RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ENTREVISTAS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ENTREVISTAS. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Rovellet, un mite de la pilota (Francesc Jover)


Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 12 d’octubre de 2019
  
 La setmana passada vaig conèixer un dels mites més celebres de la pilota valenciana, el joc autòcton del País Valencià: Antoni Reig Ventura, Rovellet. Després de parlar amb ell vaig estar tot el dia molt satisfet; mai havia entrevistat una persona tant important i mai havia experimentat una emoció igual. Salvant el temps i la distancia, va ser com si ho haguera fet a la Marilin Monroe o el mateix John Wayne. Em vaig veure una mica travat, especialment quan intentava fer-li les oportunes preguntes com fan els entrevistadors mediàtics. Conforme anava contant-me la seva vida em sentia més incapaç de tirar-li de la llengua. Tanmateix, el seu permanent somriure em va retraure la serenor i em va fer veure que estava davant, no sols d’un llegendari personatge, si no d’una bona persona, propera i de fàcil tracte. Rovellet sap el que ens interessa i t’ho diu de la manera més natural; com aquell que va a comprar el pa tots els dies, o aquell altre que porta les nenes o nens a escola.



Em diu que li va se fàcil introduir-se al joc de la pilota perquè son pare era l’encarregat del Trinquet de Pelai, el que ara diuen la «catedral de la pilota». Son pare ja fou jugador de pilota amb el nom de Rovell de Dénia d’on era natural. Per això el trinquet de Dénia li han posat el nom del seu fill Rovellet.  Antoni Reig, o Tonin que li deien quan era xiquet, de poc li haguera servit l’espenta de son pare sense les optimes qualitats que tenia des de ben menut. Va nàixer el 1932 al mateix carrer de Pelai, justament en una casa al costat del trinquet. Abans de 15 anys ja el vestiren de blanc i es feu professional amb el nom de «Tonin el fill de Rovell», la qual cosa vol dir que fou un prodigi de xiquet demostrant la seua vàlua en aquest esport. Pocs temps desprès s’enfrontava en el millor jugador de l’època com fou Juliet d’Alginet, altre mític de la pilota. Tota la seva vida ha viscut de la pilota arribant a la màxima categoria i popularitat en aquest esport. Per això forma part del grup de millors jugadors de la història que ha tingut el País Valencià ocupant un lloc especial en la capçalera de la catedral. Es va retirar molt prop d’arribar a 48 anys, una edat molt avançada per un pilotaire d’eixa categoria.

Ha competit el seu estil i saber per tots els pobles de dalt a baix del País Valencià movent la màxima expectació allà on anava fent partides excepcionals seguides per una selecta i entesa afició. També em diu que s’ha sentit molt còmode i satisfet de les partides benèfiques que ben sovint feia, i d’això ho saben molt be l’hospital de San Joan de Déu i el de Fontilles entre moltes altres institucions.



L’any 1951 va fer una gira de partides pel sud valencià, competint en Alcoi, Castalla, etc. Va visitar també al Comtat  l’Alqueria d’Asnar per una gestió que havia de fer en nom de la Federació Valenciana de Pilota. Encara diu que guarda amb molt d’orgull algun dels llibrets de paper de fumar Bambú que li regalaren.

 Quant a medalles i condecoracions en guarda tantes que ha perdut el compte. Diu que potser tinga més de 50 copes i caixons ple de medalles. Li han fet homenatges als trinquets de tots els pobles valencians on durant més de 30 anys va fer vibrar a espectadors pel seu polit estil. Uns anys abans de retirar-se, el  Consell Superior de Deports li va concedir la medalla d’argent al mèrit esportiu. Però de totes les distincions i reconeixements, el que més estima i valora ha sigut el que li va fer la Generalitat Valenciana el 9 d’Octubre del 2017.



He pogut sentir les paraules d'agraïment que Rovellet feu en aquesta darrera distinció i he quedat meravellat per la humilitat i senzillesa que va demostrar aquest magnific pilotaire. És més, la seva actitud en aquell acte fou restar-s’hi importància i donar-la a l’esport de la pilota que era l'únic mereixedor de distincions i homenatges. Finalment va expressar el seu desig de què la societat valenciana agafe consciència que la pilota ha de ser un esport de majories a València.

Amb personatges com el mestre Rovellet, amb l’estil i elegància que ha donat al joc de la pilota, tenim assegurat el nostre esport nacional.
Francesc Jover

divendres, 4 de març del 2016

La disciplina de partit, per Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 3 de març de 2016



Només passar les eleccions autonòmiques del 24 de maig de 2015, i portat per la pluralitat del resultat, i principalment pel possible govern d'esquerres, vaig demanar fer una entrevista a un polític que aconseguí un escó a les Corts Valencianes. La meva proposta va ser enviar-li un guió perquè me'l tornara contestat, desprès d'estructurar-ho tornaria a enviar-li i si havia quedat al seu gust, ho donaríem a La Veu del País Valencià per publicar-ho. Així és com vam quedar, però mai no em va fer les respostes. Em va dir un temps desprès que havia de consultar les orientacions generals del partit sobre estos temes perquè no hi hagueren notes discordants. Desprès de quasi un any he decidit publicar les si més no per fer l'interrogant si és convenient o no guardar tanta disciplina. No vull assegurar que la disciplina és negativa, solament vull afirmar que personalment mai no em sotmetré a cap disciplina. Finalment li vaig fer un correu dient-li que anava a publicar les preguntes. Això si, mai no desvelaré el partit ni molt menys el polític que, per altra banda, té tot el meu respecte. Desprès de 35 anys de residir a València, d'haver-me relacionat sempre amb rogles polititzats, i haver-me passejat de dalt a baix del País Valencià per la meva professió de comercial, podria ser qualsevol dels 99 diputats.
Finalment, he de dir que per tal de guardar el personatge en l'anonimat, he hagut de fer alguna rectificació a les preguntes, tot i que el fons és el mateix.  
  


Bon dia. Gràcies per haver-me concedit aquesta entrevista desprès d'haver estat acreditat com a diputat de les Corts Valencianes. Abans de res, vas a permetre'm dirigir-me amb llenguatge col•loquial i fugint de qualsevol tractament protocol•lari. Principalment permetre'm tutejar-te, entre altres coses perquè no seria capaç de fer-ho d'altra manera.
Contestació


Tens experiència de política municipal i en algunes ocasions hauràs hagut de formar part d'un govern en minoria. Per allò que podria passar ara a les Corts Valencianes de no haver-hi una majoria absoluta: creus que serà difícil governar d'aquesta manera? ¿Quines dificultats creus que caldrà afrontar?
Contestació


Sembla que hem encetat un època sense majories absolutes d'un sol partit i ara els governs han de formar-se per la suma de dos o més partits, ¿creus que els politics sabreu fer front a esta nova situació?
Contestació


També es caracteritza la nova època que encetem en dues coses: recuperar la dignitat de la política que sembla estar en mínims i que els polítics s'apropen més al poble, als ciutadans. Des del teu càrrec de diputat i segons el teu punt de vista, ¿com veus aquesta situació?
Contestació


El País Valencià potser un dels que més s'han manifestat la corrupció en la política. Davant d'aquesta mala imatge, ¿quina actitud creus que han de prendre les formacions politiques valencianes que ara mateix governen per acabar en la corrupció i recuperar la mala imatge perduda?
Contestació


Creus que la Generalitat Valenciana –sense majories absolutes– està en condicions de representar com cal els interessos del País Valencià en tots els camps que han sigut malbaratats durant tant llarga i mala gestió?
Contestació
Davant les agressions que ha patit el País Valencià durant tants anys en el tema de finançament, gestió d'infraestructures, sanitat, ensenyament, llengua, identitat pròpia, etc., ¿creus que les Corts Valencianes, com a poder legislatiu, està suficientment sensibilitzat per afrontar la tasca? ¿Quines creus que serien les prioritats?
Contestació


Fins ara al País Valencià no hem tingut cap partit d'estructura valenciana amb suficient presencia a les Corts ¿Creus que en l'actualitat les Corts tenen suficient força per defensar alguns dels punt que va proposar l'intel•lectual Joan Fuster o els polítics Vicent Ventura o Francesc de Paula Burguera?
Contestació


Actualment el govern valencià està format per partits d'estructura estatal i altres d'estructura valenciana. Aritmèticament sembla que els partits estatals estan en majoria: ¿creus que aquesta barreja afectarà el desenvolupament d'una política autènticament valenciana? Per altra banda: ¿Penses tu que els partits d'àmbit espanyol poden fer un eficient treball parlamentari a gust dels que pensen que el País Valencià és una nació?
Contestació


Saps que els darrers anys a la ciutat de València va haver-hi una forta contestació al pla de Rita Barberà en el tema d'allargar l'avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar. Et sembla que les Corts d'ara treballaran un pla més racional? ¿com creus que es podria solucionar el problema que planteja la plataforma ciutadana de “Salvem el Cabanyal”?
Contestació


Les Corts Valencianes representen el poble valencià, la seva història, llengua i cultura. Fins ara, després de tants anys d'Estatut d'Autonomia, l'administració política valenciana més que fomentar la cultura i senyes d'identitat valencianes ha sigut més aïna enemics de la identitat dels valencians. A més, una de les coses més cridaneres ha sigut que els principals càrrecs polítics del País Valencià mai no han usat la nostra parla ni en públic ni en privat. ¿Quina és la teva opinió sobre aquest fet?
Contestació


El preàmbul de l'estatut d'Autonomia de València denomina la nostra autonomia de diferents maneres: Regne de València, Comunitat Valenciana, Poble Valencià i País Valencià. Sembla que hi ha hagut una oberta censura dels partits polítics majoritaris, de les institucions (RTVV, Alfons el Magnànim, etc.) i dels mitjans d'informació per denominar País Valencià. Hi ha institucionalitzant l'insubstancial terme Comunitat Valenciana  ¿Perquè creus tu que ha sigut?
Contestació


¿Penses que el govern valencià pot defensar els interessos valencians independentment del color de govern de l'Estat o caldrà seguir les directrius que convinga a l'Estat?
Contestació


La Constitució Espanyola, desprès de quasi 40 anys en què no s'han fet significants reformes, ¿no creus que caldria reformes a fons, en alguns punts com el Concordat, les lleis electorals i el tema territorial?
Contestació  
 
Potser algunes preguntes caldria fer-les al govern de la Generalitat, però potser interessa ara i ací als lectors quina és l'actitud dels nostres diputats a les Corts Valencianes que són els que han d'elaborar lleis que afecten als valencians. Concretant-me en el que tu penses ¿Creus que en una societat democràtica poden conviure l'ensenyament públic i el privat? En cas que estigues a favor, els col·legis privats han d'estar concertats? I si és així, amb quines condicions?
Contestació


Vols afegir alguna altra cosa que creus interessant i que m'he deixat?
Contestació

Potser no foren les preguntes més interessants que podien fer-se; però el que vull destacar no són les preguntes, si no insistir en el vell problema de la importància que té la disciplina de partit. Potser alguns no entenem perquè un diputat no pot tindre l’autonomia i llibertat suficient per contestar unes innocents preguntes. Per altra part, ¿perquè expresidents i exsecretaris generals de partits poden opinar al seu aire i un neòfit no ho té ges fàcil? En la política, hi han diferents nivells o privilegis?




    


 

divendres, 13 de març del 2015

SAÓ dedica un Quadern a PACO MUÑOZ

En la nostra secció BLOGS poden seguir-se les novetats i variacions que Àngel Canet Català introduïx en els dos blogs de la seua autoria. En esta ocasió ens referim a la informació que sobre el contingut de la revista Saó (Febrer) oferia el passat dia 10 en "Els Papers de Santa Maria de Nassiu" i especialment al quadern sobre Paco Muñoz.




"El Quadern Central ve dedicat a PACO MUÑOZ: LLIBERTAT, amb les col.laboracions d’Enric Lluch, Toni Cucarella, Vicent Boscà (entrevista), Josep Vicent Frechina i Alfons Cervera."

"PD: És molt interessant fer-se amb aquest número pel Quadern dedicat a Paco Muñoz, molt merescut."

Vos suggerim estes lectures:

Entrevista publicada al Quadern “Paco Muñoz: llibertat” (nº 401), corresponent a febrer de 2015


Entrevista publicada a NIHIL OBSTAT, nº 10, any 2002


dissabte, 28 de juny del 2014

Vicent Estrems, un sacerdot revolucionari al Xile de Pinochet (enviat per Vicent Cremades Arlandis)



VÍDEO:
Vicent Estrems, un sacerdot revolucionari al Xile de Pinochet

El vídeo, de 10 minuts, és un resum d’una entrevista realitzada a Chañaral l’abril de 2009. En ella, Estrems relata la seua experiència política i religiosa des d’una òptica de l’Evangeli compromesa i alliberadora.

"Et recomano aquest article de La Veu del País Valencià", Vicent Cremades Arlandis
Divendres, 27 de juny a les 09:15h 
Compromís d’Alboraia l’homenatjarà aquest dijous dins dels Tercers Premis al Mèrit Cultural i Cívic

Sergi Tarín / València
Vicent Estems va faltar el 10 de juny. Fou soterrat on nasqué: a Alboraia. Tenia 73 anys. El comunicat emès per AVAN, l’agència de notícies de l’Arquebisbat de València, és un recull grisenc de dates i parròquies. Una esquela burocràtica, quasi desdenyosa. De fet, Estrems era un home incòmode per a la jerarquia. Un comunista, un roig, un extremista. “Ho portava en el cognom, en l’etimologia”, asseguraven alguns companys de púlpit. Uns amb simpatia i uns altres amb mala bava.


Estrems fou capellà a Benimarfull i Bonrepòs i Mirambell. Cuidà dels pares fins que moriren i acte seguit desenvolupà la vocació de missioner. El 1987 aterrà a un Xile que feia el tram final de la dictadura. L’Església del país, amb institucions com la Vicaria de la Solidaritat, s’havia convertit en ferramenta de denúncia de la tortura i les desaparicions forçoses. Pur terrorisme d’estat. Estrems arribà amerat de Concili Vaticà II i Teologia de l’Alliberament. I ho féu a Chañaral, un port obrer al desert d’Atacama. Un paisatge inhòspit, paupèrrim, de miners sotmesos a les grans multinacionals del coure i a la vigilància violenta de la dictadura. La seua proximitat amb els més desfavorits li valgué tot tipus d’amenaces i coaccions.

Xile arrelà en l’ànim d’Estrems. Mai no l’abandonaria. Alguna cosa semblant passà amb altres predecessors valencians. Joan Almela, a Pueblo Hundido, prop de Chañaral, fou expulsat del país per organitzar una de les primeres vagues mineres de la dictadura. I Antoni Llidó, canvià la sotana pel fusell el setembre de 1973 amb el colp d’Estat de Pinochet. Afiliat al MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria) fou detingut el 1974 i desaparegut després de patir tortures salvatges.

dimecres, 21 de maig del 2014

Sal.lus i altres tres. Tres i altre Sal.lus. (Joséluis Porcar)


20 de Maig de 2014.

Ha estat un esmorzar de lo més profitós. Recontradimonis i recontradéus, quin esmorzar més fluid, quatre rius, tres i el més verinós, el de Sal.lus. El verí de la paraula, el verí de l’anècdota d’aleshores a Montcada, el verí d’aquelles vivències empeltades en aquestes olives, cerveça, entrepans i un timó o timonet per a Sal.lus.

I aquest home que no te res que ‘vore’ amb el refugium peccatorum ni amb el consolatrix aflictorum sinò tot el contrari, n’és d’allò més rialler i compassiu amb una coda inevitable en la seua conversa propera:   la risa a glopets, a colpets, o de vegades a esclafits sense parar rodolant per la vessant de la llibertat.

I de paraules grosses res. No hi ha conceptes en l’esmorzar d’avuí. Hi ha mots que assenyalen realitats, de les de que són a l’abast de tothom, sense misteris. Recorde que eixa funció en la gramática s’anomena ‘deixis’: paraula que n’és buida de conceptes i prenyada de realitat (la del carrer, la que es acaronada amb els dits i els llavis).

I no hi són, ni el pare-patriarca-cap i casal: l’Enric; ni l’Antoni;  ni l’Ovidi (tots tres tomasinos de pro, de coram, de ab, de sine, de tenus… ); ni tampoc el Josep-Ignaci; ni l’Isidre; ni el Manuel... No hem pogut ni pasar llista perquè en mirar-nos els tres, que hi erem a les 10:10, hem demanat a Lola la beguda i el menjar, i hem esperat l’arribada de tots els qui avuí, dia 20 de maig (Sant Baudili i “con flores a María…”) no han aparegut.

Quia parata sunt omnia.

I Sal.lus Herrero i Gomar, tan llarg o més que sempre, ens saluda i ens regala una revista (coitus interruptus perque he d’anar-me’n a clase… I a boqueta nit torne a escriure): CRESOL , amb un escudet.logo que du el dibuix d’un cresol i la seua creu i la seua flama i 2000 en xifres. Subtitulat: UNIÓ APOSTÓLICA DE VALÈNCIA. Any 15 – Núm. 120 Maig i juny de 2014.
 
SAL·LUS HERRERO I GOMAR Pincha para acceder a la ENTREVISTA:

Vuit planes (i la revista ompli 60) dedicades a una entrevista amb Sal.lus. A mi m’ha agradat força. Paga la pena, una espurna xicoteta diu:

“Quins tres llibres ens recomanes llegir per als pròxims mesos?
Si Dios fuese un activista de los derechos humanos, de Boaventura de Sousa Santos; Lluís Companys: contra la guerra, de Josep M. Figueres, i El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado, de Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas, sobre la absoluta manca d’escrúpols d’uns senyors lligats a l’ambaixada espanyola de França que s’aprofitaren de la situació d’extrema desesperació dels jueus davant l’ocupació nazi de París a principis de 1940 per a engañar-los i matar-los.
Hi ha un Premi César González-Ruano, de la fundació MAPFRE-Madrid, des de 1975, que és una autèntica ignominia que existisca i que els guardonats no hagen tornat el premi que exalta i recorda un escriptor, que tot apunta, va ser un miserable criminal pronazi, despietat, sense la més mínima decència, humanitarisme ni moralitat.”

Els tres reventats, que no sé per quina raó sempre arriben en tasseta de duralex, tanquen la sessió, com cal, amb el sucre de propostes i comentaris de cinema: que si el festival de Cannes, que si Kubrik i ‘La taronja mecànica’, que si Martín Patino i “Nueve cartas a Berta”, que si el festival de Gijón, que si les cartes de dones enamorades de capellans que volen surar i no amargar el seu legítim emparellament…

Sí sí, ja ho sé, n’és de veres. El tema del celibat, les dones enamorades dels clergues i els clergues enamorats de les dones no pertany al cinema sinó a la realitat esperpèntica de l’esglèsia del segle XXI.

Josémaría Monzó, Joan Llopis i jo, el regular, som els ‘altres tres’ que hem proposat “El espíritu de la colmena” de Víctor Erice com a pel.lícula per al pròxim Fòrum de la tardor.

I hem acomiadat a Sal.lus.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra! (Espriu-Raimon).

Joséluis Porcar

dimecres, 12 de març del 2014

ENTREVISTA DE EUGENIO SCALFARI AL PAPA FRANCISCO. Crecen mis ilusiones, pero también mis temores.(Ramón Gascó)

En el último número publicado de IGLESIA VIVA (256), aparece una entrevista de Eugenio Scalfari con el Papa Francisco.

Aparte del gran interés que tiene el contenido de los temas tratados en dicha entrevista, como luego comentaremos, el hecho mismo de entrevistarse las dos personalidades pertenecientes a mundos hasta hora distanciados, cuando no enfrentados, en  la sociedad italiana contemporánea, tiene un valor específico.  Hay que tener en cuenta que el periodista y escritor Eugenio Scalfari, intelectual agnóstico de reconocido prestigio ha sido durante muchos años fundador y director de las dos publicaciones de mayor difusión e influencia de Italia: el semanario L´Espresso y actualmente el diario La Repubblica.

Por lo tanto este ha sido uno de los pasos más delicados y arriesgados, que está dando el nuevo Papa a fin de romper el hielo en las relaciones de la Iglesia con el mundo de cultura contemporánea. Un distanciamiento secular de recelo mutuo, cuando no de anatemas y desprecio.

Valdría la pena trascribir literalmente toda la entrevista, os invito a leerla entera[i] para disfrutar de la elegancia, simpatía, incluso cordialidad que se respira hasta en los más pequeños detalles y en los puntos más conflictivos de esas antiguas desavenencias.






Lo dividiré en dos partes como ya lo vengo repitiendo en mis cuatro artículos anteriores sobre el nuevo Papa publicados aquí en NIHIL OBSTAT.

En la primera diré que CRECEN MIS ILUSIONES, fundamentadas en la misma entrevista.

- El Valor absoluto que da la conciencia moral, que para muchos es la causa del relativismo. Veamos. Copio literalmente de la entrevista.

Scalfari -- Santidad, ¿existe una visión única del bien? ¿Quién la establece?
PP.Francisco “Cada uno de nosotros tiene una visión del Bien y del Mal. Nosotros debemos animar a dirigirse a lo que uno piensa que es el Bien. La conciencia es autónoma y cada uno debe obedecer a la suya. Bastaría eso para cambiar el mundo”

Scalfari.- Una apertura a la cultura moderna y laica de esta magnitud, una visión tan profunda entre la conciencia y su autonomía, nunca se ha escuchado desde la cátedra de San Pedro.
Sin embargo recuerdo con gran afecto que es la misma visión   que oí en mis conversaciones con el Cardenal Martini Arzobispo de Milán y también jesuita, que no era por casualidad amigo del entonce cardenal Bergoglio. La diferencia está en que aquel no era Papa y este sí .Creo que esta es una de las frases más valientes dichas por un Papa en la historia.

Mi comentario.-

Sin embargo el intelectual italiano desconoce que en este punto la reflexión del Papa no es tan nueva dentro del pensamiento cristiano.   Valgan estos tres ejemplos.

1º.- Agustín Andreu cuando aún éramos estudiantes de teología, me enseñó el pensamiento de Santo Tomás de Aquino sobre la conciencia moral, que tiene un valor absoluto porque ella únicamente es la que juzga y testifica la moralidad del acto ya realizado. Agustín me inició en un camino a la vez de responsabilidad y libertad, que he seguido con buen provecho desde entonces. Siendo muy jóvenes ya me indicó ese sólido fundamento de la conducta moral.

2º.- Antonio Rodilla, aquel hombre denigrado por muchos, pero al que sus alumnos le debemos entre otras cosas su doctrina clarividente, sobre la autonomía de la conciencia, así como el ser audaces para ejercer sin temores la inteligencia personal., el Sápere Aude kantiano, para guiar con libertad nuestro camino.
  
 Recuerdo la solemnidad con que nos explicaba este tema a todos los seminaristas, reunidos en el salón de actos. Y consecuencia de ello fueron las diversas historias que hemos seguido sus discípulos. Un buen ejemplo se ve en el libro que publicaron compañeros, todos alumnos suyos, con motivo de mi 80 cumpleaños. Su título lo dice todo. MEMORIA Y DISIDENCIA. Recuerdo que cuando me lo comunicó Paco Gramaje me cautivó porque con dos palabras se expresa perfectamente la microhistoria de mis amigos. Memoria=fidelidad a la conciencia y Disidencia=libertad. De pensamiento.

        Es decir tenemos una memoria común pero que al mismo tiempo ha sido la base de diversidad de caminos y de disensión de nuestros pensamientos. No faltan quienes consideran esto como un fracaso del magisterio de D.Antonio. Nosotros por el contrario consideramos que dicha diversidad es fruto de la libertad de conciencia en la que se nos educó.

          No puedo olvidar el cariño que me demostró, cuando le visitaba en su piso, donde estaba recluido los últimos años de su vida. Él conocía el cambio de rumbo en mi vida y sin embargo su hermana me repetía: “Venga a visitarle, porque se alegra mucho”.

3º.-.- Juana de Arco. Doy un salto de seiscientos años para encontrar otro de los casos más impresionantes y heroicos de la fuerza de la conciencia frente a las leyes y las autoridades eclesiásticas.

            Sorprende en aquella ignorante y tan joven criatura la profunda percepción de la inviolabilidad de su conciencia.
            Amenazada de muerte delante de la hoguera tuvo el valor de afirmar «En el caso de que la Iglesia quisiera obligarme a hacer alguna cosa contraria a lo que Dios me ha mandado, no lo haré por nada del mundo».

José Ignacio G. Faus aprovecha este testimonio para denunciar que la pretensión de algunas Jerarquías de que la conciencia «recta» es respetable, pero está obligada a convertirse en «verdadera», y entonces se identificará necesariamente, con lo que dice la Iglesia, queda aquí desautorizada por una adolescente francesa”.

Me gustaría además comentar otros temas que se trataron en el diálogo entre ambos Scalfari y el Papa, tales como el poder en la Iglesia., pero me haría demasiado largo.



Segundo CRECEN MIS ILUSIONES PERO TAMBIÉN MIS TEMORES.
Así por ejemplo no puedo pasar por alto un tema en el que el Papa no tiene más remedio que caer en la ambigüedad y es un ejemplo muy esclarecedor de los enemigos que tiene y que le resultará prácticamente imposible de salvar, me refiero a su comentario sobre la Teología de la Liberación.

Scalfari.- “¿Usted piensa que fue justo que el Papa Wojtyla combatiese la Teología de la Liberación?”.
Papa Francisco.- “Ciertamente daban un seguimiento político a su teología, pero muchos de ellos eran creyentes y con un alto concepto de humanidad”
Hablando en plata. Sí, son creyentes sus teólogos. Sí tienen un alto concepto de humanidad. Pero…tienen un seguimiento político…

Yo no me atrevo a destripar esta ambigüedad del NO PERO SÍ.
Por lo demás, os invitaría a que lo hagáis en vuestros comentarios desde estas mismas páginas.

          El otro peligro, que ya se ha repetido después de las entrevistas del Papa, es la amenaza velada, si no de desautorizar las palabras del Papa, sí de la tergiversación de la prensa o como en este caso se ha hecho desde el Observatorio Romano y desde las altas esferas del Vaticano. Creando un ambiente de desconfianza, confusión y malestar. Para lo cual cualquier pretexto es bueno.

RAMÓN GASCÓ.


[i] NOTAS DEL COORDINADOR:

a)      Se puede acceder a un “adelanto del artículo ofrecido en abierto por Iglesia Viva” en el enlace:

b) la entrevista en:
http://secretummeummihi.blogspot.com.es/2013/10/el-papa-asi-cambiare-la-iglesia-la.html

b)      También resulta ilustrativo  “Diálogo entre un no creyente y el papa”:
http://www.adorarenespiritu.org/files/Scalfari_Francesco.pdf

diumenge, 19 de gener del 2014

La diócesis de Valencia y la 'nueva primavera'

Aunque sé que seguís ATRIO, por si os interesa, os envío un enlace donde se reproduce una entrevista que me hicieron en una revista del clero valenciano. Se enteraron en México de su publicación antes que yo. Vosotros veréis si merece la pena reproducirla. Al menos va para vuestra información personal. Me preocupa que ahora en las diócesis se apunten fácilmente a laprimavera de Francisco y al olor a oveja… Hace falta una verdadera conversión interior y del rumbo pastoral. [ANTONIO DUATO]


Desclericalizando la Iglesia

Por Jesús Belda. Cresol, nº 118, Enero 2014.


Le hemos pedido a D. Antonio Duato, que nos ayude con sus respuestas a aplicar la hoja de ruta que el Papa Francisco quiere para la nueva “primavera” de la Iglesia.

Lugar de Encuentro

- D. Antonio: ¿Qué podríamos hace en la diócesis –con todas las instituciones de la Comunidad Valenciana­– ante la “Campaña contra el hambre en el mundo”, lanzada por nuestra Caritas Internationalis impulsada con todo el apoyo por el Papa Francisco?
Es indudable que no se trata solo de recoger dinero y hacer limosnas, sino, sobre todo, de cambiar de mentalidad y hacerse pobre con los pobres. La Iglesia universal y la Iglesia de Valencia deben convertirse, hacer penitencia, meta-noia. Y como signo de este arrepentimiento, siguiendo la recomendación de los santos padres y de la Octogessima adveniens, desprenderse de algunos objetos de oro y plata que posee, con frecuencia arrinconados, para dar de comer a los millones de hambrientos. ¡Este sería un buen testimonio de evangelización!
- ¿Qué se le podría pedir a Caritas diocesana para que esta noble Campaña fructifique de la mejor forma posible?
Creo que lo que tiene más claro el papa Francisco es estimular el paso de la mentalidad capitalista neoliberal que invade el mundo –incluida la Iglesia– y que produce exclusión y muerte a dignificar a todas las personas humanas y a todas las familias para que tengan lo que necesitan para vivir: alimentos, casa, trabajo para los jóvenes, cuidado para los ancianos. Caritas debe ser la promotora de esta una nueva mentalidad entre todos los fieles y ante las instituciones públicas. No debe ser sólo una medalla que luzca la Iglesia en esta crisis. Debe, como ya hace, desvelar crudamente la realidad de la pobreza y promover campañas del tipo de la 0’8 que está aún sin cumplir.
- La Iglesia, según Francisco, no es para los “perfectos”, sino para los pecadores. ¿Qué consecuencias extrae Ud. de esta afirmación para la vida de los casados?
Creo que el realismo y la misericordia universal que preside el pontificado de Francisco va a llevar necesariamente a suprimir barreras en las que se encerraba una Iglesia en camino hacia el gueto, como dijo Rahner. El matrimonio es un sacramento, signo revelador de la presencia de Dios, cuando hay amor conyugal verdadero entre dos personas, no cuando lo digan o dejen de decir los tribunales eclesiásticos. Si no hay amor, ¿qué queda del sacramento? Personalmente creo que el nuevo sínodo que va empezar este año 2014 y acabará el 2015 (¿un primer miniconcilio?), abrirá las puertas a muchos verdaderos matrimonios sin papeles. Y que el matrimonio, la vida conyugal amorosa de dos personas sin necesidad de campanas protectoras y ritos sacralizantes, deje de ser en la Iglesia algo para la tropa.
- ¿Y para los célibes?
El celibato como opción libremente elegida o aceptada no puede quedar –de esto ha hablada también Francisco– en una egoísta soltería sino en una entrega mayor a la comunidad y a los pobres. En mis largos años de trato con sacerdotes y religiosas en nuestra diócesis he encontrado, junto con tristes vidas mutiladas y reprimidas, destinadas a la infertilidad total, ejemplos maravillosos de entrega amorosa real, sin campanas aislantes y distanciadoras, a la misión del Reino y al acompañamiento de las personas más necesitadas. Pienso, por ejemplo en Pepe Vila y Vicente Amargós, que fueron pioneros al iniciar la JOC en Valencia en 1953.
- Francisco quiere reformar las estructuras eclesiásticas: descentralización, colegialidad y sinodalidad. Concretamente, ¿qué cambios para el nombramiento de obispos?
Esta es la parte del proyecto de Francisco a la larga más revolucionaria y, por otra parte, una mera aplicación del Vaticano II, tanto en la letra como en el espíritu. Del Concilio y del decreto de aplicación jurídica –el motu proprio Ecclesiae Sanctae– ¿qué ha quedado, con verdadero espíritu de corresponsabilidad? ¿Acaso el consejo presbiteral o los consejos pastorales en sus diversos niveles? Creo que el centralismo romano y los diocesanos frenaron la renovación del concilio. ¿Logrará vencer Francisco esta tradicional fuerza centrípeta, que se excusa con la necesidad de la unidad, y fundar la unidad del catolicismo en una sinodalidad que, al fin y al cabo, es el nombre antiguo de la verdadera democracia o de una comunidad de personas adultas que comparten y celebran la fe? Este sí sería otro gran signo para el mundo. Necesita para ello, en estos años de que dispone, personas que  crean en este tipo de Iglesia para cubrir cargos en Roma y en las diócesis. Y no lo tiene fácil pues llevamos muchos años en que la elección de obispos se ha hecho primando más la obediencia ciega que la inteligencia y el olfato de realidad. El que los líderes del pueblo de Dios no sean elegidos desde lo más alto, con procedimientos secretos, sino con participación de la base y de los otros obispos, se impone, pero en un segundo tiempo.
- ¿En qué frentes necesitamos activar la corresponsabilidad de los laicos en la Iglesia de Valencia?
En todos, pero que sigan siendo laicos de verdad, no acólitos de amén.
- ¿Cómo se le podría dar en nuestra diócesis un mayor protagonismo a la mujer, para el gobierno de la diócesis?
Desclericalizando la Iglesia, sobre todo. No hay que esperar a que cambien los límites ahora establecidos para que la mujer pueda ser sujeto pasivo y activo de todos los sacramentos, como persona bautizada que es. Pero ya ahora: ¿por qué de hecho el órgano responsable último de una parroquia no puede ser un consejo pastoral, presidido, por elección, por una mujer?
- Para que la Iglesia oficial sea la voz de los sin voz que están encerrados en el CIE de Zapadores, ¿qué tendríamos que hacer?
Hay ya católicos muy presentes en este vergonzoso tipo de nuevos campos de concentración. Creo que si nuestro Arzobispo quiere oler a oveja, lo primero que tendría que hacer es hablar con quienes, cristianos o no, se han implicado en esta causa e ir a visitar personalmente laLampedusa valenciana.
- Una Iglesia libre frente a los poderes del mundo político valenciano, ¿qué denuncia profética le es propia?
Para ser profeta lo más importante es no depender de las autoridades civiles y escuchar claramente la Voz de quien nos revela el clamor de su pueblo que sube hasta Él. Cuando llegó don Carlos Osoro a Valencia, la diócesis acababa de salir de un episodio público de vinculación entre la Iglesia y los poderes públicos valencianos que superaba las manifestaciones más extremas del nacionalcatolicismo franquista. El Congreso Internacional de la Familia Valencia 2006, en la elección del sitio, en el cálculo de asistentes, en el encuadre dentro de la política de grandes eventos patrocinada por el PP, en el despliegue de medios –desde pantallas gigantes de TV a urinarios– había sido un enorme disparate, que aún colea en los tribunales. Yo, como cristiano crítico y antiguo superior de don Carlos en el Colegio El Salvador de Salamanca, me atreví a darle dos consejos: que se alejara lo más posible de la actual clase política dirigente de Valencia y que escuchara la voz de los católicos críticos, con larga historia de fidelidad cristiana en el disenso. No pretendo juzgar sus años de servicio pastoral aquí. Pero, conservando la amistad y respetando su inmensa buena voluntad y esfuerzo, no sé si su empeño en la Universidad Católica (¿son de verdad estas instituciones instrumentos de evangelización?) le habrán hecho más dependiente, por subvenciones y privilegios, a la derecha política ni si su inédita asistencia anual a la inauguración del Fórum Cristianisme i mon d’avui habrán constituido suficiente diálogo del pastor con su pueblo más inquieto. Pero, en cualquier caso por ahí –libertad real y escucha del pueblo– van los caminos del profetismo hoy.