Cap d'any (Tempus fugit) E.H.

I.11.- Otos, pueblo de Valencia,

 con una ruta muy interesante 

con varios relojes de sol. 

"SUM SI SOL SIT" 

 Soy, si hay sol.

II.12.- Monasterio del Santo Espíritu de Gilet 

en Valencia

"VITA FUGIT, SICUT UMBRA" 

La vida se va como una sombra.

V.12.- Otos en Valencia,
pueblo con varios relojes de sol en sus calles.

"VIVERE MEMENTO" 

Acuérdate de vivir.

 

VIII.12. Iglesia de Santiago en Villena, Alicante.

"BREVES DIES HOMINIS SUNT" 

 Breves son los días del hombre

IX.10.- Palacio Municipal de Villena.

"SIC TRANSIT GLORIA HUIUS MUNDI" . 

Así pasa la gloria de este mundo

Fes tot el possible 

perquè el teu any 2019 siga FELIÇ

Sant Miquel, antiga festa de Russafa, per Francesc Jover

Francesc Jover, per al Nihil Obstat enviat el 19 de setembre de 2017

A finals del segle passat, el Casal Jaume I de Russafa, l’Associació Cultural El Camí i l’Associació la Brúixola [Punxa damunt del nom en roig = enllaç] , totes tres de València ciutat, intentaven recuperar algunes de les tradicionals i populars festes valencianes. Fa uns anys que no visc habitualment al Cap i Casal i m’he desvinculat d’aquestes associacions. Això si, mantinc vincles molt afectius, a més dels paisatges urbans, amb molts amics i amb la família que, tots plegats, m’acaronen i em fan sentir-me segur i satisfet.

Ignore si el projecte d’aquelles entitats va seguir avant i si va arribar a deixar continuïtat. Això si, recorde unes hores de goig que passarem en aquells actes convocats per celebrar les festes de Sant Miquel de Russafa. Foren uns anys -que no podria ara precisar- que estigueren en dansa. Pel que sembla, la festa de Sant Miquel, dedicada al príncep dels àngels, venia de lluny i no era d’estranyar que prenguera cos a un dels llocs valencians tan farcits d’història com és Russafa.

Russafa fou un del llocs o Jaume I va assentar les seves tropes per fer el setge a la ciutat de València. Diuen que allí va rebre un emissari del rei àrab per negociar la rendició de la ciutat. Era justament la vigília de sant Miquel, 28 de setembre de 1238, quan van acordar que la reial senyera de la Corona d’Aragó onejara a la torre d’Alí Bufat com a mostra que les portes de la ciutat quedaven obertes a la cultura occidental.

 Placa sobre Jaume I en la paret del Convent dels Àngels a Russafa 

Tan de bo associacions culturals i cíviques com aquelles continuaren projectant actes commemoratius per recuperar velles tradicions que ens ajudara a reafirmar la nostra identitat. Els actes en aquella ocasió que recorde be van durar dos dies i consistien en una ofrena floral al mural ceràmic de Sant Miquel al só de tabalet i dolçaina. A més a més, albaes, xerrada d’Enric Tàrrega, un emotiu recital del cantautor Carles Enguix, etc. Sense que faltaren els sopars de germanor; un a la plaça del metge Landete (antiga plaça de la Creu), i un altre al Casal Jaume I.

Durant la nit d’albaes, vam tindre ocasió de trobar taula parada al portal d’algunes cases, sobre tot, la de Pepa Garcia que ens va donar a tastar dolços casolans i mistela: com en els millors temps. Recorde amb plaer que portàvem bones cantadores, Marisé de Mont-olivet i la seva companya, a més del versador Paco de Sant Isidre, que anava improvisant les lletres. Cal destacar també els comentaris que durant el passeig nocturn anava fent l’investigador dels carrers de València, Rafael Sena, sobre l’evolució (o involució) que ha anat patint la ciutat en aquell indret. [Punxa damunt del nom en roig= enllaç]

Cal recordar que al segle XIX, Russafa encara tenia ajuntament propi i per un acord de la Diputació el 19 de desembre de 1877, va quedar Russafa annexionada a la ciutat València. La primitiva església parroquial és de 1239, construïda on havia estat la mesquita, va ser destruïda en un incendi el 1415. Les obres de l’actual església van començar el 1636 i va ser inaugurada el 1740, any de l’acabament del campanar.

Pel seu ample terme municipal hi havia escampades onze ermites on també feien d’escola. A un i altre costat del camí que anava a València, fa cent cinquanta anys estava plantat d’una renglera d’arbres. A l’hora de l’annexió a la ciutat, tenia Russafa una població, entre aglomerada i dispersa, de 13.000 habitants. Hi havia a més, sis molins hidràulics a les séquies i filloles que creuaven el seu terme. No cal dir que l'existència de tants molins era simpatoma de riquesa, encara que no per a tots.

Entre les llegendes que han quedat de l’antic poblat, podem adonar-se que hi han xicotetes mostres de cert patriotisme local, com aquella tan popular que deien de Russafa la terra del ganxo.  No està massa clar d’on li ve per haver-hi diferents versions. Una diu, que són molt simpàtics i tenen molt de ganxo. Altra, que hi havien veïns que es guanyaven la vida peixcant en un ganxo algun tronc dels que baixaven riu avall fent camí al moll. El folklorista mossèn Martí Gadea que va estar molts anys de rector a Mislata, té un altra versió que diu que el Sant Crist del Grau, al aparèixer a la mar, els russefins el van agafar en un ganxo i se’l van dur a la seva església. El Crist no volia estar en Russafa i per la nit abandonava l’església de Russafa per què preferia el Grau. Martí Gadea acaba la seva historieta en els següents versets:

Terra ó poble dels ganjos

á Ruçafa tots digueren,

perquè de la mar al Cristo

en ganjos diu qu’el tragueren [sic].

Un poble amb tant de terme; amb tants molins hidràulics; amb tantes séquies i filloles, barraques, alqueries i ermites, etc., ha d’haver sigut un poble viu forçosament ple de llegendes i d’històries que formen part de la nostra identitat valenciana. A més a més, sembla que fou on el solsoní Gaietà Ripoll, última víctima de la Inquisició, va exercir de mestre i potser quede alguna micro forma d’aquell insigne lliurepensador -visible o invisible- surant per l’aire. No oblidem que l’horta ha estat sempre plena de llegendes i misteris.

Si Sant Miquel és causa de fer festa, laica o confessional, i es motiu d’agermanar-nos, d’incitar-nos a celebrar i exercitar les nostres tradicions valencianes, beneït siga.

Francesc Jover

El culte al foc als països mediterranis (FRANCESC jOVER)

Estem ficats a l’estiu quan la natura arriba a la seva plenitud de vida. Fa unes setmanes vam celebrar la cresta del renaixement primaveral amb el solstici d’estiu. Era l’hora de cremar les restes que quedaven de la vida vella, d’allò que no ens aprofita i calia destruir. El mateix que es fa cremant el restoll per preparar el bressol a noves vides.

Els països mediterranis simbolitzen el foc de diferents maneres. No és ara el moment de fer un repàs del que representa el foc als valencians, perquè m’he proposat fer un comentari d’un determinat indret: els Pirineus Catalans i concretament la Vall d’Aran, particularment Les, lloc on no fa algun temps vaig passar uns dies d’esbarjo.

Com introducció, deixeu-me dir que la meva estada a la Vall d’Aran hem va deixar corprès per moltes coses; no sols per les seves muntanyes que fan un paisatge colpidor, sinó també per la neu, per l’aigua, per les esglésies romàniques, per la gent, etc. Xerrar amb treballadors d’hostaleria, de  botigues i gent del carrer en general, em va fer sentir com a casa meva. Els aranesos parlen un català dolç agradable i regularment fàcil d’entendre, tot i que davant dels forasters s’esforcen en parlar el català estandarditzat.

Ermita de Sant Blai

La Vall d’Aran és un lloc orogràficament tancat, potser per això té una rica història que fa dels aranesos un poble singular. Això és el que em va captivar. Un poble amb la seva llengua pròpia i viva, l’aranès, que ha sigut darrerament normativitzat a les escoles. Això fa dels aranesos un poble culte i amb plena concordança en si mateix. Potser siga un dels pocs pobles que té reconegudes oficialment tres llengües: l’aranès, el català i el castellà, que conviuen totes tres amb relativa harmonia. Sens dubte, és un fet de respecte i permissibilitat que havien d’emular altres països, sobretot la veïna França, que no dona cap suport ni reconeix cap de les seves particulars cultures i llengües autòctones.

Però, açò no és tot, els aranesos a més, per la comunicació i relació social que històricament han tingut amb França, coneixen també la llengua francesa, cosa que fa d’aquell poble, a més de culte i fidel a les seves arrels, un país que no sols es mira el melic, si no que està obert a totes les cultures.

Tanmateix, aquesta cultura pròpia de la Vall d’Aran podria estar amenaçada des que el 1948 feren el túnel de Vielha. Durant els darrers 30 o 40 anys, l’activitat turística, i el seu esperit globalitzador que l’acompanya, pot agreujar el problema. Aquesta situació, i l’ampliació del mencionat túnel per donar més fluïdesa turística, fa que hi hagen sectors socials aranesos sensibilitzats i preocupats per mantenir l’equilibri entre el negoci turístic del que viu molta gent i les pròpies senyes d’identitat.

Per tal de preservar la llengua, s’ha aconseguit que l’aranès siga la llengua d’aprenentatge de les escoles infantils, tot i que també, segons llocs, s’introdueix el català i castellà a nivell oral. De tal manera, que els infants de 3 a 7 anys tenen garantit l’aprenentatge de la llengua autòctona. Una llengua que sembla ser una variant del gascó, un dels tres conjunts dialectals de la llengua d’Oc, famosa per ser durant l’alta edat mitjana la llengua dels trobadors i, potser també, la mare del català. Per descomptat no són tot flors i violes. Malgrat tot, els aranesos més sensibilitzats, emulant els versos de Lluís Llac, diuen que “hem d’anar més lluny“, i ho deixem ací.

Feta aquesta introducció, i coincidint amb la proximitat d’haver celebrat el solstici d’estiu, vull comentar tot seguit la festa del foc que fan a Les, un poble de la Vall d’Aran a 8 quilòmetres de la frontera de França. Les és un poble meravellós a totes les èpoques de l’any que està situat a una altitud de 630 metres amb una població de vuit-cents habitants. El creua el riu Garona, que condueix les aigües procedents de la vessant nord pirinenca cap a l’atlàntic.

La festa major de Les, diuen l’Haro, i està voltada de tradicions ben arrelades a un passat ancestral on es confonen natura i cultura, fe pagana i fe cristiana. Una festa popular, centrada amb el solstici d’estiu, que barreja diferents elements. Una festa plena de simbologies que té com a centre l’Haro (el Far), simbolitzat per un tronc d’avet pelat d’uns dotze metres. La festa de l’Haro presenta una característica que li ve donada pel seu caràcter muntanyenc. El fet de tindre un sol tronc com element que es crema, diferencia aquesta tradició de les fogueres, correfocs, balls del diable, etc., i els agermana amb els veïns pallaresos i, especialment, els veïns gascons.

Però, en què consisteix la festa Major de Les? No es tracta d’una festa puntual; més bé es desenvolupa en tres moments cabdals de l’any: 1) era shasclada (l’esclada), 2) era crema (la cremada) i 3) era quihla (la plantada); dels quals faré un seguiment cronològic.

1) Durant el segon dissabte de maig, una colla d’homes va a la muntanya a fer la tria d’un avet de deu o dotze metres de llargària. S’abaixa a l’entrada del poble i es fa un recorregut fins a la plaça de l’Haro portant-lo en un espècie de baiard de forma horitzontal. Durant el trajecte, que sol durar unes dues hores, es fan diferents aturades per reprendre forces, on el vi, la coca i les danses araneses ajuden a suportar el pes del tronc. En arribar a la plaça comença la shaclada, és a dir, esberlar el tronc de dalt a baix fent cercles amb cunys de faig per tal obrir badalls. (Cal dir que l’arbre pelat de l’anterior any està plantat al mig de la plaça). Per tal que no s’estelle del tot, es deixa lliure de cunys una tercera part del tronc, però queden suficients badalls per a assecar-se. Acabada l’operació d’asclada, el tronc nou queda estès a la plaça fins que arriba el dia de substituir el vell.

Plaça de 'Haro

2) La nit de Sant Joan es crema l’Haro vell en presència del tronc nou que jau a terra. Comença l’acte a les 10 de la nit, on el grup local de dansaires, i tot el poble, s’aplega a la plaça de l’Ajuntament. Des d’allí, en cercavila, van a l’Església, agafen Sant Joan amb un baiard i en processó es dirigeixen a la plaça de l’Haro. Arriba la processó amb torxes a la plaça on el capellà fa un petit sermó, per descomptat en aranès, i beneeix el tronc que hi ha plantat al mig de la plaça. El mateix capellà s’acosta al tronc plantat i amb la flama d’un ciri bota foc a l’Haro que ha estat prèviament ruixat amb benzina. Aleshores comença a sonar música d’acordions acompanyats de cançons tradicionals araneses. Quan l’arbre ha agafat bé el foc, una bona colla de joves encenen les “halhes“, unes boles fetes d’escorça de cirerer enfilades a l’extrem d’un filferro agafat d’un mànec de fusta. Els que les porten, van voltant-les pels seus caps tot jugant a fer petites lluites entre ells al voltant de l’Haro en flames. En acabar el foc de les boles, i mentrestant el tronc s’acaba de cremar, s’inicien les danses folklòriques araneses i finalment tothom s’afig al ball. Pels voltants de la plaça hi ha diferents paradetes amb focs on ha estat preparant-se, amb grans marmites, vi cuit amb fruites i sucre. Aquest xarop va repartint-se a tots els assistents junt amb la coca de Sant Joan.´´

L'Haro

3) I per últim, s’acaba la trilogia en la plantada de l’Haro nou el dia 29 de juny, festivitat de Sant Pere. S’inicia la festa en un cercavila recollint les parelles de novensans i, tots plegats, es dirigeixen a la plaça. Aleshores, s’inicia la plantada del nou Haro al forat que a propòsit hi ha al mig de la plaça. La plantada es fa manualment amb una bona colla d’homes que aixequen l’arbre ajudats amb cordes i carrutxes lligades al tronc, a més d’escales, barres de ferro o fusta, etc. Una volta plantat i assegurat amb falques de fusta que l’anivellen, s’enfilen dos o tres joves cap amunt del tronc per deslligar les cordes i col·locar-hi una corona i creu de flors oferides pels últims casats de l’any. El tronc restarà a la plaça durant tot l’any fins la nit de Sant Joan que el cremaran i començarà un nou cicle.

Les, un poble de la Vall d’Aran que sens dubte triaria si en vera obligat a exiliar-me.

Francesc Jover

Els Nanos: patrimoni cultural (Francesc Jover)

[Autor: Francesc Jover, per a Nihil Obstat enviat el 12 de març de 2015]

T'envie un article que em publica hui  (12/3) el diari digital ARAMULTIMEDIA sobre la festa dels Nanos que es celebrava per tot arreu.

  

Els Nanos és una festa de Cocentaina que té un caràcter popular i està per veure si en algun temps ha estat institucionalitzada o ha tingut algun tipus d'organització. Segons el meu parer, ha sigut una festa que ha mantingut el poble senzill, tot i que marginalment, d’una manera espontània per un costum o tradició que ha anat passant-se de generació en generació. No he trobat cap documentació local que em done alguna pista d’èpoques passades.

Actualment s’atribueix la festa una relació directa amb la quaresma, tot i que sense cap dubte sembla d'origen precristià. Es celebra justament a meitat de quaresma, sempre en dimecres com correspon al cicle quaresmal. La festa consisteix en que alguns carrers del Raval s'ajunten els veïns per fer uns ninots, aprofitant la indumentària vella d'home o dona i reomplint-los de palla o draps vells per tal de donar-los l'aparença humana. El dimecres que cau justament a meitat de quaresma són exposats als carrers. Deien les persones grans que en temps passats les penjaven als balcons, o als arbres urbans. Actualment són posats als carrers al voltant d'una taula en colla o en solitari. La particularitat és que cadascú representa un personatge polític –o un cacic– d'actualitat on se li fa una crítica penjada en un cartell. També es denuncien mancances urbanístiques o de neteja concretes. Sempre han sigut textos en valencià col·loquial, el que demostra que era una festa gens erudita i autènticament popular.

La imatge dels Nanos que tinc guardada en la memòria d'infant és que sempre s’ha fet una critica social o política del moment i, mai no s'ha deixat de celebrar amb més o menys intensitat. Els anys 40 i 50 del segle passat, que va ser una època de forta censura, estaven tolerats o simplement ignorats per les forces vives. Aleshores, recorde que eren posats els Nanos als balcons dels carrers del Raval. Aquesta ubicació em va fer pensar si únicament era costum dels veïns del Raval que feien per criticar les classes benestants de la Vila. Tanmateix, aquest supòsit, el vaig rebutjar en haver-me informat que pels anys vint del segle passat també ho feien a la vila. A la plaça de l’Església de Santa Maria eren penjats Nanos d'un dels grans plataners que hi havien. També ho feien en algun altre carrer principal de la vila. Avui solament ho posen en uns determinats carrers del Raval.

Però, què significa aquesta festa? La festa va més enllà de ser simplement un esdeveniment local dels cocentainers. En molts pobles del País Valencià, de Catalunya i de les illes Balears –i altres pobles d'arreu d'Europa– fan o han fet ritus d'aquest tipus. En la ciutat de València, segons Alfons Llorens, deien els Ninots de tir perquè eren penjats dels balcons el mateix que a Cocentaina.

Tot fa pensar que aquest espècie de festa ritual és d'origen ancestral o almenys precristià, tot i que la litúrgia cristiana, com ha fet en tantes altres coses, el va incloure en el seu calendari litúrgic. El quart diumenge de quaresma es fa –o es feia– sonar a les esglésies l'orgue que havia estat callat des de Dimecres de Cendra. A més, els revestiments dels capellans, que havien sigut morats, els canviaven per rosa, i l'altar l'adornaven amb les primeres flors. La litúrgia celebrava d'alguna manera amb color i alegria que havia arribat la meitat del temps d'austeritat, dejuni i penitencia.

La quaresma mai no ha fet massa gracia al poble, i en la societat ha estat sempre la idea de ser un temps de privacions. Potser per això, altres llocs del País Valencià destrossen els Nanos a garrotades o els boten foc. Antropològicament, l'origen de les falles de València podrien tindre aquest mateix significat.

Són molts pobles els que fan o han fet festa per aquest motiu. A Alcoi era celebrada antigament la setmana dels Perots, a Xixona els Monots de mitjan quaresma, a Elx també penjaven uns Nanos pel matí fins últimes hores de la vesprada que anomenaven les Velles de la Serra. També hi ha notícies que a Llíria i Picassent penjaven uns ninots de banda de nit perquè ningú no veges qui ho feia. A l'endemà, de bon matí els xiquets eixien al carrer a veure els ninots penjats. En acabar la missa que es feia, eren trencats a garrotades i cremats.

A Cocentaina, sensibilitzats des de fa alguns anys en aquesta festa, s’està fomentant des d’algunes entitats culturals, l’administració municipal i les escoles, per tal de continuar-les, millorar-les i donar-les més significació antropològica i ressò festiu. Per això, se està plantejant estratègies pel foment i divulgació de la festa com un irrenunciable patrimoni de la nostra cultura. Hi ha diferents aportacions en aquest sentit que passen per traure de la marginalitat la construcció de nanos, però sense posar en perill la creativitat popular de la gent. Caldrà ser fidels a l’origen i al fet d’haver-se conservat la tradició superant la revolució industrial i la societat de consum dels darrers quaranta o cinquanta anys.    

Per acabar, fer menció que a la ciutat d'Alcoi va haver-hi una campanya per desprestigiar la festa fins fer-la desaparèixer. En una crònica de l'1 de març de 1883, el diari local El Serpis, feia una dura crítica qualificant aquest ritual de penjar Perots a les finestres com «mogigangas». Considerava el cronista, que eren costums de pobles petits sense cultura, que a la ciutat d’Alcoi era ridícul fer-ho. A més, feien burla d'aquells innocents ciutadans que encara s'alegraven d'aquestes tradicions impròpies d'una societat culta i civilitzada. Sembla que no sols s’avergonyien, també consideraven irreverents aquells Perots que denunciaven l’actuació d'algun burgés o cacic del moment. Estic convençut que Alcoi va cometre un error deixant perdre la festa mal interpretant el que es un patrimoni cultural dels valencians.

Francesc Jover