RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris OPINIÓN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris OPINIÓN. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 de juny del 2020

NO SE ENTERAN...(Ovidio Fuentes)

Las recientes sentencias del Tribunal Superior Valenciano y del Supremo (https://www.lasprovincias.es/politica/supremo-tumba-decreto-20200613184817-nt.html) denegando la exclusividad del valenciano en algunos actos oficiales, se basan en que son anticonstitucionales. Pero la Constitución es reciente y no es más que un acuerdo político. Hay, sin embargo, un innegable hecho histórico previo, que, en mi opinión, es mucho más significativo.

La noticia termina con estas frases: “El asunto ya había sido resuelto en este sentido por el propio TSJ de la Comunitat. Pero la Abogacía mantenía que se hace hincapié en la diferencia nominativa más allá de admitir que «es una única lengua, que es oficial en la Comunidad Valenciana y en otras comunidades autónomas, en las que recibe distinta denominación”.

La pérdida de cualquier idioma es lamentable, porque engloba una visión del mundo y un enfoque cultural único. En la educación se valora extraordinariamente el hablar varios idiomas. Es evidente. Pero centrémonos en el valenciano. 

La zona de Requena por conveniencias económicas y geográficas solicitó con todas las consecuencias anejas, pertenecer a la provincia de Valencia en 1851. Es la Castilla valenciana.

Por el Tratado de Campillo-Ágreda de 1281 entre Castilla y Aragón el valle de Cofrentes pasa a Valencia. Es la Valencia castellana.

No se enteran los valencianistas, que consideran el valenciano como signo de indentidad, afianzados en el tradicional desprecio a los “churros”. El antiguo reino de Valencia es bilingüe. Hablando yo castellano, soy tan valenciano como los de Alcira.

No se enteran las autoridades de la Generalidad, que deberían respetar en todos sus actos la zona castellana, aunque sea una minoría.

No se enteran los tribunales, que a la razón jurídica podrían añadir la consideración de este hecho histórico.


OVIDIO FUENTES


dilluns, 11 de febrer del 2019

La Secció Femenina i la dona, Francesc Jover.




 [Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 10 de febrer de 2019] 
T'envie un article d'opinió comentant uns textos doctrinaris de la Secció Femenina. Potser han estat publicats i les noves generacions ja ho coneixen. Tanmateix, crec que formen part d'una època fosca de la nostra història que ha estat autocensurada per quasi tots els que la viviren i caldria publicitar-los. Sembla que cal donar-ho a coneixer per l'alienament que allò va suposar per a nosaltres.

Salut i una abraçada per a tots.

Mai com ara havia tingut el feminisme un suport institucional amb tanta càrrega social. Potser encara no és tot el que cal, però si continuem així sense que ningú faça un pas enrere, a mitjan termini podria ser una realitat la igualtat de gènere. La discriminació de la dona ha estat una constant en la història. Al Concili de Nicea, any 325, un assistent ja exposava que la dona no tenia ànima. Des que l’emperador Constantí va incorporar el cristianisme al costumari social, la misogínia ha estat com institucionalitzada.
Vull dir en açò que el masclisme ve de lluny i solament en determinades etapes de la història –molt curtes– s’ha intentat apropar com ara l’ensenyament per la igualtat de gènere. Per altra part, estic convençut que la cultura masclista no la va inventar el règim franquista, tot i que mai no negaré que aquell règim la va estructurar ideològicament amb la intenció de desmarcar-lo de l’educació lliure, laica i igualitària que havia fet la República.
Com podrem comprovar més avall, el règim de Franco situava la dona fins reduir-la a un objecte d'ús i consum per satisfer l'home. I ho va fer d'una forma conscient i descarada, adoctrinant-la per a l'obediència, submissió i dependència a l'home. Per altra banda, mai com ara han hagut entitats que s’han marcat com objectiu –entre altres coses– descobrir l’adoctrinament masclista del franquisme. Un règim que va suposar un endarreriment cultural i alienant, especialment per a les dones.
Feta aquesta introducció, citaré alguns textos on veurem com la Secció Femenina impartia tot el contrari que les escoles republicanes (Ateneus Llibertaris i Cases del Poble) havien ensenyat. La Secció Femenina es va ocupar de desmuntar peça a peça aquell rol alliberador de la dona i el va reconduir de bell nou a ser un objecte sota la voluntat de l'home.
Mireu el que utilitzava la Secció Femenina als llibres de batxillerat i magisteri femení. Naturalment he hagut de fer una selecció per no fer l’escrit massa llarg. La transcripció de textos és literal per donar-li més versemblança. El primer diu:
«Cuando estéis casadas, pondréis en la tarjeta vuestro nombre propio, vuestro primer apellido y después la partícula "de", seguida del apellido de vuestro marido. Así: Carmen García de Marin. De esta forma se dice señora de Duran o de Pelaez. Esta forma es agradable, puesto que no perdemos i conservamos nuestra identidad, sino que somos Carmen García, que pertenece al señor Marin, o sea, Carmen García de Marín». (Sección Femenina. Economia domestica, para estudios de Bachillerato y Comercio)
Potser més d'un haurem caigut en aquest corrent cultural que ens feia propietaris exclusius de la dona. Però no és l’únic text, mireu aquest altre de la mateixa font que ho acaba de reblar: 
«Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada mas que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho».  
El pitjor és que són afirmacions que molts homes i dones se les vam creure de debò i encara no s’ha disculpat ningú. Però hi ha més: 
«La vida de la mujer, a pesar de cuanto ella quiere simular –o disimular– no es mas que un eterno deseo de encontrar a quien someterse [...]» (Revista de la Sección femenina 13 de agosto de 1944) 
Tots ho són, però el següent text em sembla especialment aberrant:

 «Ten preparada una deliciosa comida para cuando tu marido regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero. Prepárate: retoca tu maquillaje. Coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.Durante los días más fríos deberías preparar y encender el fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.
Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo de complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio, comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones acerca de sus acciones o cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que él es el amo de la casa.
Anima a tu marido a poner en práctica sus aficiones e intereses y sírvele de apoyo sin ser excesivamente insistente. Si tu tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de esta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparadas con la de los hombres. Al final de la tarde, limpia la casa para que esté limpia de nuevo en la mañana. Prevé las necesidades que tendrá a la hora del desayuno. El desayuno es vital para tu marido si debe enfrentarse al mundo con talante positivo.
Una vez que os hayas retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible, teniendo en cuenta que, aunque la higiene femenina es de máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño. Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable para ir a la cama. Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que esto podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.
Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte». (Text tret de "Economia domèstica" de la Secció Femenina, en 1958 per a batxillerat i magisteri)
No vaig a fer cap comentari que vos aparte de les vostres pròpies reflexions.
Francesc Jover



dijous, 28 de juny del 2018

LO DE SIEMPRE Y MÁS DE LO MISMO, Joseluis Porcar


Hoy, martes 26 de junio, he asistido a una reunión de miembros del colectivo o asociación de Europa Laica en su sector de Valencia. Y he oído esa obligada propuesta de la insensatez de una sociedad en la que todavía no es posible una libertad de pensamiento y ejercicio del mismo ante la jaula del talante, clima, entorno, privilegios, estructuras, acuerdos… religiosos que constituyen la atmósfera de este país, de esta tierra.

Lo que no es más que un resultado de los derechos elementales del ser humano, se enuncia como una conquista, una heroicidad, una tarea permanente de siembra ante las tradiciones y los hechos de todo tipo que se imponen lesionando la neutralidad de nuestra convivencia. No vale, no sirve utilizar la sensatez, la mirada serena para discriminar las opciones personales que pertenecen al ámbito privado y diferenciarlas o definirlas para que mantengan su respetable propuesta sin lesionar otras opciones, otras elecciones que configuran, todas, el variopinto mapa de cualquier grupo social, bien sea local o de la amplitud que sea. Y de ahí el colectivo de Europa Laica que airea, que expande, que remueve la floración de dicha sensatez.

Por eso y desde la sencilla mirada de sentir o gozar-penar la vida cuando me acerco al sistema de la religión católica que se manifiesta en los hechos, en los sentimientos, en los pensamientos, en los símbolos, en las imágenes, en las construcciones, en la doctrina, en… no acabaría nunca de constatar la infinita variedad y color de los hilos que la tejen y que configuran los trajes, las armaduras, las jaulas que visten, amurallan y atrapan a quienes nacemos en esta zona del planeta que llamamos occidente en las coordenadas que enmarcan la península ibérica.

El templo, he ahí uno de los datos que hace una década me impactó cuando en Castilla-León, en un pueblo de Palencia, escaso de habitantes y de viviendas sencillas entré a visitar la iglesia enorme o templo mayúsculo levantado en piedras, ancho de muros, amplio de espacios, con toda la ornamentación de imaginería, de altares, de policromía… Tuve una sensación que se ha incrustado en mi sensibilidad, no la abandono y se refuerza cada vez que accedo a un sitio similar dedicado al culto. Me siento aplastado. Me sobrecoge el poder que aprieta mis carnes. Me aturde el ruido magnífico a pesar del aparente silencio. No logro apartar o asimilar o transformar dicho impacto por la vía de la mirada hacia ese topos que se viene proponiendo desde antaño como arte, y por ende como gozosa vivencia.
 
El templo...signo de contradicción.

El templo es el signo, el receptáculo del “…indigno soy, confieso avergonzado, de recibir la Santa Comunión, mira mi Dios, mi nada y mi pecado…”. En primera persona ‘yo’, perteneciente a, miembro de la iglesia católica. Indicador de cualquiera. Un ser humano en la indignidad, en la vergüenza, cuyo referente es la nada y el pecado. La realidad, o la vida reside en la gracia sacramental que viene desde la sobrenaturaleza divina y se concede al ser humano pecador quien está desposeído, carente de la primera dignidad, la que deviene inherente a la vida, al ser. El templo se constituye pues en la atmósfera aniquiladora de la vida. Obviamente describo mi sentir vinculado a aquel impacto del templo palentino. Se trata de una línea roja, lo sé. Hay otros trazos que no saco a flote oscurecidos por este constructo que viene registrándose operativo hasta hoy.

Europa laica, y sin entrar en grupos que denuncian el enjaulamiento de la libertad y apoyan las opciones de respeto y sensatez hacia la dignidad de los seres humanos, manifiesta la antítesis del paradigma que he descrito con líneas gruesas y rojas. ¡Qué curioso! Se trata de un horizonte que es coincidente con el que desveló Jesús de Nazaret hace ya una temporada. Por estas fechas, a Sant Pere i Sant Pau, por al año 1969 me consagraron o me hicieron ‘el más anciano’ (en grado superlativo relativo). ¡Vaya tela¡ ¡Mare meua¡

Sin renegar de nada, pues mi camino es el que he recorrido, he de confesar con sencillez que el templo es un búnker sin ventanas, es decir, oscuro, letal, sin sentido ni vida posible.

En los martes como el de hoy, en todos los almuerzos, ahora en el Trinquet Pelai hay complicidad en exultar el gozo de vivir que compartimos en aquellos años de nuestra juventud de estudiantes y caminantes hacia las élites de la estructura eclesial cuyo territorio soberano era y es el templo. La complicidad se trenza en los retazos de humor, en las anécdotas de todo tipo, en las vivencias humanas… alrededor de la elemental dignidad de personas que animaba nuestro camino. La complicidad alimenta nuestra memoria y nuestro presente inmediato: almorzamos juntos la eu-buena jaristós-gracia a ras del bocata, ‘les olivetes’ regado con agua, cerveza, vino y el café caleidoscópico y palabras, risas, llantos y miradas. La sobrenaturaleza sobra. La energía de nuestra piel es el único templo de la vida.


Joseluis Porcar


dijous, 25 de gener del 2018

LA ESTUPIDEZ, JoséLuisPorcar Perales

Pero es necio negar lo evidente, porque como decía Machado:”La verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero”.

Si le damos la vuelta nos encontramos con “la necedad es la necedad, dígala un vagabundo o el catedrático eminente”. Y llego a “la estupidez es la estupidez la diga el sacristán o el cardenal primado.

Con esta entrada ahí van una serie de estupideces que mantenemos/mantengo en el terreno de la tolerancia o en el del comentario animoso-gracioso y ante las cuales he tomado una determinación que quiero expresar:

1. El templo: en un reportaje televisado vi aparecer a nuestro JuanCarlos y Sofía en Santa María la Mayor de Roma, todos felices y contentos porque habían colaborado en la nueva iluminación del templo. Sonrisas y alegrías y ¡templo que te crío! iluminado. Una estupidez como lugar en que se reúne la comunidad de creyentes. En todo caso me vale como resto arqueológico de la institución a la que pertenecí ya desde niño y de la que quiero desapuntarme.

Aplico esa misma etiqueta a todos y cada uno de los templos (y es obvio que su número es inmenso) como por ejemplo el que informa El Levante de hoy 22 de enero: En una catedral abarrotada de fieles, pero convertida también en un contínuo trasiego de turistas y curiosos – incluso con patinetes y café–, monseñor Cañizares… Insisto en que no pongo en duda su valor artístico-arqueológico, pero su valor cultual lo tacho de verdadera estupidez.

En el funeral por el hermano de Antonio Duato me encontré dentro del templo del Colegio de Jesuitas de Fdo el Católico y más de lo mismo: estructura cultual contraria a cualquier muestra de rasgos humanos y éramos gentes los que ocupábamos los bancos enfrentados a un podio-altar con dos curas vestidos de romano.

2. Las vestiduras romanas: alba, estola, casulla… ¿Cómo el ritual de la liturgia de la misa ha logrado mantener la vestimenta romana? La norma-rúbrica deviene estupidez.

3. La jerarquía clerical-eclesial. Desde el ‘laico’ o ‘seglar’ hasta el ‘sumo pontífice’ el rosario de ‘dignidades y potestades’ no la recuerdo por más que acuda a internet: cardenal, arzobispo, obispo, abad, canónigo, arcipreste, cura, vicario, rector, provincial, general, prior, abadesa, priora, ecónoma … ¿no deviene una flagrante estupidez ante la palabra y actitud de Jesús frente al poder?

4. Ex opere operato. ¿Este juego de palabras que parece de ‘magia potagia’ no encierra un concepto perverso que bloquea y elude la más mínima inciativa y responsabilidad humanas? ¡Qué estupidez tan letal! Y en mis narices la tengo pues sigue vigente su perversión, seguro que, en la mayoría de los hechos, de buena fe: bautismo, confirmación, comunión, confesión, matrimonio, orden, unción de los enfermos…

5. Títulos y denominaciones. Jesús, María, Juan, Pablo, José… Pues no valen los simples nombres que los identifican y la retahíla es copiosa, ¡voto a bríos!: Nuestro Padre Jesús del Gran Poder, el Kyrios-Señor, el Hijo de Dios, el Santísimo, el Cristo Rey, La Virgen Santísima, la Mare de Déu, El Casto José, … Títulos y más títulos que han vaciado el territorio para convertirlo en un mapa estúpido.

El mantenimiento de 1, 2, 3, 4, y 5 es cosa mía, lo asumo. El ámbito cultural en que nací está marcado por esos postes y muchos más. Y en dicho ámbito lleno de estupidez recibí la noticia de un tal Jesús, hijo de María y José, que vivió y murió años ha. Y sigue vivo.

Además de la gratitud por dicha noticia me recome un noséqué enérgico que me pide y empuja a decir: ¡prou! ¡basta de estupidez! Ni el templo (1) es el lugar donde la epifanía divina ocurre, ni las vestiduras romanas (2) van más allá de un disfraz arcaico obsoleto. Ni la jerarquía clerical-eclesial (3) es una institución divina sino la manifestación más perversa del poder, ni el ‘ex opere operato’ (4) es un hecho del mundo real sino un invento especulativo y por tanto una entelequia fútil, inane, huera. Ni los títulos (5) manifiestan otra cosa que la necesidad de encontrar sustitutos a la propia responsabilidad del camino propio, lleno de pasos en falso y de fragilidad personal. Con dichos títulos aminoramos el miedo. Se trata de opiácios.

No es mi propósito imponer a ninguna persona estos pensamientos-actitudes. Me reafirmo en que la estupidez (Dicho o hecho propio de un estúpido. Estúpido = necio, falto de inteligencia. Según reza el Diccionario de la RAE) “es la estupidez la diga el sacristán o el cardenal primado” como está escrito al inicio de este comentario.

Por lo tanto no anatematizo a quien piense y viva de forma distinta, ni tengo a gala un sentimiento de superioridad o progresía. Me basta con hacerme cargo de mí mismo, de lo que significa vivir al día sin apoyos (1, 2, 3, 4, y 5), denunciando la estupidez, la que me encuentro, tanto en mis costumbres como en las de esta sociedad a la que pertenezco y aprecio.

Las instituciones, el poder, los catecismos, las ideologías, los dogmas, están en la diana de la estupidez más intensa pues va y resulta que todas ellas y todos ellos (instituciones, poderes, catecismos, ideologías, dogmas) se apoyan ineluctables en la gracia divina del Dios Uno y Trino, Omnipotente, Alfa y Omega.


Voy –mi propósito de enmienda- a llamar al pan, pan y al vino, vino: a María, María, a Pedro, Pedro, a Jesús, Jesús… La estupidez deviene insoportable porque es una cara más de la ausencia de vida, de la vaciedad. Voy –tras este análisis- a callar y seguir la marcha que elijo en cada momento con mayor o menor conciencia. Y no creo que hiero a nadie con este final que voy a escribir: ¡me cago en la estupidez!

Joseluis Porcar

dijous, 28 de setembre del 2017

El cas insòlit de Catalunya (Francesc Jover)

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 28 de setembre de 2017

El que està passant a Catalunya actualment és una situació històricament insòlita que rarament pot passar en un altre estat d'Europa. Avançada com està la segona dècada del segle XXI i havent arribat la societat a un nivell tecnològic tan alt, en res correspon, ni es relaciona en el nivell humanístic que estan demostrant alguns sectors de la classe política. A més, no paren de crear o inventar-se problemes que no se'ls veu suficient capacitat d'abordar. Haver avançat científicament i tecnològicament la societat al nivell que ho ha fet, no té res a veure amb l'actitud diària de certa classe política que no sap comportar-se ni relacionar-se amb respecte.
Caldria encetar tot d'una un altre estil de governar més modern, ètic i democràtic, amb un tarannà més respectuós i tolerant amb les idees i les opcions dels altres. Al mateix temps, caldrà una actitud molt més radical i intolerant en aquells polítics que tan pèssimament han gestionat els diners públics i, a més a més, ho han fet ficat la mà per endur-se'ls. Açò s'ha de resoldre ja molt seriosament amb un sistema judicial totalment independent.
Això està provocant un cert desprestigi en la política i en els polítics que va impregnant perillosament la societat d'un desencís que ens té desil·lusionats i insegurs. Si això fora poc, en el camp de la cultura, de l'art i de la intel·lectualitat en general que el creiem des-contaminat, lliure i independent, ens acaben de fer una inesperada parida donant suport al govern de l'Estat malgrat l'actuació desproporcionada que s'està practicant a Catalunya. Damunt a més, es manifesten intel·lectuals d'esquerra, com si el camí del seny i del trellat hi haguera alguna bifurcació per anar a un costat o altre.


Per altra banda, les forces alternatives que podien fer fora el govern espanyol, ara més que mai se'ls ha vist la seva nul·la intenció de posar (segons el terme boxístic) sobre les cordes el PP. Al contrari, increïblement estan donant-li suport. En aquesta fràgil situació en que es troba el govern d'Espanya -no solament pel desencert del cas català, si no per tot el que arrastra i queda per eixir d'una suposada màfia i entramat de corrupcions- els que tant ho critiquen no son capaços de fer una moció de censura. No se si és per incapacitat o per símptomes masoquistes que els fa trobar-se a gust. Em sembla un error polític no aprofitar la feblesa i fragilitat del govern espanyol quan es troba en el punt més àlgid de desprestigi a nivell internacional. L'actitud de força presa a Catalunya per abordar el problema en compte de raonaments objectius i seriosos, és la prova més evident del que dic. Usar tan desproporcionadament en Catalunya l'aparell de l'Estat i les forces de seguretat em semblen símptomes de feblesa. Però no solament això; està utilitzant exageradament el poder mediàtic i financer que li són afins, i la veritat és que ho són quasi tots. Tot açò, i alguna cosa més, son mostres ben evidents que no té recursos raonables i ha perdut la confiança en si mateix. En aquest cas no té altres arguments que el propis que el sistema li permet per mantindre's en el poder: la força. Mentrestant l'oposició a "l'esquerra" no vol, o no és capaç, d'entendre's, de parlar i arribar a un pacte i traure-li rendibilitat a eixa manifesta feblesa. I el pitjor del cas és que alguns d'aquests partits i polítics no fan més que donar lliçons a uns i a altres demanant que s'ha de dialogar. Si vosaltres no sou capaços de fer-ho i utilitzar la força dels vots que us ha donat el poble, com s'atreviu a donar consells? Qui vos pot creure? I el que em sembla més greu és que alguns d'ells encara s'atrevixen a dir a Puigdemont que havia de desconvocar el referèndum. I això ha arribat a fer-ho fins i tot Compromís, per estrany que us parega.
No se si he fet una "reflexió" desllavassada o estic fent elucubracions senils, però, de qualsevol manera, el mateix que fan bona part de catalans, vull declarar-me insubmís a les decisions de Rajoy. Estic convençut que és un gran mentider i manipulador tractant pel còdig penal el cas català com be ho ha demostrat el magistrat emèrit Martí Pallin.
Finalment, vull auto inculpar-me i declarar-me còmplice de la mateixa responsabilitat dels càrrecs públics catalans que han detingut.
Francesc Jover

 

dijous, 31 d’agost del 2017

Tots contra el terrorisme?, Francesc Jover

Francesc Jover per al Nihil Obstat. Enviat el 30 d’agost de 2017


Fa dues setmanes que tots els mitjans d’informació i manifestacions verbals dels polítics en fan esmorzar, dinar i sopar amb el terrorisme gihadista. No se qui de tots amb més vehemència vol fer-nos creure que no hem de tindre por i hem d’unir-nos tots per fer-los front. De quina manera? Per començar diré que jo tinc molta por i he de pensar-me molt seriosament amb qui he d’unir-me per combatre el terrorisme. De tots els terrorismes; també el que executen els estats, el del poder mediàtic dubtós i del poder fàctic neoliberal que domina el món.




Els «parias» de la terra; els que a través de la història hem patit tota mena de terrorisme; els que sempre ens han utilitzat com a força de treball a canvi d’unes xicotetes molles i molts ossos; els que hem posat la papereta a les urnes perquè continue el sistema putrefacte; els que hem aguantat tota mena de mentides dels que ostenten diferents poders fàctics; els milers i milers d'immigrants que fugen de la fam, la guerra i la misèria; i tots aquells que vosaltres podeu afegir, no hem de demostrar que estem radicalment contra el terrorisme. No cal que ens ho feu jurar. Mols altres no poden dir el mateix encara que se’ls donen de víctimes i ens demanen que es solidaritzem. Nosaltres ens solidaritzem amb les víctimes innocents, no en aquells altres que cínicament es fan les víctimes.
Per altra banda, els mateixos que volen fer-nos creure la seva gran preocupació pel terrorisme gihadista i l’esforç que està fent la policia espanyola per desarticular-lo, boicotegen el treball del mossos catalans ocultant-los informació. No coneixen la vergonya ni saben que és la decència.


Voldríem saber què és el que ha motivat el terrorisme internacional gihadista que tant vos espanta i que no se perquè crec que alguns de vosaltres és -si més no- coresponsable. Així com el terrorisme masclista hi han estudis fets de quines són les causes, això del terrorisme islamista, on per cert els més perjudicats és el poble musulmà, no sabem d’una manera clara i concreta perquè i com ha nascut. Ho dic per mi que no tinc ni punyetera idea. Potser siguen diferents motius amb molta complexitat que no capte, però si que podria fer-se un estudi autocrític en compte de criminalitzar-ho amb eixa actitud victimista.


Es per això que no em sent solidari en la manifestació de Barcelona perquè no tinc res en comú en el govern d’Espanya ni en el Cap d’Estat que convocaren la manifestació i l’encapçalaven. No tinc res contra aquelles persones que van creure que sumant-se a la protesta d’aqueixa manera demostraven rebuig al terror i solidaritat amb les víctimes, però pense que hi havia molt de fariseisme en la convocatòria en la que no comulgue.
Per altra banda, s’està utilitzant descaradament el mig milió d’assistents com un exemple de democràcia, com un rebuig col·lectiu al terrorisme i com un exemple d’unitat. I això ho fan els mateixos que infravaloren  l’assistència d’un milió de persones a la diada de l’11 de setembre demanant un referèndum. No pot haver-hi una incoherència més gran.
Ho sent, però em costa molt d’entendre. Quanta raó tenia el Raimon: Nosaltres no som d’eixe món.
         
Francesc Jover

      

dilluns, 10 de juliol del 2017

L’aparell de l’Església sempre és notícia (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 10 de Juliol de 2017   

Potser la societat valenciana encara no està preparada per una nova etapa, que forçosament ha d’arribar, on hem de conviure pacíficament amb un sistema cultural laic sense que ningú s’escandalitze. Hem d’admetre que es movem en un espècie de catolicisme cultural que no correspon a l’habitual pràctica. Vaig més enllà; diria que generalment tenim encara una cultura “beata”. Milers i milers de valencians solament van en tota la seva vida en quatre ocasions a l’Església: bateig, primera comunió, boda i mort. No cal dir que en els darrers anys, i cada volta més, hi ha molta gent que mai no xafa un temple. 

He fet aquesta introducció per fer tot seguit un comentari a l'actitud de l'aparell de l'Església referent a l'evident fet d'autoproclamar-se fedatari sense cap vergonya posant-se al seu nom gran quantitat de bens immobles. No sóc el primer ni la primera volta que qüestione certes actituds de l’Església catòlica i concretament del seu aparell fàctic. Moltes voltes m’han acusat de tindre fòbia contra els creients. He de dir una volta més que res més lluny d'això. No tinc cap de fòbia als creients ni a l'església ni a cap corrent ideològica o religiosa que siga respectuosa en la societat, en els drets humans i que ho demostre amb un comportament ètic. Perquè estic ben convençut que l'ètica, l'estètica i la fe poden ser totalment compatibles. 

Acabe de llegir un interessant article d'opinió, dels que Juan Cejudo recomana habitualment al seu blog, on es desenvolupa l'escandalós tema de l'Església apropiant-se de diversos immobles. I ho fa explicant-ho amb molt de trellat. Em sembla que Cejudo pertany al Moviment pro-Cel·libat Opcional de Capellans, entitat associada a un altra més ampla denominada «Redes Cristianas». Un moviment que es presenta dient que són dones i homes, persones laiques i clergues, seglars i religiosos, teòlegs i teòlogues, homosexuals i heterosexuals, totes i tots des de posicions de igualtat, moguts per desitjos de transformació i canvi. És evident que tots ells amb un tarannà crític, aperturista, laic i tolerant. Cite la font, perquè ve de persones creients assenyades, que estan fora de l'aparell de l'Església però que al meu entendre gaudixen d'un prestigi intel·lectual, ètic i laic envejables.

Diu que els darrers governs de l'Estat, tan socialistes com conservadors, han fet reformes de la llei hipotecaria per la qual permet a l'Església (i solament a ella) immatricular al seu nom llocs de culte i altres propietats que van al voltant com: habitatges, pàrquings, locals, parcel·les, etc. aprofitant una llei franquista de 1944. Aquestes reformes de llei donaren opció als bisbes equiparant-los als notaris on la seva opinió –i no altra– pot donar fe de quins immobles són propietat de l'Església. Com els notaris, el bisbe dona fe que allò que és diu inqüestionablement és cert. Això és nacionalcatolicisme.

Per aquest sistema s'ha apropiat l'Església a tot l'Estat entre els anys 1.998 i 2.013 de moltíssims i diverses propietats consistents en: cases parroquials, parcel·les, temples, ermites, monuments, cementeris, etc. Recorde fa uns anys que l'alcalde de Cocentaina Pep Marset va denunciar l'apropiació que va fer l’arquebisbat de València de les ermites de Penella i de Fraga, quan sempre s'havia considerat una propietat del seu veïnat i les restauracions les feien sempre els veïns i la caixa municipal. També mossèn Antoni Sanchis, va denunciar públicament amb paraules dures i recriminatòries a l'arquebisbat de València l'apropiació d'una ermita a Alberic que sempre s’havia considerat del poble. Qui no coneix en aquestos anys una il·lògica apropiació d'un immoble fet per l'Església? Qui no ha vist un reportatge en TV amb pels i senyals d'aquestes apropiacions “especials”?

Punxa sobre el titular: El patrimoni immobiliari de l'Església va créixer en 238 milions en deu anys a la Comunitat Valenciana

Com a mostra diré el que tothom sap: la Mesquita de Córdoba va pagar l'Església per apropiar-se-la 30 euros; i la Seu de Saragossa 20. A més, d'aquestes gangues, l'Església no està obligada a fer pública l'adquisició. A més a més, no paga cap tipus d'impost malgrat el rendiment que donen molts d'aquestos immobles amb lloguers o altres negocis. Fins a l'any 2015 va estar vigent aquesta llei després d'apoderar-se d'unes 4.500 finques a tot l'Estat i pot ser, almenys intuïm, que el inventari no siga exhaustiu.

El curiós és que en més d'una ocasió el tribunal d'Estrasburg ha condemnat al govern espanyol a indemnitzar als propietaris legítims amb centenars de milers d’euros. La qual cosa em sembla una vergonya per a la classe política que en aquestos casos manifesta una total complicitat a més d'acceptar encara lleis franquistes en tot el descrèdit que tenen.

Acaba el comunicat de Redes cristianas dient que són fets tan escandalosos que demostren el sentit mercantil i especulatiu que continua havent-hi a l'Església. Afigen encara més, que l'Església ha de pagar impostos com qualsevol veí, almenys d'aquells immobles no destinats al culte i que en són molts. D’aquells que està fent negoci, diu que havia de cedir-los als ajuntaments u organitzacions socials per posar-los al servici de les persones amb pocs recursos o sectors de la societat més fràgils i vulnerables. Perquè l'Església no és una societat mercantil i és l’Administració civil i laica qui ha de tindre els mitjans per poder redistribuir la riquesa i construir una societat igualitària i justa. 

Malgrat el meu agnosticisme, i per això mateix, em solidaritze totalment amb les reivindicacions d'aquestos ferms creients, tot encoratjant-los a seguir lluitant des de la seva fe per exigir de l'aparell de l'Església una actitud menys dogmàtica, més tolerant i més humana. I a la classe política, si es de veres com diuen que estan al servei del poble i volen que s'ho creguem, han d'incloure prioritàriament als seus programes la denuncia dels concordats i disposicions concretes per aconseguir de veres i ben aviat una societat totalment laica. Altra cosa serà tocar el guitarró.
Francesc Jover

   

dimecres, 28 de juny del 2017

LA IMPUNITAT, JL Porcar.




Hi ha una violència sistèmica, subtil, amagada que una xicona me la va fer conscient amb l’etiqueta de violència passiva per l’any 2009 en el camí de Sant Jaume, a la vora de la mar, en un café de Vilagarcía de Arousa.

Hui, 2017, he escoltat per la ràdio, diumenge dia 25, un reportatge-conversa sobre els soterranis de la Direcció Gral. de Seguretat, a Madrid, durant el tardofranquisme: les cel·les fosques i sense finestres, els interrogatoris, les tortures, els torturadors (un tal Billy el Niño que encara viu a Madrid)…

Han parlat diferents testimonis, gent que va sofrir les tortures i interrogatoris, gent també que són estudiosos d’aquell moment històric, i també hi era una professora de IES on trauen el cap a la història d’Espanya des de l’home d’Atapuerca fins a l’actualitat, i això en un curs.

‘Crims contra la humanitat’ (les tortures i interrogatoris violents), arxius i expedients que “no hi són” (‘s’han perdut’), arxius que romanen baix el rogle autoritari exclusiu pertinent (així l’arxiu militar, el de la Guàrdia Civil, el de les forces de seguretat, són sota la cura i autoritat dels cossos corresponents), l’amnistia… Hi ha una paraula que concentra totes aquestes malifetes: impunitat.

Una veu que s’ha afegit a la conversa en les acaballes ha concluit amb eixa paraula significativa per a expressar la situació d’aquest país (absolutament peculiar, puix no hi ha d’altre arreu del món) davant de la clarificació i denúncia pública dels ‘crims contra la humanitat’ durant el temps de la dictadura franquista.
I la mateixa veu ha fet una valoració intel·ligent i de notorietat planera (amb la que estic d’acord i he descobert gràcies a la seua reflexió valorativa): la impunitat és més dolenta que la tortura i és més injusta que la violència dels interrogatoris perquè es la creació d’una atmosfera que ofega els drets humans, ofega la democràcia viva del present i del futur.

Alerta, i açò es meu, la impunitat és una vessant de la violència passiva, que té la brutalitat tràgica de no fer-se notar, de minvar crònicament, sense pausa, tots els camins, de tancar finestres i llums, i fa impossible viure en relació. I tots sabem, ben bé, que sense relació no hi ha vida possible.

I aquesta impunitat que hi és dintre de les actuacions i actituds que ofeguen la mirada a la denúncia de les malifetes, siga de qui siga la seua responsabilitat, aquesta impunitat domina totes les instàncies que no volen recuperar ‘la memòria històrica’ per tal de llegir-la, equilibrar la justícia (es tracta de tornar a pintar el mapa i possibilitar actituds de perdó): sobre tot i per damunt de tot fer realitat la convivència democràtica que n’és ferida de mort per la impunitat.

Examine la paraula ‘impunitat’ i ‘punible’ i me n’adone de la càrrega significativa de ‘càstig’ que el concepte inclou. El sentit o parer meu va cap al significat de ‘lectura’, de ‘clarificació conscient’, de ‘fer públic i no amagar’ els fets dels ‘crims contra la humanitat’ que no tenen data de caducitat. Això com a primer esglaó. Exigir un procés judicial als responsables dels crims em pareix coherent, tot i que no estic al corrent de l’àmbit jurídic on situar aquestes malifetes.

Aquestos pensaments i reflexions, el mantra de la ‘memòria històrica’, em fan desembarcar en un altre mapa mal pintat, el de la institució de l’Església Catòlica. A recontradimonis… què el dogmatisme quasi absolut i el moralisme, ofegadors de consciències, no són una autopista poderosa per anar al cel amb el pagament d’un peatge que és la renúncia a la pròpia llibertat?

Què no és un altre cas, una altra vessant de la violència passiva? D’impunitat? De negació del caire-tarannà originari dels essers humans, és a dir, la seua pròpia consciència, únicament viva i possible amb llibertat?

L’estament eclesiàstic, la institució clerical tal i com ens arriba és talment impune, darrere de la gràcia divina. I òbviament no hi és la democràcia a l’Església. Les persones que hi pertanyen no poden ajustar creativament cap iniciativa “porque todo está atado y bien atado por la gracia de Dios”. Xe, xe!

Jesús i el dissabte; Jesús i el samarità; Jesús i la hemorroïsa; Jesús un jueu marginal… I els campions del bàsquet van a la Basílica de la Mare de Déu, i el capellà amb la custòdia sota pal.lis puja en un cotxe Mercedes (custòdia autem) [1] , i la medalla d’or a laVerge del Rosari de Cadis, i la mare que va i la mare que torna…

I no passa res!

             Joseluis Porcar


[1] Punxa ací per a veure el vídeo de la custòdia en cotxe]









divendres, 21 d’abril del 2017

Reig Pla, persona poc grata (Francesc Jover)


Diari Veu del País Valencià

Divendres, 21 d'abril de 2017 06:00h

La uniformitat de l’església és un fet que no és dóna en l’actualitat ni de bon tros. Almenys, així ho veiem aquells als quals ens ensenyaren quatre elementals regles teològiques per prendre la primera comunió. Potser l’assumpte siga una mica més complex, tot i que sembla que en la religió, com en les ideologies d’esquerra, cadascú té un Déu a la panxa. Un ample sector de l’església té una actitud tan dogmàtica i fonamentalista que xoca frontalment amb altres sectors minoritaris de creients quan a penes se’ls veu.
No és cap novetat dir que el bisbe d’Alcalà, Reig Pla, es troba en els sectors més reaccionaris de l’església i apareix als mitjans de comunicació, on es deixa oir prou més que els altres. Durant la Setmana Santa, la TVE, canal públic que es finança amb la caixa general de l’Estat, el bisbe cocentainer no ha deixat de dir la seua en contra del criteri laic que hi havia d’haver. Oferir al bisbe Reig la TVE com a trona general és la prova més evident que la classe política ha perdut l’oremus en compte d’actualitzar el concordat a una Constitució laica que siga de tots.
No ha passat desapercebut per alguna gent l’actitud intolerant i fora d’ona del bisbe Reig Pla quan ahir, 19 d’abril, va estar interpel·lat públicament a Cocentaina en la processó de la Mare de Déu del Miracle. Anava a arrancar la processó al carrer quan es va acostar una dona a Reig Pla, que estava degudament revestit de bisbe, i li va soltar en veu alta perquè tothom ho oeixi una sèrie d’improperis molt durs. Paraules realment dures que em permetreu no repetir. Diuen els que estaven prop que es va produir un silenci aterrador i el bisbe ho va encaixar resant el rosari. L’única reacció que va fer és, diuen, canviar de color.
Fa uns anys, en la revista local Cocentaina el Comtat, també va ser declarada persona non grata per un grup d’escriptors amateurs. No sóc partidari d’insults públics i sóc més partidari d’argumentar el que crec que són equivocacions dels altres. Tanmateix, no sé on he llegit allò que diu més o menys: si no parleu vosaltres ho faran les pedres.
Si jo fóra creient, intentaria desmarcar-me dels sectors més conservadors dels quals forma part el bisbe de Cocentaina. Al meu parer són actituds anacròniques dels que volen fer-se notar. No se ni vull donar lliçons a ningú, però a mi em sembla que el còctel que resulta al si de l’església a través de tot eixe rebolic afavoreix el laïcisme i l'ateisme. Si algú creu que això m’alegra s’equivoca perquè tots formem un cos social. Ni l’ateisme ni el laïcisme mouran mai un dit per insultar ni menysprear els creients. Això sí, mai acceptarem ni respectarem les actituds d’un sector de creients que dogmatitzen contra l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, el sexe lliure, etc.; no criticarem els qui s’ho creuen, ho accepten i ho practiquen, però com a mínim volem que ens respecten i ens reconeguen el dret a viure el nostre estil de vida.

Amic Francesc, 
..., dime si et pareix bé que publique els dos articles seguits en una mateixa i única "entrada", primer el més actual i després l'antic, quelcom així com la demostració que "aquellos polvos trajeron estos lodos"



Amic Enrique, 
En quant si ho fas tot junt, ja es cosa teva, el que menys faena i maldecaps el done. Supose que tot d'una pot anar be en l'orde que dius.
Una abraçada


Cocentaina 2014

Benvolgut Juan Antonio: Abans que t'ho diga un altre em plau enviar-te un article que ha eixit en la revista Cocentaina el Comtat del mes de Juny, on es qüestiona la teva actitud pastoral. Anteriorment ja et vaig enviar una columna meva publicada al periòdic Ciudad de Alcoi.

Som un grup de lliurepensadors: creients, agnòstics, ateus, etc. que s’autotitula "La Bohemia Socarrada", els que hem elaborat aquest article.

En el seu nom t'ho envie, a més, afegís alguna altra cosa pel meu compte. Soc major que tu i em sembla que puc dir-te que per eixe camí no vas bé. Hi han molts creients que no els agrada una Església fonamentalista i dogmàtica com la que tu prediques. Eixa pastoral que proposes no té cap d'eixida evangèlica i si l'aparell de l'Església actual fora com la postconciliar de la dècada dels 60, ja t'haurien pegat un bonegó. No sigues dogmàtic i demostra que estimes a tots, encara que tinguen altres opcions sexuals.

Sigues més rigoros i exigent en els pederastes. T'he conegut de més jove i sempre m'has paregut un xic tolerant i raonable. Sigues més discret i deixa't d'estar dels pecats de "bragueta". Fes un anàlisis de la situació econòmica, dels marginats, dels lladres financers, dels polítics corruptes, de les famílies que estant passan-t'ho malament. Deixa't estar els homosexuals i els que volen formar una família d'un altra manera. Això, fins i tot des d'un punt de vista de creients, és pecata minuta. ¿Com eres capaç d'arremetre contra la joventut que van a discoteques i els homosexuals sabent que Jesús acceptava a totes i tots i els estimava? Utilitza més el Nou Testament i deixa el Déu justicier, vengador i apocalíptic de l'Antic Testament.

No has deixat molt bon record d'allà on has estat, Castelló i Cartagena, i no sols ha sigut per la gestió equivocada, també per la pastoral que has fet . Estàs a temps per canviar de pastoral, els fidels d'Alcalà i els creients de tota Espanya t'ho agraïran. Els agnòstics i ateus, "que en som molts més dels que diuen i volen", també us ho agrairan.

¿Perquè no fas exercicis espirituals i reflexiones profundament de la teva actitud? Gran quantitat de paisans teus creem que ho necessites. Montserrat seria un bon lloc per fer un llarg i rigorós exercici espiritual. Rep la meva amistat sincera i el meu desacord en la teva actitud pastoral.

M'agradaria saber que has rebut aquest correu i no s'ha perdut per cap oficina bisbal.

Cordialment

Francesc Jover. Cocentaina