RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església Diocesana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església Diocesana. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de juny del 2017

el poder clerical. amén. José Luis Porcar

Investigación en Bonrepòs
"No tengo nada que esconder, pero el Arzobispado está yendo por la espalda"
La directora de la asociación de fieles intervenida por Cañizares le acusa de querer quedarse todos sus bienes
voro contreras | bonrepòs i mirambell 07.06.2017 | 10:24
Rosa (en el centro) con el exalcalde y el alcalde de Bonrepòs, la postulante para entrar en la asociación y una maestra de la guardería. m. a. montesinos Rosa (en el centro) con el exalcalde y el alcalde de Bonrepòs, la postulante para entrar en la asociación y una maestra de la guardería.
«No tengo nada que esconder, y en cambio conmigo están yendo por la espalda». Rosa Choque, o la «hermana Rosa», directora de la asociación de fieles Misioneras de la Divina Providencia, lamentaba ayer así el «daño moral» y el «maltrato» que está recibiendo del Arzobispado de Valencia que, tal como recogía ayer Levante-EMV, ha decidido disolver la entidad diocesana y hacerse cargo de todos sus bienes: nueve edificios incluyendo la casa central en Algemesí y la «escoleta» con 48 alumnos de Bonrepòs i Mirambell. Además, la diócesis ha intervenido las cuatro cuentas bancarias a nombre de la asociación, con unos 180.000 euros.
Tanto el gobierno local de Bonrepòs, como las familias de los alumnos de la escoleta y la propia Rosa Choque consideran que esta actuación del Arzobispado tiene como único fin quedarse con los bienes de la asociación. «No sé qué pensar, pero las evidencias están ahí», señala la religiosa.
La ya única «misionera» niega además que haya habido ningún «movimiento anómalo» en las cuentas, tal como también mantiene el arzobispado. «Aunque me las he visto y me las he deseado para hacer frente al pago de las nóminas y hemos tenido que adelantar dinero cuando no entraban a tiempo las subvenciones de la Conselleria de Educación», asegura Rosa. «La subvención de la conselleria supone el 70 % de los ingresos de la guardería. Supongo que si hubiera habido alguna irregularidad ellos lo habrían detectado», añadió la también directora del centro.
La religiosa reconoce otro movimiento no habitual entre las cuentas de la asociación. Tuvo lugar en 2011, cuando «dos personas a las que no quiero nombrar intentaron acceder a las libretas que teníamos en un banco de Algemesí».
«Yo aún no era la presidenta y la que estaba me dijo que pasara el dinero a las cuentas de los bancos de Bonrepòs. Pero ni entonces salió ni un euro a una cuenta externa», asegura. Todos estos movimientos, subraya, han sido en las cuentas de la misma entidad religiosa.
En julio de 2016, y tras la muerte de una de las «misioneras», el arzobispo Antonio Cañizares nombró a dos «comisarios» para que se hicieran cargo de la asociación con el fin de disolverla, ya que solo quedaban dos integrantes: la «hermana Rosa» y la «hermana Encarna», que falleció el pasado domingo por la noche. «Ese mismo mes me echaron de mi casa en Algemesí», explica Rosa refiriéndose al «convento».
A ella la enviaron a la escoleta y casa de Bonrepòs (donde vive actualmente) y a Encarna, a la residencia en la que murió. «Cambiaron los cerrojos y ya no pude entrar. Mi ropa aún está allí y ni siquiera he podido ir a recogerla».
Además de hacerse cargo de los inmuebles de la asociación en Algemesí (cuya titularidad fue entregada a la parroquia por el fundador de la entidad mientras esta no tuviera la personalidad jurídica de la que ya dispone desde hace años), los «comisarios» del arzobispo se hicieron también con las cuentas y es entonces cuando detectaron las supuestos «movimientos anómalos».
Aquel mismo mes la «hermana Rosa» se dirigió por escrito a Antonio Cañizares para pedir su intervención, sin que de momento haya recibido respuesta. «Me echaron de mi casa y me trataron de forma inhumana. Fui humillada y por eso escribí al arzobispo como a un padre, para pedirle ayuda y consuelo. No me ha llamado, pero aún espero que me llame, creo que él aún no se ha enterado de la verdad, pero el daño moral que me han hecho está siendo muy grande».
La «misionera» critica la «nula información» que está recibiendo por parte de la diócesis y de los «comisarios» nombrados por Cañizares. «Aquí no han venido nunca, sólo se comunican conmigo a base de burofax. ¿Por qué no me dicen las cosas de frente? ¿Acaso me tienen miedo? Cuando un perro ladra, se le mira. A mí en cambio ni se dignan a mirarme ni a avisarme de las cosas, me entero por terceras o cuartas personas o, como hoy, porque ha salido en el periódico». Afirma que ha entregado a la diócesis toda la documentación que le han solicitado.
Por todo ello, Rosa Choque está convencida de que es víctima de un «abuso de poder y extralimitación» por parte del Arzobispado de València y en especial de los comisarios. «Si hubiera sido un hombre y de aquí (es de origen peruano) no me estarían haciendo esto. Pero aprovecharon mi situación de debilidad para quitárnoslo todo».
Asegura que uno de los comisarios le ha llegado a ofrecer «una casa en València y un trabajo» para dejar la asociación por las buenas. «Pero yo no puedo hacer eso», anuncia. Sobre la posibilidad de renunciar a los bienes de la entidad en Algemesí a cambio de que se le permita seguir dirigiendo la «escoleta» y la asociación, duda: «Se podría dialogar»
El comentari que m’aplega a la pell es: ‘amen’, en l’any 2017 després de Jesus, el xic de Nazaret, sura el testimoni d’una muller, del Perú, les paraules de la qual, cal sentir-les amb el mateix tarannà en que les pronuncia Rosa i transmet el periodista Voro.
I amen, en aquest context, significa tot el contrari: indignació, denuncia d’unes actuacions que manifesten la etiqueta amb que he guardat aquest arxiu: el poder clerical, tornali la trompa al xic.

Quànta raó tenia el Quixot quan li amollà al seu escuder: Con la iglesia hemos topado-dado, Sancho. Amen.
         Joseluis Porcar

dimecres, 14 de setembre del 2016

Dificultats en l’aparell de l’Església. (Autor Francesc Jover)

. Enviat a Nihil Obstat el 12 de setembre de 2016
Amic Enrique. .... Qué et sembla aquest article lleugerament diferenciat del que hui mateix publica LA VEU?
He afegit o retirat alguna cosa perquè quede (per a mi) més clara. També t'envie unes fotos.
Una abraçada


Fa uns anys, en temps de Marcelino Olaechea, l'església valenciana va preparar una projecte-escola intensiu de fer capellans i segons testimonis, era la de més alt nivell intel·lectual de l'estat espanyol. Encara hi havia algú que afegia que era una de les millors del món catòlic. No tinc perquè dubtar del que altres diuen perquè no tinc ni punyetera idea. El que m'atrevisc a dir que aquell projecte va tindre un èxit aclaparador, almenys quantitativament, si mirem el nombre de capellans que cada promoció eren distribuïts per tots els pobles de la diòcesi. En pocs anys es va cobrir el dèficit de capellans que l'anticlericalisme de bona part del segle XIX i XX arrossegàvem.

 Marcelino Olaechea

Les despeses que van haver-hi en infraestructures i equip de docents per formar tal quantitat d'adolescents que de colp i sobte sortiren amb ferma vocació de capellà, possiblement consten en algun lloc. Potser hi hagen tesis doctorals que hagen estudiat el tema, però no les conec. Si recorde que hi havia diumenges concrets on s'estimulava especialment la generositat dels parroquians per aportar en l'ofrena eucarística alguna cosa més sòlida que cèntims. És més, sembla que hi havia una espècie de competició entre els rectors en veure qui recaptava més diners al referit projecte. No puc assegurar-ho, però podria haver sigut aquest un dels temes valorats per promocionar rectors a llocs més importants de l'aparell de l'església.
Desprès de tants d'anys que han passat, no se si hi haurà algun rector, o ex rector d'aquell temps que podia estar penedit per haver usat algun xicotet raig de llum semi apocalíptic per aconseguir exprimir el veïnat al màxim. Sobretot, perquè era un temps de racionament de queviures; de llargues jornades de treball; de salaris paternalistes més que justs; de pluralitat de treballs per arribar la família al mínim necessari; etc.; en una paraula, un temps de fam generalitzada.
Tornant al macroprojecte d'escola de capellans, supose que alguna de les possibles tesis doctorals haurà de mencionar les fonts totals de com es van finançar. Estic convençut que l'aportació dels parroquians a aquell projecte fou mínima i solament tenia intenció d'infondre al veïnat complicitat més que altra cosa. Tenint en compte el maridatge de l'Església en el règim de l'època, per allò del nacionalcatolicisme, seria més versemblant que fora la caixa comuna de l'Estat el que assumira gustosament les despeses. Podria ser la compensació pel suport que li va donar a trencar un regim laic. Aquells decrets d'ajuda a «regiones devastadas» podria tindre alguna cosa a veure. Qui sap?
Per altra banda, també caldrà veure en alguna d'aquelles tesis esmentades més amunt, per què hi ha pobles, uns més que altres, que s'especialitzaren catapultat bisbes per a l’exportació. Ho dic per si tinguera açò alguna relació amb el projecte Olaechea. Particularment sempre em va copsar la casuística d'un poble concret que estic pensant de la comarca de l'Horta Nord de València. No se si fou per estar més prop de la factoria o per altres raons de casualitat. També caldria valorar, desprès de prou més de cinquanta anys, si aquell projecte ha beneficiat els interessos de l'Església. Quina?

La veritat és que el País Valencià ha exportat bisbes a tot l'estat espanyol i fins i tot més enllà. No dic si és el primer o el segon exportador, que això seran dades que podrem veure en eixes possibles i repetides tesis. Ho deixe en que València hi ha estat un bon exportador. A més, és un col·lectiu formats en aquell projecte-escola que dia si i altre també solen encapçalar noticies als mitjans d'informació. No ixen als informatius de TV precisament per intentar colonitzar la seva identitat valencianista als seus diocesans. No; rés més lluny d'això.
Per altra banda també cal dir que no tots són igual, seria injust i mereixeria el qualificatiu de bocut si ho fera. La veritat és que n'hi han de discrets que mai no han protagonitzat cap noticia relacionada en actituds dogmàtiques i fonamentalistes. Però, potser per això també estaria satisfet el Marcelino, qui sap?


Quan una empresa ha exportat material elaborat en la seva factoria, tot i portar garantia de qualitat (i per això mateix), de vegades el destinatari retorna la mercaderia per un defecte de fabricació. Això que és tan normal en l'activitat industrial, de fet també passa en l’Església referent a l’exportació de bisbes. Un bon exemple és l'Antoni Cañizares, no el de l'ungüent, si no aquell de la llarga cua que estava en la cúria romana, i que potser per no reunir les condicions adequades han retornar al remitent. Em sembla un bisbe fruit d'aquell projecte d'escola que l'Antoni Duato –el que denunciava els errors d'aquella formació de capellans, el que en algun temps fou bisbable– no s'ha privant en dir que Cañizares estaria millor callat. És una manera de dir-li bocut a l'estil fi com és Duato.


Cañizares ha sigut el primer marró valencià que han retornat al seu origen; però, podria ser que per l'efecte dominó caigueren en cadena més. Ho dic perquè també n’han retornat un altre, Xavier Salinas, bisbe de Mallorca. Però, el cas del bisbe Salinas és punt i apart si es tracta només per haver-se enamorat d’una xicota. Enamorar-se mai no pot ser delicte per molt bisbe que siga i té tot el meu respecte i beneplàcit: és a dir, el meu vist-i-plau i crec que també de tots els que com jo estem fora de les llistes d'aquesta institució corporativista. A mi em pareix que l'amor és un fet positiu inqüestionable, inclòs aquell relacionat directament amb la bragueta. Amb l’única excepció que siga plenament lliure i acceptada per tots dos. Això ho sabem be els que acceptarem el moviment cultural laic de la Generació del 68 i ho varem assumir de debò. Us demane disculpes per no inserir ací mateix els eslògans d'aquella època sobre el tema de l’amor.

 Xavier Salinas
Potser que alguns pensen que Xavier Salinas ha quedat fora d’aquell projecte d'escola de Marcelino Olaechea. Del projecte d'aquell bisbe basc que li va dir al general Franco que s'ho deixara tot lligat i ben lligat. D’aquell bisbe que se li ha obert un procés de canonització; aquell que es feia tan poca gràcia als fallers de València; aquell que estimulava els ludòpates a participar en la tómbola possiblement justificant que el projecte-escola era una causa justa; aquell que va intercedir en Franco perquè no afusellaren més republicans... Mes?
Quantes coses ens queden per descobrir d'una època fosca i que tan poca llum ens ha donat una transició cínicament alabada per presumptes i foscos interessos.


Francesc Jover