He acabat de llegir "Crònica d´un viatjant" d´Antoni Signes Mulet és el relat d´un viatge fet entre el 19 de març i el 5 d´abril del 2001 que passa per bona part de la geografia de l´estat francès incloent la meravellosa illa de Còrcega.
És un recorregut il·lustrat per catedrals, esglésies, informació històrica, castells, algun museu, llibreries, facsímils i el paisatge físic i humà de la França que va trobant i li susciten emocions, reflexions i suggeriments que es fan servir per ampliar la crònica; constantment hi ha una "feed´back de la memòria, anant cap arrere i cap avant per contar històries que evoca quan fou capellà, a Banyeres, a l´església del Sants Joan de Xàtiva, etc. És per tant, el viatge d´un viatjant de comerç que es secularitzà de mossèn, després d´una desena d´anys d´ofici eclesiàstic, però que recorda amb certa distància i humor els seus anys passats en aquest càrrec i inclús reconeix els ´seus´ antic col·legues als restaurants només amb una ullada d´alfarrassador, actualitzant i trastocant allò de "pels seus gestos els coneixereu".
Recorda amb sornegueria què li va passar només arribar de vicari a Banyeres de Mariola on unes beates volien treure-li diners perquè segons deien se´ls havia aparegut la Mare de Déu i li´l demanaven a un vicari tocat per l´escepticisme racionalista, no debades de jove fou amic de Joan Fuster, mentre estudiava al Col·legi Sant Tomàs de Villanueva, que hi ha al carrer de les Barques de València i després també de Ramon Pelegero, el cantant Raimon; de Xàtiva ens conta l´escarot que armaren unes franceses en biquini al mes d´agost durant la dictadura franquista a la casa abadia on s´hostatjaven i el viatge en tenda de campanya pel litoral de la Marina, visitant Xàbia, La Barraca, Moraira, Calp, Altea, d´aquest grup de jovent francesos acompanyats per dos sacerdots i la visita de la Guàrdia Civil que terminà amablement en descobrir que es tractava de clergues; també ens narra un viatge a Montserrat en ple franquisme amb incidents diversos i suggeridors i inclús una excursió a la comissaria de Tarragona o a un pub de carretera ´disfressats´ d´eclesiàstics.
Al pròleg explica Antoni Signes com abans de començar el viatge, el director de la revista "Nihil Obstat", Enrique Herrero, li demanà una col·laboració en forma de reportatge per tal d´incloure-ho en aquesta revista especialitzada sobretot en afers i dèries del clero secularitzat; són, per tant, notes apressades i fins i tot redactades un poc ´atrotinadament´, com indica l´autor a l´epíleg. No obstat, no podia ser d´una altra manera: "un viatge de treball no presta massa temps a la reflexió sospesada ni a l´escriptura pausada" i humilment confessa que no s´ha buscat cap pretensió literària, anotar part de les vivències d´una vida que se´ns va esmunyint a una velocitat increïble adobat amb una mica de sorna i d´ironia per observar la vida amb una mica de sal, d´all i de pebre.
El primer capítol "Llenguadoc i els Càtars" és l´inici del trajecte eixint des de Paiporta enmig de la festa grossa de les Falles de València, mentre escolta Radio ´Nacional´ d´Espanya, contra el ´nacionalisme´ basc d´Ibarretxe, canvia d´emissora cap a la Ser que considera més neutral... travessa la línia divisòria de la frontera ´espanyola´, que divideix els dos estats, però no la nostra nació i cultura catalana, enmig de la febre Aftosa amb vestits d´astronautes arriba a Narbona i a Tolosa dels Llenguadoc, rememora la creuada contra els Càtars dels segles XII i XIII enviades pel papa Inocenci III que va cremar a la foguera a tots els càtars acusats d´heretgia, en realitat el rei de França volia annexionar-se l´Occitània; l´inquisidor Simó de Montfort, va demostrar la seua eficiència en crueltat, dogmatisme i fanatisme contra els qui no volien acceptar cap jerarquia perquè consideraven que la igualtat era el principi bàsic del cristianisme. Davant algun dubte si matar a tots o deixar-ne algun viu, el bisbe de Narbona dirimí la qüestió dient: "nosaltres els matem a tots que Déu triarà els d´Ell i condemnarà els altres". I així ho feren per a major glòria de Déu.
Al segon capítol sobre la vall Closa va de Montpeller cap a Arles, vorejant la Camarga rumb a Marsella passant per Avinyó, amb proves d´alcoholèmia, penes d´amors, castells de papes i música de moros i cristians, ´xurumbel·leries´ arriba a l´estació Marítima cap a Còrcega (Ajacciu, Bastia, Bonifaciu, Zicavo i Calvi), amb comparacions entre el jacobinisme francès i l´espanyol; a les escoles és obligatori l´ensenyament de la llengua corsa i no emboliquen com sol passar al País Valencià que els que s´erigeixen com els ´màxims´ defensors del ´valencià´ s´han inventat l´enemic de l´imperialisme català i diuen "nosaltres parlem valencià, no català" per frenar la seua completa recuperació i normalització. Els corsos pateixen no poques manipulacions, però aquesta de la llengua, com a València, no. Des de Còrcega, l´amic Signes se´n recorda dels nostres governants tan contraris a impulsar la nostra llengua catalana, embolicant, enganyant i mentint per minorar-la i fer-la desaparèixer del mapa ibèric.
Mentre es mira a l´espill per netejar-se les dents medita sobre el pas de la vida i si paga la pena tant d´esforç després d´haver viscut accidents de cotxe, robatoris, lletres de canvi impagades, inclemències de l´oratge, també, però, relacions amicals, paisatges bells, emocions i records inesborrables. Com en el fel d´una balança es pesa la vida i conclou que ningú és imprescindible. Evoca els viatges de Proper de Merimé, el de la Carme, el Baró de Davillier i Gustave Doré, el de la Comtessa d´Aulnoy, el de B. Joly, Essarts, A. Jouvin i tants altres europeus que recorregueren la península Ibèrica als segles XVII, XVIII i XIX.
En d´altres capítols conta el trajecte de retorn al continent Bàstia-Marsella el fa de nou al vaixell Napoleó Bonaparte i quan toca terra s´enfila per l´autopista en direcció Avinyó-Lió, deixa a la dreta a Salon de Provença, pàtria de Nostradamus, afamat metge de l´Edat Mitjana, consultor de reis i papes, bruixot i visionari, autor de Les Centúries, on està tot predit, fins i tot les últimes guerres mundials, que retrata amb tota mena de detalls, segons afirmen els seus exegetes. Hi ha caigudes als vorals de la carretera, però sense gravetat és rescatat; hi ha pèrdues d´anell o de carteres, hi ha teories sobre l´origen de les religions després de la lectura d´un article de Joan Francesc Mira sobre les ´tenebres´ i la ´llum´ de la racionalitat, com a venda de la felicitat davant les desgràcies i la mort; hi ha l´invent de la moral, dels mites, dels dogmes, de la casta clerical, de la veritat revelada i la venda de seguretat i els miracles per als devots i els il·luminats.
Hi ha records i nostàlgies familiars, telefonades a la muller, Maru, a la seua filla Neus, visita a la seua altra filla Encarna que estudiava Erasmus a Besançon, la Drome Provençal que té per capital Valence, la Clau de Provenço, ciutat agermanada amb Oliva; provenint de Grenoble o Lió cap a Sisteron hi ha les muntanyes i la flaire d´espígol, la farigola o el romer. Hi ha també una família d´ascendència jueva expulsats de l´Espanya dels reis catòlics que encara guarden la clau de casa que deixaren forçats; hi ha els amics forners "Pied-Noirs", de la Rue de Clignancourt que hagueren de tornar d´Argèria a França després de la independència, que provenien de Xirles, al costat de Callosa d´Ensarrià, i d´altres familiars de Polop i Benimantell, hi ha la "llei de la compensació" de la vida com a manera d´explicat l´existència humana, Casaldàliga, els Grans Goulets, la Vall de Royans i els llauradors d´Algemesí quan sentencien: "l´agricultura és dura i insegura...". Hi ha una visita a Paris que bé val una missa, el Montparnàs, les Quartier Latin, la Sorbone, el Panteon, l´avinguda de Rívoli, Notre-Dame, el Sena, els cafés Flôre i Trois Magots amb anaven Sartre, Camus i els existencialistes als anys 50, Les Champs Elysées i la Place de la Concorde, la place de Chatelet, Pigalle i le Moulin Rouge, el centre Pompidou, la Rue de St Denis, St. Michel, Montmatre, le Sacré Coeur on abans hi havia la Comuna de Paris. Hi ha el Marché des Puces a la perifèria i la Porta d´Orleans i l´experiència que l´Estat espanyol vist des dels mitjans de comunicació francesos és un "tema menor". Hi ha alguna reflexió ecològica arran de les vaques boges, la legionel·la, la febre aftosa, etc. sobre si estarem enverinant la natura i destrossant el medi ambient i evocacions de les grans escoles de música Gregoriana, Solesmes, Montserrat i Silos, l´abat Escarré i el pare Maur Boix que havia rebut les recomanacions de l´amic Joan Fuster. Hi ha la visita a Strasburg a l´Alsacia i l´entrada a la Bretanya per Rennes, els dòlmens i els menhirs de Carnac, passa per Vannes, on va morir i està soterrat sant Vicent Ferrer. Hi ha comentaris sobre les festes del Sant Crist del seu poble, Gata de Gorgos, tot i que potser algú no crega en Déu, però sant Crist és sant Crist" i no hi ha alternativa possible; el de Xàbia diuen "El Crist de Gata encara es Deu" i els gaters ens responen: "El Nazaret de Xàbia encara porta la creu..." baralles de pobles veïns com explicava Sanchis Guarner en "Els pobles valencians parlen els uns dels altres". Poitiers i l´ile d´Yeu a les Sables d´Olonne" on es va desterrar el mariscal Petain i uns quants militants d´ETA anys més tard que aconseguiren fugir-se´n dels gendarmes francesos gràcies a l´ajuda dels mariners; evoca l´autor un viatge enmig de la llarga nit del franquisme, com a consiliari de l´HOAC (una associació obrera catòlica) per portar queviures a membres d´ETA desterrats i confinats a Les Hurdes, les serres de Terol, Conca i Albacete. Lietor, Ayna, Letur i Molinicos, on trobaren una jove d´ETA que vivia a una caserna de la Guàrdia Civil. La visita al castell de Perigord i l´home de Cro-Manyó a Les Eyzies, les ampolles de vi de Bergerac, on a Vezac visita als pares del seu amic Germinal Peiró, alcalde de Castelnau, Ferran i Jeannette, veïns de xalet de Cullera perquè Ferran està malalt. Al cap d´unes setmanes se n´assabenta que Ferran havia faltat.
Ens conta els avatars com a pare conduint amb dues filles menudes i rialleres als seients del darrere del cotxe i la conveniència d´imitar a Pitita Ridruejo per entretenir-les. Des de Bourdeaux cap al sud, travessa Les Landes i s´acosta a Tolosa, que a la postguerra fou la capital política dels opositors al règim de Franco, ací estaven Azaña, Rodolfo Llopis (de Gata) i d´altres; Almudena Grandes a la novel·la "Inés y la alegria" ho fa servir com a escenari de les lluites pel poder internes al si del PCE. Al remat ens conta les dificultats del retorn d´immigrants valencians de la Vall de Gallinera que vivien a França i quan volen retornar els seus fill no volen perquè tenen la vida feta allà. Aquest relat expressa l´estrés, l´afany i ansietat d´aquell periple concret on s´exposen conviccions meditades en el pas dels anys i està signat a Paiporta, 25 de desembre de 2004. Afirma que tot el que ens conta és verídic, inclús el que pot haver afegit la imaginació; tot o quasi tot està contat amb bonhomonia, sentit de l´humor i una mirada de tendresa davant el món que ens ha tocat viure, contrastant i suavitzant les arestes de la vida.
