El cas insòlit de Catalunya (Francesc Jover)

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 28 de setembre de 2017

El que està passant a Catalunya actualment és una situació històricament insòlita que rarament pot passar en un altre estat d'Europa. Avançada com està la segona dècada del segle XXI i havent arribat la societat a un nivell tecnològic tan alt, en res correspon, ni es relaciona en el nivell humanístic que estan demostrant alguns sectors de la classe política. A més, no paren de crear o inventar-se problemes que no se'ls veu suficient capacitat d'abordar. Haver avançat científicament i tecnològicament la societat al nivell que ho ha fet, no té res a veure amb l'actitud diària de certa classe política que no sap comportar-se ni relacionar-se amb respecte.

Caldria encetar tot d'una un altre estil de governar més modern, ètic i democràtic, amb un tarannà més respectuós i tolerant amb les idees i les opcions dels altres. Al mateix temps, caldrà una actitud molt més radical i intolerant en aquells polítics que tan pèssimament han gestionat els diners públics i, a més a més, ho han fet ficat la mà per endur-se'ls. Açò s'ha de resoldre ja molt seriosament amb un sistema judicial totalment independent.

Això està provocant un cert desprestigi en la política i en els polítics que va impregnant perillosament la societat d'un desencís que ens té desil·lusionats i insegurs. Si això fora poc, en el camp de la cultura, de l'art i de la intel·lectualitat en general que el creiem des-contaminat, lliure i independent, ens acaben de fer una inesperada parida donant suport al govern de l'Estat malgrat l'actuació desproporcionada que s'està practicant a Catalunya. Damunt a més, es manifesten intel·lectuals d'esquerra, com si el camí del seny i del trellat hi haguera alguna bifurcació per anar a un costat o altre.

Per altra banda, les forces alternatives que podien fer fora el govern espanyol, ara més que mai se'ls ha vist la seva nul·la intenció de posar (segons el terme boxístic) sobre les cordes el PP. Al contrari, increïblement estan donant-li suport. En aquesta fràgil situació en que es troba el govern d'Espanya -no solament pel desencert del cas català, si no per tot el que arrastra i queda per eixir d'una suposada màfia i entramat de corrupcions- els que tant ho critiquen no son capaços de fer una moció de censura. No se si és per incapacitat o per símptomes masoquistes que els fa trobar-se a gust. Em sembla un error polític no aprofitar la feblesa i fragilitat del govern espanyol quan es troba en el punt més àlgid de desprestigi a nivell internacional. L'actitud de força presa a Catalunya per abordar el problema en compte de raonaments objectius i seriosos, és la prova més evident del que dic. Usar tan desproporcionadament en Catalunya l'aparell de l'Estat i les forces de seguretat em semblen símptomes de feblesa. Però no solament això; està utilitzant exageradament el poder mediàtic i financer que li són afins, i la veritat és que ho són quasi tots. Tot açò, i alguna cosa més, son mostres ben evidents que no té recursos raonables i ha perdut la confiança en si mateix. En aquest cas no té altres arguments que el propis que el sistema li permet per mantindre's en el poder: la força. Mentrestant l'oposició a "l'esquerra" no vol, o no és capaç, d'entendre's, de parlar i arribar a un pacte i traure-li rendibilitat a eixa manifesta feblesa. I el pitjor del cas és que alguns d'aquests partits i polítics no fan més que donar lliçons a uns i a altres demanant que s'ha de dialogar. Si vosaltres no sou capaços de fer-ho i utilitzar la força dels vots que us ha donat el poble, com s'atreviu a donar consells? Qui vos pot creure? I el que em sembla més greu és que alguns d'ells encara s'atrevixen a dir a Puigdemont que havia de desconvocar el referèndum. I això ha arribat a fer-ho fins i tot Compromís, per estrany que us parega.

No se si he fet una "reflexió" desllavassada o estic fent elucubracions senils, però, de qualsevol manera, el mateix que fan bona part de catalans, vull declarar-me insubmís a les decisions de Rajoy. Estic convençut que és un gran mentider i manipulador tractant pel còdig penal el cas català com be ho ha demostrat el magistrat emèrit Martí Pallin.

Finalment, vull auto inculpar-me i declarar-me còmplice de la mateixa responsabilitat dels càrrecs públics catalans que han detingut.

Francesc Jover

 

Sant Miquel, antiga festa de Russafa, per Francesc Jover

Francesc Jover, per al Nihil Obstat enviat el 19 de setembre de 2017

A finals del segle passat, el Casal Jaume I de Russafa, l’Associació Cultural El Camí i l’Associació la Brúixola [Punxa damunt del nom en roig = enllaç] , totes tres de València ciutat, intentaven recuperar algunes de les tradicionals i populars festes valencianes. Fa uns anys que no visc habitualment al Cap i Casal i m’he desvinculat d’aquestes associacions. Això si, mantinc vincles molt afectius, a més dels paisatges urbans, amb molts amics i amb la família que, tots plegats, m’acaronen i em fan sentir-me segur i satisfet.

Ignore si el projecte d’aquelles entitats va seguir avant i si va arribar a deixar continuïtat. Això si, recorde unes hores de goig que passarem en aquells actes convocats per celebrar les festes de Sant Miquel de Russafa. Foren uns anys -que no podria ara precisar- que estigueren en dansa. Pel que sembla, la festa de Sant Miquel, dedicada al príncep dels àngels, venia de lluny i no era d’estranyar que prenguera cos a un dels llocs valencians tan farcits d’història com és Russafa.

Russafa fou un del llocs o Jaume I va assentar les seves tropes per fer el setge a la ciutat de València. Diuen que allí va rebre un emissari del rei àrab per negociar la rendició de la ciutat. Era justament la vigília de sant Miquel, 28 de setembre de 1238, quan van acordar que la reial senyera de la Corona d’Aragó onejara a la torre d’Alí Bufat com a mostra que les portes de la ciutat quedaven obertes a la cultura occidental.

 Placa sobre Jaume I en la paret del Convent dels Àngels a Russafa 

Tan de bo associacions culturals i cíviques com aquelles continuaren projectant actes commemoratius per recuperar velles tradicions que ens ajudara a reafirmar la nostra identitat. Els actes en aquella ocasió que recorde be van durar dos dies i consistien en una ofrena floral al mural ceràmic de Sant Miquel al só de tabalet i dolçaina. A més a més, albaes, xerrada d’Enric Tàrrega, un emotiu recital del cantautor Carles Enguix, etc. Sense que faltaren els sopars de germanor; un a la plaça del metge Landete (antiga plaça de la Creu), i un altre al Casal Jaume I.

Durant la nit d’albaes, vam tindre ocasió de trobar taula parada al portal d’algunes cases, sobre tot, la de Pepa Garcia que ens va donar a tastar dolços casolans i mistela: com en els millors temps. Recorde amb plaer que portàvem bones cantadores, Marisé de Mont-olivet i la seva companya, a més del versador Paco de Sant Isidre, que anava improvisant les lletres. Cal destacar també els comentaris que durant el passeig nocturn anava fent l’investigador dels carrers de València, Rafael Sena, sobre l’evolució (o involució) que ha anat patint la ciutat en aquell indret. [Punxa damunt del nom en roig= enllaç]

Cal recordar que al segle XIX, Russafa encara tenia ajuntament propi i per un acord de la Diputació el 19 de desembre de 1877, va quedar Russafa annexionada a la ciutat València. La primitiva església parroquial és de 1239, construïda on havia estat la mesquita, va ser destruïda en un incendi el 1415. Les obres de l’actual església van començar el 1636 i va ser inaugurada el 1740, any de l’acabament del campanar.

Pel seu ample terme municipal hi havia escampades onze ermites on també feien d’escola. A un i altre costat del camí que anava a València, fa cent cinquanta anys estava plantat d’una renglera d’arbres. A l’hora de l’annexió a la ciutat, tenia Russafa una població, entre aglomerada i dispersa, de 13.000 habitants. Hi havia a més, sis molins hidràulics a les séquies i filloles que creuaven el seu terme. No cal dir que l'existència de tants molins era simpatoma de riquesa, encara que no per a tots.

Entre les llegendes que han quedat de l’antic poblat, podem adonar-se que hi han xicotetes mostres de cert patriotisme local, com aquella tan popular que deien de Russafa la terra del ganxo.  No està massa clar d’on li ve per haver-hi diferents versions. Una diu, que són molt simpàtics i tenen molt de ganxo. Altra, que hi havien veïns que es guanyaven la vida peixcant en un ganxo algun tronc dels que baixaven riu avall fent camí al moll. El folklorista mossèn Martí Gadea que va estar molts anys de rector a Mislata, té un altra versió que diu que el Sant Crist del Grau, al aparèixer a la mar, els russefins el van agafar en un ganxo i se’l van dur a la seva església. El Crist no volia estar en Russafa i per la nit abandonava l’església de Russafa per què preferia el Grau. Martí Gadea acaba la seva historieta en els següents versets:

Terra ó poble dels ganjos

á Ruçafa tots digueren,

perquè de la mar al Cristo

en ganjos diu qu’el tragueren [sic].

Un poble amb tant de terme; amb tants molins hidràulics; amb tantes séquies i filloles, barraques, alqueries i ermites, etc., ha d’haver sigut un poble viu forçosament ple de llegendes i d’històries que formen part de la nostra identitat valenciana. A més a més, sembla que fou on el solsoní Gaietà Ripoll, última víctima de la Inquisició, va exercir de mestre i potser quede alguna micro forma d’aquell insigne lliurepensador -visible o invisible- surant per l’aire. No oblidem que l’horta ha estat sempre plena de llegendes i misteris.

Si Sant Miquel és causa de fer festa, laica o confessional, i es motiu d’agermanar-nos, d’incitar-nos a celebrar i exercitar les nostres tradicions valencianes, beneït siga.

Francesc Jover