4. La
formació del clergat: Alumnes i
professors
(Vicent Cremades i Arlandis; del Capítol I
del seu Màster)
Hem de tenir en
compte que, a més del Seminari, existien d’altres institucions on es formaven
els futurs sacerdots. De fet al llarg del nostre estudi apareixeran citades
vàries vegades. Una és el Real Col·legi del Corpus Christi. I l’altra, el
Col·legi del Santo Tomás de Villanueva, ja que ací estudiaven els seminaristes
considerats més intel·ligents i també els qui habitualment eren més dòcils a
l’autoritat jeràrquica.
Una de les primeres qüestions que
caldria examinar, per arrodonir més la nostra investigació, és la formació que
rebien els futurs sacerdots al Seminari Metropolità de Montcada. Per ampliar
aquets aspectes, hem considerat oportú adjuntar l’Annex 1, que ens parla del
Reglament interior. Sobretot considerarem el treball didàctic i pedagògic, així
com l’actitud que tingueren els professors que més van destacar, subratllant de
manera especial la seua forma, de vegades molt personal, d’ensenyar i de
relacionar-se amb els seus alumnes.
Al Seminari hi havia alguns professors
que s’havien doctorat a les universitats de Lovaina, Munich, Heidelberg,
Roma... El que intentaven era donar una formació moderna, oberta, sobretot
europea. Fora ja de l’opressió del pantà, impregnaren l’ambient eclesiàstic
d’un nou aire, lluny de l’ostracisme que havia trencat tants somnis i havia fet
perdre tantes esperances. Ací citarem alguns dels més representatius. Serà com
un gest d’agraïment i alhora de reconeixement. En primer lloc trobem a Salvador
Castellote i el seu ensenyament de la filosofia i de l’alemany. Després a
Fernando Cubells, que ens va obrir l’estudi a la filosofia grega. Ens veiem
forçats a precisar que posseïa un gran rigor intel·lectual. També s’hi trobava
qui tots coneixíem com el pare Roig, l’aportació del qual estudiarem en el
proper capítol, si bé considerem oportú avançar que ens va donar una gran
formació en l’art modern. Volem remarcar també la gran personalitat de Agustín
Andreu, un gran teòleg que va incorporar a les seues explicacions la teologia
protestant. I a més a més les seues reflexions, aportacions i activitats
estaven en contacte amb les comunitats cristianes de base.
D’altra banda
el professor de filosofia Eduardo Poveda va introduir la dimensió social del
pensament d’Ortega y Gasset a les seues classes al Seminari. El jo ja no suposava l’essència d’una
providència, sinó el fruit d’unes circumstàncies. També ens explicava la
filosofia moderna i ens il·lustrava respecte a la vigència del marxisme. Encara
avui recordem el nostre estudi sobre el marxisme i l’humanisme que, sota el
títol “El
hombre marxista y la alienación religiosa”,
presentat el 13 d’abril de 1967, preteníem establir una relació directa i un
diàleg intel·lectual entre la visió marxista i la visió cristiana progressista.
El nostre objectiu era crear les bases per una nova comprensió de la cultura i
de la societat. En parlar de la revista Anales
del Seminario, tornarem a citar alguns d’ells.
En poques paraules, els professors van
donar molta importància, a banda de l’obligat ensenyament reglat, en
l’ensenyament d’idiomes, especialment el francès i l’alemany. Aquesta nova
expectativa suposava un valor afegit. Conseqüentment molts estudiants sortíem a
l’estranger per a practicar idiomes i al mateix temps entraven en contacte amb
una Europa que només coneixíem d’oïdes o a través de les imatges que
projectaven les pel·lícules d’aquell temps. D’aquesta manera arribaven a
conèixer més a fons una societat diferent a la valenciana.
Les
eixides pastorals i els seus
corresponents contactes ens van suposar una ocasió immillorable perquè els
estudis teòrics començaren a contrastar-se amb la pràctica, amb la realitat de
la societat, situada fora del murs de l’edifici mastodòntic.
De fet va haver
una obertura massiva a la societat, amb la qual durant molt de temps no s’havia
tingut cap lligam. Ara el treball d'apostolat s’obria a un ventall de
possibilitats, no només amb universitaris sinó també amb obrers i persones de
barris marginats, entre els quals caldria destacar el de Fuensanta i
el del Cristo, de Quart de
Poblet.
Aquest
contacte amb la societat va fer que molts abraçaren la secularització amb el
corresponent abandó del seminari. Moltes vegades aquest pas, tan sospesat com
definitiu, venia acompanyat per l’opció política en prendre contactes amb
diversos partits. Alguns d’ells prengueren opcions més radicals i contactaren
amb organitzacions i partits que treballaven en la clandestinitat. D’altres
també van entrar amb una dinàmica social i política més compromesa a través del
Instituto Social Obrero, la seu del qual es trobava al carrer Peu de la Creu.
A més a més molts treballaven en associacions com la JARC
i la JOC, en moviments obrers assemblearis com la HOAC, i en d’altres
organitzacions d’inspiració cristiana que oferien un pensament social nou, com
Cristians pel Socialisme, Comunitats Cristianes de Base, etc.
Considerem oportú precisar que en un
principi aquests moviments assemblearis i organitzacions cristianes, que
brotaven del tronc comú de l’Acció catòlica original, comptaren amb el suport
de la jerarquia eclesiàstica institucional. No obstant això, en descobrir en
aquestes ramificacions una possiblitat de penetració en els ambients rurals i
obrers, més endavant es trobarien amb el refús del règim franquista. Sobretot
en constatar que les anàlisis que en feien de la realitat havien derivat cap al
marxisme.
L’Acció catòlica original havia de ser una
organització uniforme. Per això els seues dirigents acusaren a tots aquests
moviments de ser còmplices dels comunistes, d’haver introduït la desunió, en
allunyar-se de l’Església espiritual i preocupar-se només de les coses
materials.
En el fons de tot, el que passava era que
l’actitud d’aquestes ramificacions suposava, sens dubte, una crítica al règim
franquista i una certa aproximació ideològica amb els partits i sindicats
clandestins. En un moment donat s’imposà la censura prèvia en les diferents
publicacions de les esmentades organitzacions i alhora començaren a vigilar de
manera escrupolosa les declaracions que sorgien dels moviments seglars. Es per
això que molts militants i consiliaris de la JOC i la JARC, en veure que,
després del Concili Vaticà II, els bisbes continuaren la seua adhesió al
franquisme, comencen a anar-se’n.
Aquesta nova situació va crear una nova cultura
democràtica i d’oposició al franquisme. Com conseqüència d’aquesta reacció
molts d’ells patiren una forta crisis
d’identitat i de fe. Havia arribat l’hora de l’acció, la qual cosa comportava
un nou desafiament i alhora una sacsejada en la vida de cadascú. Era el descobriment
de l’altre.
No obstant això, al si de la pròpia
Església la major part de la jerarquia eclesiàstica continuava afecta al règim
franquista, mentre que entre la nova generació de capellans va sortir una línea
que buscava majors llibertats polítiques i socials. La celebració del Concili
Vaticà II va ser molt important per a ells. Aquesta situació va provocar un
allunyament de l’Església oficial
tant entre els nous clergues com entre els que havien abandonat el Seminari i
ja lluitaven contra el règim de Franco.
Dins del paràgraf sobre el Seminari hem
optat per parlar sobre el fenomen de la secularització de la societat
valenciana. El present treball no dóna espai per fer un enfocament sociològic
del fenomen mencionat. El que sí volem remarcar és que molt de temps abans de
la doctrina conciliar i dels distints articles de la Constitució al respecte,
ja havia entrat el concepte de secularització al nostre país.
L’aggiornamento
que va portar el Concili Vaticà II, i del qual hem parlat abans, va fer que
la cultura del secularisme s'estenguera, com una taca d’oli, per tot l’Estat,
acompanyat per la renovació pastoral i per l’expansió dels moviments
especialitzats d’Acció Catòlica. Tot això va produir un canvi religiós
accelerat al si de la societat espanyola,
amb importants efectes sobre el comportament polític dels catòlics, com
l’anomenat vot catòlic, així com l’actitud de l’Església institucional davant
del canvi polític i social.
El concepte de secularització va
significar, entre d’altres coses, l’inici d’un procés de transformació de les
creences, pràctiques i actituds religioses que podien portar a una desaparició
progressiva de les mateixes, és a dir, a la irreligió, l’aconfessionalitat o el
laïcisme, o bé a una reconversió de la mateixa religió, és a dir, a una nova
religiositat.
La secularització també va entrar al si
de l’Església com un vent devastador. La seua força, alhora irresistible i
imparable, va produir que, tant entre
els alumnes del Seminari com entre els sacerdots ja consagrats, hi hagueren
abandons, renúncies i desercions.
Aquesta nova tendència de la societat va ser un motiu més
pel gran augment de sacerdots que van buscar en la seua secularització un major
desenvolupament de la seua personalitat i una solució a l’enfrontament que tenien
dins de la seua consciència. Al cap i a la fi era la resolució d’un conflicte
no només exterior.
Sens dubte la secularització ens va
portar cap a una societat laica i a un nou humanisme.
Recomanem la
lectura del llibre d’Antonio Signes, perquè la considerem com
una bona eina, fins i tot imprescindible, per a introduir-nos en la qüestió de
la secularització al País Valencià. En aquest volum es presenten catorze relats
de clergues valencians que van optar per secularitzar-se. A més a més explica les
causes la seua integració en el cos del clergat, així com els motius, tant a
nivell personal com a nivell social, que els portaren a abandonar-lo.
Els nous contactes produïts amb la
societat van portar d’altres conseqüències. El Seminari fou el lloc on, d’una
manera més intensa i dramàtica, s’havia produït la desafecció del clergat
envers la nostra llengua, degut a que la llengua vehicular era el castellà i no
hi havia ninguna assignatura que s’estudiés en valencià. De fet molts
seminaristes descobriren, pel seu propi compte, la necessitat d’estudiar el
valencià per poder comunicar-se millor amb la gent, amb el seu entorn tant
familiar com social. D’altres, amb l’estudi de la llengua, van anar adquirint
certa consciència del fet nacional al País Valencià.
A més a més d’una indiferència de la
majoria del clergat respecte a la identitat cultural de la seua parròquia, se
sumava una actitud activament bel·ligerant: la llengua del país era prohibida
de forma taxativa. El que suposava una situació especial, no sabem si més
còmica o més absurda. Al seminari, on la majoria dels estudiants provenien de
les comarques i eren valencianoparlants, tenien com a primer i únic idioma el
castellà. Semblant situació provocava certa tensió entre el món de les emocions
i les sensacions, que era percebut a través de la llengua materna, és a dir, el
valencià, i el món de la raó i les creences religioses que eren assimilades a
través del castellà. Tot això portava, a la llarga, a una perspectiva
d’aculturació lenta però ferma.
En el llibre
de Mario Amorós, en parlar de la figura d’Antonio Llidó, dedica unes pàgines a la
formació que va tenir al Seminari. L’obertura que va suposar per al Seminari la
celebració del Concili Vaticà II, així com les seues conseqüències, tenia uns límits
evidents en una jerarquia catòlica que sempre, de manera tan vehement com
pública, havia estat vinculada a la dictadura.
L’obertura cultural i el substrat
nacionalcatòlic generaven grans contradiccions. Un dels exemples, més acostat a
la vulnerabilitat de la natura humana, fou que mentre en la classe de francès
hom podia estudiar l’origen de la Marsellesa i fins i tot cantar-la, en la
classe d’història si a algun alumne se li ocorria cantar l’himne de França
podia ser expulsat de seguida de l’aula. Més teatre de l’absurd.
Respecte al valencià, l’actitud era
totalment repressiva, degut al fet que si no parlaven en castellà els alumnes
podien patir diferents càstigs.
Més endavant, en acabar els estudis i arribar
a ser capellans en alguna parròquia, alguns formaran part d’un clergat que
intentava, per damunt de tots els obstacles, mantenir viu el nacionalisme i la
llengua pròpia. La seua elecció fou determinant. Al si de la mateixa Església
començaren per actuar des del punt de vista pastoral en la transmissió d’un
missatge amb la llegua del poble. En aquells moments tenien clar que utilitzar
el castellà com a vehicle de comunicació era socialment injust i pastoralment
pertorbador.
L’Annex 2 és un document que reflecteix les inquietuds
compartides d’uns seminaristes a través d’unes converses.
Una vegada acabada la redacció del present capítol, va sortir a la llum el
llibre de Paco Gramage. Aquesta publicació està
escrita per vint-i-dos persones, la majoria de les quals havien tingut relació
amb Ramon Gascó Molina i havien estat seminaristes o fins i tot superiors del
Seminari.
Només volem destacar dos articles que ens analitzen més a fons tot el que
hem dit fins ara. El primer és molt suggeridor: “Una formació per a
l’excel·lència: llums i ombres”. És justament de Paco
Gramage, que coordina tot el llibre. L’altre potser resulte més colpidor,
potser més dramàtic. Hem de tenir en compte que el seu autor és Manuel Molins,
un excel·lent autor teatral: “Ascensió i Caiguda del Seminari Metropolità de València”. Volem assenyalar que,
degut a l’extensió del treball no hem citat situacions concretes que són molt
interessants i alhora molt expressives de l’ambient del Seminari.
La majoria d’aquests articles, escrits
en primera persona, reflecteixen la vida quotidiana del Seminari i ens mostren
els conflictes latents de la situació interna, aclarint-nos amb quina
intensitat es movien les aigües pantanoses, les esquerdes que produïen i com
anaven trencant-se ja els murs de la presa.
L’Annex 3 ens dóna notícia d’aquesta realitat
de canvis i de crisis a través d’una carta, amb data de 5 d’agost de 1969,
escrita per dos alumnes de 4rt. de teologia.
L’ESGLÉSIA EN LA TRANSICIÓ:EL FET NACIONAL
AL PAÍS VALENCIÀ:LA REVISTA SAÓ (1976-1983)
(Núm. Sol·licitud Registre Propietat Intel·lectual Gen. Val.: V-1142-11.)
Convoca:
