L’obra faraònica del Seminari, vista amb ulls de hui, no seria acceptable. Però en aquell ambient eufòric de nacionalcatolicisme va ser una gran gesta del arquebisbe “edificant” Olaechea, i nosaltres, al meu parer, hem sigut beneficiaris. Olaechea també va promoure construccions de cases per a obrers (ell deia que sentia la brusa d’obrer sota el seu pectoral – era fill d’obrer metal.lúrgic, però no va deixar de ser adicte al Règim feixista i participar de la seua ideologia, encara que inicialment va tindre les seues reticències-). Buscant Marcelino l’admiració de Roma, com la visita del cardenal Cicognani, també va buscar el recolzament de Franco, a qui va convèncer per a la visita pertinent i la consegüent “pasta”, imagine. Esta visita comptà amb la seua anècdota que m’han referit: arribat el Caudillo i anant en la sala d’actes per la catifa roja, al final d’esta va entropessar lleugerament i el bo de Luís, el concerge major, va fer el gest d’intentar socórrer-lo quan els guardes de seguretat se van llançar contra ell.
Malgrat tot i que estèticament l’arquitectura fóra millorable, no podem negar que era un obra digna d‘admiració, amb unes instal.lacions fantàstiques que a nosaltres ens van vindre bé. La majoria dels que vàrem passar per allí difícilment haguérem pogut tindre semblants instal.lacions: piscines olímpiques, grans patis interiors ajardinats, elegants corredors de xops, pinades, camps d’esport de tota classe, gimnàs, biblioteca, majestuosa esglèsia amb mobiliari i orgue nous, ...
Quant a la convivència, pel que a mi respecta, el balanç és positiu: alguns bons professors i educadors i acceptable ambient cultural (exposicions de pintura, cinema, teatre, lectura estimulada...) La novel.la del company Pepe Chambó, “Els fills de Lot”, fa referència a eixe ambient cultural en parlar de les vivències d’un grup d’amics del Seminari que comparteixen inquietuds i ideals al llarg d’eixos anys de formació.
En l’àmbit religiós, la litúrgia no s’assemblava gens a la dolenta beateria que se vivia en parròquies i en altres seminaris, i inclús en col.leges, no teníem ni processons, ni novenes, ni “mes de Mayo o del Corazón de Jesús” , i el rosari, en certs cursos, lliure, ... I en eixe àmbit religiós jo destacaria moments que me pareixen positius: la Setmana Santa, la meditació diària (de vegades continuacó de la son), els retirs mensuals en un matí de diumenge (xiquets com érem vestits de sotana) i els exercicis espirituals anuals, entre el quals destacaria els de Teodor Úbeda (posteriorment bisbe de Mallorca), que ens tenia bocabadats amb els contes de Rabindranath Tagore, i els exercicis dirigits per José Luís Gutiérrez, un home amb gran carisma i que també ens entusiasmava. Ens diuen d’ell que havia sigut superior i que destinava la sua paga a comprar instruments de música per als alumnes, amb una dedicació total, sent capaç de donar ell tot sol la major part d’assignatures si era necessari. I com a exercicis desastrosos els de Gonzalo Gironés que, malgrat la seua fama d’integrista, volia fer uns exercicis diferents a base de diapositives de quadres religiosos famosos però que a nosaltres ens relliscaven i no paràvem de xarrar. Cal també assenyalar uns dels últims exercicis, ja completament postconciliars, i que tenien un caire político-pastoral, el director no era diocesà.
Quant a la Setmana Santa, era d’una gran resplendor, els càntics se preparaven amb mesos d’antelació i la intervenció de l’Schola Cantorum era magnífica, com magnífics eren els cantors que intervenien en solitari. Recorde especialment el cant de l’Angélica per part de Nàcher i de Paco Muñoz.
L’ambient, en general i per a l’època, era avançat, particularment pel que fa als esports, a les arts, al cinema, i per les noves idees que aportaven professors que provenien d’universitats estrangeres. I això gràcies al rector Rodilla que, malgrat el seu integrisme, confiava en els experts en els diferents àmbits, no deixava de ser un home intel.ligent que buscava el major prestigi per al centre que dirigia. Posterior a Rodilla, ha hagut un retrocés, particulament amb el sinistre Reig Pla, de funesta memòria allí per on ha passat.
En els esports, i per a escàndol d’altres seminaris, ens vàrem començar a banyar en la piscina sense camiseta, hi havia un impuls per a la pràctica de l’esport, de vegades excessiu en idolatrar als que destacaven i menyspreant als poc agraciats. Se van organitzar competicions olímpiques (Castellote al front), amb altaveus exteriors, ornamentació de carrers, exhibició hípica (amazones incloses). El pillo del capità Victor Fe, que ens dirigia la gimnàstica, feia ressaltar en eixes exhibicions la intervenció de les amazones.
Pel que fa al cine, se passaven pel.lícules prohibides per al gran públic, com el Acorazado Potemkin, d’Einsenstein, o d’heterodoxos directors, com els films d’Ingmar Bergan. A este respecte, va haver una denúncia a l’Arquebisbe per part del rector de la Universitat que va estar a punt de provocar l’expusió del responsable de la programació de pel.lícules, eixent el Rector en la seua defensa.
Un aspecte negatiu, un de tants, era la marginació del valencià per instruccions directes del Rector, més que marginació era agressió. Una excusa per esta decisió podria ser la preocupació perquè aprenguérem a parlar correctament i correntment en castellà, ja que la majoria veníem de pobles valencinoparlants i no dominàvem massa bé el castellà. Recorde en el menjador un xiquet que cridava al del carro del menjar: “Oye, si sobran mandonguillas, llevas”. En anys posteriors eixe mateix Rector celebraria alguna missa en valencià en Alfara del Patriarca per influència de Molins. També és de veres que s’haguera pogut compaginar l’aprenentatge i domini de les dues llengües si hi hagués consciència de la importància d’usar i conservar la llengua del poble, la nostra llengua, i de dignificar-la. No obstant, entre nosaltres continuàvem usant el valencià en les converses particulars, inclús tenint una actitud discriminatòria respecte als castellanoparlants als que, un poc despectivament, cridàvem “xurros”, encara que molts d’ells acabaven parlant-lo, alguns, inclús, provinents d’altres regions.
Com a prova del bon nivell del Seminari dels nostres temps, d’allí han eixit prestigiosos professors d’Universitat, famosos autors teatrals, polítics de rellevància (consellers de la Generalitat i directors generals), escriptors (com els nostres companys d’Algemesí),un director de l’Institut Cervantes en l’estranger, .... I del nostre curs, per a bé o per a mal, ha hagut canonges, bisbes i, inclús, un cardenal.
Per tant, un reconeixement al Seminari pels béns rebuts , admetent encerts i fracassos que altres podeu assenyalar.
València, 15 de maig de 2024, huitanté
aniversari de la col.locació de la primera pedra del Seminari de Moncada.
Joan Llopis.
.jpg)
