Juan Ballester Ballester, estudiant i organitzador de la Falange Española. Per Bartolomé Sanz Albiñana

Barranc del pont dels Gossos (la Llosa de Ranes)

El tercer nom que apareix en l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria és el de Juan Ballester Ballester. Se’n diu que té 28 anys, és estudiant, organitzador de la Falange Española “antes del Movimiento”, mort el 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, al terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. I que la defunció consta inscrita en el registre civil sense tindre constància de persones sospitoses d’haver participat en el crim.

El 7 de desembre de 1940, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que esbrinen noms, cognoms i domicili de familiars que puguen aportar informació sobre els assassins de Juan Ballester Ballester i els altres huit assassinats, i “si tales asesinatos han sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”. El 27 de març de 1941, el requeriment del fiscal encara no s’havia atés, ni tampoc el 19 de juny d’eixe any. Finalment, el batle envia al fiscal una relació de catorze noms de persones trobades mortes al terme, amb els noms i domicilis dels seus familiars. En el cas de Ballester els familiars són de Benidoleig, però no en consta el domicili.

El 9 de setembre de 1941 (document 42), el fiscal envia un escrit al jutge municipal de Benidoleig perquè prenga declaració a José Ballester Pastor (Far de segon cognom, segons el document número 18) i a Rosalía Ballester Ballester, pare i germana respectivament de l’assassinat.

En la declaració davant del jutge de Benidoleig, la germana manifesta que el 19 d’agost de 1936 es van presentar a l’Olleria, al lloc on estava el seu germà, tres milicians de Xàtiva “acompañados por José Mas Sánchez, vecino de Ollería, y se lo llevaron a Játiva en compañía de otros dos”. En la declaració explica que el 21 d’agost van trobar el seu cadàver en la carretera de València a Madrid, al terme de la Llosa de Ranes, “en el sitio denominado Puente de los Perros”; que el van soterrar en el cementeri d’eixa localitat i que no van denunciar l’assassinat “puesto que la prometida de su expresado hermano y las autoridades del pueblo de Olleria la formularon ante el juez competente (digo) ante las autoridades de Ollería” [sic]. En el document 55, el jutjat de Benidoleig informa que José Ballester Pastor (el pare) no va declarar perquè s’havia mort.

Més avant (11 d’octubre de 1941), el fiscal ordena a la batlia de l’Olleria que comunique la residència o domicili de José Mas Sánchez. El batle comunica que “fue ajusticiado en el Campamento de Paterna en 1939”.

Per una providència, el fiscal instructor demana al jutjat municipal de l’Olleria (1 de desembre de 1941, document 67) el certificat de defunció de Juan Ballester.

Eixe dia, la mateixa autoritat ordena al jutjat de Benidoleig que Rosalía Ballester Ballester amplie la seua declaració i indique si la defunció del germà consta en el registre civil. En la declaració, feta el 3 de desembre, diu que “la defunción de su hermano Juan Ballester Ballester fue inscrita en el libro especial que se custodia en el archivo del juzgado municipal de Llosa de Ranes, según certificación que obra en poder de la que dice”. Segons eixa certificació, el germà aparegué assassinat en aquell terme municipal, en el “puente de los Perros” el 19 d’agost de 1936.

La mateixa sol·licitud es fa al jutjat de la Llosa de Ranes el 19 de desembre del mateix any. El jutge municipal d’aquesta localitat certifica en extracte de l’acta de defunció (document 88, de 20 de desembre de 1941) que Ballester, nascut a l’Olleria, major d’edat, solter, estudiant, “falleció en este término de Llosa de Ranes el 19 de agosto de 1936”. Hi ha una nota que diu: “Caído gloriosamente por Dios y por España”.

És l’última informació que tenim sobre Juan Ballester Ballester, nom que devia aparéixer en la relació de “Caídos por Dios y por España” que hi havia a la façana de l’església parroquial del poble fins que es va eliminar els anys 1970.

Les gestions del fiscal instructor per a conéixer les circumstàncies de la mort de Juan Ballester, amb providències i cartes-ordres a Xàtiva, l’Olleria, Benidoleig i la Llosa de Ranes, ens retraten el fiscal com un home incansable per trobar allò que busca, que esgota totes les possibilitats. Exactament igual com amb els altres casos.

Pel que fa a Ballester, és el segon dels tres assassinats al terme de l’Olleria que era organitzador de la Falange Española “antes del Movimiento”. En un altre moment faré una breu pinzellada d’eixe partit polític.

En el cas de Juan Ballester m’intriguen un parell de coses: què estudiava aquest home a 28 anys, edat en què normalment hom està treballant; eixa una, i l’altra per quin motiu la seua família s’havia traslladat a Benidoleig. Segur que vostés es deuen fer les mateixes preguntes.

A la memòria de dues dones.Escrit per Francesc Jover

Pepica Fenollar de jove

 

Escrit per Francesc Jover. 8 març 2024 

Quan s’acosta el mes de març i apareixen diferents activitats commemorant el dia de la dona, ens costa destacar-ne alguna perquè generalment, o aparentment, les dones mai no han sigut protagonistes de res. Hem d’escodrinyar a fons, i fer les valoracions justes, per trobar el protagonisme que han tingut com a persones i que han deixat la seva espenta en la història. El caràcter masclista de la societat sempre ha deixat les dones a segona fila. És de veres que el franquisme va anul·lar l’espai públic que les dones havien aconseguit durant la República; però, el masclisme venia de molt més lluny. És més, la mateixa República no va poder traure’s de damunt la pressió social del clima patriarcal. Únicament va tindre temps per fer alguna cosa que les dones més avançades i atrevides pagaren desprès.

Pels anys vint del segle passat, quan ja s’acostava el període dit la «dictablanda» -setembre de 1927- va ser nombrada a Cocentaina la primera dona regidora que havia hagut mai fins aleshores: la mestra Dolores Rodríguez Llopis; que la nombraren al dimitir un tal Escrivà per anar-se’n del poble.    

Durant la repressió franquista, a Cocentaina hi hagueren moltes dones que patiren calladament una repressió destrellatada; però algunes altres a més, les van sotmetre a un tribunal de guerra obrint-los un procés sumarial d'urgència. He fullejat l’expedient complet del sumari col·lectiu núm. 9052 que obriren a dues dones de Cocentaina. Una era Maria Vilaplana Moltó «la Fiera» (1916-2005), que era fadrina; l’altra, Josefa Fenollar Cerdà, «Teodorica» (1902-1990) casada, amb 5 filles i 1 fill. He de aclarir que el citat sumari ens dona eixe sobrenom de Pepica, tot i que sempre l’hem coneguda ací com «Tiadorica» o «la Bella Dorita». Potser que siga una desviació verbal. De qualsevol manera donem per bona la versió dels documents que enllacem.

Maria Vilaplana

Tant una dona com l’altra les vaig conèixer personalment i les vaig entrevistar. A més, Maria era veïna meua i en sa casa eren cosidores i em feren -quant era molt xiquet- una granoteta que aleshores deien de proletari. Recorde que a la butxaca esquerra hi havien dues sigles brodades de color roig: CNT-AIT.

A Pepica la vaig conèixer de major, pels anys 80, i em va semblar una persona desembarassada i extravertida, fora dels models que coneixia. Em va sorprendre la primera volta que vaig anar a sa casa, cita que havíem concertat pel carrer. Truque el timbre, em diu puja i en estar davant de la porta diu, passa. Entre i la veig asseguda davant del frigorífic en la porta oberta, al mateix temps que deia: «estic ofegant-me de calor». Crec que fou una evidencia que mostrava el seu tarannà i m’adoní que estava davant d’una singular persona. Aleshores no tenia gravadora, però encara em ressonen les seves paraules plenes de ironia i eufemismes.

En acabar la guerra anaren a per ella per rapar-la com feren amb altres dones, però no la van trobar perquè va estar uns dies amagada. Poc desprès la van detindre tancant-la a la presó habilitada de les monges junt a altres, en la que també estava Maria. Segons em van dir verbalment una i altra estigueren molt pocs dies perquè no hi havien les més mínimes condicions. Solament tenien una cadira i un poal per fer les necessitats; a més, Pepica tenia un fill i cinc filles totes menors, una d’elles nascuda el 1938, Araceli. Exigiren parlar amb el caporal per demanar de manera contundent que les deixaren anar a casa o els condicionaren el lloc. Consentiren deixar-les anar a casa, tot i amb una estreta vigilància. A quedat oficialment una data de detenció preventiva per a les dos: el 12/06/1940. Tot i que fins eixa data, les feien anar a tothora a la seu de Falange per interrogar-les. Mentrestant Maria, amb 22 anys, anava amb la cara ben alta pel carrer sense mocador al cap que portava rapat. Deia: «els que havien de tindre vergonya son ells».

Jutjades el dia 4 de febrer de 1941 les condemnaren a 12 anys de presó. El delicte principal de les dos era haver fet unes declaracions al acabar una manifestació des del balcó de la Cooperativa del Pla dient: «si no feu justícia vosaltres, la farem nosaltres», dirigint-se als homes líders. Al dia següent, segons consta al sumari, treien de la presó 11 persones de dreta i els assassinaren. Sembla que les feren responsables.

 

Pepica Fenollar

Pepica va obtindre la llibertat condicional el 9 d’agost de 1941, però desterrada a Barcelona, on va haver de buscar-se la vida a Sabadell amb la filla menuda. Les altres 4 filles i el fill, totes menors, quedaren amb son pare. Un desterrament deshumanitzat previst fins el 1946. Maria es va quedar a la presó fins el 17 de març de 1943 que li donaren la condicional; però, permetin-li residir a Cocentaina. No se què era pitjor.

Pepica demanava tornar a sa casa per cuidar els seus fills que tenia abandonats, però no ho van permetre fins el 14/06/43 que li acurtaren el desterrament, però en Alcoi. He dit repetidament que en aconseguir la condicional, l’autorització de viure al poble o desterrada depenia en bona part de les autoritats locals. Estant vivint a Alcoi al carrer Barbacana, moltes nits anava a peu a Cocentaina per la via del tren. Em deia que es trobava irregularitats domestiques que havia de resoldre. Tenim copia d’un altra petició on demana Pepica tornar a sa casa per cuidar de sis fills menors que no podia assistir-los adequadament des d’Alcoi. No tenim data concreta però, finalment la deixaren tornar a casa. Encara va tindre un altre fill.

 

Maria, de jove

Per acabar, dir també que mentre estava en Sabadell, dones de la Sessió Femenina local prepararen la primera comunió de les dues filles majors, Pepica i Carmen. En contava la filla Carmen molt contenta, que ho feren vestides de falangista.

El 1952 reberen una i altra la llibertat definitiva. Fou un malson que va durar dotze anys vivint sotmeses a una vigilància i condicions opressives i seguides de prop pel feixisme que va guanyar la guerra.

Però, si fou dur per a les dones i homes que empresonaren, que a la comarca del Comtat calcule que estigueren al voltant d’un millar; imagineu-vos les mares i esposes que quedaren en casa. Potser no hem arribat mai a valorar les cabrioles que van fer per sobreviure i mantenir alt l’esperit per tirar endavant.

Eixes dones són les que enguany, en el dia de la dona, vull reconèixer com a principals protagonistes d’una etapa dura i fosca que superaren amb èxit. Un esforç que ha quedat ocult i que hem de reconèixer i recordar.