Memòria del Front Popular

Autor Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 30 de maig de 2016

Manuel Azaña

Algú ha dit que la història és una escola d'aprenentatge, però em sembla que no sempre es té suficientment en compte les experiències viscudes. Em dona la impressió que actualment es repeteixen situacions idèntiques d'altres èpoques que podrien ser solament impressions meves i no tenen res a veure unes i altres. De qualsevol manera la situació política que estem passant em fa recordar casos concrets de la Segona República. A les eleccions d'abril de 1931 es va confirmar a les urnes els desprestigi de la monarquia Borbònica per la qual cosa el poble es va manifestar d'una manera inequívoca a favor de partits republicans. Potser els poders fàctics dels anys 30 no esperaven que el poble optara lliure i democràticament per la República.

Una volta passat el període constituent, començaren a sorgir lleis amb una clara intenció moderada de transformar una societat més igualitària que anara equiparant-se als estats europeus de democràcia clàssica. Unes noves eleccions de 1933 convertiren la República moderada en conservadora, període conegut com el bienni negre, anul·lant i paralitzant moltes lleis que molestaven als sectors més privilegiats i conservadors com per exemple: les reformes agràries, militars, i d'ensenyament. A més, l'Església, tot i que havia tingut un tractament moderat, va recuperar els privilegis que sempre havia tingut i els nacionalismes perifèrics tornaren a ser reprimits.

Aleshores, la classe política d'esquerra, convençuda que calia ocupar llocs institucionals, va fer un ample pacte per enderrocar als que sempre havien gaudit del poder polític i uniren totes les forces en un Front Popular per concórrer a les eleccions de febrer de 1936. En aquest pacte se sumaren les formacions del PSOE, les de Izquierda Republicana d'Azaña i altres sigles menors que aconseguiren tots plegats més del 59 % de vots. La dreta, amb solament poc més del 40 % fou derrotada. Cal dir que el Front Popular era molt plural i divers amb dos grans partits seguits d'altres més testimonials. Tota pedra va fer marge. Fou un gran triomf que la dreta no va saber o voler digerir posant-se immediatament en peu de guerra. Un dia desprès de les eleccions, he vist a l'AMHC, un document de la Guàrdia Civil dirigit a l'alcalde on diu que en la província d'Alacant s'havia declarat l'Estat de Guerra.        

  

Dies després, el 21 de febrer, el Bolletí Provincial d'Alacant es publica un ban de la primera autoritat militar on es confirma l'Estat de Guerra en el qual ordena i mana a traves de 18 articles configura l’estat d’excepció. En un principi vaig pensar que podia tractar-se d'aturar l'eufòria dels guanyadors en les urnes i es volia únicament repel·lir i controlar els exaltats pel triomf. Però, continuant llegint els capítols del ban em vaig convèncer que l'estat de guerra era aplicat a les forces reaccionaries que de cap de manera havien acceptat el resultat de les urnes. Perquè, un probable atac a casernes militars, a línies ferres, conduccions d'aigua o elèctriques, etc., que deia el ban, no ho solen fer els que guanyen eleccions. Així que, els òrgans institucionals republicans van decidir cautelarment declarar l'estat de guerra. Cal imaginar-se com estava la situació. Cal deduir i comparar el tarannà antidemocràtic dels reaccionaris conservadors i intolerants de tots els temps.

Donant una ullada al periòdic de l'època Crònica del 24/03/1936, he trobat una anècdota que vull transmetre perquè retrata aquell moment millor que les meves paraules. La primera sessió de les Cors Espanyols que es feu desprès del 16 de febrer, una sessió que es fa per formalitzar la Mesa de més edat pel congrés, va tindre lloc un incident que seria la mostra del que anava a ser la tercera legislatura de la República. Sempre havia sigut aquest un acte rutinari amb l'assistència d'un parell de dotzenes de diputats, però en aquesta ocasió els seients del Congrés estaven quasi totalment ocupats de diputats, i la majoria eren els electes del Front Popular. Això es notava, diu el cronista, per la indumentària. Us sona la cançoneta?

L'encarregat d'obrir la sessió era Ramon Carranza, el diputat de més edat, i en preguntar als diputats si els pareixia be que a l'endemà s'iniciaren les sessions a les 4 de la vesprada; unànimement van contestar que sí. En anunciar l'orde del dia: “Elección de la Mesa Provisional”, va acabar dient: “Se levanta la sesión”. Tot seguit, la totalitat de diputats novells van demanar que fera un Viva la República!, al que Carranza va respondre: “No me da la gana”. Immediatament la majoria de la Cambra posant-se en peus i puny en alt, començà a entonar l'Internacional. Aleshores Carranza va abandonar la sala deixant la majoria parlamentaria cantant l'himne revolucionari.

Elegit Manuel Azaña President de la República, les institucions de l'Estat, que sempre havien estat en mans de les classes privilegiades, es posaren al servici del poble aprovant lleis de promoció de les classes més febles. És evident que els dies posteriors al triomf del Front Popular, lluny de poder festejar-ho els guanyadors per carrers i places, va ser enterbolit per l'Estat de Guerra a causa dels intolerants de sempre. Supose que el poble en aquell moment diria: els pobres no tenim ni dret a manifestar el nostre goig. Tanmateix, l'actitud més reaccionària dels poders fàctics amb tot el seu “esplendor” no es manifestaria del tot fins el proper mes de juliol; però això és un altra història.

Congres del Front Popular

No és ara el lloc ni moment per transcriure tot el que deia la premsa conservadora abans i desprès del 16 de febrer de 1936. Pel que no vullga recórrer a l'hemeroteca pot fer un cop d'ull als mitjans de comunicació actuals de centre i de dreta –visuals i escrits– per fer-se una idea d'allò. La dreta sembla ser que sempre és la mateixa, malgrat els 80 anys que han passat. Sempre han oferit i oferixen al poble dues alternatives: o ells o el caos; i es queden tant tranquils com si res. El pitjor és que sempre hi ha, en contra de tot sentit comú, gent que s'ho creu.

_{Estat de Guerra Febrer 1936}

Tot i així les institucions republicanes del Front Popular sembla que van poder controlar de moment la situació i el 3 de març de 1936 quedava anul·lat l'Estat de Guerra i les autoritats civils reprenien el poder, tot i que encara quedaria l'Estat d'Alerta. La qual cosa ens evidencia que el sector conservador estava molt radicalitzat i, prescindint del camí democràtic que són les urnes, estava a l'aguait com una bestia per saltar sobre la innocent i legítima República.

Tant de bo ens serviren aquestos fets històrics, tants a uns com a altres, fórem intel·ligents i no toparen/rem en el mateix cudol.

Ban de l'estat de guerra publicat al BOPA extraordinari de 21-2-1936

JUAN PIQUERAS. Joséluis Porcar

Les voltes de la memòria o la memòria en fa de voltes.

(A V. Cremades, F. Jover i JM. Monzó).

Diu Vicent Cremades, en el seu article aparegut en N.H.: “Per a finalitzar voldria manifestar la necessitat  què el País Valencià compte aviat amb una Llei de Memòria Històrica, i que els historiadors i investigadors d'altres disciplines tinguem clar que treballar en aquest tema és una manera de fer democràcia i de fer País. Si mirem al passat és perquè volem comprendre el present i, a més a més,perquè volem construir un futur sense els errors i els fracassos anteriors.”

Sempre que he llegit a Francesc Jover en els escrits que ha enviat a Nihil Obstat sobre aquest tema recupere un sentiment molt fort: el de mirar per unes finestres que hi eren tancades quan era un xiquet, i un novici, i un filòsof, i un teòleg, i un “la mare que va…”.

Aprofitant que ‘el Pisuerga pasa por Valladolid’, vull afegir que fa un parell d’anys em vaig xuplar un llibre molt gros sobre els assassinats (alerta en les paraules, assassinats que no afusellats després de sentència amb garanties processals) de la província de Palència. I em vaig trobar amb un xic, Juan Piqueras, de Requena.

La sala de projeccions de la Filmoteca de la Generalitat Valenciana va rebre el títol de SALA JUAN PIQUERAS, abans  que li’l canviaren per l’actual Sala Luis G. Berlanga.

Incongrüència patent, perquè etiquetar-la “SALA  JUAN PIQUERAS  I  LUIS G. BERLANGA” haguera estat un títol que faria justícia a la figura de Piqueras i la seua significació en el món de la cinematografia valenciana. Aquesta informació me la va regalar l’amic Monzó que ens ha contaminat la passió pel cinema i la fruïció de la imatge.

He copiat de la xarxa aquest retall que ens ajuda a mirar al passat:

“El último viaje de Juan Piqueras  (Javier Rubio Navarro )

Juan Piqueras tomó la peor decisión de su vida cuando aceptó, a primeros de julio de 1936, una invitación para ir a Asturias, la tierra de su mujer. Se la había hecho José Ramón Cabezas, un camarada del PCE al que había conocido en París tras la revolución de octubre. No está claro si hizo el viaje por motivos personales o en misión de partido. Para llegar a Oviedo en tren desde París, había que hacer transbordo en Venta de Baños, cerca de Palencia, a donde llegó el 15 de julio de madrugada. Hacía poco que le habían operado de una úlcera de estómago. En el tren, se le reprodujo y vomitó sangre. Los médicos locales le recomendaron dieta y reposo. Se quedó en la fonda de la estación –pensaba que serían dos días—y allí le atendieron amigos políticos locales. No le dijo nada a su mujer para no alarmarla, pero ese mismo día envió tres telegramas para comunicar su situación a Luis Buñuel, a Cabezas, su anfitrión, y a Vicente Escudero, el bailarín, padrino de su hija, con el que había intimado en París.

Placa de la calle Juan Piqueras en Requena, realizada en los años 30.

El mismo día 15, Antonio Del Amo, un muchacho que había sido ayudante de Piqueras en Madrid en la segunda época de Nuestro Cinema y que militaba, como ellos, en el Partido Comunista, visitó a Buñuel para pedirle que fueran en su coche a socorrerle. Buñuel le tranquilizó, le pidió que le enviara un telegrama y le dio largas. Después del 18, insistió Del Amo, y Buñuel le hizo ver que ya no se podía salir de Madrid hacia el Noroeste. Los recuerdos posteriores de Del Amo son algo confusos, pero destacó el nerviosismo de Buñuel. Cabezas respondió al telegrama y visitó a Piqueras en Venta de Baños el 16 o el 17. Cuando, en la misma estación, se enteró del alzamiento, organizó a los ferroviarios y tomaron el cuartel de la Guardia Civil. Marcharon luego a Palencia, donde fueron detenidos y llevados al penal de Burgos.

También Vicente Escudero acudió a su llamada. Parece que llegó el día 17 y le convenció de que, aunque ya tuviera el alta, lo mejor era trasladarle a un hospital de Valladolid –ciudad natal de Escudero, a 37 kilómetros- en una ambulancia. Ese mismo día se fue a la capital castellana, tras convenir en que volvería a recogerle a las dos del día siguiente. Tras apalabrar el viaje con el conductor, se retiró a descansar al hotel Inglaterra. Esa misma noche, se escucharon en Valladolid los primeros disparos. Escudero quedó recluido en el hotel, con otros huéspedes, durante varios días. Consiguió abandonar la ciudad, gracias a un médico amigo, y salir hacia Francia. Cuando cruzó la frontera, se enteró de la muerte de Antonia Mercé, La Argentina, de cuya compañía era primer bailarín y con la que tenía previsto hacer una gira por los Estados Unidos. Escudero volvió de París a Barcelona después de la guerra. Siguió bailando con mucho éxito hasta 1966, cuando se retiró con 78 años. Murió en la capital catalana en 1980.

Se cree que Piqueras permaneció preso en la habitación de la fonda de la estación de Venta de Baños hasta la noche del 28 de julio, cuando un guardia civil, un militar y un falangista se lo llevaron en un furgón. No regresó. Pudo ser fusilado(*) esa misma noche en Dueñas o en Cubillas de Santa Marta. No se ha localizado su cadáver. En los papeles que llevaba consigo, y que se incorporaron a su expediente, que se conserva, había una copia de una carta que Piqueras le había escrito a Buñuel, la que le envió Del Amo el día 16 de julio, en la que se mencionaba al de Calanda y el telegrama que ambos le habían enviado ese mismo día. Buñuel aparecía como el contacto de Piqueras en Madrid.

La vida de Piqueras tiene ingredientes folletinescos. Nació en 1904 en un caserío cercano a Requena, hijo de un jornalero. Fue poco a la escuela y a los 9 años la abandonó para ayudar a sus padres en el campo. Algo más estudió en la escuela nocturna, pero el resto de su formación fue autodidacta. Con 13 años, entró de aprendiz en una tienda de ultramarinos y empezó a escribir. A los 15, publicó sus primeros versos en La Voz de Requena. Poco después se instaló en Valencia y con 16 años fundó su primera revista literaria. En 1925, lanzó Vida Cinematográfica, que duró dos números. Se ganaba la vida trapicheando con libros y escribiendo cada vez más de cine. Dejó Valencia en 1928 para instalarse en Madrid, tras pasar por Barcelona. Empezó a publicar en La Gaceta Literaria y en las publicaciones especializadas de la capital. Se introdujo en los cineclubs. Empezó a asesorar a Ricardo Urgoiti para Filmófono.

Fotografía de Juan Piqueras,
 que envió a la familia en 1930,
poco antes de partir hacia París.

En mayo de 1930, se instaló en París. Escribía para El Sol con regularidad y colaboraba en La gaceta y Popular Film, de Barcelona. También hacía gestiones para Urgoiti y los cineclubs. Terminó convirtiéndose en el crítico de cine español más influyente. Durante un tiempo tuvo su propia revista, Nuestro Cinema, de la que aparecieron trece números entre 1932 y 1933 y cuatro más en 1935. Aunque enemigo del arte por el arte y partidario decidido del realismo socialista, parecía más abierto a la vanguardia que otros camaradas. Era hiperactivo, simpático y persuasivo. Durante 1932, se fue haciendo más intransigente. En la segunda etapa de Nuestro Cinema se ve una adaptación a los criterios posibilistas del Frente Popular.

Buñuel ocultó en sus recuerdos casi todo lo relacionado con Juan Piqueras, con el que tuvo una relación intensa en París. Tenían amigos comunes, como Giménez Caballero, le admiraba como realizador y había elogiado sus películas. Por origen social y educación, les separaba un abismo, pero el cine y, a partir de 1932, el Partido les unió. Es posible que el asesinato de Piqueras y el temor a que se le pudiera incriminar de algún modo por los papeles que llevaba encima fueran dos importantes motivaciones añadidas para el nerviosismo que se apoderó de Buñuel en Madrid hasta que se marchó a París.

Como curiosidad, los ecos de la peripecia de Piqueras se escuchan en una de las pesadillas recurrentes de Buñuel: “Voy en tren, no sé a dónde voy, las maletas están en la red. De repente el tren entra en una estación y se para. Yo me levanto para estirar las piernas y tomar una copa en el bar de la estación. No obstante, soy muy precavido, pues he viajado ya muchas veces en este sueño y sé que cuando ponga el pie en el andén, el tren arrancará bruscamente. Es una trampa que se me tiende. Por eso desconfío, pongo lentamente un pie en el suelo, miro a la derecha e izquierda silbando para disimular, el tren está quieto, otros viajeros bajan tranquilamente, entonces me decido a poner el otro pie y ¡zas!, el tren sale disparado como una bala de cañón y lo peor es que se ha llevado mi equipaje. Suelto un taco.”

También hay ingredientes novelescos en la vida de Juan Manuel Llopis, el biógrafo que rescató del olvido a Juan Piqueras. Antiguo sacerdote en Requena, tras dedicarle mucho tiempo y esfuerzo a investigar su vida, falleció dejando un borrador desmedido e inacabado, que finalmente fue publicado por Muñoz Suay.”

Si pareu compte a la tercera línea del paràgraf quart Javier Rubio escriu: “Pudo ser fusilado (*) esa misma noche…”, indispensable afegir: ‘assassinat’, “Pudo ser asesinado esa misma noche, fusilado en Dueñas o en…”.

I res, a banda de l’admiració pel xic de Requena, el Juan Piqueras, vull dir:

gràcies Vicent, gràcies Francesc, gràcies José María.(1)

La memòria taladra el present, sí, i mira a l’endemà.

Joseluis Porcar

(1) Em relata Monzó en un e-mail: “Su madre vivía en mi calle y mi padre en la guerra hizo un busto de Piqueras para una calle que al terminar la guerra quitaron y destruyeron. Mi padre sufrió las consecuencias.”

Cal resistir amb molt de seny¨. Autor Francesc Jover

Autor Francesc Jover. Per a Nihil Obstat enviat el 21 de maig de 2016

Cal tapar-se el nas per acceptar l'actual situació social i política sense caure en el pessimisme. Tot i així, caldrà exercir de poble, com feu el 15M que ara celebrem el cinquè aniversari, per dir-los als polítics que tinguen trellat i aborden la situació amb valentia. És urgent demanar al poder judicial que complisquen amb les seves obligacions judicials fins embargar els patrimonis dels lladres per recuperar el que han furtat i que els tanquen a la presó; amb aquest orde. Cal sanejar la societat pel que fa a les xarxes mafioses de la política, l'economia i la fiscalitat. Tant lladre és l'empresari que dona comissions a canvi de contractes, com el polític que les accepta, o aquell altre que –farcit de diners– evadeix impostos. Corruptes indecents. Mai no havia mostrat el sistema capitalista com ara una faceta tant perniciosa i deshumanitzada com la que estem veient amb el neoliberalisme pur i dur. La desigualtat de la riquesa va en augment i, el que em sembla més greu, em dona la impressió que es fa amb el vist-i-plau de l'Administració. Permetre i utilitzar les portes giratòries es una prova.

Però, el que vull dir en això de tapar-se el nas és per la pudor que ha deixat el fracàs de la curta legislatura que ha acabat. En qualsevol mitjà d'informació trobareu anàlisis rigoroses i propostes sens dubte més assenyades que les meves; tanmateix, no vull privar-me de fer la meva. 

Si els disbarats i la falta de sentit comú no va ser capaç de formar un govern el més homogeni i plural possible, la precampanya electoral que ha començat va pel mateix camí o pitjor. Tots els errors que van dir i fer abans i desprès del 20 D no els ha servit d'experiència i continuen pel mateix camí sabent que en aqueixa actitud no van enlloc. Algunes opcions que estan prenent-se, com la de Podemos i Izquierda Unida (IU), sembla que han reconegut que no feren els deures con calia en les passades eleccions. Al meu parer Podemos havia de deixar de banda el protagonisme que s'atorga en favor de les diferents forces que la integren. Compromís, IU, i totes les demés moviments i sigles que estan al seu voltant, han de ser independents i han de tindre l’oportunitat de formar el seu propi grup parlamentari. Us recorde –salvant el temps i la distància– el que va fer desprès del bieni negre republicà el Front Popular de 1936, o l'equivalent de Catalunya i València: Front d'Esquerres. Les diferents opcions han d'acceptar que la nova etapa on estem cal saber pactar en els punts més propers possibles per tal de formar un govern executiu; el parlament farà la resta. Hem de creure en la democràcia i practicar-la. En qualsevol cas, si algun punt no s'arriba a entendre, queda l'opció de prendre classes particulars. Tot abans de faltar el respecte als electors i assumir la seva decisió.

Per altra banda cal rebutjar la criminalització que està fent-se per la majoria dels mitjans d'informació i de la resta de partits a la coalició de Podemos i de IU. Abans d'ara, IU els era simpàtica perquè el vot era tant disseminat que, per allò de la llei electoral el resultat al parlament era testimonial. I això els feia gràcia. Ara, els fa por l'aliança i els diuen comunistes anacrònics que no tenen cap raó de ser després de la caiguda del Mur de Berlin. A més, els acusen de voler formar un regim com el de Cuba o Veneçuela. Encara que per altra banda, dos ministres de Rajoy s'entrevisten en Castro per a fer negocis. No m'estranyaria que els retragueren l'assumpte de l'or de Moscou. Ara tenen l’oportunitat.

La mateixa –o pareguda actitud– la té el PSOE, un partit que s'autodenomina d'esquerra i en els darrers 35 o 40 anys ha anat abandonant els punts més esquerrosos fins a l'actualitat que, baix el meu punt de vista, no arriben ni a socialdemòcrates. Des que van renunciar al marxisme fins trobar-se ben a gust a l'Europa de l'Otan i la Merkel, no pot resultar-nos gens estrany –i en bona hora– l'aparició d'un Podemos. Potser tinguen alguns dels mateixos defectes dels partits espanyolistes, però, almenys als que encara creiem amb la utopia ens afalaga. El socialisme ha deixat un buit en la societat que IU no va saber o poder cobrir. Quant els politòlegs analitzen en perspectiva els fets i actituds de cadascú, a alguns hauran de penjar-los alguna etiqueta.

Per argumentar el que estic dient sembla que serà suficient fer menció del pacte que va fer Sanchez amb C's desprès del 20 D. Va preferir tractar en un partit emergent de dreta, que els oferia 40 diputats, que en l'emergent Podemos –amb el mateix llenguatge del PSOE de final de la dècada dels setanta del segle passat– que en tenia disponibles 69 diputats. Fou aquell el pacte de la incoherència personificada que no conduïa enlloc, com així va ser. Un partit socialdemòcrata i lliure de poders fàctics mai no ho haguera fet. Molt havien de canviar les coses perquè el PSOE tinguera un futur òptim; sembla que té totes les bolletes per continuar davallant. Damunt, ha desautoritzat el pacte que vol fer-se al País Valencià per conformar un senat on el PP no tinguera majoria.

Ens esperen unes setmanes altament pedagògiques per aquells que tinguen dubtes sobre la conveniència de formacions polítiques d'estructura exclusivament territorial. Podrem veure de prop la diferència que hi ha entre elegir diputats al Congrés de l'Estat, i la d’elegir-los per a les Corts Valencianes. Actualment el nostre País està en condicions de poder formar grup parlamentari al congres de l'estat com ho han fet els bascos o catalans durant tantes legislatures.

Cada elector haurà de definir-se el proper mes de juny i poder donar una lliçó als polítics. Primerament, anant a votar massivament demostrarem que exercim la responsabilitat que ens pertoca, i el nostre vot dipositat a les urnes portarà implícita la nostra exigència perquè els polítics assumisquen la responsabilitat que a ells es pertoca. En aquesta inusitada segona volta, els valencians ens juguem molt, si més no, l’estabilitat i consolidació de l’actual govern valencià.

Presentació del llibre "LA TRANSICIÓ DEMOCRÁTICA:MIRADES Y TESTIMONIS" Vicent Cremades i Arlandis

UNA VISIÓ DE LA TRANSICIÓ A LA SAFOR DES DE LA

PERSPECTIVA DE LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA.

(Conferencia feta a la Nau de la Universitat de Valencia el dia 17-05 -16).

Bona vesprada a tothom,

Per començar voldríem agrair a la Universitat per haver-nos convidat a presentar aquest llibre dins del cicle "Història dels nostres pobles"

També la presència de Manuel Alcaraz, professor titular de dret constitucional de la UA i Conseller de Transparència, Responsabilitat Social, Participació Ciutadana i Cooperació de la Generalitat Valenciana, per la seua contribució al llibre en un escrit sobre: "La Transición democrática en España: una interpretación general" i la seua participació en aquest acte.

I al moviment 15 M de Gandia que ens demanaren la celebració d'unes jornades de debat en torn a la Transició, i això com a dit Jesús es l'origen d'aquest llibre.

També donar-vos les gràcies per la vostra assistència. 

Quan l'any 2013 em pose a treballar en les entrevistes d'aquest llibre, ho vaig fer com a una investigació en el marc de la Memòria Democràtica, com a una exercici de deixar de costat l'oblit que han volgut crear sobre la Transició, i a intentar desfer els pacte de silenci que tant ha beneficiat al bipartidisme. A més a més les planteje com una lluita per la memòria del nostre País, contra la por, l'oblit i el silenci.

El passat dia 22 d'abril, a aquestes hores, estaven en aquest edifici en la presentació de l'"Aula d'Història i Memòria Democràtica". Ens agradaria que cada vegada es treballarà més per conèixer la memòria col·lectiva del nostre poble, i que servira per construir una memòria que el feixisme ens va tergiversar i ens va amagar. Per a moltes persones, la Transició va confondre amnistia i canvi amb amnèsia i oblit. 

La història contemporània del País Valencià té molts espais que hem d'anar donant a conèixer, i és en aquest context on el nostre llibre intenta ocupar un lloc. Per estudiar aquest període tan recent de la Història he utilitzat en una part del llibre, les fonts orals. He fet entrevistes i narrat testimonis de persones que van viure l'època de la Transició en primera persona i que van tindre una importància cabdal per al sector que dirigien, així com per a la seua projecció social, cultural i política.

Les persones entrevistades en el llibre són Eduard Bononad, primer alcalde democràtic de Tavernes de la Valldigna i militant del PCE. Elvira Ferrer, periodista i coneguda militant nacionalista que va participar en la creació del PNPV i de la UPV, a més a més, va ser presidenta de l'Associació Cultural de la Safor, Paqui Llopis, secretària general del Partit del Treball del País Valencià, Ximo Vidal, actor i membre de Pluja Teatre, persona que va participar molt intensament en la vida cultural de la comarca i Juan Antonio Torres, que va ser membre del Consell General de la Unió Democràtica del País Valencià i candidat per el mateix partit a les eleccions generals de l'any 1977.

El procés de la Transició del franquisme a la Democràcia segueix un model amb moltes similituds en les diferents ciutats, nogensmenys no sempre es produeixen les mateixes fases. Ens fixarem en algunes de les característiques més importants a nivell de Gandia i de la Safor. 

En primer lloc, manifestar que a partir de la dècada dels anys 60, comença a desenvolupar-se un moviment associatiu d'entitats juvenils que es dedicava a despertar-se a una nova cultura que fuig del desert cultural que provocà el franquisme i les joventuts de l'OJE. A tal d'exemple podríem indicar l'Ateneo juvenil, l'Ateneo Filarmónico, el cine club Ducal, etc. que amb conferencies, xerrades, teatre, cine fòrums, recitals de música, etc., s'obrien a les noves idees i als nous camins de la societat. La majoria d'actes es feien al voltant dels locals parroquials a causa de què molts rectors conciliars estaven també pel canvi en la societat. 

L'Ateneu Juvenil i el Pluja Teatre són les dues organitzacions que podríem considerar quasi institucionals tant per la seua llarga trajectòria com per la importància que van tindre dins de la vida cultural, social i política de la ciutat i de la comarca. L'Ateneu Juvenil va ser actiu des de 1963 fins a l'any 1978, en el què els seus socis començaren a militar en els partits polítics que anaven eixint de la clandestinitat i creant-se de nou. El Pluja Teatre va iniciar les seus activitats l'any 1972 i encara continua.

Un dels elements diferenciadors de la nostra comarca en el tardo franquisme, era la gran implicació del món de la cultura en la reivindicació, l'ús i la dignificació de la nostra llengua, i també en el naixement d'un valencianisme què si bé en un primer moment era cultural, va passar desprès a ser polític. 

En segon lloc, voldria fer un homenatge a la classe obrera, la qual va ser un dels principal protagonistes de la transició a la democràcia exigint amb les seues mobilitzacions no sols millores de salaris, en el treball i de conquistes socials, sinó també polítiques, tant les llibertats i els drets dels treballadors, com les avantatges democràtiques. Cebrià Molinero, advocat laboralista de Gandia, tenia una gran amistat amb Vicent Àlvarez qui l'any 1968 va obrir un despatx laboralista a València. Amb el seu recolzament i amb altres advocats, entre ells Paco Candela, muntaren un despatx a Gandia especialitzat amb l'assessorament laboral. Aquest despatx situat al carrer Potries va ser la base d'un fort creixements del moviment sindical i polític a la comarca. Si bé a la Safor, ha sigut Tavernes la població que més empreses grans ha tingut, Gandia s'ha destacat especialment per la quantitat d'empreses familiars i mitjanes, junt amb els comerços, els serveis i el turisme.

En tercer i últim lloc, voldria parlar dels partits de l'oposició. Els diferents partits que integraren l'Assemblea Democràtica de Gandia, dins de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, van fer un gran treball. Era un organisme modèlic de coordinació pel treball d'unió que hi havia entre totes les forces que participaren: PTE, AC, PSAN, POUM, PCE i d'altres. Les reunions clandestines es feien al despatx de Paco Candela, i moltes vegades, en sentir-se vigilats, tenien que anar a l'exterior, reunint-se al Convent de San Jeroni, a Marxuquera, a la Marjal, a la muntanya de Santa Anna, etc. Van participar en les primeres manifestacions per l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia, tant la de l'any 1977 com la del 1978. Els entrevistats, comentaven que va ser una època de consens, de negociació i de diàleg. La constitució del Consell Democràtic de l'any 1975 i la de la Taula de Forces Politiques i Sindicals l'any 1976, foren dos esdeveniments cabdals a l'inici de la Transició al nostre País. Dos moviments que tenien com a objectiu en aquell moment la ruptura democràtica, el trencament amb el franquisme i la seua continuació.

Una altra característica important i diferenciadora, era el treball dels partits en la clandestinitat. En la Safor existia un fort esperit unitari en la majoria dels protagonistes que van participar al capdavant dels partits polítics i de les organitzacions sindicals, sovint frustrades pel sectarisme de la direcció d'alguns partits i sindicats, més preocupats a marcar les diferències que a consolidar, reforçar i ampliar la lluita.

També cal recordar la importància de altres entitats, com el Grup de Dones de la Safor que es va constituir a Gandia l'any 1975, un any en el què nasqueren en aquesta ciutat i comarca, diversos col·lectius. El Grup estava estretament vinculat al moviment nacionalista d'esquerra, algunes de les seues components a nivell individual, pertanyen al PSAN, si bé com a Grup de Dones no pertanyia a ningun partit en concret. Organitzaren xerrades, conferències d'àmplia temàtica, en aquella època en la que no se n'havia tractat mai aquests temes. Entre d'altres es tractaren: dona i educació, sexualitat, política, publicitat. Les xerrades es feien a la seu, però també en molts altres llocs de la comarca. A les escoles, instituts, locals parroquials, etc. i es feien a Gandia, als barris i pobles de la Safor. 

El moviment ecologista de la Safor constituït l'any 1977 era molt actiu a Gandia i a Oliva. Amb la seua creació començava a donar-se una major sensibilització pel medi ambient. Va ser la primera entitat que va cridar a la lluita per la mobilització mediambiental, amb uns objectius molt concrets: parar la central nuclear de Cofrents i l'autopista, protegir les marjals, impedir la degradació de les muntanyes. La gran manifestació que organitzaren, una de les més nombroses a Gandia, nocturna, silenciosa, mortuòria (tots amb ciris i acompanyant un taüt) i no autoritzada, va acabar en la lectura d'un manifest contra la central nuclear de Cofrents. 

El moviment cultural i social saforenc també va treballar molt pel donar-li un nom a la comarca, fer consciencia de la mateixa i cohesionar-la. D'aquesta manera a primers dels setanta i dins de l'Ateneu Juvenil feren una enganxina amb el lema de "Sóc de la Conca de la Safor". Després els Consells de Cultura Popular editaren un tríptic informatiu sobre "La comarca de la Safor". Aquest moviment volia contrarestar a la dreta que parlava de la Huerta de Gandia i de Bayrén. Posteriorment, les institucions ja van ser actives en la comarcalització i amb els nous Ajuntaments, es produeix un aprofundiment en la consciència comarcal. La publicació del Llibre de la Safor, l'any 1983, coordinat per Néstor Novell i Ximo Muñoz, va representar un gran esdeveniment cultural i un gran pas dins del coneixement de la problemàtica de la comarca a tots els nivells i va ajudar a recuperar la memòria històrica, així com a divulgar el patrimoni territorial. Es tracta d'una obra col·lectiva, molt completa, amb totes les matèries que donen caràcter a una comarca. 

Foren també uns anys en que el creixement de les ciutats se'n van dur per davant algun palau i d'altres edificis històrics i emblemàtics. La lluita a Oliva per la defensa del Palau de Centelles va ser molt singular. 

A Gandia no va haver des del principi de la Transició cap moviment veïnal. Els primers moviments que es coneixen son a partir dels anys vuitanta. 

Una part de l'església, va recolzar des de la clandestinitat, els lluitadors antifranquistes deixant-los locals per fer reunions, xerrades i diversos actes culturals. Voldria destacar les esglésies del Raval i de Benipeixcar. Destaquem també els papers que feren el pares Faus de l'Escola Pia, així com el contacte del pare Alfons Roig amb el món intel·lectual saforenc, en especial els literats i els artistes i també els mossens Tiburci Peiró i Josep Escrivá.

La il·lusió que hi havia al principi de la Transició per canviar-ho tot en un temps on tot era possible, amb els anys s'ha vist com ha acabat en un desencís per a molta gent. Al meu parer, i amb el pas dels temps, hem vist com la fase de consolidació de la democràcia va fracassar en algunes qüestions i estava mancada de valors i d'ètica. Només cal veure la il·legalització dels partits que no els interessava, la desmemòria del nostre passat recent, l'oblit i els pactes, la recentralització, la corrupció, la creació de les lleis per defensar els seus interessos, la creació de xarxes d'amics per repartir els negocis, etc. 

Per a finalitzar voldria manifestar la necessitat de què el País Valencià compte aviat amb una Llei de Memòria Històrica, i que els historiadors i investigadors d'altres disciplines, tinguem clar que treballar en aquest tema és una manera de fer democràcia i de fer País. Si mirem al passat és perquè volem comprendre el present, i a més a més perquè volem construir un futur sense els errors i els fracassos anteriors. 

També voldria fer memòria dels canvis que esta experimentant la societat valenciana desprès de les eleccions de l'any passat. Pensem que és just recordar les il·lusions transformadores que vivíem els anys 1970 i desitjar que en l'actualitat es faça un gran treball per a moure la societat civil progressista i democràtica, que és la millor manera de garantir que els canvis perduren i arriben a bon port. Per refer el País i la societat, cal deixar la democràcia formal que va instaurar la fase de la democràcia els anys vuitanta i caminar cap a una democràcia real. En aquest punt ens agradaria recordar els canvis que va representar els moviments del 15-M que abans d'ahir celebraren el seus cinquè aniversari. 

Gràcies per la vostra atenció. 

                  Vicent Cremades

************************************************

Veure reportatge en el blog QUIMERES 

de Jesús Eduard Alonso i López:

BANALIDAD DEL MAL, Juan García Caselles

Anoche (7-5-16) hicieron en la 2 de TVE la película “Hanna Arendt”, biografía de una filósofa judía y alemana, discípula de Heidegger, víctima de nazismo y defensora de la banalidad del mal para explicar la barbarie del nazismo y estudiosa de los totalitarismos de derechas. 

En el caso de que queráis verla en castellano podréis encontrarla en esta dirección: 

https://www.youtube.com/watch?v=rMKRx9LkDc4. 

Narra la película su aventura personal como corresponsal de un periódico americano en el juicio de Adolf Eichmann, el nazi que organizó la “solución final” contra los judíos, que escapó de Europa hacia Argentina gracias a un pasaporte de la Cruz Roja otorgado por el Vaticano y que fue raptado por los servicios secretos israelitas y conducido a Jerusalem para ser sometido a juicio. 

Aparte de mostrar en la fase final de la película explícitamente como funcionaba el sionismo, lo más importante es el alegato de la protagonista en la escena casi al final del film donde diserta sobre el mal radical, lo que es perfectamente aplicable a muchos aspectos de nuestra realidad política. 

Dice allí Arendt que la defensa de Eichmann, que consistía en negar su responsabilidad porque él se limitaba a cumplir órdenes, es la manifestación del mal radical, porque renuncia a pensar y, en consecuencia, a distinguir el bien del mal. 

Este es el mismo caso de Rajoy, que insiste en que ha hecho “lo que había que hacer”, que ha consistido en obedecer ciegamente las consignas de la patronal, de Bruselas, del Fondo Monetario Internacional y de capitalismo en general, sin entrar a pensar si eso era dañino para alguien, sin entretenerse en dilucidar las consecuencias de sus actos, o sea, renunciando a lo más distintivo de lo humano que es el pensamiento crítico. Y eso sin contar las numerosas mentiras con que nos engañó en la campaña electoral con las que nos prometía hacer justo lo contrario de lo que luego hizo. 

Pero no solo es el caso de Rajoy, porque, como hemos visto en las pasadas negociaciones (o no negociaciones) para formar gobierno, los intervinientes han antepuesto los intereses de partido a las consecuencias de sus posturas, olvidando lo que sus actos representaban para los más débiles, que siguen sufriendo las consecuencias de una crisis prolongada con alevosía por los siervos del capital para beneficio de los más poderosos. Y esto, tristemente, afecta tanto a la derecha como a la izquierda, sin excepción. 

De esta forma el poder y la lucha por adquirirlo (o lo que sea, porque luego se ve lo poco que se puede) se convierte en algo malévolo, porque sus mecanismos internos son más importantes que el bienestar de los simples ciudadanos, olvidando que la única justificación posible a la existencia del poder es precisamente el servicio a la justicia, especialmente a la justicia distributiva. 

Juan García Caselles

L'últim maulet. . (De Cèsar Martí)

No sé com ni per què este relat ha aparegut en el meu correu; m'ha paregut interessant o, si més no, curiós. 

L'autor diu

"L'últim maulet, el meu darrer relat. Què té de real? Què té de ficció? Decideix-ho tu".

Regne de València, primavera de l'any 1707 de Nostre Senyor. Unes hordes de soldats sota la comandància del Duc de Berwick, coneguts com els botiflers, i fidels al rei de Castella, Felip V de Borbó, van aconseguir d'anihilar les tropes aliades, els maulets, en la que es coneixeria, a posteriori, com “la Batalla d'Almansa”. La victòria de l'exèrcit borbònic va donar el tret d'eixida a tot un seguit d'esdeveniments i lluites que acabarien amb l'annexió dels valencians al Regne de Castella per ple dret de conquesta, la pèrdua de l'autogovern valencià i la consolidació de l'actual Regne d'Espanya. Açò és el que conta la història. Però quines van estar les veritables raons d'esta conquesta?

Alhora que els rebels supervivents s'enretiraven del camp de batalla, al Monestir de Santa Clara de Xàtiva, un frare franciscà i un jove de cabells esvalotats, aparentment aliens al que ocorria a les portes del regne, conreaven un xicotet hort.

―Veieu, jove Màrius? Veieu com aguanten les canyes que vam tallar amb lluna vella per a asprar les tomaqueres?

―Sí, mestre ―va contestar Màrius amb humilitat i respecte.

―A la natura, el més ínfim detall pot canviar el curs del futur ―va afegir el frare.

―Entenc, mestre.

 Antic Convent de Sant Francesc ide Xàtiva

Màrius va estar trobat a les portes del monestir essent un nadó, embolicat amb un pedaç brut i estripat, juntament amb una nota que deia: “Procureu-li sort”. D'aleshores ençà, fra Agustí Bella, l'abat del monestir, se'n va fer càrrec. El xiquet abandonat va estar batejat com a Màrius atenent al santoral i al dia que va estar trobat, un dènou de gener.

Malgrat que Màrius havia crescut immers en un ambient franciscà, no seguia les seues regles de vida ni acomplia les hores canòniques. Cada dia s'aixecava en acabar les matutinae laudes i ajudava a qui el necessitara en els seus quefers: al reboster proveint de menjar la cuina, a l'apotecari per a tindre cura de la salut de la resta, al bibliotecari ordenant llibres i escrits i, fins i tot, a l'hebdomadari quan este no es trobava amb forces per a pujar a tocar les campanes. Màrius no era frare ni pretenia ser-ho mai. Des de ben menut, Fra Agustí li havia deixat clar que podria viure allí per a sempre si així ho desitjava i que mai s'havia de sentir obligat a seguir la devoció ni els costums dels frares, tan sols a respectar-los. I així era.

―Quan una vida albira la seua fi tan sols manca resar ―va continuar fra Agustí mentre se senyava en veure un cogombre excessivament tou.

―Que Déu omnipotent s'apiade d'este pobre cogombre, li perdone els pecats i se'l duga a la vida eterna ―va dir Màrius esbossant un somrís.

Tots dos van esclatar en una riallada.

―Jove Màrius, els vostres gestos i posats són responsables que caigueu bé a tothom. Mantingueu-vos sempre bo i dret.

―Així ho faré, mestre.

―Ja està bé de fer feina per hui. Ben mirat, és tard. Plauríeu a este vell escanyolit acompanyant-lo fins a la biblioteca? ―var dir l'abat mentre agafava per la virolla el seu bastó.

―Per descomptat!

Mentre ambdós tornaven a endinsar-se en les dependències del monestir i en el silenci sepulcral que el caracteritzava, Màrius va recordar la seua infantesa. Va estar educat una mica entre tots, d'una manera més prompte estricta. Va aprendre ben d'hora a llegir i escriure. Sabia matemàtiques, ciències i els noms de tots els arbres del monestir.

―Ceratonia síliqua, conegut correntment com a garrofer ―recordava Màrius.

Malgrat la rectitud de la seua educació, quan era xiquet allò que veritablement li encisava fer era jugar, més que més quan els frares se'l duien a passejar per la rodalia del mur i, amb sort, es trobava amb altres xiquets de Xàtiva.

―Fra Agustí, Màrius... un emissari ―fra Bertomeu va interrompre els pensaments del jove de cabells esvalotats.

Ullprés, fra Agustí va agafar-li un sobre lacrat que duia a les mans.

―Gràcies per l'esmerçat servei, germà.

―Sembla el segell de l'arquebisbe Antoni Folch ―va afirmar fra Bertomeu.

―Ho sé, fra Bertomeu. Podeu tornar als vostres afers ―va respondre l'abat sense treure-li els ulls al sobre.

―Amb el vostre vistiplau, germà.

Fra Agustí tenia una intel·ligència feixuga i sabia que aquella carta li portava un patir. Va ataüllar l'horitzó i no pogué estar-se'n de demanar-li al món que s'aturara un pèl per a deixar-lo rumiar. No se'n sabia avenir, vivia esperançat que aquella carta mai no arribaria.

―Ens presteu la vostra navalla, Màrius? ―va preguntar fra Agustí.

Amb un moviment sec de monyica va obrir el sobre amb la navalla que Màrius feia servir per a collir i en va treure un paper aparentment vuitcentista. Contagiat per la cara de preocupació del franciscà, Màrius va preguntar:

―Què és esta carta?

Com que no rebia resposta, va insistir:

―Mestre?

Fra Agustí romania pàl·lid mentre llegia la carta, paralitzat com si haguera sofert un encanteri. Màrius va tornar a insistir:

―Agustí?

Amb estoica perplexitat, ja que Màrius mai abans l'havia anomenat pel seu nom de pila, fra Agustí va tornar a la realitat.

―Seiem, jove Màrius, esta inesperada i ingesta suma d'ensurts, m'ha marejat.

El convent de Santa Clara de Xàtiva.El cenobi va ser clausurat en 2001 i les seues pertinences traslladades a Canals

Tots dos van seure a un banc del claustre, el mateix on Màrius jeia a migdia els dies assolellats i s'adormia escoltant els ocells. Era un claustre acollidor, amb un jardí a vessar de margarides i unes arcuacions que descansaven en columnes geminades.

―La carta, mestre? ―va preguntar Màrius en veure que fra Agustí feia uns minuts que callava.

―Sí, Màrius, sí... Són cinquanta-sis versos del nostre benvolgut Ausiàs March, barrejats, sense cap tipus de lògica aparentment. Tanmateix, si et fixes bé, esta carta és un acròstic.

―No entenc.

―Un acròstic significa que amb les lletres inicials, en este cas dels versos, es forma una frase.

―I què diu eixa frase, mestre?

―Nullus sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit ―va murmurar.

El jove Màrius sabia llatí, o això creia ell abans d'escoltar eixa frase.

―Però, què significa...

―Seguiu-me, Màrius!

Fra Agustí no va deixar que Màrius acabara la pregunta i es va aixecar sobtadament, en un dir Jesús, del banc. Amb pas ferm i ràpid, com si el dimoni mateix l'estiguera perseguint, va començar a caminar tot revifat.

―On anem, mestre?

―A l'església, no vos atureu!

L'església tenia una porta que donava als afores dels murs del monestir perquè els vilatans hi pogueren accedir els diumenges. També hi havia una altra, més menuda, lateral, per entrar-hi els frares des del claustre. Màrius va estranyar-se en passar de llarg esta porta. Obeint les paraules del seu mestre, no va aturar-se ni va dir ni piu. Van passar la sala capitular, la biblioteca, els dormitoris i, a la fi, van entrar a les quadres. Els cavalls tenien captivat Màrius de sempre i no s'hi va poder resistir d'acaronar el seu preferit, Rellamp.

―Entreu, ràpid! ―va etzibar fra Agustí mentre obria la porta del fons de les quadres.

Aquella porta no es feia servir gaire ―de fet, Màrius no recordava haver-la usat mai― i servia per a accedir a una capella situada al costat de l'altar de l'església, una capella amb la imatge de Santa Clara i on també es podia accedir des de dins l'església mateixa.

―Què fem ací, mestre? Per què hem donat tants tombs per a entrar-hi? ―va preguntar Màrius nerviós mentre fra Agustí i ell s'agenollaven als peus de la imatge de Santa Clara i se senyaven.

―No feu preguntes i moguem la taula.

Antiguo jardín conventual de santa Clara

Cada volta fra Agustí semblava més nerviós. Màrius no entenia com el vell abat tenia tanta força com per a moure la pesada taula de marbre que presidia la capella. El frare va alçar una rajola solta que hi havia davall de la taula que acabaven de moure i en va treure una capsa de fusta polsegosa tancada amb un cadenat de bronze. Després de torcar-la pulcrament, la va deixar damunt la taula. Amb una respiració força sorollosa va assegurar-se que ningú era a l'església. Va tancar amb clau la porta que donava a les quadres, va mirar Màrius, va agafar alé d'una manera abismal i va mamprendre a parlar:

―Estimat Màrius... heus ací, en esta capella, la capsa, vós i jo. Presteu molta atenció perquè el que vos contaré pot canviar el rumb de la història. Esta capsa duu al monestir quasi tres segles, des de temps del rei Alfons el Magnànim. Abat rere abat, l'hem salvaguardada. No vos puc dir què conté i per Déu i per l'estima que ens processem no tracteu d'estirar-me de la llengua. Únicament vos diré que ha de tornar a la catedral de València; si es queda ací, tots correm un greu perill. Amic Màrius, vos he de demanar un gran favor: que sigueu vós qui li duga la capsa a l'arquebisbe Antoni. Hui mateix, a la matinada, quan tothom dorma al monestir, agafareu unes alforges i les omplireu de tot el menjar que hi càpiga. Agafareu també roba per a abrigar-se i una flassada de llana per si el fred referma. Amb tot això, ensellareu Rellamp i partireu. Digueu-li a l'arquebisbe que hi aneu de part meua, jo estic vell per a peripècies. Entregueu-li-la i torneu. Vos pregue... vos implore que, a tota esdevinença, no feu menció d'esta capsa a ningú, ni durant este periple ni mai. He estat meridianament clar?

―Sí, mestre ―va respondre aquell jove alhora que unes llàgrimes de desassossec li brollaven d'uns ulls ara trèmuls.

―Porteu-vos també estes monedes ―va tirar mà en un sarronet que duia penjant del coll―. Sort i que Jesús ressuscitat vos guarde.

―No poseu a Nostre Senyor pel mig.

Poc després de la desfeta d'Almansa, el general Galway, comandant en cap de la resistència, juntament amb els supervivents de la batalla, va passar per Xàtiva. Encara que Galway va decidir marxar a Catalunya, molts maulets s'hi van quedar. Mentrestant, les tropes invasores van avançar, sense ja oposició, cap al Regne de València separant-se en dos braços. Un d'ells, comandat pel general francés Claude François Bidal d'Asfeld, tenia entre d'altres l'objectiu d'assetjar i prendre Xàtiva.

Deu dies i deu nits des que Màrius va marxar del monestir, i després d'haver-se perdut innumerables cops, es trobava a tan sols una jornada de viatge. En una frondosa pineda, i encara sense haver perdut de vista l'Albufera, el jove es desdejunava al caliu de les restes de la foguera que havia fet la nit passada. El dematí es va aixecar gèlid, els udols d'un vent gairebé glacial el tenien fet un cabdell amb la flassada que bonament el seu mestre li havia recomanat d'agafar. Va decidir avivar el foc i no reprendre el seu viatge fins que entrara en calor de nou, però s'hi va atansar tant que una espurna li va saltar. D'un bot, es va posar dempeus i, donant-se unes palmellades a sobre acompanyades d'uns estranys moviments de maluc, va sufocar la ignició del seu teixit de llana que ara tenia una botana.

―Bon dia jove ―una veu femenina va parlar―. Tan prompte com acabeu amb el vostre còmic ball, vos faria res compartir el foc amb mi?

Màrius va trigar uns segons a reaccionar, eixa mena de segons que semblen més llargs i que la ment d'un mateix processa massa informació... Era una xica jove de cabells obscurs i de bona planta, tot i que duia la roba feta malbé i les cames esgarrinxades. Una bena li embolicava el bíceps esquerre.

―Per descomptat bella dama. Abans, però, tindríeu l'amabilitat de dir-me el vostre nom i on vos dirigiu? ―va replicar Màrius amb aplom.

―Sóc Aina, filla de Lleonor. Vaig de camí cap al cap i casal. El meu cavall i jo necessitem descans i escalfor. Ah! I vos podeu estalviar anomenar-me “dama”, perquè no ho sóc.

―Excuseu-me la mordacitat, Aina, filla de Lleonor, no pretenia ofendre-vos. Quins menesters vos porten a València?

―Els meus menesters no són assumpte vostre... M'heu dit el vostre nom i on aneu vós i el vostre cavall?

―Sóc Màrius, del monestir de Santa Clara de Xàtiva. També vaig cap a la mare del regne amb uns menesters que no cal que em pregunteu perquè no són de la vostra incumbència ―va replicar Màrius.

―Perdoneu-me la gosadia, però no teniu aspecte de frare. Què sou? ―va preguntar Aina agosaradament.

―Sóc gambaire, manxaire, pilotaire, trabucaire, xarraire, xirimaire, peraire, drapaire, llançaire, guixaire, tragitaire, colombaire... Sóc tot això i no sóc res alhora ―va respostejar Màrius sentint-se engrescat―. Ara, jove Aina, si no vos fa res, prosseguiré el meu camí sol.

Màrius, després de tindre-se-les amb Aina i intercanviar-hi retrets, es va aixecar amb intenció de recollir les seues pertinences, però es va veure sorprés per un coltell a la seua gola que la jove brandava amb vigor a la mà.

―Ara, Màrius l'Abandonat ―va començar a dir la jove mentre Màrius se sorprenia en apercebre que Aina coneixia el seu malnom― m'escoltareu amb atenció. M'adone que acabem de tindre certes tibantors, creieu-me que no ho havia planificat així. Ma mare és Lleonor Basset, germana del general Joan Baptista Basset, figura cabdal dels maulets i ara empresonat. Fa no res, hem perdut un gran nombre d'efectius a Almansa. Done gràcies a Déu per tan sols haver estat ferida a un braç. No vos podeu imaginar la contundència de l'exercit castellà, tractant a les persones com si foren bestiar. Molts dels supervivents que no van ésser captivats van marxar corrents a Xàtiva. Les línies enemigues ja han avançat cap a dins del regne distribuint-se en diversos pobles i ciutats. De fet, Xàtiva està assetjada per l'enemic des de fa uns pocs dies, així que oblideu-vos de tornar-hi en molt de temps i de veure al vostre mestre fra Agustí. Xàtiva caurà, prest o tard, i tot qui gose oposar-se als borbònics perirà, perquè ells són molts més, tenen més armament i estan més preparats. I tot açò, preguntareu vós, per què?

Els ulls de Màrius ja estaven oberts de bat a bat, com els d'un mussol una nit d'estiu, mentre escoltava les paraules de la jove maulet. Res comparat amb la seua cara d'estupefacció quan Aina va continuar:

―L'enemic vol certa capsa que obra en el vostre poder, Màrius. Desconec el seu contingut, però imagine que ha d'ésser quelcom realment valuós i portentós perquè el meu oncle Joan Baptista va estar empresonat per saber què té a dins. Posats a imaginar, imagine que, si més no, tindrà joies encastades ben grosses. Tan sols això explicaria la dèria dels botiflers per a tenir-la.

Un soldat borbònic va aparéixer del no-res, armat i amb clares intencions de gresca. Aina va llançar-li el coltell tan ràpidament que Màrius ni havia parpellejat quan el soldat ja jeia mort.

―No heu de passar pena, perquè no he vingut ací per a robar-vos ni per a ferir-vos ―va dir mentre recollia el coltell―, les meues ordres són ajudar-vos i protegir-vos fins que entregueu la capsa a l'arquebisbe Antoni. M'ho consentireu?

I per a acabar d'arrodonir l'angúnia de Màrius, hi va afegir:

―Sang de maulet corre per les seues venes, jove Màrius, sou el fill bastard del meu oncle, qui vos va deixar en mans de fra Agustí per la gran amistança que els uneix a ambdós. Per esta raó el general és sabedor de la capsa. Així que si se vos ocorre desitjar-me, heu de saber que som cosins i que el fet de tan sols pensar-ho seria incest i hi aniríeu de cap a l'avern.

Màrius tan sols va poder aclamar-se a Ausiàs March:

“Qui ama poc no deu ser desitjant”.

Sense temps de digerir-ho del tot. Màrius i Aina van partir veloçment cap a València i hi van anar a l'encontre de l'arquebisbe sense complaences. Els cosins es van quedar atònits amb la majestuositat de la catedral de València i de com els distints estils convivien en una perfecta simbiosi: gòtic, romànic, renaixement, barroc, neoclàssic... Les portes, el Miquelet, les capelles, els finestrals, els retaules, l'altar Major, les pintures, la sagristia... tot en una magistral harmonia. Màrius es va quedar sota la girola, il·luminat com un àngel, mentre l'arquebisbe eixia de la sagristia. Allí, va veure de reüll, a l'esquerra de la porta de l'Almoina, la tomba d'Ausiàs March. Haguera volgut gaudir més d'eixe moment, però havia d'assolir la seua comesa.

―Arquebisbe... Em dic Màrius, sóc deixeble de fra Agustí Bella. Ella és Aina, filla de Lleonor. Venim a portar-li la capsa ―va dir amb un genoll a terra oferint-li-la.

―N'estic molt agraït i alleujat ―va dir l'arquebisbe mentre obria la capsa amb una clau que va treure's de sota els hàbits.

Una vella copa es va desdibuixar a l'interior de la capsa.

―Esta capsa conté ―va continuar― el Sant Greal, el calze emprat per Jesucrist a l'Últim Sopar i on Sant Josep d'Arimatea va recollir la seua sang en la crucifixió. Si el calze caiguera en mans dels borbònics o de qualsevol altre exèrcit, el cristianisme trontollaria al món sencer. La vida, tal com la coneixem, s'esfondraria. Apreciat Màrius, heu demostrat valor i una conducta lleial. Estàveu destinat a portar-lo i això és un pensament esperançador. Tanmateix, la vostra missió encara no ha conclòs. Temps convulsos ens esperen i cal protegir el calze. Amagueu-lo, jove Màrius, amagueu el calze de Nostre Senyor on ni jo ni hom altre puga trobar-lo, no reveleu mai, ni sota tortura, el seu parador i que ahí romanga pels segles dels segles.

Xàtiva va caure, com també ho van fer altres indrets del regne seguint falses pistes sobre la localització del Sant Greal. Temps després, i obsedits per aconseguir-lo, també Catalunya i el Regne de Mallorca van sucumbir a la invasió borbònica. Durant els següents anys, més d'una trentena de ciutats arreu de la Corona d'Aragó van estar incendiades per l'exèrcit botifler en represàlia per no tenir un rastre clar d'on estava ocult el calze. Màrius i Aina van lluitar en la revolta antiborbònica del 1710 a la ciutat de València on ambdós van perdre la vida. Mal que hui en dia a la Catedral de València hi ha una rèplica del Sant Greal per al beneplàcit dels visitants, l'únic i vertader calze descansa i descansarà allà on Màrius l'Abandonat, el jove de cabells esvalotats de Xàtiva, el va entaforar: dins mateix de la tomba de l'il·lustre poeta valencià, Ausiàs March.

Tomba d'Ausiàs March a la Catedral de València