Hi ha fotos que són el compendi d’una època i en si mateixes un article, sense necessitat de moltes paraules. Evoquen un passat viscut i, d’alguna manera, fan eterns els qui hi apareixen, més enllà de la seua mort i desaparició física.
Una foto com la que il·lustra aquest article ens ajuda a reconstruir vivències. Amb el pas del temps, si ho pensem bé, el que finalment ens queda és una imatge de persones, a algunes de les quals, malauradament, ja ni som capaços de posar nom i cognoms, sinó simplement signes d’interrogació. No cal formar part d’una d’eixes fotografies, ja que a vegades ens donem per satisfets de dir: “Jo vaig conéixer uns quants o molts d’aquesta o de l’altra foto”. Són imatges que, amb el pas d’uns anys, els nostres descendents trobaran en un calaix i, com que no hi coneixeran ningú ni sabran a qui preguntar, aniran a parar al poal de la brossa. Això m’ha passat a mi i segur que també a vostés.
La fotografia de l’article no pertany al meu àlbum particular: me la va facilitar l’amic Joan Llopis (de Calp) i ni ell mateix no recorda qui li la va fer arribar. Correspon a un moment d’esplendor del passat i reflecteix un món que ja és història. Fotografies com aquesta ens conviden a pensar en l’univers que hi havia al voltant de les persones que hi apareixen: els seus projectes, els seus somnis, les vivències, les amistats i, segurament, també les enemistats, la seua obra final. És una fotografia estàtica, ben planificada: només cal veure l’arquebisbe don Marcelino Olaechea (1946-1966) —a qui quedaven dos anys en el càrrec— satisfet i devanit de l’equip que té al capdavant d’un dels seminaris més importants del món. Això almenys creien ell i el Rector don Antonio Rodilla, dos prínceps d’aquell Renaixement particular.
A partir dels primers anys de la dècada dels cinquanta el Seminari de Montcada podia presumir d’un claustre de professors excel·lent. Per edat, jo no hi vaig conéixer “les menines del quadre” inicial que, per cert, no apareixen en la instantània: el tomista P. Sauras, el jesuïta P. Pericas, ni el canonge Oñate, professor de Sagrada Escriptura; però sí a alguns que van vindre a continuació: Eduardo Poveda, Antonio Vilaplana, Martínez Ferri, Ignacio Valls, José Carlos Bernia, Salvador Castellote, Fernando Cubells, José Sambartolomé, Salvador Pallarés, Vicente Vilar, José Janini Cuesta, Alfons Roig, etc.
Recorde vagament, com si es tractara de l’escena de la desfilada de models eclesiàstics de la pel·lícula Roma (1972) de Federico Fellini, aquelles entrades multicolors del claustre de professors en processó des de l’atri a la capella major. Anaven encapçalades pel jardiner Luís, abillat per a l’ocasió de pertiguer (funcionari secular que tenia la missió de posar ordre en les catedrals i en certes esglésies importants, durant les assemblees dels fidels). Alguns professors portaven el vestit acadèmic de llicenciats o doctors i “predominava, és clar, el color blanc dels teòlegs i el blau dels de Filosofia i Lletres, però destacaven algunes altres mussetes com la de don Jaime Marco amb la seva vermella de jurista, i potser la portava també don José María Belarte, l’oncle, que també era doctor en dret; crec que don José Janini portava la musseta de medicina, groga, i, per descomptat, destacava Manuel Aspurz, nouvingut des de Harvard, on va estar amb una beca Fulbright, que portava la vestimenta acadèmica anglosaxona. O el Pare Emilio Arias amb el seu hàbit de dominic i els seus blanquíssims cabells” (Enric Miquel Cuñat Sesé). Els qui ostentaven doble titulació, com ara don Jaime Marco Baidal i don Manuel Guillén Marco, portaven birret bicolor.
El cerimonial començava amb la missa solemne amb diaca i subdiaca, molt d’encens i cants gregorians. Recorde l’organista Alberto Biosca Revert († 2011), atent a les indicacions de don Paco Monfort, director de la Schola Cantorum. Si hi havia campanes al campanar de la capella major per a recalcar la solemnitat de l’acte, els seus sons s’han esvaït de la meua memòria. Sí que recorde, això no obstant, el cant del Veni Creator que precedia el jurament antimodernista ordenat pel Papa.
“Veni Creator Spiritus, mentes tuorum visita; imple superna gratia. Quae tu creasti pectora”, seguit de sis estrofes més. “Vine, Esperit Creador, / visita les ànimes dels teus fidels, / ompli de la divina gràcia, / els cors que has creat”. L’estrofa cinquena deia: “Allunya de nosaltres l’enemic, / dona’ns prompte la pau, / sigues el nostre director i el nostre guia, / perquè evitem tot mal”.
Com vostés saben —i si no encara són a temps— el Veni Creator és un himne que se sol cantar al començament de determinats actes pomposos en què es vol invocar l’Esperit Sant de manera majestuosa, per exemple, a l’inici de certs actes acadèmics importants a les universitats. A un Seminari com el Metropolità de València, com tots comprendran, no podien faltar aquestes invocacions cerimonioses. Això és un vestigi de l’origen eclesiàstic de la institució universitària.
Invocat l’Esperit Sant, el Rector Rodilla, agenollat en el centre del presbiteri, pronunciava, en nom de tota l’acadèmia el jurament antimodernista. A continuació tenia lloc la prima lectio que dictava un professor, potser l’últim a obtenir un grau de doctor o un professor més antic. I com que jo —com ja es poden imaginar— no recorde cap prima lectio, recórrec a la memòria de l’amic Enric Miquel Cuñat Sesé (d’Alfara del Patriarca) que em diu: “Jo només recorde vivament la lectio de don José Esteve Forriol que s’havia doctorat a Munic amb una tesi sobre l’expressió del dol en la literatura llatina; l’altra que recorde és la de don Alfons Roig sobre el diàleg de l’església amb l’arquitectura moderna que va ser editada; no sé si les altres també ho van ser”.
[Abans que ho oblide: el Rector Rodilla, com a home d’un altre temps, tenia molt interioritzat eixe jurament, de manera que estava barallat amb qualsevol signe de modernitat, i es conta, no sé si serà certa o no l’anècdota, que, ja retirat i malalt, no acceptava que cap sacerdot modern li portara la comunió, no fóra cosa que poguera falsa.]
“Hi havia el jurament antimodernista sí, però els professors de filosofia i teologia no ignoraven el modernisme o la “nouvelle theologie”. Martínez Ferri explicava Rosmini, Emilio Arias no ignorava els estudis dels seus germans francesos de l’orde de predicadors, Chenu, Congar. Els estudis patrístics de Janini Cuesta eren citats per Danielou amb qui coincidiria a Roma. Els llibres d’H. de Lubac o Teilhard de Chardin corrien entre els estudiants. I el mateix Rodilla, en un llibret piadós, Oblación, no condemna la teoria de l’evolució”.
“El jurament va desaparéixer després del Vaticà II i també els ensenyaments a la manera escolàstica que només van continuar en Psicologia (José Mengual) i Cosmologia (Francisco Fau, que utilitzava un llibre en llatí escrit per algú, potser un tal Hessen de la Pontifícia)” (Enric Miquel Cuñat Sesé).
La fotografia de l’article en necessita un altre, ja que quasi tots els qui hi apareixen es mereixen unes paraules. Hui només presentaré la descripció del primer dels asseguts, començant per l’esquerra, un espècimen digne d’atenció i disseccionat finament i genial per José Ángel Benito, d’Alcoi.
“Don Salvador Hernández Reynal, Secretari General del Seminari Metropolità de València, era tot un senyor. Per a mi, era com un cromo tret d’alguna novel·la de Galdós. Fi, polit, prim, rostre clar i de sedosos cabells blancs com la neu, era educadíssim i elegant. Anava sempre amb el manteu trenadament recollit al braç esquerre, penjant de la lligadura amb cordó de seda nuat sobre l’alçacoll i rematat amb sengles borles, sense arribar a arrambar-se als muscles. El seu permanent somriure el feia semblar superior a la resta de mortals (tal com passava al seu col·lega el Canceller de l’Arquebisbat, don José Richart, un altre polit exemplar que impostava poses del primer). Sempre anava tocat amb teula de pentinada seda i sabata de tafilet. Majestàticament eclesiàstic, va ser el meu model d’inspiració curial. Les seues mans fines i prims dits, acostumats al puntual maneig de pulcres corporals litúrgics, estaven lluny d’altres menesters laborals. Model de delicadeses, les seues vestidures talars eren especials. Teixides amb llana merina, cardada amb seda de ras celeste, relluïen reflectint un sedós i vellutat acabat tèxtil. Per a més adorn personal encara, don Salvador era dels poquíssims ordenats a títol de patrimoni que he conegut. No el vaig sentir parlar fort mai, sinó solemníssimament assossegat i pausat. De família folgadament acomodada, es deixava veure molt poc. I pertanyent a una casta inusual, ací precisament hi havia el seu encant. Crec que el treball del seu ofici, voluntàriament acceptat com un adorn més, el solia relegar en els seus dos subordinats, que li retien culte d’homenatge, mentre que aquest conservava tan sols la seua autoritat limitada a signar amb ploma font, perquè per la seua condició canònica, no venia subjecte ni depenia de cap autoritat.
La seua singular estampa, digna de ser dissecada a la seua mort, degudament conservada en vitrina de museu Vaticà, hauria servit d’estètic reclam i model per a futurs distingits aspirants curials”.
És de suposar que, acabat l’acte solemne d’obertura del curs 1964-65, es fera aquesta foto commemorativa. En aquell moment jo feia segon curs de llatí. El curs anterior, quan jo hi vaig arribar, don Manuel Guillén Marco (el quart de la primera fila dels asseguts començant per l’esquerra) encara no era Rector del Seminari Menor, un internat que al cap de dos anys canviava el nom pel de Centre Diocesà d’Ensenyament Mitjà, per a obrir-se així a la societat i mirant d’atraure joves cristians encara que no tingueren idea de convertir-se inicialment en sacerdots.
A la meua edat jo mirava molt atentament totes eixes parafernàlies. Tot allò em tenia bocabadat i somniava que, potser, un dia podia formar part d’aquell claustre de professors de Teologia, de Filosofia Escolàstica o d’Humanitats amb toga, musseta i birret del color que fóra. I si no tenia sort i no destacava molt, possiblement m’enviarien de coadjutor a un poble i després, d’ecònom a un altre.
Done les gràcies a Joan Llopis per la fotografia il·lustrativa del present article, a Enric Miquel Cuñat de qui he emprat les paraules en diverses referències, a José Ángel Benito per la descripció feta de don Salvador Hernández Reynal, Secretari General del Seminari Metropolità de València. A Vicent Martí Garrido i a Mauri per millorar la imatge, i a tots els qui han participat en la identificació del claustre de professors d’aquell curs 1964-65.
Entre tots recordem i reconstruïm la història d’aquell lloc inoblidable on van transcórrer els nostres anys seixanta, perquè sense memòria i sense records, els humans som simples animals que desfilem a poc a poc cap a la mort i l’oblit.
Bartolomé Sanz Albiñana
