Cal demanar perdó.(Francesc Jover.)

Autor: Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 9 de setembre de 2019

  

Fa uns dies vaig quedar sorprés per una noticia dels mitjans de comunicació quan deien que el president de la República Alemanya demanava perdó al president de Polònia per haver-la invadit militarment el 1939. Quan fou sotmesa amb tanques i bombes pel govern imperialista d’Adolf Hitler. Sembla que l’acte de demanar perdó fou solemne i meditat, coincidint en el 80 aniversari d’aquella acció bèl·lica que inicià a més la Segona Guerra Mundial. Junt al president alemany estava la cancellera Àngela Merkel. Els dos mandataris demanaren perdó i assumiren la seva responsabilitat, afirmant a més, que aquella invasió fou un horripilant crim a banda de les mortíferes conseqüències que va tindre. 

    He estat últimament una mica desconnectat dels mitjans d’informació i el primer que vaig pensar és que els neocomunistes, possibles agermanats amb els nostres Unides Podem, governaven Alemanya i de colp i volta les coses anaven a ser diferents en Europa. Em va durar poc el dubte perquè la Merkel no és tant atrevida com per identificar-la amb la formació de Pablo Iglesias. Per fi vaig aconseguir asserenar-me i em vingué a la memòria aquella frase de Fraga Iribarne quan deia: «nanos, Espanya és diferent». 

     He començat dient que vaig quedar sorprés perquè les diferents associacions que hi han a Espanya sobre Memòria Històrica no sols tenen dificultats per accedir als arxius per buscar la veritat sobre la República i el franquisme. Si no que a més, les administracions polítiques de l’Estat no tenen un criteri unitari i clar que el colp d’estat de Franco fora delicte. Per la qual cosa demanar perdó per errors polítics que han esdevingut crims de guerra em pareixia comparativament excepcional. 

        Segons el meu parer, i seguint el criteri dels actuals mandataris alemanys, el colp d’estat militar contra la Segona República legalment constituïda fou un acte de rebel·lió criminal i una traïció de Franco i dels militars que la portaren a efecte. La mateixa traïció i crim que va cometre l’exercit nazi invadint militarment un país independent com Polònia. En un cas i altre, els dos colps de força militar foren seguits d’una guerra de diferents proporcions, però, com totes les guerres igual de tràgiques i terrorífiques. Destacar que durant la Gran Guerra es va produir un dels majors genocidis de la història als camps de concentració nazis. L'única diferència entre una i altra guerra és que el potent exercit nazi fou derrotat i l’exercit colpista, deslleial i traïdor de Franco fou guanyador. Per això es va instal·lar el terror feixista mitjançant una dictadura que va durar quaranta anys.

        Alemania pide perdón a Polonia

       No és menys cert però, que durant la dictadura franquista a Espanya es van cometre milers i milers d’assassinats que -com en el colp d’Estat- encara ningú ha demanat perdó. Fins l’últim moment que Franco va estar en vida, encara es van produir afusellaments per motius polítics. És més, els ficticis judicis que feien els tribunals militars a partir de 1939 foren d’una insolència degenerada. Van haver-hi milers i milers d’afusellats i empresonats pel delicte de rebel·lió, quant en realitat els rebels foren els propis tribunals.

       Anul·lar les sentencies aquelles és una de les reivindicacions que tenen les Associacions de Memòria Històrica i Democràtica. Això no pot ser una tasca ideològica de partits o governs d’esquerres; és una voluntat de fer justícia o, si més no, com diem els valencians, de tindre trellat o no. De cap manera val el que alguns historiadors diuen que cal analitzar la història segons el moment i les circumstàncies quan es produeixen. Encara hi han sectors que afirmen que no podem traure conclusions ètiques d’aquell fet en la mentalitat i cultura que tenim hui. Afirme que això és una fal·làcia, i que tant el colp d’Estat feixista com els judicis militars foren una gran mentida i mai no canviarà el concepte d’haver sigut uns mentiders per molt temps que passe i per molt que camvie la societat. A Alemanya no es l’esquerra qui governa, però sembla que ha fet el que és correcte per aquella acció criminal de 1939. 

         Demanar perdó dignifica més al que ho fa que al que el rep. A més, cal ser generós i tindre molt de seny i sentit comú, cosa que no ho han demostrat les diferents administracions de l’Estat. A més, tots els governs que han hagut durant la transició, mai no han estat convençuts que el fet d’haver aniquilat la República fou una il·legalitat i per tant un delicte. Mai han cregut en la bondat de la República. Això ha sigut l’error històric més greu (entre altres) que ha fet la transició. 

        Si hi haguera hagut la més elemental convicció democràtica a hores d’ara ja haurien condemnat l’ignominiós fet de la rebel·lió militar que va acabar amb la Segona República. Això no haguera canviat ni canviaria el que es va fer, però es rehabilitaria simbòlicament la dignitat a milers i milers de republicans vençuts i maltractats que van morir desposseïts de qualsevol honor. 

        Curiosament, els mateixos que no són capaços de reconéixer obertament el delicte del colp d’Estat de 1936, són els que hui es declaren «constitucionalistes». No es pot defendre amb tant de cinisme la Constitució de 1978 amb la taca que porten damunt de no haver respectat i deixat al lloc que correspon la Constitució de 1931. És un greuge comparatiu entre una i altra Constitució. A més a més: ¿caldria demanar perdó per haver agredit militarment un règim legalment constituit? 

 Francesc Jover