Exposició d’art per a no oblidar (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover. enviat a Nihil Obstat el 25 de setembre de 2019

Fa uns dies s’ha inaugurat al Palau Comtal de Cocentaina una exposició de l’artista alcoià Emili Blanes que ha estat organitzat pel Fòrum de la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina. El lema de l’exposició és, «No oblidar és un deure», referint-se a l’època fosca de República i franquisme que entre uns i altres se’ns ha amagat conscientment durant dècades. Si el tema en si ja és atractiu, quan va acompanyat d’una enginyosa creativitat artística com és la del company Emili pot ser força interessant.

El muntatge expositiu se’ns mostra molt ben estructurat segons pot apreciar-se per diferents aspectes: documents, dibuixos, poemes, fotos, collages, premsa republicana, etc. L’exposició està dedicada a les noves generacions perquè puguen entendre aquells fets que mai els han parlat obertament i amb total llibertat.

Poden veure’s retalls de premsa de l’època republicana i de postguerra, on destaquen fotografies de personatges tant suggerents com Peset Aleixandre, Bosch i Morata, Lluís Companys i tants d’altres; inclosos alcoians que feren possible segons els diaris de l’època, d'utopia republicana. Es fa un repàs als poemes més significatius i obra literària de Miguel Hernàndez, Pablo Neruda, Federico Garcia Lorca, Buero Vallejo, etc. que et situen en l’època i el moment.

També hi ha una mostra de llibres de text de l’escola republicana, primera ocasió que van tindre les classes socials de la societat amb menys recursos de rebre un ensenyament públic, laic, gratuït i de qualitat. Mai més s’ha tornat a repetir per l’Administració aquell conjunt d’experiències. És quan es va posar en pràctica «l’Escola Il·luminada», que tant a fons ha estudiat la professora Cristina Escrivà Moscardó. Tal com estava l’ensenyament en aquella època, va ser un gran encert de l’Administració Pública aplicar aquella metodologia didàctica que encara no ha estat superada, segons opinió de molts actuals i  prestigiosos docents. No solament fou l’aportació de material tècnic i humà, també fou financer que -proporcionalment- tampoc ha estat superat.

Hi ha un lloc especial per alguns poetes i cantants valencians com Vicent Andres Estellés, Joan Valls, Raimon, Ovidi Montllor, etc. que durant el franquisme feren subtils referències o patiren l’efecte de l’esparadrap a la boca. Sembla que hui podem afirmar amb total seguretat que l’any 39 la política, l’art, la ciència i la cultura en general amb totes les seves disciplines van quedar orfes. Els afusellaments, les presons, l’exili, acabaren en quasi tots. Els que van quedar a l’exili interior, els tallaren la llengua mitjançant una lletania de prohibicions.

En general són textos i, especialment, imatges vertaderament impactants que forçosament et col·loquen dins d’aquell temps. A més a més, queda contextualitzada internacionalment una etapa franquista insinuant la guerra freda,  l’anticomunisme, la caça de bruixes de McCarthy, l’imperialisme dels EE.UU. etc.

Es de veres que el que dic ha estat mogut per l’emotivitat de les imatges i no pels meus coneixements d’art. Però us recomane la visita a l’exposició que estarà penjada fins el 8 d’octubre (si no la prorroguen). Abans d’acabar afegiré un comentari de com veig el tancament de la mostra a forma d'epíleg. Detall no menys impactant que convida a pensar. El perill del neoliberalisme econòmic i dels poders fàctics financers que estan dominant el món i  entrant en una etapa que potser no hi ha retorn; la situació actual de la indústria armamentística que crea inestabilitat internacional principalment a les classes més vulnerables; etc. Tot plegat crea un desequilibri sociològic a més d’ecològic al món que si no es busca aviat una solució pot convertir-se en irreversible.

Finalment, dir que els artistes progressistes i d'avantguarda dels anys 30 foren menyspreats pel nazisme i feixisme i la seva obra reprimida. A més, foren durament represaliats i cínicament desprestigiats per les denúncies que feien. Després de veure detingudament aquesta obra i fer-se les oportunes reflexions, un pot anar-se’n cap a casa satisfet de pertànyer al gènere humà. Això havia de ser la primera pretensió de l’art.

  

 Francesc Jover