en trabajos forzados, para ganarse el pan, y legarán a sus hijos un nombre infame: los que traicionan a la Patria no pueden legar a la descendencia apellidos honrados. Otros sufrirán el menosprecio social, aunque la justicia social no los perdonará, y experimentarán el horror de las gentes, que verán sus manos teñidas de sangre».
