RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimecres, 24 de juliol del 2019

Memòria històrica catòlica (Francesc Jover)


 Autor: Francesc Jover. Nihil Obstat. 22 de Juliol de 2019

Donant una ullada a la revista de signe catòlic “Cresol” de juliol-agost, he quedat gratament sorprès en veure que hi ha dos articles sobre la Memòria Històrica. Un tema que està endinsant-se cada volta més en el subconscient de la societat per anar descobrint les fosques llacunes que va deixar el franquisme i la transició. Em sembla be que aquest tema vaja obrint-se camí en la premsa i que arribe també als mitjans d’informació de l’Església valenciana. És un goig veure que el tema està reviscolant cada volta més i que els mitjans d’informació confessionals han pres consciència d’abordar-lo amb rigor.
Tot i així, he de fer algunes puntualitzacions als dos articles mencionats perquè em pereixen totalment discordants i allunyats d’una línea editorial concreta. L’un tracta de les foses comunes de les víctimes del franquisme que cal recuperar i dignificar, actitud que no ha sigut gens habitual en l’Església catòlica. L’altre, més en consonància en la posició de l’Església, tracta de les malifetes dels rojos i del martirologi que patiren monges i capellans, així com de la brutalitat republicana contra els creients i el patrimoni de l’Església. Els arguments d’aquest últim ens té molt acostumats l’Església. Segons el meu parer, “Cresol” ha desaprofitat l’ocasió de mostrar-nos una millor i més objectiva cara de l’Església valenciana, sobretot pel que fa a l’article de Vicente Carcel Ortí que, sense negar algunes coses que diu, continua com sempre ha fet reblat el clau i criminalitzant la Segona República com enemiga acèrrima dels catòlics. Això no és cap novetat en l’aparell jeràrquic de l’Església, però ací es veu més la contradicció que hi ha al costat de les reflexions més objectives que fa Vicent Comes sobre les foses republicanes. Contradiccions pròpies que ha manifestat sempre l’Església beatificant a Joan XXIII, la monja mare Maravillas o l’Escrivà de Balaguer. Darrerament sembla que s’ha obert també (o va a obrir-se) un procés de beatificació al general Franco per haver comprovat alguns miracles que ha fet després de mort. Eixa seria grossa.
Continuant en els articles de la memòria històrica, el que més m’ha sobtat de tot és l’afirmació que fa mossèn Carcel quan afegint un adjectiu a la seva memòria històrica qualificant-la de catòlica. ¿Voldrà dir l’articulista mossèn que la Memòria Històrica i Democràtica que han obert les universitats i investigadors és diferent a la que ell proposa? Almenys jo, estava convençut que memòria històrica sols n’hi ha una, independentment de les creences religioses de cadascú. ¿És que pot haver-hi una història catòlica i un altra laica? Fins ara tenia clar que sols havia una única història que podia ser parcial, rigorosa, tendenciosa, tergiversada, que conta mitges veritats, etc.; però, catòlica...?
Repensant més a fons el tema no he pogut evitar obrir-me més interrogants que m’han fet veure que el tema no és tant descabellat. Potser es tracta d’afegir a la història alguna cosa més concreta. No hi ha hospitals catòlics?; teatre o cine catòlic?; música o literatura catòlica?; etc.; perquè no pot haver-hi una història catòlica?
De qualsevol manera, finalment tampoc em quadren totalment les coses i continue obrint-me interrogants. Possiblement aquests interrogants i dubtes meus siguen per no haver superat amb èxit una adequada catequesis. El cas és que no puc evitar preguntar-me coses com les que dic tot seguit: la història de la Reconquista –en majúscula– iniciada a Covadonga per don Pelaio, és catòlica? Supose, això si, que la història dels Reis Catòlics serà catòlica, valga la redundància. La història dels Peixets d’Alboraia estic ben segur que és catòlica; i la del Crist de Sumacarcer també? Com podríem especificar quines són histories catòliques i quines altres no?
La veritat és que m’he ficat en un embolic difícil de sortir i hauré de deixar-ho córrer. El que no tinc cap dubte és en qualificar els dos articles de memòria històrica de “Cresol”: El de les “Foses i dret a la reparació” de Vicent Comes (), correspon a la Memòria Històrica i Democràtica i el de “Memòria HistòricaCatòlica” de Vicente Carcel Ortí  (),solament és això; catòlica.

Francesc Jover

dilluns, 1 de juliol del 2019

Malintencionada memòria històrica,(Autor: Francesc Jover)


   No podia creure-m’ho. Ahir, en fer una lleugera mirada als periòdics que veig habitualment em vaig assabentar el perquè el general Franco va guanyar la guerra d’Espanya (1936-1939). Jo, que per suposat no sóc cap entès en guerres, creia que l’haver guanyat aquella guerra (com les altres) fou per haver tingut més soldats, més i millors armes, una bona estratègia militar, etc. Quan dos es barallen sempre he vist que guanya el més fort i el més ben preparat, això és de sentit comú. A no ser que algú dels dos rebutge l’ètica pegant colps baixos. Ple de curiositat vaig començar a llegir la noticia per veure si després de més de 80 anys descobria un raonament mínimament intel·ligible i aclaridor. No; en aquest cas no el vaig trobar. A més, encara que no sóc cap expert analitzant escrits –i potser per això– no hi vaig veure en l’argumentació del text un fil conductor lògic que em portara a un dubte reflexiu. És més, en adonar-me que l’autor era Jorge Fernández Diaz, i que no fa molt de temps havia sigut ministre de no se quina cartera, la perplexitat fou doble. Jo creia que arribar a ser ministre d’un govern era necessària una talla de trellat més alta. L’altitud intel·lectual que deixa veure aquesta persona –sempre segons el meu parer– ben be podria ser superat per la beneïda “Milagret la Colorà”, la sagristana que fou del Raval del meu poble quant era jove. 


He fet aquesta introducció per dir-vos tot seguit que l’interrogant que obri el senyor Fernández de perquè va guanyar Franco la Guerra Civil, la contesta sense cap ironia dient que fou per la intervenció de la Mare de Déu. Això si; no diu quina. Continua parlant que el colp d’Estat estava cridat al fracàs, perquè la República “controlaba el poder económico, el industrial y también tenía el apoyo de la Unión Soviética”. Però van haver-hi altres raons que van ser molt més precises: una "influencia extraordinaria y sobrenatural" a favor del general colpista. La qual cosa sembla suficientment clar que fou la intervenció divina la que feu que Franco fos el guanyador d’aquella contesa. 

Innocentment vaig pensar que a continuació mencionaria la declaració col·lectiva que el bisbes espanyols feren a la societat i aprofitaria donar el seu suport a la mediació dels prelats el 1937 entre Déu, sa Mare i el general Franco. Per a mi havia d’haver fet una valoració positiva i donar-los les merescudes gràcies. Desprès vaig pensar que possiblement no ho feu perquè el mèrit d’aquella acció mediadora que feu la jerarquia espanyola s’atribueix també a Franco que és qui ho va demanar al cardenal Gomà. Així que tot anava quadrant-me. Però també em va semblar un buit no mencionar la intervenció de cap sant en la difícil tasca, la qual cosa queda més que comprovat que solament foren Déu, amb tot el seu immens poder, i sa Mare els que s’ocuparen –amb èxit– del tema. 

Ara em sorgix un dubte; si el mèrit d’haver guanyat la guerra és tota del Nostre Senyor i de la Mare de Déu, i no de Franco, ¿on queda el prestigi militar que li atribuïen amb allò de “Caudillo por la Gracia de Diós” i segons ens deien a l’escola i a totes i cada una de les monedes? Açò no m’acabava de quadrar perquè qualsevol persona, encara que fora més baixet d’estatura i sense el grau de general, haguera guanyat aquella guerra o altra més difícil amb la col·laboració imponent de l’ajuda divina. Definitivament no està quadrant-me res. 

Em sembla que açò és un tema suficientment seriós per tractar-lo amb tanta frivolitat i superficialitat. Ara que la societat està molt més sensibilitzada en recuperar la memòria històrica i democràtica, de conèixer i investigar del que realment va passar, ¿no seran les revelacions de l’ex ministre de Rajoy un intent malintencionat de confondre el veïnat? 

Convidem a tots fer un seguiment per les xarxes de la repercussió del que ha dit Fernández Diaz per veure si l’Església o algun creient ho pot confirmar o desmentir. Perquè la cosa em sembla greu. ¿Pot el Nostre Senyor Déu posar-se a favor d’un bàndol i ajudar a fer una il·legalitat destruint una república decidida a les urnes? ¿Què diran els historiadors, sobre les declaracions d’aquest senyor? ¿Tindran suficient base científica? 
Francesc Jover

(enviat el 1 de juliol de 2019)