RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dissabte, 28 de juny del 2014

Vicent Estrems, un sacerdot revolucionari al Xile de Pinochet (enviat per Vicent Cremades Arlandis)



VÍDEO:
Vicent Estrems, un sacerdot revolucionari al Xile de Pinochet

El vídeo, de 10 minuts, és un resum d’una entrevista realitzada a Chañaral l’abril de 2009. En ella, Estrems relata la seua experiència política i religiosa des d’una òptica de l’Evangeli compromesa i alliberadora.

"Et recomano aquest article de La Veu del País Valencià", Vicent Cremades Arlandis
Divendres, 27 de juny a les 09:15h 
Compromís d’Alboraia l’homenatjarà aquest dijous dins dels Tercers Premis al Mèrit Cultural i Cívic

Sergi Tarín / València
Vicent Estems va faltar el 10 de juny. Fou soterrat on nasqué: a Alboraia. Tenia 73 anys. El comunicat emès per AVAN, l’agència de notícies de l’Arquebisbat de València, és un recull grisenc de dates i parròquies. Una esquela burocràtica, quasi desdenyosa. De fet, Estrems era un home incòmode per a la jerarquia. Un comunista, un roig, un extremista. “Ho portava en el cognom, en l’etimologia”, asseguraven alguns companys de púlpit. Uns amb simpatia i uns altres amb mala bava.


Estrems fou capellà a Benimarfull i Bonrepòs i Mirambell. Cuidà dels pares fins que moriren i acte seguit desenvolupà la vocació de missioner. El 1987 aterrà a un Xile que feia el tram final de la dictadura. L’Església del país, amb institucions com la Vicaria de la Solidaritat, s’havia convertit en ferramenta de denúncia de la tortura i les desaparicions forçoses. Pur terrorisme d’estat. Estrems arribà amerat de Concili Vaticà II i Teologia de l’Alliberament. I ho féu a Chañaral, un port obrer al desert d’Atacama. Un paisatge inhòspit, paupèrrim, de miners sotmesos a les grans multinacionals del coure i a la vigilància violenta de la dictadura. La seua proximitat amb els més desfavorits li valgué tot tipus d’amenaces i coaccions.

Xile arrelà en l’ànim d’Estrems. Mai no l’abandonaria. Alguna cosa semblant passà amb altres predecessors valencians. Joan Almela, a Pueblo Hundido, prop de Chañaral, fou expulsat del país per organitzar una de les primeres vagues mineres de la dictadura. I Antoni Llidó, canvià la sotana pel fusell el setembre de 1973 amb el colp d’Estat de Pinochet. Afiliat al MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria) fou detingut el 1974 i desaparegut després de patir tortures salvatges.

dimarts, 24 de juny del 2014

Una SENTENCIA DE ESTRASBURGO avala el despido de un profesor de religión, secularizado y casado. (Ovidio Fuentes)

La noticia es conocida: José Antonio Fernández Martínez, secularizado, con 5 hijos,  era profesor de religión durante años, a sabiendas del Obispo. Pero la publicación en La Verdad, de Murcia, de la cadena Vocento, de un artículo sobre el celibato opcional, con la foto de él, la esposa y los 5 hijos, todos sonrientes, fue el detonante para dejar de ser profesor. Porque si hubieran aparecido con cara compungida, ...eso sería otra cosa.

El asunto ha llegado hasta el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo, donde ha perdido por segunda vez.

La difícil sentencia de un tribunal dividido: 8 jueces contra 9, o al revés, según se mire. Sólo la opinión de un juez entre 17 inclinó la balanza.

Y es que resulta realmente difícil compaginar asignatura de religión y catequesis. Como asignatura se trata de unos contenidos que el alumno ha de asimilar y demostrarlo mediante pruebas y exámenes. Debe demostrar que sabe en qué creen los que creen, aunque él no crea. Y, si no sabe, el profesor debe suspender la calificación hasta que logre demostrar que sabe. La catequesis, en cambio, intenta evangelizar, conseguir que crea, que amolde su vida a la moral de la iglesia. Y en esto sólo cabe aconsejar. Dígase lo mismo del profesor. Al profesor de una asignatura no se le puede exigir que sea creyente. La vida privada queda al margen de las instancias gubernamentales. No así de la iglesia que tiene como objetivo regir conciencias.

Me picó la curiosidad por averiguar las razones de los jueces disidentes. Hay 4 grupos:

  El 1º de 8 jueces
  El 2º de 3.
  Los otros dos: de 1

Se puede buscar  en internet “corte europea de derechos humanos” sentencia del 12/06/2014. Case FERNANDEZ MARTINEZ. SPAIN. (No me funcionan los enlaces. Lo siento)

Lenguas oficiales: inglés y francés. Hay un resumen en español con la opinión del disidente Saiz Arnaiz.

 Me he limitado a extraer algunos párrafos del grupo 1º (8 disidentes que están de acuerdo en sus puntos de vista)
En cursiva la traducción al español.

El art. 8 del Convenio de Derechos Humanos dice:

1. Toda persona tiene derecho al respeto de su vida privada y familiar, de su domicilio y de su correspondencia.

2. No podrá haber injerencia de la autoridad pública en el ejercicio de este derecho, sino en tanto en cuanto esta injerencia esté prevista por la ley y constituya una medida que, en una sociedad democrática, sea necesaria para la seguridad nacional, la seguridad pública, el bienestar económico del país, la defensa del orden y la prevención del delito, la protección de la salud o de la moral, o la protección de los derechos y las libertades de los demás.

8 jueces no están de acuerdo con la sentencia, por lo siguiente:

Nous avons des points de désaccord sur presque tous les aspects de l’affaire : l’établissement des faits, la qualification des faits au regard de l’article 8, et l’application de l’article 8 aux faits de la cause.

Tenemos puntos de desacuerdo sobre casi todos los aspectos del asunto: el establecimiento de los hechos, la calificación de los hechos a la vista del art. 8, y la aplicación del art. 8 a los hechos de la causa.

un État ne peut se soustraire à ses obligations découlant de la Convention en déléguant des pouvoirs liés à ces obligations à des entités non publiques. ………

L’État a ainsi accepté de déléguer à un organe qui n’est pas une autorité publique une partie de ses pouvoirs en matière de nomination des professeurs de l’enseignement public.

Un Estado no puede sustraerse a sus obligaciones derivadas del Convenio delegando los poderes ligados a estas obligaciones a entidades no públicas……
El Estado ha aceptado delegar en un órgano que no es una autoridad pública una parte de sus poderes en materia de nombramiento de profesores de la enseñanza pública.

À notre avis, le non-renouvellement du contrat de travail du requérant est une conséquence directe de la publicité donnée à sa situation de prêtre marié et à son appartenance au MOCEOP. Pour nous, cette situation faisait partie de la vie privée et familiale du requérant.

A nuestro entender, la no renovación del contrato de trabajo del solicitante es una consecuencia directa de la publicidad dada a su situación de cura casado y a su pertenencia a MOCEOP. En nuestra opinión, esta situación formaba parte de la vida privada y familiar del solicitante.

en ce qui concerne l’aptitude du requérant à l’enseignement, rien n’indique qu’il ait dispensé ses cours de religion d’une manière qui contredisait la doctrine de l’Église,

En lo que concierne a la aptitud del solicitante para enseñar, nada indica que él haya impartido sus cursos de religión de manera que contradijera la doctrina de la iglesia.


nous n’avons pas besoin de rechercher si le requérant peut légitimement passer pour avoir manqué à son obligation de loyauté envers l’Église, élément qui tient une place essentielle dans le raisonnement de la majorité. C’est là à notre avis une question qui pourrait être débattue devant une juridiction ecclésiastique. Pour nous, il suffit de relever que l’évêché a considéré que le requérant n’était plus apte à enseigner la religion et la morale catholiques, quelle que soit la raison pour laquelle il est parvenu à cette conclusion : cette appréciation n’est pas de celles qui pouvaient être examinées par les autorités nationales, et de même elle ne devrait pas être contrôlée par notre Cour.

No necesitamos investigar si el solicitante puede legítimamente pasar por haber faltado a su obligación de lealtad hacia la iglesia, elemento que tiene un lugar especial en el razonamiento de la mayoría. Desde nuestro punto de vista esa es una cuestión a debatir ante la jurisdicción eclesiástica. Para nosotros es suficiente destacar que el obispo ha considerado que el solicitante ya no era apto para enseñar la religión y la moral católicas, cualquiera que sea la razón por la que ha llegado a esta conclusión; esta apreciación no es de las que pueden ser examinadas por las autoridades nacionales, y por lo mismo ésta no debería ser controlada por nuestra Corte. 

rien n’indique que le ministère ait pris en compte le droit de l’intéressé au respect de sa vie privée et familiale ou les effets de sa propre décision sur ce droit.

Nada indica que el ministerio haya tomado en cuenta el derecho del interesado al respeto de su vida privada y familiar o los efectos de su propia decisión sobre este derecho.

le ministère avait violé les droits fondamentaux de l’intéressé 

El ministerio había violado los derechos fundamentales del interesado.

Il convient néanmoins d’observer qu’aucun élément ne donne à penser que l’enseignement du requérant ait été contraire à la doctrine de l’Église catholique 

Conviene sin embargo observar que nada nos da pie a pensar que la enseñanza del solicitante haya sido contraria a la doctrina de la Iglesia católica.

indépendamment des conséquences ayant découlé du droit canonique, c’était au ministère, puis aux juridictions nationales, qu’il incombait de veiller à ce que la réaction des autorités séculières à la décision épiscopale fût adaptée à la situation du requérant et, en particulier, ne portât pas une atteinte disproportionnée à son droit au respect de sa vie privée et familiale.

Independientemente de las consecuencias derivadas del derecho canónico, era al ministerio, luego a las jurisdicciones nacionales , a quienes correspondía velar para que la reacción de las autoridades seculares a la decisión episcopal fuera adaptada a la situación del solicitante y, en particular, que no comportara un atentado desproporcionado a su derecho al respeto de su vida privada y familiar.

ce n’est pas la situation du requérant en soi – qui était tolérée par l’Église depuis de longues années –, mais la publicité donnée à cette situation, qui a conduit au non-renouvellement du contrat. Si cette publicité pouvait être problématique pour l’Église, il est difficile de concevoir en quoi il pouvait en être de même pour l’État.*

No es la situación del solicitante en sí – que había sido tolerada por la iglesia desde hacía largos años – sino la publicidad dada a esta situación, lo que ha conducido a la no renovación del contrato. Si esta publicidad podía ser problemática para la iglesia, resulta difícil pensar en qué podía serlo para el Estado. 

— Con la iglesia hemos dado, Sancho.

autonomie de l’Église ne signifie pas reconnaissance publique d’un régime juridique religieux souverain. La Cour n’est pas disposée à accepter une immunité absolue lorsque sont en jeu des droits fondamentaux,

La autonomía de la Iglesia no significa el reconocimiento público de un régimen jurídico religioso soberano. La Corte no está dispuesta a aceptar una inmunidad absoluta cuando están en juego los derechos fundamentales.

la Cour a dit que l’autonomie d’une communauté religieuse était une chose à respecter mais n’impliquait pas le pluralisme juridique et n’obligeait pas les juridictions nationales à être les exécuteurs de décisions religieuses autonomes qui ne remplissent pas l’obligation de la justification adéquate. En l’absence de tels motifs, l’évaluation juridique devient arbitraire et il ne peut pas y avoir de protection effective des droits.

La Corte ha dicho que la autonomía de una comunidad religiosa era algo a respetar pero no implicaba el pluralismo jurídico y no obligaba a las jurisdicciones nacionales a ejecutar las decisiones religiosas autónomas que no satisfacen la obligación de la justificación adecuada. En ausencia de tales motivos, la evaluación jurídica resulta arbitraria, y así no puede haber protección efectiva de los derechos. 

L’obligation pour l’État de respecter l’autonomie est une question de degré. Elle est assurément plus forte lorsqu’il s’agit de l’organisation interne de la vie d’un groupe religieux, et absolue lorsqu’il s’agit de définir les doctrines d’une religion. Cependant, même les relations et actes internes à une organisation ou communauté religieuse n’échappent pas à l’obligation pour l’État de protéger les droits découlant de la Convention.

La obligación para el Estado de respetar la autonomía es cuestión de grado. Ella es seguramente más fuerte cuando se trata de la organización interna de la vida de un grupo religioso, y absoluta, cuando se trata de definir las doctrinas de una religión. Sin embargo, incluso las relaciones y actos internos de una organización o comunidad religiosa no escapan a la obligación para el Estado de proteger los derechos derivados del Convenio. 

l’autonomie de l’Église n’exonère pas les juridictions nationales de l’obligation d’examiner l’opportunité d’une ingérence au nom de l’autonomie dans l’exercice d’un droit garanti par la Convention

La autonomía de la iglesia no exonera a las jurisdicciones nacionales de la obligación de examinar la oportunidad de una ingerencia en nombre de la autonomía en el ejercicio de un derecho garantizado por el Convenio. 

c’est la parution d’un article ayant exposé des faits connus qui a constitué le scandale.

Une personne ne peut pas jouir de sa vie familiale et privée si elle doit la dissimuler, ni vivre en sachant que ses relations familiales risquent d’avoir pour conséquence le chômage comme l’a dit le Tribunal constitutionnel espagnol (arrêt no 38/2007)

« une fois que la motivation strictement « religieuse » de la décision est établie, l’organe judiciaire doit apprécier les droits fondamentaux en conflit afin de vérifier dans quelle mesure le droit à la liberté religieuse exercé dans l’enseignement religieux en établissement scolaire peut avoir une incidence sur les droits fondamentaux des employés dans leurs relations de travail ».

Il est regrettable que dans cette affaire spécifique la haute juridiction espagnole et notre Cour n’aient pas appliquée en toute logique ces solides principes.

Es la aparición de un artículo exponiendo los hechos conocidos lo que ha constituido el escándalo.

Una persona no puede gozar de su vida familiar y privada, si la debe disimular, ni vivir a sabiendas de que su vida familiar corre el peligro de tener como consecuencia el paro, como ha dicho el Tribunal Constitucional español (sentencia nº 38/2007)

Una vez que la motivación estrictamente “religiosa” de la decisión se establece, el órgano judicial debe apreciar los derechos fundamentales en conflicto a fin de verificar en qué medida el derecho a la libertad religiosa ejercida en la enseñanza religiosa en establecimiento escolar puede tener incidencia sobre los derechos fundamentales de los empleados en sus relaciones de trabajo. 

Es deplorable que en este asunto específico la alta jurisdicción española y nuestra Corte no hayan aplicado en toda lógica estos sólidos principios.

                                                      Ovidio Fuentes









diumenge, 22 de juny del 2014

“JOSEP ESPASA I SIGNES 1914-1980”, Antoni Signes

                      

Cicle:  Història dels nostres pobles.-  Presentació en la  Universitat LA NAU, 19-VI-2014
-          100 Aniversari del naixement de Mossén Espasa
-          Història del Col·legi de St.Tomàs de Villanueva

Intervenen:
-          Antoni Espasa, catedràtic de econometria
-           Emili Marín, sacerdot, coordinador del llibre
-          Antoni Signes, presentador, coordinador del cicle

Coautors del llibre: Artur Llin Chàfer, José Gea Escolano, Teresa Espasa, Antoni Signes Mulet, Joan Piris Frígola, Lola Barberà, Vicent Miquel i Diego, Trini Simó, Francesc Aracil, Antoni Espasa, Vicent Balaguer, Josep Garcia Richart, Joaquim Signes, Màximo Lledó, Joan Fuster,
Coordinador: Emili Marín Soriano
           
La presentació del llibre Josep Espasa i Signes  1914-1980, hem volgut incorporar-la al cicle de Història que ja anem arrastrant uns anys, perquè en el llibre es solapen dues històries dignes de rescatar: la història d’un personatge i la història d’una institució.



        -  El personatge, Mossén Josep Espasa, naixcut a Dénia, (la Marina Alta), circumstància que ell sempre va valorar: el seu realisme prosaic, sense fantasies fàtues ni bufes de pato,  amb els peus sempre tocant terra, un poc socarró i irònic, perspicaç i al mateix temps comprensiu, i sobretot humanista.
           
          Com a col·legial en l’època que ell va ser rector del col·legi, jo el veia com un sacerdot atípic, per un costat, un home complidor de les normes establertes, i per l’altre, partidari de reformar moltes de les estructures  de l’¡església, obsoletes i  caduques. Partidari del Concili Vaticà II, abans de convocar-lo Joan XXIII. Tot el treball que anava fent-se al Concili, era tema normal de conversa entre els col·legials i el P. Espasa, tal era l’interés per les reformes eclesiàstiques que tothom esperàvem, i anys després ens van defraudar.

             La seua gran preocupació va ser acostar  la gent agnòstica i no practicant al missatge evangèlic. Per tal d’aclarir el nucli essencial  de la religió cristiana, per tal de que apareguera  raonable, va escriure dos llibres: Falsejaments i Veritats cristianes, on desenmascara el que no són veritats a creure, i Cal creure...? Qué, (Què cal creure) on acaba l’analisi de la part fonamental  de la religió cristiana. Una altra preocupació fou l’acostament a les altres comunitats cristianes no catòliques.  No debades va ser nomenat delegat diocesà d’ecumenisme.



             Si l’he qualificat de personatge històric ha sigut no tant pel que va fer, que va ser molt i en la línia que calia, sinó pel que no va poder fer, pel que no li deixaren fer. El seu nom va ser un referent per construir una església que no va poder ser, la nova església del Vaticà II... Va ser professor del Seminari, als pocs anys el destituïren perquè la seua ideologia i les formes d’ensenyar no casaven bé amb el que manava la jerarquia. Va ser rector del Col·legi de St. Tomas durant uns vinticinc anys, fins que la cúria va detectar en el Col·legi, diuen ells, uns aires térbols, empastifats  d’heterodòxia i el van fer fora. Hem d’aclarir que l’heterodòxia, en esta ocasió, solament va ser un pretext merament formal  per provocar la destitució del rector Espasa. La causa real i principal no  era altra que l’apetència de l’arquebisbat per controlar el Col·legi, sobretot , les finances del Col·legi.

             El que sí li devem els col·legials al rector Espasa és l’ambient de convivència i  llibertat que ell va saber crear o va saber permetre en el Col·legi, al menys als anys seixanta  que jo vaig estar  allí. I una altra cosa que jo voldria agrair-li personalment, és que sempre que el vaig necessitar, el vaig tindre al costat, en els grans esdeveniments com l’ordenació sacerdotal, la primera missa, com en el matrimoni que ell em va celebrar, com en les petites coses, de parlar amb ell o demanar-li que vingués  a donar una conferència.

        -    La Institució: El Col·legi Major de la Presentació de la Mare de Déu i St. Tomás de Villanueva, fou fundat pel Sant arquebisbe de València en 1550 amb la finalitat d’acollir els aspirants al sacerdoci, de condició pobra, quan encara no existien els seminaris. Va dotar la Institució amb unes Constitucions molt democràtiques, pels temps que corrien, que permitien i establien l’autogovern dels mateixos col·legials. Podríem dir eufemísticament que St. Tomás  va fundar el primer seminari del món, però aquesta afirmació no seria del tot correcta, perquè la creació dels seminaris diocesans es produeix pel decret del Concili de Trento en 1563. 13 anys després de la fundació del Col·legi, creat doncs, no com un seminari, sinó amb les característiques d’una  Obra Pia. Aquest detall era important per impedir les apetències dels Patrons, sobretot de l’arquebisbe.

Azulejo del Museo Nacional de Cerámica (Valencia)



                Les Constitucions  prescrites per St. Tomás han estat per al Col·legi i els col·legials, durant més de 400 anys la norma i llei que ha regit la convivència d’aquesta entitat, fins que en arribar a l’any 1970 es va presentar el problema,  que no provenia de la manca d’adaptació als temps actuals, com cabria esperar després de tants segles, tot al contrari, les Constitucions tant ben meditades pel sant, s’acoblaven perfectament als aires democràtics i participatius dels nostres dies. El problema provenia de l’autoritat eclesiàstica, que no tenia prou en ser Patró (junt a l’alcalde de la ciutat),és a dir, vigilant pel compliment de les Constitucions, sinó portats per l’interés  de sostraure el govern del Col·legi de les mans dels col·legials per a exercir-lo el bisbe i controlar les finances, que en esta època ja eren molt rendibles; aleshores es proposen canviar les Constitucions, perquè amb eixes normatives el bisbe no podia apropiar-se del Col·legi. Com que ni rector ni col·legials anaven a permetre la malifeta i l’abús de poder, el primer que decreta l’arquebisbat és la destitució del rector, Josep Espasa. Com els col·legials tampoc s’avenien als nous canvis els amenacen, primer de no rebre les ordens al diaconat i al presbiterat. Com que no es dobleguen, aleshores decreten l’expulsió i requereixen la intervenció de les forces d’ordre públic. No contents amb això, comuniquen al Capità General de la regió que enrole en l’exèrcit als col·legials expulsats, que encara estan en edat militar i no els empara el Concordat amb la Santa Seu, pregant que els envien al Sahara, o més lluny (això ho vam saber alguns anys després per la informació directa dels estaments militars).

Aspecto anterior del colegio en el mismo emplazamiento donde se encuentra actualmente  C/Pintor Sorolla, 15b.
 
http://www.ongd.es/santotomas/7.html

              La decisió de la jerarquia fou molt contestada, per injusta i autoritària, per una gran part del clergat especialment pels antics col·legials que ens vam oposar fermament a l’operació de acoso y derribo portada per l’arquebisbe Garcia Lahiguera i sobretot pel bisbe Jesús Plà. La causa fou encarrilada pels advocats fins que arribà al Vaticà i des d’allí la van tornar al bisbe Ordinari de València, donant-li tota la llibertat per actuar segons la seua conveniència. Però tota aquesta història la trobareu millor explicada i detallada en el llibre, pàgina  99, en l’article de Ximo Signes, que aleshores la va viure en primera persona, com a rector del Col·legi.
                                                                                                                        Antoni  Signes


dissabte, 21 de juny del 2014

VICENT ESTREMS, SEMPRE AMB NOSALTRES, Paco Gramage


"Trobarem a faltar el teu somriure, diu que ens deixes, t'en vas lluny d'ací; però el record de les valls on vas viure, Vicent, no l'esborrarà la pols del camí".

Perquè el teu testimoniatge mai ha estat de grans sermons ni de magisteris doctrinals; tampoc ha caminat pels raïls còmodes del funcionari clerical; sempre se l'ha trobat satisfet en el calor de la conversa, des de l'amistat; en les proximitats personals que porten la tendresa de les coses senzilles. I ho feia amb tots, sense discriminacions ni socials ni religioses. En el tanatori escoltava el comentari: "Es feia amb tots", anaren o no a missa.

Podem dir que, de manera anticipada, visqué les recomanacions del Papa Francisco allà on va estar: Benimarfull, Bonrepòs, Xile, Alboraia: "Aneu a les perifèries, obriu-vos a tots sense por amb valentia i tendresa.

Quan sovint les corrupcions institucionals de tot tipus, tant de l'Esglesia com de la societat ens poden portar a una indiferència resignada i melancòlica, Vicent sempre aportava una aspiració de viure, de forma crítica, valenta i irreprotxable al temps que generava un clima contagiós d'esperança i optimisme.

"Per això el record de les valls on vas viure, Vicent, no l'esborrarà la pols del camí".

En trovar-se davant l'amenaça d'una mort que ell veia propera, en trobar-se davant els múltiples defalliments de la seua llarga malaltia, mai posava la mort en les seues meditacions. No volia que la mort estropeara el camí. A tots els que el visitaven els impresionava les reflexions que feia sobre la seua trajectòria personal i pastoral. La veia plena de sentit i coherència. El seu testimoni de despreniment era ejemplar, perquè coneixíem que del seu sou insignificant el 50 % el destinava a atencions de necessitats a Xile.

Ara, Vicent, ja no et solquen dolors ni treballs i preguem perquè tantes esperances que tu comparatires amb tanta gent, facen possible l'Esperança.

                                                                     Paco Gramage



http://www.accionpoetica.com/el-recuerdo-es-un-poco-de-eternidad/

dimecres, 18 de juny del 2014

VICENT ESTREMS BURGAL, adéu! (Cristofor Martí Adell)

Cristofor Martí Adell, un amigo común de Vicente Extrems y mío me ha enviado esta nota necrológica escrita por él para publicar en nuestro NIHIL OBSTAT. No tengo nada que añadir ni matizar. Tal cual está escrito, sirve para comprender la personalidad de Vicente Estrems. Y completa la hermosa nota de José Maria Monzó, publicada hace unos días. 
Ramón Gascó.


“Cuando un amigo se va…”.

             És la vida, aquesta vida. I no en tenim d’altra.

            Els amics hi són sempre amics, els estimem i ens són més o menys indispensables. L’amic Vicent, però, és un cas singular. Cristià evangèlic i capellà exemplar, no tenia vida pròpia: vivia entregat als altres: als conciutadans, a la feligresia, als veïns, a la família, als amics… Als altres. Aquesta dedicació seua no s’interrompia ni al cor de la nit: ell era un home entregat les vint-i-quatre hores del dia.

            Gràcies, Vicent. Deixes, com diu també la cançó, “una huella que no se puede borrar”.

            Cantà missa el 1967. I, des del primer moment, tingué davant un futur prometedor: el feren superior del Seminari Metropolità, però ell pretenia ser rector d’una parròqui, d’un poble. I anà a Benimarfull, un poblet de la Serra de Mariola on, pel que jo sé, fou estimat i feliç. Crec que, per ell, s’hi hagués quedat per a sempre. Però, coses del sistema, vingué a la parròquia de Bonrepòs, Mirambell i Cases de Bàrcena (on conegué Pasqual, el corretger, un republicà descregut que haguera donat la vida per ell). En aquests municipis de l’Horta, molt prop d’Alboraia, fou també molt estimat i feliç…

            Tant a Benimarfull com a Bonrepòs, Vicent, decidit, assenyat i valent, protagonitzà, com solen fer els rectors, obres: a Benimarfull, la capella del Sant Crist, on per a la taula de l’altar, emprà la pedra d’una almàssera i, per als suports subsidiaris, uns trills de base estrellada que proven l’origen mallorquí d’una gran part de la població de la zona. Però l’actuació a Bonrepòs fou molt més sonada: amb l’ajuda d’un arquitecte de Carpesa, Antoni Gil, estudiaren minuciosament les restes de la decoració barroca del temple i el restauraren. La carcassa final, però, fou la col•locació del penell. Es tracta d’una operació delicada i, evidentment, de gran risc. Doncs, bé. Vicent decidí que, si algú havia d’arriscar la vida, aquesta persona seria ell. I, penxat al cable de la grua, s’elevà per damunt del campanar per a plantar-hi damunt tal com toca el penell. Els veïns del poble, la feligrésia, cosa ben singular, pogueren contemplar aquell dia el seu rector sobrevolant el poble i la mateixa església, al cel.

            A Bonrepòs, visqué la mort del dictador i la Transició democràtica. I ell, valent i honest fins al moll dels ossos com era, hi tragué cara a favor de l’ordre, la justícia i els ciutadans… I, evidentment, tingué problemes civils i amb la jerarquia eclesiàstica.

            Era a Bonrepòs quan faltà sa mare, Pilar Burgal Hurtado. I Vicent, considerat, respectat, estimat per una gran majoria de ciutadans honestos, decidí entregar uns anys de la seua vida a servir des del seu ministeri els més desfavorits. Don Juan Sanchís, un home d’un gran cor que tinguérem a Alboraia de rector, havia estat a Xile. I a Xile, al Xile de Pinochet, se n’anà Vicent també. Concretament al Nord, a Chañaral, un centre miner del desert d’Atacama. Ací estigué 8 anys primer, i 4 una segona vegada (Últimament, ja ben malat i tot, hi féu un viatge d’un mes aprofitant un permís especial dels metges que l’atenien).

            Ell, que havia viscut i patit el franquisme ací, hi anava amb les idees molt clares. Sense ser un Che Guevara, només com a cristià compromés amb l’evangeli i el seu ministeri sacerdotal, era previsible que hi tindria problemes. I els tingué! En una ocasió, féu vaga de fam davant la presó on havien tancat un miner, un feligrés seu… Ens han contat això del bon pastor, aqueix que deixa les ovelles i se’n va a cercar la que se li ha perdut, aqueixa que el necessita. Però tenim entre nosaltres molts “pastors” que ho facen?... Vicent n’era un! El cadàver del presoner, torturat i assassinat, hagueren d’entregar-lo (Me’n digué el nom però jo no el recorde. Ell sí que no l’havia oblidat!).

            A més d’aquest cas concret, els pinochetistes més irracionals, egoistes i brutals, l’insultaven, el provacaren, li entraren en casa i, en una ocasió, li afluixaren una de les rodes de davant del cotxe perquè es despenyara des d’una de les crestes dels Andes on circulava per a visitar la seua feligresia. Providèncialment, s’avortà l’atemptat: havia parat per a saludar un grup de miners, probres pàries de la mineria xilena en mans de les multinacionals, obligats a buscar-se la vida fora de les àrees riques en mineral. Un d’ells advertí la situació: “Padrecito, esa rueda se le va a salir!”. Era la veu de la Providència…

            A Xile, molt estimat per les autoritats democàtiques (governador i cap d’Estat inclosos), no sols no tingué cap problema amb la jerarquia, sinó que el seu bisbe comptava moltíssim amb ell.

            De Xile vingué amb el càncer. El 2010 fou operat. Començaren a tractar-lo amb químio… En total, han sigut 4 anys molt durs de tractament.

            Vingué a casa, no a la de sos pares, a la de la germana i el cunyat, sa casa (En més d’una ocasió, li he dit ja que podia ser com era, perquè contaba de manera incondicional amb Pilar i Pepe Albiach (Cauerra), les nebodes: Pilar i Amparo, i Sílvia, la reneboda. Tots ells persones encantadores que l’estimaven moltíssim i que s’han desviscut per ell). Amb aquest recer segur, Vicent ha pogut viure desinteressadament, sense sentir mai la pressió d’una societat capitalista que ens obliga, vulgam o no, a parar la mà per a rebre el benefici dels nostres serveis. Vicent ha sigut un home desinteressat!

            La situació, però, no és sempre idílica en aquesta vall de llàgrimes: Vicent estava molt malament, cada dia pitjor, i Pilar, la germana, i Pepe, el cunyat, prou més majors que ell, tenen problemes de salut també. Les xicones han de guanyar-se la vida i treballen… Hi ací apareix Carme Pastor Mollà, la cunyada, la muller de Josep Estrems Burgal, un germà. En aquest temps, en què la necessitat del malalt i la família Albiach-Estrems era extrema, Carme hi ha fet, com solem dir, tots els papers de l’auca. I tots pareix ser que els ha fet molt bé. Carme l’acompanyava en l’ambulància que el portava al Clínic la vespra de l’òbit.

            També he conegut a aquesta casa, en aquests moments crítics, a Carme Vilaplana, una infermera filla de Benimarfull i afincada ara a Madrid que, amable i generosa, els ha ajudat tant com a pogut…

            “Que Déu els ho pague”, solem dir. I és que aquestes coses no hi ha diners al món per a poder-les pagar. El Nostre Senyor que ho faça.

            I no em quedaria tranquil si no us contara açò: quan jo coneguí a Vicent, ell duia a la bufeta una pedra de més de cent grams tal com pogué comprovar el cirugià que l’operà. Com el caçador les peces més singulars, pretenia guardar-se-la, però Vicent la volia i se la quedà finalment. Us imagineu amb un cudol així al baix ventre? Ell el duia i, segurament, tal com suposava el metge, des de quasi el naixement.

            L’operació suposà per a ell una autèntica resurecció: el Vicent de després, el nou, era dinàmic, esportista (fou el porter de l’equip de la classe, l’Iker de la selecció del curs), actor (el recorde en el seus papers als autos sagramentals o en el de Juli César. Estava esplèndit. Era un bon actor)… Sembla que el sofriment, si se’n extrau la lliçó pertinent, té efectes molt positius. Ell, amb aquesta pedra damunt, patí i madurà molt. De l’operació, com d’un segon part, nasqué el Vicent que hem conegut, el Vicent que estimàvem, el Vicent que teníem entre nosaltres i amb qui comptavem tots com a l’amic segur. 

            Com diu la cançò també: “Cuando un amigo se va, deja un vació muy grande que no se puede llenar”. Cert!

            Dins la gran pena que compartim tanta gent, gràcies, Vicent!                             
                13 – 6 – 2014 
                   Cristòfor Martí Adell


dimarts, 17 de juny del 2014

Manifiesto, enviado por Arsenio Rey Tejerina


"Hondo poema, Enrique, el de Saramago enviado por Ovidio, quise enviar un comentario pero parece que no llegó. 
Un amigo de Bétera me envia este manifiesto cuya copia te transmito, y aunque parece es voz común, tal vez a algunos les sirva de aldabonazo":
Arsenio


Tras 39 años de reinado, los mismos que Franco, el heredero del Dictador más criminal que ha conocido la historia de los pueblos del estado español, abdica en su hijo Felipe. Dicen que lo hace para salvar una Monarquía hundida en la ciénaga del descrédito y la corrupción que va a ver sentados en el banquillo a la hija del rey, a su yerno y al secretario de las infantas por blanqueo de capitales, delito fiscal y malversación de fondos públicos.

Un rey que inauguró su mandato con las manos chorreando sangre de los últimos fusilados del franquismo el 27 de septiembre de 1975 pretende marcharse dejando – como Franco – todo atado y bien atado para perpetuar la indigna sangre borbónica en la Jefatura del Estado.

Lo más importante es que sepamos que, al igual que su abuelo Alfonso XIII, no se va por voluntad propia sino porque le hemos echado.



Las elecciones al Parlamento Europeo del 25 mayo, al igual que las municipales de 1931, han puesto de manifiesto el hundimiento de las fuerzas políticas PP y PSOE que han apuntalado la Monarquía desde la Transición. Entre los dos han perdido más de cinco millones de votos desde las anteriores europeas y aglutinan a menos del 49% del 45% que participó. Es decir concitan el apoyo de menos del 24% de los electores.



La monumental crisis capitalista que las clases dominantes están utilizando para dinamitar derechos laborales y servicios sociales y que deja a millones de personas – entre ellas a la gran mayoría de la juventud – sin esperanza alguna, ha dejado al descubierto ante la mayoría del pueblo trabajador la podredumbre de la Transición y la traición de quienes la urdieron. Y la monarquía es la clave de bóveda en la que se juntan las oligarquías vencedoras de la guerra civil con los nuevos ricos de las privatizaciones del PSOE y del PP.

Lo que está en juego no es un cambio de bandera, ni siquiera el poder elegir en las urnas la jefatura del estado.

Impedir la coronación de Felipe es avanzar en la construcción del poder del pueblo. Y el pueblo trabajador no acepta ya otra cosa que no sea exigir que la primera prioridad social sea la satisfacción de las necesidades de todas las personas, echando para ello al basurero de la historia a la monarquía y al régimen de la Transición, a la OTAN, al FMI, a la UE, al BCE, y a la Deuda con la que nos sojuzgan.
 
La clase obrera y el pueblo trabajador están despertando y no van a permitir la perpetuación en la Jefatura del Estado de una familia designada por el mayor asesino de pueblos de la historia, que tiene ella misma las manos manchadas de sangre de luchadores antifascistas y que derrocha lujos insultantes obtenidos saqueando las arcas públicas.

Por ello, la Coordinadora Republicana llama al pueblo de Madrid y al resto de los pueblos del Estado español salir a la calle y ocupar las principales plazas de cada lugar.

¡PAREMOS LA SUCESIÓN!
¡VIVA LA REPÚBLICA!

dilluns, 16 de juny del 2014

PRECIOSO POEMA DE SARAMAGO, enviado por Ovidio Fuentes




 
¿Que cuántos años tengo?
- ¡Qué importa eso !
¡Tengo la edad que quiero y siento!
La edad en que puedo gritar sin miedo lo que pienso.
Hacer lo que deseo, sin miedo al fracaso o lo desconocido...
Pues tengo la experiencia de los años vividos
y la fuerza de la convicción de mis deseos.
 
¡Qué importa cuántos años tengo!
¡No quiero pensar en ello!
Pues unos dicen que ya soy viejo
otros "que estoy en el apogeo".
Pero no es la edad que tengo, ni lo que la gente dice,
sino lo que mi corazón siente y mi cerebro dicte.
 
Tengo los años necesarios para gritar lo que pienso,
para hacer lo que quiero, para reconocer yerros viejos,
rectificar caminos y atesorar éxitos.
 
Ahora no tienen por qué decir:
¡Estás muy joven, no lo lograrás!...
¡Estás muy viejo/a, ya no podrás!...
Tengo la edad en que las cosas se miran con más calma,
pero con el interés de seguir creciendo.

Tengo los años en que los sueños,
se empiezan a acariciar con los dedos,
las ilusiones se convierten en esperanza.

Tengo los años en que el amor,
a veces es una loca llamarada,
ansiosa de consumirse en el fuego de una pasión deseada.
y otras... es un remanso de paz, como el atardecer en la playa..

¿Qué cuántos años tengo?
No necesito marcarlos con un número,
pues mis anhelos alcanzados,
mis triunfos obtenidos,
las lágrimas que por el camino derramé al ver mis ilusiones truncadas...
¡Valen mucho más que eso!
¡Qué importa si cumplo cincuenta, sesenta o más!

Pues lo que importa: ¡es la edad que siento!
Tengo los años que necesito para vivir libre y sin miedos.
Para seguir sin temor por el sendero,
pues llevo conmigo la experiencia adquirida
y la fuerza de mis anhelos

¿Qué cuántos años tengo?

¡Eso!... ¿A quién le importa?

Tengo los años necesarios para perder ya el miedo
y hacer lo que quiero y siento!!.
Qué importa cuántos años tengo.
o cuántos espero, si con los años que tengo,
¡¡aprendí a querer lo necesario y a tomar, sólo lo bueno!!



 

dissabte, 14 de juny del 2014

La PAZ del TESTIGO es la ETERNIDAD del CREYENTE (In memoriam Vicent Estrems) por José Mª Monzó

.

Gracias por el testimonio de nuestro amigo Vicent Estrems.

En la ceremonia de tu funeral llegó un momento en que no pude aguantar más y a mitad de la barroca liturgia abandoné el templo porque la necesidad de otros ‘templos’ (cuerpos de salvación) me esperaban con urgencia para compartir necesidades de amor sin liturgias ni disfraces.

Liturgias tan vacías de contenido humano y capaces de dar la vuelta a la moneda de un rostro y de una vida sin el más mínimo respeto al pluralismo de los que allí estábamos. Y repito, dándole la vuelta descaradamente a lo que tú eras, amabas y sentías viviendo tu fe y compartiéndola incluso con quienes piensan que no la tienen.

El obispo y la jerarquía de esta iglesia proclamaban una liturgia absurda y sacrílega queriendo hacer presente el memorial de Jesús de Nazaret. Me sonaban a blasfemia las palabras del obispo al fundamentar el memorial en los pronombres personales ‘yo, mí, me, conmigo…’

Qué manera de profanar las palabras de Jesús al dejar de lado el plural del ‘nosotros, vosotros, ellos…’ Porque la autoridad del Jesús del evangelio no reside en el poder del ‘yo, mí, me, conmigo…’ sino en el servicio de todos para todos.

Tuve que abandonar el templo con rabia y también con tristeza, recordando, Vicente, tu vida toda servicio a las personas concretas en lo cotidiano y desde esa interreligiosidad abierta a pueblos, razas y creencias diversas y queriendo ser siempre testigo de Jesús de Nazaret.

Por ser testigo, tuya es ya la eternidad sin nubes ni ángeles ni querubines. Eternidad de paz y de misterio donde permanece la verdad y la justicia que aquí viviste y proclamaste.

Gracias Vicente y hasta siempre que abarca el hoy y el mañana. 

José María Monzó.



ALÁ ME HA DICHO QUE LAS VENDA.- Ramón Gascó



Hace tiempo que dejé de escribir en mis colaboraciones en NIHIL OBSTAT sobre el tema del USO DEL NOMBRE DE DIOS EN VANO, después de estar varios años escribiendo sobre el mismo. Y si lo dejé no fue por falta de actualidad, ni por cansancio mío, sino por temor al cansancio de los lectores.

Sin embargo lo que ha ocurrido en Nigeria me ha tentado para reemprender de nuevo la cuestión. Las palabras terribles del líder islamista BOKO HARAM me dan verdaderos escalofríos:

“Alá me ha dicho que las venda” Se refiere a las más de doscientas niñas secuestradas violentamente en dicho país centroafricano. Las últimas noticias hablan de que ya ha empezado a venderlas en pequeños grupos.

Qué curioso, que precisamente en África es donde en nombre del Dios también se han salvado millones de personas. Donde miles y miles de misioneros, religiosas y laicos han entregado sus vidas en nombre de DIOS y para liberar a millones de personas

Únicamente citaré un ejemplo que expresa estos terribles contrastes en lo que se hace en el NOMBRE DE DOS.

No hace mucho tiempos en el diario LEVANTE apareció en un rincón de las paginas interiores y sin darle relieve una noticia que decía - “una ONG logra librar a 640 esclavos en el Sudan, la mayoría mujeres y niños. Estos se unen a los 3.000 que ha liberado desde 1995”.

Por lo visto parece que esta noticia entró en la redacción, como relleno para un espacio sobrante. Esto es lo que se deduce por la forma en que estaba maquetada. Como un pegote o un islote dentro del conjunto de las otras páginas relevantes del diario. Y otros diarios más importantes ni siquiera habían encontrado hueco para insertarla.

Por el contrario la noticia de Nigeria que estamos comentando ha sido noticia de portada en los medios más importantes del mundo.
De esta flagrante contradicción quiero obtener varias cosas en limpio.
-         Es absurdo pensar que pueda haber simultáneamente un dios buenísimo y otro malísimo. No tiene fácil explicación la credulidad de millones de personas en este dios contradictorio, a la vez buenísimo y perverso.

-         O sólo bueno el digamos así “cristiano”, y malo Alá. Porque la noticia de primera página de hoy es esta: “ La ugandesa Atim, que pasó ocho años cautiva de la milicia radical cristiana, exige justicia en la cumbre de Londres sobre las agresiones sexuales como táctica de guerra”



Dicha contradicción es imposible y debe tener una explicación. Para mí su base está en la credulidad. En esa perversión de la fe que tan fácilmente se propaga por falsos profetas y se acepta por culpa de la ignorancia y nula reflexión.

Yo aún diría más. Para mí la religión no tanto es peligrosa en cuanto utilizada sino utilizable. Y esta es una condición y un peligro que conllevan todas las religiones.

Hay una sencilla frase de San Mateo en el Evangelio que serviría de guía y salvaguarda de estos peligros de las religiones: -“Por sus frutos los conoceréis” es el consejo simple pero esclarecedor del Evangelio. Guardaros de los falsos profetas, que vienen a vosotros vestidos de ovejas, pero son lobos...”

El estudio de HUNTINGTON el “Choque de civilizaciones” deriva en el “Choque de religiones.” Porque es un peligro y una condición que conllevan por sí mismas todas las religiones. Todas cayendo en la tentación de apropiarse del nombre de Dios en exclusiva.

Esta misma semana me dio escalofríos escuchar al Obispo celebrante en el funeral de un compañero sacerdote, la seguridad en la que se identificaba con la potestad de Dios para perdonar los pecados o incluso de alguna manera me pareció que identificaba su cuerpo y su sangre con la de Cristo. (Si no escuché mal.) Mis compañeros en el banco de la iglesia, así me lo confirmaron. Un poco más y nos pide sumisa adoración, después de encasquetarse la Mitra, que lo hacía sin ayuda de nadie, pero con plena decisión.


Ramón Gascó.