RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimecres, 21 de maig del 2014

Sal.lus i altres tres. Tres i altre Sal.lus. (Joséluis Porcar)


20 de Maig de 2014.

Ha estat un esmorzar de lo més profitós. Recontradimonis i recontradéus, quin esmorzar més fluid, quatre rius, tres i el més verinós, el de Sal.lus. El verí de la paraula, el verí de l’anècdota d’aleshores a Montcada, el verí d’aquelles vivències empeltades en aquestes olives, cerveça, entrepans i un timó o timonet per a Sal.lus.

I aquest home que no te res que ‘vore’ amb el refugium peccatorum ni amb el consolatrix aflictorum sinò tot el contrari, n’és d’allò més rialler i compassiu amb una coda inevitable en la seua conversa propera:   la risa a glopets, a colpets, o de vegades a esclafits sense parar rodolant per la vessant de la llibertat.

I de paraules grosses res. No hi ha conceptes en l’esmorzar d’avuí. Hi ha mots que assenyalen realitats, de les de que són a l’abast de tothom, sense misteris. Recorde que eixa funció en la gramática s’anomena ‘deixis’: paraula que n’és buida de conceptes i prenyada de realitat (la del carrer, la que es acaronada amb els dits i els llavis).

I no hi són, ni el pare-patriarca-cap i casal: l’Enric; ni l’Antoni;  ni l’Ovidi (tots tres tomasinos de pro, de coram, de ab, de sine, de tenus… ); ni tampoc el Josep-Ignaci; ni l’Isidre; ni el Manuel... No hem pogut ni pasar llista perquè en mirar-nos els tres, que hi erem a les 10:10, hem demanat a Lola la beguda i el menjar, i hem esperat l’arribada de tots els qui avuí, dia 20 de maig (Sant Baudili i “con flores a María…”) no han aparegut.

Quia parata sunt omnia.

I Sal.lus Herrero i Gomar, tan llarg o més que sempre, ens saluda i ens regala una revista (coitus interruptus perque he d’anar-me’n a clase… I a boqueta nit torne a escriure): CRESOL , amb un escudet.logo que du el dibuix d’un cresol i la seua creu i la seua flama i 2000 en xifres. Subtitulat: UNIÓ APOSTÓLICA DE VALÈNCIA. Any 15 – Núm. 120 Maig i juny de 2014.
 
SAL·LUS HERRERO I GOMAR Pincha para acceder a la ENTREVISTA:

Vuit planes (i la revista ompli 60) dedicades a una entrevista amb Sal.lus. A mi m’ha agradat força. Paga la pena, una espurna xicoteta diu:

“Quins tres llibres ens recomanes llegir per als pròxims mesos?
Si Dios fuese un activista de los derechos humanos, de Boaventura de Sousa Santos; Lluís Companys: contra la guerra, de Josep M. Figueres, i El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado, de Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas, sobre la absoluta manca d’escrúpols d’uns senyors lligats a l’ambaixada espanyola de França que s’aprofitaren de la situació d’extrema desesperació dels jueus davant l’ocupació nazi de París a principis de 1940 per a engañar-los i matar-los.
Hi ha un Premi César González-Ruano, de la fundació MAPFRE-Madrid, des de 1975, que és una autèntica ignominia que existisca i que els guardonats no hagen tornat el premi que exalta i recorda un escriptor, que tot apunta, va ser un miserable criminal pronazi, despietat, sense la més mínima decència, humanitarisme ni moralitat.”

Els tres reventats, que no sé per quina raó sempre arriben en tasseta de duralex, tanquen la sessió, com cal, amb el sucre de propostes i comentaris de cinema: que si el festival de Cannes, que si Kubrik i ‘La taronja mecànica’, que si Martín Patino i “Nueve cartas a Berta”, que si el festival de Gijón, que si les cartes de dones enamorades de capellans que volen surar i no amargar el seu legítim emparellament…

Sí sí, ja ho sé, n’és de veres. El tema del celibat, les dones enamorades dels clergues i els clergues enamorats de les dones no pertany al cinema sinó a la realitat esperpèntica de l’esglèsia del segle XXI.

Josémaría Monzó, Joan Llopis i jo, el regular, som els ‘altres tres’ que hem proposat “El espíritu de la colmena” de Víctor Erice com a pel.lícula per al pròxim Fòrum de la tardor.

I hem acomiadat a Sal.lus.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra! (Espriu-Raimon).

Joséluis Porcar

Un esmorzar vital i un funeral...per a morir-se. (JOAN LLOPIS PASTOR)


El dia de l’esmorzar del dimarts  que ha descrit tan espléndidament i “regularment” (¿o potser  anti-regular?) l’amic Joseluis, un esmorzar buit de persones, 3+1+1,  però ple de paraules de vida, o de paraules i de vida (anècdotes personals, confessions de sentiments vitals), amb descobriments cinematogràfics (és un goig extraure del pou de sapiència del Josemaria),

Pozo de la Sabiduría Caudete (Albacete)
 amb informació de llibres i articles els autors dels quals estan presents, després d’eixe esmorzar de rebentats, d’entrepans de llonganissa i faves, de plenitud en matèria i en esperit, després d’eixe esmorzar, dic, he anat per la vesprada a un funeral eclesiàstic per un condeixble: ¡i quina mena de funeral, Maria Santíssima, que diuen al meu poble! Vaja per davant el meu sentiment de condolència pel meu condeixeble.

Un funeral presidit per l’arquebisbe, que diuen que és l’avançadilla de l’episcopat espanyol, “el Excelentísimo y Reverendísimo Señor Arzobispo”, que aplega amb un haiga, com diem de menuts, de sis metres de llarg, el rep a la porta el clergue “secular”, ell, l’arquebisbe clar, amb la boina roja i els botons de la sotana a joc, unes paraules buides, uns cants de fa quaranta anys (per a alguns l’única revolució del Vaticà II), el celebrant fent “solos” de quan en quan, les campanetes sonant quan alcen a déu, ni una paraula en valencià ¡faltaria més!, unes estampetes de recordatori al final de l’acte, en fi, per a què contar més. Ja vos podeu imaginar.



 "Un golpe de ataúd en tierra es algo perfectamente serio"

Christian Garcia Bello 
(2013) - Carbón sobre madera, latón, hierro, cuero y papel - 91x175 cm.


Estudiàvem que “extra ecclesiam nulla salus”, jo pense que és “intra ecclesiam” o més bé que és la mateixa església que no té salvació o que no té remei. Ho sent dir-ho pensant en la quantitat de cristians “que no són d’eixe món”.

JOAN LLOPIS PASTOR

dimecres, 14 de maig del 2014

Del esmorzar i altres congruències. Porcar [Joséluis].


Avuí, dia “trece y martes, ni te…” hem tingut la ordinària junta de “los secuaces”.

Crec que hi podriem enllestir una gradació per ordre de vestició. I me n’adone, ipso facto, que no més jo he viscut baix la ‘regula’ i la resta pertanyieu al ‘saeculus’ i que per tant no heu viscut la cerimònia de la despulla de la roba del ‘homo rusticus’ per a incorporar el ‘habitus religiosus’. La qual actuació configurava una marca, un títol, una gradació.

Aleshores, Ovidi n’és el primer (el xic més gran) i Joan Llopis el nové (el xic menut). I quan Enrique és arribat, ja som tots a taula.

I Enrique portava en la mà dreta un paper manuscrit amb la seua grafia: el deure dels verbs deponents flexionats en les sis persones del present d’indicatiu amb la connotació aspectual de permanència que ultrapassa la divisió temporal. Opinor, Vereor (que he buscat en google i he trobat  ‘respetar, reverenciar, venerar’, com a significacions contundents), LOQUOR (que intitulava la proposta de la crónica del Fòrum) i Largior (que vol dir ‘dar generosamente’).

I ara dius, ara no parles, hem arribat a pronunciar una sentència que ningú no hem oblidat: ex abundantia cordis, os LOQUITUR. I ha surat la mirada compassiva de MMolins vers eixe sentit del deponents que no fan frontera ni de l’activitat ni de la passivitat. No hi ha antagonisme, ni mur de separació, ni exclusió, ni inclusió. Ell ho diu amb les paraules justes i empeltades d’una presència plena: la dona, les dones.

I no digau que Vereor, Opinor i Largior no tenen trellat. Respectar, Opinar i Donar. Torna-li la trompa al xic….! Significacions, sentits bidireccionals, allò que deia com a inici d’aquesta fecunditat semántica: la còpula, amarada de fruició. El plaer de viure.

EL LLATÍ ÉS LLENGUA MORTA?

OBSERVEU LA LLEGENDA D'AQUEST ESCUT 


I han arribat el café, el tallat, el reventat… L’entrepà de pernil a la catalana, de llonganisses amb fabes o amb tomata, de truita de carxofes… La copa de vi, la de cerveza… Els platets d’olives… Ex abundantia cordis…

I hem mirat cap a la tardor per tal de proposar una pel.lícula. Josémaría ens ha parlat de “Qué verde era mi valle”, també s’ha nomenat “El festín de Babette”. De tota manera la voluntat de fer-ho ha quedat ben palesa. Fins ara, queda constància, hem vist Ordet de Dreyer, Nazarín de Buñuel i La última tentación de Cristo de Scorsese.

I ens hem acomiadat, fins el dimarts que ve.


“Amb nova falç, comenceu a segar, el blat madur i amb ell les males herbes”

dimarts, 13 de maig del 2014

EL PAPA FRANCISCO FRENTE AL CAPITALISMO EN EL VATICANO (Ramón Gascó)

En uno de mis cuatro escritos en el Blog de NIHIL OBSTAT, hablando de las “ilusiones y temores” que ha ido despertando el nuevo Papa, hice referencia al temor de su enfrentamiento con el Capitalismo. Allí dije esto: “Sin embargo no puedo olvidar los nuevos y graves peligros que acechan tanto al Papa, como a toda la Iglesia. Me refiero al DINERO con mayúsculas.”


     Algunas referencias bastarán para indicar lo que quiero decir.

     El capitalismo financiero bien puede decirse, que es el monstruo de las mil cabezas, o lo que es peor, de ninguna. 


    Mil cabezas porque tiene más de mil agentes extendidos por todas las partes del mundo ejecutando, sin control en décimas de segundo, millones de movimientos financieros, siempre en beneficio propio e indirectamente e inevitablemente en perjuicio de otros.


    Monstruo sin cabeza visible porque sus nombres y sobre todo sus acciones permanecen impunemente en el anonimato. Y eso lo hace doblemente peligroso. Cosa que no ocurría en el siglo XIX con la lucha de clases, donde el enemigo estaba localizado en el Empresario.

   ¿Consecuencias? Las crisis y una desigualdad social en aumento, con sus millones y millones de víctimas abandonadas e indefensas en una precariedad dolorosa e injusta.

    Indefensas además porque permanecen en la ignorancia sobre los mecanismos de ese mundo de lo financiero.

   Dos economistas de EE UU, Annamaria Lusardi y Olivia Mitchell, han publicado un estudio sobre la precariedad del conocimiento financiero en el mundo. Unos datos alarmantes a nivel mundial porque muestra que la generalizada ignorancia financiera coexiste con un mundo donde cada vez es más necesario que la gente sepan manejar su dinero, lo cual hacen que el analfabetismo financiero resulte cada vez más peligroso.


     Estoy de acuerdo en el diagnóstico pero no en sus soluciones. 

  Recomiendan como urgente necesidad la lucha contra el analfabetismo financiero a nivel mundial. “Es obvio que se deben ofrecer programas de educación financiera que sean prácticos y fácilmente asequibles a los millones de personas en todas partes del mundo cuya situación económica podría ser mucho mejor si supiesen cómo administrar mejor su dinero, por poco que este sea”

   Porque esa solución la considero totalmente insuficiente y con excesivo largo plazo. No veo en el horizonte la posibilidad de que la presión social puede entorpecer el poderío del gran capital y mientas la actualidad del hambre y marginación no pueden esperar nada.

   Diría que eso es como hacer cosquillas a un elefante, que ni se inquieta ni se inmuta. 

   Parece que ni el poder de los más poderosos gobiernos del mundo es capaz de domar sus embestidas. Bien significativo es la última noticia entorno a los sucesivos retrasos de la aplicación de la llamada Tasa Tobin, para algunas transacciones financieras.

  De cuanto se ha dicho hasta ahora, emerge una conclusión evidente. La gran dificultad, por tanto su importancia de la última intervención de Papa Francisco sobre LA BANCA VATICANA,
el así llamado IOR. 

    Su valor no sólo es simbólico, que ya es mucho por la resonancia mundial, sino también por la contundencia y buena dirección del proyecto.

  El Papa ha ido al mismo núcleo del problema. Estas son las noticias que se han dado sobre el tema:

“Expertos laicos controlarán las finanzas del Vaticano para que sean transparentes y fundamentalmente destinadas a ayudar a los más necesitados”

  No se puede decir más y con menos palabras. En ellas están perfectamente definidos los dos objetivos de proyecto. Y lo más importante, el Papa ha hecho frente al núcleo productor del mayor mal – pecado- de la actualidad.

Y nadie le podrá negar ni el coraje ni el acierto.



Y una reflexión final. Me ha parecido muy extraña y verdaderamente curiosa la poca resonancia que ha tenido esta noticia en los medios de comunicación, incluidos los eclesiásticos, en contraste con la gran resonancia que han tenido otros temas, que para mí tienen menos enjundia.

Mucho me temo que en buena parte haya alguna complicidad o al menos alguna desmoralización sobre el tema.


UNA ANÉCDOTA MUY SIGNIFICATIVA.- Consciente de que los Rothschilds son una familia judía importante de banqueros, se cree que los mas ricos del mundo, les busqué en la Enciclopedia Judaica y descubrí que poseen el título de "Guardianes del Tesoro del Vaticano" ¿Quién buscaría jamás la llave de la riqueza del Vaticano en la Casa de unos judíos ortodoxos? Si eso es cierto, no es un disparate sospechar que los banqueros judíos controlan el Vaticano.

Termino citando un texto mío, publicado en nuestro boletín NIHIL OBSTAT este mismo año:



“Francisco “necesita ser ayudado, porque temo que esté ocurriendo algo parecido a lo que cuenta el capítulo 3 de san Marcos cuando, tras una curación de Jesús, se juntaron fariseos y herodianos (enemigos irreconciliables) ‘para discurrir cómo perderlo”. Reconoce que “no sé si los que se juntan son la CIA, la KGB, Alkeda, la Curia romana o Wall Street. No creo probable que esta vez lo maten porque se ha sabido rodear de una muralla humana muy fuerte y sería el descrédito total de los asesinos. Pero buscarán otros modos de quitarlo de en medio”.

También me temo que lo harán con su estilo críptico, pero eficaz y anónimo.

Me gustaría equivocarme.


RAMÓN GASCÓ. 





divendres, 9 de maig del 2014

La repressió franquista a Xàtiva II, (7 – V – 14) Antoni Signes


Cicle:  “La història dels nostres pobles”
Presentació de Los lobos de José Fabra




 i
La repressió franquista a Xàtiva i a la Costera de...
C. Escrivà, S. Català, J.R. Borredà, R. Buforn, R. C. Torres, E. Soler, Mª. J. Pérez, A. Signes,          A. Montalbàn, N. Àlvarez, J. Mª Corell, P. Brigido.


Intervenen: 
      - Rafel Buforn Valero, professor.
-  Ricard Camil Torres. Historiador, Universitat de València
-  Antoni López, Universitat de València, editor del llibre.
-  Àlvar Martínez, Institut d’història de la medicina i la ciència, Universitat de València

- Presenta  Antoni Signes
  
Com veiem cada volta s’escriuen més llibres d’història. En el nostre cicle de Història dels nostres pobles ja portem presentats més de vint llibres. En les llibreries van apareguent-ne com a bolets. No més cal observar el full del forum de debats pe adonar-nos que a tothom interessa pegar una ullada cap al passat i esbrinar allò que realment va passar.

   La causa... pot ser que hem rebut una història mal contada, mal explicada. Millor dit, una història, en gran part, falsejada, escamotejada i deformada intencionadament, especialment este període de la Guerra Civil i el franquisme.

    Es necessari doncs que l’anem escorcollant per tal de conéixer-la millor i denunciar les manipulacions hagudes.

    En els llibres que presentem no solament oferim els relats investigats,  els fets esdevinguts, les causes i motivacions de l’actuar humà, si no també destaquem personatges que han estat claus per poder entendre un període, un episodi o l’evolució d’un estatus social o polític.

     La història la fem les persones i algunes persones han estat personatges que han influït enormement en el desenvolupament de la nostra societat, tant per al bé (evolució possitiva) com per al mal (evolució negativa) Es per això que en els llibres que presentem avuí hem inclòs a un animador humanista i lluitador sindicalista, Nicolàs David...

     Però, al parlar de personatges,  caldria apuntar un risc que de vegades tenim al ponderar les virtuts de la persona. I és que els humans tenim una tendència a la mitificació. Si la persona és del nostre gust, tot són exageracions possitives. Al revés si el personatge no és dels nostres. Amb la qual cosa estem col·laborant a falsejar la Història, que és el que cal evitar.
                                                                                                                 A.Signes



Nota del coordinador:   "Llibres de Xátiva"

http://www.xativa-llibres.com/index.htm

http://www.xativa-llibres.com/ullada%20historia.htm

dijous, 8 de maig del 2014

El coloquio. sobre “La última tentación de Cristo” (Joséluis Porcar)



“La última tentación de Cristo”. Película de Martín Scorsese.
Introduce y gestiona: José María Monzó.

Asisten casi todos los seres humanos que disfrutamos de la película en el mes pasado, en la semana santa del calendario litúrgico que aún se rige por el año lunar del imperio Medo-Persa: primera domínica (pascua) después de la primera Luna Llena una vez rebasado el equinocio de primavera (y como escribo pasada la medianoche no procede llamar a Ovidio para confirmar lo que acabo de decir y de lo que no tengo completa seguridad).

Enrique, alma y cuerpo de Nihil Obstat, me ha indicado que escriba la crónica del Coloquio.

Coloquio, coloquiar, locución, circunloquio (que es lo que ahora mismo estoy haciendo mientras me llega alguna idea), locutorio, locuaz… De nuestra madre latina: loquor.(1)
Efectivamente era un verbo ‘raro’, deponente (nunca entendí el significado de esta palabra), en el que la actividad y la pasividad (el sentido y la forma) se armonizaban, se conjuntan, copulan, valga la metáfora, para entrar en el horizonte envolvente y fecundo de una fiesta de la palabra: la de esta tarde a las 19 horas y los minutos de cortesía.


Pongamos que unos veinte los que miramos y escuchamos a Josemaría. Nos descubre el relato de Nikos Kazantzakis. Punto de partida del recorrido que Scorsese construye en la arquitectura de su obra cinematográfica “La última tentación de Cristo”.

La configuración similar y distante en ambos autores en una honda búsqueda angustiosa de la propia identidad personal asumiendo la vida de Jesús. Vida de Jesús/Cristo desde el vértigo de su humanidad abierta a la trascendencia que viene enmarcada por los primeros escritos (evangelios…) y por la tradición dogmática implacable de la Iglesia (Nicea…).

Cierto. Se me escapan sustancias, accidentes, temas, excursus, detalles, matices, perspectivas, aportaciones, propuestas, … que de manera vivaz y espontánea recorrían el coloquio. Como, por ejemplo, la mujer, las mujeres o la difícil e infumable comprensión de Jesús, el de Nazaret, desde la herencia dogmática de la Iglesia sobre su persona.

El sentimiento al alcance de todos y de cada uno de quienes allí hemos estado se llama satisfacción, gusto, disfrute. Pues la voz de quien hablara llegaba a la piel de todos, creando la realidad natural, sencilla y viva de lo que he expresado más arriba escarbando en la raíz de ‘coloquio’.

Es inmediato manifestar, en la memoria y en la conciencia parpadea, que hay ganas y hay riqueza, sin pretensiones ni estiramientos, en esa actuación de acercamiento y disfrute ante una película de cine. Arte, sí, ‘arte de la realidad’ como nos descubre con esfuerzo y con saber, José María Monzó.

Gràcies a ell i a tots.
Arreu al camp hi ha vermell de roselles” (S. Espriu-Raimon).

______________________________________________________


(1) Propuesta del coordinador:

Por favor, traed estos deberes hechos al próximo almuerzo "reglamentario" de los martes 

Ejercicios
Construya el presente de los siguientes verbos deponentes:
opinari / vereor / loqui / largiri