EL SÍNODO DE LOS OBISPOS SÍ, PERO…(Ramón Gascó)

Sinceramente debo confesar que me ha resultado penoso el Sínodo en lo que yo llamaría el "regateo ó el tira y afloja" de la misericordia de la IGLESIA, que no del Dios de Jesús, hacia homosexuales; divorciados etc...con el único fin de conseguir el acuerdo de todos los miembros sinodales y del sector más conservador de la Jerarquía.

     Me he quedado con la impresión personal de que el Papa ha tenido, que echar el freno a su afán generoso de comprensión y misericordia hacia los más débiles.

     Verdaderamente, aun reconociendo que este Sínodo es una ráfaga de aire fresco, que buena falta hacía, que entrase en el rancio ambiente Vaticano, no ha dejado de mostrar su obsesión centrada desde hace siglos en la problemática sexual, cuestiones que por otra parte para la mayoría de los ciudadanos son menos importantes y en cambio viven angustiosamente acosadas por la injusta repartición de la riqueza.

     En palmario contraste el Papa Francisco sí que ha tomado una actitud de mayor calado, peligrosidad y riesgo incluidos, en su denuncia del Capitalismo Financiero.

  Es bien significativo que los medios comunicación no hayan puesto tanto interés sobre el texto ‘Evangelio Gaudium’ (La alegría del Evangelio) ".Su primera exhortación apostólica, un documento de 142 páginas en el que el Papa describe la hoja de ruta de lo que desea que sea la Iglesia Católica.

   En él dice literalmente: "Así como el mandamiento de 'no matar' pone un límite claro para asegurar el valor de la vida humana, hoy tenemos que decir no a una economía de la exclusión y la desigualdad. ESA ECONOMÍA MATA"

      Habla de los pobres como objeto directo de la misión de la Iglesia “la opción de los pobres es una categoría teológica, antes que sociológica" 

      Es muy chocante advertir que precisamente las condenas del Vaticano a la Teología de la Liberación, se hicieron porque asentaba su doctrina en el pecado estructural del capitalismo. 

¡Qué coincidencia, digo yo, de las expresiones del Papa con los fundamentos de aquella TEOLOGÍA DE LA LIBERACIÓN¡

    Precisamente el Papa Francisco denuncia duramente el actual sistema económico que considera no sólo "injusto en su raíz" sino que "mata" porque predomina la ley del más fuerte. No se ha de sacrificar la vida, la dignidad o la felicidad de las personas a ningún poder. Y, sin duda, ningún poder sacrifica hoy más vidas y causa más sufrimiento, hambre y destrucción, que esa dictadura de una economía sin rostro y sin un objetivo verdaderamente humano” que, según el papa Francisco, han logrado imponer los poderosos de la Tierra. No podemos permanecer pasivos e indiferentes acallando la voz de nuestra conciencia en la práctica religiosa.”

     Pero sobre lo que quiero llamar la atención es sobre el hecho de que los estudios sociológicos son unánimes en denunciar el proceso del aumento de las desigualdades de la riqueza de unos pocos y la pobreza de la mayoría de los ciudadanos. 

Citaré algunos de ellos.

1º.-Muy importante ha sido que el papa Francisco y Barack Obama hayan dicho que la desigualdad es el problema que define nuestro tiempo. Cómo combatirla es un tema en los debates electorales en todo el mundo, incluso en países como  Brasil que hoy ha conocido los resultados de las elecciones generales y que después de muchos años continúa en el mismo partido de las izquierdas.

2º.- Carles Gasòliba:El presidente del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), el primer 'think tank' de España, lamenta que los gobiernos estén sometidos a intereses empresariales dice que: "Las desigualdades bajan entre naciones, pero se incrementan dentro de los países"

  3º.- Está claro que no existe, en el seno de la Unión Europea (UE), ninguna voluntad política de plantarle cara a los mercados y resolver la crisis. Hasta ahora se había atribuido la lamentable actuación de los dirigentes europeos a su desmesurada incompetencia. Pero esta explicación (justa) no basta, sobre todo después de los recientes “golpes de Estado financieros” que han puesto fin, en Grecia y en Italia, a cierta concepción de la democracia. Es obvio que no se trata sólo de mediocridad y de incompetencia, sino que también de complicidad activa con los mercados.

 4º.- El periodista J. Ramoneda en El País estos días escribió:

      La prensa ha publicado la imagen de una pareja jugando al golf a escasos metros de la valla de Melilla en la que están encaramados unos inmigrantes que intentan saltarla. En primer plano, sobre el verde tapiz, una mujer concentrada en el drive con un hombre contemplándola; detrás, sobre los matorrales de las lindes del campo, una docena de personas agarradas intentando resistir sobre los hierros y las alambradas. Algo falla en una sociedad cuando, en una circunstancia así, a alguien no se le ocurre abandonar la partida, aunque sólo fuera por elemental pudor.

En el Congreso, los diputados del Partido Popular respondían con risotadas cuando el líder socialista, Pedro Sánchez, señalaba la pobreza infantil como uno de los más serios y urgentes problemas del país. Con generosidad, Gonzalo Fanjul, decía que no era maldad sino simplemente que no se enteran de nada. Me temo algo peor: que no quieren enterarse de nada que rompa su dibujo. Y a esto se le llama mala fe.”

5º.- Precisamente la católica España ocupa según los recientes estudios económicos el segundo puesto en desigualdad en Europa. Una desigualdad que además en los últimos años lleva una progresión geométrica, sin que se haya escuchado todavía a la Conferencia Episcopal clamar, sintonizando con el tono de las duras palabras de Papa, que arriba he citado.

6º.- Un reciente informe publicado por UNICEF alerta del aumento en 2,6 millones de menores bajo el umbral de la pobreza en 41 economías avanzadas afectadas por la crisis y también otro informe con “Siete preguntas inquietantes sobre la pobreza infantil en España”.

     Es decir, lo de siempre en las injusticias, las víctimas son los más débiles. Y ¿quién es el que no ve esa lectura radical de las injusticias a lo largo de todos los Evangelios?

   7º.- Y termino con una afirmación, que a la vez es una amenaza apocalíptica:

    El desarrollo social si va en aumento, que es así como va, inquieta verdaderamente, no sólo por lo que supone de sufrimiento de millones de pobres, sino que es la amenaza social de una explosión de resultados imprevisibles en la que como siempre las víctimas son los más débiles e inocentes.

    Adela Cortina, recientemente galardonada con el premio de ENSAYO INTERNACIONAL, nos invita en varias de sus publicaciones a recorrer la peripecia de que Hasta un pueblo de demonios, si son inteligentes. (Citando a E. KANT) se transforma en un pueblo de personas responsables y si no actúa por interés sino que toman interés en algo o alguien en la sociedad, la justicia beneficiaría a todos. Dicho de otra forma, la codicia nos ciega, nos embrutece y la maldad puede autodestruirnos.

Ramón Gascó

CINEFORUM “EL ESPÍRITU DE LA COLMENA”

CINEFORUM

“EL ESPÍRITU DE LA COLMENA”

dirigida por Víctor Erice (1973)

Presentará la película y moderará el coloquio

José Mª Monzó

Día 25 de Noviembre

Hora: 18: 00

Centre Cultural OCTUBRE (C/Sant Ferran,12)

(Iniciativa del grupo “secuaces” de la Associaciò AU)

“El espíritu de la colmena.”

Director: Víctor Erice. 1973

En el panorama del cine español de principios de los años setenta “El espíritu de la colmena” supuso una revolucionaria sorpresa y continúa siendo al visionarla en nuestros días. Sin dejar de ser una pequeña historia de la España de la posguerra, es un cine que no se agota en su carácter testimonial de aquellos momentos, y cuyo sentido apunta a la naturaleza profunda del ser humano en su camino iniciático cuando se enfrenta a la realidad y también a la ficción, a la muerte y a la dialéctica entre lo individual y lo social.

Su peculiar estructura narrativa, su concepción sonora, su luminosidad pictórica, su cita cinematográfica con “El doctor Frankestein” de James Whale, su carácter metafórico sobre el vivir y el acontecer dentro de una colmena, permiten lecturas de la película que desde lo anecdótico se abren a lo universal.

En la película de Víctor Erice desaparecen los límites establecidos entre lo verdadero y lo falso, entre la fantasía y la realidad. Imaginación y realidad son una misma cosa gracias a la utilización de un lenguaje enraizado en lo poético. Un cine que crea modernidad en el arte cinematográfico.

Ana Torrent en El espíritu de la colmena, de Víctor Ericea

“El espíritu de la colmena.”

Director: Víctor Erice. 1973

A principi dels anys setanta “El espíritu de la colmena” va estar una sorprenent revolució. Ho és encara avuí. Es tracta d’una història de l’Espanya de la postguerra civil i a més del testimoni d’aquell moment obri la mirada vers l’ésser humà que afronta la realitat i la ficció, la mort i la dialèctica entre la seues vessants individual i social.

Les peculiaritats de l’estructura narrativa, de la concepció sonora, de la lluminositat pictórica, del vincle cinematogràfic amb “El doctor Frankestein” de James Whale, de la metàfora sobre la vida d’un rusc, fan possible lectures diferents, des de l’anècdota fins a la categoria.

La pel.lícula de Víctor Erice esborra les fronteres entre la veritat i la falsetat, entre la realitat i la fantasia. Imaginació i realitat esdevenen el mateix per mitjà d’un llenguatge poètic. Es tracta d’un cinema original i creador de modernitat en l’art cinematogràfic.

".. ubicación espacio-temporal de la historia...en una carta que Teresa entrega al fuego, observamos un sello con la efigie de Franco que no se edita hasta 1942." 

(El espíritu de la colmena paginaspersonales.deusto.es)

El valencià i el cardenal Cañizares. (Escriu sal.lus herrero)

Hola, 

us l'envie per si us interessa llegir-lo i a l'amic Enrique Herrero per si vol posar-lo al Nihil Obstat. 

Gràcies d'avant-mà a tots!

Sal·lus

(publicat a LA VEU, DIARI DIGITAL del PAÍS VALENCIÀ)

http://opinions.laveupv.com/sallus-herrero/blog/4345/el-valencia-i-el-cardenal-canizares

Fa uns anys, Josep Lluís Bausset, a partir d’un document del Grup de Capellans de Dissabte, quan demanaven -davant les malifetes del toledà Agustín Garcia Casco, amic de Blas Piñar i franquista de tota la vida- un arquebisbe que ‘assumisca la cultura i la llengua pròpies del nostre Poble’, va publicar un article a la revista Barcella dels pobles de la Mariola. Bausset, tan lúcid, als seus noranta tants anys es preguntava: ¿És tan difícil això? Sembla que entre els valencians, sí que ho deu ser, pels resultats que tenim. Recorde que l’any 1965, es va fer una campanya en la qual més de vint mil valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de Paula Burguera, Enric Valor, Josep Iborra, Lluís Guarner, Maria Beneyto, Miquel Tarradell, Robert Moròder, Joan Reglà, Manuel Sanchis Guarner, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda, els Franciscans de Cocentaina, Josep Vicent Mateo, Andreu Alfaro, Matilde Salvador, i jo mateix, entre molts d’altres més) demanàvem, seguint les directrius del Concili Vaticà II, ‘l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi, i a la predicació’. I encara estem on estàvem, malgrat la bona voluntat d’un grapat de bons capellans: Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Julio Ciges, Josep Maria Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort...

Relatava Bausset: “Tinc un amic missioner a Zimbabwe, Alexandre Alapont, que amb tota naturalitat ha estat traduint durant anys i anys, la Bíblia al nàmbia, la llengua d’aquell poble. I pel contrari, els valencians, per a la nostra vergonya, continuem deixant la nostra llengua (¡o ens obliguen a deixar-la!) a la porta de les esglésies. I és que tenim l’arquebisbe en contra. Però també, desgraciadament, la gran part dels capellans valencians. Recorde encara que, cap als anys seixanta, un dia vàrem anar a Xàtiva, amb els sis-cents d’Eliseu Climent, Enric Solà, Joan Fuster i un servidor, per tal de demanar-li a un capellà si podia fer la missa en valencià. ¡No demanàvem la lluna! Quan aquell rector va sentir la nostra proposta, ¡es posà com un bou! Ens va dir que estàvem a Espanya, i que l’idioma oficial d’Espanya era l’espanyol, i que ¡totes les misses es farien sempre en espanyol, i només en espanyol! Es veu que era profeta”.

Com podeu notar, una ironia molt fina, la de Bausset, això de dir que es veu que era profeta, perquè, fins ara, s’ha complit fil per randa… A mi, el succeït que conta Josep Lluís Bausset me’l va contar, l’amic Enric Solà, autor de “Recuperem els Furs“, on també ho conta per escrit. Deia Solà que allà se n’anaren, amb el sis-cents d’Eliseu, Fuster, Climent, Bausset i ell mateix, fou a la sèu de Xàtiva, quan començaren a parlar-li, aquell capellà o abat, semblava una persona agradable, inclús amable i tot, els va somriure al principi, però fou esmentar-li la proposta de fer les misses en valencià i es va posar fet un energumen, es va posar a escridassar-los, a llençar bromera per la boca, com un dimoni, i a fer-los fora de l’església de la sèu de Xàtiva quasi a empentes i puntellons; allà a la façana on l’empresari Molina de Xàtiva va fer les escultures dels papes Borja, Calixte III i Alexandre VIé, evidentment, pagades pels seus treballadors però era ell qui figurava com a donant i generós benefactor. Un dia, en acabar una tertúlia del Micalet, li vaig preguntar al germà de Carme Miquel, Vicent Miquel i Diego, que als anys seixanta va escriure un llibre “El valencià a l’església”, on a partir de les directrius del Vaticà II proposava la incorporació del valencià a la litúrgia, el catecisme, sermons, etc. si pel que fa a aquest llibre sobre el valencià a l’església, no sentia una certa sensació de fracàs, i em va respondre amb el capcot de manera rotunda: “Una sensació de fracàs absolut, total, irrefutable”.

Josep Lluís Bausset en aquell article on es preguntava si un tal Don Agustín Garcia Gascó, enemic de la llengua i del poble valencià, era la reencarnació de l’arquebisbe Mayoral, i deia que no demanava la lluna i argumentava que el Grup de Capellans de Dissabte, tampoc demanava la lluna. “Demana una cosa tan lògica i tan raonable, com que el nou arquebisbe ‘conega el valencià, per tal de parlar-lo i escriure’l correctament’. Caldria demanar-li a un bisbe que anara a Burgos o a Salamanca que coneguera l’espanyol? Per què la diòcesi de València no ha tingut un bisbe com Ramon Masnou, de Vic, que defensà la cultura i la llengua catalana? O com Teodor Úbeda, de Mallorca, nascut a Ontinyent, un bisbe proper, senzill i assequible, que es va sentir mallorquí entre els seus? O com Antonio Añoveros, de Bilbao, que es va enfrontar al franquisme defensant la identitat i la cultura del País Basc? O com un Pere Casaldàliga o un Óscar Romero, que no van dubtar a plantar cara a militars i terratinents per tal de defensar la justícia? O com un cardenal Tarancón, que els anys que va ser bisbe de Solsona, promogué i defensà la llengua del seu Poble? La diòcesi de València, però també actualment la de Castelló, amb un bisbe de Zamora, i la d’Alacant, amb un de les Castelles, continuen ‘patint’ arquebisbes Mayorals, anys i més anys. Serà molt demanar, com ho fa el Grup de Capellans de Dissabte, un bisbe que conega la llengua del Poble que l’acull? Amb el nou document del papa Benet, en què restableix la possibilitat de la missa en llatí, ja em veig a les parròquies valencianes ¡el llatí abans que el valencià! Tot i que el document diu que ‘la missa en llengües vernacles continua vigent’, o bé al País Valencià la llengua vernacla és l’espanyol, o bé, com és evident, no es fan les misses en llengua vernacla. Per a més inri, el document de Roma diu que els capellans podran celebrar la missa en llatí, si un grup de fidels ho demana, cosa que no val per als valencians, perquè per més que es demane la missa en valencià, continuen sense fer-nos cas. I això que els valencians, només demanem allò que han tingut des de sempre, a Burgos, a Madrid, a Salamanca, a Màlaga, a Paris, a Londres, a Roma: un bisbe que parle la llengua dels seus diocesans. ¡Només demanem això!”. Això és demanar massa per als qui creuen que els valencians, catalans i balears, no tenen dret a tenir cap dret.

Les imploracions i demandes de Josep Lluís Bausset i de tants valencians han quedat en no res, com si demanaren la lluna, com si els fidels valencians no tingueren dret a tenir drets, que diria Hannah Arendt, als orígens del totalitarisme, com si foren cristians sobrants, que el millor que podrien fer és deixar d’emprenyar i anar-se’n fora de l’església. Si no us agrada que l’espanyol siga la llengua exclusiva i excloent de l’església valenciana, se n’aneu a pastar fang, no? Sembla que suggereixen des de la jerarquia ‘valenciana’ des de fa segles. Potser tenen tota la raó perquè una església que no es capaç d’encarnar-se en la llengua del seu poble i considera que la seua missió a la Terra és liquidar la llengua i la cultura valenciana o catalana esdevé en una secta perillosa.

Ara quan s’ha anomenat arquebisbe de València, al senyor Cañizares, podríem preguntar-nos, des de fora de l’església, si aquest és més encara la reencarnació d’Andrés Mayoral, que inicià la persecució de la llengua catalana al País Valencià. Perquè quan l’han fet bisbe, aquest Cañizares, ha dit que la seua màxima preocupació és la “unidad de España”, com si encara esperara portar sota el pal·li al seu caddill o als hereus d’aquell sàtrapa assassí, que fou el director dels colp militar d’estat, de la guerra santa d’extermini i de la creuada a sang i foc, que de manera magistral explica Paul Preston a “L’holocaust espanyol”. Odi i extermini a la guerra civil i després”, hi ha versió en català, on conta com aplicaren els mateixos mètodes que feien servir els militars africanistes al Marroc, per exterminar les tribus rebels que es resistien perquè el nord d’Àfrica fora colònia espanyola, impulsats per Al-Krim, que defensava la seua terra davant militarots invasors espanyols que mostraven, sàdicament, els seus triomfs exhibint òrgans sexuals, orelles i caps de la població autòctona marroquina assassinada. La classe obrera andalusa, extremenya, castellana, catalana, valenciana, mallorquina, basca, etc. fou atacada i exterminada amb la mateixa sanya que els pobres nord-africans. També els nostres millors intel·lectuals, com Peset Aleixandre i altres que foren assassinats o patiren exili… Cañizares és cardenal, potser Benet XVIé el féu cardenal pel viatge papal que organitzà la Gürtel a València, quan l’expresident Francisco Camps va malbaratar milions de diners públics, no s’hauria d’investigar si Cañizares va participar en el afers bruts financers, perquè no restara al marge de la justícia?. Aquest cardenal és aquell que preguntat pels problemes de pederàstia a dins de l’església, va afirmar, fa uns anys, amb tota la barra del món, que això era del tot fals i que els qui acusaven l’església de pederàstia ho feien per tal de desprestigiar l’església i imposar l’ateisme. Podeu imaginar l’estatura moral d’un subjecte que fa aquest tipus de declaracions per justificar la pedofília al si de l’església, llençant balons fora i contraatacant, amb allò de “la millor defensa és un bon atac”, com fan els més canalles del món?.

Respecte del tot els qui, amics, com Josep Miquel Bausset i els capellans del dissabte i les comunitats populars, esperen canvis a l’església ‘valenciana’ pel que fa a la ideologia i a tenir en compte la llengua i la cultura valenciana o catalana; em sembla que tenen raó quan diuen com Martin Luther King que encara que sabera que demà s’acaba el món, plantaria un arbre, perquè cal tenir esperança. També Pompeu Fabra deia “No hem de deixar mai la tasca en defensa de la llengua ni l’esperança”. Perquè la dita que diu “l’esperança és allò últim que es perd”, ens mostra que mentre hi ha vida, hi ha esperança.

No obstant, des del 1979, quan vaig invitar a Don Manuel Sanchis Guarner, a fer una conferència sobre ‘valencianisme’ a la facultat de teologia del carrer Trinitaris de València, l’esperança en alguna possibilitat de canvi pel que fa a llengua i defensa de la nostra cultura valenciana o catalana a l’església ‘valentina’ em va abandonar. Don Manuel contava afligit, que havia estat anys i anys anant, sense cobrar res, a les reunions de la Comissió Litúrgica de l’Arquebisbat de València, el que s’acordava per la vesprada, a l’endemà al matí, un tal mossèn Albinyana, d‘extrema dreta, s’ho carregava, perquè feien la faena de fer i desfer, com el matalasser. Perquè del que es tractava era de boicotejar tot allò que tinguera a veure amb la llengua del poble valencià. Ho contava Don Manuel molt trist, amarg, afligit, trist, mig plorant i concloïa dient, que no tornen a comptar amb mi per a res, estic massa cansat, m’han fet perdre massa temps i diners, la meua salut i la meua vida, per a no res… Ja no puc més; els desitge que facen el que consideren oportú, però que no tornen a comptar amb mi per a perdre el temps!

Em semblaren unes paraules i unes reflexions molt sàvies. Això vol dir que estic en contra que hi hagen milers de cristians al País Valencià que signen manifestos a favor del valencià? No, però, com s’ha demostrat tantes vegades, no serveixen de res, perquè al palau arquebisbal es torquen el solemne cul eclesiàstic amb aquests manifests i aquestes signatures demanant que s’incloga el valencià a l’església, després de tindre’ls un temps perduts als calaixos del despatx arquebisbal. Em sembla malament que hi haja iniciatives en aqueix sentit? No, però, no em queda un gram d’esperança i no sé si des de fora de l’església puc opinar alguna cosa. Voldria que em fora de tot indiferent. He arribat al punt de dir: No espere res d’ells, ni pel que fa a la nostra llengua i cultura ni pel que fa a res… ja s’ho faran! Però encara no he pogut arribar a eixe punt d’indiferència lligat al ‘nirvana’ no perquè m’importe el destí d’una església antivalenciana i anticatalana, sinó perquè m’importa la meua llengua i cultura i les advertències que el 2050, si les coses van com van, la nostra llengua i cultura oprimida, arribarà entorn al 10% de la població que habita el País Valencià. I això no em pot deixar indiferent.

El que mostra l’enviament d’aquest senyor Cañizares com arquebisbe de València és que el senyor Papa de Roma diu unes coses una mica boniques “pastors amb olor a ovella” i en fa unes altres del tot contràries i molt més lletges. Perquè aquest ’senyor’ és més reaccionari que el propi Ratzinger i pel que fa a la pederàstia, molt pitjor encara, un encobridor. No sé si ha manifestat Cañizares, als més de setanta anys, que vol que li ensenyen el valencià-català en un document, analitzat per Bausset, on el mot més repetit era Espanya, Espanya, Espanya…Aquest senyor ha vingut a València a continuar la tasca missionera d’espanyolització i desvalencianització (o descatalanització) que va iniciar l’arquebisbe Mayoral juntament a Felip Vé, en què va imposar el decret de Nova Planta, les lleis i la llengua castellana, “por justo derecho de conquista”, després de la batalla d’Almansa; per això el nomenament de Cañizares com a arquebisbe sembla la continuïtat de la inquisició castellana contra el País Valencià, actualitzada al segle XXI.

Per desgràcia, no podem esperar més que maldat d’aquesta jerarquia espanyola i ‘valenciana’, que, des de fa més de tres-cents anys, juntament a l’estat de Madrid, és l’enemiga número u de la llengua, la cultura i el país dels valencians. Des de fa segles que persegueixen amb sanya d’Espanya i crucifiquen la nostra llengua i cultura catalana; hi ha bona gent com Vicent Micó, que afirma que el valencià-català és la llengua de Jesús, pobre, perquè és la llengua oprimida, discriminada i marginada del poble valencià, de la gent sense privilegis, riqueses ni estat propi, que cerca el bé comú i la necessitat de compartir, viure en la pobresa i defensar els més pobres. I tanmateix, massa sabem que la jerarquia eclesiàstica en compte d’imitar a Jesús i treballar per l’alliberament de l’opressió, se l’apropien perquè servisca d’argument i motiu d’opressió, instrumentalitzat pels més rics i privilegiats perquè servisca com a ‘opi del poble’ per a mantenir l’opressió lingüística, cultural, social i ‘nacional’, sotmesos a una llengua, cultura i nació espanyola, mitjançant un estat madrileny que intenta imposar-nos la nacionalitat i llengua espanyola i aconseguir que abandonem la valenciana o catalana llengua, cultura i nació. Com si fórem territori colonial o provincial, així ens maltracten.

Per això, com a justa resposta, fa anys i anys que no entre a dins d’una església ni als soterrars, ni a veure la llum de les imatges, que se les confiten; l’església, si voleu, la jerarquia, des del 1707 fins ara ha fet creuada permanent contra la nostra llengua, contra la nostra cultura i contra el nostre País Valencià. Ha jugat a bloquejar les nostres possibilitats de futur, a destruir-nos la nostra singularitat catalana o valenciana; però així, les resistències de la societat civil valenciana, seran menys fosques, menys obscurantistes, molt més laiques. No hi ha mal que per bé no vinga. A Catalunya i a les Illes -més o menys- hi ha hagut una certa sensibilitat, el bisbe de Mallorca, Jesús Salinas, el de Menorca, Salvador Aguilar, inclús em sembla que el molt reaccionari i opusdeista, també valencià i espanyolista, Vicente Juan, de Tavernes de Valldigna, ha fet servir, potser per la pressió social, el català a l’església eivissenca. Al País Valencià, en canvi, hem de proclamar que la fidelitat al castellà és a prova de segles, tant en dictadures com en democràcies. No trontollen, fidels a Madrid i renegats, traïdors i enemics al País Valencià, de la nostra llengua i cultura autòctona i pròpia. És el que hi ha, pels segles dels segles. No espere res, i tanmateix, a la història, inclús en la desesperança més absoluta, sovint, hi ha canvis, ‘espontaneïtats’ i ‘impredictibiliats’… Tot i que pense que una església que optara per donar suport a la llengua i la cultura oprimida del país dels valencians, seria molt convenient per a la seua continuïtat i garantir la seua supervivència, no perdem la dignitat de demanar-los-ho. Ja s’ho faran; no podem esperar-los ni esperar res d’una església jeràrquica enemiga del valencià i d’uns capellans que majoritàriament, obeeixen les inèrcies antivalencianes i anticatalanes i sembla com si la seua missió a la Terra fos l’espanyolització de la població valenciana, en consonància amb la llei Wert, d’espanyolització dels xiquets valencians, balears i catalans. I això des de la perspectiva dels drets humans, de les llengües oprimides i minorades, dels drets dels pobles i dels habitants de les nacions sense estat, sembla del tot repugnant. Una església així, per molt nombrosa que siguem esdevé secta, com veiem quan observem els rituals de graduació de les universitats privades catòliques, ‘CEU Sant Pablo’, ‘San Vicente Mártir, etc. d’esquenes i contràries a la llengua i cultura del País Valencià. Una església enemiga del poble valencià des del 1707 fins ara mateix.

Membre de la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià

El senyor Reig Plà i Auschwitz. (Escriu sal.lus herrero)

Bon dia, Enrique,

t'envie este article per si el volgueres publicar a Nihil Obstat.

Salutacions,

Sal·lus

(publicat a LA VEU, DIARI DIGITAL  del  PAÍS VALENCIÀ)

http://opinions.laveupv.com/sallus-herrero/blog/4319/el-senyor-reig-pla-i-auschwitz

El bisbe d’Alcalá de Henares ha tornat a desbarrar contra el “hobby gai”, per a responsabilitzar-lo de la retirada del projecte de contrareforma de la llei de l’avortament. El senyor Reig Plà és un catòlic integrista que no dubta mai, que no s’interroga sobre si la seua fe i religió és un invent, neuròtic i fantasiós, dels seus deliris malaltissos perquè ell és un fanàtic, amic de franquistes pronazis, com Blas Piñar al qui abraçava a Cuelgamuros, l’actual símbol feixista i pronazi del “Valle de los Caídos por Dios y por España”, on el senyor Reig ha anat a celebrar alguns actes litúrgics de suport al franquisme, al feixisme i al nazisme. Un símbol ignominiós.

El senyor Reig Plà és un homòfob i un misogin, odia els gais perquè s’odia a sí mateix i odia les dones amb una virulència extrema, per això va tenir la barra d’anomenar el tren de la llibertat, de les dones per a demanar el dret per a decidir sobre la seua pròpia reproducció, com “el tren de la mort” cap a Auschwitz. Ho diu algú que confessava, al Seminari de Montcada, a finals dels anys setanta, que, quan estudiava a Roma el doctorat de teologia moral s’emocionava davant les manifestacions mussolinianes, dels Missinos, l’MSS, els hereus ideològics dels qui pactaren amb Hitler i Franco per a la ‘Cruzada’ d’extermini a l’estat espanyol i els qui donaren suport a la División Azul i als camps de la mort i d’extermini de Hitler, amb els qui el papa Pius XIIé, va ser còmplice amb el seu silenci i una certa col·laboració amb l’Holocaust i amb l’ajuda a criminals nazis, després de la Segona Guerra Mundial, perquè fugiren de la justícia, com Eichmann que analitza Hannah Arendt a “Eichmann a Jerusalem o Luburic, que retrata Francesc Bayarri a “Cita a Sarajevo”; que un senyor de tendències franquistes, feixistes i pronazis, com el senyor Reig Plà, faça servir els camps de concentració i d’extermini per anar en contra dels dret de les dones a decidir, lliurement, si volen ser mares o no, és una indecència i una perversió intel·lectual molt gran; una gran depravació. Perquè el senyor Reig està format per materials explosius, una infinita vanitat, una gran ignorància, una enorme mediocritat, grolleria i estupidesa i una ambició de poder desmesurada.

No ho fa això -d’atacar les dones i els homosexuals- perquè sí, perquè siga un depravat, que també, ho fa perquè està rabiós; ell, gràcies a l’era Rouco, s’havia col·locat a Alcalá de Henares, al costat de la seu cardenalícia de Toledo i de Madrid, esperant, atentament, la seua oportunitat per a escalar posicions de poder dins de la jerarquia eclesiàstica i fer-se amb alguna de les places més cobdicioses i importants de l’església dins l’estat espanyol. Ara, els “nous aires” del Vaticà, amb el Papa Francesc, almenys la imatge que desprèn dient que ell no és ningú per jutjar els homosexuals ni condemnar les dones, contrasten amb els judicis sumaríssims de Reig contra els gais, contra les dones, etc. Tot plegat, potser, l’han deixat una mica ‘tocat’, ‘al marge’, de banda, observa, furiosament i envejosa, com alguns dels qui ell considera amb menys caràcter, més febles, amb menys personalitat o ‘carisma’, més ‘moderats’, amb menys capacitat per enfrontar-se “come il faut” contra els “liberals”, els socialistes, el lobby gai o el lobby feminista, com Osoro, li passa al davant, i cabrejat mou peça per advertir i fer-se visible, avisar que ell està allà, disponible per a criticar a qui faça falta que no acate el catecisme de l’església catòlica, apostòlica i romana. A Espanya, el catecisme ha de ser més important que res, per això tenen col·locats al T.C. a gent de l’Opus Dei perquè imposen el fanatisme apostòlic per sobre de la Constitució, els drets humans i els drets de les dones, considerades pel senyor Reig Plà, éssers inferiors, pecaminosos i menyspreables pel fet d’excloure els bisbes en les seues referències a l’hora de decidir ser o no ser mares, sense acatar allò de “rebrem tots els fills que Déu ens envie”. Per això, tracta les dones de manera insultant i amb una violència destrellatada, comparant-les als nazis de les SS. Qui és nazi en aquesta història? Qui menysprea i odia,virulentament, a qualsevol que no acate el catecisme intolerant, dogmàtic i reaccionari del senyor Reig Plà que s’inventa un Déu a la seua mesura, odiosa, misògina i homòfoba?

Si això és ser catòlic, el que predica el senyor Reig Plà, fan ganes d’anar corrent a demanar l’apostasia i esborrar qualsevol petjada anterior de religiositat. Els qui no creiem en éssers sobrenaturals o extraterrestres pensem que són els éssers humans els qui inventen els déus per justificar les seues malifetes, poders, dominacions i desgavells, posem per cas, la “cruzada” exterminista de Franco, amb el suport de la majoria de la Conferència Episcopal Espanyola per derrocar la II República i mantenir els privilegis eclesiàstics i econòmics de l’església, dels terratinents, de l’aristocràcia i de l’alta burgesia espanyola.

Els filòsofs de la Il·lustració, Spinoza, Hume, Kant, etc. han criticat les supersticions religioses, el fanatisme, la intolerància, la fe irracional de l’església, que pretén aquesta “locura religiosa” de voler guanyar el cel, amb el suport que li donen els privilegis i els poders dominants, econòmics, polítics, mediàtics, etc. i amb l’opressió, el control, la dominació i la castració dels drets de les altres. Fuerbach, Marx, Nietzsche i Freud ens mostren que són els éssers humans els qui fabriquen les religions (i no al revés com ells creuen), que les religions es mostren hostils amb la ciència (Galileu), denigren i mutilen la vida (Nietzsche), es nodreixen de la misèria social dels éssers humans i s’alimenten pel somni que hi ha un més enllà per sobre dels combats per la felicitat i la justícia a sota a la Terra (Marx).

També crec que no és pot reduir la religió només a malifetes i supersticions, perquè en el cas, posem per cas, de la teologia de l’alliberament, del budisme social i d’altres maneres de creixement espiritual, a pesar de la religió institucionalitzada, de les sectes i de les esglésies, hi ha gent que s’ajuda de la seua espiritualitat per créixer i activar la dimensió de la solidaritat i de la lluita contra la misèria, la desgràcia i les injustícies, treballant per la justícia, la llibertat, pels drets humans i per la felicitat humana, com observa el sociòleg brasiler Bonaventura Dos Santos i l’ecologista ètic Leonardo Boff; i, sovint, lluiten per la fraternitat, sense esperar cap recompensa celestial ni paradís en cap més enllà.

Davant els desgavells, les supersticions i els flagells discursius i insultants del senyor Reig Plà i dels seus col·legues clericals reaccionaris, no podem deixar de criticar les religions, les sectes i les esglésies amb la màxima contundència perquè es vinculen amb les supersticions que cerquen perpetuar les desgràcies, les injustícies, les explotacions i les opressions; nosaltres hem de continuar criticant les religions i les supersticions d’uns senyors hereus de la ideologia franquista i del nacional-catolicisme, que va mantenir vincles pronazis, genteta que fa servir qualsevol retòrica, sense cap vergonya ni escrúpol, inclús els camps d’extermini dels seus aliats i amics nazis, per imposar les seues irracionalitats dogmàtiques i doctrinàries contra les dones, els gais, els liberals, els socialistes, els comunistes, els anarquistes i qualsevol persona amb dos dits de front que considera que els bisbes, monges, frares i capellans no han de ficar els seus nassos en les vagines de les dones, ni en els llits dels altres, ni en les relacions afectives dels gais. Ells, que prediquen per als seus fidels acòlits però no podem imposar els seus pecats al codi penal; si volen, poden castrar-se i amputar-se els òrgans sexuals, no estan obligats a casar-se ni a aplicar el matrimoni gai al si de l’esglèsia catòlica, com han fet altres esglésies reformades, però no poden evitar que els altres decidisquen sobre les seues vides, la seua sexualitat i la seua pròpia reproducció, com és el seu deure, responsabilitat i obligació.

Nosaltres, des de la laïcitat, podríem qüestionar la seua obscurantista sexualitat, la seua amputació sexual, pública, que dóna peu a la pederàstia i l’abús sexual d’infants, i pensem que haurien de deixar llibertat per al celibat, però no diem res perquè és problema ‘seu’, tot i que afecta, molt sovint, els infants dels quals abusen –sexualment- en la intimitat. I és un delicte que per subsanar-lo d’arrel, haurien d’abolir el celibat obligatori, que és una de les principals causes dels casos de pederàstia i pedofília al si de l’església catòlica… Però ja s’ho faran perquè només els espera un descrèdit infinit, com al tàndem Rajoy-Gallardón que plantejaren la reforma de la llei de l’avortament com una creuada, per càlculs electoralistes, excitats pel suport de la CEE i d’uns bisbes prenent els carrers de Madrid, amb ulleres de sol com mafiosos i han fet el ridícul. Ara han hagut de fer marxa enrere, els del PP, també per càlculs electorals i perquè inclús els del seu propi partit no estaven per donar suport a una llei retrògrada i mostren la lleugeresa i la frivolitat del seus principis programats per estafar a gent incauta i molt crèdula. Perquè cada vegada més gent -a l’estat espanyol- no està disposada a tornar a la dictadura de nacional-catolicisme ni que un clergat reaccionari fique el nassos en les vagines,en les opcions sexuals i en afers que no són de la seua incumbència, com el dret decidir de les dones, dels gais, de Catalunya o del País Valencià.

El senyor Reig Plà, amb una supèrbia espantosa i un odi infame als socialistes i a qualsevol persona d’esquerres (a no ser que siga el senyor Bono, fill de falangista i “socialista” hereu de l’espanyolisme franquista), intenta desqualificar intel·lectualment al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, com si aquest fos l’únic responsable de les decisions del Govern del PP; amb això, és desqualifica el mateix Reig Plà, que és d’una grolleria, banalitat i misèria intel·lectual esfereïdora… De fet la seua tesi doctoral és entorn un moralista de la casuística del segle XVI-XVII, un tal Alfonso Ma de Ligorio, eixa és la seua moralitat tridentina que intenta reproduir inquisitorialment al segle XXI. Encara recorde quan vivíem al Seminari de Montcada, a finals dels anys setanta i contava acudits contra els homosexuals i alguns dels seus pupils, d’un curs major que el meu, li reien les gràcies i repetien amb un odi cerval contra els gais: “fogons, fogons, fogons”, dient que si pogueren els posarien un ferro encès a dins el cul; allò era cristià? O –simplement- humà? Potser això siga ‘cretí’, una branca nombrosa d’allò cristià. En realitat, el que volien posar dins el cul dels altres, era el seu propi penis que s’empalmava contant acudits contra ‘mariquites’ i ‘maricons’, mentre es menyspreaven a sí mateix i se’ls notava molt, en reafirmar –forçosament i artificiosa- la seua ‘masculinitat’, perquè s’excitaven i perdien “el domini de sí”, com diria Michel Foucault en l’anàlisi sobre la història de la sexualitat humana o la història de la follia.

I és que, a quin sant eixe odi contra els gais i les dones, si no els picara tan interiorment i íntimament? Si els pica, que es rasquen, però que deixen que cadascú es fregue, estime i es done plaer -lliurament i entre adults- com vulga, perquè fan el ridícul; són patètics i altament perillosos. Perquè cada vegada que prediquen contra els gais i les dones, considerades Eves, putes, en el fons, sermonegen contra sí mateix, contra la seua pròpia homofòbia, contra la seua misogínia, contra la seua ‘feminitat’; només cal mirar-los sempre vestits amb faldes, com uns travestis, com unes “feministes radicals”, vestits de violeta; l’odi contra sí mateix, els duu a insultar els altres, sobretot “les altres”, gais, lesbianes, dones, feministes... perquè voldrien imposar-les el catecisme a la força, tan si volen com si no; aquesta és la seua Espanya, la tridentina, la intolerant, la contrareformista, la colonitzadora, la fosca, la tenebrosa, l’obscurantista, la “catolicíssima” Espanya, la que es va aliar amb els nazis per ajudar en l’extermini als camps de concentració d’Auschwitz, Treblinka o Jasenovac, amb benedicció de la CEE de la dictadura feixista de Franco, al que els bisbes espanyols portaven sota el pal·li a les seues processons victorioses, mentre afusellaven milers i miler de rojos, republicans, socialistes, comunistes, anarquistes, independentistes, liberals i demòcrates dels Països Catalans. Eixa és l’Espanya que el senyor Reig Plà voldria imposar per a decidir per les altres com un petit dèspota, tan cínic com Rajoy, que sobreviu sembrant l’escena de cadàvers polítics que, prèviament, ha empentat perquè caigueren a l’abisme, com Bárcenas, Gallardón, etcètera. El senyor Reig deia que la principal virtut del cristià era l’obediència als ‘superiors’, no estaria gens malament que, els seus caps, l’enviaren a una cartoixa perquè expie la seua desmesurada ambició de poder amb meditació i silenci; amb aquest afany de dominació i de poder intenta reomplir el nihilisme que hi ha al seu interior. Un ‘no-res’, ple de mediocritat i d’odi infinit contra els gais, les dones i els catalans, que el perseguirà fins la mort, sense ni una engruna de caritat, de justícia ni de pau interior. Perquè és l’odi profund i el menyspreu contra sí mateix. Un senyor absolutament incapacitat per estimar a ningú més que a les seues odioses proclames contra les dones, els gais, els catalans [valencians i balears] i la gent d’esquerres; és l’antitesi absoluta, posem per cas, de Jesús de Natzaret, de Ghandi o de Luther King; només odi i ressentiment.

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià