RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dijous, 28 de juny del 2018

LO DE SIEMPRE Y MÁS DE LO MISMO, Joseluis Porcar


Hoy, martes 26 de junio, he asistido a una reunión de miembros del colectivo o asociación de Europa Laica en su sector de Valencia. Y he oído esa obligada propuesta de la insensatez de una sociedad en la que todavía no es posible una libertad de pensamiento y ejercicio del mismo ante la jaula del talante, clima, entorno, privilegios, estructuras, acuerdos… religiosos que constituyen la atmósfera de este país, de esta tierra.

Lo que no es más que un resultado de los derechos elementales del ser humano, se enuncia como una conquista, una heroicidad, una tarea permanente de siembra ante las tradiciones y los hechos de todo tipo que se imponen lesionando la neutralidad de nuestra convivencia. No vale, no sirve utilizar la sensatez, la mirada serena para discriminar las opciones personales que pertenecen al ámbito privado y diferenciarlas o definirlas para que mantengan su respetable propuesta sin lesionar otras opciones, otras elecciones que configuran, todas, el variopinto mapa de cualquier grupo social, bien sea local o de la amplitud que sea. Y de ahí el colectivo de Europa Laica que airea, que expande, que remueve la floración de dicha sensatez.

Por eso y desde la sencilla mirada de sentir o gozar-penar la vida cuando me acerco al sistema de la religión católica que se manifiesta en los hechos, en los sentimientos, en los pensamientos, en los símbolos, en las imágenes, en las construcciones, en la doctrina, en… no acabaría nunca de constatar la infinita variedad y color de los hilos que la tejen y que configuran los trajes, las armaduras, las jaulas que visten, amurallan y atrapan a quienes nacemos en esta zona del planeta que llamamos occidente en las coordenadas que enmarcan la península ibérica.

El templo, he ahí uno de los datos que hace una década me impactó cuando en Castilla-León, en un pueblo de Palencia, escaso de habitantes y de viviendas sencillas entré a visitar la iglesia enorme o templo mayúsculo levantado en piedras, ancho de muros, amplio de espacios, con toda la ornamentación de imaginería, de altares, de policromía… Tuve una sensación que se ha incrustado en mi sensibilidad, no la abandono y se refuerza cada vez que accedo a un sitio similar dedicado al culto. Me siento aplastado. Me sobrecoge el poder que aprieta mis carnes. Me aturde el ruido magnífico a pesar del aparente silencio. No logro apartar o asimilar o transformar dicho impacto por la vía de la mirada hacia ese topos que se viene proponiendo desde antaño como arte, y por ende como gozosa vivencia.
 
El templo...signo de contradicción.

El templo es el signo, el receptáculo del “…indigno soy, confieso avergonzado, de recibir la Santa Comunión, mira mi Dios, mi nada y mi pecado…”. En primera persona ‘yo’, perteneciente a, miembro de la iglesia católica. Indicador de cualquiera. Un ser humano en la indignidad, en la vergüenza, cuyo referente es la nada y el pecado. La realidad, o la vida reside en la gracia sacramental que viene desde la sobrenaturaleza divina y se concede al ser humano pecador quien está desposeído, carente de la primera dignidad, la que deviene inherente a la vida, al ser. El templo se constituye pues en la atmósfera aniquiladora de la vida. Obviamente describo mi sentir vinculado a aquel impacto del templo palentino. Se trata de una línea roja, lo sé. Hay otros trazos que no saco a flote oscurecidos por este constructo que viene registrándose operativo hasta hoy.

Europa laica, y sin entrar en grupos que denuncian el enjaulamiento de la libertad y apoyan las opciones de respeto y sensatez hacia la dignidad de los seres humanos, manifiesta la antítesis del paradigma que he descrito con líneas gruesas y rojas. ¡Qué curioso! Se trata de un horizonte que es coincidente con el que desveló Jesús de Nazaret hace ya una temporada. Por estas fechas, a Sant Pere i Sant Pau, por al año 1969 me consagraron o me hicieron ‘el más anciano’ (en grado superlativo relativo). ¡Vaya tela¡ ¡Mare meua¡

Sin renegar de nada, pues mi camino es el que he recorrido, he de confesar con sencillez que el templo es un búnker sin ventanas, es decir, oscuro, letal, sin sentido ni vida posible.

En los martes como el de hoy, en todos los almuerzos, ahora en el Trinquet Pelai hay complicidad en exultar el gozo de vivir que compartimos en aquellos años de nuestra juventud de estudiantes y caminantes hacia las élites de la estructura eclesial cuyo territorio soberano era y es el templo. La complicidad se trenza en los retazos de humor, en las anécdotas de todo tipo, en las vivencias humanas… alrededor de la elemental dignidad de personas que animaba nuestro camino. La complicidad alimenta nuestra memoria y nuestro presente inmediato: almorzamos juntos la eu-buena jaristós-gracia a ras del bocata, ‘les olivetes’ regado con agua, cerveza, vino y el café caleidoscópico y palabras, risas, llantos y miradas. La sobrenaturaleza sobra. La energía de nuestra piel es el único templo de la vida.


Joseluis Porcar


divendres, 22 de juny del 2018

I Setmana Cultural Valenciana (1932), Francesc Jover


 Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 22 de juny de 2018



L’adveniment de la Segona República feu una gran passa endavant de grans proporcions per entrar en la modernitat. És la primera volta des que s'inicià el segle XX que hi va haver un canvi social i polític seriós. És també la primera volta que la qüestió identitària valenciana va començar a debatre's públicament amb total llibertat i normalitat. A més, es va fer amb el suport d’institucions publiques valencianes.
A partir d’abril de 1931 l’ànsia associacionista que s'ha havia  acumulat la dècada anterior va esclatar en un ventall d’entitats socials, polítiques i econòmiques. També les culturals i identitàries prengueren vol.
Dic açò després de donar una ullada a la Memòria de la I Setmana Cultura Valenciana que el Centre d’Actuació Valencianista (CAV) va convocar a la ciutat de València el 1932. A més ho fou amb el patrocini de l’Ajuntament de València i amb l’objectiu de  quedar integrat a la Fira de Juliol. Va ser una setmana completa plena d’activitats del diumenge 24 fins al següent diumenge 31 de juliol.
D’aquella Setmana va ser publicada una Memòria pel CAV on es relata -fil per randa- tots els actes que es feren. La Setmana  va estar publicitada amb molt de ressò per tota la premsa valenciana. També s’editaren unes targetes d’adherit que eren necessàries per concórrer als actes. S’arribaren a expedir 2.358 targetes, amb total seguretat i intenció d’aconseguir adhesions més que assistència als actes i ho aconseguiren per l’evident ressò obtingut. Afirma la Memòria que fou l'esdeveniment més destacat de tota la Fira de Juliol.
El diumenge dia 24 de juliol es reuniren al domicili del CAV tots els membres i adherits per anar-hi tots plegats a l’Ajuntament de València on es feu l’apertura de la Setmana a un saló ple de gom a gom i l'assistència de gran nombre de dames. Va obrir l’acte el president del CAV Emili Cebrian donant a tots la benvinguda i demanant a l’alcalde que els propers anys quedara inclosa la Setmana Cultural dins de la Fira de Juliol. L’alcalde Vicent Lambies Grancha, republicà del PURA i francmaçó, va contestar que es sentia orgullós com alcalde popular que era, de considerar una obligació recollir tots els moviments culturals de la ciutat. Per això  va oferir incondicionalment l’Ajuntament que presidia. Seguidament el regidor Enric Durán i Tortajada (1896-1967) va donar lectura als telegrames d'adhesió rebuts d’Alacant, Alcoi, Castelló, Llíria, etc.
Tot seguit els assistents passaren a recorre el Palau Municipal i el seu Arxiu Històric de la mà del cronista de la ciutat Lluís Cebrian Mezquita (1851-1934). Per la vesprada, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), faria una conferència al saló d’actes del Conservatori de Música i Declamació sobre geografia i història.
El dilluns, malgrat el dia plujos que va eixir, es va visitar el Palau Municipal de l’Exposició Regional, on havia de ser el futur Museu d’Etnologia. Ho feren de la mà d’Enric Duran i Tortajada, President de la Comissió de Monuments. Tot seguit es va visitar la Biblioteca Pública a l’Aire Lliure instal·lada als Jardins del Real amb un discurs de Rafael Raga i Miñana. Seguidament visitaren l’Arxiu de la Diputació guiats per Lluís Cebrian Ibor (1885-1941). Continua una conferencia de Maximilià Tohus Orts (1875-1947) sobre Etnografia i Folklore.
S’enceta el dimarts visitant la Generalitat guiat per l’arquitecte Vicent Rodríguez Martin (1875-1933), que estava reformant el Palau, que va parlar als assistents de la seva estructura i restauració. Al mateix edifici visitaren el Museu de Prehistòria de la Diputació guiats per Isidre Ballester Tormo (1876-1950) i el seu col·laborador Ferran Ponsell.
Per la vesprada al conservatori va donar la primera lliçó de llengua Josep Mª Bayarri, Mestre en Gai Saber, i a continuació el catedràtic de la Universitat de València, Emili Gómez Nadal (1907-1994), va donar una conferència sobre «Prehistòria al País Valencià». Tot seguit, dins del curset de llengua, es va fer una conferència patriòtica de Josep Mª Bayarri carregada d'esperit nacionalista.
El dia següent dimecres, tots els assistents agafaren el tramvia a les Torres de Quart i feren cap a Manises on visitaren diferents fàbriques, l’Escola de Ceràmica i la seu de la Joventut Valencianista Republicana. Per la vesprada, al Conservatori de Música i Declamació, continua Bayarri el curset de llengua i tot seguit Juli Llopis Garrido (1896-1970) feu una conferència sobre  Ceràmica Valenciana.
El dijous visitaren el Museu Paleontològic guiats per Francesc Beltran (1886-1962) afirmant que és un dels primers museus del món d’aquesta matèria, indicant que eren peces col·leccionades pel prestigiós Eduard Boscà (1843-1928). Per la vesprada continuà Bayarri el curs de llengua i tot seguit, per indisposició d’Agustí Trigo Mezquita (1863-1952) donà una conferència Antim Boscà Seytre sobre la «Fauna Valenciana i el medi ambient».
El divendres corresponia la visita al Museu de Belles Arts on foren rebuts pel secretari de l’Acadèmia Jesús Gil Calpe i guiats per l’acadèmic Josep Renau Berenguer (1907-1982). Per la vesprada continuà Josep Mª Bayarri el curs de llengua que tractà «Les èpoques decadents, causes i decadències». Acte seguit Joaquim Reig i Rodríguez (1896-1989), regidor de l’Ajuntament de València i cofundador del setmanari «El Camí», va mostrar la seva satisfacció davant la presencia de distingits intel·lectuals de Castelló que s’havien adherit a la Setmana. Eren Gaietà Huguet i Salvador Guinot que representaven -va dir- diferents contrades del País Valencià. Seguidament, també el castellonenc Àngel Sanches Gonzalvo (1894-1987), donà una conferencia sobre «La pintura quatrecentista a Morella».
El dissabte de mati a la seu del CAV va actuar l’Orfeó Montsià d’Ulldecona, adherit a la I Setmana Cultural Valenciana, executant diferents obres, entre altres «Ecos del Túria» del mestre Giner. El president del CAV i el de l’Orfeó es creuaren paraules d'agraïment i aquell col·locà una llaçada amb els colors de la senyera valenciana a l'estand-art de l’orfeó català. Acabà l’acte amb vives a Catalunya i València. Traslladant-se tot seguit a la Biblioteca de la Universitat de València acompanyats per Josep Mª Ibarra Folgado (1888-?). Per la vesprada al Conservatori continuà Bayarri el curs de llengua   desenrotllant el tema «El revifament contemporani. Daler i delit dels actuals. L’esperança viva». A continuació Maximilià Thous  donà una conferència sobre «Ensenyament en la llengua pròpia».
El darrer dia diumenge 31 pel mati visitaren l’Escola Industrial de la mà del director Rafael Cort. Per la vesprada es feu la sessió de cloenda al paranimf de la Universitat plena de gom a gom, ocupant l’estrat l’alcalde accidental Manuel Gisbert Rico (1877-1942), regidors Duran i Tortajada, Joaquim Reig, que feia de mantenidor, Nonmeneu, Soto, comandant militar Josep Riquelme (1880-1972), Huguet, Sanchis Zabala i la Casa Regional de València a Madrid. L’acte va estar amenitzant per la Banda Municipal. El secretari del CAV, Enric Orts i Ausina va donar lectura de la memòria de la Setmana. Finalitzà l’acte amb els corresponents discursos protocol·laris inclòs el de l’alcalde i interpretant l’Himne de València. Per la nit encara es va celebrar un ball de gala al Pavelló Municipal de la Fira.
Fins ací la memòria resumida de la I Setmana Cultural Valenciana que arribaren a fer-ne dues més. L’any 1934 fou l’ultima que es va celebrar per diferents ciutats del País Valencià. No em consta haver-ne fet més per què el CAV fou dissolt el 1935.
He de dir que durant el transcurs de la memòria es detecta a traves dels discursos un ample ventall de sensibilitats i opcions polítiques transversals de tipus nacional i regional, així com una immadura i confusa concepció de la llengua valenciana. Poc temps després foren aprovades les normes de Castelló.
També m’ha paregut detectar un cert regust exclusivament burges, que no correspon generalment a l’època, per l'absència total d’entitats i personatges de caràcter proletari. La indumentària de la fotografia que publica la Memòria parla per si mateix.   
   

Francesc Jover

dimecres, 20 de juny del 2018

La Universitat i la Memòria Democràtica, Francesc Jover

Francesc Jover. Nihil Obstat enviat el 18 de juny de 2018




La Universitat d’Alacant ha convocat públicament dintre dels cursos d’Estiu Rafael Altamira uns cursos monogràfics sobre Memòria Històrica i Democràtica. Són cursos dedicats, no solament al món universitari, que també, si no a qualsevol persona que estiga mínimament interessada en el tema de la Memòria. Els i les universitàries tenen l’avantatja de rendibilitzar les 30 hores que durarà el curs, de dilluns 23 a divendres 27 de juliol, amb 3 crèdits. He llegit el temari del programa i el nom dels docents que van a impartir el curs i no puc sentir més que sana enveja per no poder assistir. Seran prop de vint prestigiosos professors especialitzats sota la direcció de la càtedra de Memòria Històrica i Democràtica de la Universitat d’Alacant a càrrec de José Miquel Santacreu.

    Fent un seguiment del temari tan variat i suggerent del programa pot veure’s la intenció d’aquesta càtedra que organitza el curs en promoure i formar nous investigadors del tema. Ara és el moment oportú que ho demana la societat per la formació de plataformes de ciutadans i ciutadanes que ixen arreu de diferents pobles pretenent investigar la memòria local de pobles i ciutats. La qual cosa demostra que la Universitat d’Alacant està al servei dels interessos i pretensions de la societat en general. Una universitat moderna i pública ha d’estar al lloro del que demana la societat i posar-se al seu servei.

    És una realitat que cada volta hi han més persones interessades amb l’estudi i investigació de la memòria històrica, però també és ben cert que cada dia cal una millor preparació metodològica i rigorosa que seria impossible arribar sense la universitat. Per això l’encertat títol d’aquesta convocatòria que resa: «curs d’eines i recursos per a investigar la memòria democràtica valenciana». El curs dura cinc dies i està basat en ponències, taules rodones a més de diferents sessions practiques. [Polsa damunt el titol per a accedir a l'informació i el programa]

      El curs té un evident i clar objectiu de formar gent amb una actitud inqüestionablement democràtica i històrica que servisca per «restaurar la dignitat de les víctimes i conformar un sistema de valors de tolerància, respecte, democràcia i pau».


      No puc més que celebrar el canvi que darrerament estic observant en la societat assumint i volent endinsar-se en aquella etapa fosca sense cap complexe i tabú. Fa algun temps, escorcollar la Memòria Històrica i Democràtica al País Valencià era una raresa que tots no acceptaven ni comprenien. Molta gent pensava que això era remoure la femta d’una època que amb molt d’esforç s’havia tret la societat de damunt. Deien que estava oblidat. Tanmateix, quan es deia aquella frase feta de: «millor no meneallo», no crec que ho deien totalment convençuts. Pense més be que ho feien molt influenciats per una actitud ideològica concreta. Dic que no ho deien convençuts perquè una cosa que es desconeix, el mateix té que és menege o no. És a dir, quina història cal no «meneallo» si no la coneixem? Perquè, una cosa és ben certa: allò que va passar durant la Segona República el franquisme va intentar per tots els mitjans amagar-ho. Altres intents també van haver-hi durant el tard franquisme i la transició reconstruint una versió pseudo-històrica que pretenia tancar aquella època i deixar-la ben soterrada. Allò va ser anomenat per algú -o alguns- historiografia revisionista que no va arribar enlloc.

      Hui, després d’haver passat tres o més generacions, hi ha certa acceptació de la societat, fins i tot de la nostra Administració Pública. Els nets d’aquells represaliats i repressors ho veuen tot d’un altra manera. El temps que ha passat, potser ens ha donat a tots i totes unes perspectives més objectives per estudiar una època que fou vertaderament conflictiva i fosca per on passarem moltíssims valencians. Primer foren les universitats valencianes les pioneres que suggeriren als alumnes estudiar seriosament aquella etapa. Eren els anys vuitanta quan es publicaren les primeres tesis doctorals sobre la memòria històrica. Les investigacions que feren els primers joves universitaris van haver-hi moltes limitacions perquè no tenien accés a tots els arxius militars. 

      Ara, a més d’haver-se obert molts més arxius, últimament també s’ha afegit l’Administració pública que ha admés ser un tema social que cal donar facilitats com a servidors públics i democràtics que són. No solament han de donar facilitats a investigadors mitjançant la seva infraestructura, si no a més, han de fer seu el tema i esmenar els errors que han hagut i complir al màxim les lleis de Memòria Històrica i Democràtica.

       Espere i desitge que aquests cursos especialitzats que fa la Universitat d’Alacant servisquen per augmentar el contingent de persones que militem en la recerca d’una Memòria Històrica i Democràtica que retorne la dignitat d’una època tan mal tractada.

               
 Francesc Jover




dijous, 14 de juny del 2018

L’Art i la Memòria Històrica, Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per a ARAMULTIMEDIA enviat el 14 de juny de 2018


Recuperar la Memòria Històrica i Democràtica és un tema inajornable en el moment que estem vivint. A punt d’acabar la segona dècada del segle XXI, i en una societat que pretén ser avançada, no pot haver-hi un buit historiogràfic d’una època concreta. Un buit que a hores d’ara encara no se definir -mitjanament be- perquè ha sigut i perquè continua essent tabú. Podria ser pel menyspreu, la vergonya, malson, la por, culpabilitat, meninfotisme, etc., o totes aquestes i altres coses juntes a la vegada. La realitat és que els fets que van ocórrer a l’Estat Espanyol des dels anys 30 amb l’adveniment de la Segona República fins a la dècada dels 70 del segle XX, han estat suprimits de la història contemporània a l’escola. O, si més no, silenciats o distorsionats, que no sé què és pitjor. No és la primera volta que dic que la restauració democràtica del 1978 no es va destacar precisament per abordar el tema i normalitzar-lo. En aquest sentit és el que crec que no pot ajornar-se més. 

    Són diferents facetes que caldrà recuperar d’aquest període per tal d’assabentar-nos -exclusivament en sentit històric- què va passar i el perquè algú o alguns mai no han volgut donar-li total transparència. El més greu és que es amagar d’una manera descarada, autoritària, excloent i definint de manera cínica i dogmàtica quins eren bons i quins roïns. Actitud que res té a veure amb una interpretació seriosa i rigorosa de la història. 

       En relació a la Memòria, m'abellís parlar de l’art relacionat amb el temps de la República, la Guerra Civil i el franquisme. Ho faig després de fer una ullada al catàleg de l’exposició que va fer Luis Ardevinez al Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi durant els darrers mesos de març a maig. Una exposició d’obra gràfica que forma part de la col·lecció privada de Luis i que portava per títol «Artistes de l’Exili i la lluita». Pense que va tindre bon impacte aquella mostra a Alcoi, però jo m’he avergonyit de no haver-me assabentat o de no haver-li prestat l’atenció deguda. M’he adonat que fou una important mostra dedicada als moviments artístics que han hagut durant el segle XX. Diferents moviments compromesos en la societat que a més anaven descobrint nous camins d’art plens de creativitat. Vull detindrem principalment en l’apartat de l’obra que té alguna cosa a veure amb la Memòria Històrica i Democràtica. 

      No és cap novetat si dic que la República es va ocupar insistentment d’apropar i fomentar la sensibilitat artística a la societat. L’obra de Josep Renau, Ballester i de tants altres (passant pels cartells de guerra) en són una bona mostra. Es feia pensant en aquell sector de la societat que sempre havien quedat marginats de l’art, la literatura i de la cultura en general. Fins aquell moment històric la cultura acadèmica havia sigut patrimoni exclusiu de les classes privilegiades i benestants. He de citar, entre altres, el grup de teatre la Barraca que amb el suport de la República duia el teatre als pobles on mai no havia arribat. A més, es van posar en pràctica diferents aspectes de l’Escola Moderna que el malaurat Ferrer i Guàrdia va proposar a primeries de segle XX. La República va dedicar interès i pressupost a l’escola primaria amb allò que ha vingut dient-se «La escuela iluminada». Un tema que Cristina Escrivà ha treballat excel·lentment incloent a més un exhaustiu estudi de les «Colonies escolars», autèntics llocs d’ensenyament democràtic, naturista i convivència. És imprescindible conèixer l’aportació d’aquesta historiadora valenciana per totes les coses que ens suggerix. A més, per què és un dels aspectes de la Memòria Històrica que ha sigut recuperada i cal ser coneguda per la societat per poder valorar l’exemplar pedagogia republicana. 

      En acabar la Guerra Civil d’Espanya, la societat va quedar orfe de mestres que transmeteren aquesta sensibilitat artística i democràtica. Els que ho havien fet durant la República havien sigut afusellats, empresonats o exiliats. Els que van poder lliurar-se de la repressió franquista, van iniciar un exili interior la major part d’ells callat però fructífer. Pintors, cineastes, escriptors, etc., crearen noves tendències i desenvoluparen una activitat artística i intel·ligent de denúncia que el règim feixista no estava capacitat d’entendre i per això no sempre fos reprimida. 

       Durant el franquisme al País Valencià pul·lulava una sèrie de pintors, escultors, gravadors, etc., com Eusebi Sempere, l’Equipo Crònica, Joan Genovés, Castejon, Yturralde, Calduch, Ripollés (en el seu millor temps) i tants altres que no recorde, creadors d’obra avantguardista farcida de denúncia. A més a més, tots ells molt solidaris, van aportar obra per exposicions col·lectives que servien per cobrir multes i fiances d’activistes polítics i sindicals reprimits. Per il·lustrar aquest escrit, adjunte una d’aquelles obres que vaig adquirir pels anys 60 i que porta per títol «El dogma de los conceptos del dogma del dogma de los conceptos»


És un quadre de la meva xicoteta col·lecció particular.




No és veu molt be la signatura i l'he fet fraccionada a part.

Tant de bo pogueren veure exposada a Cocentaina aquella suggerent col·lecció privada del nostre veí Luis Ardevinez que marca una llarga època.

      
       
 Francesc Jover