Els afusellats pel franquisme, per Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 27 de febrer de 2016

Fins l’any 1993, quan Vicent Gabarda va publicar la seva tesi doctoral, no vam saber el nombre d’afusellaments que la repressió franquista va executar al País Valencià. Historiadors adeptes al bàndol guanyador van deixar unes minvades xifres poc fiables. Altres historiadors influenciats pel bàndol derrotat potser les van unflar massa. Gabarda arriba a la conclusió, desprès d’escorcollar Registres Civils i altres arxius locals, que els afusellats per escamots de soldats podrien estar en 4.714. La major part ho feren al cementeri de Paterna. S’ha dit que la xifra d’afusellats al País Valencià ha estat proporcionalment més elevada que Catalunya, sens dubte per haver pogut escapar molta gent per la frontera. Al contrari del País Valencià, el port d’Alacant va resultar un parany per haver-se concentrat milers de republicans que no va ser possible evacuar-los a tots per mar.

Cal destacar que hi van haver uns pobles més castigats que altres en proporció als habitants. Ontinyent es un dels pobles d’aquesta zona de més alt nombre per mil d’afusellats, tot i que està prou lluny als de l’Alcora (l’Alcalaten), Massamagrell (Horta Nord) o Benaguasil (Camp de Túria), que foren uns dels més castigats del País Valencià. M’he permès fer una taula de les comarques de Mariola comparant-la amb altres pobles que considere feren autèntics genocidis. He utilitzat els afusellats que apunta Gabarda amb l’estadística demogràfica de 1940,

Afusellats pel franquisme en alguns pobles del País Valencià

Poble	Habitants 1940	Afusellats	0/00	Observacions
Alcoi	45.792	38	0’82	La majoria casats de diferents oficis
Albaida	4.133	17	4’11	La majoria llauradors casats
Bocairent	3.603	24	6’66	La majoria casats i del tèxtil
Cocentaina	8.108	6	0’74	Tots casats, la majoria sabaters
Gorga	522	2	3’83	?
Muro de l’Alcoi	3.788	3	0’79	Un era mestre d'escola
Ontinyent	13.743	89	6’47	La majoria casats de diferents oficis
Benaguasil	7.885	89	11’28	La majoria casats de diferents oficis
L’Alcora	3.782	57	15’07	La majoria casats de diferents oficis
Mssamagrell	4.027	45	11’17	La majoria casats de diferents oficis

No puc saber l'historia de cada un, però puc fer unes pinzellades dels sis veïns de Cocentaina que podrien ser similars a la de milers de valencians que patiren la mateixa sort.

Domènech Agulló, Josep, (a) el Gato, de 43 anys conseller municipal per la CNT. Detingut immediatament a l'acabar-se la Guerra, jutjat el mes de maig pel sumari col·lectiu núm. 828 i afusellat a la paret del cementeri d'Alcoi el 23 d'agost de 1939, sense avisar la família. Deixà viuda i dos fills. Comprovat al llibre de registres, va estar soterrat a «la zanja 32, 10B». La família mai no va recuperar les despulles. Solament queda un fill prop de 90 anys.

Ferrer Agulló, Rafel, (a) Bolengo, de 48 anys d'ofici llaurador, conseller municipal pel PSOE-UGT des de novembre de 1936. Va costar molt de creure a la família i coneguts que l’havien mort, a jutjar per la bonhomia que tenia el ti Rafel. A més era cosí germà del frare Francesc Ferrer Merín, o.f.m., molt ben relacionat en el palau del Pardo que gestionava l’indult. No va ser informada la família de la seva execució; en anar de visita la dona a la presó d'Alacant li tornaren la cistella de queviures buida de la setmana anterior i la noticia de la seva mort. Fou afusellat el 7 d'agost de 1940 i soterrat al cementeri d'Alacant «Cuadro 12 , fila 8, núm. 2». Solament queden nets.

Gisbert Vicent, Francesc (a) Xulleta, de 37 anys militant de la UGT. No he pogut trobar la sentència sols el certificat de defunció del Registre Civil d'Alcoi dient que s’ha inscrit segons «orden recibida del Juez Militar». Consultat també el llibre de registre del cementeri d'Alcoi diu que fou afusellat «per expediente sumarísimo» el 23 d'agost de 1939 i soterrat en «la zanja 32, 10 R» (de Relleno). La seva muller fou rapada al zero. Queda algun nebot.

Martí Carbonell, Vicent (a) el Tramusero, de 43 anys, sabater, militant de la CNT. No he pogut trobar la sentència. Afusellat el 5 d'abril de 1941 i soterrat en fosa comú «Cuadro 12, no consta la fila ni el número». Queda un fill amb prop de 90 anys.

Soriano Moltó, Vicent (a) Minerico, de 37 anys, d'ofici sabater. Pren càrrec de conseller el 19 de novembre de 1936 com a membre del PSOE. Cap del Comitè d'Empresa d'una fàbrica de sabates, va rebre les claus de la fàbrica personalment per l'empresari José Reig en el moment de la confiscació. Sempre va confessar que li tornaren la fàbrica en millors condicions que l'havia donat. El mateix empresari va intentar salvar-li la vida. És per això que, combinat en el capellà de la presó es va assabentar de la immediata execució per un telegrama d'aquest: «urgentemente acudan Alicante. Traigase a Balbina. Caso grave. Padre Vendrell». Balbina, la muller, anà en l'auto de l'empresari a la presó d'Alacant i pogué veure el marit difunt abans de soterrar-lo. Era el 5 d'abril de 1941. Anys després pogué traslladar les despulles al cementeri d'Alcoi, perquè a Cocentaina, que era el seu poble, no el deixaren. Queda una filla molt major.

Aconiadament de Vicent Soriano

Vicent Castelló, Ramon, (a) el Morrut, d'ofici pintor, de 34 anys militant de la CNT. Sotsoficial militar en el front de Terol. En acabar-se la guerra vivia a Cornellà (Barcelona). El va denunciar un veí de Cocentaina i anaren expresament a detindre'l. Jutjat a Alacant fou afusellat el 12 de febrer de 1942. Tenia un germà més jove, Vicent, que va morir amb més de 90 anys sense voler parlar massa. Tenia el sumari que no volgué ensenyar-me’l. No queden parents directes.

¿Quants anys més han de passar sense que s'anul·len totes aquelles sentencies i es faça un reconeixement públic de la bestiesa?

Memòria de cinc represaliats, per Francesc Jover

Autor Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 17 de febrer de 2016

Els documents ens donen pels i senyals d'episodis de la història, alguns dramàtics, on queden retratats els patiments d'individus, de famílies i de pobles sencers. La reproducció de documents originals en imatges són testimoni de fets i poden complementar a entendre millor el relat. Si damunt el document gràfic és una fotografia, es capaç de parlar-nos; almenys, això és el que pensa Alfons Llorens quan diu que, “antropològicament, ho diu tot”. També ho diu aquella frase feta de “val més una imatge que mil paraules”. No se si una foto ho diu tot o la meitat, però, potser que quan hom no té una narrativa transparent que siga capaç d'involucrar emotivament el lector, la fotografia és de gran ajuda.

Hui incloc una imatge que he triat del meu arxiu fotogràfic que parla per si mateix. Són de cinc interns del penal del Dueso, Santoña (Santander). Són represaliats republicans tots ells de Cocentaina que foren traslladats al penal del Dueso des de la presó d'Alacant el 1940, quan les presons valencianes estaven totalment congestionades. Dissortadament al dia d'avui, per causa de la manca de sensibilitat de l'Administració de l'Estat, encara no hi ha un xifra aproximadament exacta d'empresonats franquistes d'aquell moment. El ben cert és que el macro penal del Dueso en aquella data estava sobrecarregat; hi havia entre 5 i 7 individus en cada cel·la pensada per una sola persona.

Penal del Dueso Cantabria, taller de apargatas y cuerdas de cáñamo.
 Foto de F.Sanjuán Bravo, cuyo padre Gonzalo Sanjuán estuvo preso

De manera molt esquemàtica faré unes pinzellades de cada individu d'aquesta foto, si més no perquè encara està per reconèixer el trauma físic i psicològic que van patir. Comence d'esquerra a dreta amb:

Juan Agulló Soriano, el Noi, de 34 anys. Fou secretari local del sindicat anarquista de la pell. Jutjat a Alcoi pel sumari 828/39 condemnat a 30 anys de presó. Abans, el 1934 també va estar empresonat per motius sindicals. Cal dir que tenia tres germans més republicans a la presó i un altre que va morir a Barcelona la nit del 18 al 19 de juliol en un enfrontament amb militars rebel·lats.

A continuació, l'home de la crossa és:

Juan Seguí Moltó, Caganxo, de 27 anys, sindicalista de la CNT, d'ofici sabater, també condemnat a 30 anys en el sumari 3024/39. Solament va complir 1.000 dies deixant-lo en llibertat condicional el 19-2-1942. En contra d'altres casos, es va mobilitzar localment molta gent de totes classes socials, inclòs falangistes, demanant la condicional. Potser fora perquè tenien mala consciència en aquest cas, doncs amb motiu d'una vaga l'estiu del 1932, va ser ferit en una cama per un tret de la Guàrdia Civil havent-li d'amputar la cama.

Caganxo amb una pròtesis 1933

El segueix:

Manuel Briva Agulló, sabater de 34 anys, fou tresorer del Sindicat local de la Pell. Jutjat per un tribunal militar pel sumari d'urgència 829/39 i condemnat a la pena de mort que fou computada per 30 anys. Desprès del Dueso va anar a la presó de Santa Rita de Madrid fins complir 1.570 dies de presó, quedant en llibertat condicional i desterrat a 100 quilòmetres del domicili. El vaig visitar en València en diferents ocasions al barri de Tendetes on vivia.  

Seguidament:

Alberto Rafael Moltó Brotons, de 43 anys, mestre d'escola, polític perseverant des de 30-9-1923 que fou nomenat alcalde provisional. Destituït en pocs mesos, milità en IR i el PSOE. Concorri a les eleccions de 1931 i fou un dels quatre alcaldes socialistes que aconseguí el PSOE a la província. Continua d'alcalde amb el Front Popular, i quan arribà la revolució, després de Juliol del 36, facilità que ocuparen l'Ajuntament al Comitè Revolucionari de Defensa. Jutjat a Alcoi pel sumari col·lectiu 828, fou condemnat a 30 anys, complint un total de 2.730 dies de presó. Destacar que en El Dueso va fer una gran tasca com a mestre. Va sol·licitar la condicional que estigueren a punt de donar-la, però informes negatius de les forces vives de Cocentaina ho impediren. En aconseguir la condicional va estar molts anys desterrat a la ciutat de València, i quan va tornar a casa molt major i encorbat, encara el mormolaven alguns quan passejava tot sol per la perifèria del poble.

Finalment, a l'extrem dret de la foto:

Rafael Guillen Sanjuan, de 29 anys, paperer, militant de la UGT i PSOE. Durant els moviments sociopolítics de 1934, va encapçalar algunes vagues i va ser empresonat durant 8 mesos. Fou capità a la guerra, i el 23-8-1938 va caure presoner a Vilalba dels Arcs junt amb dos mil companys més. A les seves memòries inèdites diu: «Calcule que seriem un 60 oficials entre els presoners. Dos hores més tard, 33 oficials foren afusellats sobre un marge. Entre altres hi havien 3 caps de Brigada, 3 Comissaris, un quants comandants i alguns capitans, etc. Eixa era la justícia dels nacionals davant dels presoners. Els restants oficials es vam salvar perquè anàvem sense jaqueta pel calor que feia i ningú ens va delatar»

Desprès de passar diferents camps de Concentració el van dur a Alcoi on va ser Jutjat. Estant a una presó de Càceres va saber que s'havia acabat la guerra. Fou sentenciat pel sumari 92 a la pena de mort, commutant-la primer per 30 anys i després per 20. Fou posat en llibertat condicional desprès de 2.555 dies. La pitjor etapa i on més mal ho va passar fou en estar presoner a Extremadura, on va ser sotmès a les més dures vexacions físiques i psicològiques, tot i ignorar que havia sigut oficial militar.

Els cinc de Dueso

Són cinc històries que potser no siguen les més dures; però vull aprofitar per recordar la història de centenars de milers d’individus que sobrevisqueren les presons franquistes. També aquells altres que no ho pogueren resistir i moriren a la presó de fam, per tortures o malalts. Vaja per davant tot el nostre reconeixement i el nostre penediment per haver-los ignorat. El més cruel de tot és que tots han desaparegut, i poc a poc desapareixen els fills sense veure’s recompensats els patiments dels pares ni tan sols en un encaixament de mans del govern valencià acompanyat d’un amable somriure ple d’estima.

 

LA VIDA ES DIGNA DE SER VIVIDA, (JOSÉ LUIS YSERN DE ARCE)

Ya a mediados de febrero muchas personas en Chile comienzan a vivir una cierta angustia anticipada porque marzo se nos viene encima con lo que significa de trajines de comienzo de colegios, trabajos, ajetreo sin fin. Mucho me gustaría que estas sencillas líneas le sirvieran al amigo lector para algo bueno: bajar sus niveles de angustia y elevar sus niveles de serenidad, tranquilidad y paz.

Cuando Víktor Frankl, el fundador de la logoterapia, atendía alguna persona muy angustiada, deprimida, desesperanzada al máximo; cuando escuchaba tantas miserias que esta persona le contaba sobre su propia vida, lo mal que le iba en todo; cuando este paciente no terminaba de proferir lamentos y más lamentos, el profesor Frankl le preguntaba a bocajarro: “¿por qué no te suicidas?”.

A estas personas que vemos tan afligidas en la consulta psicológica nunca les faltan motivos para no suicidarse: los hijos, la tarea no concluida, el dolor que causaría a las personas queridas, el simple recuerdo de momentos gratos de la vida, la fe en Dios, el amor al prójimo, lo que sea. Nunca faltan motivos para atarse a la vida y vivirla de la mejor manera posible.

Para Víktor Frankl el origen de las neurosis más graves –también la de angustia- reside en la incapacidad de algunas personas para encontrar sentido a su vida (neurosis noógena). No podemos elegir la historia y acontecimientos que marcarán nuestra vida; nadie tiene la vida comprada, como nadie tiene comprados los hitos y sucesos que la irán jalonando. Sin embargo, ante cualquier situación que se nos presente en la vida, por dolorosa o grata que sea, sí hay algo que podemos elegir: nuestra actitud ante el acontecimiento. Sí podemos elegir la manera de reaccionar ante la vida y sus avatares y peripecias. Así vemos que ante sucesos semejantes las personas reaccionan de muy distinta manera: mientras algunas se derrumban a la primera contrariedad, hay otras que siempre se levantan.

Todo hombre y toda mujer es capaz de elevarse por encima de las circunstancias cotidianas para afirmar rotundamente que la vida es digna de ser bien vivida.

 

José Luis Ysern de Arce

 Artículo publicado en la Revista MURANO (Chillán - CHILE)

http://www.portalmurano.cl/columna1/

NOMS de GUERRA I MEMÒRIA, per Francesc Jover.

Amic Enrique. T'envie el text que ha publicat hui LA VEU i unes imatges per si vols utilitzar-les al Nihil Obstat
​​​​Salut

Cal recuperar fins i tot els més petits detalls de memòria d'una etapa històrica que l'Administració franquista va enfosquir a partir de l'any 1939 i els següents. A més ho va fer dintre d'un clima de terror. Dic clima de terror conscientment, encara que a alguns nostàlgics –o conformistes– pot sonar-los dura l'expressió. Afig també que el règim de 1978 no ha donat encara tota la claror que el tema mereix. Prova d'això és que cada dia descobrim noves associacions que sense cap ajuda de l'Estat –o molt poques– estan treballant per la recuperació de la memòria històrica en diferents camps. Estem convençuts del dret que tenim per exigir a l'administració de la Generalitat Valenciana que pose els mitjans adequats per obrir camins i posar les llums necessàries a tantes ombres que encara queden d'aquella època. Tant de bo el que ara diuen la segona transició es fera càrrec d'allò de tantes coses que queden pendents.

Hui m'abellix rememorar petits fragments d'aquella història com són els noms “de guerra”. Els noms que posaven algunes famílies republicanes als nadons que inscrivien al Registre Civil durant el temps de la Segona República. Noms que el règim franquista va anul·lar als llibres per una llei retroactiva que imposaren per no coincidir els noms amb el santoral romà.

En èpoques de llibertat de pensament, hi ha individus que s'ho creuen de debò i són propensos a manifestar creativitat, imaginació i coherència amb el seu posicionament ideològic. Per això un sector d'individus van intentar eixir-se'n d'esquemes socials que havien imposat determinades ideologies i religions imposant en simples actes administratius una ètica i estètica fonamentalista més que qüestionable. 

Noms il·legals

La República va obrir les portes a la llibertat donant opció a la societat a qüestionar la moral catòlica com a única fórmula ètica de vida. Va haver-hi un desig d'alliberar costums sotmesos a la religió per tal de ser més coherents amb la constitució republicana, la natura i les actituds personals de cadascú. L'exemple d'acabar amb l'exclusivitat de l'onomàstica del santoral catòlic en els nadons és una bona prova. Així doncs, va donar l'oportunitat d'inscriure al Registre Civil noms al·legòrics a la llibertat, a la natura, a personatges populars del moment, etc. En aquest sentit van haver-hi noms tan curiosos com Armónica, Helios o Selvamar, entre altres.

Així i tot, he de fer constar de manera ben clara i contundent, perquè no hi haja el més mínim dubte, que de cap manera els noms del santoral catòlic estaven prohibits. Ho puc dir amb seguretat després d'haver fet un buidatge dels llibres de naixements al Registre Civil de Cocentaina durant l'etapa 1931-1939. Qualsevol que siga curiós pot mirar aquestos llibres que són públics i s'adonarà que, a més dels noms de “guerra” hi ha gran quantitat de noms tradicionals del santoral cristià. El meu per exemple és un del santoral cristià nascut en aquell període on hi havia llibertat per inscriure els nadons amb el nom que consideraven adequat. Potser les famílies més sensibilitzades ideològicament i propenses a un canvi cultural, iniciaren aquesta nova etapa amb noms que en aquell moment estaven de moda. Pel nom d'algunes famílies que he pogut identificar em confirmen que eren persones idealistes i militants de partits o sindicats d'esquerra, que després pagaren ben car l'atreviment. És la prova més evident que hi ha sectors de la societat que creuen que la llibertat ha de ser condicional a la seva mida; és a dir, la que emana de la seves conviccions ideològiques i religioses. 

 

Helios

Una àmplia majoria va continuar registrant els fills amb noms del santoral, sobretot durant la primera etapa de la República. Fou a partir de l'estiu i tardor de 1936, després del cop d'estat feixista, en plena revolució cultural, social i econòmica, quan va haver-hi el més alt percentatge de noms d'infants que res tenien a veure amb el santoral cristià.

És innegable que alguns dels espais de llibertat que la República oferia a la societat, no obligava cap persona; sols afectava aquella part de la societat que volia lliurement fer-ne ús. Cap persona tenia prohibit ser fidel a la seva pròpia consciència i moral, però els dogmàtics de sempre van entendre que allò eren lleis «depravades, marxistes, antiespanyoles i contràries a la moral catòlica», que podien destruir la societat.

D'aquella època són aquesta petita mostra com: Durruti, Germinal, noms que feien olor a anarquisme. Edison, relacionat amb la tecnologia i inventiva. Floreal, Hèlios, Natura, etc., noms relacionats amb el naturisme. Els noms més freqüents i poden coincidir en molts pobles per la marca ideològica són Lenin. N’hi han molt nombrosos com Liberto, Liberta o Libertad, era un important eslògan d'aquell moment. La major part d'aquestos «noms de guerra», pràcticament els més polititzats, van ser inscrits després del 18 de juliol de 1936, detall que cal destacar per entendre millor determinades actituds radicals d'aquell moment.

De tots els noms de guerra que he trobat, almenys el que més em va colpir a més d’Hèlios, el déu sol, va ser Friné, nom amb què José Selles Pérez va registrar la seva filla, nascuda el 13/07/1937. Friné, com vaig poder comprovar, és un personatge mitològic de l'antiga Grècia que fou entre altres coses musa i model d'escultors grecs. El fet que un sindicalista de la CNT posara Friné de nom a la seva filla, demostra un nivell intel·lectual per damunt de la mitjana. Era la formació rebuda als ateneus llibertaris.

Friné

Un ban del pregoner anuncia als pares que havien d'anar a canviar els noms “il·legals”. En aquesta data molts d'aquells pares estaven a la presó o exiliats. No és de veres que canviaren el nom pel sant del dia que van nàixer, perquè a Cocentaina ningú coincideix.

Algunes persones nascudes en aquella època se sorprendrien si miraren els llibres del Registre Civil. Perquè, eixa és una altra, n'hi ha moltes d'aquelles famílies que mai es van dir al fill/a el nom en què havien sigut inscrits al Registre. Seria per vergonya, por o penediment? Veges tu a saber!

La República i la memòria democràtica, per Vicent Cremades

Us envie l'enllaç de l'article sobre La República i la memòria democràtica que ha sigut publicat avui (5 Feb 2016) pel diari La Veu del País Valencià.

Aquest article amb una xicoteta modificació,  el vaig enviar el dia 25 de gener al diari Levante, si bé no la publicat.

Espere siga del vostre interès.

Salut i República,

Vicent

El dissabte 23 de gener vaig llegir l'article d'opinió que va escriure Javier Reig al diari Levante. Em va estranyar que l'assessor del grup municipal del PP a Gandia escriguera sobre la "Memòria Històrica", perquè el PP no ha volgut mai fer una Llei de Memòria Històrica al País Valencià. Entre d'altres territoris on sí que han promulgat i publicat altres partits polítics aquesta llei, estan Catalunya, Andalusia i Aragó.

Per una banda, perquè és normal que el PP no tinga interès en aquesta memòria. Els morts del bàndol de la dreta, durant la Guerra Civil, els hem pogut veure fins fa uns anys escrits als murs i parets de tots els pobles de l'Estat, malauradament encara en queden les llistes en alguns pobles.

Per una altra banda, tots ells estan enterrats en els seus nínxols dels cementeris. Mentrestant, existeixen en les fosses situades en les voreres dels camins i en altres espais més de 150.000 assassinats. El Govern no ha volgut fer ningun esforç perquè les seues famílies puguen recuperar els seus morts i donar-los un enterrament digne pel simple fet de ser del bàndol republicà.

El PP no ha volgut criticar mai el franquisme i, a més a més, dóna unes subvencions molts generoses amb diners públics a la institució que venera la seua memòria. Això és el que ens fa parlar dels feixisme franquista, per aclarir millor el concepte.

Com a ciutadà republicà i com a persona que estic estudiant la Memòria Democràtica, voldria comentar algunes qüestions sobre aquest tema.

En primer lloc, i pel que fa als assassinats dels religiosos, a ells no els mataren per ser religiosos, sinó perquè donaven suport a la ideologia feixista junt amb els partits de dreta i la classe poderosa del seus pobles. Vaig tindre la sort d'estudiar "l'Església al s. XX" i em donava classes un gran admirador de l'obra d’Hilari Raguer, un advocat i historiador que va participar en les vagues dels anys cinquanta a Barcelona, i després va entrar com a monjo a Montserrat. Ell és un dels millor especialistes de l'església a l'Estat espanyol i en les entrevistes i els articles que escrivia, tenia molt clar el que he dit al principi del present paràgraf. Una prova del que diem, es que també hi va haver retors assassinat pels feixistes i els falangistes per l'única raó que eren persones que ajudaven la gent dels pobles, que estaven en contra dels falangistes i intentaven crear nuclis culturals. Cal recordar també, que l'Església va declarar la Guerra Civil com a Ccroada per defensar els seus interessos i privilegis tant econòmics com ideològics.

En segon lloc, m'agradaria comentar que efectivament al llarg dels primers mesos de la Guerra Civil, alguns grups d'anarquistes van actuar incontroladament. Aquesta situació va perdurar fins al mes de novembre de 1936 quan el govern republicà des de Madrid va poder controlar-la. Però els que manipulen la història, no diuen que el feixisme es va aixecar en armes contra un govern elegit democràticament pel poble (Es tractava de la mateixa situació que si haguera triomfat l’intent de colp d'Estat del 23-F) i que la República va ser la primera democràcia que va existir a l'Estat espanyol. Per aquesta raó, els terratinents, una part dels militars, l'Església i el poder financer ajudats per Itàlia, Alemanya i els soldats d'origen africà, van donar suport i finançar la Guerra Civil.

En tercer lloc, el règim feixista de Franco es va atrevir a fer el que no s'ha fet a ningun país del món. Una vegada acabada la guerra va continuar assassinant la gent, entre ells a Marcel·lí Pérez, l'alcalde de Gandia que ni tenia les mans tacades de sang ni es va lucrar amb el seu càrrec i una de les seues obsessions era portar la cultura i la formació al poble. L'últim assassinat pel feixisme relacionat amb la Guerra va ser el de Julián Grinau, l'any 1963. Franco va instaurar després de la Guerra Civil un règim de por, fam, misèria, repressió, delacions, etc., que li va permetre perpetuar-se durant dècades en el poder. La història no por mantenir-se amagada. Recordem una frase que Azaña va pronunciar a València: "Ninguna política pot fundar-se amb la decisió d'exterminar l’adversari".

Per últim, voldríem comentar que nosaltres des de l'Associació Republicana anirem donant a conèixer els homes i les dones que a Gandia i a la comarca de la Safor lluitaren per defensar un règim democràtic i que trobaren l'assassinat per defensar els seus ideals. Continuaren recuperant la memòria democràtica de la nostra comarca. 

Hem intentat fer aquests comentaris des de la perspectiva d'aquella coneguda frase que diu: "Els pobles que obliden la seua història, estan condemnats a repetir-la". No podem tancar en fals un període històric que va produir tantes ferides al nostre poble. Les ferides es tanquen curant-les i no oblidant-se d'elles.

Per ultimar l'article m'agradaria comentar que aquest oblit de la memòria democràtica, va ser una de les traïcions que va fer "l'esquerra" en els pactes de la Transició, on varen silenciar també moltes altres qüestions que avui van sortint a la llum.

Pense que l'Ajuntament que ens governa actualment a la ciutat de Gandia pot fer la política que crega convenient per fer de Gandia una ciutat més democràtica, on les persones tinguen prioritat. El PP està intentant donar lliçons a través d'articles i comentaris sobre què han de fer. Precisament ells que han destrossat aquesta ciutat durant els quatre anys que han manat. Que l'únic que s'han dedicat a fer és grans obres i governar per als seus amics, l'alcalde, avui ja exalcalde, Torró, ha actuat com un vertader cacic fent obres, destruint moltes de les coses que caracteritzaven Gandia com a una ciutat culta i mediterrània, com l'autèntica ciutat dels Borges, ajudant els seus amics, deixant la caixa buida, ja que no han tornat ningun euro dels préstecs que tenia l'ajuntament i endeutant-nos al llarg de quatre anys amb 130 milions d’euros que s'afegeixen al que ja arrastràvem. Després d'escriure l'article, hem pogut veure amb alegria com ha dimitit del seu càrrec com a regidor. Suposem que la seua decisió està presa presumptament per totes les imputacions que li han arribat. El seu període com a alcalde populista i caciquista, ha representat per a Gandia una marxa endarrere en la història de la ciutat.

Nombrar també Ciutadans. Ciro Palmer va pronunciar unes paraules en la sessió que l'Ajuntament va celebrar a Beniopa, en les quals deia que ell ve d’una saga de polítics que havien conegut Beniopa quan era un poble independent. No hem d'oblidar que el seu avi va ser un dels alcaldes que en l'època de la República va portar moltes reformes que van beneficiar el poble de Gandia. 

Nosaltres des de l'Associació Republicana hem de dir que no som uns nostàlgics dels passat, sinó que continuem la nostra labor per aconseguir la República que després d'una Transició desafortunada per als interessos del poble, i d'una monarquia borbònica desprestigiada i anacrònica, arribarem a conèixer.

Vicent Cremades.

Membre de l'Associació Republicana de la Safor.