RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

diumenge, 21 d’abril del 2024

PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI I EDICION PREMIS ARR (ANTONIO ROIG ROSELLÓ) ORÍGEN

 En octubre de 2019 coincidiendo con el año del 80 aniversario de Antonio Roig Roselló, nacido en Ibiza el 22 de junio de 1934 y coincidiendo con la reedición por parte de la Ed. Egales de su obra “Todos los parques no son un paraíso” le invitamos a visitar Pitiusas y le hicimos entrega del Premi Sa clau de s’armari (Eivissa) y le nombramos Socio de Honor (Formentera) Desde ese momento el contacto y las visitas mutuas han sido asiduas, hace cinco años expresamos la voluntad de entregar unos galardones con su nombre, objetivo que cumpliremos en el año de su 85 aniversario tras diferentes vaivenes y coincidiendo con el año que nuestra entidad celebra su X aniversario desde que tomó el nombre con el que se nos conoce ahora aunque hace más de dos décadas ya estábamos en nuestra sede en la Plataforma Socio-Sanitaria de las Pitiusas. Antonio ha seguido vinculado a Ibiza y el 17 de mayo de 2021 fue invitado a inaugurar el monolito que se encuentra en la placeta del nº 22 de la C/ de la Virgen en recuerdo de las personas lgtbi+ que sufrieron la persecución durante los años de la dictadura y la transición democrática junto a autoridades municipales, insulares y del Govern Balear. Eivissa fue el primer municipio de les Illes Balears que cumplió con el compromiso tomado en plenario del Consell d’Lgtbi de les Illes Balears pidiendo a los municipios y autoridades que atendieran a la reparación de las victimas lgtbi a través de memoriales de este tipo. Antonio nos visitó también el pasado septiembre acompañado al autor menorquín Nel Martí en la presentación de “Dèu sense armaris. Confesions de dos capellans” obra en la que colabora junto al sacerdote mallorquín Jaume Santandreu. ¿Por qué Formentera? Al ser la I edición por agradecimiento a la isla de Formentera hemos decidido realizar la gala en ese lugar el 1 de junio de 2024 porque en el conjunto de les Illes Balears la implicación en diversidad y temas lgtbi ha sido la mayor considerando las dimensiones y presupuesto de la isla y no queremos ser triplemente discriminadores cuando nuestro principal objetivo es denunciar y evitar todo tipo de discriminación. Nuestro corazón es pitiuso, nos debemos a ambas islas. ¿Quién es Antonio Roig Roselló? Antonio Roig Roselló, nació en Ibiza el 22 de junio de 1939, es un sacerdote carmelia ibicenco, maestro de novicios en Valencia: escritor valiente y controvertido, conocido por su obra “Todos los parques no son un paraíso”. Fue un sacerdote, pero su vida dio un giro inesperado cuando publicó su libro mencionado anteriormente. Su obra literaria se caracteriza por abordar temas tabú y cuestionar las normas sociales y religiosas. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI En 1977, publicó “Todos los parques no son un paraíso”, una novela que exploraba la relación entre la Iglesia y la sexualidad. Esta audaz obra lo llevó a enfrentarse a consecuencias significativas. Esta obra, publicada en un momento en que España aún estaba bajo el régimen de Franco, provocó un gran revuelo. Esta novela es el testimonio valiente de un hombre atrapado por dos amores: su vocación religiosa y su amor a los hombres. Antonio, el protagonista, sacerdote, narra con coraje su huida a Londres para reflexionar y asumir sus propias pulsiones emotivas. La obra fue finalista del Premio Planeta en 1976 y se publicó en 1977. A raíz de su publicación, Antonio Roig Roselló fue expulsado de la orden de los Carmelitas Descalzos. La historia, aunque ficcional, refleja la experiencia vital del autor y su lucha interna con la fe y la sexualidad. El libro aborda tesis subliminales y desafía las normas establecidas, lo que lo convirtió en un acto de valentía y confrontación. Otras obras importantes aparte de las que han contado con su coautoría y las inéditas (La casa de las escaleras) que aquí no podemos ni desgranar ni desentrañar aunque conozcamos de ellas, son: “Variaciones sobre un tema de Orestes”: En esta obra, Roig Roselló explora temas profundos y personales. Aunque menos conocida que su primera novela, sigue siendo una parte significativa de su legado literario. “Vidente en rebeldía”: Otro trabajo del autor, aunque menos mencionado, es esta novela que también merece atención. En esta obra Antonio revela la importancia de la verdad y la evidencia en su fe a prueba a cada momento por las obrad de las personas, algunas de ellas religiosas de vida consagrada. El apego a la verdad de Antonio no merma su fe en un Dios Salvador y Misericordioso. La valentía de Antonio Roig Roselló al abordar temas tabú y su lucha por reconciliar su fe y su identidad personal han dejado una huella en la literatura y en la historia. Sus obras siguen siendo relevantes y provocadoras hasta el día de hoy. Es por esto y todo más que le debemos rendir tributo en su tierra para demostrar que ahora sí puede visitarnos tranquilamente “Sent com és” y sin avergonzarse y clamar como lo hizo su hermana en los últimos días pasando junto a él camino a su casa, al pasar frente a la Iglesia de Santa Cruz como en un acto de rebeldía, reparación, perdón fraternal y misericordioso pensando en los avatares por los que había pasado el pequeño de sus hermanos: “Visca n’Antonio Roig, Visca n’Antonio Roig” PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI OBJETIVO FUNDACIONAL DE LOS PREMIOS ARR El reconocimiento y la visibilidad de las personas lesbianas, gays, bisexuales, trans e intersexuales y + (LGBT+I) ha ido en aumento. A medida que la sociedad ha avanzado hacia una mayor inclusión y aceptación, es de suma importancia realzarlo con premios y reconocimientos para destacar y honrar los logros y contribuciones de las personas LGBTI en diversos ámbitos. En la lucha por la igualdad y los derechos de la comunidad LGTBI, es importante reconocer el trabajo y el compromiso de aquellas personalidades que han dejado un impacto significativo en este ámbito. A lo largo de los años, se han creado diferentes premios y reconocimientos para honrar su labor y destacar su contribución a la causa Desde los reconocimientos a activistas y defensores de los derechos LGBTI, hasta los premios que destacan el talento y la creatividad de artistas y creadores LGBTI. Así Sa clau de s’armari d’Eivissa y Formentera quiere dar a conocer su labor en la sociedad pitiusa contribuyendo a la visibilidad y normalización de la diversidad sexual y de género e impulsando el avance de los derechos y la igualdad para las persona LGBTI no sólo a nivel local sino internacional mostrando a la comunidad nuestros referentes otorgando estos Premios. Este galardón reconoce y celebra la valentía y el compromiso de aquellos que luchan por la igualdad y la justicia de las personas LGTBI. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI SA CLAU DE S’ARMARI PETITA HISTÒRIA I OBJECTIUS Sa Clau de s’Armari és un col·lectiu LGTBI+ actiu a les illes d’Eivissa i Formentera. Treballem en àrees com l’educació, la cultura, els drets, migrants, discriminaciò laboral, la gent gran, Joventut, famílies, infàncies trans, adolescents, la salut i l’esport. Formem part de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals Intergènere i + (FELGTBI+) i de l’Associació Internacional de Lesbianes i Gais (ILGA). El nostre objectiu és fomentar el desenvolupament lliure de les persones en harmonia amb la seva orientació sexual i identitat de gènere, eliminant qualsevol obstacle social o discriminació cap a les persones gais, lesbianes, bisexuals, transgènere, intergènere, etc. També coordinem, estudiem i orientem sobre polítiques d’igualtat, transformació social i educació en el respecte a la diversitat sexual, familiar i afectiva. També formant part del Consell d’Lgtbi de les Illes Balears. A més, promovem valors de respecte cap a la diversitat d’orientació sexual i identitat de gènere, i sensibilitzem sobre la realitat social de lesbianes, gais, bisexuals i transgènere a través de la cultura i els mitjans de comunicació Si vols unir-te a Sa Clau de s’Armari, només costa 20 euros a l’any i això ens permet posar en marxa la nostra maquinària2 . Si tens alguna altra pregunta o vols contactar-nos, pots trucar al 971 192 421 - 620158642 o enviar un correu electrònic a lallavedelarmario@gmail.com. També ens pots trobar al Carrer Madrid nº52, baixos, 07800, Eivissa. - SA CLAU DE S'ARMARI PEQUEÑA HISTORIA Y OBJETIVOS Sa Clau de s'Armari es un colectivo LGTBI+ activo en las islas de Ibiza y Formentera. Trabajamos en áreas como la educación, la cultura, los derechos, migrantes, discriminaciòn laboral, las personas mayores, Juventud, familias, infancias trans, adolescentes, la salud y el deporte. Formamos parte de la Federación Estatal de Lesbianas, Gays, Trans, Bisexuales Intergénero y + (FELGTBI+) y de la Asociación Internacional de Lesbianas y Gays (ILGA). Nuestro objetivo es fomentar el desarrollo libre de las personas en armonía con su orientación sexual e identidad de género, eliminando cualquier obstáculo social o discriminación hacia las personas gays, lesbianas, bisexuales, transgénero, intergénero, etc. También coordinamos, estudiamos y orientamos sobre políticas de igualdad, transformación social y educación en el respeto a la diversidad sexual, familiar y afectiva. También formando parte del Consejo de Lgtbi de las Islas Baleares. Además, promovemos valores de respeto hacia la diversidad sexual, familiar y afectiva. También formando parte del Consejo de Lgtbi de las Islas Baleares. Además, promovemos valores de respeto hacia la diversidad de orientación sexual e identidad de género, y sensibilizamos sobre la realidad social de lesbianas, gays, bisexuales y transgénero a través de la cultura y los medios de comunicación Si quieres unirte a Sa Clau de s'Armari, solo cuesta 20 euros al año y eso nos permite poner en marcha nuestra maquinaria. Si tienes alguna otra pregunta o quieres contactarnos, puedes llamar al 971 192 421 - 620158642 o enviar un correo electrónico a lallavedelarmario@gmail.com. También nos puedes encontrar en la Calle Madrid nº52, bajos, 07800, Ibiza. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI MODELO DE COLABORACIÓN CON EMPRESAS La organización de los Premios ARR cuenta con la colaboración y participación activa del Consell Insular de Formentera desde su área de Igualdad i Lgtbi+, aportando parte de la financiación para el transporte y alojamiento de los premiados y cediendo la Casa de Colònies gestionada por el Govern Balear el fin de semana del 31 de mayo al 2 de junio a la organización y parte de los premiados que lleguen antes y no puedan regresar a su destino la noche del 1 de junio, también nos cede la Sala de Cultura (Cinema) y cubre los gastos técnicos de la gala y un pequeño refrigerio posterior. Los presentadores de la gala lo hacen de forma totalmente gratuita y serán Vanessa Parellada, consellera de Igualdad, LgtbI y Juventud en anteriores legislaturas y Toni Martí presidente-coordinador de Sa clau de s’armari. Una performance poética Drama vs Sensibilidad, realizada por Chuck el Sensible de forma totalmente gratuita amenizará la gala. Chuck BeCaire, de origen mexicano, reside en Ibiza desde hace cuatro años, en un pueblo del interior, se trata de un artista multidisplinar que aparte de su obra poética recientemente publicó junto a otro autor mexicano Felipe Reyes la novela a cuatro manos “BARRO templado”. Barro Templado es una novela que cuenta la historia de un chico en busca de su verdadera identidad. Todo comienza cuando su novio le propone mudarse a otro país. Mientras se prepara para la mudanza, el protagonista se tropieza con su antiguo diario de preparatoria, desencadenando una ola de recuerdos relacionados con un amor del pasado. Ambas tramas se entrelazan, revelando la dualidad entre la perspectiva de un adolescente y la de un adulto, cada uno enfrentándose a decisiones cruciales que determinarán sus destinos. La narrativa confronta al personaje adulto con su yo más joven, desafiándolo a sumergirse en la introspección y redescubrir su auténtico ser. El resto de gastos los cubre nuestra entidad con las cuotas de nuestros socios, con donativos, con parte de la subvención de Fundación Gullem Cifre de Caixa Colonya y con la colaboración de empresas a las cuáles les ofrecemos intercambio a través de logo en cartelería y etiquetado y agradecimiento en rrss lo que a bien puedan ofrecernos para cubrir gastos de lona de photocall, merchandising, promoción, publicidad, desplazamientos de aeropuerto a Ibiza, de Ibiza a Formentera, en Formentera, dietas de manutención de los premiados, sufragar gastos de los premios y menciones y gastos que nos ayuden a mantener la gala y el resto de acciones que realizamos durante el año. Contacta con nosotros para asociarte. Además nuestro número de cuenta corriente es: ES96 2056 0015 6210 0180 6320 CAIXA COLONIA L’ESTALVI ÉTIC PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI traductora, su constancia y compromiso con nuestra entidad cada vez que la requerimos a a NORA ALBERT alter ego de NORA ALBERT Nora Albert era filóloga, ensayista, poeta y traductora, trabajo en el cual recibió diferentes premios, pero sobre todo dinamizadora cultural. En Eivissa, donde residió buena parte de su vida, era conocida por estar siempre inmersa en diferentes proyectos culturales, como recitales, exposiciones o 'performances'. Era catedrática de Lengua y literatura catalanas y trabajó en el Institut Verdaguer de Barcelona y en la Universitat de les Illes Balears. Con estudios de Bellas artes, hizo incursiones en el mundode la imagen y de las artes plásticas, y colaboró con diferentes artistas, como Vicent Ferrer Guasch y Carles Guasch, además de su hija, Laia Moreto Alvarado, autora de las fotografías del libro ‘Punta Galera’ Como poeta ganó varios premios literarios, entre los cuales destacan el premio Lambda (‘Mots i brases’, 2004) y el premio Baladre, 2007 (‘Tentacles de cel’, 2007. Institut d´Estudis Eivissencs), así como el premio Vall de Sóller, 2012 (‘Punta Galera’), el Vila de Benissa, 2014 (‘Fràgils Naufragis’) y el II Premi Ciutat d´Eivissa 2014 (‘Lletra menuda’). Sus poemas aparecen en diversas antologías, como la de escritores de las islas ‘La flor més primerenca’, en la del ‘Port Mediterrani del Llibre II’, o en ‘Poetes de les Pitiüses’, entre otras. También fueron musicados por diferentes artistas como Projecte Mut, Marcela Friederichs, Joan Murenu, Eduardo Rincón, Ramon Mayol o Júlia. Además colaboró con diferentes medios de comunicación, como Diario de Ibiza o IB3 y publicó artículos, prólogos, cursos, conferencias y comunicaciones. Pertenecía a l’AILC, a l’AISC, a l’Anglo-Catalan Society, a l’AELC y al PEN, asociaciones de escritores con los cuales ha colaborado bien sea con comunicaciones y/o artículos o con conferencias o recitales. Desde el año 2011 era vocal de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en Eivissa y Formentera. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI Falleció a mediados del pasado diciembre en Eivissa a los 76 años. Dones progressistes la concedérselo siempre decía que había otras mujeres delante de ella y que ya daría tiempo, Este ya habrá tiempo es una característica de ella como activista feminista ya que siempre consideraba que era el momento de muchas otras. Este premio fue decidido en septiembre de 2023 pero finalmente se le da a título póstumo. Recogerá el premio en su nombre su hija Laia Alvarado. POR SU CONSTANCIA Y SU TESÓN EN DEFENSA DE LOS DERECHOS LGTBI+ PREMIO ARR AL ACTIVISMO LGTBI+ A , actual Presidenta de FELGTBI+ por su empeño en buscar el NEXO DE UNIÓN entre todos los movimientos LGTBI+ para conseguir la aprobación de la Ley Trans y de igualdad Lgtbi y por demostrar que desde la periferia insular como es Tenerife se puede estar al frente de una plataforma estatal, invirtiendo tiempo de descanso y de convivencia familiar sin remuneración económica alguna con la única compensación de nuestro reconocimiento y la satisfacción del trabajo bien hecho. Le agradecemos su labor desde sus inicios en el activismo localhasta nuestros días. UGE SANGIL Eugenia Sangil Sánchez (La Palma, 1968), más conocida como Uge Sangil Uge Sangil es la presidenta de la Federación Estatal de Lesbianas, Gais, Trans, Bisexuales, Intersexuales y más (FELGTBI+), una ONG estatal de carácter laico, laicista, feminista, apartidista y asindicalista que agrupa a unas 55 entidades LGTBI de todo el territorio español. Además, es educadora social y trabaja en un centro para personas con discapacidad física y psíquica. En el activismo LGBTI+, participó en 2005 en la fundación de la asociación LGTBI+ Algarabía en Tenerife, y la presidió hasta 2011. Su participación en la FELGTBI+ empezó como coordinara y luego vocal de Educación, siendo responsable de los temas relacionados con Educación y Laboral. En 2018 fue elegida presidenta de la FELGTB, en un congreso sin oposición, sustituyendo aJesús Generelo. Fue reelegida en octubre de 2021 y ha jugado un papel clave en el desbloqueo de las negociaciones de la Ley Trans y LGTBI+ aprobada en febrero de 2023. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI POR SU LABOR como técnica de Igualdad en el CONSELL DE FORMENTERA, en el impulso y desarrollo de eventos lúdicos y culturales en defesnsa de los Derechos Lgtbi+ PREMIO ARR “ALIADA” a AZUCENA CARRASCO “nuestra Azu” Azu llegó un día a Formentera de vacaciones, se enamoró de la isla y estableció su residencia en ella, encontró plaza en el Consell Insular de Formentera trabajando en el área de bienestar social en primer lugar y ya posteriormente en Igualdad i Lgtbi+, hasta nuestros días, a pesar de que un ictus la apartó durante un tiempo de su labor y de la isla, regresó al puesto con ganas y fuerzas hasta ahora que en estos días llega el momento de su jubilación, Formentera es una isla más diversa, más feminista, más igualitaria, más respetuosa con nuestros derechos y más libre gracias al esfuerzo y tenacidad de personas como ella. POR SU CONTRIBUCIÓN A LA DIFUSIÓN DE LOS DERECHOS LGTBI DESDE LOS 90 PREMIO ARR MEMÒRIA LGTBI+ a FRANÇOIS ARROSERES “COCÓ” , llegó a Ibiza a mediados de los 70 FRANÇOIS ARROSERES. “Todo lo que sea para aliviar las dudas y las familias en su fe con su reencuentro con su iglesia es de amar “ Cocó “Aquí en donde vivo hay un centro de jesuitas que da cobijo a familias y según mis posibilidades aporto cosas y ellos conocen mi opinión sobre las religiones. Pero estoy seguro que todos los pensamientos y creencias son buenas para aliviar los sufrimientos de los perseguidos , los cuerpos y la mentes son el dolor del ser , y estoy convencido que cuando la fe alivia el dolor se merece toda la nobleza y el respeto de la humanidad...” Francés de origen español, sus abuelos huyeron por las revueltas en Asturias con sus trece hijos emigrando a Francia donde nació su madre. PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI Educado en una familia laica su juventud pasó entre estudio y arte de los pueblos participando en novelas anticlericales. Previo a la llegada a Ibiza vivía en las Palmas de gran Canaria como encargado de una galería de,arte africano, trabajando con la Feria Atlántico , obtuvo una ayuda de Costa de Marfil a través del Consulado Francés e hizo una tesis sobre etnología, con este título tuvo permiso de trabajo como extranjero en 1969. Vivía con la dueña de la Galería La rosa de marfil. Dejó a su pareja y marchó a París a casa de un amigo que le ofrecio un trabajo de vendedor en su tienda de Ibiza. Estuvo 3 años trabajando y abrió su propia tienda de ropa en el 74 en Figueretas , los ano 80 , y 90, tuvo varias tienda en el puerto pero muy endeudado con el bajón de los anos 2000, tuve que cerrar , pagar deudas y abrír un bazar Lgtbi, Tardó en aceptar su homosexualidad, ya que vivió casi siempre con mujeres pero ellas sabía de sus aventuras. Fue en ibiza que su sexualidad se declaró y vivía a gusto totalmente en la comunidad Lgtbi. “Ahora decir que me expatrié para desarrollar mi sexualidad. Pues no. Llegué a la isla porque este amigo mío compró un local para abrir una tienda de ropa en la calle Garijo del puerto con el nombre de Bananas.” Decir también que la isla me permitió conocerme mejor. No lo creo tampoco. Llegué a la isla a los 30 anos , con fracaso total en mis parejas con mujer . Mi entorno en ibiza puerto se hizo en la comunidad gay y estaba a gusto , creo que mi aventura de la vida empezó en ibiza, Intento juntar los hilos de como 3 personas sin amistad particular a parte de encuentros con copas en bares del puerto llegaron a dibujar un proyecto de asociación lgtbi en ibiza Había que crear un colectivo como instrumento de cohesión de una parte de la realidad ibicenca en revendicaciones frente a una ignorancia total de la autoridades de la isla hacia nuestro colectivo Al principio , la idea era de hacer un grupo de negocios del puerto, y de la calle la virgen, pero poco a poco se centro en la defensa de los derechos lgtbi Durante la gay pride de Madrid, hubo intento de decorar el puerto mal recibido por los municipales Fue en mi local frente al bar 22 , que junto Vicente luigi y yo. Buscamos como hacer un colectivo para agrupar todas las voces de nuestra comunidad. Llegamos a la idea (de sin un duro) pedir consejo a una abogada como empresarios los 3 . PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI Era obligatorio hacer unos estatutos y registrarlos en Palma y con este registro pedir reconocimiento en el ayuntamiento de ibiza y el consell. “Me encargué de eso con tiempo y ayuda con una abogada amiga (…) poco a poco el tema de un colectivo se hacía famoso en las habladurías de invierno.” Todas las infos reunidas por luigi. Vicente y Cocó fueron agrupadas en 10 páginas dentro del protocolo para unos estatutos de un colectivo en defensa y reconocimiento de los derechos lgtbi+. Se hizo con un ordenador de viaje y se imprimió en la tienda del 37 de la calle de la Virgen. “Luigi, adorable gigante de casi 190 de alto. De verbo dulce y mirada de amor. Era un gusto tener su amistad tanto por su poco hablar como sus silencios. Sus ojos de gatos gris eran un abrigo en la calma del bar 22 .” del que en esos años era propietario, “italiano amigo de todos y en este periodo de vacio tenía que animar los pocos clientes a charlar sobre el tema del tiempo , los cierres de bares y comercios gays del puerto.” Cruzamos dedos para obtener número de registro de entrada de Palma. Conseguido este número se hizo depósito de los estatutos en el ayuntamiento y en el Consell, ya que el número de registro era la garantía de unos estatutos conforme a la ley.. Vicente era el presidente, Luigi el tesorero y Cocó el secretario, con un turno automático cada x años . Conseguimos despacho en la plataformasocio-sanitaria en C/ Madrid (en el que continua Sa clau de S’armari), amigas periodistas de los diarios hicieron correr la voz. Había que conseguir un mínimo de socios y hacer una tarjeta , cada uno pusimos unos cuantos duros para abrir una cuenta en la Caixa. Era importante no cobrar para ser socio y consiguió unos 50 socios rápido pero los ibicencos no querían aún dar la cara. Con el despacho , empezó a trabajar 3 mañanas por semana , y el resto forma parte de la historia ya que de todo los proyectos se hacían 3 copias. . Después de un año de vida, se realizó un gay pride y fue un éxito tremendo. Todo la gente de ibiza , familias con niños vinieron y los periódicos de la isla nos dieron páginas enteras , hasta el telediario felicitó este acontecimiento . El Festival del Mar vino a través de Vicente, yo no era partidario de mezclar un negocio con una asociación para defender los derechos lgtbi+, pero acepté conocer los directivos y me PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI convencieron.El Festival del Mar era dirigido por el periodista menorquín José Luis Benejam (alcalde de Alaior desde la pasada legislatura) y su pareja el artista Frieder Maximiliam Egermann, Toni Martí actual presidente de Sa clau de s’armari, colaboró primero siendo Director de Radio Balear en Ibiza y luego como voluntario en la organización y parte de la comunicación y asistencia a invitadosen las últimas ediciones de este evento coordinando el voluntariado juntoa Francisco Villar y entre los que se encontraba la autora ibicenca residente en los Pirineos Neus Giménez Tur, nieta de los primeros propietarios del Restaurante Formentera, (sito en Ibiza). Cocó no quiere dejar de mencionar a la canaria Monique, conocida cmo Dj Monique69 con la que nosotres también tenemos estrechos lazos de amistad propietaria junto a su pareja de un bar lésbico en la calle de La Virgen donde actualmente se encuentra el Sunrise, formó parte de la Directiva y aunque ya no está en Ibiza es justo reconocer todo lo que hizo y sigue haciendo ahora en su isla natal Vicente Momal viajó a Madrid pagándose todos los gastos para integrar el CLGT en la FELGTB, Luigi cada domingo iba con la presidenta de la Plataforma Socio-Sanitaria acompañando a personas con discapacidad a divertirse. Se hicieron un montón de proyectos, se consiguió dinero y se inundaron los bares y discos de campañas de prevención con reparto de preservativos. Con los años acordaron dejar el colectivo en manos del propietario de un bar muy popular pensando que el futuro del colectivo debía estar en mano de personas de la isla de nacionalidad española. La sociedad ibicenca ayudó mucho a nuestra comunidad y el éxito de las gay pride de entonces ha sido gracias a los ibicencos ya que los isleños tienen una simpatía hacia la causa lgtbi, Por diversos vaivenes de los acontecimientos en un momento dado sólo quedó una persona, Xose Agulla, en la Plataforma Socio-sanitaria ayudando a las personas lgtbi durante unos años intentando revitalizar la entidad se pasó a la refundación el 25 de octubre de 2014 con el nuevo nombre de La llave del armario-Sa clau de s’armari. PREMIO ARR…. SE HARÁ PÚBLICO DURANTE LA GALA PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI MENCIONES DE HONOR ARR FAMILIA DIVERSA: TEO ASENSIO NAVARRO Y SUS HIJOS, HIJAS, E HIJES por demostrar y hacer visible en FORMENTERA que todo tipo de familias diversas es posible. VISIBILIDAD LGTBI DEPORTIVA: MIRYAM ALARCÓN TORRES (tiro con arco) por colaborar con nosotres cuando se le ha pedido y visibilizar su realidad. ACCIÓN CULTURAL: ELE de “ES ROCO”, nombre completo: ELE POLLÁN GONZÁLEZ del rocódromo por su labor de organización y difusión de eventos CULTURALES Y DEPORTIVOS por la diversidad , en el 2023 organizó el Primer encuentro de Escaladores Lgtbi en Formentera y se encuentra inmerse en los preparativos de la II edición. ALIADA: VANESSA PARELLADA, ocupó la Conselleria de igualdad, juventud y participación ciudadana del 2015 al 2021 en el Consell Insular de Formentera. Durante ese tiempo junto a ella y Azu iniciamos un compromiso de igualdad y diversidad que esperamos continuar en el futuro. REFERENTE: LENA CASTELLS por su labor personal desde el activismo privado y su labor funcionarial al frente del Servei Lgtbi y como secretaria del Consell d’Lgtbi de les Illes Balears desempeñando sus funciones desde la cercanía y la empatía. LABOR SOCIAL: GRUP DE TEATRE DE LA UIB dirigido por JUANJO BERMUDEZ DE CASTRO por su iniciativa de cultural de Teatro social destinando el importe íntegro de la venta de localidades a diferentes y diversas entidades sin ánimo de lucrode les Illes Balears. MEMÓRIA HISTÓRICA: NEL MARTÍ por su contribución en la defensa de la memoria histórica lgtbi de nuestras islas. VIOLETA: Equipo de JARA STUDIOS por el corto músical “SÓC MARICÓ” porque al reapropiarnos del insulto nos sentimos orgullosos de SER. Contacto Toni Martí lallavedelarmario@gmail.com 620168642 PREMIS ARR Y GALA X ANIVERSARI SA CLAU DE S’ARMARI PREMIS A

divendres, 19 d’abril del 2024

José Úbeda Blasco, jornaler i organitzador de la Falange Española. Per Bartolomé Sanz Albiñana

Carrer de la Mare de Déu del Carme de l’Olleria, on tenia domicili José Úbeda Blasco. Imatge dels anys 1910. 
Arxiu Col·lectiu l’Olla


 José Úbeda Blasco és el quart nom del llistat de l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria. Hi diu que té 26 anys, és jornaler, organitzador de la Falange Española “antes del Movimiento”; que va morir el 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, en terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. La defunció consta inscrita en el registre civil i no es tenen sospitosos d’haver participat en el crim.

Com en els tres casos anteriors, el fiscal instructor ordena al batle i al secretari de l’Ajuntament de l’Olleria, el 7 de desembre de 1940,  que esbrinen noms, cognoms i domicili de parents que puguen declarar i aportar informació sobre els assassins de José Úbeda i dels altres huit morts i “si tales asesinatos ha sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”.

Com que el 27 de març de 1941 l’ordre del fiscal encara no s’havia atés, el secretari ho comunica el 19 de juny de 1941 al fiscal. El 20 de juny es recorda al batle aquests antecedents. Finalment, el 25 d’agost de 1941, el batle Boluda envia al fiscal una relació de catorze noms dels cadàvers trobats al terme, amb els noms i domicilis dels seus familiars. En el cas de José Úbeda, els familiars són de l’Olleria. És fill de José Úbeda Vidal i de Teresa Blasco Cháfer, domiciliats al carrer de la Mare de Déu del Carme, núm. 7.

El document 20/21 (10 de setembre de 1941), una providència del fiscal Castro, ordena que el jutjat municipal de l’Olleria prenga declaració als pares de José Úbeda. El Palau de Justícia de València, Causa General (documents 54/55, de 9 de setembre de 1941), també ho demana.

El 15 de setembre de 1941 compareixen tots dos. El pare declara que “al estallar el Movimiento su mentado hijo se hallaba en casa. Que el día siete de agosto de mil novecientos treinta y seis se personaron en su domicilio los elementos izquierdistas de esta localidad: Vicente Albiñana Martí, Federico Gras Micó, Bautista Mompó Doménech, Antonio Martínez Martínez, Samuel Mompó Andaní, Bautista Morrió Bru, todos armados y a la una de la madrugada buscando a su mentado hijo hasta por los tejados, lugar donde lo cogieron”. El pare afig que es van emportar el fill a diversos llocs, l’amenaçaren, el maltractaren bàrbarament i li pegaren. També assegurà que el van deixar en llibertat a les deu del matí sota l’amenaça que presentara una pistola o el matarien; i que a la una del migdia d’eixe dia van tornar i l’obligaren a esborrar amb calç unes inscripcions amb aclamacions a la Falange. En acabar, digué, el van empresonar al poble huit o nou dies, després dels quals el van deixar en llibertat.

El 18 d’agost, al voltant de les deu del matí, es van presentar armats en sa casa Joaquín Mompó Boluda i Ramón Cháfer Mateu, de l’Olleria, i li van indicar que s’havia de presentar en el Comité per tal de “verificar unas declaraciones”. El pare, en fer-se l’hora de dinar i no haver tornat, va anar al Comité a preguntar per ell, on el van informar que estava empresonat a la caserna de Xàtiva. La matinada de l’endemà el traslladaren al port de Cácer “juntamente con los otros Mártires de esta población donde fue asesinado”. En la declaració, el pare afegí que no sabia qui eren els autors directes d’eixe fet; que el cadàver fou soterrat al cementeri de la Llosa de Ranes i que en el jutjat d’eixa població es va inscriure la defunció; i que en aquell moment, després d’haver-se traslladat les restes del fill, es troben al cementeri de l’Olleria. El pare manifestà que, acabada la guerra, va formular la denúncia davant la Jefatura Local de FET i de las JONS.

La mare, Teresa Blasco Cháfer, va explicar que desconeixia moltes circumstàncies del fet per no haver eixit de casa aquells dies, que era el marit qui sabia més coses de tot el que havia passat. Afirmà que només podia dir que el 7 d’agost de 1936 li escorcollaren casa i s’emportaren el fill maltractant-lo i amenaçant-lo. Que el mateix dia el van empresonar al poble huit o nou dies; que en posar-lo en llibertat dies anaven cada dia a sa casa a fer-lo firmar per tal de comprovar que hi era. També digué que el 18 d’agost acudiren dos enviats del Comité que li comunicaren que el cridaven perquè verificara unes declaracions; que el mateix dia se l’emportaren a Xàtiva i a la matinada de l’endemà el traslladaren al port de Càrcer on fou assassinat; que el soterraren a la Llosa de Ranes, localitat on figura la inscripció de defunció. Les restes del seu fill, digué, es trobaven al cementeri de l’Olleria. La declaració, com es pot veure, coincideix amb la del marit.

En data del primer de desembre de 1941, el fiscal instructor sol·licita al jutjat de la Llosa de Ranes una certificació de l’acta de defunció de José Úbeda, i l’endemà el jutge d’eixa població remet un certificat on consta que José Úbeda Blasco, nascut a l’Olleria, de 24 anys, solter, va morir en el terme de la Llosa de Ranes el 19 d’agost de 1936. Hi ha una nota al marge: “Caído gloriosamente por Dios y por España”.

En qüestió d’un mes, el nostre país es va trobar immers en una espiral de violència que havia començat quan van matar el tinent d’assalt José Castillo a Madrid, al cantó d’Augusto Figueroa amb Fuencarral, a plena llum del dia, la vesprada del diumenge 12 de juliol de 1936; i eixa mateixa nit, en un acte de revenja, el diputat dretà José Calvo Sotelo. El “delicte” del tinent Castillo era ser republicà i socialista; el de Calvo Sotelo, a qui van traure de casa policies uniformats que l’executaren d’un tret en la nuca en el cotxe oficial on el portaven detingut, era ser catòlic i monàrquic.

Per a arribar a aquest punt calgué una escalada d’odi que anava preparant-se entre les dues Espanyes. La matança bèl·lica entre espanyols va durar tres anys.

Uns militars i uns falangistes revoltats van ser els responsables d’un colp d’estat que es va allargar més del previst. I mentre el Regne Unit i França miraven a una altra banda quan el govern legítim republicà demanava ajuda, Alemanya i Itàlia ajudaven els sollevats amb armament i soldats. No, Franco no tenia un pèl de tonto i va saber tocar ben tocades les tecles del piano colpista i, a continuació, dissenyar una dictadura de quaranta anys “con la astucia necesaria para navegar con paso corto i vista larga”. Un incompetent no ho hauria sabut fer! A més, Franco va tenir la immensa sort que els diversos partits dretans consensuaren que la guerra “exigia” un comandament únic dels militars; això unit al fet que els falangistes i carlins, sense lideratge propi, es van veure obligats a cedir tot el poder polític a l’exèrcit.

Quaranta anys de dictadura donen per a molt. No resulta estrany que al principi els “nacionals” seguiren el model de la Itàlia mussoliniana i de l’Alemanya hitleriana: “Una Pàtria, un Cabdill, un Estat”, inclòs el culte a la seua personalitat. Ara bé, quan Hitler i Mussolini van caure en desgràcia, la salutació feixista del braç en alt perdé l’oficialitat i a poc a poc deixà de ser obligatòria. D’altra banda, calia congraciar-se amb els aliats per tal de poder eixir de l’aïllament a què la política autàrquica franquista ens havia conduït.

 

divendres, 29 de març del 2024

Juan Ballester Ballester, estudiant i organitzador de la Falange Española. Per Bartolomé Sanz Albiñana










Barranc del pont dels Gossos (la Llosa de Ranes)



El tercer nom que apareix en l’estat número 1 de la Causa General-ram de l’Olleria és el de Juan Ballester Ballester. Se’n diu que té 28 anys, és estudiant, organitzador de la Falange Española “antes del Movimiento”, mort el 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, al terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. I que la defunció consta inscrita en el registre civil sense tindre constància de persones sospitoses d’haver participat en el crim.

El 7 de desembre de 1940, el fiscal instructor ordena al batle i secretari de l’Ajuntament de l’Olleria que esbrinen noms, cognoms i domicili de familiars que puguen aportar informació sobre els assassins de Juan Ballester Ballester i els altres huit assassinats, i “si tales asesinatos han sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”. El 27 de març de 1941, el requeriment del fiscal encara no s’havia atés, ni tampoc el 19 de juny d’eixe any. Finalment, el batle envia al fiscal una relació de catorze noms de persones trobades mortes al terme, amb els noms i domicilis dels seus familiars. En el cas de Ballester els familiars són de Benidoleig, però no en consta el domicili.

El 9 de setembre de 1941 (document 42), el fiscal envia un escrit al jutge municipal de Benidoleig perquè prenga declaració a José Ballester Pastor (Far de segon cognom, segons el document número 18) i a Rosalía Ballester Ballester, pare i germana respectivament de l’assassinat.

En la declaració davant del jutge de Benidoleig, la germana manifesta que el 19 d’agost de 1936 es van presentar a l’Olleria, al lloc on estava el seu germà, tres milicians de Xàtiva “acompañados por José Mas Sánchez, vecino de Ollería, y se lo llevaron a Játiva en compañía de otros dos”. En la declaració explica que el 21 d’agost van trobar el seu cadàver en la carretera de València a Madrid, al terme de la Llosa de Ranes, “en el sitio denominado Puente de los Perros”; que el van soterrar en el cementeri d’eixa localitat i que no van denunciar l’assassinat “puesto que la prometida de su expresado hermano y las autoridades del pueblo de Olleria la formularon ante el juez competente (digo) ante las autoridades de Ollería” [sic]. En el document 55, el jutjat de Benidoleig informa que José Ballester Pastor (el pare) no va declarar perquè s’havia mort.

Més avant (11 d’octubre de 1941), el fiscal ordena a la batlia de l’Olleria que comunique la residència o domicili de José Mas Sánchez. El batle comunica que “fue ajusticiado en el Campamento de Paterna en 1939”.

Per una providència, el fiscal instructor demana al jutjat municipal de l’Olleria (1 de desembre de 1941, document 67) el certificat de defunció de Juan Ballester.

Eixe dia, la mateixa autoritat ordena al jutjat de Benidoleig que Rosalía Ballester Ballester amplie la seua declaració i indique si la defunció del germà consta en el registre civil. En la declaració, feta el 3 de desembre, diu que “la defunción de su hermano Juan Ballester Ballester fue inscrita en el libro especial que se custodia en el archivo del juzgado municipal de Llosa de Ranes, según certificación que obra en poder de la que dice”. Segons eixa certificació, el germà aparegué assassinat en aquell terme municipal, en el “puente de los Perros” el 19 d’agost de 1936.

La mateixa sol·licitud es fa al jutjat de la Llosa de Ranes el 19 de desembre del mateix any. El jutge municipal d’aquesta localitat certifica en extracte de l’acta de defunció (document 88, de 20 de desembre de 1941) que Ballester, nascut a l’Olleria, major d’edat, solter, estudiant, “falleció en este término de Llosa de Ranes el 19 de agosto de 1936”. Hi ha una nota que diu: “Caído gloriosamente por Dios y por España”.

És l’última informació que tenim sobre Juan Ballester Ballester, nom que devia aparéixer en la relació de “Caídos por Dios y por España” que hi havia a la façana de l’església parroquial del poble fins que es va eliminar els anys 1970.

Les gestions del fiscal instructor per a conéixer les circumstàncies de la mort de Juan Ballester, amb providències i cartes-ordres a Xàtiva, l’Olleria, Benidoleig i la Llosa de Ranes, ens retraten el fiscal com un home incansable per trobar allò que busca, que esgota totes les possibilitats. Exactament igual com amb els altres casos.

Pel que fa a Ballester, és el segon dels tres assassinats al terme de l’Olleria que era organitzador de la Falange Española “antes del Movimiento”. En un altre moment faré una breu pinzellada d’eixe partit polític.

En el cas de Juan Ballester m’intriguen un parell de coses: què estudiava aquest home a 28 anys, edat en què normalment hom està treballant; eixa una, i l’altra per quin motiu la seua família s’havia traslladat a Benidoleig. Segur que vostés es deuen fer les mateixes preguntes.

dissabte, 9 de març del 2024

A la memòria de dues dones.Escrit per Francesc Jover


Pepica Fenollar de jove

 

Escrit per Francesc Jover. 8 març 2024 



Quan s’acosta el mes de març i apareixen diferents activitats commemorant el dia de la dona, ens costa destacar-ne alguna perquè generalment, o aparentment, les dones mai no han sigut protagonistes de res. Hem d’escodrinyar a fons, i fer les valoracions justes, per trobar el protagonisme que han tingut com a persones i que han deixat la seva espenta en la història. El caràcter masclista de la societat sempre ha deixat les dones a segona fila. És de veres que el franquisme va anul·lar l’espai públic que les dones havien aconseguit durant la República; però, el masclisme venia de molt més lluny. És més, la mateixa República no va poder traure’s de damunt la pressió social del clima patriarcal. Únicament va tindre temps per fer alguna cosa que les dones més avançades i atrevides pagaren desprès.

Pels anys vint del segle passat, quan ja s’acostava el període dit la «dictablanda» -setembre de 1927- va ser nombrada a Cocentaina la primera dona regidora que havia hagut mai fins aleshores: la mestra Dolores Rodríguez Llopis; que la nombraren al dimitir un tal Escrivà per anar-se’n del poble.    
Durant la repressió franquista, a Cocentaina hi hagueren moltes dones que patiren calladament una repressió destrellatada; però algunes altres a més, les van sotmetre a un tribunal de guerra obrint-los un procés sumarial d'urgència. He fullejat l’expedient complet del sumari col·lectiu núm. 9052 que obriren a dues dones de Cocentaina. Una era Maria Vilaplana Moltó «la Fiera» (1916-2005), que era fadrina; l’altra, Josefa Fenollar Cerdà, «Teodorica» (1902-1990) casada, amb 5 filles i 1 fill. He de aclarir que el citat sumari ens dona eixe sobrenom de Pepica, tot i que sempre l’hem coneguda ací com «Tiadorica» o «la Bella Dorita». Potser que siga una desviació verbal. De qualsevol manera donem per bona la versió dels documents que enllacem.

Maria Vilaplana




Tant una dona com l’altra les vaig conèixer personalment i les vaig entrevistar. A més, Maria era veïna meua i en sa casa eren cosidores i em feren -quant era molt xiquet- una granoteta que aleshores deien de proletari. Recorde que a la butxaca esquerra hi havien dues sigles brodades de color roig: CNT-AIT.

A Pepica la vaig conèixer de major, pels anys 80, i em va semblar una persona desembarassada i extravertida, fora dels models que coneixia. Em va sorprendre la primera volta que vaig anar a sa casa, cita que havíem concertat pel carrer. Truque el timbre, em diu puja i en estar davant de la porta diu, passa. Entre i la veig asseguda davant del frigorífic en la porta oberta, al mateix temps que deia: «estic ofegant-me de calor». Crec que fou una evidencia que mostrava el seu tarannà i m’adoní que estava davant d’una singular persona. Aleshores no tenia gravadora, però encara em ressonen les seves paraules plenes de ironia i eufemismes.

En acabar la guerra anaren a per ella per rapar-la com feren amb altres dones, però no la van trobar perquè va estar uns dies amagada. Poc desprès la van detindre tancant-la a la presó habilitada de les monges junt a altres, en la que també estava Maria. Segons em van dir verbalment una i altra estigueren molt pocs dies perquè no hi havien les més mínimes condicions. Solament tenien una cadira i un poal per fer les necessitats; a més, Pepica tenia un fill i cinc filles totes menors, una d’elles nascuda el 1938, Araceli. Exigiren parlar amb el caporal per demanar de manera contundent que les deixaren anar a casa o els condicionaren el lloc. Consentiren deixar-les anar a casa, tot i amb una estreta vigilància. A quedat oficialment una data de detenció preventiva per a les dos: el 12/06/1940. Tot i que fins eixa data, les feien anar a tothora a la seu de Falange per interrogar-les. Mentrestant Maria, amb 22 anys, anava amb la cara ben alta pel carrer sense mocador al cap que portava rapat. Deia: «els que havien de tindre vergonya son ells».

Jutjades el dia 4 de febrer de 1941 les condemnaren a 12 anys de presó. El delicte principal de les dos era haver fet unes declaracions al acabar una manifestació des del balcó de la Cooperativa del Pla dient: «si no feu justícia vosaltres, la farem nosaltres», dirigint-se als homes líders. Al dia següent, segons consta al sumari, treien de la presó 11 persones de dreta i els assassinaren. Sembla que les feren responsables.

 

Pepica Fenollar



Pepica va obtindre la llibertat condicional el 9 d’agost de 1941, però desterrada a Barcelona, on va haver de buscar-se la vida a Sabadell amb la filla menuda. Les altres 4 filles i el fill, totes menors, quedaren amb son pare. Un desterrament deshumanitzat previst fins el 1946. Maria es va quedar a la presó fins el 17 de març de 1943 que li donaren la condicional; però, permetin-li residir a Cocentaina. No se què era pitjor.

Pepica demanava tornar a sa casa per cuidar els seus fills que tenia abandonats, però no ho van permetre fins el 14/06/43 que li acurtaren el desterrament, però en Alcoi. He dit repetidament que en aconseguir la condicional, l’autorització de viure al poble o desterrada depenia en bona part de les autoritats locals. Estant vivint a Alcoi al carrer Barbacana, moltes nits anava a peu a Cocentaina per la via del tren. Em deia que es trobava irregularitats domestiques que havia de resoldre. Tenim copia d’un altra petició on demana Pepica tornar a sa casa per cuidar de sis fills menors que no podia assistir-los adequadament des d’Alcoi. No tenim data concreta però, finalment la deixaren tornar a casa. Encara va tindre un altre fill.

 

Maria, de jove



Per acabar, dir també que mentre estava en Sabadell, dones de la Sessió Femenina local prepararen la primera comunió de les dues filles majors, Pepica i Carmen. En contava la filla Carmen molt contenta, que ho feren vestides de falangista.

El 1952 reberen una i altra la llibertat definitiva. Fou un malson que va durar dotze anys vivint sotmeses a una vigilància i condicions opressives i seguides de prop pel feixisme que va guanyar la guerra.

Però, si fou dur per a les dones i homes que empresonaren, que a la comarca del Comtat calcule que estigueren al voltant d’un millar; imagineu-vos les mares i esposes que quedaren en casa. Potser no hem arribat mai a valorar les cabrioles que van fer per sobreviure i mantenir alt l’esperit per tirar endavant.

Eixes dones són les que enguany, en el dia de la dona, vull reconèixer com a principals protagonistes d’una etapa dura i fosca que superaren amb èxit. Un esforç que ha quedat ocult i que hem de reconèixer i recordar.

 

dijous, 22 de febrer del 2024

Els Pascual i Satorre. Escrit per Francesc Jover

Francisco Pascual i Satorre



Escrit per Francesc Jover
2
2 febrer 2024





Hui parlarem d’una família que foren veïns meus del Carrer la Creu i Plaça del Salvador de Cocentaina. El ti Quico Pascual, «de la Roca», llaurador, i la senyora Maria Satorre, que havia sigut masovera del mas del Sompo, hui desaparegut. Un lloc que sembla hi havien interessants vestigis històrics o prehistòrics.

Posaren una carnisseria on especialment venien embotit casolà. Per això els deien «Botifarreros». El matrimoni va tindre sis fills, dos xiques i quatre xics; el més jove va quedar al marge de la guerra (36-39), però els altres foren víctimes de la violència que va provocar el colp d’estat feixista.

El tres fills que anaren a la guerra eren, Francisco (1909), Rafael (??) i Vicente (1917). Tots tres van estar sempre al voltant d’entitats soci-culturals i artístiques. Paco fou membre fundador, el 1929, de la penya musical i gastronòmica «La Bohemia». Rafael, havia format part del Centre Cultural «El Despertar» i d’entitats sindicals, polítiques i excursionistes que estaven al voltant d’aquest centre. Vicente, havia estat als rogles tradicionalistes i Juventut Catòlica participant en grups de teatre del Patronat de mossèn Eugenio. Els tres van estar mobilitzats per anar a la guerra. Paco va tornar i ben prompte el van detindre. Els altres dos mai no van tornar. He d’extractar molt per dir alguna cosa del poc que sabem de cadascú d’ells. Potser siga un dels casos familiars més singulars, tot i que n’hagueren molts altres.

 


Vicente Pascual
Vicente Pascual



Paco va militar al partit socialista i durant la guerra va ser comissari polític encarregat del correu. Va caure presoner a Guadalajara i el van dur al famós camp de Concentració de St. Marcos a Lleó, on va estar durant sis mesos fins que va acabar la guerra. Després dels corresponents avals i permisos va tornar a Cocentaina i el 5/08/1939 fou detingut per la guàrdia civil i tancat a la presó habilitada del convent de monges tancades. Finalment va passar a altres presons d’Alcoi fins endur-se’l a Alacant on el jutjà un tribunal de guerra i el dia 12/09/40 el sentenciaren a 16 anys de reclusió menor.

M’han paregut interessants dos avals que fan uns franciscans a favor de Paco. Estan carregades d’humanitat i de situacions concretes viscudes durant aquesta època; un del convent de Ontinyent i l’altre de Pego. Sens dubte eren avals que tenien la seva repercussió; tanmateix, no va rebre la llibertat condicional fins el 23/06/1943, tot i ser desterrat del seu poble. Va decidir viure a Barcelona on va reiniciar una nova vida, sempre controlat per les autoritats. Per desplaçar-se a Cocentaina a veure els pares, havien de fer-li un salconduit. Finalment, va tindre la llibertat definitiva el 26/11/1946, desprès de moltes escrits que feu demanat-la.

Recorde la seva imatge assegut a la terrassa d’un bar, tot sol i desarrelat, escodrinyat cares que no coneixia. La primera volta que et vaig veure a Cocentaina, el 1943 no el coneixia, però vaig presenciar una escena que, tot i ser un xiquet, em va esborronar. Un home cridava a un altre de la punta del meu carrer i, en adonar-se’n qui eren, es llançaren a córrer tots dos fins encontrar-se i fondre’s en una espectacular abraçada silenciosa més expressiva que qualsevol paraula. Unes dones que passaven, deien l’una a l’altra amb veu baixeta: «acaben d’eixir de la presó». No hi ha vigilància que puga limitar la llibertat, l’estima i el goig de trobar-s’hi desprès del que havien passat. He guardat sempre amb el record a Paco, l’altre home i les dues dones que passaven.

Rafael Pascual
Rafael Pascual



Un altre germà Rafelet, un activista sindical i cultural del Centre Cultural «El Despertar» va morir a front. La família va saber els detalls concrets de la forma que va morir, per la visita que uns anys desprès van tindre d’un company que ho va presenciar. Fou l’aviació italiana que el va metrallar i va dir que Rafael va morir també amb la metralleta a les mans. Pertanyia al grup de cocentainers que feren cursos a l'acadèmia de l’exercit popular, arribant a la graduació de tinent.

El més jove dels tres germans, Vicentico, segons la fracció de la Causa General, fou assassinat al front el dia 03/09/38. Aleshores, el mateix que ara, a una mateixa família hi havien tendències polítiques o religioses diferents. Si els altres dos germans era un socialista l’altre anarquista, aquest era tradicionalista i de la Joventut Catòlica. Per això va figurar a la llista que feu el règim de «Caidos por Diós i por España» i que posaren a la façana de l’Església de Sta. Maria. Inclòs, també en l’especial memorial que va fer el Patronat de Cocentaina en honor dels assassinats d’Acció Catòlica.

Em contava la família, concretament el germà més jove de tots, José Pascual Satorre, que ho van posar a l’esmentada llista del campanar de Sta. Maria contra la voluntat de sa mare. La senyora Maria va demanar que figuraren els dos germans que havien mort a la Guerra. Però, al dir-li que això no podia ser perquè allí anaven solament els del bàndol nacional, la senyora Maria va contestar que si no anaven els dos fills no volia que posaren el seu Vicentico.

Fou el raonament d’una mare destrossada que hui l’entenem perfectament. Sembla que aleshores no es veia així i és la prova més evident que fou una etapa històrica que es va perdre l’oremus.

En quant la referència que fa la Causa General de Cocentaina és veu clarament que fou assassinat per denuncia de les autoritats locals republicanes, sense donar més detalls. Per informacions orals que al seu dia vaig obtindre, inclosa la del germà, Pepito el «Botifarrero» (en el que vaig tindre llargues converses sobre el tema) pareix ser que hi havia diferents maneres d’assassinats, totes per suposat macabres. S’improvisava un judici i era executat allí mateix; o, era vist com se’n passava a l’enemic i era metrallat per darrere. Tot i que també hi havien casos a les llistes de «caidos» de soldats de dreta que havien mort simplement al front de batalla.

De qualsevol manera hi han dos documents de l’AMHC que presenta interrogants. L’alcaldia de Cocentaina rep un ofici de l’exercit republicà datat el 04/08/38 en la que informa la desaparició de Vicente Pascual Satorre. Sembla ser la contestació de l’exercit a una petició que havien fet demanant informes d’aquest soldat. Contestacions d’aquest tipus n’hi han moltes a l’arxiu.

El 26 de novembre de 1938 hi ha un altre document de la mateixa font que diu a l’alcaldia no ser correcta la petició de pensió que ha fet la família. Per la varietat de dates que es creuen entre la petició d’informes, les respostes i la Causa, potser que hi haja alguna informació que no quadra. Per la qual cosa no podem arribar a cap conclusió més que la que diuen els documents.

Solament una cosa ens queda ben clara; la paperassa que anem escodrinyant ens mostra una època extremadament complexa. Tots i totes van ser víctimes d’una mateixa guerra que mai s’havia d’haver encetat. És per això que era oportú i inajornable el monument que hem fet a Cocentaina en memòria de tots i totes les víctimes.

 


dilluns, 19 de febrer del 2024

Comentari a “Records infantils”.de Bartolomé Sanz Escrit per Joan Llopis

Comentari de Joan Llopis

Quant a cantar el “Cara al sol” a les escoles, n’hi han excepcions. En les escoles de Calp no recorde, en els anys 50, que se cantara diàriament eixe himne ni que s’hissara la bandera, solament en determinades ocasions, això vol dir que no estaria legislat taxativament. Sí que, de tant en tant, venia un enviat de Falange (per cert, un que havia estat en el Seminari) que ens feia el que se deia “la instrucció”, una taula gimnàstica de caràcter militar, i probablement s’hi cantara el Cara al sol i altres cançons falangistes. Tampoc recorde que se cantara el Cara al sol en les escoles de Gata, on hi vaig passar un curs; igual allí no se podia fer perquè les escoles no contaven amb pati. Tampoc en ninguna de les dos escoles recorde que se resara al començament de la classe, sí que se feia, en maig, el que díem “el mes de las flores”, eixint, al final del dia, al corredor tot el grup escolar, xiquetes i xiquets, i cantar a ple pulmó “Venid y vamos todos”, i no sé en quina altra ocasió l’himne de la Pilarica “Es María una blanca paloma”. I tampoc en el Seminari se cantava el Cara al sol, quan vaig entrar l’any 1957, com si que se cantava en altres col.leges religiosos.

Quant al 20 de novembre, eixe dia es feia una missa de difunts, però no recorde que se posara el túmul (estructura de fusta, coberta de teles fúnebres, que se munta per a la celebració de les honres d'un difunt), túmul que sí que estava en la missa funeral dels difunts del poble i que se muntava des del final de la guerra en substitució del fèretre perquè estava prohibida la entrada de féretres en el temple. Quan encara no hi havia túmul ( jo recorde la seua construcció perquè, al paréixer, l’economia ja donava per a això), se posava en terra una tela negra amb la vora daurada.

Després de la missa s’acudia a la Creu dels caiguts, que en Calp no estava en la façana de l’església, i que era una creu de pedra (anteriorment de fusta) situada en una placeta a prop de l'Església. La creu estava vorejada de quatre pilons on, en dos d’ells, estaven inscrits els dos assassinats en la guerra (per cert, eixos pilons servien joiosament per a diferents jocs dels xiquets del poble). I allí el rector, amb vestidura litúrgica, resava un respons per José Antonio i pels caiguts del poble.

Fotos de la Creu dels caiguts de Calp:




Acompanye, també, una foto precisament d’un acte semblant al que se feia en eixe lloc el 20 de novembre. Dels “monaguillos” de la foto únicament queda un servidor, i probablement també dels adults.



En la foto se veuen uns falangistes, el cap del quals, un practicant que no era del poble, apareix sense boina (la pinta que té és prou expressiva) i tots ells en pantaló llarg, no sé si el rector –per cert, oncle meu- haguera permés en el temple pantaló curt en hòmens adults (els xiquets sí, que els portàvem tot l’any únicament curts, en fred o calor), com no permetia la boina falangista en el temple ni a xics ni a xiques.

Quant a la bogeria que en el Nodo s’obligara a la gent a alçar el braç en mode feixista, això no he oït que passara en Calp, encara que les majors barbaritats eren esperables d’aquella gent. També és de veres que l’Olleria era, pel que sembla, ¡molta Olleria!

Quant a la retirada de les creus dels caiguts, la bestialitat, per a mi, està, més que en la seua retirada, en el fet d’haver-les instal.lades en la façana dels temples, pel seu significat: el de la connivència Església-Franquisme, el de la humiliació i odi als vençuts i, en alguns casos,el del malbé fet en temples de gran valor arquitectònic, a banda de motius simplement estètics.

Tenim ací l’exemple d’una d’eixes creus en Rafelbunyol, que la sola imatge ho diu tot, i que ha resistit fins ara la seua retirada.





Se pot entendre que la creu s'ha convertit en un símbol díríem neutre, sense significat religiós (encara que ja comença a deixar d’utilitzar-se en les làpides), però en este cas la creu sí que té eixe significat religiós i cristià, una connotació de “croada”, com la jerarquia va nomenar a eixa incivil guerra, d’element excloent dels que no compartixen eixa fe.

Inclús en el cas de voler fer un monument per totes les víctimes de la guerra, de la pre-guerra i de la post-guerra, a part de no figurar la creu, tampoc haurien d’aparéixer noms de ningú perquè , a banda de resultar interminable la llista si incloguera el nom dels sodats morts en combat, seria complicat esbrinar quins noms serien dignes d’eixa llista i quins no. Per exemple, algú en el nostre grup de l'esmorzar ens va contar una anècdota d’un fet ocorregut, en temps de guerra, en un llogaret de Requena: van matar el pàrroco que havia estat exercint el dret de “pernada”, exigint provar ell la nóvia abans de casar la parella, i el van matar arrossegant-lo per tot el poble darrere d’una cavalleria. Es tracta d’un linxament totalment reprobable, però sí explicable. I pregunte: podria incloure’s el nom d’eixa persona en un llistat de víctimes? O el nom d’altres que sí que hagueren estat vinculats a crims? I qui seria el que hauria d’esbrinar quins noms sí i quins noms no? Per això, en cas de monuments a les víctimes, ni creus ni noms.

Crims i actes execrables se van fer en els dos bàndols, i potser més indefendibles en la part auto dita “nacional”, ja que en la part “roja” no pareix que els governants ho acceptaren, eren accions de grups incontrolats que s’emparaven en el caos regnant, mentre que en l’altra part eren les pròpies autoritats les que executaven els horrends crims, com la massacre en la plaça de bous de Sevilla o en la anomenada “desbandà” dels mil.lers que fugien per la costa des de Màlaga cap a Almeria.

I primer que monuments a les víctimes, hauria de complir-se la llei de memòria democràtica i traure dels soterraments de cunetes i fosses comunes els mil.lers que encara queden, situació vergonyosa després de quasi cinquanta anys de democràcia. Com retornar el bon nom dels jutjats en eixes farses de judicis sumaríssims, inclús anul.lant tals judicis.

Quant a que se van normalitzar els crims comesos assassinant capellans o propietaris rics, no és així de cap manera, encara que era difícil la manifestació pública de desacord (en alguns casos se va donar). Concretament en Calp va provocar una gran consternació la mort del Pàrroco, un home bo i senzill, i de dos xicotets terratinents, hòmens també innocents; uns assassinats, a més, comesos per gent que no era del poble, pareix que els autors eren un comité de milicians procedents de Gandia. I damunt, acabada la guerra, li van imputar sense raó la mort dels dos terratinents a un treballador anomenat el “Gateret”, per ser natural de Gata, que pertanyia a un grup anarquista, al que van executar.

Joan Llopis Pastor