Exposició d’art per a no oblidar (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover. enviat a Nihil Obstat el 25 de setembre de 2019

Fa uns dies s’ha inaugurat al Palau Comtal de Cocentaina una exposició de l’artista alcoià Emili Blanes que ha estat organitzat pel Fòrum de la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina. El lema de l’exposició és, «No oblidar és un deure», referint-se a l’època fosca de República i franquisme que entre uns i altres se’ns ha amagat conscientment durant dècades. Si el tema en si ja és atractiu, quan va acompanyat d’una enginyosa creativitat artística com és la del company Emili pot ser força interessant.

El muntatge expositiu se’ns mostra molt ben estructurat segons pot apreciar-se per diferents aspectes: documents, dibuixos, poemes, fotos, collages, premsa republicana, etc. L’exposició està dedicada a les noves generacions perquè puguen entendre aquells fets que mai els han parlat obertament i amb total llibertat.

Poden veure’s retalls de premsa de l’època republicana i de postguerra, on destaquen fotografies de personatges tant suggerents com Peset Aleixandre, Bosch i Morata, Lluís Companys i tants d’altres; inclosos alcoians que feren possible segons els diaris de l’època, d'utopia republicana. Es fa un repàs als poemes més significatius i obra literària de Miguel Hernàndez, Pablo Neruda, Federico Garcia Lorca, Buero Vallejo, etc. que et situen en l’època i el moment.

També hi ha una mostra de llibres de text de l’escola republicana, primera ocasió que van tindre les classes socials de la societat amb menys recursos de rebre un ensenyament públic, laic, gratuït i de qualitat. Mai més s’ha tornat a repetir per l’Administració aquell conjunt d’experiències. És quan es va posar en pràctica «l’Escola Il·luminada», que tant a fons ha estudiat la professora Cristina Escrivà Moscardó. Tal com estava l’ensenyament en aquella època, va ser un gran encert de l’Administració Pública aplicar aquella metodologia didàctica que encara no ha estat superada, segons opinió de molts actuals i  prestigiosos docents. No solament fou l’aportació de material tècnic i humà, també fou financer que -proporcionalment- tampoc ha estat superat.

Hi ha un lloc especial per alguns poetes i cantants valencians com Vicent Andres Estellés, Joan Valls, Raimon, Ovidi Montllor, etc. que durant el franquisme feren subtils referències o patiren l’efecte de l’esparadrap a la boca. Sembla que hui podem afirmar amb total seguretat que l’any 39 la política, l’art, la ciència i la cultura en general amb totes les seves disciplines van quedar orfes. Els afusellaments, les presons, l’exili, acabaren en quasi tots. Els que van quedar a l’exili interior, els tallaren la llengua mitjançant una lletania de prohibicions.

En general són textos i, especialment, imatges vertaderament impactants que forçosament et col·loquen dins d’aquell temps. A més a més, queda contextualitzada internacionalment una etapa franquista insinuant la guerra freda,  l’anticomunisme, la caça de bruixes de McCarthy, l’imperialisme dels EE.UU. etc.

Es de veres que el que dic ha estat mogut per l’emotivitat de les imatges i no pels meus coneixements d’art. Però us recomane la visita a l’exposició que estarà penjada fins el 8 d’octubre (si no la prorroguen). Abans d’acabar afegiré un comentari de com veig el tancament de la mostra a forma d'epíleg. Detall no menys impactant que convida a pensar. El perill del neoliberalisme econòmic i dels poders fàctics financers que estan dominant el món i  entrant en una etapa que potser no hi ha retorn; la situació actual de la indústria armamentística que crea inestabilitat internacional principalment a les classes més vulnerables; etc. Tot plegat crea un desequilibri sociològic a més d’ecològic al món que si no es busca aviat una solució pot convertir-se en irreversible.

Finalment, dir que els artistes progressistes i d'avantguarda dels anys 30 foren menyspreats pel nazisme i feixisme i la seva obra reprimida. A més, foren durament represaliats i cínicament desprestigiats per les denúncies que feien. Després de veure detingudament aquesta obra i fer-se les oportunes reflexions, un pot anar-se’n cap a casa satisfet de pertànyer al gènere humà. Això havia de ser la primera pretensió de l’art.

  

 Francesc Jover 

Bisbes que donen què parlar (Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 20 de setembre de 2019

He reprès les tertúlies al Cap i Casal, la meva ciutat d’adopció, retrobant-me en antics col·legues i altres de nous que van incorporant-se. Per cert, en saber que soc de Cocentaina, no se per quina regla de tres em refreguen pel nas la vida i miracles del bisbe Reig Pla. Sempre els dic –encara que ho saben de sobra– que no és sant de la meva devoció.

A més, afig que fa uns anys un grup cultural de Cocentaina el vam declarar públicament persona poc grata. De qualsevol manera a mi no m’interessa el que diu, fa o deixa de fer el meu paixà de sotana. Qualsevol de les activitats que se li coneixen i que puntualment ixen als mitjans d’informació, per una m’entren i per altra m’ixen, com a la majoria de ciutadans. Em sembla que ni els propis creients fan cas d’eixos sermons farcits de “dogmatitis” i sense tocar peus a terra. Diria que els creients de hui són més selectes i crítics en la pastoral que els apliquen i no són escolanets d’amén. Tot i així he de dir-vos que és de veres que el tema em desperta certa morbositat o, si més no curiositat. Això fa cabussar-me a les xarxes socials cercant els darrers disbarats del bisbe cocentainer. A Reig Pla se’l coneix principalment per la seva homofòbia i altres “pecats” relacionats amb el sexe. S’ha dit a tort i dret que la manera que mons. Reig Pla té estructurat el seu pensament moral naix a la bragueta. El tenen obsessionat els “pecats” de bragueta i algú –o alguns– havien de dir-li que són pecats que, segons la dita popular, són insignificances que el nostre senyor se’n riu. A més a més, no fa més que qüestionar la violència de gènere i posar problemes de consciència a l’avortament i a l’administració de sagraments a divorciats i fills nadons. Problema que tenen resolt molts capellans a peu de carrer i no passa res.

Llegia últimament a Religió Digital que el darrer mes d’agost ha passat un temps el citat i polèmic bisbe, al Valle de los Caidos. No crec que fora per fer exercicis espirituals, perquè per això haguera anat a Montserrat. Però, no ha sigut solament Reig Pla qui ha estat al mastodòntic mausoleu del dictador Franco; també ho han fet altres bisbes inclòs l’auxiliar de Madrid Martínez Camino. Justament ara que, en compliment de la llei de Memòria Històrica i Democràtica, la societat està en ple debat per desmuntar un dels testimonis feixistes més importants que queden en la simbologia franquista. ¿Que feien aquests poders fàctics en aquell lloc? Precisament ara que per la mediocritat dels nostres polítics per abordar el tema de l'exhumació és el Tribunal Suprem qui ha de fer-ho.

Per altra banda, diferents xarxes socials apunten que Reig Pla és l’únic bisbe en actiu que encapçala una campanya contra el papa Francesc. No crec que el Cap de l’Església siga tan “perillós» i “revolucionari” com per a voler donar-li la volta al potent aparell del Vaticà. Perquè, ¿què és el que fa o ha dit el Papa que ha creat eixe moviment en contra seva? No crec que siga perquè vol ordenar capellans casats. O si? O perquè no ha caigut massa be que s’haja posat en alerta dels fidels els Marcials Maciels que apareixen per tot arreu amb la possibilitat de ser entregats a la justícia laica. Qui sap?

És veritat que Reig Pla diu sentir una gran estima pel Papa Francesc i per això mateix no fa més que matisar i interpretar lliurement moltes de les declaracions que fa el Papa. Bo; ser més papista que el papa i fer-ho per amor i pretesa lleialtat, tampoc és cap novetat.

No molt sovint però, en algun moment he sentit anunciar alguna missa per la conversió del Papa. Això no tindrà molt de trellat si voleu, però, ¿penseu que en té més la fòbia que Reig Pla té pels que lliurement volen practicar el sexe d’un altra manera? El sexe, que és una de les importants gràcies de Déu¡ ¿De veres que per això perilla la moral i bons costums de la societat?

 Francesc Jover

Cal demanar perdó.(Francesc Jover.)

Autor: Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 9 de setembre de 2019

  

Fa uns dies vaig quedar sorprés per una noticia dels mitjans de comunicació quan deien que el president de la República Alemanya demanava perdó al president de Polònia per haver-la invadit militarment el 1939. Quan fou sotmesa amb tanques i bombes pel govern imperialista d’Adolf Hitler. Sembla que l’acte de demanar perdó fou solemne i meditat, coincidint en el 80 aniversari d’aquella acció bèl·lica que inicià a més la Segona Guerra Mundial. Junt al president alemany estava la cancellera Àngela Merkel. Els dos mandataris demanaren perdó i assumiren la seva responsabilitat, afirmant a més, que aquella invasió fou un horripilant crim a banda de les mortíferes conseqüències que va tindre. 

    He estat últimament una mica desconnectat dels mitjans d’informació i el primer que vaig pensar és que els neocomunistes, possibles agermanats amb els nostres Unides Podem, governaven Alemanya i de colp i volta les coses anaven a ser diferents en Europa. Em va durar poc el dubte perquè la Merkel no és tant atrevida com per identificar-la amb la formació de Pablo Iglesias. Per fi vaig aconseguir asserenar-me i em vingué a la memòria aquella frase de Fraga Iribarne quan deia: «nanos, Espanya és diferent». 

     He començat dient que vaig quedar sorprés perquè les diferents associacions que hi han a Espanya sobre Memòria Històrica no sols tenen dificultats per accedir als arxius per buscar la veritat sobre la República i el franquisme. Si no que a més, les administracions polítiques de l’Estat no tenen un criteri unitari i clar que el colp d’estat de Franco fora delicte. Per la qual cosa demanar perdó per errors polítics que han esdevingut crims de guerra em pareixia comparativament excepcional. 

        Segons el meu parer, i seguint el criteri dels actuals mandataris alemanys, el colp d’estat militar contra la Segona República legalment constituïda fou un acte de rebel·lió criminal i una traïció de Franco i dels militars que la portaren a efecte. La mateixa traïció i crim que va cometre l’exercit nazi invadint militarment un país independent com Polònia. En un cas i altre, els dos colps de força militar foren seguits d’una guerra de diferents proporcions, però, com totes les guerres igual de tràgiques i terrorífiques. Destacar que durant la Gran Guerra es va produir un dels majors genocidis de la història als camps de concentració nazis. L'única diferència entre una i altra guerra és que el potent exercit nazi fou derrotat i l’exercit colpista, deslleial i traïdor de Franco fou guanyador. Per això es va instal·lar el terror feixista mitjançant una dictadura que va durar quaranta anys.

        Alemania pide perdón a Polonia

       No és menys cert però, que durant la dictadura franquista a Espanya es van cometre milers i milers d’assassinats que -com en el colp d’Estat- encara ningú ha demanat perdó. Fins l’últim moment que Franco va estar en vida, encara es van produir afusellaments per motius polítics. És més, els ficticis judicis que feien els tribunals militars a partir de 1939 foren d’una insolència degenerada. Van haver-hi milers i milers d’afusellats i empresonats pel delicte de rebel·lió, quant en realitat els rebels foren els propis tribunals.

       Anul·lar les sentencies aquelles és una de les reivindicacions que tenen les Associacions de Memòria Històrica i Democràtica. Això no pot ser una tasca ideològica de partits o governs d’esquerres; és una voluntat de fer justícia o, si més no, com diem els valencians, de tindre trellat o no. De cap manera val el que alguns historiadors diuen que cal analitzar la història segons el moment i les circumstàncies quan es produeixen. Encara hi han sectors que afirmen que no podem traure conclusions ètiques d’aquell fet en la mentalitat i cultura que tenim hui. Afirme que això és una fal·làcia, i que tant el colp d’Estat feixista com els judicis militars foren una gran mentida i mai no canviarà el concepte d’haver sigut uns mentiders per molt temps que passe i per molt que camvie la societat. A Alemanya no es l’esquerra qui governa, però sembla que ha fet el que és correcte per aquella acció criminal de 1939. 

         Demanar perdó dignifica més al que ho fa que al que el rep. A més, cal ser generós i tindre molt de seny i sentit comú, cosa que no ho han demostrat les diferents administracions de l’Estat. A més, tots els governs que han hagut durant la transició, mai no han estat convençuts que el fet d’haver aniquilat la República fou una il·legalitat i per tant un delicte. Mai han cregut en la bondat de la República. Això ha sigut l’error històric més greu (entre altres) que ha fet la transició. 

        Si hi haguera hagut la més elemental convicció democràtica a hores d’ara ja haurien condemnat l’ignominiós fet de la rebel·lió militar que va acabar amb la Segona República. Això no haguera canviat ni canviaria el que es va fer, però es rehabilitaria simbòlicament la dignitat a milers i milers de republicans vençuts i maltractats que van morir desposseïts de qualsevol honor. 

        Curiosament, els mateixos que no són capaços de reconéixer obertament el delicte del colp d’Estat de 1936, són els que hui es declaren «constitucionalistes». No es pot defendre amb tant de cinisme la Constitució de 1978 amb la taca que porten damunt de no haver respectat i deixat al lloc que correspon la Constitució de 1931. És un greuge comparatiu entre una i altra Constitució. A més a més: ¿caldria demanar perdó per haver agredit militarment un règim legalment constituit? 

 Francesc Jover