RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dilluns, 29 de desembre del 2014

UNA IMAGEN VALE MÁS QUE...(Enrique Herrero)






HOMENAJE A LOS HUMORISTAS

Anoche tenía en el contestador un mensaje de Ramón Gascó comunicándome que había muerto el dibujante y viñetista Máximo y que en el diario "EL PAÍS" venía una colección de sus viñetas. Me avisaba - decía - por si podía aprovecharse algo de ese material para nuestro blog NIHIL OBSTAT.

Hoy en "el pulpito laico", José Luis Torner bajo el epígrafe Ha fallecido el dibujante y viñetista Máximo San Juan incluye su retrato, dos viñetas dedicadas al autor difunto y un artículo de Manuel Vicent, del que - acorde con el título - extraigo la frase  Solo dibujaba ideas bajo un paisaje de símbolos en el jardín de la geometría. 


No solo con Ramón, sino con varios de nuestros lectores y con, al menos una lectora, a propósito de los "ninotets" con que procuro ilustrar vuestras colaboraciones,  he comentado a veces aquello de que "una imagen vale más que mil palabras". 

Seamos escritores o "escibidores" (¡Vete tu a saber!) nosotros nos devanamos los sesos para expresar dos o tres ideas con un montón de palabras y, a veces, ni siquiera conseguimos transmitir claramente el mensaje que pretendíamos. 

Llega el señor Mäximo (o Forges, El Roto o cualquier otro viñetista ) hace un dibujito y pone unas pocas palabras y  ¡hala! la idea, el mensaje, la paradoja, el absurdo han quedado mucho más claras...que en el "rollazo" que cualquiera de nosotros habíamos escrito.

Bueno, ahí os dejo unas cuantas viñetas de Máximo sobre temas mas o menos religiosos o teológicos, que suelen ser los que con alguna frecuencia aparecen en el blog.  














Si queréis más lo tenéis muy fácil:

1) O bien ponéis en google VIÑETAS DE MÁXIMO o pincháis directamente en la URL https://www.google.es/search?hl=ca&site=imghp&tbm=isch&source=hp&biw=1024&bih=643&q=VI%C3%91ETAS+DE+M%C3%81XIMO&oq=VI%C3%91ETAS+DE+M%C3%81XIMO&gs_l=img.12...3347.11933.0.15841.17.5.0.12.12.0.97.438.5.5.0.msedr...0...1ac.1.60.img..5.12.456.1ieYp8BSOLU#facrc=_&imgdii=CKFjZ9UVbrrRaM%3A%3Bd37ThRBlr-wacM%3BCKFjZ9UVbrrRaM%3A&imgrc=CKFjZ9UVbrrRaM%253A%3BpuY28r01DYAhoM%3Bhttp%253A%252F%252Fprotestantedigital.com%252Fupload%252Fimagenes%252F060205Vineta.jpg%3Bhttp%253A%252F%252Fprotestantedigital.com%252Fmagacin%252F10291%252FDios_y_la_guerra_religiosa_de_las_caricaturas%3B364%3B271


2) Acceder a 




                                             Enrique Herrero

dimarts, 16 de desembre del 2014

Descobrint el Nihil Obstat (JOAN LLOPIS PASTOR)


Com entre setmana els jubilats no tenim temps, m’he entretingut este diumenge passat, que no he eixat a cap lloc, en anar mirant diversos apartats del Nihil Obstat i he descobert la immensitat de coses en quantitat i qualitat que té este blog-magazine-compendi que dirigix el mestre Herrero.

És veritat que, fins ara, a penes si obria el blog i tan sols llegia les noves aportacions quan el mestre-director, amablement i pacientment, ens les anticipava per e-mail amb el corresponent enllaç. Però hui, que he anat esbrinant alguns apartats, a banda que sóc un nouvingut a la lectura del blog (fa uns mesos que el llisc), he comprovat eixa immensitat oceánica, torne a dir, en extensió i profunditat de l’esmentat blog, fins es pot trobar inclòs un llibre en PDF. I això m’ha commocionat. I sense tenir en compte, a més a més, que podem acudir als nombrosos números anteriors també enllaçats, dels quals a penes si he mirat alguna cosa (p.e. l’article de Joan Argudo sobre l’amic Jesús Marqués)

...
...eixa immensitat oceánica, torne a dir, en extensió i profunditat de l’esmentat blog, ...


M’he dedicat en  particular a rellegir dues seccions, la de Paco Asensi i la del “pulpito (amb accent en la ‘i’) laico”. Dues paraules, com diria el Jesulín d’Ubrique, per a resumir la meua sensació respecte a la revista ‘im – pressionant’.

La secció de Paco és un fora de sèrie: quina perfecció de llenguatge, quina claredat d’idees, quin encert en escollir les notícies i en analitzar l’actualitat. A més amés, a pesar que fa un any que ha faltat i que ens falta a tots nosaltres, molts comentaris seus són de plena actualitat, com quan parla del govern de Rajoy (o més apropiat, del desgovern que patim), dels dos  papes, de notícies de caràcter social, religiós o polític, ... Jo vaig conéixer Paco molt poquet i al final, però he llegit algun llibre d’ell i, com es mostra en esta contribució seua al blog, és digne de total admiració.

I pel que fa a la secció de Torner, també “chapó”: quan de treball i quina quantitat de notícies, comentaris, entrevistes, ... per a estar al dia totalment sense quasi necessitat de buscar en altres mitjans (potser els acèrrims seguidors del PP no estaran massa contents).

No vol dir que les altres seccions, treballs, enllaços tinguen menys valor, senzillament perquè encara no he tingut l’ocasió de mirar-ho detingudament, a banda dels “Archivos del blog” als quals en algun moment he intentat contribuir jo mateix.

Gràcies a tots els que fan possible este blog i ànim a tots per a continuar contribuint i per fer que siga llegit per molta gent, ja que segur traurà un gran profit.

JOAN LLOPIS PASTOR

dilluns, 15 de desembre del 2014

Estimo el Nadal - Antoni Tolmos (feat. Anne & Salomé)

Me'n aprofite d'una felicitació que he rebut. (J.L. Porcar)

Gràcies Joséluis. 


I com "donde las dan las toman", nosaltres també ens aprofitem per a felicitar el Nadal a tots els nostres col·laboradors, lectors, comentaristes ...i adversaris, si és que els tenim.






Gracias Joséluis.

Y como "donde las dan las toman...", nosotros también nos aprovechamos para felicitar la Navidad a todos nuestros colaboradores, lectores, comentaristas ...y adversarios, si es que los tenemos

El darrer film de Ken Loach ‘Jimmy’s Hall’ (Sal·lus Herrero)

t'envie un article que he enviat a la Veu, per si es vols o es pots publicar a Nihil Obstat, sobre l'última pel·lícula de Ken Loack.

Salutacions,

Sal·lus


Aquesta -de “Jimmy’s Hall”- 2014, Regne Unit/Irlanda/França, és la darrera pel·lícula del director anglés Ken Loach, el guió és de Paul Laverty, que també va fer el d”El vent que sacseja la civada”; els actors són, en el paper de Jimmy, Barry Ward, de Mossie, Francis Magee, d’Alice, Alleen Henry,d’Oonagh, Simone Kirby, d’Stella, Stella Macgirl, de Molly, Sorcha Fox i de Dessie, Martin Lucey. La fotografia és de Robbie Ryan i el muntatge de Jonathan Morris.

El 1921, el pecat de Jimmy Gralton fou construir un saló de ball en una cruïlla de camins, d’una Irlanda a la vora de la guerra civil per conflictes entre l’eix social, de la lluita de classes, i l’eix nacional, d’acceptar una ‘autonomia’ vigilada pels anglesos o la independència d’Irlanda. El Pearse-Connolly Hall era un lloc on els joves podien venir a aprendre, a discutir, a somiar... però sobretot a ballar i a divertir-se. La sala de ball va crèixer en popularitat, la seua reputació socialista i d’esperit lliure va atreure l’atenció del clergat de l’Església catòlica i dels polítics d’extrema dreta que obligaren Jimmy a fugir i li tancaren la sala de ball. Una dècada més tard, en la Gran Depressió, Jimmy torna a Leitrim, Irlanda, des dels EUA, per a cuidar la seua mare i es compromet a viure una vida tranquil·la. Unes de les primeres escenes són les del crack de 1929 i semblants a les del film de Charles Chaplin “Temps moderns”.

La sala de Jimmy es troba abandonada i buida, i malgrat les súpliques del jovent local, roman tancada, plena de pols i solsint-se. Tanmateix, quan Jimmy es reintegra a la seua comunitat i veu la pobresa i la creixent opressió cultural, el líder i activista que hi ha dins seu, es commou. I pren la decisió de reobrir la sala de ball i assumir el que puga venir... El rector de la parròquia pensa que el saló de ball pot ser un lloc de “perdició”, per la presa de consciència comunista i gaèlica, el llibre de Karl Marx “El capital” té una gran influència, també la revolució a la Unió Soviètica, la classe obrera s’organitza i lluita contra els terratinents i els desnonaments ... Una educació de classe obrera que s’ha perdut quasi del tot perquè el funcionariat, inclús el de l’escola pública (no digue’m de la privada lligada a l’església) tendeix a reproduir els sabers i la visió social i ‘nacional’ de la classe dominant, dels poders hegemònics, de les “forces vives” en llengua, cultura i visió del món dominant. El clergat veu més fantasmes dels que hi ha en realitat, per això Marx i Engels, començaven “El Manifest Comunista” dient: “Un fantasma recorre Europa... el fantasma del comunisme”; també pot ser el ball un lloc de pecat, de depravació sexual i de fornicació. Per això, el clergue adopta mètodes inquisitorials contra el que considera una perversió, que la gent vulga reunir-se, ballar, divertir-se i fer festa, i decideix obligar a triar entre Crist i Jimmy als seus feligresos. S’observa molt bé l’opció de classe de l’Església, pels més poderosos, tot i que de tant en tant donaven alguna molleta de pa als pobres per tranquil·litzar la consciència i imposar la seua pau social, els sindicats grocs, els partits feixistes, conservadors o demòcrata-cristians.



Les prèdiques clericals contra el ball generen sofriments i violència perquè atien l’odi, inclús Jimmy decideix anar a parlar amb el clergue per a negociar, però ells només volen tenir la gent agenollada, quanta més gent millor, i fer-se en totes les propietats dels altres, registrant-se els béns per a poder governar-ho tot, consciències, mitjans de comunicació i poders determinants. Així es manifesta el seu poder clerical, la papolatria, les demostracions de força en Congressos Eucarístics que tant s'assemblen als de la dictadura franquista, del No-do, i al que celebrà a València, Juan Cotino i Francisco Camps, l'“Encuentro de las Famílias”, 2006, quan tot allò, amb Ratzinger pel mig, va sevir per a tapar l’accident del Metro de l’estació de Jesús i perquè uns quants robaren amb la trama mafiosa Gürtel mitjançant RTVV com a eina de llatrocini dels diners públics; i perquè cap polític es fera responsable de les 43 morts i 47 persones ferides a un accident del tot evitable. Amb zero responsables encara, després de quasi 10 anys d’un desgraciat accident, que s’hauria pogut estalviar amb mitjans i frens automàtics adequats en una corba perillosa que s’havia advertit, mantes vegades, del risc que hi havia. 

Aquest de “Jimmy’s Hall” és el contrapunt a un film anterior “El vent que sacseja la civada” sobre les lluites entre els anglesos contra els irlandesos i les baralles entre els nacionalistes ‘moderats’ irlandesos, autonomistes, partidaris d’acceptar la dominació de l’imperialisme anglés i els independentistes revolucionaris de l’IRA i del Sin Feinn. Tot i que hi ha punts coincidents; a “El vent...” hi ha un terratinent anglo-irlandés que profetitza: “Aquest país esdevindrà un recés de pau infestat de sacerdots” i això va passar en un intent de tenir la major part de la gent controlada i agenollada... Va ser una lluita forta des de llavors. L’església controlava la vida, íntima i social, de la societat irlandesa, amb clientelisme, pressions, premis i càstigs. L’Església ha perdut molta credibilitat a causa dels escàndols, però al film s’observa com el paper de l’església era determinant per a tenir èxit o no en la comunitat. El clergue s’oposa a Jimmy, a les seues idees socialistes i al ball, que materialitza el lloc on les idees poden ser provades i expressades en llibertat, però respecta la integritat del seu enemic perquè té qualitats humanes que el sacerdot no pot ignorar. Inclús, en un punt de desesperació, d’amenaces i d’atacs, Jimmy va a dir al seu adversari, íntimament, que només predica odi en compte d’amor...

Aquest film està basat en una vida real, la de Jimmy Gralton, que va patir una situació semblant, però és una metàfora de la llibertat humana, de la llibertat de pensament, d’acció, de ball, de veure la vida i l’amor, amb compassió i respecte pels altres, davant les forces reaccionàries, clericals i intransigents que només volen que dominar, controlar i aixafar tot allò que no controlen. Fet i fet, el saló de ball era una escola d’aprenentatge i de socialització, de comunisme, davant els feixistes que només entenen el llenguatge de la força bruta, de la violència, de les armes, del tancament i de l’exclusió dels drets i de la llibertat d’aquells que no acaten la seua dominació brutal, indigna i vexatòria. És la història d’un inconformista i rebel que esdevé comunista en la seua lluita en defensa de la seua gent, en el treball per la conquesta del pa, del sostre, de la dignitat, de la llibertat i de la igualtat.





dissabte, 6 de desembre del 2014

Cal matisar el delicte de pederasta (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover, dirigit al Nihil Obstat el 7 de desembre de 2014

Vaja per davant la meva solidaritat amb l’associació MOCEOP (Moviment pel celibat opcional) que des de fa molts anys està reivindicant que els sacerdots catòlics es puguen casar si volen. La meva solidaritat, i acceptació oberta, en aquells capellans que han optat continuar dins de l’estructura eclesial de l’Església portant una doble vida de capella i convivència en parella. La situació personal de cada individu, molt respectable i plural de fer front a la seva pròpia consciència, sap de les moltes angunies per les opcions que ha de prendre en vida. Considere que la persona humana ha nascut principalment per ser feliç, per estimar i per què l’estimen, a més de tindre opció per viure una vida humanament integral. Crec que açò és un principi totalment independent de la fe en Déu i de l’aparell de l’Església.
El que no accepte i em sembla un argument de molt poc pes i concretament equivocat, que el Moceop, o algun membre d’aquesta entitat, relacionen la pederàstia del clergat com una conseqüència de l’obligació que tenen al celibat. La pederàstia, segons el diccionari, és la relació sexual d’un adult amb un infant, el que vol dir que no és una relació d’igualtat per la qual cosa és un delicte. A més, em sembla que la pederàstia porta en si mateix un desequilibri intel·lectual patològic, que a més, no és exclusiu dels clergues. En la societat laica hi han els mateixos casos de pederastes –d’un o altre sexe– que no estan sotmesos a la disciplina del celibat com en el clergat catòlic. Per tant, excusar la pederàstia (o part d’ella) en la falta de llibertat que tenen els capellans i bisbes per casar-se, són les mateixes excuses que em donaven alguns clients molt mal pagadors.
Una última cosa; haver valorat el papa Francesc de ser molt VALENT amb majúscules, pels seus gests; per haver pegat un bonegó al bisbe de Granada; per haver-se posat en contacte amb una víctima d’abusos sexuals; etc., em sembla una broma de molt mal gust. Ser conseqüent amb el càrrec i demostrar coherència no és cap valentia, és una responsabilitat ineludible. En aquest cas, havien de tractar de COVARDS als papes anteriors, alguns d’ells proclamats ja beats.
Ací hi ha alguna cosa que no funciona com cal. A mi em sembla que caldria anomenar les coses pel seu nom. Quan la societat laica parla de pederàstia, tant dins l’Església com fora, no està parlant de pecats dels que ha de demanar perdó. Està parlant de delictes socials que cal dur-los davant de la justícia. Quan la societat laica, parla d’homosexualitat –o bisexualitat– practicada per adults a les casernes de soldats, als convents de monges o frares, a les comunitats de veïns o parroquials, etc., no ho fa en cap intenció moralista; ho fa amb tot el respecte i tolerància. 
Ací es tracta d’actes delictius, no morals; i per els delinqüents sexuals, ara si: tolerància zero. Si no som capaços de fer una crítica oberta, val més no «meneallo».  
     



Niños y justicia


dimecres, 3 de desembre del 2014

"...qüestions,actuals i importants...", Joan Llopis

Pepe Herráiz i un servidor hem anat hui, 2 de desembre, a una conferència de Francisco Àlvarez sobre la situació econòmica del país, i em sembla d'interés general fer partícipe a la "comunitat del nostre blog" d'una sèrie de qüestions, totes actuals i importants (pobresa zero i altres) que apareixen en el blog d'este senyor. N'hi ha un cabàs de temes i més si obriu el seu blog.



"Francisco Álvarez es un analista financiero. En su carrera profesional destaca el haber trabajado en la Bolsa de París, donde llegó a ser Vicepresidente, y después en la Bolsa de Valencia como Consejero-Director. Actualmente preside ETICA Family Office, sociedad independiente de asesoramiento y consultoría. Escribe regularmente en prensa económica especializada, participa en programas de radio y televisión, se manifiesta abiertamente a favor del cambio del modelo económico vigente y apoya el modelo de Economía del Bien Común".


Els temes últims del seu blog (Pobresa zero i altres) estan en:


El seu blog és:


http://www.labolsaylavida.org/

Joan Llopis



 

dimarts, 2 de desembre del 2014

PODEMOS=SAPERE AUDE (Juan Argudo)

Amigo Enrique te mando este cometario, por si te parece bien colgarlo. Gracias
Joan Argudo

COMENTARIOS SOBE PODEMOS (29/XI/14)

El pueblo español no tiene por qué temer a Podemos. 



Visto y oído el avance de su plan económico, no sé si es acertado para resolver la situación, pero en todo caso no se puede decir que sea un disparate inviable. Como el propio Pablo Iglesias afirmó es un programa socialdemócrata en su estricto sentido, y no en el que otros dijeron y no cumplieron. Lejos queda, pues, y sin subterfugios semánticos, de reivindicaciones marxistas o comunistas, como se prefiera decir, imagino que para desencanto de quienes esperaban tales derroteros. Viene a ser algo así como Suecia o Noruega trasladadas a España. El rechazo y el miedo deberían desaparecer. No es un programa rebajado de aspiraciones extremas, sino un proyecto, aunque difícil, realizable, según mi criterio de ignorante económico. Creo que España no se hundiría y Europa lo aceptaría. Cuestión distinta serían los egoísmos e intereses económicos de la derecha o clase pudiente dominantes. Pero no es, siempre en mi opinión, un programa revolucionario o derribador de sistemas. 



Ni la renta básica o de garantía es una quimera ni la reconsideración de la deuda tampoco si escuchamos a Torres y a Navarro. Algún día la sensatez política tendría que ser realidad. Desigualdad, desempleo y deuda constituyen los tres acicates de este proyecto. Todo argumentado y documentado. Iglesias mantuvo su habitual calma y no parece horrorizado en el empeño. Es un programa, repito, de máximos posibles, sin aspiraciones vanas y sin renuncias básicas. Los podemistas no tendrían por qué sentirse desilusionados o engañados. Los promotores no son traidores ni magos; son pragmáticos de la decencia. Es el programa que debería tener el PSOE y no tiene ni se barrunta. Tolerancia cero con la pobreza, especialmente la infantil, ante la disimulada mala situación de España; explicación meridiana de Navarro de, frente a tanta insidia y mofa, cómo conseguir el dinero para el intento; diálogo con todas las fuerzas políticas, empresariales y sindicales para llegar a un pacto coherente. Racionalidad pura, sinceridad desbordante. Posibilidad cierta de recuperación de la verdadera democracia a lomos de la economía enjaezada. Podemos, por el momento, es fiable. Si a todo ello unimos el ansia genérica de millones de españoles para que la situación cambie y la abominación de lo presente, estaremos ante la probabilidad de mejorar nuestras vidas y de volver a creer en la política. 



Arturo González




__________________



Por de pronto, Podemos hace posible que se debata públicamente temas esenciales, de sentido común, en democracia. Temas que el dogmatismo neoliberal en connivencia con la casta política reinante (y sus respectivos y bien remunerados voceros...) insisten en presentarnos como temas tabú, "pura utopía", "arcaicos", "irreales", y todo ello, con una gran dosis de imprecisiones, errores, falsificaciones, manipulaciones, (como así quedó lamentablemente patente anoche, en la Sexta, en la entrevista al catedrático Juan Torres). Algo no funciona, ¡ay!, cuando en el siglo XXI, todavía se cuestionan valores fundamentales como: La dignidad de la persona, el bien común como prioritario, frente al particular, incluso el diálogo, como el mejor método para encontrar la mejor solución, ante opiniones diversas, (como así les tuvo que recordar J.Torres a los contertulios, enfrascados en un debate interesado, simplista e inútil).



Es por esto, por lo que Podemos cumple además otra función, tan importante como la primera, la pedagógica, la del empoderamiento, la del "sapere aude" (atrévete a pensar por tí mismo). Porque sólo así: ¡CLARO QUE PODEMOS!



Juan Argudo

Valencia30/XI/14

dilluns, 1 de desembre del 2014

SOBRE "AMB CIRIS O AMB PALS", Paco Gramage

Aporte un nou comentari al voltant de l'escrit "amb ciris o amb pals"- una metàfora -, per tal d'afegir una nova reflexió sobre el tema. I comence amb un altre símil, ara futbolístic: ho faig des de la confiança que tots nosaltres estem jugant el mateix partit i pense que també amb el mateix equip.

Aduisc ara situar el tema de Francisco en allò que avui està sent una preocupació fonamental: en un món globalitzat en què col·laboren moviments socials, polítics, altruistes de tot tipus i on el cristianisme -i no parlem de la jerarquia catòlica-, és una goteta d'este conjunt, en aquest moment el tema central està tenint lloc en la relació entre TEORIA I PRÀCTICA i en valorar la realitat per damunt la teoria. Ho podem vore en distints plans.



1.- IDEOLOGIA-REALITAT: Avui molts grups polítics abandonen les ideologies fixes i donen prioritat a la realitat. Els grups i moviments emergents ja no parlen de dreta-esquerra, ni marxisme-capitalisme; parlen de pobres, abandonats, marginats i rics, situats; parlen dels que estan dins i els que estan fora del sistema. A partir d'ací proposen programes realistes per a resoldre els problemes, deixant a banda les ideologies abstractes.

2.- UTOPIA-HISTÒRIA: Tots parlen d'Utopia, però s'està atent a fer-la possible en la Història, sinó no té sentit ninguna Utopia, i per això els moviments que naixen des de la indignació en tot el món estan preocupats en que tothom tinga pa, treball i vivenda. Deixen de costat, per exemple, reivindicacions "comunistes-marxistes", amb el desencant dels que, maliciosament, esperarien eixe rumb.

3.- IDEES ABSTRACTES-COSES CONCRETES: La Història s'ha anat configurant com la Història d'uns bens abstractes i exclusius de cristians, mahometans, agnòstics, rics, pobres...¡Quanta sang s'ha derramat per eixe bé abstracte!. Però eixe bé no està en la jerarquia, en les esglésies, en els profetes, en les pàtries, en els ideòlegs de tot tipus. Són les persones concretes en la seua bondat quotidiana dels homes, que després d'una jornada de treball prefereixen, com diu Grossman en "Vida i Destino", "el calor del llar a encendre fogueres en la plaça". Es eixa bondat absurda de gestos i coses concretes.

4.- INSTITUCIÓ-CARISMA: Avui tots el moviments a què ens referim anteposen el Carisma a la Institució, perquè sovint les institucions de tot tipus, al llarg de la Història, han sigut un assot sobre els seus adeptes i militants, sota el pretext que allò que va contra la Institució es el mal.

I estes reflexions em porten a situar el fenomen de Francisco com un personatge de gestos, de coses senzilles, de bondats, de mirades realistes i denúncies, que molesten a la Institució. No és casualitat que les seues declaracions estan sent considerades per moviments que van en esta direcció com Pablo Iglesias, de la mateixa manera que les seues declaracions en Estrasburgo manifestament no foren aplaudides per el PP.

Paco Gramage

"Francisco com un personatge de gestos..."


LA PEDERASTIA ¿TAMBIÉN PECADO ESTRUCTURAL? R.Gascó



Hay dos acontecimientos con cierto paralelismo en la historia reciente de la Iglesia que son análogos y que yo podría llamar “pecados estructurales”.

El primero la Teología de la Liberación fue excomulgada y prohibidas la enseñanza y edición de sus trabajos, simplemente porque fundamentaban su razonamiento en la lucha de clases del marxismo.
 Para la Jerarquía no se podía considerar doctrina social católica, La Teología de la Liberación sencillamente porque desenmascaraba los mecanismos de la estructura capitalista que generaba las injustas y criminales desigualdades en la América Latina.
El Papa Francisco ha dado una vuelta radical al tema diciendo que “El capital mata”. Lo cual supone un salto cualitativo en la denuncia del pecado y el mal porque ellas mismas en sus mecanismos, en su estructura crean extremas e injustas desigualdades.
 
Viñeta tomada de "alandar"


El segundo, la pederastia.
Pues bien, hasta cierto punto, de alguna manera y salvando las distancias, me ha parecido oportuno denunciar en paralelo estructuras que posibilitan la pederastia, la homofobia y hasta la misoginia dentro de los ámbitos eclesiásticos.
Me atrevo a decir que son situaciones de alto riesgo.
Para explicarlo citaré unas frases entresacadas del trabajo que Vicente Ferrer Guillem tiene publicado en el libro MEMORIA Y DISIDENCIA.   
-“En mi trabajo (clínica de Sicoterapia) he conocido a lo largo de estos años a bastantes curas, religiosos y religiosas con crisis existenciales de mucho sufrimiento. Con miedo con sentimiento de culpa, ansiedad y trastornos obsesivos. En definitiva con el acobardamiento de no saber qué hacer con su vida, y no saber en realidad quienes son
 No en vano como todos sabemos, el Seminario y el estado clerical fue muchas veces refugio de personas que se sentían débiles, con miedos varios ante la realidad del mundo.. ….En la Iglesia podían sentirse poderosos, con seguridad delegada en base a la función asignada.  
La represión individual es un rasgo común a todos los sistemas totalitarios y la Iglesia lo es. Actitud intransigente de un Catolicismo que gobierna la intimidad humana hasta en sus más mínimos detalles.
Pero los sentimientos no desaparecen por el mero hecho de no querer tenerlos. Al contrario cuando más se empeña uno en ponerles trabas, buscan con más fuerza desvíos y escapatorias.. Por eso no es casual el alto porcentaje en el mundo clerical, de pederastia, homosexualidad encubierta y el alcoholismo como tapadera.
Creo que es posible concluir que el celibato es una crueldad por lo que significa y sus consecuencias. Una crueldad sólo útil para perpetuar un poder que está lejos de la lógica de Jesús que proclamó un mensaje de amor.”
Yo me siento autorizado para hablar del caso porque he vivido, desde los once años en el internado del Seminario, primero como alumno y luego como formador, durante más de treinta años. Mis circunstancias jamás me indujeron ni de lejos a ser indulgente ni complaciente con la pederastia.
No obstante mi experiencia corrobora el análisis que hace el psicoterapeuta amigo.
Con ello desde luego no pretendo, ni muchísimo menos, justificar la culpa y la gravedad de los hechos. Lo peor del pederasta es el desprecio de la persona débil é inocente de los niños. Ni trato tampoco de agravar más las conciencias aumentando el castigo de los pederastas.
A parte de entregar al culpable en manos de la justicia, se hace necesario ir a las raíces del problema.
--------------                  ---------------                       -------------

Por Petar Pismetrovic, Austria


El otro asunto que ha llamado vivamente la atención en la opinión pública es el encubrimiento del pederasta por parte de las autoridades eclesiásticas.
Asimismo quiero averiguar las causas de dicha conducta y también de la desmesurada resonancia que ha tenido en la opinión pública y en los medios de comunicación.  
Con estas reflexiones pretendo ir a las raíces del problema.
Ya sé que es difícil cambiar los viejos hábitos oscurantistas y el secretismo, porque son vicios ancestrales en los ámbitos eclesiales. El mismo “secreto de confesión” sin pretenderlo puede inducir a ello.
Sin embargo hay un consejo evangélico que es rotundo y claro en contra del ocultismo (Mateo 5: 14-16) “Vosotros sois la luz del mundo; una ciudad asentada sobre un monte no se puede esconder. Ni se enciende una luz y se pone debajo de un almud, sino sobre el candelero, y alumbra a todos los que están en casa. Así alumbre vuestra luz delante de los hombres, para que vean vuestras buenas obras”
El daño ya hecho es irreparable tanto para la víctima como para la Iglesia. Pero debería aprovecharse de una vez por todas esta ocasión para el cambio de rumbo y sanar desde sus raíces el problema del sexo, orientándolo hacia sus valores más positivos.
También el Papa Francisco ya ha dado con toda entereza los pasos necesarios para solucionar el problema, sin embargo, como he dicho al principio refiriéndome a al pecado de la injusticia social, es necesario atacar el pecado estructural y para que sea posible la solución se tiene que hacer no sólo ni principalmente desde la Jerarquía, sino desde las mismas comunidades de base de los creyentes.
Entre ellas no es la menos importante el numeroso grupo, de miles y miles de sacerdotes y religiosas, que, extendidos por todo el mundo, hemos afrontado la lucha por la liberación de este grave problema de la Iglesia y no me cabe la menor duda que hemos contribuido a resolver dichas injustas estructuras de pecado.
Yo en concreto siento como una liberación haber contribuido con mi granito de arena a esta delicada y ardua empresa
 Ramón Gascó

NOTA.- La extraordinaria explosión publicidad que ha tenido el caso en la opinión pública y publicada. (Lleva ocupando la primera página de la prensa una semana entera, alimentando el morbo hasta en sus pequeños detalles).
Me atrevo a sospechar   que se debe a una especie de venganza al acoso que muchos clérigos han ejercido en la conciencia de sus fieles desde los púlpitos y sobre todo desde el confesionario, intentando crear una hipertrofia del sentimiento de culpa.
¿Así que…todo eso? parece escucharse.
Un apunte final, no es descabellado pensar ha sido esta mala conciencia lo que les ha llevado al encubrimiento de los pederastas.


dissabte, 29 de novembre del 2014

El Espíritu de la Colmena (Antonio Roig Roselló)

Si una tarde cualquiera tienes la ocasión de asistir a una buena película, escuchar a alguien que está en el secreto de cada fotograma y encontrar a un grupo de gente amistosa, esta tarde se convierte en un lujo a tu alcance que vale la pena no dejar pasar. Así que: ¡Gracias, Pepe Herráiz!


Referirse a El Espíritu de la Colmena como una "buena película" es mostrarse cicatero en el elogio. Algo más ajustado estoy cuando escribo que "José María Monzó conoce el secreto de cada fotograma". Sólo añadiré que irradia cine hasta cuando te escucha para valorar tu propuesta. En lo de "gente amistosa" que saludé antes y después de esa sesión me quedo casi tan corto como cuando califico de "buena película" lo que sin duda es una obra magistral.

El tiempo, suele decirse, lo pone a todo en su sitio (¡cuidado con la frase!). Pues bien, en la presentación de la película se señaló que han transcurrido 40 ó 41 años desde su estreno. Parecerá poco, pero no lo es. Cuarenta años es tiempo más que suficiente para juzgar una película. El cine se ha desarrollado a pasos vertiginosos. Considerando que, desde 1895 con "La salida de los obreros de la fábrica" (Louis Lumière) hasta "El Espíritu de la Colmena" ((1973) han pasado menos de 80 años convendremos que el tiempo transcurrido nos permite valorar la película en su dimensión objetiva. Pues bien, el tiempo no ha pasado por ella. Es más: la película (lo mismo ocurre con los buenos libros) ha ganado con el paso de los años. 

Un detalle quiero señalar y que apunta directamente al título de la película de Erice. En 1951 Cela publicó una novela que dio en llamar "La Colmena", un retrato amargo sobre el Madrid de la posguerra. En la novela pululan -según el cómputo del propio Cela- 160 personajes que buscan la supervivencia. No todos lo consiguen. En la película, Víctor 
Erice sitúa su Colmena en 1940 y lo mismo que las abejas liban su miel, Erice muestra a sus personajes libando sus pensamientos, o sea: urdiendo las claves de su supervivencia. 

En una escena que hace aflorar la sonrisa en medio de tanta desolación vemos una escuela de la época y a una maestra que no podemos menos de amar porque está encarnada por la entrañable Laly Soldevila. Ana, la niña que nos encandila por su mirada insólita, es asignada por esa maestra para ponerle los ojos a "Don José", el figurín cuya anatomía va a reconstruirse en clase. Cuando Ana pone los ojos a "Don José" impone su propia mirada sobre el mundo que la rodea. El espectador se ve abocado a mirar el mundo con los ojos de Ana . 



En ese mundo de Ana, comprimido y descarnado, todos están en otra parte. 

Fernando, el padre, medita en su despacho pero cuando escuchamos su meditación no son sus pensamientos lo que escuchamos sino las voces de la película "El Monstruo Frank Stein" que se está proyectando en un barracón del pueblo, (voces que, por otra parte, sólo mediante la lógica milagrosa del cine podemos escuchar). 

Teresa, la madre, vive pendiente de un amor al que envía cartas, cartas que deposita en un tren que se estaciona lo justo para permitir ese menester. Se demora sobre el andén y el desamparo de los años 40 aflora en el cruce de miradas con el soldado que la mira a través de la ventanilla del tren. 

Las niñas viven en su mundo infantil poblado de demandas como corresponde a la infancia. Ana quiere saber por qué Frank Stein mata a la niña que le regala flores. Silencio. Y de nuevo: ¿Por qué? La insistencia en la misma pregunta señala la urgencia con que es requerida la respuesta. Luego otra demanda: ¿Por qué los aldeanos matan a Frank Stein? Su hermana dice saberlo pero no va a decírselo ahora que bebe de la misma fuente de Ana (en aquellos tiempos de magia, en los 40, la gente iba al cine como el sediento va a beber a un manantial, no como ahora que se va al cine a comer palomitas: es lo que distingue el cine de antes del de ahora). 

Así que por la noche Ana formula su doble pregunta a Isabel, su hermana mayor, que antes aseguraba estar en el secreto y que ahora sólo quiere dormir. Pero Ana no permitirá que su hermana se duerma hasta que le explique ese dato de la película que se le escapa y que no es otro que por qué existe el Mal. Por qué alguien que recibe flores de una niña puede ignorar esas flores y llegar a matar a esa niña. 

 ¿Por qué el monstruo mata a la chica
y por qué mataron al monstruo en el final?


Isabel se escuda tras sus ganas de dormir y no quiere responder a Ana, pero Ana es terca y no sólo no desiste sino que lleva más allá su interrogatorio. 

-¿Por qué los aldeanos matan a Frank Stein? - urge. 

Isabel podría hacer trampas y ampararse tras una etiqueta. Decir que Frank Stein es un Monstruo que tiene el cerebro de un asesino, cerebro que le asignó un doctor perverso y que lo hace malo por naturaleza, intrínsecamente depravado, dirían los libros: como esas setas que su padre aplasta bajo sus botas porque son indignas de florecer. 

-Hay setas buenas -explica el Señor de la Colmena- y setas malas. La química de unas las hace beneficiosas para el consumo, letales en el caso de las otras. Y en caso de duda tampoco hay que comerlas-advierte previsor. El Propietario de la Colmena no soporta la ambigüedad. 

Isabel, en vez de esa repuesta de adultos prefiere compartir con Ana su secreto de niña. Dice pues: lo que ocurre en el cine es ficción de principio a fin. En el cine nunca se muere. Te lo hacen ver, pero no es real. La muerte de Frank Stein es como la muerte que ella misma ha fingido en un juego con Ana. Frank Stein, pues, no ha muerto. Tampoco los que desaparecen terminan por irse: quedan a disposición de los que quedan. Sólo con llamarlos acuden. 

Los llamas y vienen -dice Isabel.

Y aún más:
-Si eres su amiga podrás hablar con él cuando quieras.

Ana siente resquebrajarse esa convicción cuando comprueba la muerte del maquis que saltó del tren y cuyas heridas sangrantes ha curado en la casa de sus escapadas. Aun así, convaleciente y todo de su enfermedad y todavía febril, se levanta de la cama y cara a la noche invoca al Espíritu de la Colmena.

-Soy Ana -murmura.

Cruzando la meseta se escucha el silbido de un tren.

Antonio Roig Roselló

                    Valencia, miércoles 26 de noviembre de 2014

dijous, 27 de novembre del 2014

Reflexions sobre l'article O AMB CIRIS O AMB PALS de Paco Gramage (JOAN LLOPIS PASTOR)

... respecte al comentari “Amb ciris o amb pals”, del qual hem parlat en l’esmorzar del dimarts, ... presente algunes consideracions a propòsit de certes afirmacions que allí s’expressen:

-      AMB CIRIS O AMB PALS”, pensé que això està un tant ‘trasnochat’, hui en dia la gent en general passa (passem) del papa, això no és de les coses que més preocupen. Sí que interessa, i és motiu de satisfacció, quan veiem en ell gestos i paraules impactants que no estem acostumats en eixa alta jerarquía, impensables en els seus antecessors i en altres jerarques actuals, com ens alegrem quan Obama fa possible que es nacionalitzen  milions d’immigrants o ens enrabiem quan la Merkel vol ofegar els països del sud. Més ens preocupa (negativament) els intents de la jerarquia espanyola per dirigir la política o mantenir la situació de privilegi de l’Església Catòlica.




-      La seua valenta intervenció, que ha creat estupor, en el tema de la pederàstia de Granada”. L’estupor és dóna per la falta de costum en vore actuacions com eixa que, per altre costat, no és més que la de complir amb la seua obligació.

-      “(Alguns) diuen que tot és una operació de maquillatge. Diuen: sí, però no és suficient, són gestos de ‘quiero y no puedo’. I sempre estan de malhumor”. El malhumor (millor diria jo disgust) és dels que confien en l’eglèsia i voldrien que es passara d’una vegada a les accions, a posar en pràctica l’evangeli dins d’ella mateixa i intentar-ho en el món. Han passat 2.000 anys (o 1.700 des de Constantí) i sembla que estem en el mateix punt (y lo que te rondaré…)

-      El Papa ha tingut gestos revolucionaris, en especial en la lluita contra la pobresa i en favor de la justícia; raó per la qual està en la diana dels grups econòmics i financiers més importants, al ser considerat l'enemic número u mondial”. Home, ja serà menys. Està clar que a eixos grups els molesta qualsevol actitud que els contradiga i delate, i més encara provenint d’algú que té tant de ganxo per a tanta gent. I és d’agrair eixos gestos que suposen valentia i ferma actitud. Però pense que una institució com l’Esglèsia, que  es presenta com la impulsora i garant dels valors evangèlics, podria fer alguna cosa més contra la probesa i la injustícia que el tindre gestos i paraules. El propòsit de posar dutxes en el Vaticà per als que dormen al carrer, com s’ha dit que van a fer, podría considerar-se una xicoteta acció a la qual podrien seguir altres, perquè pense que compta l’Esglèsia amb mitjans i personal per a fer més coses. I em referisc a l’Església-institució (Vaticà, cúries, ...), i no només a les ja existents organitzacions i persones exemplars que hi ha dins d’ella que ja treballen en eixa línia (Càritas, missioners, etc.)

I a més de la pobresa, també estan les altres qüestions en què es queda en les bones paraules i que és igualment urgent passar a l’acció: la igualtat home-dona en el sí de l’esglèsia, el celibat dels capellans (¿antipederàstia?), els drets de les dones, dels homosexuals, la llibertat sexual, la transparència en qüestions de bens i persones (no l’ocultació sistemática de violacions i injustícies internes), etc. I a nivell local, exigir la defensa dels drets dels pobles, com per exemple la llengua vernácula (en compte d’entrebancar-la, com es fa ací, en la nostra ‘Comunidad/Reyno’).

-      La pobresa i marginació és planetària ….. La lluita per la justícia no passa necessàriament per cap religió, ni pel cristianisme, ni molt menys per la Institució de l'esglesia Catòlica. Ni tan sols es pot mantenir avui el binomi Evangeli-pobresa (?)”. Home, la pobresa, des de fa temps, sí que és planetària, pero la que resulta de la crisi actual (¿o és estafa?) afecta des de fa poc de temps a la nostra societat, on els rics cada vegada ne són més en quantitat i són més rics i els pobres ne són també mès en quantitat i són més pobres. I jo pregunte ¿la lluita contra tot això “no passa pel cristianisme ni per la institució de l’Esglèsia”?

-      Existixen en el planeta moviments de lluita … Si entre ells es troben grups minoritaris de cristians que naixen … de seguiments a Jesús, benvinguts siguen, … no (cal) la institució (eclesial)” I’Esglèsia, les esglésies, com a institucions, ¿no és necessari que aporten res, només que gestos i paraules? Aleshores ¿per a què c. aprofiten? ¿Per a anar pels núvols?


-      Per a esta tasca no deu sobrar ningú: creients, ateus, agnòstics, cristians, mahometans, budistes.....Tant de bo alguns grups de cristians, que no la Institució (¿), abandonaren cert ensimismament eclesiàstic per tal de solidaritzar-se amb els nombrosos moviments socials i polítics, organitzacions transnacionals de tot tipus, que és el que cal en este món globalitzat i laic” En això, completament d’acord (és hora d’anar coincidint en estes consideracions, com pense que l’autor i jo ho fariem en la major part de qüestioons que ens plantejàrem)

-      I parlant de gestos: ¿per a quan plantejaran la normalitat en la indumentària eclesiàstica, vestint com persones normals? ¿O és que són ‘supernormals’? Ara va el papa al Parlament Europe amb eixos faldons i boina blanca (també és de veres que al menys  ja no va amb sabates que costen centenars d’euros, com diuen que gastava  l’antecessor). Me recorda, i que em perdone per la comparació, a Gadafi, l’amic d’Aznar,  i les seues estrafalàries vestimentes. ¿No estaria millor anar amb un vestit com tot el món? El mateix podriem dir del circ que es monta en el Vaticà quan s’ajunten ‘sus eminencias’  o en altres reunions episcopals. Inclús podrien plantetjar-se la reforma de vestimentes a les cerimónies litúrgiques (vegeu la pel.lícula ‘Roma’, de Felini, i el desfile de models). I conste que a mi me dóna exactament igual, simplement que, a banda de la vistositat, em provoca sensació de  ridícul.


I què li sembla al respectable públic la noticia apareguda el dia 25: 

“Los seis eurodiputados de la Izquierda Plural abandonaron hoy el hemiciclo durante la intervención del papa Francisco para así protestar por la invitación al pontífice a hablar en el pleno de la Eurocámara. "Nos hemos salido porque entendemos que esto es una institución pública y aquí no caben sermones religiosos", dijo la portavoz del grupo, Marina Albiol. "Entendemos que debe haber una separación entre las creencias religiosas y las instituciones públicas", explicó Albiol. Y el presidente alegó que el Papa es un jefe de estado, por tanto con derecho a intervenir.







I per altre costat: “Después de escuchar el discurso de Jorge Bergoglio en la Eurocámara, el secretario general de Podemos ha elogiado el discurso y ha defendido que le gustaría hablar con él en el Vaticano o en Vallecas, donde fuera posible".

Joan Llopis Pastor


dimecres, 26 de novembre del 2014

CINEFORUM 'El espíritu de la colmena' de Víctor Erice (Ovidio Fuentes)

Bon dia:
Algunas cosas que creo interesantes y que ayer no se pudieron decir por falta de tiempo:
(Sugiero se titule esta sección "CINEFORUM", por si otros añaden comentarios):



"El título, en realidad, no me pertenece. Está extraído de un libro, en mi opinión, el más hermoso que se ha escrito nunca sobre la vida de las abejas, y del que es autor el gran poeta y dramaturgo Maurice Maeterlinck. En esa obra, Maeterlinck utiliza la expresión 'El espíritu de la colmena' para describir ese espíritu todopoderoso, enigmático y paradójico al que las abejas parecen obedecer, y que la razón de los hombres jamás ha llegado a comprender". Víctor Erice, director del film.

El referido libro está en la biblioteca de la calle Hospital. Esta es la signatura: Valencia (BPE) Bca. Pública Valencia Ciencias Prestable Adultos595 MAE vid

Enlace para leer La vida de las abejas

La colmena humana se comporta como la de las abejas:

Hay comportamientos en ambas que resultan incomprensibles.

A veces, por ejemplo, las abejas deciden que la reina debe morir, pero nadie la mata; sencillamente la rodean, inmovilizan, y muere de inanición. ¿Qué sentido tiene ese comportamiento? No lo sabemos. Porque son muy inteligentes; tengámoslo en cuenta.



El comportamiento humano es igualmente incomprensible muchas veces: ¿Qué clase de padre es ese del que huye la niña como si de un monstruo se tratara? ¿Qué clase de matrimonio es ese en el que no se hablan marido y mujer? ¿Qué clase de persona es la mujer que se refugia en cartas a un destinatario que tal vez no vive, como escapatoria de una realidad que no acoge? Sólo cuando quema la carta, porque le dicen que ha muerto, acoge al marido, ve la realidad.

¿Qué fuerza tan aberrante mueve a las personas, como a las abejas, para comportarse así?

Los ojos pasmados de Ana se quedan sin comprender.

Ovidio