Sarabanda, cant i ball prohibit, Escrit per Francesc Jover

Escrit per Francesc Jover
23 juny 2023

Podria ser veritat allò que deia algú; que la història és mestra de la vida. A més, pense que serà veritat, si és que n’hi ha alguna. Almenys, si que estic plenament convençut que té una gran força didàctica que caldria aprofitar. S’ha arribat a dir, i comparar, la història amb l’universitat: la universitat de la vida. Però, haurem de deixar que els filòsofs diguen la seva sobre el tema.

El que vull comentar hui és que a través de la història, el puritanisme i moralisme destrellatat i altament repressiu, en ocasions ha fet greus estralls al progrés, la llibertat i la cultura dels pobles. No em considere cap melòman, però sóc un habitual oient de la «Ràdio Clàssica» especialment dedicada a la música. M'adorm i em desperte sentint-la i gaudisc, no solament de la música en general, si no dels «romansets» que fan els conductors al voltant de diferents tipus de música, d’autors i circumstàncies. La ràdio està reinventant-se tots els dies omplint, no solament buits de soledat, també amples llacunes culturals.

Fa poques nits sentia uns comentaris sobre l’antic cant i ball de la Sarabanda. A més, transmeteren algunes peces d’època barroca d’aquest estil i altres actuals d’autors/res que sembla estan intentant recuperar-la. No he trobat referències concretes dels inicis a la Corona d’Aragó; però, si que algúns ha dit haver pogut nàixer a Andalusia i d’allí haver passat a molts altres llocs. De qualsevol manera açò no té tanta transcendència com en gastronomia té l’all i pebre, la «mentira» o els «tostons»; que encara està per descobrir on va nàixer.

Però anem al tema. Les lletres d’aquestes cançons sempre eren de sentit polític, cosa que a les forces vives generalment no els feia gens de gràcia. Però a més, també tenien principalment un sentit «descarat», és a dir: eròtic. Pareix ser que on més destacava l’erotisme era en els balls, on la coreografia i els gestos, tant d’homes com de dones, eren destacadament lascius.

Davant d’aquest fet els puritans, que sembla n’ha hagut sempre, van haver de prohibir-ho perquè ho consideraren immoral. La prohibició és prou primerenca segons aquesta cita de l’època renaixentista: «A 3 de agosto de 1583, mandan los señores alcaldes de la casa y corte de su majestad, que ninguna persona sea osado de cantar, ni decir, por las calles ni casas ni en otra parte el cantar que llaman de la zarabanda, ni otros semejantes. So pena de doscientos azotes y a los hombres de seis años de galeras y a las mujeres de destierro del reino».

Mirant en perspectiva la historia, pareix ser que en totes les èpoques han hagut actituds fonamentalistes i retalls de llibertat. Pareix ser que sempre han hagut grups o persones de poder que han marcat determinades línies roges que no s’havien de traspassar. Grups o persones (amb molt poder social) que han tingut un concepte concret de regles que consideraven úniques per conduir la societat. Tinc el dubte que no sé si consideraven que eren les millors, o que no n’hi havien altres. A més, era obligació de tothom seguir eixes regles perquè del contrari eren durament castigats. Diria que actualment al segle XXI encara queden algunes seqüeles.

Marcar una línia roja en política a l’època feudal no crec que siga molt destacable. Però, si que em mereixen algunes reflexions a la repressió tant primerenca del tema de la sexualitat. Perquè la base de tot aquest tema no em negareu que és el sexe. Pareix ser que el sexe és una cosa lletja i l’abstenció una virtut. No m'estranya gens ni mica el trauma que encara patixen algunes persones. Un dels plaers naturals de tot ser vivent, especialment del gènere humà, mai no ha caigut bé a determinats sectors. A més, quan es permeten és a traves d’unes condicions o regles tant limitades que no tots, generalment, estan disposats a seguir. Em dona la impressió que en certs rogles de creients s’han creat vertaders traumes. Una cosa tant natural com la mateixa vida que és de bades, sense discriminació de classe, que està a l’abast de pobres i rics, poden posar condicions? Segons el meu parer, no cal més que una condició: tindre seny, respecte i un sentit comú ben viu d’ètica i llibertat.

Això si; no podem negar a diferents grups socials o religiosos que apliquen determinades regles als seus correligionaris, perquè se suposa que han entrat en aquest grup per voluntat pròpia i han acceptat les seves regles. Però, voler aplicar aquestes mateixes línies roges als de dins i als de fora d’aquests grups no sembla massa democràtic. Així pareix ser que ha estat funcionant des de temps immemorials.

És curiós hui, que uns dels motius pels quals van arribar a prohibir aquests balls és que al ritme de la música botaven les persones i els pits de les xiques no estaven quiets. Un detall que em va fer recordar aquell escàndol dels anys 80 quan la TV va emetre aquella cançó i ball de la Sabrina Salermo: «Boys Boys Boys...», recordeu... Això no podia permetre’s perquè incitava al sexe, per la qual cosa no se si van tornar a emetre aquesta actuació de Sabrina.

Saber ara que al segle XVI van prohibir un ball que l’altre dia, finals del segle XX, encara escandalitzava a la nostra societat i els seus directors espirituals, ha sigut per a mi molt pedagògic. Hem arribat on hem arribat; però, haurem de conformar-nos? Que ho faça qui vulga i qui puga, perquè això te data de caducitat. Jo sempre reivindicaré més seny i més llibertat.

¿No seriem tots més feliços si visquérem envoltats d’una societat més respectuosa i tolerant? Puc equivocar-me, però pense que les manifestacions artístiques i lúdiques, siguen cants o balls, no han de tindre més limitacions que les estrictament estètiques. 

Francesc Jover

Últim curs a Montcada (XVIII): Totes les fotos conten alguna història (i 2). Bartolomé Sanz Albiñana

 

Promoció 1959-1971

El destí ha fet que contactara amb alguns companys que van començar el curs 1959-60 i, com que em trobe orfe dels companys del meu, m’han acollit i adoptat com a un batxiller un poc més jove que ells. M’han aportat un cabàs de fotografies del seu curs, revelades per ells, prova evident que l’afició a la fotografia ja s’havia consolidat al seminari.

També he tingut la sort que Ignacio Gironés (d’Ontinyent), de la promoció al·ludida, m’explicara detalls interessants sobre l’aparició d’un laboratori de fotografia al centre. Em conta que quan ell feia cinqué de batxillerat (curs 1963-64), va pensar de suggerir a don José Sambartolomé († 2021), el seu superior, la possibilitat de muntar un club d’aficionats a la fotografia, i va assentir. Ignacio tenia un germà, Lluís, professional de la fotografia que va regalar el material per al laboratori, de manera que el seminari no va haver de fer cap inversió especial. El laboratori es va ubicar en la part superior de la nova sala d’actes. Els aficionats a la fotografia hi revelaven els seus rodets i els positivaven en el temps lliure.

D’eixe nombrós curs van eixir una desena d’aficionats a la fotografia, i cinc o sis d’altres cursos. Gràcies a tots ells podem gaudir d’imatges d’aquell temps: sense les seues fotografies els nostres records estarien més difuminats i desllavassats. Jo recorde un tal Alcaraz que en feia als del meu curs, però no sé exactament de quin curs era ell.

Ignacio explica un parell d’anècdotes divertides al voltant d’aquell laboratori fotogràfic. El seu germà li va donar un grapat de revistes de fotografia passades i ell va demanar permís a Sambartolomé per a deixar-les a la cambra fosca. El superior va revisar primer les revistes, no fóra cosa que contingueren imatges pecaminoses amb algun escot atrevit que poguera enervar el desig. Però si Sambartolomé es va desbaratar, va ser perquè ja estaven censurades. Ignacio va jurar que ell no havia sigut el censor, sinó el germà. Evidentment, Sambartolomé no el va creure. I tenia tota la raó. No oblidem que, per aquells dies, la trompeta conclusiva del Concili Vaticà II encara no havia sonat amb nitidesa i, per tant, qualsevol mesura dissuasiva es quedava curta.

La segona anècdota té a veure amb una ràdio galena. De tant en tant, segons conta Ignacio, es feien escorcolls als armaris de les habitacions, semblants als de la mili. A saber què hi buscaven. La bona qüestió és que a ell no li van trobar mai ni la ràdio ni les fotos censurades perquè ho tenia tot ben amagat en un parell de capses de paper fotogràfic amb una alarmant indicació: “Material fotográfico. No exponer a la luz”.

Gràcies a Joan Llopis per les fotos que ha aportat: inoblidable la del claustre de professors del curs 1964-65, amb l’arquebisbe Olaechea, de perfil, al final del seu mandat. Les fotos que han recollit gent com José Ángel Benito, Enric-Miquel Cuñat, Ignacio Gironés, José Micó, Manuel Molins i altres que oblide, tots del mateix curs, són extraordinàries, gràcies a les quals tenim retalls de com era el dia a dia en aquell internat. No són les fotos oficials que estem acostumats a veure en les il·lustracions dels llibres: fotografies de gran qualitat en mans de professionals de l’època, fotos que volien ressaltar sobretot la majestuositat d’aquell immens edifici “considerado por algunos sacerdotes casi como antitestimonio de la iglesia valentina”, i que, amb amplitud de mires, i vistes les coses amb la distància temporal necessària, s’entén que és fruit d’un determinat moment històric, d’una mentalitat eclesial determinada i resultat de l’afany de “su principal promotor y realizador, el incansable arzobispo Olaechea”.

Quan fem fotografies volem, d’alguna manera, atrapar el temps. Segur que existeixen tractats teòrics on s’indaga el motiu pel qual en fem contínuament, però eixe no és l’objectiu d’aquestes línies. Gràcies a eixa afició tenim instantànies de les primeres promocions del Seminari de València amb seu a Montcada, és a dir, a partir de 1948. Les fotos que m’ha aportat, per exemple, Enrique Herrero, de la promoció 1949-61, són úniques, i més si tenim en compte les circumstàncies d’aquells anys de penúries en què una maquineta de fer retratos era un luxe estrafolari i innecessari, fora de lloc.

Promoció 1949-1961

El mateix Herrero suggereix que potser les va fer el seu condeixeble Ricard Puig —fill del periodista Terenci Puig—, o algun fotògraf amic de Ricard. Per cert, Ricard Puig, segons Herrero, va ser l’introductor del bàsquet al seminari “en aquell camp de cendra que estava al costat de la piscina”.

Ricardo Puig, el primer per la dreta, a la gatzoneta

Llàstima que jo no estiga qualificat per a fer unes pinzellades dels esports que s’hi practicaven, i que, per les fotos que conservem, tots els cursos jugaven a futbol, bàsquet, handbol, frontó, natació, etc., sense oblidar les olimpíades que s’hi feien per les festes de la Immaculada.

Recordar i contar episodis de la memòria personal és com espolsar-se un fragment de temps de damunt i, en fer-ho, quedar alliberat. Recordar i escriure és descarregar la consciència, soltar àncores i posar rumb a mar oberta.

Fins al 1972, a vint-i-un anys, no vaig tindre la meua primera càmera fotogràfica: una Kodak Instamàtic. Deu anys després, una Nikon. La vida dels meus fills està en eixes càmeres:

When I think back on all the crap I learned in high school

It’s a wonder I can think at all

And though my lack of education hasn’t hurt me none

I can read the writing on the wall.

 

Kodachrome

They give us those nice bright colors,

Give us the greens of summers,

Makes you think all the world’s a sunny day, oh yeah.

I got a Nikon camera,

I love to take a photograph,

So mama, don’t take my Kodachrome away
So mama, don’t take my Kodachrome away

So mama, don’t take my Kodachrome away

(Paul Simon, “Kodachrome”, 1973)

  

Quan pense en tot el fem que vaig aprendre a l’institut
És un miracle que puga pensar,
I encara que la meua manca d’educació no m’ha danyat
Sé llegir què hi ha escrit en la paret.
Kodachrome
Ens dóna uns colors brillants,
Ens dóna els verds dels estius,
Et fa pensar que tot el món és un dia assolellat.
Tinc una càmera Nikon.
M’agrada fer fotos.
Així que, mare, no t’emportes la meua Kodachrome,
Mare, no t’emportes la meua Kodachrome,

Mare, no t’emportes la meua Kodachrome….

Bartolomé Sanz Albiñana 

 

 

 

 

 

Últim curs a Montcada (18): Totes les fotos conten alguna història (1). Bartolomé Sanz Albiñana

 

 

No sé per quin motiu, cada vegada que m’encante mirant una foto de la meua adolescència em ve al cap una cançó de Rod Stewart de principis dels setanta titulada “Every picture tells a story” (Totes les fotos conten una història).

M’abelleix veure les poques fotografies que tinc de la meua infància, i gràcies que a ma mare li agradava que me’n feren! Ella mateixa posava del seu puny i lletra, al revers de cadascuna, l’edat que tenia. No tinc records de quan em van fer la majoria de les fotos d’eixa època. És un llegat en blanc i negre, quasi mut. Crec que comencí a tindre ús de raó per l’època de prendre la primera comunió. A partir d’aleshores ja em veig caminant d’un lloc a un altre, sobretot al votant dels deu o onze anys. A partir d’eixa edat, amb el canvi radical d’escenari que suposa l’entrada al seminari, la meua vida canvia i els records estan més assentats.

Del meu pas pel seminari conserve vint-i-dues fotos en blanc i negre dels sis cursos que hi vaig estar. Poques, dels primers cursos, i més nombroses dels últims. Totes en blanc i negre: el color encara no havia arribat, almenys als aficionats.

Si en tinc més de l’últim curs és perquè eixe any el bon amic José Manuel Savall Muñoz (d’Oliva, encara que vivia a València) tenia una màquina de fer fotos, i ens en feia quan li ho demanàvem o quan li passava pel cap. No recorde cap altre company del meu curs amb una càmera entre mans. Ell em va fer la fotografia en l’habitació tocant la guitarra, o assegut a l’eixida al pati del tercer pavelló imitant alguna postura de Joan Manuel Serrat aquells anys. “Me la van regalar quan em voltaven / somnis dels meus setze anys, encara adolescent, / entre les meves mans que tremolaven / jo vaig prendre ben fort aquell joguet” (“Una guitarra”, 1967).

Repasse les fotos i veig que la majoria tenen a veure amb alineacions de la selecció de futbol del curs, representacions teatrals, assajos musicals i excursions. No en tinc cap resant en alguna capella. Curiós. I m’hauria agradat bona cosa de tenir-ne alguna cantant, a la catedral de València, un motet de Tomás Luis de Victoria en algun ofici de Setmana Santa, aquells anys en què formava part de la Schola Cantorum sota la direcció de don Paco Monfort.

No en tinc tampoc en sotana, prova evident que la meua promoció ja no en portava durant els anys adolescents. Així que puc dir, sense por d’equivocar-me, que hi ha moltes diferències entre el meu curs i el curs, posem per cas, de la promoció 1959-1971, quatre per davant del meu. Eixe curs, com ja he assenyalat altres vegades, era molt actiu en tots els camps culturals imaginables: la fotografia no era una excepció.

Per Internet es poden trobar moltes imatges d’aquell lloc; n’hi ha de molt bones, fetes potser per algun fotògraf professional a qui devien encarregar un treball meticulós amb finalitat promocional o propagandística. No tinc cap fotografia de grup del meu curs, però n’he vist d’altres cursos, prova evident que se’n feien. Tampoc no he vist cap orla com les que es fan hui en dia a col·legis i instituts en acabar l’ESO o el batxillerat. He vist una mena d’àlbum de cromos, corresponent a la campanya escolar pro-seminari, precisament del curs 1959-60, que probablement jo mateix degué omplir, i que inclou fotos dels accessos al seminari, vistes exteriors, fases de la construcció, la col·locació de la primera pedra de l’església i la benedicció feta pel nunci del papa. També el seminari per dins (capella major i capelles de les comunitats, aules, biblioteca, gabinet de ciències naturals, menjadors, dormitoris comuns i habitacions individuals, etc.), patis interiors i passejos, instal·lacions esportives, gimnàs, piscines, etc. En aquella campanya hi havia premis per a les escoles i xiquets i xiquetes que hagueren completat l’àlbum i resultaren agraciats en el sorteig fet al palau arquebisbal el primer de juliol de 1960. Hi havia una trentena de premis que anaven des d’una màquina d’escriure marca Hispano-Olivetti a una ploma Parker, passant per balons de reglament o beques en colònies d’estiu. També recorde un altre àlbum de cromos amb fotogrames de la pel·lícula de Pedro Balañá “Seminario”, amb un seminarista que observa una xica pel badall d’una persiana valenciana i que no sé exactament què pensa. On guardaria ma mare eixos àlbums?

      Bartolomé Sanz Albiñana 

 

Últim curs a Montcada (17): Els llibres d’espiritualitat.Bartolomé Sanz Albiñana

 

A veure si açò queda clar. El seminari menor de Montcada on vaig adquirir una bona educació secundària, tot i estar classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de grau superior a finals del curs 1966-67, i on s’impartien les mateixes matèries o més que en qualsevol altre col·legi privat o institut públic, no deixava de ser un seminari. És a dir, una institució eclesiàstica que prepara joves per al sacerdoci. Dit açò, tot el món comprendrà, sense gaire esforç, que aquell organisme on vaig (con)viure sis cursos i quinze dies als anys seixanta tinguera un fort vessant espiritual, com no podia ser d’altra manera.

A banda d’haver de confessar-me cada vuit dies, d’entrevistar-me amb el pare espiritual de torn almenys una vegada al mes i d’assistir a missa diàriament, els seminaristes teníem diversos llibres de lectura que guiaven la nostra vida espiritual. Això no significa que estiguérem tot el sant dia amb eixe tipus de lectures entre mans.

 

Els alumnes del seminari menor teníem, per començar, el Cantoral diocesano de José Climent Barber, i un llibre d’oracions titulat Prácticas de piedad, la primera edició del qual era de 1912. Aquest segon llibre contenia pregàries per a cada moment del dia, per a cada època de l’any litúrgic, per al Papa, per tots els sants haguts i per haver, i fins i tot hi havia una fórmula per al vot de castedat que, molt sensatament, podia fer-se per un dia, una setmana, un mes, un any o per sempre. Donada la importància d’aquest vot, no havien de fer-lo els alumnes de batxillerat (nomenats allí llatins) i els filòsofs sense el consell i permís expressos del seu confessor i del seu director espiritual. No sé bé si el clero secular estava obligat a fer més vots a la manera que ho feien els frares caputxins del meu poble (clero regular), amb hàbit marró fosc i un cordó blanc amb tres nucs.

 

Els caputxins són una variant dels franciscans. Un dia se’m va ocórrer de preguntar al pare Esteban —després pare Francisco García Sáez— el significat d’aquells tres nucs. Em va dir que significaven els tres vots de castedat, obediència i pobresa a què aquella orde estava sotmesa. Òbric un parèntesi: arran de les denúncies presentades els últims temps contra ministres de l’Església pels abusos sexuals comesos contra xiquets i xiquetes innocents des de qui sap quan, ja sé que vostés m’agrairan de no entrar en més detalls sobre els atemptats contra eixe primer vot. No es preocupen: no hi entraré. Tanque el parèntesi. Punt i a part.

Bé, tornem a les oracions. No en resàvem cap d’estranya ni medieval, encara que estigueren incloses en aquell llibret verd amb tapes d’hule. Si haguérem resat totes eixes pregàries a què em referia adés, no hauríem fet altra cosa, i les vint-i-quatre hores del dia s’haurien quedat curtes. Jo, no sé per què ja des d’acòlit, era molt devot de l’octavari per la unió de les esglésies cristianes: m’entristia i no entenia bé per quin motiu catòlics, protestants i ortodoxos anaven sarpa a la grenya, cadascú a la seua. Fa uns anys, després d’assistir a una missa ortodoxa en un monestir grec i de besar al final les icones del Crist Pantocràtor, de la Mare de Déu o Mare de Déu de Theotokos i d’algun sant bizantí com fan en els ritus orientals, el pope em va explicar mentre em mostrava el monestir excavat en la roca que érem els catòlics romans qui ens havíem separat de la vertadera Església el 1054 (cisma d’Orient) i que ells havien continuat com abans. Ja veuen: tothom vol tindre la raó i exercir l’autoritat i el poder, i així no es pot anar enlloc.

 

El Seminari Major, per la seua banda, tenia uns altres llibres, més adequats a la seua edat: el Liber usualis, amb cants gregorians, i les Horae diurnae. Els dos seminaris compartien el Missal, que no recorde bé si era només en llatí o bilingüe llatí-castellà. Eixe era el nostre marc espiritual bàsic pel que fa a llibres pietosos abans del Concili Vaticà II, fa vora seixanta anys. En valencià, és clar, no en teníem cap, i només recorde que cantàvem l’himne de Romeu a la Mare de Déu dels Desemparats “La patria valenciana”:

La Patria Valenciana s’ampara baix ton mant,

¡Oh Verge Subirana de terres de Llevant!

La terra llevantina reviu en la Capella

Al fervós homenaje de pur i ver amor

Puix sou la nostra Reyna i vostra image bella

Pareix que está voltada de magic resplandor.

La rosa perfumada, la mística açutcena… (sic).

Però com a llibres d’espiritualitat, jo entenc tots aquells que al llarg dels sis cursos hi vaig llegir en les hores de meditació abans de la missa: uns vint minuts diaris. Eren llibres de lectura espiritual i de suport a la meditació recomanats pels pares espirituals en les entrevistes personals, ja que no recomanaven mai un llibre per a tota una comunitat; dit amb altres paraules: cada ovella tenia el seu pinso. Jo crec que llegíem aquests llibres particulars amb la idea que, posats a meditar, els nostres caps no pensaren en la mona de Pasqua, que és el que sol passar quan et diuen que és temps de meditació o reflexió.

Una vegada a la setmana, en comptes de meditació individual o lectura d’algun d’aquests llibres recomanats, el pare espiritual de la teua comunitat, formada per dos cursos, feia una plàtica, que era una mena de sermó curtet centrat en algun punt de la doctrina cristiana. Molt esporàdicament apareixia a fer la plàtica un pare espiritual d’una altra comunitat: u sempre para més atenció a una xarrada quan el conferenciant és nou. Jo coneixia de vista, de veure’ls pels corredors, tots els superiors i pares espirituals no sols dels llatins sinó també dels filòsofs i teòlegs. Sis cursos donen prou de si per a interioritzar les seues fisonomies, imatges i moviments. I ara que mencione la paraula “imatges”, he de dir que quant a imatges religioses, era un lloc més aïnes protestant: de la Mare de Déu, per exemple, només recorde la Immaculada de Vicente López, la Immaculada de Ribalta i l’escultura de la Immaculada de Vicente Rodilla Zanón (1901-1971), germà del Rector, coneguda com La Musculosa, situada en els passejos entre el frontó i les piscines.

 

Conserve un parell de llibretes de meditacions i plàtiques de quan feia segon i tercer, és a dir, aquell temps en què jo era un bon xiquet i el dimoni encara no m’havia marejat amb cap temptació. No sé si devia ser en quart quan les temptacions del dimoni van començar a apartar-me del bon camí i finalment llançar a perdre els meus ideals, els meus projectes inicials.

Açò dels llibres d’espiritualitat és molt fàcil d’entendre: no té cap misteri. De la mateixa manera que u va al metge quan està malalt, i aquest, després d’un reconeixement, et dóna un tractament amb unes medicines que milloren la part del cos afectada, nosaltres, a més del metge don Emilio, que sempre ens donava una aspirina després de la visita tinguérem què tinguérem, també teníem uns metges de l’ànima: els pares espirituals. Don Modesto Guanter en primer i segon, i don Antonio Lagarda († 2022) en tercer i quart. En teoria, en cinqué i sisé degué tindre don Jesús Marqués, però a penes el recorde: no sé si és que amb l’entrada en vigor del Concili Vaticà II s’havia flexibilitzat allò de l’entrevista mensual amb el pare espiritual. O potser jo començava a passar un poc de tot aquell muntatge d’actes de pietat amb oracions de matí i de nit, missa, visita eucarística, sant rosari, benedicció amb el Santíssim, sabatina, plàtica, retir espiritual, exercicis espirituals, novenari de la Immaculada, festa de sant Tomàs de Villanueva i mes de Maria i del Sagrado Corazón. Crec que no oblide res.

Totes les lectures havien d’estar sempre orientades per superiors i pares espirituals: “Firma sit lex quae prohibetur ut diaria et commentaria… in manibus alumnorum seminarii libere non relinquantur”, de tal manera que diaris i revistes no pogueren circular lliurement en mans dels alumnes del seminari. Pareixia el segle XIX, però eren els anys seixanta del XX! La primera meitat d’eixa dècada, tot s’ha de dir, va ser molt diferent de la segona. La celebració del Concili Vaticà II va provocar molts canvis i una ruptura amb el passat.

Jo llegia revistes musicals (El Musical, Fans…) sense demanar permís a ningú, ja que necessitava descansar de la tensió constant que suposava l’estudi de les matèries acadèmiques i la lectura dels llibres d’espiritualitat. Ah, i en cap moment em va passar pel cap d’endur-me El Lazarillo de Tormes o El Buscón de Quevedo a la capella per a avançar un poc en el llistat de lectures prescrites que tenia en literatura espanyola. No sé jo si don José M. Belarte (el nebot) i els pares espirituals estaven coordinats a l’hora de manar lectures. Els dos últims cursos, el llibre dels Salms de l’Antic Testament, en castellà, és clar, em va fer molta companyia i encara el llig: “Escolta el meu clam, Déu meu, / estigues atent a la meua súplica. / Des d’una terra llunyana t’invoque; / el meu cor defalleix” (Salm 61).

 

Ara, al final de la vida, pense que amb la quantitat de llibres d’espiritualitat llegits aquells anys hauria de ser sant en vida. Però veig que cada dia que passa sóc més pecador. Un dia hauré de fer-me l’ànim seriosament: oblidar durant vint-i-quatre hores el telèfon mòbil i posar-me a fer un retir espiritual com el que féiem aleshores, i llegir algun d’aquells llibres d’espiritualitat, que falta em fa, com ara Palabras cristianas de Charles Peguy o Una religión para nuestro tiempo de Louis Evely. Segur que hi trobe coses interessants. Reconec que allò de meditar estava molt bé perquè, amb el ritme tan frenètic de cada dia, el meu cos no s’assossegava fins que no sonava el timbre del descans i el mític “gran silenci del seminari” no s’apoderava dels tres pavellons i no se sentia una mosca.

Bartolomé Sanz Albiñana 

 

 

Retalls fragmentaris (i 2) Bartolomé Sanz Albiñana

 

Des del principi el cinema havia estat font de pecat: eixe era el motiu pel qual el rector del meu poble consultava la qualificació moral dels espectacles en aquell llibre negre de tapes dures titulat Guía de películas estrenadas 1939-1959, ja que d’aquesta manera s’estalviava en les confessions allò de “he tenido pensamientos impuros”. A Montcada, el Rector Rodilla havia delegat la seua autoritat censora fílmica en l’equip de pares espirituals.

 

Posat a besar la mà del rector del poble cada vegada que el veia pel carrer en senyal de submissió i obediència, al Seminari de Montcada em va estranyar que no l’haguera de besar mai a ningú: ni superiors, ni pares espirituals, ni professors. Encara com!

Quan dormíem en dormitoris comuns (els tres primers cursos en el meu cas) hi havia un llumet entre els vàters i les dutxes que quedava encés tota la nit per si algú n’havia de fer ús. No vaig sentir a parlar mai de cap cas de robatori en el meu curs.

 

Si incorríem en alguna falta de disciplina, la corregien amb un castic. No anar al cinema era per a qualsevol de nosaltres el pitjor de tots els castics, ja que ens havíem de quedar a l’aula d’estudi fent deures o llegint o copiant un muntó de vegades “No volveré a hablar durante la hora de estudio”, per exemple.

Encara que estava prohibit de menjar fora dels menjadors, de tant en tant véiem algú traure de la maleta un tros de xoriço, de formatge o de sobrassada embolicat amb paper d’estrassa i pegar-li un mos: jo sempre ho vaig fer al menjador, on tenia el meu pot de Cola-Cao davall la taula al costat del tovalló. Em feia oix veure algú amorrar-se al pot de llet condensada La Lechera (no vaig poder mai amb ella). Ma mare, com totes les mares, patia per si passava gana, però no en vaig patir mai. Sí que esperava amb il·lusió un tros de coca de llanda feta per ella i l’àvia Teresa, i unes barretes de xocolata que m’arribaven quan rebia la bossa de la roba neta. Menjar la coca amb xocolata m’acostava a casa, a la meua família, a la meua germana.

Dormia encara en dormitoris comuns quan un dia vaig llegir en una revista molt grapejada que Marilyn Monroe s’havia mort en prendre’s més pastilles del compte: d’eixa notícia vaig aprendre que no havia d’ingerir més pastilles de les que el metge em receptara.

Podia anar a parlar amb el superior i el pare espiritual i visitar el metge quan volia, però sempre fora de l’horari de les classes lectives. Uns em prestaven llibres i uns altres em donaven medicines, així que l’ànima i el cos els tenia alimentats. No em podia queixar de res.

 

 

Els primers cursos no teníem biblioteca: no recorde bé d’on ampràvem els llibres (molts d’Emilio Salgari, això sí). Al tercer pavelló teníem una biblioteca decent, amb prou llibres i revistes actuals. Evidentment, al Seminari major hi havia una biblioteca respectable, però els alumnes del menor no hi podíem entrar. Jo sempre he cregut que Jesús Marcial Conill Sancho, sense dubte l’alumne més intel·ligent del meu curs, tenia un salconduit especial per anar-hi. Per què? Perquè els seus resums dels llibres de lectures obligatòries que ens manava don José María Belarte (el nebot) estaven a anys llum de la resta dels mortals, i dubte que els alumnes de Filosofia i Lletres els pogueren tindre tan ben fets i documentats. Per algun motiu Jesús Sancho (casat amb la filòsofa Adela Cortina) és catedràtic de Filosofia Moral i Política en la Universitat de València. I ara que he nomenat Belarte, que havia estudiat a Roma, aquest professor no ens va nomenar mai l’Index Librorum Prohibitorum: prou que va fer d’incloure La Celestina i El Lazarillo de Tormes entre les lectures obligatòries que havíem de fer, prou.

Ara que ho pense amb més tranquil·litat, no hi havia bancs enlloc, tret dels del de la capella de la comunitat formada per dos cursos o els de la capella major: ni als patis, ni als corredors, ni a les avingudes de xops, ni als camps d’esports. Curiós. Sempre estàvem en moviment, com el “panta rei” d’Heràclit.

De l’últim curs a Montcada, don Vicente Castañer era l’únic que recorde que encara resava les oracions del breviari romà, el llibre litúrgic que conté els salms de l’Antic Testament, himnes, lectures, oracions, etc., que se reciten en l’ofici diví o litúrgia de les hores de l’Església Catòlica. Don Vicente era un mag de la gestió del temps: ens feia la classe de llatí o de grec, esmorzava, fumava un cigarret i llegia el breviari en l’hora de classe. Un cas únic, un bon professor. No sé qui em va dir que també va impartir llatí en la Facultat de Filosofia i Lletres.

Al meu poble, l’últim prevere que vaig veure amb el breviari entre mans va ser don Antonio Cerdà Talón († 1967). Quan no llegia el diari Ya, llegia la revista Ecclesia i a continuació el breviari. El clero que hi va venir després no llegia res de tot això: en un parell d’anys tot va canviar a una velocitat de vertigen. Vagen vostés a saber, després de més de cinquanta anys, què lligen els preveres actuals. Ah, i quan jo ja tenia prou ús de raó (encara es diu així?) vaig esbrinar que la majoria de rectors seculars eren més aïnes funcionaris sacerdotals, però que en comptes de treballar per a una conselleria treballaven per a algun dels molts departaments de l’arquebisbat. No resulta estrany, per tant, que el Seminari captara els qui destacaven per tal d’encarregar-los altres missions: funcionaris arquebisbals (crec que es diuen curials), ampliació d’estudis a Roma, Munic, Lovaina, l’Angelico, la Gregoriana, Salamanca, etc., o superiors, professors, càrrecs administratius…

Com a tot arreu, hi destacava gent, és clar, però molts només aspiraven a ser rectors de poble, simples “párrocos” destinats a una parròquia a administrar sagraments: batejar, donar la comunió, fer misses, pernoliar, etc. A finals dels seixanta, la vida dels aspirants a ser consagrats sacerdots de Crist no era gens fàcil, i molts, que no pogueren resistir les temptacions del món, van abandonar eixe camí. Es van oblidar allò de “Tu es sacerdos in aeternum…” i van penjar la sotana “per a viure d’acord amb la seua consciència”. Alguns d’ells van tenir més d’una topada amb l’arquebisbat a causa de les seues iniciatives i la seua manera de pensar. Dit amb altres paraules: la jerarquia eclesiàstica no els ho va posar gens fàcil; és més: alguns van ser perseguits com si es tractara de gent dolenta o delinqüensts. Em ve al cap el calvari que va sofrir don Luis Francisco Marco Benlloch (1936-2021), el meu primer professor de llatí.

Els meus últims anys a Montcada mantenia contacte amb el món per correspondència: masculina i femenina, encara que els coste molt de creure. I recorde que ja no m’obrien les cartes com els primers cursos. No sé bé si és que finalment s'havien obert les portes  o si els dirigents de FACUSA (Fábrica de Curas, Sociedad Anónima) havien tirat la tovallola.

Faig un esforç per a identificar algun company que exercira en el meu curs un magnetisme especial, un líder, i no de me n’apareix cap. Si més no, sobre mi. Era un curs prou normal: tres o quatre que hi destacaven i la resta normal-normal.

Sempre vaig considerar el pare espiritual don Antonio Lagarda († 2022) l’home adequat per a dirigir la meua vida espiritual: podia confiar en ell i abocar-li els meus secrets, els dubtes més íntims, les meues temptacions, remordiments i frustracions. Pel que fa als enamoraments juvenils, els vaig portar amb total secretisme i no li’ls vaig mencionar, no fóra cosa que em reprengueren i em castigaren sense deixar-me anar a casa els caps de setmana que em pertocaven. Això sí que no! A més, què podia saber aquell sant baró de l’amor que no fóra l’amor a la Puríssima? Però reconec que amb Lagarda em notava en bones mans: difícilment ningú et pot transmetre espiritualitat si no en té i no la viu. Per a mi, Lagarda era un model a imitar a la meua edat, un home bo, que a més sabia matemàtiques.

M’agradava complir les obligacions. Això sí, confesse que no ho feia en un grau excessiu: no era cosa de cridar massa l’atenció. En fi, aquestes són algunes de les vicissituds d’un xiquet dels anys seixanta destinat a ser vidrier, seguint la tradició paterna, però que per coses de la vida va deixar el poble amb aquella crida inicial que es deia vocació (“Veniu amb mi i vos faré pescadors d’hòmens”, segons Mateu 4:19), i que finalment el portarien a empreses que ni ell mateix podia somniar quines serien.

Bartolomé Sanz Albiñana 

 

 

Retalls fragmentaris (1) Bartolomé Sanz Albiñana

  

Deia l’escriptor italià Italo Calvino (1923-1985), “In tanti anni uno cambia, e cambiano anche i nostri ricordi, i ricordi de come era uno”, és a dir, “En molts anys u canvia, i els nostres records també, i els records de com era u”. I de nou em ve al cap l’apotegma del filòsof presocràtic Heràclit que deia “Tot flueix, tot està en moviment i res no dura eternament”. Tot seguit, el professor de filosofia ens explicava que ningú no es pot banyar dues vegades en un mateix riu (vos en recordeu?), perquè encara que aparentment el riu és el mateix, els seus elements (la llera, l’aigua que corre…) han canviat. El canvi és la constant de la vida, ja que aquesta representa una transformació incessant. Canvien de la mateixa manera els records cada vegada que els evoquem? Aquesta pregunta me l’he feta moltes vegades.

Escriure records —fuig de fer servir les expressions com “escriure memòries” o “fer confessions” per considerar-ho massa ampul·lós— a una edat en què encara puc demanar a gent que evoque noms, anècdotes, llocs i vivències, o contrastar tot això amb altres, serveix per a trenar capítols autobiogràfics on apareixen situacions que han marcat la seua vida, una vida no massa diferent de la de molta altra gent.

Açò que escric, ja ho sé, és la sota, cavall i rei d’una baralla de cartes o, si prefereixen, els acords de tònica, dominant i subdominant que apareixen en qualsevol melodia o cançó de la música occidental. Però fins i tot per a poder fer-ho en unes condicions mínimes, he de seure i agafar una llapissera o teclejar en un ordinador abans que tot siga un reducte de boires i ombres. En tots dos casos m’he d’enfrontar, en silenci, a eixa mítica soledat de qui escriu davant el full en blanc.

Repasse de forma desordenada les empremtes de la meua vida infantil i juvenil. En aplegar a la Universitat de València, els meus records es difuminen i de nou hauré de recórrer al record dels professors, de les matèries estudiades amb més o menys profit, dels llibres llegits, de la situació política del moment, de les relacions sentimentals i els embolics amorosos, etc. Tot això és el fil conductor que fa possible la reconstrucció de l’existència. De la meua, si més no.

Mire arrere i veig totes les aules d’estudi per on vaig passar des de menut, i done gràcies a Déu que no foren llocs de treball repetitiu i explotador on u era una peça d’un engranatge o d’una cadena de muntatge. Recorde el temps en què algú de nosaltres era el responsable de mantenir l’orde a l’aula i posar faltes a qui parlara o s’alçara del seient. Em veig botant la tanca que dóna a la carretera i vies del trenet que van a Bétera per a recollir-hi el baló que ha caigut mentre jugàvem un partit de futbol. Em veig fent salts de longitud als fossats d’arena a l’altra banda dels vestidors de les dues piscines. Recorde els torns de parar i llevar taula, però no de rentar plats ni d’eixugar coberts. Em veig passejant i xarrant en grups per les avingudes de xops (les parelles eren sospitoses, recordeu?), jugant darrere del frontó per davall dels pins. Camine amb l’ordenació en doble renglera per a anar a dinar o sopar o a la capella major (sabatina, els dissabtes abans de sopar, i missa major, els diumenges de matí). Em veig fent-me el llit, arregussant l’habitació, i també seguint les normes estrictes quant al contacte dels dos seminaris a l’interior dels pavellons.

Quan els últims cursos ens van permetre de resar el rosari passejant pels patis i avingudes en comptes de fer-ho a la capella, va ser quan vaig descobrir la devoció real que tenien la major part dels meus companys per aquell rés marià repetitiu: de sobte, de l’Avemaria vam passar a repassar les alineacions de futbol de primera divisió i a discutir si els Beatles eren millors o pitjors que els Rolling Stones. Sense escarotar-nos ni alçar molt la veu, és clar.

M’hi veig assajant —amb veu de tiple primer— algun motet de Tomás Luis de Victoria i després cantant-lo en la catedral en Setmana Santa. No vaig conéixer cap professor que estiguera tocat del cap, que ja és sort. Coneixia molta gent i tenia amics en els cursos anterior i posterior al meu; evitava la gentola esquerpa, creguda i, sobretot, els milhòmens, que també n’hi havia. Treia bones notes, em portava bé i no em distreia massa amb els núvols (tres coses que van empitjorar a mesura que s’acostava el 1969, encara que tampoc és que el dimoni s’haguera apoderat de mi): l’horari estricte donava poc de temps per a distreure’s gaire. La millor manera d’evitar temptacions era estar sempre actiu i no restar un minut apardalat, allunyant així les sirenes de la perdició que ens apartaven del camí a Crist.

I ara que sóc una persona gran que mira el final del camí i repassa tots els racons del trajecte recorregut, he de confessar que una de les coses que vaig trobar a faltar en l’educació de l’etapa adolescent va ser la poca ajuda real i la falta d’atenció als qui es quedaven arrere i perdien el ritme; a tots aquells qui en setembre no aconseguien aprovar l’assignatura amb què havien estat barallant-se tot l’estiu. Eixa gent es quedava en una mena de llimbs a l’espera que hi haguera algun miracle: qui se n’ocupava durant el curs?, qui els recordava que havien d’estudiar i aprovar la matèria per a poder continuar endavant? Eixa ajuda, no la vaig veure enlloc.

Alletat educativament al seminari de Montcada i desmamat a l’institut d’Albaida, en aquella època no vaig veure mai cap classe de reforç ni de  repàs. No només per als qui perdíem el pas, sinó també per als qui tenien assignatures pendents. Sort que al rector del poble, don Antonio Cerdà (de Canals), aquell home providencial per a mi, no se li escapaven eixos detalls i si algun dels seminaristes més menuts suspenia alguna assignatura, ell, com a bon pastor que s’ocupa del seu ramat, buscava mestres de repàs debades entre els seminaristes més grans, que fins i tot ens introduïen en matèries noves per al curs següent. Sempre recordaré amb estima aquells mestres sense titulació que em van ajudar: Juan Borrás, José Ferrando, Juan Albiñana i Rafael Valls.

No és d’estranyar que amb el llatí que jo sabia a onze anys, visquera de renda molts cursos després. I el que més em sorprén: encara continuen ben consolidades al meu cervell la morfologia i la sintaxi de la nostra llengua mare.

 Bartolomé Sanz Albiñana 

 

Els diners de l’Església valentina. Bartolomé Sanz Albiñana

 

 

No hi ha mans, ho tinc comprovat. Cada vegada que llance una pregunta o qüestió delicada als meus grups de whatsapp per a debatre algun tema d’interés general, si se n’ix un pelet del guió oficial predeterminat, la proposta es queda bambant sense resposta. Curiós. No entenc eixa forma d’actuar de tanta gent, perquè sé perfectament que molts, bé siga per por, per cautela o per algun pacte de silenci, prefereixen de continuar fidels al secretisme amb què es porten certs assumptes eclesiàstics. A vegades pense que eixe silenci o pacte tàcit de no desvelar res no contribueix en absolut a la transparència que tots desitgem, per dolorosa que puga ser.

L’últim tema que he llançat, prou innocentment, és molt senzill: qui paga tota eixa venerable gent que apareix en la foto del claustre de professors de 1964-65? A eixos, i a molts altres professors que no hi apareixen (sis pel cap baix) i que vaig tindre aquell segon curs meu a Montcada.

Que conste que no tinc gens d’interés a soscavar cap dogma de l’Església catòlica, sinó simplement a aclarir un poc, a qui estiga interessat, el funcionament pecuniari de la superestructura Església en general, i de la valentina en particular. Res més. Que no s’espante ningú ni gose incloure’m en cap llista d’apòstates ni d’elements sospitosos d’heretgies.

A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, es van crear unes quaranta parròquies que, posades en mans dels se n’havien de fer càrrec, portaven un missatge implícit: “Apáñenselas como puedan”. El missatge incloïa la tasca evangelitzadora i la tasca constructora, és clar. La jerarquia eclesiàstica sempre ha promocionat i premiat aquells preveres obrers que s’han enviscat en la construcció de temples, sales parroquials multiús, patronats, etc. Els coneguts com a rectors obrers, en el sentit que d’eixa paraula fan en el meu poble, i no amb el significat de “curas obreros” dedicats a la cosa social a què em vaig referir en altres articles. Sembla que molts es van prendre seriosament i ad pedem litterae les paraules evangèliques de “Tu es Petrus, et super hanc petram aedificabo ecclesiam meam”, és a dir, “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meua Església” (Mt 16:18). I es van posar mans a l’obra. Però uns altres van considerar que la faena d’obrers no era missió seua. I per a construir, no cal dir-ho, calen diners.

Imagine que a la gent del clero més gran els sonarà FOICA: un banc que tenia la seu al carrer de les Comèdies al capdavant del qual hi havia don Vicente Ferrando. Segur que als preveres que s’han ordenat aquests últims anys eixos noms no els sonen de res. Navegue per Internet i m’apareix una joia arqueològica per si de cas algú està interessat a esbrinar les martingales d’aquell banc eclesiàstic. No obstant això, l’objectiu inicial de FOICA era que la “gent d’església” hi deixara els seus diners i estalvis, i amb eixe fons poder fer préstecs sense interessos, imagine que només a rectors amb necessitat de liquiditat per a fer front a construccions eclesiàstiques. Els implicats a “construir” immobles eclesiàstics assistien a una reunió mensual a l’arquebisbat, on es feia un seguiment d’aquell “negoci” —ja no era oci— al mateix temps que les dues parts entonaven la coneguda antífona Damus tibi ut des nobis, és a dir “Et donem perquè ens dones”. Hui en dia crec que el responsable visible dels diners de l’església valentina a l’arquebisbat és l’ecònom.

Consulte la paraula “ecònom” al Diccionari Normatiu Valencià i hi trobe tres accepcions interessants, de les quals preste atenció a la tercera:

1. Capellà que servix un ofici eclesiàstic en lloc del propietari.

2. Capellà que fa les funcions de rector d’una parròquia, quan la plaça està vacant o per malaltia o absència del titular.

3. Persona que tenia al seu càrrec l’administració dels béns eclesiàstics, i molt especialment, els del bisbat.

En la tercera accepció ja no se’n parla de capellans, sinó de persones. A més, el temps verbal que es fa servir és el prèterit imperfet d’indicatiu, és a dir, una acció que pertany al passat. Aleshores, en el present qui és el cap visible de l’assumpte pecuniari eclesiàstic?

Ja poden veure que l’Església necessita lexicògrafs especialitats en totes les rames del coneixement, o millor seria dir que les Acadèmies de qualsevol llengua necessiten lexicògrafs ecclesiastics. L’Església és lexicografia en si mateixa.

A finals dels anys seixanta vaig veure com el rector del meu poble aconseguia que l’altar major de l’església deixara de ser de rajoles vulgars per a fer-lo de marbre de Carrara; el següent, cansat de l’harmònium medieval, va fer instal·lar un orgue de tubs que no vaig sentir tocar mai. Mαταιότης ματαιοτήτων τα πάντα ματαιότης, és a dir, “Vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va” (Ec 1:2). A finals dels setanta va aparéixer un d’eixos rectors ‘obrers’ que estan ben mirats per les autoritats arquebisbals, va enderrocar l’antiga casa abadia i els locals adjacents i hi va alçar un nou edifici: la veritat siga dita, a vegades algun rector s’ha d’agafar la mampresa de fer eixes coses. Com diria Shakespeare en boca de mestre Shallow: “Senyor, les coses que hem vist!”

Bé. Tornem al pagament d’aquell exèrcit de treballadors de l’època gloriosa del seminari de Montcada. Qui dimonis els pagava? No ho he pogut esbrinar. Imagine que els professors seglars externs del seminari menor, molts dels quals venien de València, deien rebre els sous estipulats i que no anirien a fer les classes per amor a l’art. Molts preveres consideraven un privilegi poder donar-hi classes, i altres estaven orgullosos de poder-ho fer sense cap compensació econòmica, perquè no tots ho podien fer. Crec que l’estat hi devia aportar una quantitat per al sosteniment del conjunt del seminari, ja que no solament es devia sufragar amb els diners de les tómboles de l’arquebisbe Olaechea. Però, qui pagava realment tot aquell exèrcit d’educadors, professors, pares espirituals, personal administratiu, netejadores, cuineres, jardiners, personal de manteniment i altres, perquè aquella maquinària funcionara perfectament engreixada? No ho sé.

Tanque els ulls i imagine que a l’Arquebisbat de València, on vaig entrar per última vegada fa més de cinquanta anys, hi deu haver un departament amb molts assessors per tal que l’engranatge econòmic funcione sense sorpreses. Entre a la nova pàgina web d’archivalencia.org on llig:

“Els sacerdots de la diòcesi de València cobren el salari mínim interprofessional. A aquesta xifra caldria sumar els complements d’antiguitat i tindre en compte que s’abonen dues pagues extres anuals. En conseqüència, cotitzen pel salari mínim i quan es jubilen perceben la pensió mínima establida en la Seguretat Social”. Aquesta informació és molt aclaridora per si de cas algú pensa que els preveres naden en un mar d’abundància. Si n’hi ha algun que viu folgadament, no és pel salari oficial que rep.

Més aclariments. La diòcesi valentina no es beneficia de cap assignació del pressupost general de l’estat ni de la Generalitat Valenciana. És clar que tot el món entendrà que es necessiten uns determinats recursos econòmics per tal que l’Església complisca la tasca evangelitzadora que té encomanada, ja que per molts fidels que resen amb fervor cada dia de l’any, els calaixos de les almoines parroquials no estan mai replets de bitllets i monedes: amb eixe dineral no es trau ni per a comprar la cera de les celebracions. Fan falta molts diners que, desgraciadament, no cauen del cel.

La superestructura eclesiàstica necessita temples, ermitoris, capelles, sales parroquials per a cursets, xarrades i catequesi, sacerdots als quals cal sostenir, un seminari menor a Xàtiva, un de major a Montcada, atenció religiosa en hospitals i presons, cases sacerdotals per a sacerdots malalts o jubilats, el bon estat de campanars i campanes… què sé jo! Ah, i sense oblidar el manteniment del quarter general i retribució dels seus oficials: la seu de l’arquebisbat amb el seu palau.

I donem gràcies a Déu que, encara que la societat actual és cada vegada més adepta a la doctrina del laïcisme —a la cúria romana li fa ois de sentir la paraula—, gràcies a l’acord signat entre l’estat espanyol i la Santa Seu, l’Església rep, des del 2007, el 0,7% de l’IRPF dels ciutadans que voluntàriament marquen la casella de l’Església en la declaració de la Renda.

Els diners que rep la Conferència Episcopal procedent d’aquesta X els reparteix solidàriament entre les seixanta-nou diòcesis espanyoles. Ja em diran vostés a quin desficaci de diners tocaran!

“La Diòcesi Valentina, per a l’exercici 2020, ha cobert tan sols el 26,28% de les seues despeses amb els diners rebuts per la via de la X de la declaració de la renda. La resta de les despeses, el 73,72%, han eixit dels donatius, col·lectes, arrendaments i altres xicotetes activitats econòmiques”.

Per a acabar-ho d’arreglar, ara caldrà un esforç econòmic addicional per a indemnitzar les víctimes de casos de pederàstia dels ministres de l’Església durant dècades, això suposant que les diòcesis no es facen arrere i, finalment, vulguen col·laborar en les comissions que es creen a aclarir els casos d’abusos a menors.

Personalment, no tinc cap dubte que amb la seua labor, l’Església contribueix a fer una societat més justa i aporta el seu granet d’arena (Mans Unides, Cáritas, Dómund, etc.) on la mà de l’estat no arriba. Però que Déu ens trobe sagramentats si els ciutadans arriben a saber que un tant per cent la X de la renda a favor de l’Església és per a rescabalar les relliscades d’un xicotet nombre de clergues. Perquè aleshores les parròquies hauran d’obrir oficines en hores extraordinàries per tal d’estalviar a l’arquebisbat l’oprobi i la cua que es puga formar des de les seues portes fins a l’Estació del Nord, amb creients que demanen la inscripció en el llibre d’apòstates i el certificat corresponent.

 Bartolomé Sanz Albiñana