dijous, 27 d’abril del 2023
dijous, 20 d’abril del 2023
IN MEMORIAM MONSENYOR GAILLOT
MONSENYOR
GAILLOT A VALÈNCIA
Els dies 25 i 26 d’Abril vam tindre entre nosaltres al bisbe de PARTENIA Monsenyor Jacques Gaillot, antic bisbe de la diòcesi francesa d’Evreux, d’on va ser destituït fa uns anys pel Vaticà.
- La vinguda a València es produí per invitació de l’associació cultural AU! per tal de pronunciar una conferència pública i participar en unes convivències.
- Aquesta ha estat la primera intervenció d’un projecte concebut amb l’objectiu d’escoltar altres veus “no oficials” que expressen lliurement llurs parers sense traves de cap tipus.
LA CONFERENCIA
- Tingué lloc el dia 25 el el Centre Cultural de Bancaixa, amb el
- Títol: "De quina cultura es Deu..."?
Amb el saló d’actes de gom a gom Mons. Gaillot anà esbrinant les diferents idees sobre Déu intercalant nombroses anècdotes,cosa que feia mes amena la seua explicació.
Centrà el tema en les tres grans concepcions de Déu:
- El déu de les religions: Es un déu creat per l’home. El déu escut contra la por i el terror. A ell s’acullen en situacions desesperades els cristians, jueus i musulmans. Es un déu llunyà, omnipotent. Es el déu dels exercits. El déu de l’edat Mitjana. Es un déu configurat per al nostre profit i contra els nostres enemics. Es el déu que han manipulat els uns i els altres en la guerra d’Iraq.
- El déu de la Modernitat: El déu dels filòsofs. L’època Moderna aparta el déu terrorífic i totpoderós. La raó humana intervé per a descobrir un déu mes raonable. Es el primer pas per a desacralitzar el món i desmitificar les creences religioses.Rebaixa la importància de déu i la concedeix a l’home.
- El déu en Jesucrist: Aquest déu s’ha encarnat, per tant es tracta d’un déu pròxim. Està amb nosaltres. Està dintre de l’home, no l’hem de buscar en temples ni en grans cerimònies. Sols el trobarem en l’home, dintre del nostre cor. S’ens mostra d’una manera especial en els mes desvalguts. Aquest es un déu alliberador de totes les angoixes. Un déu de Pau i Felicitat. Encarnat en Jesús constitueix a l’home en l’únic referent.
La conferència acabà amb un animat torn de preguntes que mons.Gaillot amablement anà contestant fins que, donat l’avançat de l’hora, haguérem d’interrompre.
Ja fora en la plaça el bisbe Gaillot va correspondre a tots els que es van acostar per saludar-lo i mostrar-li llur solidaritat amb les seues idees renovadores i amb el seu treball compromès amb els marginats ( a França el coneixen com el bisbe des “sense papers”
L’ENCONTRE AMB ELS CAPELLANS
DEL DISSABTE.
Pel matí del dia 26 assistí a una reunió de sacerdots i alguns membres del grup AU! en la parròquia de Vera.
La convivència començà a les 10’30 h. amb unes pregaries. Seguidament monsenyor Gaillot explicà el que, al seu parer, es la part fonamental de l’Evangeli: Jesús es el Déu encarnat. La nostra opció deu encarar-se sobretot cap als mes pobres i necessitats.
A preguntes dels presents ell ens assabentà que des de la seua destitució com a bisbe d’Evreux es sentia mes lliure per fer-se present i solidari amb tots aquells que, d’alguna forma, es senten excluïts de la societat oficial. En tant que bisbe de Partenia sembla que la seu feligresía no te fronteres, abarca tot lo món.
CONVIVÈNCIA AMB AU!
La resta del dia ja la vam passar junts al costat de la mar. Calia celebrar-ho i així ho vam fer al torn d’una gran paella que monsenyor Gaillot va saber apreciar.
Durant tota la tarda vam seguir amb un llarg i fecund dialeg, en el que sobretot les dones del grup feren sentir llurs opinions.
Analitzarem novament las manipulacions de Déu...Mons. Gaillot anava aportant les seus experiències il·lustrant amb moltes anècdotes que li han succeït dintre de l’església, en els viatges,... com el recent d’Iraq.
Ens va tindre bocabadats tota la tarda. Com el tema donava molt de si i no el vam poder concloure, potser caldrà mes endavant fer-lo tornar a vindre. Pel que ens diu en l’e-mail rebut quan ja havia tornat a Paris sembla que ho faria ben a gust.
Francesc Asensi – Antoni Signes
IMPRESIONES DE UN OYENTE
La reciente visita a Valencia de Mons. Gaillot, promovida por la asociación “AU!” ha resultado todo un acontecimiento. Lo que empezó por una simple ocurrencia ha llegado a ser eso, un acontecimiento, especialmente para creyentes de Comunidades de Base.Previo a todo lo que él dijo en sus charlas habría que tener en cuenta sus convicciones, su estilo, sus presupuestos, su manera de ser... que hicieron posible decir lo que él dijo. Sus afirmaciones parecen a veces verdades de Perogrullo, pero hay que ser persona sencilla, sabio, creyente de verdad, hombre de fe, para decirlas tan tranquilamente, consciente de que implican toda una revolución: en la sociedad y en la iglesia. Su actitud ante la vida comprendería estos puntos:
- La opción por los pobres: su sensibilidad, su preocupación constante por los olvidados, por los que quedan relegados o excluidos. Para él son más importantes, y por eso dedica su atención y su tiempo a los que quedan olvidados de la sociedad. Por el motivo que fuere. Igual da.
- Y esto se hace connatural en él, porque ve a los seres humanos como personas, sin añadidos, sin aditamentos, sin adjetivos. Considera a las personas como personas, antes que negras, musulmanas, ilegales o católicas. Todo eso viene después y no es lo importante. Todo eso es envoltura.
- De ahí le viene su radicalidad. Cuando los demás andan perdidos en disquisiciones sobre legalidad, moralidad, conveniencia... él ya ha tomado una postura: y siempre es a favor del ser humano. Va directamente a lo fundamental.
- Y todo esto dentro de una coherencia ética previa a cualquier moralidad o legalidad de cualquier signo que sea. Y así, cuando le proponen firmar su renuncia a la diócesis de Evreux (con lo que quedaría, socialmente hablando, mejor considerado: sería Obispo Emérito de su diócesis con las prerrogativas propias del cargo), seguro como está de haberse portado bien de acuerdo con sus convicciones éticas, no firma.Por lo cual es nombrado Obispo de Partenia y expulsado de la Conferencia Episcopal Francesa.
- Cree en el ser humano, y sabe que los humanos sabrán darse a sí mismos lo necesario en cada momento de la historia. A la iglesia le vendrán los cambios desde abajo, no desde un concilio al estilo de siempre. Desde las comunidades de base. La estructura de la iglesia es también envoltura. (“Cuando la gente cambie, cambiará la iglesia”)
- Y todo esto, ¿por qué? Porque ha visto que Jesucristo es así: Jesús acepta a los que todo el mundo rechaza, da importancia al servicio a los demás, se aleja del templo para hablar y actuar, rehuye las estructuras... Sólo valora el amor a cualquier persona y junto a Sí la comunidad de creyentes en el Dios del amor. (“El Evangelio no es una religión”)
En conclusión: hemos tenido entre nosotros a una gran persona y un gran obispo, que lógicamente resulta molesto al Vaticano: con sus leyes, excomuniones, censura, condenaciones, jerarquía, moral en la que las cosas son malas o buenas porque está mandado, templos... y demás parafernalia.Las personas de fe, sencillas como Jacques Gaillot, lo tienen claro.Y para terminar una cita de J.J. Tamayo: “como dice monseñor Gaillot, ex-obispo francés de Evreux: `Una iglesia que no sirve, no sirve para nada ́. Decir eso y sobre todo practicarlo le costó a Gaillot el episcopado” (véase J.J. Tamayo. Leonardo Boff. Ecología, mística y liberación. Desclée. pág. 152).Ovidio Fuentes
dimarts, 18 d’abril del 2023
Històries que ens agermanen (1)
 |
La rivalitat de pobles i ciutats és un fet real, tot i que solament es manifesta en debats mitat en broma i mitat seriosament. De qualsevol manera, són rivalitats que no mereixen altra justificació que la broma. El veïnatge sempre ha tingut motius i circumstàncies de necessitar-s’hi uns i altres i això sempre s’ha valorat seriosament. Tot i així, el desenvolupament històric de cada poble ens ha creat actituds diferènciades, culturals o simplement costumistes. Però, estic plenament convençut que les diferencies ens enriquixen més que ens separen. Parle del veïnatge d’Alcoi i Cocentaina.
Donant una ullada superficial a la història de Cocentaina, m’he trobat alguns fets en que els dos pobles d’Alcoi i Cocentaina han fet coses en comú i han coincidit en altres. Una de les coses que hui vull comentar, amb motiu de celebrar enguany el 150è aniversari del que es coneix com la «revolució del petroli», on sembla es van veure afectades les dues poblacions. Al segle XIX Alcoi va protagonitzar una revolució industrial a la seva manera, on especialistes, historiadors i sociòlegs entesos en economia, ho han deixat relatat en diferents publicacions. Els seus indicis, on es va desenvolupar l’activitat industrial va estar subjecta a l’orografia del terreny i l’aprofitament que feren de l’energia hidràulica. Potser això ens done alguna pista de la particularitat de cada una.
Cocentaina no hi va haver cap d’aquesta semblança perquè va estar més capficada en l’economia agrícola. Els pocs testimonis artesanals i enginys hidràulics trobats, han estat lligats a l’agricultura. En el cas d’haver hagut algun batà, ha segut per iniciativa d’algun alcoià. Això ha creat la diferència de les dues poblacions: la dependent de la màquina, i les seves estructures socials, amb un altra rural sempre depenent de la climatologia. Alcoi, amb una societat de base social proletària i Cocentaina amb una base social rural i conservadora.
¿Poden veure amb aquestes particularitats alguna simptomatologia concreta? Crec que si i vaig a proposar-vos-en una que em sembla podia ser motivada per aquestes diferències. Tanmateix, podien no ser valides i estar equivocades, per la qual cosa m’agradaria en proposareu altres. Faré alguna comparació d’aquest tema amb algun detall de l’Església i els seus servidors els capellans. En aquest sentit vull utilitzar estudis fets per alguns clàssics geògrafs del segle XVIII: el cas de Floridablanca. Estudiar la geografia humana com va fer aquest clàssic, pot donar-nos alguna pista.
«El Censo de Floridablanca», publicat a finals del segle XVIII, en Alcoi hi havien 11.335 habitants i hi havia una sola parròquia que era atesa per 18 capellans (com podeu veure a la imatge). En el mateix període i font, Cocentaina hi havien 4.743 habitants, havien dues parròquies que eren ateses per 20 capellans.
Com veieu, Alcoi tenia un rector, dos tinents de rector i 15 capellans beneficiats. Amb el llenguatge de l’època, un beneficiat era un capellà que havia obtingut una còngrua per mantindre’l i per dedicar-se a una determinada assistència espiritual als parroquians. Era una propietat immobiliària o agrícola que donava una renda a la parròquia per mantenir un capellà per fer una missió especifica: organista, catecisme, atendre alguna ermita, celebrar misses per algun difunt, etc. Era un document notarial que especificava i comprometia el que havia de fer el beneficiat de la còngrua. Normalment eren donacions d’algun feligrés. Als arxius parroquials possiblement encara queda molta documentació d’aquest tipus, no solament de còngrues destinades a la manutenció de capellans; també de dotacions en forma de censos per mantindre els serveis religiosos. Alguns dels censos era en especie i constava notarialment com a gravamen al títol de propietat. Recorde de xiquet com em deia el meu cosí «Meregildo» del mas de Lluch, que el mas tenia un gravamen de dur tots els anys quatre cànters d’oli al convent de clarisses de Cocentaina.
Tot això avui ha quedat obsolet, però ja m’agradaria saber si s’ha fet alguna tesi doctoral sobre aquest tema. Si recorde haver citat en alguna ocasió que el mas de la Teuleria (o dels Capellans, no puc ara precisar) mantenia quatre beneficiats.
¿Quina relació hi ha amb el nombre d’habitants i la de capellans de cada poble? Crec que podria haver una resposta fonamental per determinar: el tarannà d’un i altre poble. Uns en fomentar la riquesa terrenal i altres amb la riquesa espiritual. Podem utilitzar qualsevol altre eufemisme, però la conclusió seria la mateixa i em sembla clara.
Ara bé; hem dit que Floridablanca ens mostra dues parròquies a Cocentaina: la del Raval i la de la Vila. A les imatges adjuntes d’una i altra parròquia, veiem que la Vila diu que té 2.899 habitants, amb 15 capellans: 1 rector; 2 tinents de rector i 13 beneficiats. Mentre que el Raval té 1.844 habitants, amb 1 rector i 3 beneficiats. Podeu traure el percentatge de feligresos que pertoca a cada capellà i en cada parròquia. Ho dic, perquè no vaig molt bé en aritmètica i parle a ull.
Ara cal mititzar, ¿Valdria ací el que he dit més amunt sobre la riquesa terrenal i espiritual? ¿És que, els veïns del Raval son proletaris de la indústria, descreguts que no els interessa guanyar-se una parcel·la de cel? Pareix que són preguntes innocents, però no ho són. En la societat n’hi han rics i pobres, i pareix ser que en l’estructura diocesana de l’Església també hi han hagut parròquies riques i pobres.
Les còngrues eren dotades per parroquians generosos que podien haver-ne més en unes parròquies que en altres. Tot i que aquest cas, podia haver-hi també altres causes històriques. La parròquia del Raval de Cocentaina era de procedència morisca i sens dubte podia tindre algun cens històric confiscat als moriscos, tot i que intuïsc que no serien de gran valor. En començar a repoblar el buit dels moriscos a primeries del segle XVII, eren parroquians amb una economia molt precària; per la qual cosa al segle XVIII (que estem parlant) podria continuar la precarietat.
M’han paregut molt simptomàtics aquests fets diferencials i propose si podia haver-hi alguna relació o motiu per justificar el tarannà històric de cada poble.
Francesc Jover