RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimecres, 27 de juliol del 2022

3 La reaparición de Cristo y la superpoblación. Manuel Palomar

 


Otra de las situaciones críticas del Planeta, que sugiere la intervención de Cristo es el estado de creciente superpoblación en que se halla la Humanidad. Este problema nunca ha estado presente en nosotros. Al revés, el Maestro DK afirma que alguna vez en la que estuvimos a punto de desaparecer.

 Si nos fijamos en algunos datos, nos damos cuenta de que la situación actual es sumamente crítica.  Los hechos son los siguientes:

dimarts, 19 de juliol del 2022

Dones que han fet història (4). Escrit per Francesc Jover

 



Escrit per Francesc Jover
18 juliol 2022

Generalment sempre son els homes protagonistes de les històries que hem escoltat a l’escola, als llibres i a les pel·lícules. Potser les úniques d’aquest gènere que han destacat han sigut les dones de la bíblia: com la Mare de Déu i les santes. No ho he comptabilitzat, però, així i tot, diria que malgrat la facilitat que sembla haver en fer santes, n’hi han prou més sants que santes. Però, això seria un altra història.

Darrerament ha estat acceptat per la societat la igualtat de gènere, si més no, pels referents que va marcar la Segona República assumint-ho seriosament. Fou l’època quan les dones començaren a ser reconegudes oficialment al mateix nivell que els homes, almenys en teoria. Vull dir que fou la primera volta que les dones ocupaven, encara que d’una manera tímida, espais públics d’alt nivell de ministeris. El llarg franquisme va fer que foren anul·lats qualsevol reconeixement legal que havia hagut. No solament això, si no que les dones que s’havien destacat en esdeveniments socials foren castigades, menyspreades, infravalorades i proscrites. Hi han llistes impressionants de dones que, a partir de 1939, foren tancades a la presó pel simple fet d’haver-se manifestat a favor de la República. Entre aquestes dones hi havien mestres d’escola; dones que dirigien entitats sociopolítiques; etc.; també hi havien simples mestresses de casa que manifestaren públicament el seu desig de llibertat.

A diferents pobles del Comtat hem fet un llistat aproximat de la quantitat de dones que foren encausades per tribunals militars i condemnades a presó. Això és la prova més evident que van haver-hi dones amb desig d’emancipació i aprofitaren l’oportunitat que permetia la República per expressar-la. El total de dones represaliades al Comtat són unes 50, el que suposa una xifra elevada si pensem amb la cultura i costums masclistes que dominava l’època. A més a més, no totes les dones que figuren en aquesta llista han estat encausades oficialment per un tribunal militar. Hi han dones que foren represaliades de diferents formes i no han quedat comptabilitzades en cap arxiu. Hem de recordar que solament a Cocentaina raparen a 19 o 20 dones que tan sols calia la decisió verbal d’un falangista per vexar-la d’aquesta manera. Hi hagueren altres dones empresonades que podien ser mestres d’escola, o que suposadament es trobaven ací, encausades per algun motiu que anirem esbrinant.



Tanmateix, hui vull mencionar a una excepcional dona, Maria Vilaplana Moltó «la Fiera» (1916-2005), també coneguda com la mare de Pepito Sanz, «Ràdio Pepito». Igual que citarem la setmana passada, Josefa Fenollar «Tehodorica», Maria també fou encausada en el mateix sumari; el 9.052. De la primera detenció no hi han documents. Un informe del sumari.

Maria era d’una família (mare i dues filles) de modistes conegudes de casa. Son les que em feren els primers pantalons que vaig tindre de xiquet. Estaven especialitzades en granotes de proletari, el típic «mono» que s’usava aleshores per treballar. Són les que em van fer una granoteta, no se per quina festa, on xiquets i xiquetes anàvem vestits de proletari. En una entrevista que li vaig fer a Maria en 1999, quan tenia 83 anys, m’ho comentava. Des que era xiquet que no havia parlat amb ella, la vaig trobar madura, però desimbolta i segura de si mateix com sempre. En principi hem va parèixer una mica decebuda per la situació política, però, enseguida vaig entendre que es tractava d’una actitud crítica que encara mantenia. Acta del procés.

Molt bona conversadora, em va relatar que per juny del 36 era balladora de danses i va anar a Alacant a les fogueres contractades amb la música per la Foguera d’Alfons el Savi. Aquell any havia anat convidat a les Fogueres el califa d’Orà i va quedar tant meravellat del folklore socarrat que foren convidats la setmana següent a les festes d’Orà. Recorda que aquell estiu els van eixir molts «bolos» que fer, però no van poder complir tots pel colp d’estat feixista. Altra frustració que hem d’afegir a la llista.

Va ser ella i dos dones més de les primeres persones que van empresonar a les dependències de la torre sud-est del palau comtal. Hem deia que a la sala solament hi havia tres cadires per poder seure’s. Per la nit anaven unes persones amb nom i cognoms del nou règim a traure-les perquè donaren un passeig pel pati de les monges i feren les seves necessitats. Entre el dia, si tenien alguna emergència ho feien totes tres en un poal. El menjar se'l portaven els parents de casa. Els «guardians», van haver d’accedir a la demanda de Maria quan els digué: «ens poseu les condicions adequades o deixeu-nos anar a casa». Desprès de consultar al caporal falangista les deixaren anar a casa. Pocs dies desprès anaren per ella i la portaren a la seu de Falange junt a una vintena de dones per rapar-les a totes. Foren els mateixos barbers detinguts per «rojos», com elles, les que les van pelar. Moltes dones es posaren a plorar i ella és la que animava a totes dient que eren els falangistes qui havien de plorar si tingueren vergonya. Inclòs animava els mateixos barbers que els havien obligat a fer-ho al mig d’un cercle de falangistes que no paraven de riure’s. Al cap d’uns dies d’estar en casa, mentre condicionaven la presó de la casa de la vila, tornaren a deixar-les tancades. Condicional.

Com el cas de Maria, foren implicats/des desenes de milers de persones jutjades contra tota classe de drets internacionals. Utilitzaren l’article 240 paràgraf 2º de justícia militar que fou dictat junt a la declaració de guerra el 28 de juliol de 1936. A més, ho feren amb el més alt grau de cinisme acusant-los d’excitació a la rebel·lió amb altra llei de febrer de 1938. Potser un dels casos de més gran infracció de drets internacionals que estan encara per anul·lar.

Si el poder judicial d’un estat que es diu democràtic té encara pendent de resoldre una infracció tant greu, ens dona peu a pensar que podien ser còmplices, com manifesten alguns magistrats emèrits. No solament això, si no altres lleis que es proclamaren en la transició postfranquista (com la d'amnistia) que fan dubtar també si l’actual judicatura podia estar en la corda fluixa de ser jutge i part.


 Francesc Jover

 


dilluns, 18 de juliol del 2022

Tiempo extremo y final, el calentamiento global. Manuel Palomar.

 

Como podéis recordar la presentación que hago es la de que Cristo, Maitreya, ya está con nosotros en un cuerpo físico esperando el momento, que se estima está muy cercano, en que se dará el Día D, día en que a conocer a toda la Humanidad al mismo tiempo.

El hacerlo ahora es porque ha llegado el final de los tiempos, el Armageddon. del cual ya nos hablaba el Apocalipsis. Al respecto el Maestro DK ha afirmado que se esperaba que ocurriera el Armageddon cuando nuestro Sol estuviese en Capricornio (dentro de 2.500 años), pero se ha adelantado debido al progreso mental de la Humanidad.

 :Asi afirma:

"El Príncipe de la Paz toma parte definida en la batalla del Armagedón (ahora en pleno auge)Después de alcanzar la victoria, conducirá a Sus huestes triunfantes a través de los portales de "Jerusalén", la ciudad de la paz. La significación simbólica y práctica de lo antedicho es cada vez más evidente. Este notable acontecimiento puede tener lugar y lo tendrá, cuando el libre albedrío de los pueblos se fusione mediante la invocación y la plegaria.  EJ. 148.

Podemos darnos cuenta de que la situación actual es tan crítica que nuestro futuro no es en absoluto viable, si no provocamos cambios urgentes y de enorme calado.
Esto coincide con que Cristo en algunos de sus mensajes habla claramente de que nos enfrentamos a un gran dilema. Por ejemplo en el mensaje 17 de febrero del 1978   que nos ofreció a través de BC  afirma:

 

"La Humanidad se enfrentará por Mí a dos líneas de acción; de su decisión depende el futuro de este mundo. Le mostraré que la única elección posible es a través del compartir y de la interdependencia mutua.
Por estos medios, el hombre llegará a ese estado de conciencia despierta de si mismo y de su propósito, que le conducirá a los pies de Dios. El otro camino es demasiado terrible de contemplar, porque significaría la aniquilación de toda forma de vida sobre la Tierra".


En el mensaje 114 de diciembre de 1980, dice:
 
"Mis manos están atadas por una Ley que Me sujeta y Me limita.Vosotros mismos condicionais· Mis acciones"
Y poco después lo explicita más diciendo:

"Todo lo que Yo haga, lo haré a través de vosotros. Sabed que esto es verdad, amigos míos Míos, y trabajad por Mi".

Antes había dicho:

"Si vosotros, amigos Míos, establecierais un claro clima de esperanza de que Yo estoy aquí, más rápidamente de hecho emergería".
Y en otro punto del mensaje dice

"Preparaos para verme pronto. Preparaos para verme en plena presencia física, y no Me perdáis".
Tan pronto está previsto el acontecimiento, que ya hay algo en marcha:

"Mis Maestros están ocupando sus puestos entre vosotros en número creciente. Pronto un grupo de 12 de estos Hombres Divinos estará entre vosotros y os mostrarán conmigo el sendero hacia el futuro".


Esta situación armargedónica del dilema la tenemos ya con nosotros y, en mi apreciación, se debe principalmente a:


  • el calentamiento de la tierra,
  • la superpoblación,
  • el transhumanismo e inteligencia artificial, y
  • el totalitarismo.
Hoy vamos a considerar muy brevemente el problema del calentamiento de la tierra.


La principal causa del calentamiento global es el aumento de gases de efecto invernadero sobre todo de combustibles fósiles. Ha contribuido también la destrucción de ecosistemas terrestres y desforestación en grandes extensiones de la Amazonia y el África tropical que consideramos los pulmones del planeta.

En diciembre de 2015 se estableció el Acuerdo de París, firmado por 195 países, que aprobaron unos objetivos esenciales para un futuro sostenible. El primero es evitar que el calentamiento global ascienda a más de 2ºC por encima de los niveles preindustriales, esforzándonos por limitarlo a 1,5º C.

Las consecuencias más importantes del calentamiento global del planeta son:
  • soportar fenómenos meteorológicos extremos, cada vez más agudos, frecuentes y en mayor número. -como tormentas, huracanes, inundaciones, y sequías que afectan muy gravemente a los cultivos agrícolas.
  •  Derretimiento de los grandes glaciares y los polos, con la consecuente subida del nivel del mar; el Ártico se calentará más del doble que la media mundial. Esto repercute en que las ciudades costeras quedarán expuestas a inundaciones y sus habitantes realizarán migraciones masivas, lo que dará lugar a la figura del "refugiado climático", que busca otras zonas del planeta para poder sobrevivir.
  • La extinción de muchas especies animales por no poder resistir el cambio brusco de su ecosistema.
  • La amenaza a la salud de millones de personas , por aumento de la desnutrición o por la aparición de enfermedades por no disponer de agua o por ser de baja calidad.
Esto actualmente se ve muy difícil de solucionar porque muchas empresas ganan muchísimo dinero con la demanda y a la vez encarecimiento de las energías fósiles.Lo más probable es que los acuerdos de París no los podamos conseguir.

Hace falta mano dura, mucha mano dura; hace falta que nos impongamos por el predominio de dos factores que señala Cristo como muy importantes: Justicia y Compartir.
Así pues esperamos que venga pronto Maitreya.


Y desgraciadamente él nos contestará una vez más: Yo tengo las manos atadas y trabajo por medio de vosotros. Si por Mi fuera ya estaría todo en marcha y Yo trabajando con vosotros a plena luz; Yo y todos los Maestros de Sabiduría que vuelven a la manifestación, como también un amplio y creciente contingente del Nuevo Grupo de Servidores del Mundo (NGSM en adelante).


Hace falta que aumentemos nuestro poder de invocación.

La actividad Invocación-Evocación será la actividad central de la Nueva Religión Mundial. Nuestra actividad de servicio es la más potente fuerza invocativa que podemos realizar, y la evocación es la respuesta de Ellos, aportando Sus gramdes grandes energías, que nos dará coraje para obrar cada vez mejor y con más alegría y plenitud.

Manuel Palomar

dimecres, 13 de juliol del 2022

Pensament únic (3)Escrit per Francesc Jover

 

Rafael Altamira



Escrit per Francesc Jover

 

Quant una societat té un únic esquema de comportament social, moral, polític, costumista, etc., pot denominar-s’hi d’únic pensament? Deixem-ho que ho confirmen especialistes. En general això és el que va haver-hi entre la societat valenciana els darrers 25 anys del segle XIX i els primeres 25 o 30 anys del XX.

Crec haver llegit a diferents pensadors o sociòlegs que això va ser conseqüència de dos o tres generacions de xiquets i xiquetes que no anaven a escola i d’una escola i mestres que no eren els adequats pels pocs xiquets i xiquetes que anaven. O siga, a part de no haver mestres humanament preparats i infants que no anaven a escola, calia canviar d’estructura social i econòmica perquè tots pogueren passar per l’ensenyament primari, secundari i universitat. Quasi res¡

Fou la Institució Lliure d’Ensenyança la que va afirmar que el sistema polític, social, econòmic i el d’escola primaria i superior, estaven relacionades. Tant l’Església com l’Estat, les que dirigien aleshores les escoles, no aplicaven els termes tècnics i pedagògics que calia. Alguna cosa d’açò hi hauria quan es va crear «El Instituto Libre de Enseñanza», segons pot veure’s a la seva pàgina.

Francisco Giner

 

Durant la darrera etapa del segle XIX que he mencionat, ja començaren a veure’s resultats. Aquell grup d’intel·lectuals crearen una escola i formaren tota una generació humanista amb coneixements suficients per iniciar una societat de lliure pensadors. Alguna relació tingué aquesta Institució amb l’aparició de la Segona República (1931-1939); quan posaren en pràctica aquestes teories amb el suport de l’Estat. Unes pràctiques que podien haver arribat lluny si no hagués estat interromput violentament. Algunes d’aquestes coses les hem comentat, però sempre queden detalls anecdòtics molt il·lustratius. Hi han fets concrets que ens situen cronològicament a l’època i ens mostren drames o suggeriments més o menys divertits. Puc comentar-ne algun amb la sola intenció de fer història. Per dramàtica que siga la història, sempre ha de ser contada prescindint d’insults i menyspreu a les persones. Sobretot, mai utilitzar-la per fomentar l’odi. A més, cal fer-ho un tractament desapassionat si són fets causats per la Segona República i repressió; un tema polifacètic. Però això no lleva l’expressar de manera clara i normal fets que passaren durant la dictadura de Franco. Fets singulars on res era el que pareixia on tots intentaven sobreviure dins d’aquell marc limitat.

La victòria incondicional de Franco creà un regim per tornar les aigües al seu llit corresponent de sempre. És més, amb els pertinents dics i murs de contenció perquè no es desbordaren mai més. Una època on podíem trobar-nos les situacions més esperpèntiques.


El règim es va sentir tant ofès per aquella revolució soci-cultural i democràtica, que el primer que va fer fou dictar lleis per castigar tot aquell que havia optat viure republicanament. Abans de finalitzar la guerra, Burgos llançava unes especials lleis que convertien en delinqüents tota la població que havia viscut les llibertats republicanes. Alguns ja els he comentat, com l’anul·lació de noms de xiquets i xiquetes, de divorcis, o de carrers.

Tot aquell conjunt de costums i pràctiques que havia permès la República, s’havien de suprimir i castigar perquè quedaren fora de qualsevol espai de llibertat. Això va crear conflictes socials i familiars amb les persones divorciades, tornades a casar i amb nous fills. Les ajudes familiars com la distribució de «punts»; la regulació del llibre de família; seguretat social. Tot havia que adaptar-ho de nou. A més, va reaparèixer el vell esquema moral on s’acusaven parelles de practicar l’amistançament, l’adulteri... que ara quedaria tot regulat amb lleis civils enllaçades entre si.


Al mig d’aquesta situació hi ha una anècdota concreta que vull comentar referent a l’acte social que suposava la primera comunió. Calia reconduir allò que s’havia intentat abolir. Unes dones de la Secció Femenina, anaren un dia a una casa i comminaren a dos xiquetes, ja adolescents de 13 i 15 anys, a prendre la Primera Comunió. Els prengueren mida per fer-los un vestit nou i deixaren passar unes setmanes per ensenyar-les l’imprescindible del catecisme.

El dia indicat, amb tot el cerimonial convenient, anaren aquests dones per elles les vestiren amb l’uniforme falangista, amb la corresponent boina roja i «correatge». Ja vestides, les acompanyaren a l’Església on celebraren amb tota solemnitat un dels set sagraments. Amb el mateix ritual tornaren tots plegats en comitiva a casa i deixaren les xiquetes.

Una d’aquests dues xiquetes, ja octogenària, fa molts anys, m’ho contava com un dia de festa. Per suposat que ho agafaren com una festa. No dubte l’alegria d’aquestes xiquetes sentint-se protagonistes i envoltades d’aquella parafernàlia i d’alguns regals.

 Per acabar diré que aquestes criatures eren les majors de cinc germanes a més d’un germà, les que portaven l’administració de la casa perquè la mare estava a la presó i el pare era l’únic que treballava. A més, la més menuda de les germanes se l’havia endut sa mare a la presó.

Josefa Fenollar

Era Josepa Fenollar (1902-1990), detinguda pels falangistes locals primer a Cocentaina, després la passaren a Sant Francesc d’Alcoi, i finalment al Reformatori d’Adults d’Alacant. El 1941 la veiem en el «Reformatorio de Adultos d’Alacant condemnada a 12 anys i per agost del mateix any la deixen amb llibertat condicional. No la deixen anar a casa, fou desterrada a Barcelona fins el 1946. Mai no va deixar de demanar al jutge que tenia fills menors que no podia atendre tant lluny de casa. En juny de 1943, la deixen traslladar-se prop dels fills a Alcoi, però sense poder anar a Cocentaina. No cal dir que Pepica, jugant-se la llibertat condicional, anava algunes nits per la via a Cocentaina. Insisteix fent un altre escrit demanant poder viure a Cocentaina junt a la família. Ja he dit, que la decisió d’autoritzar viure al seu poble estava en mans de les autoritats locals, no del jutge.




Josefa de jove




Vaig tindre la sort de conèixer a Pepica i considere que era una excel·lent i singular persona, extravertida i molt bona conversadora. A més, carregada d’ironia i sense cap vergonya d’haver passat per la presó franquista. Al contrari. Els anys de presó i desterrament, els denominava la universitat, acompanyant-ho amb un gest de complicitat no verbal.

Un informe del sumari inclou l’original sobrenom de Pepica com «Theodorika», Déu grec, (Theos); la més evident mostra que relaciona aquesta dona amb els Ateneus Llibertaris. Per corrupció verbal posterior, aquest sobrenom es convertí en «Tiadorita» o «la Bella Dorita» que jo mateix havia malinterpretat.

Francesc Jover 

dilluns, 11 de juliol del 2022

BATALLETES (3.Teatres). Enric Herrero

 

Un joc.

Un, dos, tres, un pasito pa'delante, Maria

Un, dos, tres, un pasito pa'atras

El que deia la cançó era tot el que necessitàvem aprendre i l'únic exercici que havíem de fer els qui “jugàvem” davant els espills corbs de la cristalleria Prats del carrer de Colón.

 “…la cristalería Prats, cercana, refleja a los peatones su aspecto más estrambótico al gusto de cada cual, tanto en cuanto adelgaza su figura a lo Stand Laurel que la recrea gruesa a lo Oliver Hardy. Espejos cóncavos y convexos eran como un espectáculo callejero y gratuito que hacía las delicias a quienes deseaban cambiar su aspecto.”

Primer "teatre".   

Quan els espills ja no van divertir més, vaig enfilar l'allí pròxima "Puerta d'artistas" del teatre Russafa i em vaig dirigir, sense vacil·lar, al camerino de Fina de Granada. Des de les bambolines de l'escenari probablement li vaig sentir cantar els seus dos números preferits en aquells inicis de la seua carrera artística:  Zarza mora y Lola Puñales.

Encara un xiquet, podia prendre'm aquelles confiances, perquè (obviant les legalitats) érem "parents de facto", tant que -quan l'artista va arribar a València amb la seua família- jo vaig cedir el meu llit i vaig passar a dormir sobre el matalaf muntat sobre algunes cadires. Aquella xica (Fina Fernández Terol en la vida normal i corrent) era més neboda que jo del nostre oncle comú. Ella portava el cognom Terol i jo no.

El teatre, molt educadament, em va tornar la visita en la persona de Toni Leblanc, que vingué algunes vegades a menjar a casa. (o a quelcom més?).

El tio

De la tia ja vaig parlar, potser massa, en el llibre Por qué nos salimos. Los secularizados. D'ella van vindre les aportacions religioses.  

El  tio  (pare adoptiu de fet, que no de dret) era una altra cosa: ferroviari d'ofici, i manetes per a algunes activitats: ténia habilitats de manyà, però jo li recorde, sobre totes, en la de sabater adobador (“remendón”).

 I ací és on ell treia la seua vena  artística: les martellades anaven acompanyades  dels cants de sarsueles en general, amb especial afició a les del mestre Serrano.

Del tio van vindre algunes aportacions culturals com, per exemple, iniciar-me en l'assistència a teatres de diversos gèneres.

Teatre “ritual”

Cada any, en quelcom dels enfrontats teatres Eslava o Serrano, el dia de “Tots Sants”, complíem el ritu d'assistir a la representació de “D. Juan Tenorio”

 Cal suposar que aquesta tradició tenia el fonament en l'ambient de morts, fantasmes i cementeris en què es movia l'obra.

Mi buen padre empleó en esto

entera la hacienda mía:

hizo bien: yo al otro día

la hubiera a una carta puesto.

No os podéis quejar de mí,

vosotros a quien maté;

si buena vida os quité,

mejor sepultura os dí.

Una *bona peça* aquest D. Juan. No aconseguisc comprendre com, en una època de censura i qualificació moral d'espectacles, és permetia l'entrada als xiquets. Segurament “miraven amb els ulls de la taquilla”, igual que – segons diuen- feia D.. José Sastre respecte a la qualitat de les pel·lícules en l'antic cinema Sant Vicent, el dels xiquets

Sempre em vaig preguntar si l'obra, donada la seua ambientació, no era més pròpia del dia dels “Fidels difunts” i ha de ser perquè teníem un altre ritu que complir: assistir a tres misses. Que resultat donava la suma de tres valors infinits?

Ah! i resar tres rosaris. I, no ens eixia tramús?


La troná del teatrePRINCIPAL

Assistíem a la versió teatral de El Conde de *Montecristo, que (“per exigències del guió”) ens va presentar la fugida del protagonista, Edmond Dantés, del Castell de l'illa de If , on havia estat presoner tretze anys.

Supose que per a aconseguir major realisme la fugida va ser presentada en una curta projecció cinematogràfica, cridant l'atenció la perfecció extraordinària de la banda sonora: tant que se sentien els murmuris d'admiració dels espectadors per lo reeixida que. estava la tempesta que ambientava la fugida.

Fins que va acabar la funció, isquérem al carrer i uns van obrir els paraigües i altres van agafar un taxi per a tornar a casa, perquè la tempesta perfecta estava en el cel de València.

 ZARZUELA

Ficat jo en aquest embolic de la meua segona batalleta, dedicada al teatre, envià  Ovidi un cartell de la sarsuela “EL DÚO DE LA AFRICANA ”i a mi se m'ocorre “il·lustrar-ho” amb el fragment de la lletra que crec més significatiu per haver-li'l sentit cantar moltes vegades a món "tio".:


No cantes más la Africana, vente conmigo a Aragón

y allí la Jota que es gloria nos cantaremos los dos.

 Vente conmigo y no temas estos lugares dejar

que la que aquí es prima donna, reina en mi casa será.

 

Recorde especialment el teatre Apol·lo (al carrer "Don Juan de Austria") i, com ja he insinuat abans, al mestre valencià José Serrano i les obres que vaig veure més d'una vegada La Dolorosa i Moros i Cristians, interpretades pel baríton Marcos Redondo i la mezzosoprano / tiple Cora Raga.

LECTURES

En algunes vacacions d'estiu vaig fer lectures de teatre. Recorde que hi havia alguna col·lecció de llibres de butxaca dedicada a la matèria que estem tractant, però em resulta impossible recordar ni quantes ni quines foren les obres llegides.

Dos possibles exemples d'eixes lectures són: La importància de llamarse Ernesto d'Oscar Wilde i Història d'una escalera, obra d'Antonio Buero Vallejo, exemple al que puc afegir la curiositat que la meua dona va actuar, de jove, en la representació que va preparar José Lluís Franco, resident aleshores a Senyera.

GRUP d’AFICIONATS

En els meus anys de seminarista (no sé dir exactament quins, però crec que ja en l'adolescència) assistia a unes funcionetes  de teatre en valencià que es representaven en el local d'Acció Catòlica que la Col·legiata tènia en el carrer de St. Domingo de Xátiva..

Nelo Bacora pot ser un exemple del tipus de teatre que allí se solia representar.   En suport a la meua memòria (que es recorda només d'alguns intèrprets i de cap titule) i amb la intermediació dels meus germans, he aconseguit un document  que compta detalladament el lloc, l'estructura i el desenvolupament d'aquella organització d'aficionats.

 Enrique Herero 

El Armagedón obliga a que Cristo reaparezca ahora. Manuel Palomar

 


La tesis que presento es la de que Maitreya, Cristo, aparece ahora porque ya no puede esperar más. Y no puede esperar más porque ya estamos en el Armageddon.

El Maestro DK. en su libro "La Exteriorización de la Jerarquía" dice así: "  el Príncipe de la Paz toma parte definida en la batalla del Armagedón (ahora en pleno auge). Después de alcanzar la victoria, conducirá a Sus huestes triunfantes a través de los portales de "Jerusalén", la ciudad de la paz. La significación simbólica y práctica de lo antedicho es cada vez más evidente. Este notable acontecimiento puede tener lugar y lo tendrá, cuando el libre albedrío de los pueblos se fusione mediante la invocación y la plegaria.  EJ  pag.148. 

Y en el libro Tratado de Fuego Cósmico" dice:   "Éste será el Armagedón final, el Kurukshetra planetario, seguido por el Día del Juicio en el que serán expulsados los Hijos de Manas y regirán los Dragones de Sabiduría. Esto sólo significa que aque­llos que posean un principio manásico ya sea superpoderoso o subdesarrollado, se los considerará fracasados y tendrán que es­perar un período más conveniente para evolucionar, mientras que a quienes vivan la vida búdica, la cual acrecienta su fuerza -hom­bres espirituales, aspirantes, discípulos de diversos grados, inicia­dos y adeptos- se les permitirá seguir el curso natural de la evolución en el esquema actual".  TFC pag.  439

 

Se entiende por esotérico, lo oculto a la percepción de nuestros sentidos y la mente, lo que pertenece al reino del alma, del espíritu y lo divino. En concreto, cuando habla de principio manásico o de Hijos de Manas, se refiere a los seres humanos que se gobiernan solamente por la mente, por muy elevada que sea, por ejemplo la mente de los superdotados. La mente pertenece al mundo de la manifestación, la diversidad, la separación. Por contra el mundo de la vida búdica hace referencia al mundo de la Unidad, y consecuentemente del Amor.  Dragones de Sabiduría es una expresión simbólica que hace referencia a esas entidades que están en los niveles superiores, espirituales. El dragón es el vertebrado más primitivo, y el que sea de sabiduría significa que de modo natural tenemos capacidad de evolucionar hasta los niveles espirituales. En esta misma línea Cristo afirma que es el Hijo del hombre, uno como nosotros, pero también que nosotros ascenderemos al 5º Reino, el Reino del alma , y Él es el Rey (que no es de este mundo, porque no pertenece al mundo de la manifestación).

 

¿Qué nos indica que estamos en el pleno auge del Armagedón, y que va a ser difícil que salgamos victoriosos de tal batalla? Yo señalaría que es debido a la conjunción de varios vectores, todos de una potencia sin igual, que nunca antes se habían dado, y que ni siquiera sospechábamos que pudieran aparecer.

Serían los siguientes:

el calentamiento global

la superpoblación

la inteligencia artificial

el trans-humanismo,

y el totalitarismo global.

De estos gravísimos problemas trataremos en las próximas reflexiones.

 

Cuando se entra en meditación, y sobre todo meditación de transmisión (MT en adelante), se tiene la impresión de que, al identificarse con poderes infinitos, porque se evidencia que lo espiritual no tiene límites, y es imposible que no ganemos esta batalla. Sin embargo hay un misterio en el hecho de que Cristo afirme en algunos de sus 140 mensajes, que el gran dilema pende sobre nosotros y que Él tiene las manos atadas.

 

El gran dilema está sobre nuestras cabezas.

En el mensaje número 12, de 1978 afirma: El tiempo es realmente corto para la reconstrucción de nuestro mundo en líneas más acordes al verdadero papel y propósito del hombre.

El camino del hombre es el camino de la fraternidad, de estrecha cooperación, y de confianza y servicio. Este es el único camino. Todo lo demás ha fracasado. Amigos míos, a menos que el hombre haga esto, el hombre dejara de existir sobre la tierra. Yo no estoy amenazando, sino simplemente declaro la verdad. Queda muy poco tiempo para reequilibrar la balanza de la naturaleza y del mundo.

En el mensaje 16, también de 1978, señala: Mi plan es revelar a los hombres que no existe para ellos más que dos senderos. Uno los conducirá inexorablemente hacia la devastación y la muerte. El otro, amigos míos, queridos míos, conducir a la humanidad directamente hacia Dios, y en la luz de Su Presencia ellos, si están preparados, verán maravillas y glorias increíbles

Y poco después y señala: Mi trabajo prosigue, y pronto, muy pronto ahora, veréis Mi rostro y oiréis Mis palabras.

Y en el 17 dice: la Humanidad se enfrentará por Mí a dos líneas de acción; de su decisión depende el futuro de este mundo. Le mostraré que la única elección posible es a través del compartir y de la interdependencia mutua. Por estos medios, el hombre llega a ese estado de consciencia despierta de sí mismo y de su propósito, que le conducirá a los pies de Dios.

El otro camino es demasiado terrible de contemplar, porque significaría la aniquilación de toda forma de vida sobre la Tierra.

En el mensaje 33 afirma: Mi Plan es este: poner ante la Humanidad las alternativas del compartir y la muerte. Nadie en verdad podría para la humanidad elegir la última, porque es esa muerte sería muy vergonzosa y amarga, en nada semejante a vuestros más sombríos temores. Amigos míos, hay un camino de Esperanza. Hay un camino hacia la Luz. En ese sentido camino se asienta en la Fraternidad y el Amor.

 

 

Pero Cristo nada puede hacer sin nuestra ayuda .

En el mensaje 58 dice: Mi Plan es que Me Veáis Pronto. Con vuestra ayuda esto puede ser así. Mi Ley prohíbe la fuerza. Por tanto, amigos Míos, la labor queda en vuestras manos.

Y en el 60: Dad a conocer el hecho de Mi Presencia entre los hombres y sed responsables de la rapidez de Mi Emerger. ...Me gustaría que supierais que mucho depende de vosotros, de vuestra habilidad para crear la necesaria esperanza y expectativa para Mi Aparición.

El 62:  ...Tengo necesidad de todos aquellos que están dispuestos al sacrificio, el simple darse a sí mismos por amor a sus hermanos.

En ese 70: Mi objetivo es atraer hacia Mí a todos aquellos en quienes brilla Mi Luz, para que a través de ellos pueda trabajar. Esta recogida puede incluiros, amigos Míos, porque necesito a todos aquellos que comparten conmigo el deseo de servir al mundo.

En el 92: amigos míos, Mis hermanos y hermanas, os necesito también para actuar por Mí, para decir en voz alta Mis intenciones, Mis requisitos como Representante de Dios: mostrar a los hombres que el mundo es Uno; que los hombres son hermanos; que la Ley del Amor y la Justicia debe ponerse en práctica si la Humanidad quiere sobrevivir.

En el 94: dejadme decir esto, amigos Míos: sin vuestra ayuda voluntaria, nada puede hacerse. Yo vengo para guiar y enseñar, no para imponer. Llevad entonces a vuestros corazones esto, Mi Petición y trabajad conmigo, por Mí, por vuestros hermanos, y salvad así al mundo.

En el 105: en vuestras manos, amigos Míos, descansa la clave de esta Aparición.

En el 114: Todo lo que Yo haga, lo haré a través de vosotros. Sabed que esto es verdad, amigos Míos, y trabajar por Mi. Dad a conocer el hecho de Mi Regreso. Dad a conocer la Promesa para todos los hombres. Haced saber dónde os halláis, amigos míos y remediad la fortuna de vuestros hermanos.

 

Así que en las próximas presentaciones consideraremos los cinco factores que he mencionado antes, que constituyen el Armagedon, y que obligan a que Cristo venga ahora a ofrecernos Su Reino.

Manuel Palomar

divendres, 8 de juliol del 2022

IN MEMORIAM Antoni Sempere Ferrándiz.

 

 



Antoni Sempere, el cura que fue torturado



ISMAEL BELDA

ALICANTE.- Maricón, comunista, hijo de puta!. Enloquecido, colérico, oliendo a un sudor rancio y subterráneo, el militar se acerca al prisionero y, sin darle siquiera tiempo a respirar, ni un segundo para incorporarse, le quebró dos costillas a patadas, machacándole el costado con la punta y el tacón de sus botas con una saña primitiva. Minutos antes, el padre Antoni Sempere Ferrándiz, de 32 años, natural de Cocentaina (Alicante), se había desmayado en el patio del cuartel militar de Copiapó, al norte de Chile, donde estaba secuestrado. En 1973 era presidente del comité sindical de cogestión de la Empresa Nacional de Minería de Chile. En 1973, Pinochet acababa de sustituir por las armas al presidente Salvador Allende, tras un golpe de Estado.

A pesar de todo, Sempere salvó la vida. Su obispo supo que el padrecito estaba detenido, y que podía morir o suicidarse. Horas después, insoportables y lentas, la embajada española exigía su custodia y consiguió que el cura de El Comtat fuera expulsado del país, junto a otro sacerdote y a dos misioneras seglares, una de ellas Josefina Delgado, una muchacha de 23 años, compañera de castigos en Copiapó, con la que contraería nupcias en Zaragoza. La pareja tuvo una niña, la sonrisa que escapó del infierno.

(Modificació d'un WhatsApp, enviat per Bartolomé Sanz Albiñana on reprodueix un article del diari El Mundo)