Control i vigilància exhaustiva (35). Escrit per Francesc Jover 31 març 2022

 

Escrit per Francesc Jover
31 març 2022

Es diu del general Franco que tenia una actitud obsessiva en perseguir i exterminar la maçoneria perquè la culpava de tots els mals que havien hagut des de feia segles. Per altre costat, també deien que abans de dedicar-se a dictador va sol·licitar dues voltes l’afiliació a la maçoneria i les dues voltes no el van acceptar. Està clar que no ho sabem tot sobre Franco, el mateix de moltes altres coses que han passat. Les entitats memorialistes estem compromeses d’anar descobrint i divulgant qualsevol detall d’aquella etapa per innocent i poc transcendent que semble. Incloent algunes anècdotes dins del context general de la història, pot entendre-la millor.

La llei de l’1 de març de 1940 sobre la maçoneria i el comunisme, forma part d’un dels paquets repressors del franquisme i el seu tribunal estava al Paseo del Prado, 6 de Madrid. Ignore si l’Alcoià i Comtat hi hagueren detencions de maçons, però si que he comprovat que ho intentaren; almenys a Cocentaina. Per l’amic i historiador Paco Moreno, que m’ha passat diferents documents, he vist la incidència d’aquesta llei ací. Son demanats informes de maçons, amb noms i cognoms, que han estat afiliats a lògies de Cocentaina. Encara que es tractava d’afiliacions des-temporalitzades que ocorregueren a finals del segle XIX. Per això, la Direcció General de Seguretat, tant la de Madrid com la d’Alacant, no va poder recaptar cap informació. Era el 1944 i la Seguretat d’Alacant demana informació completa d’activitats abans i desprès del G.M.N dels següents individus: José Corví i Juan Rubio. També de Moisès Moulet que tots tres pertanyien a la Logia de Cocentaina «Hijos de la Viuda». Però açò fou durant la construcció de la via del tren dels anglesos, Alcoi-Port de Gandia, que va ser inaugurat el 1892. Ara, les forces de seguretat s’han adonat d’aquesta afiliació i cregueren que era actual. O per si de cas. Les forces vives locals, malgrat tots els intents, no van poder trobar cap informació que donar. No puc eixir-me’n del tema, però podeu consultar el treball de Claudio Llopis en PDF molt aclaridor. Especialment l’enfrontament del poble sencer de Cocentaina, incloses les autoritats civils i eclesiàstiques, amb els germans «Fills de la Viuda» (12/09/1891).

Arxiu de la Guerra Civil. Salamanca.

No es cap novetat dir que la repressió franquista tenia com objectiu exterminar diferents institucions que pogueren desviar els plans del seu règim. Pareix ser que en aquest cas anava un poc a segues.

Per altra banda fer-nos també una idea de la forma i manera que hem estat vigilats i controlats sense a penes adonar-nos. Hui mostraré alguns documents que ho confirmen.

Començarem per veure amb quina meticulositat i compromís s’autoritzaven les societats culturals o d’oci permeses. En aquest cas es tracta d’una societat de caçadors al meu poble que pot servir-nos de model. Primer, es feia una sol·licitud a Govern Civil pels socis fundadors. El governador demanava el servici d’informació de la guàrdia civil perquè investigara qui era cadascú dels sol·licitants. En aquest cas hi ha un bon informe mecanografiat on la guàrdia civil fa constar, fil per randa, les obres i miracles de cadascú. Per suposat tots amb demostrada adhesió i fidelitat a la causa.

Així mateix, una volta que govern civil ha rebut els bons informes, vol confirmar-ho i demana l’opinió de l’alcalde del poble i ací tenim la resposta que és una mostra garantida de filtre. Resposta que ens fa pensar en un possible compromís o pacte que ha fet l’alcalde amb la societat de caçadors. Hi haurà una comissió depuradora que conduirà la vida de la societat cap a la «causa nacional» sense possibilitat de desviar-se.

El Centre Excursionista Contestà va passar pels mateixos tràmits el 1956. Com es pot comprovar, el servei d'intel·ligència franquista per controlar la societat fou un aparell que va perviure fins el final com veurem. De l’any 1949 és el següent document on el govern civil de València demana a la Guàrdia Civil d’Alacant informació d’un individu que havia sigut veí de Cocentaina. La contestació no tarda més de tretze dies, que l’hem de considerar ràpida. La guàrdia civil contesta amb un informe ben detallat de qui era aquesta persona. Mirant la trajectòria d’aquest individu s'endevina els filtres que va haver de passar i els que encara li quedaven.

Un aparell que estaria compost d’una gran quantitat de persones totes implicades per abastir aquest ample fitxer. No m'estranya que ho tingueren tot tan ben controlat. Qualsevol «incidència» que passava a les diferents institucions socials o veïnals, les comissions depuradores que hi havien per tot arreu de voluntaris «informaven» al règim.

Podien formar part d’aquestes comissions el veí o el company de treball menys sospitós. Son els que anaven a informar d’aquestes insignificants coses a canvi d’unes palmadetes a l’esquena. És el que ens fa pensar mirant els documents que mostre tot seguit. Uns documents que únicament podem veure ara per haver-se quedat possiblement oblidats en algun despatx provincial. Com el d’aquest «problema laboral» 1 i 2 de Barxellet (Algars) que no tenen massa sentit, ni per la importància del tema, ni per la data.

Això si, ens deixa veure l’estructura que hi va haver darrere d'aquests informes «secretos». Que un cas tant senzill passe a denominar-se secret, no trobe altra explicació que un cert desgast del règim i de mètodes anacrònics del franquisme. Eren simples reivindicacions que estaven permeses dins del sindicat vertical. Encara rebla més el clau aquest incident veient la manca d’idees del règim per provocar un expedient (1 i 2) de despossessió del càrrec sindical.

La qual cosa em fa pensar que la maquinaria del règim solament li quedava la força d’inèrcia que n’era molt poca. ¿Per a què volia saber aquest petits detalls del que parlava i feia el poble en les diferents entitats i associacions?

Finalment, he d’afirmar que la llarga dictadura va estar exageradament carregada d’eufemismes, de no dir mai les coses pel seu nom. De maquillar la realitat, des del començament fins desprès del traspàs del dictador, com mostra aquest «legajo de asociaciones 1977» que ha estat publicat, on veiem que el mateix cos de la benemèrita mira en millors ulls els perillosament sospitosos de l’autoritat civil.

                                    Francesc Jover

Un seminari de tots els valencians?. Francesc Jover

 

L’ocupació de jubilat és de la més profitosa de la vida. Almenys de la meva. No vull implicar a ningú en els meus gustos i preferències. Per suposat no solament n’hi ha una ocupació. Hi han diferents activitats que no vaig a enumerar. Però les més significants, segons el meu punt de vista, és els que es dediquen a fer un seguiment de les obres públiques locals i prendre bona nota dels errors que van fent dia si i altre també. També n’hi han molts, diuen que la més nombrosa, que és la d’aquells que s’ocupen de dur els netes i nets a escola. O de sostindre’ls mentre els pares treballen. Aquells que en jubilar-se tenen els nets i netes majors i es sostenen tot sols, tenim menys possibilitats d’ocupar-nos. Potser per això tenim més desfici. Aleshores, no sabem què fer d’ell i l’hem d’anar cremant-lo en allò que trobem o que ens ve a mà.

Pels que a més de jubilats som mestressos de casa; be, això de mestressos no m’ho admet el diccionari normatiu valencià, però havia de ser correcte perquè jo crec en la igualtat de sexe. A més, no tinc altre remei perquè visc tot sol. Pels matins, desprès de deixar-me la casa mitjanament asseada, fer-me el cafenet i romancejar en alguns amics, vaig a l’arxiu municipal a dotorejar les actes de sessions municipals. Als prop de noranta anys és un dels major gojos que puc trobar-me mirant els debats que feien els nostres regidors pels anys 40. Bé, també gaudisc d’altres èpoques, però el que vull comentar ara és un detall d’aquella dècada. Primer de res la meva admiració pels regidors del meu poble i d’abans quan es deien consellers (i de tots els pobles).

Comentar alguna cosa dic, del seminari metropolità de València. Crec que és aquest espai l’únic rogle que pot  interessar, o almenys ser receptiu, perquè totes les setmanes vaig llegint sobre el clima o ambient del seminari d’aquella època que ens transmet l’amic Bartolomé. Per cert, és una serie molt amena que m’ho fa passar d’allò més bé.

Sempre m’ha apassionat la història i sobretot contextualitzar l’època. Per altra banda, no m’agrada negar res ni qüestionar res. Millor dit; vaig a desdir-me, no m’agrada negar quasi res i qüestionar-ho quasi tot tot, com qualsevol jubilat. Estic convençut que la història va fent-se dia a dia i podem anar afegint aspectes que anem trobant per anar completant-la. Jo crec que la història mai serà completa en la seva totalitat d’aspectes, però, podem anar ampliant-la. Això ho vaig aprendre a l’HOAC, aquell sistema de: veure, jutjar i actuar.

Crec que hui m’he alçat més romancer que altres dies. Però, la culpa la té un acord que he vist aquest matí en un acta de sessió ordinària de l’Ajuntament de Cocentaina del 19 de novembre de 1947. S’aprova la invitació de aportar al Seminari Metropolità de València el valor d’una cel·la (potser alguna de la que va ocupar algú de vosaltres) per 4.500’- pessetes a pagar en 5 anys. Estaven en oferta o què? Pareix ser que altres ajuntaments també ho feien. Crec que fou una invitació molt amable que no tots serien capaç de rebutjar. He fet una imatge de l’acta.A la mateixa acta, en altre lloc també hi ha la petició formal de demanar al Papa Pius XII per un clam generalitzat dels valencians, que la capella de la Mare de Déu Geperudeta siga declarada Reial Capella. També he fet foto del text.

Clar que allò eren aquells temps però, si com crec jo, la història va fent-se tots els dies, haurem d’anar afegint per ampliar-la. Potser no s’acabe mai, però anirem fent-ho.

També conec aficionats al cine, com José Mª Monzó, molt cinèfil ell, que diu que hi han pel·lícules que no perden actualitat. M’ha semblat oir-li dir que tenen més valor.

No se si això tindrà alguna cosa a veure en les profecies. Però el diccionari normatiu de l’AVL sobre l’apel·latiu profecia diu que és una persona que, inspirada per una divinitat, prediu allò que ocorrerà en el futur.

La veritat és que a part de romancer hui me alçat de dormir una mica emprenyador.

No em feu cas, però tinc un embolic al cap i això no solament és hui, sembla que ha fet niu en mi.

 Francesc Jover

Últim curs a Montcada! (16): flaixos. Bartolomé Sanz Albiñana.

 

Com ja deuen haver comprovat vostés, aquesta série dedicada a l’últim curs a Montcada és més llarga que no les anteriors: se m’ha enviscat entre els dits, com s’enviscaven els pardalets vora els bassiols en la meua infància, i no hi ha manera de desfer-me’n. Ja que no li trobe un final, em resistisc a posar-li la “i” seguida del número corresponent que indique punt final.

I això és així perquè, a vegades, en el silenci de la nit o quan pegue braçades en la piscina, em relaxe en el jacuzzi o la sauna, o mentre transite camins per la muntanya, un flaix retrospectiu m’enlluerna i veig una imatge emmagatzemada en algun racó del cervell que apareix de sobte i em diu: “Eh, estic ací!”. És una foto que enllaça amb una frase, i aquesta amb una anècdota, i aquesta, amb una situació o data, i així successivament. Eixos flaixos no són com la llum vinguda del cel que va fer caure l’apòstol Pau de camí a Damasc, però en alguna cosa se li pareixen. Com que la majoria de vegades no porte a mà una llapissera ni un trosset de paper per a prendre nota, els flaixos se m’esvaeixen prompte del cervell. Només quan la imatge es repeteix amb persistència és quan la recorde i finalment la puc plasmar per escrit.

D’entre els flaixos que no he oblidat hi ha la data del 15 d’octubre de 1969 quan, després del meu inesborrable estiu de l’amor particular, torne a Montcada quinze dies i tot seguit ja em veig arribant a casa carregat de maletes. Parèntesi: el meu estiu de l’amor em va arribar amb dos anys de retard, com quasi sempre m’ha passat amb tot.

Ma mare, en veure’m entrar a casa, em va dir: “Xico, quina alegria! Has vingut a felicitar-me pel sant?”. “No, mare, m’han enviat a casa a pensar-m’ho un any”, li vaig contestar, mentre li donava les credencials i les salutacions del nou Rector, don Rafael Sanus, i del meu etern superior, don Miguel Payá. En llegir la missiva, ma mare va dir: “Ja et deia jo que no hi tornares, però no em vas voler fer cas”. Les mares sempre tenen raó.

A divuit anys acabats de fer, a casa em van donar llibertat per a tot i em van deixar que m’equivocara tot sol: és un bon aprenentatge per a la vida. A eixa edat reconec que no m’agradaven els consells, vingueren d’on vingueren; preferia de ficar la pota pel meu compte, i quan em passava procurava trobar un camí d’eixida per mi mateix. En aquella edat, ja no vaig tenir pares espirituals que m’orientaren la vida futura i em vaig convertir en el meu propi guia espiritual.

Aquell octubre, el rector Rodilla ja pertanyia al passat: pareix que finalment s’havia complit la seua voluntat que el rellevaren del càrrec. Sobre això em ve al cap una cançó burxadora de principis dels vuitanta, Video Killed the Radio Star, de The Buggles, i crec que a aquell home assenyat li va passar el que sovint sol passar: cada innovació substitueix l’anterior. En la cançó, la televisió i el vídeo van reemplaçar la ràdio. I després Internet va soterrar la televisió. Qui va soterrar Rodilla van ser el papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II: uns misteris que eren superiors al seu enteniment i que ell es va negar a sondejar amb profunditat. Rodilla no volia sentir els nous sons que retrunyien, i per això es tapava les orelles. I també es tapava els ulls davant els nous temps que trucaven a la porta. Ara, quan jo m’acoste a la seua edat, n’entenc millor l’actitud i endevine el seu turment intern.

Pel que a mi respecta, vaig sentir les misses en llatí en entrar el 1963; dos anys després en castellà, mentre els filòsofs i teòlegs s’adaptaven a les noves directrius conciliars i resaven laudes, sexta, vespres i completes en les seues comunitats. Tots eixos nous ordenaments postconciliars a mi m’afectaven poc. Jo era molt jove i mal·leable, i em vaig adaptar a totes les innovacions que van seguir, sense que produïren alteracions importants en el meu dia a dia. En el pla espiritual, les pràctiques dels alumnes humanistes es reduïen a plàtiques, meditacions, misses, rosaris i sabatines el dissabte, rutines prou habituals a qualsevol establiment educatiu religiós de l’època.

Tot això a mi no em va fer gens de mal, ans al contrari, em van beneficiar més del que creia. Hi vaig aprendre el significat de la paraula convivència, a ser respectuós amb tots, a imitar els més intel·ligents, a oldre el perill, a no burlar-me dels qui no eren bons practicant esports i a conéixer les meues limitacions. I no recorde bé si va ser allí o al llarg de la vida posterior on vaig aprendre a queixar-me i a plantar a les situacions injustes si no arbitràries. No és estrany, per tant, que tinga ben interioritzats els versos de Quevedo: “No he de callar, por más que con el dedo, / ya tocando la boca o ya la frente, / silencio avises o amenaces miedo”.

En començar el curs 1969-70 vam tornar al pavelló central on havíem passat els tres primers cursos. L’estiu del 1969 havien passat moltes coses a la diòcesi. La primera és que des del primer de juliol hi havia un nou arquebisbe, don José M. García Lahiguera (1969-1978), de Navarra com don Marcelino Olaechea. Això significava que en el tauler d’escacs eclesiàstic es van produir canvis importants, un d’ells era el nomenament del nou Rector del Seminari en la persona de don Rafael Sanus, a qui ja m’he referit.

El dos d’octubre del curs 1969-70 va tindre lloc l’obertura solemne de l’any acadèmic presidida pel nou arquebisbe i el nou rector amb la desfilada de les autoritats acadèmiques, professors, superiors i pares espirituals. Obria la comitiva Luís, el jardiner, abillat eixe dia amb indumentària adequada per a l’ocasió: vestit de macer o pertiguer, llogat de Casa Insa. És de suposar que els multicolors vestits acadèmics amb birret i toga, segons l’especialitat en què havien obtingut el grau de llicenciat o doctor, se’ls treia cada participant en la comitiva del seu armari per a les ocasions solemnes i protocol·làries.

Del meu curs quedàvem trenta-un alumnes, prova evident que l’epidèmia de l’època que afectava tota la societat feia estralls i s’havia filtrat silenciosament pels intersticis del Seminari de Montcada. Era l’epidèmia de la modernitat. Cinc cursos després, segons em conten, l’internat estava infrautilitzat i els seus habitants eren com fantasmes en un palau pràcticament deshabitat.

El meu curs havia patit sis baixes durant l’estiu que acabava. De qui era la culpa? Segurament, en última instància, la tenia la cançó Je t’aime… moi non plus de Jane Birkin i Serge Gainsbourg, que va calfar molt l’ambient, el cap i també els cossos de tot el país. No em vénen al cap més raons, tot i que ben segur n’hi havia més.

Serge Gainsbourg i Jane Birkin

A la meua promoció també s’havien incorporat reforços: Castillo, Olmos, Valentín Palacios i Alejandro Rodrigo, companys que ja no sé d’on eren i als qui a penes vaig tindre temps de conéixer. L’etern superior del meu curs, don Miguel Payá, dempeus a la porta d’eixida que donava al pati mirava els núvols del cel i intuïa els mals que portava la modernitat a aquell lloc: “Ahora las fuerzas se nos van por ahi”. Eixe “ahí” feia referència a Carlos Luzuriaga, un xicot nou que s’incorporava no sé a quin curs i que havia compost una cançó, gravada en un single, basant-se en el poema “Sabemos” de León Felipe, poeta republicà que havia mort a Mèxic l’any anterior i que estava molt de moda aquells anys. “Sabemos que no hay cielo ni estrella prometida, lo sabemos, Señor, lo sabemos”. La cançó la va gravar amb el nom de Carlos Cov. COV era l’acrònim de Centro de Orientación Vocacional “Vicente Puchol” que va dirigir don Francisco Serra Estellés des d’inicis del 1963 fins al 1972 amb la finalitat d’atraure vocacions. Serra va ser substuït per don Rafael Sanus, que ja portava de Rector dels dos seminaris des de setembre de 1969. Sanus va ser Rector fins el curs 1975-76. Algun missatge hi havia en el solapament d’eixos dos càrrecs en la mateixa persona, dic jo.

“Las fuerzas se nos van por ahí”, sens dubte, feia referència al nous aires de modernitat que s’hi respiraven com a conseqüencia de les noves circumstàcies històriques: una nova societat, una nova cultura, un nou ambient. L’entrada al seminari de gent que havia fet el batxillerat a col·legis o instituts i que havia format el seu caràcter i personalitat fora del “semillero” va tindre una influència molt gran en la vida d’aquella comunitat que, amb la marxa de Rodilla, començava una nova aventura.

Eixe curs, prefilosòfic, teníem unes assignatures molt rares, d’entre les quals recorde Historia de la Salvación, Introducción a la sabiduría cristiana, Cristianismo e historia de la cultura, Patrología, Lógica, a més de les típiques i sempiternes: religió, llatí, grec, literatures grega i llatina. Sols recorde don Eduardo Poveda, que havia ampliat estudis a l’estranger i era especialista en Ortega y Gasset. Poveda ens feia classes de Introducción a la Filosofía. També recorde, només faltava, don Miguel Payá, que feia classes de Historia de la Salvación.

Una de les últimes classes que recorde del seminari és una de don Eduardo Poveda, més tard bisbe de Zamora (†1993). Tant de bo tots recordàrem, pel cap baix, una frase dels professors que hem tingut al llarg de la vida. Jo en recorde d’una d’ell: “Xiquets, cal saber moltes coses en aquesta vida, però creure-se’n molt poques”.

Deia Josep Pla en Quadern gris: “M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia —de la il·lusió i poesia dels disset anys”. Recorde que a dèsset anys jo tenia il·lusió i poesia. No recorde bé a quina edat les vaig perdre. Quin sentit té una mirada desproveïda de sorpresa? Crec que al voltant de 1969 molts superiors-formadors havien perdut molt més que la il·lusió i la capacitat de sorpresa. Quina explicació té, si no, que d’uns vint superiors-formadors, finalment la meitat acabara deixant els sacedoci?

Amb el pas dels anys també vaig perdre el contacte amb la major part de gent del meu curs, això no obstant, no els he oblidats. Sovint tinc flaixos de tots ells a les aules, als dormitoris, als camps d’esports, a la piscina, a la capella, al cor del curs, o assajant una obra de teatre o una cançó dels Brincos, de Juan & Junior o “Nights in White Satin” dels Moody Blues. Dels seixanta-sis xiquets de la meua promoció, la setzena del Seminari de Montcada (1963-1975), no sé finalment quants se’n van ordenar el 1976, quants es van secularitzar i quants es van encarrilar pels camins que el destí ens tenia marcats a cadascú en aquesta vida. Les xifres globals parlen per si mateixes: “Entre 1962 y 1968, el total de peticiones de dispensa del celibato se eleva a 400 en nuestro país, ocupando el número 4 en la lista de ‘regiones’ católicas del mundo a este respecto” (Amando de Miguel et al. Síntesis del informe sociológico sobre la situación social de España 1970. Fundación FOESSA, 1972. 118).

 

Bartolomé Sanz Albiñana

                 

Mi respuesta al articulo de Antonio. José Maria Monzó

 Antonio: Tu crónica comentario: Pasolini en la hora de los perros, a propósito de la presentación de mi libro sobre IL Vangelo secondo Mateo me ha llegado al alma . Así te expreso mi agradecimiento por tu presencia no por motivo de mi libro sino por la sacra memoria de Pier Paolo a quien después de años de ocuparme en el conocimiento de su persona me decido a escribir sobre su película para los amantes del cine.

      Tu presencia en el acto y tu crónica del mismo, con tu relato de su cruel muerte me conmueve una vez mas y te honra. Si, Antonio, en la noche y en la hora de los perros, en Ostia ( ! que paradoja !), una playa se convierte en el Golgota y muere Pasolini sustituyendo a ese Jesús de Nazaret al que él sitio persona terrenal y quiso dejar un testimonio de su persona desde su libertad, arte y poesía.

       Tenia mucha ilusión en presentar su libreo pero una intervención quirúrgica, un día antes me lo impidió. Había personas que sabían de mi latido sobre Pasolini y estabas tu, Antonio, como cronista que yo no había esperado para ese libro que quiere ser testimonio humano y análisis cinematográfico de una de sus películas para mi mas preciadas.

       Gracias y un abrazo. 

José Mº Monzó 

Pasolini en la hora de los perros. Antonio Roig Roselló

 

La tarde del 22 de marzo del año en curso, integrado en el Forum de Debates de la Universidad de Valencia, se organizó un acto sobre Pier Paolo Pasolini, al que asistí. El lugar era idóneo: la Nau o Universidad Antigua de Valencia. Se trataba de presentar un libro del crítico de cine José María Monzó sobre la película más emblemática de Pasolini: “El Evangelio según San Mateo”, Nau Llibres (Edicions Culturals Valencianes). Edición: 20/02/2022).

En principio los organizadores pensaron hacer coincidir la presentación del libro con la fecha del centenario del nacimiento del cineasta (5 de marzo de 1922). Pero las lluvias, fallas, el mal tiempo y otros imponderables hicieron retrasar la fecha. Y la mayor decepción: José María Monzó no asistiría a la presentación por enfermedad. Sin embargo, cuando escuché el comentario sobre la película que hizo su hijo, sentado entre los asistentes (¿por qué no ocupó el asiento vacío de su padre?) pude apreciar que el enfermo estaba bien representado. Satisfecho puede estar Monzó por tener tal hijo. Como suele decirse: “de casta le viene al galgo”.

El primero que habló fue Antonio Signes y destacó, entre otros valores, el compromiso y la estima que Pasolini sentía por las lenguas minoritarias. A destacar, en su primera etapa, sus ensayos en lengua friulana (informalmente, marilenghe).

 Al escuchar a Signes no pude menos que recordar (tempus fugit!) aquella tarde de febrero de 2008 en que presentó un libro testimonial escrito por un elenco de autores que coincidían en un aspecto patente ya en el mismo título del libro: “¿Por qué nos salimos?: Los secularizados”. El salón de actos de la Nau estaba a rebosar esa noche. Asistentes de pie y sentados en los escalones de la sala hasta superar el aforo. Era evidente que el tema y los autores despertaban enorme simpatía.

 

Luego habló Concha Roncal Sánchez, Editora de “La Nau Llibres”. Hizo un recorrido exhaustivo por los avatares que ha sufrido la Editorial hasta llegar a lo que es. En sus palabras quedaba visible lo difícil que resulta mantenerse en pie en un proyecto, enriquecerlo día a día, acertar en la selección de las películas, rodearse de los buenos, superar las crisis, ganar prestigio, hacerse un nombre en la especialidad. “La Nau Llibres” lo ha conseguido.

Siempre he pensado que Valencia es una ciudad que ama el cine. Ahora sé que tiene la Editorial que se merece.

Rafael Cherta, profesor de Lengua y Literatura y de Comunicación Audiovisual habló luego.

El último en hablar fue Paco Gramaje.

Luego fue el turno de los asistentes, la ocasión para las anécdotas, el testimonio de ese afortunado que coincidió en Barcelona con Pasolini, los escándalos ruidosos que la exhibición de la película suscitó, la reacción del Vaticano. En fin, lo de siempre.

Hasta aquí la crónica.

         * * *                  

Ahora que escribo recogido y solo, en mi casa, en una tarde lluviosa y pausada, el silencio sólo roto por el rugido del mar, no es la gloria de Pasolini que quiero evocar, sino referir su muerte, la trágica muerte del cineasta en Ostia (la playa de Roma) la madrugada del 2 de noviembre de 1975.

Se dice, y yo no lo dudo, que la playa de Ostia era frecuentada entonces (y no sé si ahora) por jóvenes marginados que cobran por el sexo (chaperos).

Ostia, en verano, debe de ser un escenario perfecto para los privilegiados.

En noviembre y de madrugada, Ostia es sólo un espacio apto para los perros sin amo.

Esa noche Ostia va a ser el particular Gólgota del cineasta.

Cuando repaso fotos de Pasolini es un hombre atlético lo que veo. Se exhibe orgulloso ante la cámara, altivo, confiado, sin un gramo de grasa. A los 53 años todavía exhibe su cuerpo, pero no sé si llega a amarlo.

Lo exhibe: ¡tiene motivos para ello!

No sé si llega a amarlo.

Si llegara a amar su cuerpo no estaría en la playa de Ostia la madrugada del 2 de noviembre de 1975.Es la hora de los perros.

“Regresan a la tarde,

aúllan como perros,

rondan por la ciudad;

vedlos buscando qué comer,

hasta que no están hartos van gruñendo”

(Salmo 59 (58).

El chico a quien cargaron la muerte de Pasolini, Giuseppe Pelosi, tenía 17 años. Juzgue, quien lea, si alguien así pudo cometer el crimen que el mismo Pelosi se inculpó.

Posteriormente Pelosi declaró otras versiones que sólo sirvieron para enredar más el asunto.

Enigma, pues.

No sirve de nada escarbar en el asunto. Pasolini ya no está.

Yo recuerdo haber escuchado la noticia de la muerte de Pasolini la noche de ese mismo día. Y en el refectorio conventual donde se refirió (y se comentaron otros detalles) yo hice una defensa acalorada del cineasta.

Me escucho ahora mismo y me desagrada el énfasis que pongo. Me cargo demasiado de razón. Como si me fuera algo en el asunto.

(Por esas fechas ya bullía en un cajón de mi celda el borrador de “Todos los parques no son un paraíso”).

Me iba la vida en el asunto.

En el libro que guardaba celosamente en un cajón de mi celda el pasaje central es el Hyde Park de Londres. Y una paliza (pensé que me mataban). Y la policía. Y un juicio con condena. Y una muerte moral.

 

-Un día te matarán -me amonestó Nick (mi amigo, podía ser mi ángel. Lo sabía todo de mí).

Fue una premonición lo que escuché de Nick.

Y entonces regresé al convento.

Era 1975. El año que mataron a Pasolini.

* * *

Volvamos al Gólgota de Pasolini. Pero esa vez al Gólgota de su película “El Evangelio”.

(Es de notar que Pasolini suprimió “San” del título de la película. No “El Evangelio según San Mateo” sino “Il Vangelo secondo Matteo”. Haciéndolo quería despojar su película de cualquier halo con connotaciones de hagiografía).

Pasolini puso junto a la Cruz de Jesús a su madre María. Haciéndolo se permitió una licencia llamativa porque Mateo calla la presencia de María. Sólo Juan (el Teólogo y Místico) lo refiere y hay en ello una intención premeditada.

Pasolini, como buen italiano, tenía que poner a María en ese momento. Y, para ese papel (como es notorio) eligió a su propia madre Susanna.

Cuando filmaba la escena cuentan que Pasolini, para provocar en su madre la expresión que buscaba no cesaba de gritar:

-¡Piensa en Guido! ¡¡Piensa en Guido!!

Guido era el hermano menor del cineasta muerto en una lucha partisana.

Pasolini moriría en su Gólgota 11 años después de rodar la película (1964).

Los carabinieri hallaron su cuerpo magullado, atropellado con saña y quemado en un vertedero.

Una muerte enigmática. En soledad. Absurda.

Jesús está en agonía hasta el fin del mundo (Pascal. Pensamientos).

     Antonio Roig Roselló  

                Valencia, sábado 26 de marzo de 2022

Un regim basat en el culte (34). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

23 març 2022

 

Pels anys 40 hi havien dos sectors socials paral·lels que l’he comentat repetides vegades. En un d’ells, hi va haver un especie de culte exagerat al regim i les seves institucions. Un culte a les autoritats, a la Falange, els caiguts, a Espanya; fou l’època de màxim culte nacionalista espanyol. Però, la cresta d’un especial culte i adulació fou per al propi dictador, tot i que també es va mantenir prou alt el culte al gran absent: José Antonio. El contingent falangista fou molt important per al règim en el primer temps. Una importància que s’havia guanyat com a quintacolumnista i accions terroristes que desestabilitzaren i afebliren la República. Un altre culte indestriable dels altres era a l’Església. Recorde la processó del Corpus, potser alguna altra també, on al final anaven junt al pali cerimonial (o les andes del sant) les autoritats i dos parelles de guàrdia civils. Si alguns espectadors no s’agenollaven eren comminats a fer-ho pels guàrdies.

 

També hi havia un detall de culte que em feia molta vergonya. A escola ens ensenyaven la importància que tenien els caiguts per a la nova Espanya i l’obligació que teníem en mostrar-los respecte. Hi havia una llista al campanar de l’Església del meu poble, com tots. Ens explicaven els mestres com ho havíem de fer; inclòs, ho assajàvem a classe. En passar per davant del campanar on estava la creu dels caiguts i la llista, havia d’aturar-se de cara a la creu, posar-se fermes, i alçar el braç. Quan anàvem en colla no em molestava i era com un joc; però, en anar tot sol tenia molta vergonya fer-ho. Solament ho vaig fer alguna volta en veure’m damunt i no ser capaç de tornar-me’n arrere. Era una vergonya inaguantable. En adonar-me que havia de passar per allí, donava la volta per un altre carrer per evitar l’escena.

Algunes d’aquestes xicotetes coses van marcar la infantesa d’aquella generació i la vam entendre prou anys després, conforme anàvem descobrint moltes mes coses. Com el pamflet de festes que llançaren al públic l’Associació de Sant Hipòlit de Cocentaina justament a l’entrada d’estiu. Tot estava per fer i no hi havien diners. Un text, com tots els altres, carregat d’eufemismes en el que ens ho diu quasi tot. Un autèntic retrat de la situació. L’any anterior, 1939, tampoc es feren festes. Solament hi hagué uns pocs actes per iniciativa de l’autoritat civil i militar, basats en passa-carrers, pirotècnia, olla i alguns desgreuges religiosos molt sonats. L’any 1940 també ho tenien malament fer festa.

 

Però és innegable la voluntat de les autoritats en reconduir el més aviat possible la vida quotidiana. El poble necessitava festes, però no hi havien campanes, ni sant Hipòlit, i calia que cadascú fera una equitativa aportació per remodelar la vida de bell nou. Podria ser que despertaren eixe sentit de nova solidaritat que anava prenent cos en la gent. Això no llevava els patiments ni les carències de tantes coses, però potser era l’única manera de tirar endavant i calia fer-ho.

 

El 26 de gener de 1940, hi ha una ordre de l’alcalde que el pregoner anunciava pels cantons: solament es podria consumir i vendre carn el diumenge, dilluns, dimarts i dijous. Una ordre extremadament generosa perquè segons la meua experiència, ja m’haguera agradat menjar carn un dia a la setmana, encara que haguera sigut divendres. Una volta a la setmana menjàvem carn a casa, però dels conills que criava mon pare.

Per altre costat dir també que vaig viure bona part d’adolescent l’estricta censura de ball. Una activitat d’oci, innocent, que relaxa, estimula l’esperit, desperta la creativitat estètica i al mateix temps serveix per relacionar-nos en parella. El nacional catolicisme ho va creure pecaminós i ho va prohibir. Almenys, al meu poble estava totalment censurat. La colla d’amics adolescents havíem d’anar als pobles del voltant a ballar, especialment a Muro que era més tolerat i feien ball per festes. També a Alcoi, ciutat més oberta, on hi havia una sala permanent de ball que es deia «Passaboga».

Al mig d’aquestes dificultats, o millor dit, formant par d’elles, hi havia un control de tot el que es produïa al camp. Els llauradors era el sector productiu més privilegiat, però sotmesos a un estricte control, inclòs dels moniatos que feien. Intentem no fer un somriure despectiu quan se’ls imaginem a l’Ajuntament dient: «he¡ que fem dels moniatos»? Si, hi havia de manifestar qualsevol producte que conreaven i passar per l’Ajuntament a dir la quantitat. Coneixent el tarannà de la gent del camp, tant individual i lliberal, no m’imagine com ho suportaven.

Però, del conjunt de detalls d’aquell temps, pot ser que una de les coses que més admire són les ganes de viure que tenia el veïnat i la manera en que s’adaptaven. Les persones feien seves les precarietats i les suportaven amb un callat i valent silenci. Mireu una de les contradiccions de l’època que no tenen altra justificació que intentar tirar cap avant. Una joveneta, Amandita, que l’he coneguda amb una cabellera a mitjan esquena, fou rapada al zero en abril de 1939 per no se quina història. La veiem afiliada a Falange possiblement quan encara no li havia crescut del tot el monyo.

Alguns detalls dels que comente, quan passe més temps, no s’acabaran d’entendre. És el que passa amb el següent ban del pregoner que si no us ho explique no l’entendreu. Disculpeu-me si us sembla que sóc immodest, però anava al riu a banyar-me i per això ho se. No sols anàvem a prendre el bany, també se’ns «eixíem del camí» per menjar algunes figues, pomes o el que trobàvem pels bancals que passàvem. Fins i tot les safanòries anaven bé. Puc assegurar-vos que ho fèiem sense tenir consciència de lladre. Això si, si apareixia el guarda pegàvem a fugir, no faltava més que la mare hagués de pagar una multa.

 

Una de les activitats d’infants i adolescents en festius o quan no feien escola, era comboiar-nos per eixir «d’excursió» al camp. El bany al riu era una excusa. En no saber què fer (és un dir), algú proposava: «voleu que anem a menjar peres?» Aprenguérem empíricament quines fruites donava el temps sense ser llauradors. També aprenguérem que el camp era la mare de tot. Hi havia de tot i durant tot l’any. Els adolescents vam arribar a tenir també un especie de culte al camp, perquè sempre hi havia el que necessitàvem. A penes arribava la primavera teníem l’oportunitat de tastar les ametlles verdes, amb pell i tot; molt bones. Les anous no. Bo, això ho sabíem per aquelles fabules de Samaniego. Però, potser que la panxa estava demanant-nos un «ten-te en pié» i no estava en condicions d’assumir el missatge del clàssic il·lustrat.

 

Desprès de tants anys, entenem ara el que devem als pobres llauradors. En el cas nostre, on la terra està generalment prou repartida, potser no sempre xafàvem bancals de terratinents. Foren d’uns o d’altres, cal reconèixer la valuosa aportació que va fer aquest sector a la precària situació. No solament per nosaltres, també pel seu treball aportat al règim i salvant-li la situació: 

Francesc Jover

 

 

Últim curs a Montcada (15): Rodilla, alfa i omega. Bartolomé sanz Albiñana

 

Antonio Rodilla (esq), Rector del Seminari de Montcada, amb l'arquebisbe de València, Marcelino Olaechea

Rodilla, ahir i hui, principi i fi, alfa i omega (Apocalipsi 22:13). Puc semblar exagerat, però només els qui van passar pel Seminari de Montcada saben molt bé què dic. L’obra de don Antonio Rodilla (1897-1984), discutida i discutible, roman i romandrà viva mentre en parlem, escrivim i discutim. I també la seua figura. “La seua poderosa personalitat va fer possible portar a terme el projecte educatiu del Seminari, sense interferències eclesiàstiques ni polítiques”, deia don Ramón Gascó. Eixe és el motiu pel qual caldria empatitzar amb el personatge abans de criticar-lo perquè, no ho oblidem, tots som fills del nostre temps i de les circumstàncies que cadascú ha viscut. Enemic de la Segona República i entusiasta del nacionalcatolicisme després, va fer el que se suposava que havia de fer. I, segurament, coneixedor ell mateix de l’excessiu temps al capdavant d’aquell macrointernat i desconeixedor d’altres realitats, no va posar entrebancs als generals del seu exèrcit i els va deixar fer al seu gust en tots els camps de la cultura: literatura, cinema, teatre, art, música, etc., entre més coses, perquè sabia que no li fallarien. Podia estar més o menys d’acord amb què feien, però no solia qüestionar en públic l’autoritat d’aquells en qui havia dipositat la seua confiança. Pràcticament, quasi tots els components dels seus equips directius ja han faltat o tenen de vuitanta anys en amunt.

El passat cal mirar-lo, per tant, amb ulls del passat i no del present. La figura del rector Rodilla no es pot entendre si no es mira des d’eixa òptica, en el seu context. S’han escrit algunes pinzellades d’aquell home providencial i insubstituïble, així i tot la seua biografia, pel motiu que siga, encara està per escriure —hi ha dèsset caixes amb la seua documentació a l’arxiu de la catedral esperant que algú s’atrevisca a fer-ho—. I és una llàstima que els qui el van conéixer de més prop no ho hagen fet, encara que siga de forma col·lectiva, ja que a poc a poc aniran desapareixent. Encara sort que els qui estem interessats a reviure els anys seixanta d’aquell internat podem consultar estudis com Feixistes, rojos i capellans de Ramir Reig i Josep Picó (1978/2004), Historia del Seminario Metropolitano de Valencia de diversos autors (1991), Antonio Rodilla: una semblanza d’Agustin Andreu (1998) i l’article de Manuel Molins “Ascensió i caiguda del Seminari Metropolità de València” inclòs en el llibre coordinat per Paco Gramage (2011), Memòria i dissidència, de tots els quals en podem traure informació interessant i significativa.

L’arquebisbe Merlo i Alcalde (1860-1945) no va errar en posar en mans de Rodilla el projecte que marcaria la vida de tantes generacions, perquè no hem d’oblidar que ell ja movia els fils d’aquell internat molt abans que el Seminari de València s’ubicara a Montcada el 1948. La seua personalitat li va imprimir un caràcter que poques persones podien haver aconseguit. Aquell home, que curiosament era un dels pocs que no pertanyia a la influent davantera navarrista d’Olaechea, es va implicar a fons en la millora cultural dels futurs sacerdots, sabent-se rodejar-se d’un equip sòlid d’educadors, professors i pares espirituals.

Ja en la dècada dels cinquanta, i evidentment en els seixanta, aconsegueix un claustre de professors que es pot qualificar d’excel·lent. Alguns s’han preparat a Roma, Lovaina, Munic, etc. No vaig conéixer, evidentment, Sauras, Pericás, Oñate, etc., però sí alguns com Eduardo Poveda, Antonio Vilaplana, Martínez Ferri, Ignacio Valls, José Carlos Bernia, Salvador Castellote, Fernando Cubells, José Sambartolomé, Salvador Pallarés, Vicente Vilar, José Janini o Alfons Roig, entre més.

Tot i que Rodilla no era un intel·lectual, presumia de tindre amistat amb Laín Entralgo i, seguint la filosofia d’Ortega, “no vol que els sacerdots siguen protagonistes entre la plebs”, vol que els sacerdots siguen intel·lectuals que guien les masses en compte de deixar eixa funció en mans dels polítics o líders. I com que no era intel·lectual, també es podien trobar professors audaços com ara don Manuel Aspurz, que s’atrevien a ironitzar, per exemple, sobre un llibre del rector en què tractava de la formació sacerdotal amb aquestes paraules: “Ahora ya sabemos lo que sabe el rector”.

Pel que fa a la llengua, entenia que només el castellà era la llengua transmissora de cultura, i encara que no he trobat la prohibició expressa de l’ús del valencià en el Reglamento (1961), la realitat és que se’ns prohibia fer servir la nostra llengua materna, és a dir, la que les nostres mares ens havien ensenyat a la majoria de nosaltres. Eixa situació, siguem realistes i sincers, era la mateixa en qualsevol centre d’ensenyament: primari, secundari o superior. La societat valenciana dels seixanta i pràcticament dels setanta està afectada per una anomalia curiosa (diglòssia), en la qual un idioma o un parlar (el castellà) és usat per a funcions formals, predominantment en l’ús escrit, enfront d’un altre idioma o parlar (el valencià) utilitzat per a funcions informals, generalment orals. A eixa irregularitat li havia prestat atenció el sociòleg Rafael Ninyoles, precisament l’any 1969, en un llibre titulat Conflicte lingüístic valencià. No obstant això, Manuel Molins recorda que Rodilla, fora del seminari, parlava valencià amb ell i amb la gent d’Alfara del Patriarca. Així doncs, el Rector era tan diglòssic com qualsevol de nosaltres: féiem servir el castellà com a llengua culta per a usos formals, i el valencià per als intercanvis no formals. O és que hi havia en aquell temps algú que estiguera lliure de pecat i poguera llançar la primera pedra? I és evident que tots autoodiàvem la nostra llengua i desconeixíem termes com “lleialtat lingüística”, entre altres coses perquè encara no s’havien creat, crec jo.

Si Rodilla va lliurar batalles contra els col·legis del Patriarca i Sant Tomàs per l’alta qualitat que s’hi impartia ho desconec. No ho vaig viure. Però si ho va fer, com he llegit, devia ser perquè lluitava per a donar als futurs sacerdots, formats al seminari, la millor formació possible. A eixos col·legis s’accedia per expedient acadèmic i per oposició. Eren els centres, que Rodilla considerava elitistes, d’on eixien els futurs dirigents de la diòcesi.

M’han contat que, amb el beneplàcit de l’arquebisbe Olaechea, volia posar fi al sistema de classes dels grups de poder imperant aleshores, obstinats cadascun d’ells a imposar el seu criteri des d’eixos recintes. Curiosament, Rodilla havia estat alumne becari del Patriarca i coneixia bé el percal, ja que a més havia exercit algun càrrec clau, com ara Vicari General de la diòcesi fins al 1944, any en què, com que no va ser elegit bisbe, passa a dedicar-se plenament al Seminari. Hui es coneixen bé eixes estratègies, pròpies de superestructures com l’Església i la Universitat.

Segons em contava don José Sambartolomé, Rodilla decideix en un moment el destí dels qui acabaven els estudis eclesiàstics: qui ampliava estudis en universitats estrangeres, qui es convertia en superior o professor del seminari, qui era destinat a les millors parròquies i qui quedava relegat a llocs de menor importància. Eixa era la seua forma clientelar d’estimular i premiar l’excel·lència i l’elitisme. Els qui hi van estudiar els anys seixanta recordaran l’existència d’uns llibrets amb els noms dels qui obtenien Matrícula d’Honor en cadascuna de les assignatures des de 4t de teologia fins a 1r de batxillerat. Aquells llibrets contundents no tenien cap mena d’introducció i venien a dir: “Ací ho teniu per a coneixement de tots: aquests són els fruits de la collita d’enguany”. I sobraven les explicacions: A bon entenedor, poques paraules.

 

De les lluites dels col·legis esmentats i de les expulsions dels seus directors per altres càrrecs eclesiàstics de rang superior, poca cosa sé. No vaig conéixer en Josep Espasa i Signes (Dénia 1914-1980) i no sé per què el van destituir de director del col·legi Sant Tomàs ni per què el van desterrar al seu poble. L’Església en això es pareix un poc o prou a l’Estat: li costa ben poc desfer-se dels funcionaris que li planten cara o li molesten, d’aquells qui qüestionen assumptes o dels que ja no li serveixen per a l’objectiu per al qual van ser nomenats. És teoria a ultrança de les superestructures. En ser destituït —no oblidem que les ordes sempre vénen de dalt— u no arriba mai a adonar-se bé des d’on li arriba el colp mortal: si de dalt, de baix, de l’esquerra, de la dreta o del centre. “És la política, imbècil!”, diríem ara. En aquest cas, política eclesiàstica, és clar.

Rodilla, com qualsevol altre dirigent, apalancat en el seu Tabernacle o Sanctuari durant trenta anys (1939-1969), finalment va ser víctima del seu comportament. Diuen que d’autoritari va passar a intransigent. No tinc cap element de judici per a poder defensar l’afirmació.

I com no podia ser d’una altra manera, home de raça tridentina i tradicionalista, ancorat en el passat i imbuït per les doctrines dels papes Pius X, Benet XV, Pius XI i Pius XII, era un home crític amb qualsevol innovació i renovació de l’Església. No ens sorprén la seua afirmació: “Las dos colosales peripecias que ha sufrido la Iglesia en los últimos años han sido Juan XXIII y el Concilio Vaticano II”. Amb aquestes cartes de presentació no resulta estrany que xocara amb homes com Alfons Roig, obert a la societat, al diàleg, a l’ecumenisme i a l’ús del valencià.

Com qualsevol humà, a vegades es mostrava contradictori. Així, igual podia defensar que Jesús era un obrer més que vestia granota blava en el moment en què els obrers ho feien, com en una altra ocasió criticava els preveres que es dedicaven a la cosa social.

Quan acabat l’estiu de 1969 Rodilla, a setanta-dos anys, no torna a Montcada, els candidats a substituir-lo són R. Gascó, J. Sambartolomé, E. Poveda i R. Sanus. L’escollit seria R. Sanus (1969-1976), però eixa és una altra història que no s’inclou en els meus records, ja que l’alcoià Sanus em va enviar a casa per comportament inadequat en un jove aspirant a prevere. Oficialment, però, la cartilla indicava la concessió d’un any de reflexió a causa de la meua conducta un estiu que, tot s’ha de dir, em va resultar inoblidable.

Entusiasta del cant gregorià i de la polifonia, contava que a ell li hauria agradat de ser recordat com a autor d’un motet de Setmana Santa o d’un responsori a la manera com feia, segles enrere, Tomás Luís de Vitoria en “Amicus meus”, per exemple. I, si ho pense bé, d’alguna manera va construir un edifici més gran i, potser si no fóra així, probablement no me’n recordaria d’aquell home a qui jo, a la meua edat, veia com un dels meus avis, tots nascuts en l’última dècada del segle XIX.

No em resistic a transcriure literalment unes paraules de don Agustín Andreu que posen de manifest el tarannà i personalitat d’aquell home únic: “Cuando el ministro de Justicia, Iturmendi [1951-1965], llamó un verano a don Antonio a Siete Aguas, con objeto de proponerle que se hiciera cargo de la educación del príncipe [Juan Carlos]” (pues el éxito de Burjasot llegara a oídos de don Juan no solo por medio de Calvo Serer), contestó don Antonio: “Yo sirvo solo a la Iglesia””.

Rodilla era un personatge polièdric amb moltes arestes. Potser era contradictori, controvertit, autoritari i intransigent: tot el que vostés vulguen. Cadascun dels qui el van conéixer podrien fer un dibuix diferent d’aquell personatge enigmàtic, perquè cadascú el veia des d’un angle diferent. Tant de bo a mi, a tall de resum, se m’haguera ocorregut la frase de Manuel Molins respecte a ell: “Era un personatge shakespearià”.

 Bartolomé Sanz Albiñana

  

 

MISCEL·LÀNIA RODILLANA

Una selecció incompleta

·“Sempre que venia a fer-hi Missa [a la parròquia d’Alfara del Patriarca], era jo qui l’ajudava. I sempre parlava en valencià tant amb la gent del poble com amb mi mateix. Això em va sorprendre perquè al Seminari no podia ni sentir una vocal més oberta que una altra ni un petit calc o defecte sintàctic. Parlava un valencià correcte, si més no això és el que en recorde d’aquelles misses matinals. Era un home diglòssic, en el sentit que R. Ninyoles va donar al terme: Una llengua A, el castellà, per als usos formals, importants i de cultura; i una altra llengua B, el català de València, per als usos col·loquials i culturalment menors”. (MANUEL MOLINS (2011), “Ascensió i caiguda del Seminari Metropolità de València”, en Memòria i dissidència. València: ADG-N LIBROS. Francisco Gramage i autors, ed. 145)

· Un home extraordinari. A vegades el seu pensament i la seua vida causaven estupor.  (RAMON ARNAU I GARCIA).

     

" Don Antonio Rodilla fue amigo de mi padre desde los tiempos de la República (...). Pero nunca consiguió que fuera al que consideraba el mejor seminario de España. Preferí Comillas y Roma. Mi padre cuando supo que don Antonio había criticado la orientación social que estaba dando mi vida, me contó: ‘Un día, regresando de un círculo de estudios por las alamedillas del río, don Antonio me dijo: Estoy convencido de que hoy Jesús vestiría con mono azul’. Este testimonio lo aporta Agustín Andreu en uno de sus libros para destacar el sentido social de Rodilla. Pero mi padre me lo contó para señalar cuánto había cambiado tras la guerra civil”. (ANTONIO DUATO GÓMEZ-NOVELLA, “Las ocasiones perdidas”, en Memòria i dissidència. València: ADG-N LIBROS. Francisco Gramage i autors, ed. 225).

· “No es cierto que se prohibiera hablar valenciano en el seminario. Se recomendaba y mandaba aprender valenciano a quienes no lo sabían que, por cierto, no eran solo los serranos. Él lo hablaba. Y a gusto. Castellano tenían que aprenderlo los que lo hablaban muy mal, que eran muchos y que lo necesitaba, simplemente, para poder estudiar , porque, en fin, sabían aún menos latín que castellano.

 

(...)

 

Tipo del Renacimiento, capaz de soportar mucho más de lo que puedan imaginar pacatos, cuitados y blandengues. Y no digamos cucos”.  (AGUSTÍN ANDREU (1998), Antonio Rodilla: una semblanza. València Nau Llibres. 29 y 34-5)