Destrucció d’esglésies i objectes de culte a Atzeneta en la guerra d’Espanya (i 2). Bartolomé Sanz

Fragment del document 101 de la Causa General-Ram d’Atzeneta d’Albaida

Com es pot veure, el procediment del fiscal instructor al llarg de tota la causa es basa en la tècnica de pregunta-resposta. El fiscal fa una pregunta a la institució, estament o persona particular de la qual vol obtenir informació, i n’espera la resposta; si no l’obté en un temps prudencial, la reclamarà fins a aconseguir-la per a poder avançar en la investigació amb elements de judici. El fiscal Castro és tenaç en les investigacions, sens dubte.

El 12 de març de 1943, el director de la presó de Sant Miquel dels Reis informa que el reclús B.T.S. “extingue condena de 30 años impuesta por el Consejo de Guerra permanente nº 4 celebrado en Valencia el 2 de novembre de 1939 por causa nº 14.440-V”. Observen que han passat més de tres anys.

En data 10 de maig de 1943, dos mesos després de la primera missiva, el fiscal reclama al rector d’Atzeneta allò que sol·licitava en el document 97. Dos dies després, segons els documents 100 i 101, manuscrits, Bonifacio Ferri (rector entre 1942 i 1947) s’excusa que el retard en la resposta “ha sido causa de que hace poco tiempo soy párroco de esta parroquia y por tanto desconocedor de los daños causados”. El religiós continua excusant-se i diu no saber qui són els autors de les destrosses.

Fets els càlculs, quantifica els danys totals en unes 75.000 pessetes a l’església. Com a dades curioses i concretes, la destrossa de l’altar i de la imatge de Sant Joan Baptista, titular de la parròquia, la valora en més de 30.000 pessetes; la d’ornaments de la sagristia en 5.000 pessetes; les destrosses de l’altar del Cor de Jesús i la seua imatge en 7.000; l’altar i la imatge de Sant Josep en 10.000 pessetes; els altars de la Immaculada, de la Mare de Déu del Carme i de les Ànimes en 5.000, i l’altar i la imatge de Sant Antoni, també en 5.000 pessetes.

Més desperfectes: bancs, llums, piles baptismals i d’aigua beneïda, paviment, portes, cancel·les, etc., unes 8.000 pessetes. Quant als responsables de les destrosses, “los autores morales de ese mal, el comité rojo local, y materiales, los pistoleros de Játiva”.

La valoració dels danys ocasionats a l’ermita del Crist és d’unes 30.000 pessetes per la destrucció de sis passos de Setmana Santa. Quant als autors materials: els mateixos que al temple parroquial.

En poques paraules, tots els altars i imatges de la parròquia que es veuen en l’actualitat són reconstrucció i reposició que es feren després de la guerra. Tot açò està ben documentat però no en la Causa General, sinó en altres fonts.

El rector anterior havia sigut Isidro Roig Doria (fins a 1942), natural de Picassent, i que havia pres possessió del càrrec el 22 d’octubre de 1939. És estrany que el prevere no estiguera al corrent de què havia passat i no informara el seu successor de les destrosses ocasionades a la parròquia i a l’ermita. No obstant això, per l’estat número 3, de 20 de febrer de 1941, es coneixen els desperfectes causats, però sense valorar econòmicament. I com que ningú no li ho va ordenar, doncs no ho va fer. Açò és una conjectura meua, és clar.

A continuació hi ha un salt temporal de quasi tres anys i mig fins al document 103 de 13 de setembre de 1946, en què trobem una ordre del fiscal Castro Boy al batle d’Alcoi perquè esbrine la residència i el domicili actualitzat o el parador de Modesto Bernabeu, cambrer, “capitán que fue del ejército rojo, dando su segundo apellido”. Recordem que Modesto Bernabeu era el cap de l’acantonament on estava detingut Isidoro Montaner Tormo abans de ser assassinat.

El ram d’Atzeneta acaba amb el document 105, una diligència del secretari de la Causa General amb què comunica al fiscal instructor el contingut del document 104: el domicili de Modesto Bernabeu a Alcoi (“Frente San Juan, núm. 8-2º”), el seu segon cognom, Seguí, i que fa uns cinc anys que viu a la capital de l’Alcoià, “desde que fue puesto en libertad. Y presta el servicio en el bar La Peña, C/ Gonzalo Barrachina, nº 4”.

Per a saber què va passar amb els denunciats o encausats, hem d’acudir als judicis sumaríssims on esbrinarem les condemnes que van patir, és a dir, com van ser represaliats. I també sabrem exactament de què se’ls acusà, les denúncies i els denunciants i les sentències. Tot arribarà en el seu moment. Quant a les reconstruccions de la parròquia i de l’ermita, en trobarem els detalls en unes altres fonts, com ja he avançat.

Acabaré amb unes pinzellades sobre el mala pell de l’ontinyentí Quinzequilos, i amb una aproximació a com l’Església es va abocar des del primer moment a preservar la memòria dels capellans assassinats (víctimes ben visibles, identificables i identificades del moviment revolucionari) amb l’obra del Dr. José Zahonero Vivó, publicada el 1951.

I amb l’any nou, si Déu vol, començaré per esbrinar què va passar al meu poble natal, l’Olleria, també a partir de la Causa General.

Destrucció d’esglésies i objectes de culte a Atzeneta en la guerra d’Espanya (1) Per Bartolomé Sanz Albiñana

Document 96 de la Causa General-Ram Atzeneta d’Albaida

En l’estat número 3 de la Causa General-ram d’Atzeneta d’Albaida, el document 9 (de 20 de febrer de 1940) demana la relació de “tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de Iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos” que es pogueren considerar greus, sense comptar assassinats durant la “dominación roja”.

S’hi afirma que a Atzeneta, el setembre de 1936, “se destruyeron todos los altares de la Iglesia Parroquial y Ermita y la mayoría de imágenes y demás objetos del culto católico”, i que els sospitosos de participació en els fets són: R.A.A., V.M.S., J.G.(?), R.(?)S., P.(?)G., B.T.S., A.A.S., T.V.T., B.T.V., J.S.P., B.Q.(?), E.(?)B., i A.N.B. El signe d’interrogació indica que el cognom resulta il·legible en el document manuscrit. El nombre de sospitosos és, com poden veure, de tretze.

Òbric parèntesi. Per tal de no ferir els sentiments d’algunes o de moltes persones (no ho sé), de moment només indique les inicials de noms i cognoms. Quan arribe a tractar els judicis sumaríssims ja posaré els noms complets; no sols dels denunciats, sinó també dels denunciants. Tanque el parèntesi. De qualsevol manera, eixos noms apareixen en llistats de diferents investigacions a l’abast de tot el món, tant en paper com en línia.

El document, signat pel batle i pel secretari, aclareix que “todos están detenidos y la mayoría de ellos han sido ya juzgados”. He de reconéixer que he trobat dificultats d’entendre alguns cognoms, ja que la lletra manuscrita endimoniadament regular del secretari no facilita la lectura.

Tots els documents inclosos en l’estat número 3 ens ajudaran a entendre per quins delictes foren acusats i posteriorment empresonats, condemnats i castigats els represaliats pels franquistes. Crec que ja he dit en algun moment, i si no, ho dic ara, que durant els meus estudis universitaris a principis dels anys setanta (tardofranquisme) no ens van explicar mai aquest període de la història d’Espanya per motius obvis. Ens parlaven molt de l’imperi romà i de les diferents capes de les calçades romanes, i també de l’edat mitjana, però la guerra d’Espanya ni mencionar-la, ni una paraula. A més, els pares que van lluitar en el front, i els que van passar la misèria i la repressió, van quedar tan espantats i traumatitzats que van preferir no estendre’s massa en tot el que van viure i patir.

I jo, ara, tinc ja una edat en què sent necessitat, no de llegir estudis i tesis doctorals sobre la qüestió, sinó més aviat d’acudir als documents originals on puga fer-me una idea per mi mateix d’eixa guerra on tots van perdre i, alhora, deixar escrit un relat als meus néts sobre l’època que van viure els seus besavis. Però no un relat a la manera dels historiadors professionals, contant les grans batalles, sinó més aïna què passava en el dia a dia en la rereguarda: als pobles i cases durant la guerra i la postguerra.

Per a esbrinar les circumstàncies de les quatre morts violentes ocorregudes al terme d’Atzeneta durant el conflicte bèl·lic, el fiscal instructor va necessitar més d’un any i mig. Una vegada conclosa eixa fase, es va centrar en els denunciats pels delictes que se’ls imputaven. Així, del document 9 saltem al 77 (23 d’octubre de 1942), on el senyor Castro demana a l’ajuntament informació addicional de “todos los denunciados que figuran en el Estado núm. 3”, informació que el consistori ja havia remés feia un any (20 de febrer de 1941). Reclama aquestes dades per a la confirmació i rectificació dels noms que hi apareixen.

Tothom que consulte els documents originals coincidirà amb mi en la dificultat per a entendre la lletra manuscrita de l’estat número 3, amb diversos cognoms il·legibles. Crec que això mateix li passava al fiscal.

Pel document número 78 sabem que el fiscal demana als directors de la presó del partit judicial de Xàtiva i de la central de Sant Miquel dels Reis de València la situació dels reclusos V.M.S. i R.G.S. respectivament.

En el document 79 llegim, a més dels noms i cognoms, el domicili o parador dels denunciats. En un dels casos se’n desconeix el segon cognom i el seu parador, mentre que en dos casos sabem que es troben a la presó de Xàtiva o a la de Sant Miquel dels Reis. La resta tenen el domicili en carrers que mantenen el mateix nom hui en dia: Sant Vicent, Ànimes (dos), Sant Roc (dos), Puríssima, plaça del Calvari, Nou i plaça de l’Església. D’aquest llistat han desaparegut, sense cap explicació, els noms i cognoms de dues persones.

En el document següent, Castro demana als directors dels establiments penitenciaris esmentats per la situació dels dos reclusos abans mencionats. El cap de la presó del partit de Xàtiva contesta el 7 de novembre de 1942 que el reclús V.M.S. s’hi troba “a disposición del Sr. Juez Militar de Játiva-Ayora sujeto a procedimiento sumarísimo ordinario nº 1297-V”.

Quant al reclús R.G.S., el director de la presó central de Sant Miquel dels Reis escriu que “en la actualidad extingue condena de treinta años (muerte conmutada) impuesta por el Consejo de Guerra nº 4 celebrado en Valencia el 2 de noviembre de 1939 por causa nº 14438” (9 de novembre de 1942).

En la providència del fiscal instructor al batle d’Atzeneta de 7 de gener de 1943 (document 91), li sol·licita una relació dels ajuntaments, comissions gestores i juntes municipals constituïdes a partir del 18 de juliol de 1936, amb noms i cognoms, càrrecs exercits per cada membre, la residència actualitzada, data de nomenament o constitució, i una relació dels comités que es formaren “desde el 18 de julio hasta la liberación por el Glorioso Ejército Nacional, determinando el caracter político de cada comitè, personas que lo integraban o cargos que cada uno tenía u ostentava, quien nombrara o cómo se constituyó cada comitè, personas que lo integraban, fecha en que comenzó a actuar y fecha en que cesaron o dejaron de actuar”. També reclama la relació d’esglésies, ermites o capelles que hi havia al terme amb indicació de si han sigut incendiades o saquejades, si estaven obertes al culte al poble en general o si pertanyien a alguna entitat, orde religiós o persones particulars. I demana, si n’hi ha, fotografies de com estaven abans i després dels incendis, saquejos o destruccions.

Els documents 94 i 95 (de 3 de març de 1943) són molt importants, ja que contenen la relació sol·licitada d’ajuntaments, comissions gestores i juntes municipals, i la relació de comités constituïts entre 18 de juliol de 1936 “hasta la liberación por el Glorioso Ejército Nacional”.

El document següent dóna detalls valuosos: es tracta de la relació d’esglésies, ermites i capelles incendiades i saquejades al terme municipal. A l’església parroquial de Sant Joan Baptista foren destrossats tots els altars, la pila baptismal i la majoria d’imatges sagrades. Només es van salvar algunes imatges, vasos sagrats, ornaments i objectes de culte. En el cas de l’ermita del Santíssim Crist del Calvari, hi va haver destrosses a l’altar on es venera la imatge del Crist, que es va salvar, però la resta d’imatges sí que van patir atacs. No es van poder adjuntar fotografies dels temples, anteriors o posteriors als fets, perquè no n’hi havia.

Alguns dies més tard, el fiscal s’interessa per la situació del reclús B.T.S., i envia una providència al director de la presó de Sant Miquel dels Reis. També comunica al rector d’Atzeneta (document 97) que ha de comunicar la relació valorada de destrosses patides pels temples locals dedicats al culte: “incautaciones, sustracciones y daños realizados en bienes, objetos y efectos sagrados y dedicados al servicio de la Iglesia con valoración aproximada de ello, con el correspondiente informe”. Sol·licita que li envien, si pot ser, fotografies de l’estat dels edificis “antes de la revolución rojo-marxista y del en que quedaron después de ella”.

FELICITACIÓ de VICENT CREMADES

¡PAZ, PAZ, PAZ! (fELICITACIÓ de NADAL de DEME ORTE)

FELICITACIÓ de XIMO ADELL

Morts violentes a Atzeneta en la guerra d’Espanya: José Flores Benavent. Per Bartolomé Sanz Albiñana

En l’estat núm. 1 de la Causa General de València, Ram d’Atzeneta, apareix una quarta persona morta de manera violenta al terme. Es tracta de José Flores Benavent. Hi consta amb aquestes dades: té 40 anys, propietari, militant d’Izquierda Republicana, “alcalde de este pueblo durante el Movimiento” (sic), assassinat el novembre de 1936. No se sap qui el va matar i que el cadàver el van trobar per Carcaixent. Aquesta informació inicial es va completar i corregir posteriorment, a poc a poc, a mesura que avançaven les indagacions dirigides pel fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy.

Un detall que no havia esmentat fins ara és la salutació que, en moltes capçaleres dels oficis dels organismes oficials, apareix a l’angle superior dret o a l’esquerre i que serà una constant durant la major part de la dictadura: “¡Saludo a Franco! ¡Arriba España! ¡Viva España!”.

Ja hem assenyalat que el 20 de febrer de 1941, el batle i el secretari de l’Ajuntament d’Atzeneta, complint ordres emanades de les providències rebudes, remeteren complimentats al fiscal instructor els estats números 1, 2 i 3, i informaven de les exhumacions practicades al poble. Afegiren que “en este término municipal no se realizó ninguna inhumación fuera del cementerio”. Uns dies després, el batle i el secretari havien de notificar una relació de “nombres, apellidos y domicilios de las personas que por parentesco o conocimiento de los hechos, pudieran declarar aportando el mayor número posible de elementos de juicio sobre los asesinatos (…) y si tales asesinatos han sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”.

En el document 14, el batle informava el fiscal instructor que els assassinats de residents al poble havien estat denunciats, a excepció del referent a José Flores Benavent.

A continuació el fiscal instructor ordenà que Virtudes Flores Benavent (germana de la víctima) declarara davant el jutge municipal perquè manifestara tot el que sabera sobre la mort del germà. El 30 d’agost de 1941, el fiscal reclama al jutge que retorne complimentada la carta-ordre d’11 de març amb la declaració de Virtudes Flores Benavent i conteste si el decés de José Flores figura inscrit en el registre civil, “en cuyo caso se servirá remitir certificación del acta de defunción”. A finals d’eixe any, el fiscal instructor reclama la certificació d’eixa acta de defunció, ja sol·licitada el 3 de març i el 30 d’agost.

El jutge municipal contesta que la mort no figura en el registre civil del poble i que, segons manifesten els familiars, deu constar en el registre civil de Carcaixent o de Simat, terme on diu que va ser assassinat.

En el document 37, el fiscal instructor ordena als jutjats de Carcaixent i Simat de la Valldigna remetre certificat de defunció, i en el document 52 ordena al jutjat municipal d’Atzeneta que torne a cridar Virtudes Flores Benavent perquè informe de bell nou de tot el que sàpia del crim. La declaració es produirà el 7 de febrer de 1942. La declarant, de 54 anys, informa que el germà està soterrat al cementeri de València, que no sap qui el va detindre o assassinar, que la defunció no consta en el registre civil del poble, que no s’ha fet denúncia sobre l’assassinat, que el seu germà era llaurador, natural d’Atzeneta, de 35 anys, solter, fill de Pascual Flores Vidal, natural de Guadasséquies, i de Virtudes Benavent Sanz, natural d’Atzeneta. Observem que, en aquesta declaració, l’edat de José Flores no coincideix amb les primeres dades recollides en la Causa General.

En el document 55, el fiscal envia una providència al jutge de primera instància d’Albaida perquè incoe la inscripció en el registre de la defunció de José Flores.

El fiscal instructor, en el document 62 del 13 de maig de 1942, es planteja si Flores Benavent “merece o no ser considerado como caído por Dios y por España”. La seua filiació política el fa dubtar de si li correspon de ser inclòs en la relació de “caídos”. Així les coses, ordena al comandant del post de la Guàrdia Civil d’Atzeneta que faça les investigacions pertinents sobre les seues idees polítiques i les seues activitats durant el “periodo rojo” i amb anterioritat, així com les circumstàncies de l’assassinat.

En el document següent, de data 15 de maig de 1942, el comandant del post de la Guàrdia Civil d’Albaida informa que la víctima era “de ideas izquierdistas”, que va pertànyer a Izquierda Republicana i que en les eleccions de febrer de 1936 es va dedicar a la propaganda, féu mítings pels pobles del districte, i va ser batle d’Atzeneta fins al novembre de 1936 quan va morir. Explica que “actuó moderadamente”. L’informe afegeix que “fue asesinado por los mismos rojos” en el terme municipal de la Pobla Llarga, “suponiéndose lo hicieron por venganzas personales, però nunca por Dios y por España. Las autoridades de Puebla Larga podrían dar más detalles de su muerte.”

Cinc dies més tard, una nova providència del fiscal instructor ordena a la Guàrdia Civil de la Pobla Llarga investigar la significació política de José Flores, assassinat per veïns d’eixe poble en eixe terme municipal o el de Carcaixent, circumstàncies i persones que hi hagueren pogut intervindre per tal d’aclarir si es tracta d’un assassinat “vulgar” o per si Flores s’ha de considerar “Caído por Dios y por España”. Crida l’atenció l’interés del fiscal instructor a esclarir si havia d’haver estat inclòs en l’estat núm. 1.

En el document 65 (28 de maig de 1942) la Guàrdia Civil de la Pobla Llarga informa de la conducta politicosocial, en relació amb la Causa General, i de les circumstàncies de la mort del veí d’Atzeneta, “asesinado por las hordas rojas durante el periodo marxista”. Segons el report, aparegué en aquella població al voltant del 27 de novembre de 1936 “demostrando ser una persona de orden y presidente de Izquierda Republicana del distrito de Albaida”. En eixa data se’n va anar en direcció a València acompanyat d’un nebot (Pascual Flores Serra) veí d’eixa població, “siendo detenido en el mismo tren por elementos comunistas de esta población, llamados Pascual Pastor Higón, Francisco Castelló Guillen y Vicente Rivera Linares en unión con otros más de Carcagente (uno de ellos llamado Boscá)”. Tot seguit, oncle i nebot van ser conduïts al “Cuartel de Milicias de Carcagente” on van estar detinguts unes dotze hores. Més tard els dugueren al terme municipal de Simat de Valldigna, al Portitxol, entre la Barraca i Simat, on foren assassinats. Segons l’informe, el viatge de José Flores tenia com a objectiu salvar familiars seus de dretes, perseguits per elements rojos, sense donar-ne més detalls. La detenció dels acusats dels crims fou possible per la denúncia del factor de l’estació de la Pobla Llarga, Jaime Colomer Sáez. El comandant accidental del post de la Guàrdia Civil informa també que els individus que van intervindre en la detenció i assassinat de tots dos “han sido condenados a la última pena y ejecutados a excepción de Vicente Rivera Llinares, que se encuentra en la Carcel Modelo de Valencia a disposición del Sr. Juez Militar de Alcira y Jaime Colomer Sáez se encuentra en el Penal de San Miguel de los Reyes”.

En els documents 68 i 83 (aquest últim de 26 de novembre de 1942) es reclama al jutjat de primera instància i instrucció d’Albaida informació sobre l’estat d’inscripció de defunció de José Flores. El jutge instructor ha passat tot un any demanant-la i encara no té aquesta dada. En aquell moment, continua amb el dubte de si l’ha d’incloure en el còmput de “Caídos por Dios y por España”.

Finalment, el desembre de 1942 (document 84), el jutjat de primera instància i instrucció d’Albaida informa que s’ha inscrit en el registre civil d’Atzeneta d’Albaida la defunció de José Flores Benavent, i el lloc on va nàixer i va tindre l’últim domicili, segons consta en el tom 25, foli 6 v., núm. 19 de la secció corresponent. Seguidament, el fiscal Castro demana al jutjat d’Atzeneta la certificació de l’acta de defunció de Flores, la qual envia tot seguit el jutge Salvador Vayá Martínez. Hi diu que la inscripció de defunció es va fer el 9 de desembre de 1942 i que José Flores Benavent, de 35 anys, va nàixer a Atzeneta, fill de Pascual i de Virtudes, domiciliat al carrer de Sant Roc, núm. 15, llaurador, solter, que va morir al terme municipal de Tavernes de la Valldigna, al Portitxol, el 22 de novembre de 1936, “a consecuencia de asesinado por los rojos (…), recibió sepultura en el cementerio de Valencia (…). Se ignora si otorgó testamento”.

L’últim document en què es fa referència a José Flores, és el 88. En total són 18 els que en parlen, dels 105 de què consta la Causa General, Ram d’Atzeneta d’Albaida.

Insistic, perquè em crida molt l’atenció, en la perseverança del fiscal instructor a remetre incansablement providències on calguera (jutjats municipals i batlies, presons, Guàrdia Civil, etc.) per a esbrinar els fets i posar cada tessel·la del mosaic o trencaclosques al seu lloc exacte. Sembla que va ser el seu modus operandi en cadascuna de les actuacions derivades de la Causa General en què actuà.

En els pròxims escrits faré una semblança de dues persones diametralment oposades. D’una banda, faré unes pinzellades del temible Quinzequilos, un personatge que va sembrar de terror la Vall d’Albaida els primers mesos de guerra i, de l’altra, de com l’hagiògraf Dr. José Zahonero Vivó va engegar el seu treball pioner amb les biografies dels capellans assassinats titulat Sacerdotes mártires (Archidiócesis valentina, 1936-1939). Només a la Vall d’Albaida, hi va haver 25 capellans assassinats.

Morts violentes a Atzeneta en la guerra d’Espanya: Isidoro Montaner Tormo. Per Bartolomé Sanz Albiñana

 

Document 16 de la Causa General de València – Ram d’Atzeneta d’Albaida

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La tercera persona morta violentament que apareix en l’estat núm. 1 de la Causa General de València, Ram d’Atzeneta, és Isidoro Montaner Tormo. La breu informació que hi apareix és la següent: té dènou anys, és jornaler, de dretes, mort per ferides de pistola al cap el 17 de febrer de 1939 al Pla d’en Roda d’Atzeneta. Els assassins foren “unos soldados al mando del comisario Heras”, detingut més tard, segons notícies, a València.

El cas d’Isidoro Montaner és diferent de les morts violentes causades per elements descontrolats al començament de la guerra. Es tracta d’una execució sobre la base de l’acusació de deserció, castigada militarment amb la pena de mort. Del comissari Heras, en parlaré més avant.

En el document 16, el fiscal Castro demana al jutge d’Atzeneta que prenga declaració a Isidoro Montaner Tormo i a Maria Tormo Valle, pares de l’assassinat. En data 30 d’agost de 1941, el fiscal sol·licita informació sobre si el mort figura inscrit en el registre civil, “en cuyo caso se servirá remitir la certificación del acta de defunción”.

En el document número 35, el jutge municipal reprodueix l’acta de defunció, inscrita el 18 de febrer de 1939 davant Rafael Vañó Benavent (jutge municipal) i Juan Bautista Roses Ballester (secretari). Segons eixa certificació, Isidoro Montaner, de vint anys, domiciliat a l’Avenida 16 de Febrero (no figura el número), de professió llaurador, solter, “falleció en el sitio denominado Pla en Roda, el día diecisiete de febrero a las doce horas aproximadamente a consecuencia de lesiones cerebrales habiéndola presenciada como testigos Rafael Gimeno Sanchis y Juan Nácher Tormo, mayores de edad, vecinos de este pueblo.”

Paren atenció al nom del carrer on vivia: du el nom del dia en què es van celebrar les eleccions generals de 1936 (després dels dos biennis de la República), quan va triomfar la coalició del Front Popular. Em permet de suggerir un treball que hauran de fer les noves generacions atzenetines: esbrinar com han variat els noms dels carrers del poble al llarg del temps. A Atzeneta hi ha pocs carrers que puguen rebre el nom d’avinguda, per això crec que eixa Avinguda 16 de Febrer devia ser l’actual carrer d’Alacant, però caldria confirmar-ho.

El document 50 (de 15 de gener de 1942) recull la declaració de Maria Tormo Vaello, de 53 anys, mare d’Isidoro Montaner Tormo: “se encontraba prestando servicio en el ejército rojo al ser llamado su reemplazo del cual desertó escondiéndose en este pueblo y al empezar la busca de todos los desertores por las fuerzas acantonadas en este pueblo huyó el interfecto al monte siendo capturado y encerrado en el depósito municipal de este pueblo habilitado por el acantonamiento como prisión”. Ella, en saber on era el fill, acudí al cap de l’acantonament, de nom Modesto Bernabeu, d’Alcoi, perquè l’alliberara; però ell li respongué que “los que se encontraban detenidos tenían que pagar con dos tiros”. Així, el 17 de febrer de 1939 uns soldats i el comissari polític de cognom Heras se l’emportaren a la serra on l’assassinaren. En la declaració, la mare afegí que el fill estava soterrat al cementeri del poble i que ho havia denunciat davant el jutjat militar de València. No va signar la declaració per no saber fer-ho, “estampando la huella digital del dedo pulgar de la mano derecha”. En nom d’ella signa el jutge, de la qual cosa el secretari dona fe.

La mort d’Isidoro Montaner té lloc quan els republicans han perdut l’esperança de guanyar la guerra. En la dècada del 1950 les seues restes mortals foren traslladades al Valle de los Caídos, on fou soterrat per tenir la consideració de màrtir.

Després de la declaració de la mare, el fiscal instructor ordenà al jutjat d’Atzeneta que l’informara sobre els antecedents del comissari polític Heras: d’on era natural, el seu parador i el domicili actual amb la finalitat de poder localitzar-lo. Així mateix, va demanar informació a la batlia d’Alcoi sobre el parador i domicili en aquell moment de qui va ser capità de l’exèrcit republicà Modesto Bernabeu, qui exercia anteriorment la professió de cambrer.

En el document 60, la batlia d’Alcoi informa que no sap el parador de Modesto Bernabeu i, com que no en coneix el segon cognom, el donen per desconegut.

El 9 de juny de 1942 (document 67), el fiscal instructor reclamava al jutjat d’Atzeneta que contestara l’escrit de 4 de febrer on se sol·licitava l’ampliació de la declaració d’Isidoro Montaner Tormo (pare de l’assassinat) amb informació de tots els antecedents del comissari polític Heras per tal de poder localitzar-lo.

L’ampliació de la declaració del pare de l’assassinat es fa l’1 de setembre de 1942. En eixa sió afegeix que al comissari li diuen Rafael Heras Lapuebla, que és natural de Valladolid, que en anar-se’n d’Atzeneta fixà la residència a València, al carrer de Sorní, núm. 7, i “que este individuo fue detenido por el alcalde de Patraix, y según noticias continua detenido en la Carcel Modelo de Valencia.”

En el document 74, el fiscal Castro sol·licita al director de la Prisión Celular de València que li detalle la situació actual de Rafael Heras Lapuebla. L’11 de setembre de 1942, la direcció d’eixa presó informa que s’hi troba reclòs, “habiendo asistido a Consejo de Guerra de esta plaza en 21 de abril de 1942, ignorándose procedimiento y resolución recaída.”

 

Ja no apareix més informació del comissari polític Rafael Heras en la Causa General, Ram d’Atzeneta. Entenc que una vegada esbrinat el parador del comissari polític i que se li ha fet un consell de guerra, acaba la tasca del fiscal instructor.

Com es pot veure, la informació que tenim d’Isidoro Montaner Tormo, una persona que no pertany al clero, és molt breu. A banda del “recuerrdo piadoso” que l’Ajuntament d’Atzeneta i “jerarquías del Movimiento” van fer a aquest jove “modelo de jóvenes cristianos” juntament amb els dos capellans assassinats, no en tenim més dades. Sort que es publicà una estampeta-record, datada el 18 de gener de 1940.