Acabem de fer
una ruta turística urbana per la ciutat d’Alcoi per tots i cada un dels llocs
claus que foren protagonistes de la revolució alcoiana dels anys 30.
Contemporàniament a Alcoi hi han hagut dues revolucions destacades i podem
afegir cruentes: la del Petroli i la dels anys 30. Érem un nombrós grup de tres
o quatre dotzenes de persones la majoria de mitjana edat cap avall. M’alegra
que hi haja gent jove interessada en un tema que ha estat massa temps més aïna
amagat. Deixem de tindre por de dir-ho. Sembla que darrerament hi ha més ressò
en la societat d’allò que ha vingut anomenant-se des les dues últimes dècades
del segle XX, Memòria Històrica. Potser estem en un bon moment perquè la
Generalitat del País Valencià ha obert un procés d’ajuda i promoció. Ja era
hora!
La ruta ha estat
magníficament dirigida i guiada per l’arqueòleg l funcionari municipal Gabriel.
N’he fet altres rutes en aquest mateix guia com la de l’Alcoi Modernista on
també m’ho he passat molt be. Els que hem arribat al que diuen «tercera edat» i
hem fet viatges turístics socials hem experimentat moltes voltes la mediocritat
professional de molts guies. No ha sigut en aquest cas on Gabriel ens ha
mostrat un alt nivell didàctic com a cicerone. Això podem dir que seria la Cara
d’aquesta crònica, perquè la Memòria Històrica pense que ha de ser també
Democràtica i sobretot Pedagògica. Ha de ser-ho perquè ha sigut un tema que ha
estat massa anys lluny de l’escola reglada dels infants i adolescents
valencians. Encara hui mateix hi han testimonis de professors d’ensenyament
mitjà que denuncien un inadequat programa perquè les xicones i xicons isquen
dels Instituts amb un bagatge de formació històrica de l’època mitjanament
potable.
Gabriel, tot i
manifestar-se catòlic, apostòlic i romà, a més de practicant, va ser totalment
imparcial amb la destrucció que es feu de diferents temples eclesials que foren
destruïts durant la revolució. És més, va assegurar que la majoria eren
esglésies noves fetes a les primeres dècades del segle XX i que mai el poble
alcoià les va fer totalment seves. Va afegir també aquella dita popular
-totalment laica- que era una gàbia massa gran per a tan pocs pardals.
Possiblement això formava part de la seva pròpia metodologia de mestre.
El mateix va ser
l’opinió expressada, que em va parèixer molt pedagògica, quan va comparar la
repressió republicana que va haver-hi amb els militars de la caserna d’Alcoi
que no secundaren la rebel·lió, amb la que feia l’exercit franquista en
altres llocs quan reduïa militarment un poble republicà. Potser no fou tan
oportú mencionar en un moment concret l'execució de l’alcalde republicà
Evaristo Botella pel que poguera haver-hi confós l’auditori. Ho dic perquè,
segons el meu parer, cal distingir ben clarament la repressió de l’exercit
«nacional» en el període revolucionari 1936-1939 a la que feu el govern de
Franco a partir de l’1 d’abril de 1939. Això va quedar meridiana ment clar quan
Gabriel va comparar l’activitat del cotxe de la «calavera» i els seus
«passejos» amb els afusellaments que feien els soldats o falangistes a
corporacions municipals senceres quan ocupaven algun poble. Podríem dir que fou
molt correcte sense entrar a valorar en quina part es feren més grans
barbaritats. El que no hi ha cap dubte per a mi és, que la repressió franquista
a partir d’abril de 1939 va ser un altra història, a més fora de lloc i sense
cap sentit. S’havien fet la «punyeta» uns i altres en temps de guerra, partint
-clar està- de la base que el colp d’estat fou reprovable i il·legítim. És el
que estan reivindicant des de molt de temps les Comissions per la Dignitat, la
Memòria Històrica i Democràtica, etc. Que es reconega l’acció criminal d’una
repressió en temps de pau per les institucions de l’Estat. En aquest sentit
manifeste que l’actitud de les comissions de memòria històrica ha de ser
principalment didàctica amb el fi que la societat ho entenga. No poden
tancar-se èpoques de la història sense una actitud pedagògica en contar i
acceptar tots la veritat. I això haurà de fer-se d’una manera transversal,
prescindint d’ideologies o al marge d’elles, com ho feren el 1945 els
guanyadors del nazisme i feixisme. Això seria la cara.
També hi va
haver en la mateixa excursió del dissabte dia 13 el que en el títol d’aquest
escrit dic: la creu. En començar la jornada davant del Teatre Calderón va fer
una introducció el guia dient que normalment aquestes excursions les feia en
valencià, però si algú tenia dificultat en la llengua ho faria en castellà. En
aquell moment vaig pensar per a mi mateix, ja hem arribat on sempre arribem els
valencians: a claudicar de la nostra llengua renunciant a la nostra
personalitat. Hi havia una parella de joves que demanaren fer les explicacions
en castellà i Gabriel va accedir.
És la història
de sempre en la qual en som molts que no es trobem còmodes. Ens sentim
forasters en la nostra casa. Si açò del dissabte és una activitat institucional
de l’Ajuntament d’Alcoi, és el responsable a qui vull demanar-li explicacions.
Al meu parer són actes que ha de definir en quina llengua vol mostrar el
seu patrimoni i la seva història local sense que cap persona es senta
menyspreada. Quan anuncie aquestes rutes, cal dir clarament en quina llengua
farà l’explicació perquè el públic trie. Per què no se si els edils municipals
ho saben, però havem valencians que volem viure íntegrament en valencià i
l’administració ha de respectar-nos. En inscriure-nos a aquestes activitats ho
farem elegint la llengua. Per a que vol l’Administració valenciana promoure a
les escoles línies en valencià si no tenen una actitud gestora coherent? De que
es queixem davant d’alguna actitud política antivalenciana quan entrebanquen
l’ensenyament en valencià a les escoles? Poden acusar-me a mi de ser intolerant
i poc acollidor en els forasters per aquesta actitud? Tan intel·ligible és el
nostre valencià per els castellanoparlants? Hem de viure els valencians
permanentment amb els pantalons a terra?
Son reflexions que em faix jo mateix.
Francesc Jover