RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

martes, 30 de junio de 2020

Una abraçada com cal! Rafa Gomar


        Ara no vull parlar del nostre dolor, que és immens; ni tampoc del nostre disgust i la nostra impotència, que també són grandíssimes. Vull parlar del José Luís Porcar generós que mostrava sovint una bonhomia i un somriure càlid,  embolcallats en una pau acollidora. D’aquell Porcar rialler, sempre curiós i amable, que transmetia una vitalitat tranquil·la i assossegada, que escoltava i preguntava, que aprenia i ensenyava. 

      T’agradava viatjar, però ara sols parlaré del teu últim viatge, llarg i alhora sobtat, que ha omplert de tristesa un estiu que des d’avui, 21 de juny de 2020, encara serà més insuportable i més eixut; d’aquest viatge que ha deixat les mans buides a tots aquells que compartíem parcel·les de la teua existència. 

       El confinament m’ha furtat el temps per acompanyar-te a teixir els murmuris de l’adéu que havies assumit amb un assossec i una enteresa exemplars. D’amagat, un vent verinós i trèmul ens ha furtat un tresor que havíem de continuar regularment  i que s’ha esmunyit  com una anguila entre les mans i ens ha llançat a la cara un munt de fem, i al cor un grapat fulles seques. 

     D’ara en avant, el demà nostre serà la memòria d’aquella cafeteria del museu, les nostres converses, els dinars, els seminaris, les passejades, els llibres i els articles intercanviats, les pel·lícules comunes, la música... El confinament no ens ha deixat seguir el camí natural de convivència en les hores difícils de la malaltia que paties. I sí, estava ací, amb tu, whassap amunt i whassap avall, però he enyorat més temps i més presència física real, sobretot en l’últim tram d’aquest càncer horrible. 

         El demà nostre serà tot això i també els records dels escolapis, que tant van influir en la nostra vida. Els records dels escolapis i els de la sort de retrobar-nos després d’haver travessat unes trajectòries vitals ben distintes. Un retrobament que remembrava uns anys fonamentals en la meua adolescència i en la teua existència. Sí, perquè tu, el pare escolapi José Luis Porcar vas ser, com es diria tòpicament, una pluja intensa que va fer saó en aquella mena de terra erma i clima desèrtic que predominava en la dinàmica quotidiana de l’Escola Pia de Gandia d’aquells anys. Eres molt jove. De fet, tenies només deu anys més que nosaltres quan vas donar-nos classe. I només per això, per ser jove, va ser suficient perquè els nostres esperits endormiscats i porucs sentiren un alè distint, il·lusionant. 

        I si a la complicitat de la joventut, afegim el llenguatge, els gestos, la relació cordial amb nosaltres o la teua actitud general, comprendràs que l’impacte va ser encara més contundent i directe. Misses a la muntanya, classes de filosofia i cristianisme, un enfocament nou de la religió, sessions comunes per a conversar de temes inèdits en el nostre repertori... Tot plegat, amb tu vam comprovar l’obvietat que un retor també era una persona com nosaltres. Llevar-te la sotana davant nostre i quedar-te en vaquers i cos de camisa per jugar al futbol o acudir a qualsevol de les nostres reunions, va ser un trasbals. No havíem palpat mai tan clarament que els sacerdots eren persones de carn i ossos; homes que en un gest podien traure’s el símbol de la connexió amb Déu i baixar a la terra a dialogar amb els mortals d’una manera natural, igualitària.

        No calia, doncs, que feres proselitisme de cap classe, ni que explicares teories conspiratòries, només la teua actitud oberta, només el teu tarannà, la teua desimboltura i espontaneïtat, constituïa en sí mateixa una proposta pedagògica renovadora. Explicar-nos les cançons espirituals negres i les del folk americà, així com les de la Nova Cançó, cantar-les junts com una unitat de convivència tant en algunes acampades, com a classe, com a l’església, com a les sessions d’exercicis espirituals, també contribuïren al canvi de mentalitat. La posició humanitària davant la realitat, els discos de Raimon i també de Vicent Torrent, d’Al Tall, que havia sigut company teu a Salamanca, van fermentar l’inici d’una consciència nacional i humanista que a alguns ens distanciava molt positivament del que havíem viscut fins a aquell moment.

        Com vas confessar-me en una de les nostres xarrades després del retrobament, tu no eres conscient d’aquesta influència cabdal, actuaves com eres i prou, però per a nosaltres, aquesta manera de comportar-te i prou, n’era molt, moltíssim.

        A Gandia, només vas estar tres anys, però per a mi i per a molts altres alumnes, vas marcar una fita essencial que va obrir les primeres escletxes d’unes ments atrofiades en diversos camps del coneixement i la vida quotidiana. Volíem entendre el món i la societat on vivíem i ens vas ajudar i orientar per a la diversitat.

        Molt abans de marxar, tots dos sabíem que ningú no mor si habita en la memòria o ha entrat en l’esperit d’altres. Els carrers, els parcs, les aules, les cadires dels bars o de casa d’alguns amics comuns i altres llocs per on vaig caminar amb la teua companyia des del nostre retrobament adult, guarden la teua presència de manera permanent. Les converses, la veu, les inquietuds i les anàlisis de les èpoques passades i presents; els planys, les alegries i tot allò que he tingut el privilegi de compartir amb tu, continuarà present per sempre més. 

         Tu ens vas ensenyar a cantar l’adaptació al català de la cançó espiritual, La vall del riu vermell (Red River Valley). La vam cantar junts moltes vegades i sé que t’agradava molt. Desitjaria que allà on estigues t’arribe i escoltes una altra vegada la melodia i la lletra: Trobarem a faltar el teu somriure, dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure, no l’esborra la pols del camí.

Com tu diries, una abraçada com cal, amic!

Rafa Gomar




lunes, 29 de junio de 2020

En memòria de Josep Lluís Porcar (Sal·lus Herrero i Gomar)

(Publicat al "País Valencià, Segle XXI")
(26 juny 2020)


El diumenge 21 de juny proppassat, al capvespre, vaig rebre dos missatges quasi a la mateixa hora, on m’anunciaven la mort de Josep Lluís Porcar.
El vaig conèixer per primera vegada a les tertúlies de l’Octubre, em sembla que fou, fa sis o set anys, entorn a l’any 2014. Em va dir el seu nom, en valencià, tot i que habitualment posava el nom en castellà, em va dir que era de Vilafranca [del Cid], jo li vaig dir, de Castelló [i em va dir, sí de Castelló], perquè no volem més “cids” (senyors!), vaig  replicar, i va riure acceptant l’esmena…
El fet d’anar-me’n a viure a l’Empordà, ha fet que l’he tractat massa poc, tot i que, em sembla que fou amb el que més connexió afectiva i complicitat intel·lectual vaig tenir dins del Grup de Nihil Obstat… sense descomptar la relació d’amistat amb la resta. Fins fa poc, pensava que encara podria trobar-me’l de nou i conversar de cine o de llibres perquè m’estic acabant de llegir El Problema de Spinoza d’Irvin D. Yalom traducció Carles Miró, Eds de 1984, 2013 i les seues Memòries [d’Irvin D. Yalom], traducció de Núria Artigas, Eds de 1984, 2019. J.L. Porcar, al meu parer, era el més divertit de tot el Grup, estava de tornada de quasi tot, però amb la curiositat intacta i les ganes de preguntar i d’aprendre de sempre. I una vitalitat i cordialitat que semblaven il·limitades. No sabia que estava malalt, si és que ho ha estat; potser ha mort de sobte, sense patir, com tots desitjaríem.
De fet, un dia que portava un llibre titulat Teologia quàntica. Implicacions espirituals de la nova física de Diarmuid O’Murchu, Ed. Abya Yala, 2014, traduït de l’original Quantum Theology, Orbis Books, New York, 2004, el vaig fullejar, li vaig indicar que a la meua companya li interessaria perquè era budista i a la setmana següent em va passar el llibre fotocopiat, on “espiritualitat” és igual a intel·ligència i racionalitat científica, Déu és a la manera d’Spinoza, natura i arran del paradigma que aporta la física quàntica i el model de ciència de Kuhn a les revolucions científiques, es qüestiona les religions i les filosofies tradicionals que només són un emmirallament i fa servir els conceptes d’energia creativa, d’autopoiesis, com a germinació de la vida, de la ment i de l’esperit, que no són realitats “immaterials“, ni “sobrenaturals”, ni de cap altre món…on el caos, l’entropia, forma part d’un procés evolutiu per a crear “ordres nous“… Es qüestiona la filiació divina de la humanitat, també l’especisme com l’apropiació de la natura per banda del éssers humans, l’antropocentrisme, la unicitat humana en el cosmos, la fi del món decretada per deus, som cosmos, natura, fang, terra… El coneixement humà sempre està creixent i desenvolupant-se i té moment revolucionaris (Kuhn) de ruptura epistemològica, de reconfiguració de les estructures i de superació de les velles visions perquè són errònies i dolentes, fan mal. Després d’Einstein cal elaborar nous relats, inclús sense veritats, per descomptat sense dogmes i potser també sense “fe”… altre tipus “d’espiritualitat”, que altres preferim dir-li intel·ligència. Perquè l’espiritualitat sempre l’hem vista massa prop de l’espiritisme, de les supersticions, de creences misterioses i irracionals…
M’hagués agradat debatre amb Josep Lluis les “propostes quàntiques” per aprendre a viure en la “infinitud” en el sentit de la lluita per la justícia i l’alliberament, la necessitat de construir narratives creatives i imaginatives serà una habilitat de supervivència del segle XXI; la conveniència de qüestionar l’arrogància humana amb la que juguen a ser Déu ha precaritzat la nostra existència perquè la ha ubicat en una situació desagradable i altament destructiva, l’amor com alliberament, tendresa sexual, justícia compassiva i amistat altruista en la construcció de la Terra com una nova llar habitable? Una “teologia” immanent, que només deixant de banda els supremacismes i aprenent a morir en soterrar-se en conjunció amb totes les ciències, podria, potser, “nàixer de nou”... en la creativitat de la imaginació i les transformacions socials per a construir solidaritats, justícia social, condicions d’habitabilitat i potser de llibertat, igualtat i inclús de fraternitat? Interrogants des de l’escepticisme i les precaucions davant els llenguatges, símbols, rituals i relats religiosos… que tant sovint han servit per a l’engany i l’autoengany producte de la fantasia i de la imaginació.
L’enyorarem, i en l’acomiadament que vaig rebre, els seus amics li cantaven, encertadament, la cançó de Trobarem  faltar el teu somriure.… i les seues paraules i reflexions molt humanes i intel·ligents Perquè era intel·ligent, rialler, divertit, generós i bondadós. Vaig veure que saludava molt amicalment a l’escriptor de Castelló, Joan Francesc Mira i a ‘escriptor de Gandia, Rafa Gomar, que l’havia tingut d’alumne a escolapis i havien refer la seua relació. Abans de conèixer-lo, me n’havia parlat de Josep Lluis Porcar, l’escriptor d’Oliva, Enric Sòria, que el va tindre també de professor als escolapis i el recordava amb estima per la seua vàlua com a professor de literatura que estimulava a pensar i a escriure. J.L. Porcar estava molt devanit que Enric Sòria i Rafa Gomar el recordaren i el reconegueren… En una nota a Cremades, J.L. Porcar li comenta que fa anys “m’havia assabentat per Voro Signes (de Real de Gandia), que va ser company al Seminari de Manolo Molins, Benjamin Oltra… que Enric Sòria havia sigut alumne meu i que se’n recordava de mi. Igual que Rafa Gomar, novel·lista i poeta, amb qui tinc molta relació actualment“.
Va penjar els hàbits  el 1976, en un missatge a Vicent Cremades li explica que va conèixer a Xavi Climent a Riopar, Albacete, al naixement del riu Mundo al Moviment Escolta Catòlic; Climent, va iniciar l’estada a la Residència d’Estudiants dirigida per Ramon Gascó (on va estar també l’excel·lent professor d’antropologia de la Universitat de València i traductor, Joan Batiste Llinares), curiosament, el 1976 “quan vaig penjar els hàbits (d’escolapi) vaig llogar un pis fora del convent i Xavi fou un dels estudiants en qui vam conviure aquell curs 1976-77”; anota que durant anys n s’havien vist ni tingut notícies fins que es va posar en contacte amb Porcar proposant-li un aplec d’alumnes i professors de les escoles pies; indica la bondat i les qualitats humanes i de treball de Xavi Climent. Li notifica a Cremades, que amb motiu de l’aniversari dels cent anys del naixement de Josep Espasa i de la presentació de llibre Josep Espasa Signes (1914-1980), a la Nau intervenen Ximo Signes, Antoni Espasa, catedràtic d’Econometria i Emili Marín, periodista i coordinador del llibre; presenta l’acte Antoni Signes. Josep Lluís Porcar va començar a meitat dels anys setanta a fer de professor en els cursos de valencià a l’ICE. Quan estava a Gandia va encoratjar molts alumnes perquè s’apuntaren a fer els cursos per correspondència del valencià a Lo Rat Penat, quan aquesta associació reconeixia que el valencià era una variant del català, tenia alumnat de tots els Països Catalans (inclús de l’Alguer!) i duien per a fer conferències a Joan Fuster i a intel·lectuals i filòlegs de les Illes i Catalunya, sense qüestionar la germania de llengua, cultura i confederació nacional que hi ha entre el País Valencià i Catalunya.
Remembre, en un dels esmorzars a l’Octubre, les seues rialles quan li contava episodis escabrosos del Seminari de Montcada, l’odi al valencià i denunciaven junts els efectes desastrosos de la castració sexual, de la misogínia, de l’homofòbia i l’autoodi, de l’amputació de l’afectivitat, de l’intent d’uniformitzar les conductes als internats religiosos, militars, convents, monestirs i el concepte d’obediència que anul·la les consciències, com analitzava a Estigma, el sociòleg Goffmann i el filòsof Michel Foucault en l’estudi dels processos de disciplinarització carcerària, pedagògica i social del cos i de l’ànima. Després va publicar un article a la revista Nihil Obstat, on comentava que havíem parlat de literatura, de cinema, de La taronja mecànica de Kubrick, sobre L’esperit del rusc de Victor Erice i Nazarin de Buñuel també va escriure alguns comentaris intel·ligents, amb l’ajuda de l’expert en cinematografia i amic, José Mª Monzó.
La tasca educativa de J.L. Porcar a través del cinefòrums a la Safor va ser magnífica des de que arribar de Sud-amèrica a Gandia, el curs 1969-70, 70-71, 71-72, amb propostes pedagògiques renovadores, foren anys molt fructífers, perquè va crear una xarxa de cineclubs, Lluerna, a Gandia, Bellreguard, Almoines, Vilallonga, Oliva, amb pel·lícules europees, del neorealisme italià, de la nouvelle vague… films, de Keaton, Chaplin, Kubrick, Bergman En l’eclosió cultural de la Safor, en valencià, tant Vicent Faus com Josep Lluís Porcar, foren peces claus, a les Escoles Pies de Gandia, col·locaren les primeres pedres de la muralla cultural; començaren a repartir Diccionaris de Valencià de Ferrer Pastor, a fer classes de català amb la Gramàtica Valenciana d’Enric Valor, o les seues Rondalles, per tal de valencianitzar la Safor en un temps on el català estava prohibit i censurat, com analitza Enric Sòria a 30 anys de cultura literària a la Safor 1959-1990, Oliva, Colomar, 1990; fer del valencià una llengua culta, moderna, que es podia treure de l’ostracisme i de l’opressió per a fer-la servir per a totes les matèries; una generació que llegiria a Joan Fuster i aprendria a estimar el País Valencià, la llengua catalana i tot el domini lingüístic dels Països Catalans; molt aviat, des de Gandia anà el jovent a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, el Rosselló.
Vicent Faus i Josep Lluís Porcar com a escolapis, educadors i valencianitzadors, en aquest procés de conscientització valenciana amb l’ajut de mossens que també feien aquesta tasca cultural, en fer misses en valencià, actes litúrgics en l nostra llengua, com Triburci Peiró ( a la Vall d’Edo), l’actual bisbe de Huelva, el valencià de Benimarfull, Pepe Vilaplana i Antoni Garcerán a Crist rei, Antoni Collado, Joan Sanchis, Salvador Bertomeu d’Oliva, Josep Lluis March de Bellreguard, Paco Ferrer, Vicent Estarlich i Joan Crespo (Beniopa). Des de la revista Ruta de 1958-1963 fins el 1972 quan Faus i Josep Iborra comencen a fer cursos en valencià per a mestres són fites importants per a la creació del Moviment de Renovació Pedagògica de la Safor, on Marifé Arroyo, que va literaturitzar Victor Labrado a La mestra a parir de fets reals…La mestra es la història de Marifé, una dona d’origen castellanoparlant que va iniciar una lluita per la dignitat del Valencià i un model d’ensenyament progressista durant els anys 70 i 80. La protagonista d’aquesta historia apassionant va ser represaliada i expulsada de l’escola d Barx pel seu compromís en defensa dels drets lingüístics. Víctor Labrado que va viure aquest episodi amb ella, ens acosta l’experiència de qui s’ha convertit en el símbol d’una generació d’educadors compromesos amb la llengua i disposats a introduir i consolidar el valencià a l’àmbit educatiu…
La majoria de la informació per a fer aquest escrit l’he tret de Vicent Cremades i Arlandis i del seu treball d’investigació La transició a Gandia: De la dictadura a la democràcia (1973-1983), Ed. Alfons el Vell de Gandia o correus de correspondència entre Josep Lluís i Vicent, converses i articles de J.L. Porcar a la revista Nihil Obstat. D’entre aquests educadors compromesos i exemplars, que fa referència el llibre de Labrado, a La mestra, pròleg de Diego Gómez i introducció de Carme Miquel, editorial Bromera, Alzira; a més de Marifé Arroyo, estan també Vicent Faus i Josep Lluís Porcar, els escolapis feien misses en valencià el dissabte a les 19 hores del vespre a l’església de les Escoles Pies i cantaven cançons en valencià de Raimon i cançons folklòriques catalanes, també folk-song amb cançons de Bod Bylan, Joan Baez i Pete Seeger, així com espirituals negres amb adaptació al valencià (Vull ser lliureNo serem mogutsSiga la pau amb vosaltres…).
Tant Faus com Porcar eren persones que duien avant les propostes modernitzadores del Vaticà Segon, també en el que fa referència a la inculturació en les llengües pròpies, materna o vernacles (dels esclaus!), en defensa dels drets humans, la justícia social i la solidaritat. En aquell temps i uns anys després, potser fins a poc després de l’aprovació de la Constitució espanyola  la victòria electoral de la UCD, el colp d’estat militar del 23-F, la victòria electoral el 1982 del PSOE, la Loapa… semblava que l’església valenciana podia assumir el valencià com a llengua pròpia vehicular, després es va desentendre i va tractar d’ofegar els focus de valencianització incipient que hi havia amb l’argument que no hi havia un consens unànime a dins de l’església per a escollir el model de llengua. Tot això eren excuses i mentides, perquè des de finals dels anys seixanta, es reunien a l’arquebisbat de València la Comissió Litúrgica, per a triar el model més adient, el professor Manuel Sanchis Guarner, contava a la facultat de teologia de València, l’octubre de 1979, que l’església “valenciana” li havia fet perdre temps, diners i li havien prés el pel, reiteradament, que després de reunions i hores i hores de treball, quan arribaven a un consens, a l’endemà, els capellans blavers i reaccionaris, que no estaven a la reunió però tenien algun representant, ho rebutjaven i calia tornar a començar, fer i desfer com la faena del matalafer o de Penélope, la muller d’Ulisses, el que teixia de dia, ho desteixia de nit… Ho deia amb llàgrimes als ulls i en plànyer que l’església fos tan antivalenciana li mensytinguera la llengua dels valencians que la cultura i la llengua d’un poble que vol viure en llibertat (Paco Muñoz).
Cal consignar-ho. A final de la dictadura franquista, el moviment del valencianisme a l’església fou important, com explica Vicent Cremades i Arlandis, a  L’església en la transició. El fet nacional al País Valencià; la revista Saó (1976-1983), Ed. Riu Blanc, 2013.  A principis dels setanta van aparèixer un grup de capellans i de cristians laics, progressistes i compromesos amb la llengua i la cultura del País Valencià; molts mossens es fan valencianistes, bé perquè estudien la llengua del poble on són destinats a fer el seu treball; per a d’altres es tracta d’un procés d’aculturació, a ells els han educat al Seminari en castellà i els han preparat per a parlar en castellà, però la llengua del poble i la dels seus feligresos, és el valencià. Els escolapis Faus i Porcar, foren protagonistes en el desvetllament de la consciència valencianista, ensenyament de la llengua la història, de la cultura i de la literatura catalana del País Valencià: fan les litúrgies en la nostra llengua, restauren l’ermita de santa Anna dedicada al culte en valencià, recuperació biblografica de termes saforencs, recuperació del Cant de la Sibil·la de la Nit de Nadal (perdut el segle XVI).
L’escriptor saforenc, Josep Piera, en un article a la premsa, L-EMV, 11 de novembre de 1993 Els capellans a la Safor, elogiava la tasca de Josep Escrivà com un model a seguir, i advertia el contrast que hi havia entre la majoria del jovent de la Safor que s’estava educant civilment en valencià, la majoria del poble parla en  valencià, i no es comprensible que la gent parle fora de l’església en valencià, inclús els capellans, però quan entren a l’església hagen d’expressar-se en castellà. Allò que deia Cherteston que l’església podia demanar-li que es llevara el barret en entrar a l’església, però no el cap, la llengua i la cultura de la valenciana gent.
En una conversa als esmorzars, que veis reflectida en un missatge a Vicent Cremades, Josep Lluís Porcar reconeix que quan va arribar a Gandia, tan jove, estava “enfilat a la parra”, com que l’enviaren perquè fera l’atenció espiritual al Col·legi de les monges escolàpies es va comprar el llibre de Simone de Beauvoir “El segon sexe, de Castilla del Pino i llibres sobre l’alliberament de les dones; eucaristies i convivències de  cap de setmana tot ple de dones a les que volia ‘salvar’ des d’una concepció encara ‘d’apostolat’.. Tant J.L. Porcar com molta gent de la seua generació configuren la possibilitat i la realitat d’una església conciliar, que inicia l’ensenyament del valencià encara durant la dictadura, sovint fora de l’horari acadèmic de les classes habituals, l’inici d’una església progressista i arrelada al País Valencià, que es pren seriosament la importància del valencià, com a llengua de cultura i el valencianisme com a manera de combatre el franquisme i democratitzar la societat civil valenciana.
En explicar les cançons espirituals negres traduïdes al català i les cançons de la Nova Cançó, que eren el 90% de les que cantaven; al·ludeix als exemplar que va adquirir del Faristol i a la Fundació Huguet de Castelló (el secretari era Ferran Sanchis i Cardona) que ens va regalar un cabàs de Vocabularis de Ferrer Pastor de La Font d’en Carròs (amic de Vicent Faus). També esmenta en alguna nota la tasca de mossèn “D. Alfredo Bono, retor del Raval”, de la parròquia de sant Josep de Gandia, un capellà molt estimat per la gent de Gandia; que Josep Lluis Porcar va estar intern al Seminari Menor de Gandia els cursos 1958-59 i 59-60.
Va nàixer el 1945 a Vilafranca de Castelló, en un article sobre la Setmana Santa, quan tenia sis o set anys, el 1951-52, quan termina la matinada de Divendres Sant, amb el corresponent Ofici de tenebres, sent bocabadat, amb la mirada atenta i corpresa, l’estrèpit de llibres colpejant els bancs, el tallant i aspre soroll dels mateixos bancs aplastant els rajols del terra, les carraques en sonora fúria… la mateixa que durant la Setmana Santa substituïen les campanes per a cridar a complir amb els rituals de misses, rosaris, vespres, etcètera… Aquell Apocalipsi volcànic significava la mort de Jesús “del nostre Senyor” […] dels qui participaven del fet de la mort ignominiosa de Jesús de Natzaret... També esmenta el Dissabte de Glòria, totes les campanes tocant, joia i abraçades pel goig de sentir-se vius i encoratjats per Jesús a qui Déu ressuscita entre els morts… Remembrem que les carraques es feien servir per perseguir vexar i humiliar els jueus en culpar-los de l’assassinat de Jesús, crucificat per l’Imperi Romà… Conta l’anècdota que la seua muller, Matilde, li va contar que a la Castella profunda, els xicots, a Setmana Santa, clavaven les faldes de les dones amb claus als bancs de l’església, mentre feien el soroll, de manera que així podien veure les cames i les bragues.
En comentar Vida oculta del director Terrence Malik la defineix com una abraçada de llibertat que uneix la natura i Franz amb els seus; a L’espíritu de la colmena d’Erice, 20 de maig 2014, elogia la saviesa cinematogràfica de José Mª Monzó, que va fer la introducció, diu que vol callar perquè s’aclapara, però maleeix el silenci, sentència: “És un monstre letal, el resultat immediat, cert i ommipresent és l’aïllament, la solitud, la mort“.
Al seus articles esmenta alguns dels llibres llegits: a més d’El Problema de Spinoza que hem esmentat més amunt, remarca l’opció per seguir la pròpia consciència tot i enfrontant-se a la família i a la comunitat fins a l’excomunicació, “hérem”, la major sanció rabínica jueva i implica l’exclusió de la comunitat; una forma de rebuig semblant a l’excomunió de l’església catòlica; en l’àrab és harâm (prohibit, tabú, fora dels límits, immoral) i el terme etíop irm (malaït); fa una apologia d’Spinoza que tracta de fer el seu propi camí de pensament lliure en la natura; crítica la barreja entre cristianisme i feixisme com a delirant i vergonyant; ell va sentir també la solitud quan va fer debats sobre sexualitat i va tenir problemes per tractar sobre la masturbació; cita de Francisco Espinosa Mestre i José Mª Garcia Márquez Per la religió i la pàtria. L’església i el colp d’estat militar de 1936“, en castellà; de José Jiménez Lozano Meditació sobre la llibertat religiosa, 1966 i Cartes a un cristià impacient, revista Destino… ambdós en castellà; estava interessat en llibres que relacionaven l’espiritualitat i la ciència en la línia del budisme, d’Epicur i Benet Spinoza, tot i que preguntat per Vicent Cremades sobre la vivència de la darrera Setmana Santa i Pasqua, explica que tant ell com el grup de companys hi hagut una “revolta compartida”, explicita que les antigues creences religioses, s’han capgirat com un calcetí, explicita que ni allò el concili de Nicena, de la filiació divina de Jesús, ni el Crist-messies, ni sacrifici eucarístic, ni culpa original, ni sacerdoci-pontífex, ni sagraments, ni tan sols “el” Poble de Déu…Uff, quan que els ha costat desfer-se de tants dogmes marcats a sang i foc, tot i que Porcar va deixar una empremta decisiva a Gandia a finals dels seixanta i principis dels setanta pel que fa a la prehistòria de la valencianització de la Safor en l’ús del català com a llengua de cultura, educació i escriptura per a fer literatura, teatre, poesia i anàlisi sociològic i històric per a tot el domini lingüístic catalanoparlant.

Post escriptum:
abans de Pluja Teatre, del Secretariat per la Llengua (Francesc Candela i Maria Josep Gonga), de la Llibreria Concret, de les conferencies a l’Ateneu, el 1975, de Broseta, Candela, Eliseu Climent, Joan Fuster, Ignasi Mora, J. Perelló Morales, Vicent Ventura i Miquel Vidal… de les conferencies de Cèlia Amorós, Lluís Vicent Aracil, Josep Lluís Blasco, Josep Vicent Marqués i Vicent Pitarch, de les revistes satíriques (El dàtil…), dels Aplecs de la Marina i la Safor, de la creació dels Instituts d’Estudis Comarcals, del CEIC Alfons el Vell, del I Congrés d’Escriptors (/es) en Llengua Catalana, del 4 al 6 de juny del 1976 que van presidir Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, de la municipalització de la cultura a la Safor i al País Valencià (E. Sòria, J. Alonso), de la cultura de la transició a una altra posterior a la franquista (Guillem Martínez), encara verticalista que limita la llibertat d’expressió, la llibertat d’opinió i la llibertat creativa, abans de l’eclosió literària a la Safor, de Ferran Cremades, Josep Piera, Joan Monjo, Ferran Garcia-Oliver, Vicent Cremades, Enric Ferrer, Ignasi Mora, Maria Josep Escrivà, Rafa Gomar, Enric Sòria, Blai Ballester, Robert Mora, Josep Payà, Toni Garcia, Josep Camarena Nèstor Novell, Toni Petroff, Rafel Furió, Antoni Rico, Enric Ferrer, Enric Nogueroles, Antoni Durà, Josep Alandete anaren a les escoles pies i tingueren la influència de Vicent Faus i Josep Lluis Porcar; també hi havia l’Institut Maria Enriquez: Toni Garcia, Anna Costa, Josep Alandete, Vicent Roig, Josep Pastor, Enric Sòria, Ignasi Mora, Esperança Costa… A l’Institut Ausiàs March estaven Toni Garcia, Nèstor Novell, Juan José Moragués, Vicent Roselló, Xavier, Enric Orihuel; i a l’Acadèmia Cervantes anaven Pepe Breton, Adelina Bataller, Andreu Banyuls… Vicent Faus i J.L. Porcar, començaren a sembrar algunes llavors, a regar i conrear-les perquè cresqueren mil flors a la Safor. Foren les primeres passes d’un  procés de construcció del País Valencià dins dels Països Catalans. Per això, la Safor és una de les comarques amb mçes consciència de catalanitat del País Valencià.

Sal·lus Herrero i Gomar

viernes, 26 de junio de 2020

JOSÉ LUIS PORCAR, adéu amic (Joan Llopis Pastor)

El dia de sant Lluis, el 21 de juny de 2020, el mes en què complia el setanta-cinc anys, José Luis Porcar ens va deixar i ens vam quedar alguns un poc orfes.

Conec a José Luis fa huit anys i valore com un regal extraordinari de la vida haver-lo conegut i compartit amb ell tants bons moments, i haver aprés tant d’ell. Perquè dins de la seua senzillesa era un home profund en idees i sentiments, de gran sabiduria de saber i de saborejar, inflexible davant de les coses que ell veia injustes i al mateix temps respectuós i tremendament amable i tendre, que es feia de voler al primer contacte.

I com no tinc paraules per a descriure tot el que voldria dir, vaig a recórrer a paraules del propi José Luis referides a un altre José Luis, el basc aquell del qual vàrem conèixer el seu currículum autobiogràfic en el Nihil Obstat, paraules que jo li aplicaria a ell mateix, al nostre José Luis

“¡Qué humanidad inmediata, sin recovecos, que te mira a los ojos, sonríe y sopla aliento de que lo que hay en mí y a mi alrededor, sea lo que sea, merece la pena! ¡Qué sentido del humor tan al alcance de la mano y tan profundo! Me voy a guardar el texto en que relata su vida, lo voy a imprimir, y quiero leerlo de cuando en vez pues viene a ser, es, un vaso de agua fresca del manantial de esta naturaleza viva que él comparte desde su sencillez samaritana. Y me pido silencio, volver a la esquela en que una flor de las montañas de su país natal en un lado y su rostro en el otro lado con su nombre en medio encabezan su evangelio: aprendí luchando, deber terrestre, propagar la alegría.”
                                Joan Llopis Pastor

jueves, 18 de junio de 2020

LA MORT DEL VALENCIÀ, Joan Llopis Pastor


El Valencià (llenguatge) està moribund, malgrat el que pensem o no acceptem alguns romàntics-xiflats com jo. ¿Bilingüisme?, què mès voldria jo, perquè el que realment n’hi ha en el País Valencià (perdó, ¡quina blasfèmia he dit!, volia dir “Comunidad Valenciana”) és un feroç unilingüisme castellà. Possiblemnt el 99% dels habitants d’esta terra volen amb preferència el castellà i, en tot cas, també l’anglés, que és el que dóna, o pot donar, diners, que el valencià no mereix cap esforç perquè no és rendible. No n’hi ha una repressió legal contra el valencià, com en temps de Franco i Rodilla, però sí repressió real. Tothom té l'obligació de conéixer el castellà, però solament el dret d'usar el valencià (precepte constitucional que va a missa, i mai millor dit). Els castellaparlants poden anar sempre amb el cap ben alt, ningú els contestarà en valencià, ningú els dirà que, per favor, ho diguen en valencià, com al revés ens passa als valenciaparlants. Si parles en valencià (almenys en les capitals i grans ciutats valencianes), un 0,0001% te contestarà en valencià, i el 99,99% o te miraran amb benevolència paternalista o majoritàriament amb menyspreu (desprecio) si no amb odi. Des del borbó Felip V la guerra contra el valencià no ha parat, els quaranta anys de dictadura han fet també efecte i vint anys del PP han contribuït, i el PSOE tampoc ha fet massa per la seua defensa (la vicealcadesa de València parla sempre en la llengua de l’imperi, i la Barceló i el Simón no s’han distingit tampoc pel llenguatge en esta etapa del covid19) ni han fet els socialistes una pedagogia com cal, igual pel poc convenciment que tenen per la causa. 

El valencià té en contra totes les institucions públiques: tribunals, forces i cossos de seguretat, esglèsia, administracións (excepció feta d’alguns polítics). Està “consentit” perquè no n’hi ha altre remei (¡de moment!), és com unas reserva índia. I el poble així ho té assumit, i si algú el valora és com el valor d’una llengua morta reservada als estudiosos. En un grup, si solament u parla en castellà tots ens sentim obligats a continuar en eixa llengua, i el mateix passa en grups de whatsapp; si algú fa una falta d’ortografia és digne de reprovació si és en castellà, peró se és comprenssiu si és en valencià. És trist, però són el mateixos valencians que no estimen la seua llengua, però no s’atrevixen a dir clarament que el valencià s’ha acabat, i “a otra cosa mariposa”. I si, com el cas últim de la ridícula sentència del Tribunal Suprem ordenant que tots els escrits entre administració valenciana i catalana si estan en valencià hagen d’estar traduïts al castellà, encara que no ho demane l’altra part, qualsevol intent d’alçar el cap per fer valdre el valencià és aplastat amb tota la contundència.

  Possiblement siga l’hora d’acceptar la desaparició del valencia i no esperar una llarga agonia. Com deia Sartre de l'home, igual el valencià és una passió inútil.

Joan Llopis Pastor
     

martes, 16 de junio de 2020

NO SE ENTERAN...(Ovidio Fuentes)

Las recientes sentencias del Tribunal Superior Valenciano y del Supremo (https://www.lasprovincias.es/politica/supremo-tumba-decreto-20200613184817-nt.html) denegando la exclusividad del valenciano en algunos actos oficiales, se basan en que son anticonstitucionales. Pero la Constitución es reciente y no es más que un acuerdo político. Hay, sin embargo, un innegable hecho histórico previo, que, en mi opinión, es mucho más significativo.

La noticia termina con estas frases: “El asunto ya había sido resuelto en este sentido por el propio TSJ de la Comunitat. Pero la Abogacía mantenía que se hace hincapié en la diferencia nominativa más allá de admitir que «es una única lengua, que es oficial en la Comunidad Valenciana y en otras comunidades autónomas, en las que recibe distinta denominación”.

La pérdida de cualquier idioma es lamentable, porque engloba una visión del mundo y un enfoque cultural único. En la educación se valora extraordinariamente el hablar varios idiomas. Es evidente. Pero centrémonos en el valenciano. 

La zona de Requena por conveniencias económicas y geográficas solicitó con todas las consecuencias anejas, pertenecer a la provincia de Valencia en 1851. Es la Castilla valenciana.

Por el Tratado de Campillo-Ágreda de 1281 entre Castilla y Aragón el valle de Cofrentes pasa a Valencia. Es la Valencia castellana.

No se enteran los valencianistas, que consideran el valenciano como signo de indentidad, afianzados en el tradicional desprecio a los “churros”. El antiguo reino de Valencia es bilingüe. Hablando yo castellano, soy tan valenciano como los de Alcira.

No se enteran las autoridades de la Generalidad, que deberían respetar en todos sus actos la zona castellana, aunque sea una minoría.

No se enteran los tribunales, que a la razón jurídica podrían añadir la consideración de este hecho histórico.


OVIDIO FUENTES


lunes, 18 de mayo de 2020

ÉTICA IMPRESCINDIBLE PARA EL SIGLO XXI. Juan Argudo Ginestar


Tras la implantación del neoliberalismo y la caída del muro de Berlín se dio por supuesto que estábamos en una nueva época, la posmoderna, con su nuevo paradigma de comprensión de la realidad totalmente distinto al de la Ilustración, con sus grandes relatos y utopías.

”Con la crisis de la modernidad saltó por los aires esta visión de la historia. El multiculturalismo, la proliferación de los nacionalismos, la multiplicación de colectivos con reivindicaciones particularistas, cada uno cargado con su razón y su historia, han sustituido a los grandes paradigmas unificadores que provenían de la Ilustración, de las revoluciones burguesas y del socialismo. La historia del sindicalismo formaba parte de ese relato como contrapunto, apoyo y correctivo de la revolución industrial. La lucha de los trabajadores por sus derechos había sido el motor de las conquistas de la humanidad por hacer un mundo más habitable y justo. La ruptura del espejo nos ha dejado sin perspectiva arrojándonos a una realidad fragmentada y sin objetivos compartidos.” (Cf. Ramiro Reig).

Son, pues, tiempos NUEVOS, en los que aparecen una nueva cosmovisión ecológica y planetaria; nuevos paradigmas; nuevas espiritualidades; “una nueva civilización” (stefanocartabiaomi@gmail.com); una nueva ilustración en donde la ciencia y tecnología se reencuentren con las humanidades; una nueva filosofía siempre abierta, “democrática” (Cf. José L. Villacañas) o “inacabada” (Cf. Marina Garcés) y también, lamentablemente,  nuevas  ideologías, nuevos dogmatismos irredentos, con sus viejos fantasmas, ¡ay! en pleno siglo XXI.

Son, a la vez, “tiempos LÍQUIDOS”, en los que como Zygmunt Baumant señala, supone tener que vivir en una época de incertidumbres. Al menos en la parte desarrollada del planeta en la que se están dando una serie de novedades, no carentes de consecuencias muy relacionadas, que crean un escenario nuevo y sin precedentes para las elecciones individuales/personales, y que ineludiblemente presentan una serie de retos imprevistos.

Aparejada a la posmodernidad viene la era de la post-verdad o mentira emotiva, en la que no se busca ya la contrastación empírica u objetividad sino la simple creencia en sí misma y las emociones que genera a la hora de crear corrientes de opinión pública. 

“Pero lo radicalmente diferente hoy son la escala (global y local) y la velocidad en la producción, circulación y alcance de las fake news. No tienen precedentes en la historia de la humanidad. Esta es la radical diferencia con la propaganda y el gran riesgo asociado a nuestro tiempo. La post-verdad, las fake news y la desinformación son posibles hoy debido a una compleja interacción entre infraestructura tecnológica, prácticas comunicativas y comportamiento social…
La desinformación parece ofrecer la seguridad individual y colectiva frente a un mundo, insertado en una globalización sin conciencia, cada vez más incomprensible y caótico.” (Cf. Miguel del Fresno).

Son, también, tiempos “BÁRBAROS”: más pobres, más desiguales, más precarios, menos protegidos, más desconfiados, menos demócratas. Éste es el devastador balance que ha dejado la crisis económica en amplias zonas del mundo, en especial, en el sur de Europa, convertido en el laboratorio mayor de los experimentos de la llamada “austeridad expansiva”. 

La austeridad se extendió durante los años setenta del siglo pasado para combatir el consumismo desaforado, el despilfarro de los recursos naturales y un cambio climático del que entonces no se hablaba con la urgencia y preocupación de ahora. ¿En qué momento perdimos la batalla de esa austeridad generosa y progresista, y NOS LA CAMBIARON –COMO EN UN JUEGO DE MANOS DE TRILEROS- por la que se ha aplicado en los últimos años, que ha causado tantos sufrimientos y tanta desigualdad? 

La transferencia de poder y de riqueza de abajo arriba ha sido tan grande que se ha vuelto a cuestionar el binomio democracia-capitalismo pues, mientras la primera pierde calidad el segundo es cada vez más fuerte y opresor. El ciudadano piensa que la razón económica prevalece sobre la razón política. ESTO NO ES LO QUE DECÍA EL CONTRATO SOCIAL QUE TODOS ASUMIMOS COMO CIUDADANOS. (Cf J. Estefanía).

Si esto es lo que nos está pasando, todavía hoy, en la Unión Europea, a nivel mundial, se ha globalizado todo menos NUESTRO CONSENSO, provocando, de facto, un reduccionismo letal antidemocrático: el globalismo económico que no perdona ni a la naturaleza ni a los seres humanos.

Tiempos, pues, difíciles, complejos y críticos, pero son los NUESTROS, y, más que sufrirlos, tenemos que VIVIRLOS con espíritu crítico y coraje, coraje de adulto, ayer yayoflauta, hoy del grupo de riesgo confinado en casa, en plena intemperie y a la espera de la cita diaria del reconocimiento público, a las 20 h.. 

Ni las religiones, ni la filosofía, ni la ciencia, ni las ideologías, ni, por supuesto, la teología, en sí mismas, singularmente cuando se institucionalizan, pueden darnos consuelo o esperanza alguna, a menos que renuncien a sus viejos paradigmas y se abran  a los NUEVOS.

Más que conocer, creer, se trata de sentir, experimentar, VIVIR.

Y solo LA ÉTICA disfruta de ese privilegio, pues es ella quien nos abre, “empuja” al otro y al Uno, sacándonos del egocentrismo e individualismo y de lo que es peor, de la creciente y paralizante indiferencia. Acertó el revolucionario E. Levinas, sin duda, al darle categoría de “filosofía primera”, (hasta entonces cualidad exclusiva de la ontología), basándose en dos principios: primero, que la dimensión ética del hombre debe ser el punto de partida de toda reflexión filosófica, y, segundo, que esta dimensión ética se manifiesta en el encuentro con LO OTRO (lo que no puede ser reducido a pensamiento, concepto) y con EL OTRO (el prójimo irreductible a idea).

Y es evidente que al hablar de ética, HOY, no hablamos ni  de la heterónoma, como la “Spe salvi” de Benedicto XVI ni, tampoco, de la autónoma del ilustrado Kant, sino de una ÉTICA IMPRESCINDIBLE para el siglo XXI: LA DE LOS IMPRESCINDIBLES. Ella será la que nos ayudará a responder a estas nuevas preguntas: ¿Cómo contribuir PERSONALMENTE a la nueva civilización que está surgiendo? y ¿Cómo contribuir SOCIALMENTE a esta nueva civilización?

Y por tanto, será ella la que nos ayudará a salir airosos de este indiscutible “colapso” actual, múltiple y global, sorprendentemente agravado por el maldito virus covid-19. 

Se ha escrito mucho, muchísimo, pues el astuto y buen estratega virus, nos ha condenado a la ociosidad. De lo leído, destaco por sublime, y me sumo a los firmantes del blog: “curar y cuidar”. Coronavirus en positivo”. (blogs.Público.es coronavirus-positivo/2020/03/31). 

No me resisto a destacar parte de su descripción y análisis, pues, sin duda, dan  la clave: “Desde hace varios días se escuchan otros tipos de aplausos. Son los aplausos de los sanitarios cuando un paciente curado traspasa el umbral del hospital. Es lo más GRATIFICANTE para todos ellos, el desvelo, la dedicación, el compromiso, el riesgo y temor ha tenido una recompensa: LA CURACION. 

Se acaban los aplausos y vuelta atrás para intentar CUIDAR a otros muchos pacientes ingresados, cuidarlos porque el covid-19 no permite que tengan cerca a familiares y amigos. Solo a profesionales a quienes esta medicina tecnificada ha enseñado a curar, pero no ha dado importancia a cuidar. Ha sido esta pandemia la que ha mostrado la crudeza del desamparo y la soledad de estos pacientes aislados. Eso ha sido un revulsivo que ha hecho aflorar la EMPATÍA, SOLIDARIDAD y la COMPASIÓN de ese movimiento de HUMANIZACIÓN que recorre, desde hace pocos años, todas las UCIS de nuestro país…

Si al final de esta crisis conseguimos que la CIENCIA y HUMANISMO vuelvan a caminar JUNTAS habremos dado un paso de gigante que cambiará la medicina del futuro”.

Es evidente quiénes son LOS IMPRESCINDIBLES en esta película que termina de empezar, sin guión, y sin final previsible. Pero también lo es el contagio generalizado de esa satisfacción, empatía, solidaridad y compasión, que va del “curar al CUIDAR”. Contagio manifiesto por los aplausos múltiples en esa cita diaria. Sinceramente nos ha salpicado un baño de humanismo y responsabilidad. 

Pero esto solo termina de empezar y lo difícil será, de cara al duro futuro inmediato, demostrar que hemos aprendido la lección que, fuerzas espurias, nos obligaron casi a olvidar. Que lo que solo pudo ser un “revulsivo” inicial ha calado hondo en nosotros, haciéndonos MEJORES PERSONAS y más conscientes de la urgente necesidad del cambio de mentalidad que nos permite, frente a todo dogma actual, gritar con vehemencia que todavía podemos “pensar y sentir con el corazón y vivir a través del alma”.  

Esta es la ética que eternizó Bertolt Brecht con sus versos: “Hay hombres que luchan un día y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años, y son muy buenos. Pero LOS HAY QUE LUCHAN TODA  LA VIDA: esos son  LOS IMPRESCINDIBLES”.

Es, pues, una ÉTICA RADICAL y de MÁXIMOS, pues la disyuntiva que se nos plantea y que nos obliga a optar es RADICAL, MÁXIMA Y EXCLUSIVA: “humanos o posthumanos” (Cf. Albert Cortina, Miguel A. Serra); “el futuro que nos espera: barbarie o bien común” (Cf. Vicent Navarro); “ante el ”Titanic” posiblemente ya encallado, solo cabe el “sálvese quien pueda” o “colapsar mejor” (CF. Reichman); “o nos salvamos todos o no se salva nadie” (cf. c. almeida); “o muere el capitalismo salvaje o muere la civilización” (cf. Washington post).

Es radical, porque lo que de verdad necesitamos –y solo pocos lo mencionan-  es CAMBIAR el sistema económico, pues “estamos ante la amenaza de una extinción y la gente ni siquiera lo sabe” (Cf. Jeremy Rifkin).

Es radical, como “radical” es “la nueva Ilustración” de Marina Garcés cuando denuncia que “el fin de la posmodernidad parece llevarnos a la fascinación por el apocalipsis: el tiempo del “todo se acaba” y del “sálvese quien pueda”. Fascinación que, dominando las esferas política, estética y científica, ha derivado en UNA NUEVA IDEOLOGÍA DOMINANTE que hay que aislar y analizar, antes de que como un virus se adueñe de lo más íntimo de nuestras mentes.

DECLARARNOS INSUMISOS a esa ideología póstuma es, para mí, la principal tarea del pensamiento crítico hoy. 

Pero, toda insumisión, si no quiere ser un acto suicida o autocomplaciente, necesita herramientas para sostener y compartir su posición. En este caso, necesitamos herramientas conceptuales, históricas, poéticas y estéticas que NOS DEVUELVAN LA CAPACIDAD PERSONAL Y COLECTIVA DE COMBATIR LOS DOGMAS Y SUS EFECTOS POLÍTICOS. Por ello, propongo una actualización de la apuesta ilustrada, entendida como EL COMBATE RADICAL CONTRA LA CREDULIDAD. Hemos recibido la herencia ilustrada a través de la catástrofe del proyecto de modernización con el que Europa colonizó y dio forma al mundo. La crítica a ese proyecto y a sus consecuencias debe ser continuada y elaborada, hoy también, mano a mano con las culturas y formas de vida, humanas y no humanas, que lo padecieron como una invasión y una imposición, dentro y fuera de Europa. 

DEBEMOS HACERLA JUNTOS porque el programa de modernización está poniendo en riesgo los límites mismos de NUESTRO MUNDO COMÚN. Pero esa crítica, precisamente porque se trata de una crítica al dogma del progreso y a sus correspondientes formas de credulidad, nos devuelve a las raíces de la ilustración como ACTITUD y no como proyecto, como impugnación de los dogmas y de los poderes que se benefician de ellos. 

La tormenta ilustrada se desencadena, precisamente, como LA POTENCIA DE UN SABIO NO SABER, para decirlo en los términos de Aleksiévich. No es un escepticismo: es un combate del pensamiento contra los saberes establecidos y sus autoridades, un combate del pensamiento en el que se confía una convicción: QUE PENSANDO PODEMOS HACERNOS MEJORES Y QUE SOLO MERECE SER PENSADO AQUELLO QUE, DE UNA FORMA U OTRA, CONTRIBUYE A ELLO. 

Rescatar esta convicción no es ir al rescate del futuro con el que la modernidad sentenció a nuestro mundo a no tener futuro. Todo lo contrario: ES EMPEZAR A ENCONTRAR LOS INDICIOS PARA HILVANAR DE NUEVO UN TIEMPO DE LO VIVIBLE. ESTA CONVICCIÓN NO PUEDE SER EL MONOPOLIO DE NADIE: ni de una clase social, ni de la intelectualidad, ni de unas instituciones determinadas, tampoco de la identidad cultural europea. Poder decir: «NO LES CREEMOS» es la expresión más igualitaria de la común potencia del pensamiento”.  

Gracias Marina, a ti por tu brillantez, coherencia y valentía y también gracias a cuantos como tú, desde sus especialidades, tareas o vidas, ayudáis, en estos tiempos nuevos, bárbaros y líquidos, a  que los humanos seamos más humanos. Por eso mismo, os convertís en IMPRESCINDIBLES.

                                                                            Valencia, 11 de mayo de 2020
                                                                                          Juan Argudo Ginestar







sábado, 9 de mayo de 2020

País Valencià: maleïda denominació . Francesc Jover.

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihl Obstat el 8 de maig de 2010
[aquest article s’ha publicat a "Nosaltres la Veu"]



    Des dels anys seixanta del segle passat, tots els grups que lluitaven contra el franquisme, dels més moderats als més capdavanters, tots plegats denominaven el nostre territori sense cap complex: País Valencià. Inclòs no va ser qüestionat a partir de 1975 per alguns col·lectius de juntes i platajuntes. Hi havien lluites dialèctiques per altres coses, però no em consta que aquest tema entrara a debat. Cadascun feia plans per l’enderrocament del franquisme i per una futura i inqüestionable democràcia. També hi havia certa homogeneïtat entre tots els que lluitaven contra la dictadura de que el País Valencià seria lliure i socialista. Sense que allò de socialista estiguera sempre necessàriament relacionat amb el PSOE. El futur govern autònom, el que fou frustrat als anys 30 pel Colp d’Estat feixista, seria denominat Consell del País Valencià. 

   Seguidament va aparèixer la dualitat entre País o Regne, atribuint-s’ho les esquerres i les dretes respectivament. Finalment, les forces majoritàries d’aquell moment, algunes d’elles renunciant al que havien defensat abans, ho van substituir salomónicament per l’eufemisme «Comunitat». Denominació que va promoure acalorades polèmiques que arribaren a la cresta en l’anomenada «Batalla de València», quant també es va qüestionar ­afegint més femta- la unitat de la llengua. I per arrodonir-ho, també fou incorporat a la polèmica els símbols identitaris de les quatre barres. Tot aquest embolic formà part de condicions irrenunciables de la dreta, sense que l’esquerra que havia arribat a les institucions aconseguira posar cap proposta. Per descomptat, aquella esquerra tampoc sembla que va considerar molt important allò que va cedir o renunciar.

     Després del temps que ha passat podem afirmar que el que cediren fou més important del que pensaven. El cedir qüestions de llibertats mai és bona cosa. Aquelles polèmiques potser foren insalvables, però ara s’han convertit pràcticament en una retallada a la llibertat d’expressió. 

        Hui, ben entrat el segle XXI i institucionalment haver acceptat la unitat de la llengua i d’haver-se estabilitzat l’acceptació de la bandera, encara hem de preguntar-nos, que passa amb la denominació de País Valencià? ¿Podríem encara considerar una intitulació maleïda, menyspreada i subtilment prohibida? Una pregunta sobradament oportuna i adequada que molts valencians es fem i que voldríem saber si correspon a algun pacte que no ens han dit. Perquè aquesta innocent i per a mi correcta denominació de País Valencià ha desaparegut de la boca dels polítics i dels mitjans de publicació valencians. Dic correcta perquè fins i tot la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua no ho nega segons podem veure en una de les entrades de PAÍS: «es una nación, una región o un territorio». O aquesta altra entrada que diu: «Territorio, con características geográficas y culturales propias, que puede constituir una entidad política dentro de un Estado». També he consultat el diccionari del SALT on hi han entrades on s’especifica que el mot PAÍS és: «Unitat fisiogràfica o paisatgística. La Ribera Baixa és un país humit. Contrada, terra. Un país de tarongers. Lloc del qual es parla». Finalment, el diccionari de l’AVL diu que PAÍS és: «Territori limitat de forma natural o artificial, que constituïx una unitat geogràfica, política o històrica. Li agrada viatjar a països llunyans».

        Malgrat aquestes indicacions dels tècnics lingüístics; dels tira i arronsa que patiren les denominacions de places i carrers, etc. continua hui estant vetat el nom de PAÍS VALENCIÀ a la ràdio i TV pública valenciana. A mes a més, fins i tot algunes institucions de l’administració que publiquen llibres han vetat País Valencià per Poble Valencià. Aneu a permetre’m que no cite casos concrets d’amics i coneguts que han hagut d’admetre el canvi o no publicar-ho. He de dir en honor a la veritat que a mi mai m’ho han vetat. Tot i que tampoc ho haguera permés.

       De cap de manera podem acceptar la justificació que fan alguns dient que és un mot polititzat que no ens beneficia ni perjudica en res. Val, poden els polítics no esmentar-ho mai si no volen i si creuen que no han de fer-ho. Però, que ho veten als mitjans de comunicació, a més d’entrebancar la llibertat d’expressió, em sembla denigrant i brut. Democràticament parlant ningú pot negar-vos el dret de continuar dient «Comunitat» si creeu que heu de fer-ho. Però deixeu que altres denominen la casa nostra com vulguen. Fa uns dies s’ha celebrat el Dia Mundial de Llibertat de Premsa i alguns polítics valencians ho han citat sense immutar-se, celebrant-ho sense cap de vergonya. 

         La denominació PAÍS VALENCIÀ tant si està polititzada com si no, m’importa poc; però no sentir-ho dir mai en els mitjans audiovisuals valencians m'ompli de tristesa. Vull acabar amb el cas més denigrant que conec. He sabut que el digital informatiu valencianista «La veu del País Valencià» va haver de canviar la capçalera pel de «Diari la veu» si volia entrar en el circuit de  publicitat de l’Administració.

     Aquestes subtileses socials i polítiques tant farisaiques no fan cap de be a la classe política, a la llibertat d’expressió, i al mateix PAÍS VALENCIÀ.  
Francesc Jover

domingo, 3 de mayo de 2020

LA JERARQUIA DE LA IGLESIA DA LA ESPALDA AL PUEBLO


Estamos en una situación de emergencia a consecuencia de la pandemia, de tal calibre que ha alcanzado hasta el espacio de lo sagrado. Y en nuestra sociedad, donde la religión y lo sagrado han tenido un protagonismo tan categórico en todos los momentos decisivos de nuestra historia, cuando esta situación se la está calificando de catástrofe histórica,  la Institución de la Jerarquía Católica, como representantes de la religión católica, también ha sido puesta a prueba, pudiéndose constatar, en una gran parte de nuestra sociedad, un sentimiento de decepción, en atención a que se esperaba otra colaboración por parte de la Institución.

En suma el virus ha traído debajo del brazo el secularismo social y se observa en nuestra sociedad -representamos el mayor índice de secularización de Europa en los diez últimos años- ; y se confirma al  ver cómo ahora más que nunca, la gente ha confiado en sus médicos y personal sanitario y bastante menos en la magia de curanderos, curas y chamanes. Sin tener intención, las restricciones del confinamiento que han provocado el cierre de templos, procesiones prohibidas, Semana Santa imposible, los curas en sus casas, han estado al lado del secularismo y lo han visibilizado enteramente. Con todo, a cuenta y riesgo particular i contraviniendo las ordenanzas, algunos curas han salido paseando la Custodia como pavos, en unas manifestaciones medievales que han visibilizado, aún más si cabe,  una religión que no entra en contacto con la realidad de una sociedad solidaria.

En este mismo momento, los obispos han perdido la oportunidad de hacerse presente y estar a la altura de las circunstancias y no aislarse en un submundo en forma de gueto; no hace mucho, a renglón seguido los obispos salieron uno a uno en TV, amparados en las pantallas para solidarizarse con todos los españoles y proclamar que la tabla de salvación está en el Señor como espíritu puro, un ideal que nos viene de arriba, del cielo al que debemos dirigirnos. ¿Qué se puede hacer por los demás? ¿Consuelo, aceptación, más fe, más esperanza? Una confirmación de esta elección son las palabras del obispo Reig al exigir abrir las puertas de la iglesias para asistir a las eucaristías porque son el Cielo en la Tierra, antes que entender la Eucaristía que tiene como fundamento y significado el acto supremo de compartir el pan.

¿Causas de la pandemia según el Arzobispo? El laicismo, el paganismo, el deterioro moral, explicaciones animistas propias de quien desconoce la condición biológica y la del virus al que no cabe atribuirle intencionalidad alguna. Una explicación de un fenómeno natural explicado una vez más, en pleno siglo XXI, como un castigo de los dioses o sus conductas desviadas. Sorprende que ninguno de los tres prelados haya condenado al becerro de oro, el capitalismo desregulado que provoca que se acrecienten las desigualdades sociales de grupos, clases.

El obispo valenciano Reig dice:”la pandemia ha puesto en evidencia la precariedad humana y ha desenmascarado la mentira del individualismo humano”, estamos de acuerdo con el obispo, pero lo que no dice es cómo hay que superar este individualismo. Pues bien, ¿Donde se esconde especialmente el individualismo sino en ciertos estamentos , jerarquías o grupos que solo se creen en el derecho de proclamar desde la verdad y ser escuchados, pero no en escuchar y compartir? ¡Qué singular y revelador que el mismo obispo sea el protagonista del mayor funeral de la historia de la Democracia por los muertos del Covid-19, que se celebrará en la Catedral de Alcalá de Henares, respondiendo a iniciativas de Hazte oir y grupos afines. Esta claro que el obispo Reig se constituye, por méritos propios, como la auténtica “Vox eclesiae”.

Por su parte el arzobispo Cañizares ya  ha hecho el homenaje, de modo particular, con algunos de nuestros difuntos, si bien ha sorprendido que su memoria haya sido tan selectiva. De todos y cada uno guardaremos lo mejor de ellos sin necesidad de elevarlos a los altares, aprovechando el momento actual de incertidumbre y miedo para ocultar pasados que no deben olvidarse. En este sentido ha causado gran extrañeza y estupor que declare santo y mártir a alguien sin haber pasado por el proceso de beatificación pertinente y sí ha pasado por el juzgado con causas investigadas. De este modo declara inocente ante “la presunta condena por algo injusto” desautorizando a todo el sistema judicial que abrió diversas investigaciones de corrupción contra él, tras duras y largas instrucciones, con las garantías y derechos respetados.

Llegará el momento, pasado el confinamiento, en el que por necesidades del guión sanitario, no hemos podido despedir a tantos de los nuestros heridos de muerte por un maldito virus, que rindamos homenaje a todos por igual, hayan sido héroes o anónimos, jóvenes o ancianos. A todos y, de manera especial, a aquellos que por no morir del COVID 19, probablemente han recibido una atención médica menos intensiva o cariñosa.

Bien es verdad que en el cristianismo como movimiento existen organizaciones y creyentes a nivel individual que sí viven un compromiso, en algunos casos radical, de solidaridad y de humanismo. Es verdad que los obispos tienen ejemplos entre sus hermanos como Oscar Romero, Pedro Casaldáliga y aquí el obispo emérito Santiago Agrelo comprometidos con su pueblo, en alguno hasta el martirio, pero seria ejemplarizante que algún obispo español, entre tantos, que con palabras y hechos visibilizara el compromiso, y fuera una voz discordante con las declaraciones del presidente de la Conferencia Episcopal poniendo peros a la decisión de un gobierno progresista sobre una medida de justicia, la Renta mínima, que favorece a los que quedarán en la cuneta. Porque  el Cristianismo además de Institución es movimiento y desde este discernimiento comprobamos que en nuestra diócesis existen en animación  comunidades de base, redes cristianas, comunidades anónimas, cristianos del dissabte, Forum Cristianisme i Món, una larga historia de curas, religiosos y religiosas comprometidos con los más desfavorecidos, curas obreros, experiencias evangélicas a las que la Jerarquía difícilmente identifica como “pertenecientes” y ha procurado ignorar. Todos ellos sintiéndose fortalecidos por el edificante i heroico testimonio del Papa Francisco.

Quienes  están dando un testimonio y hacen realidad en estos tiempos el mensaje de Jesús son todos aquellos que están implicados en las tareas de ayudar a los necesitados en esta pandemia. Jesús tuvo como principal discurso las bienaventuranzas, porque de ellos es el reino: “bienaventurados los que sufren, los enfermos, los que tienen hambre, los pobres reales –no los que lo sean en sólo espíritu-“, Como ejemplo de anticipación se muestra la del alcalde de Cádiz que no sólo con palabras sino con hechos ha puesto también su patrimonio y hacienda.¡Qué inspirador del mensaje del Evangelio hubiera sido ver algunos Templos estratégicos que han estado cerrados al culto en estos días, convertidos en hospitales de apoyo para atender el cuidado  a los enfermos de la pandemia!. ¿De donde proviene el miedo a esta decisión profética? Se estaría venerando al Señor, más presente que nunca: “estuve enfermo y me curasteis, necesitado y me socorristeis”. Y no sólo templos, podrían ser algunas otras instalaciones de las muchas que posee la Iglesia.

Si lo que hoy se requiere es construir una sociedad menos desigual y más solidaria, quizás la Iglesia debería replantearse algunas cosas de sus prioridades, y un excelente signo de voluntad y compromiso evangélico, sería renunciar voluntariamente a su condición de privilegio en la que habita en este Estado nuestro, tan debilitado por estas tremendas circunstancias no pasajeras. Predicar la verdad que cree no requiere tantas propiedades, ni tantas exenciones, ni alianzas, pues el cesarismo no es buen camino en los tiempos que corren.

Firmado: Juan Pascual, Paco Gramage, Carles Bay, David Albert

viernes, 1 de mayo de 2020

Hem de fer valdre la nostra raó; Francesc Jover

Autor Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 1 de maig de 2020
[Aquest article ha estat publicat per de ferents mitjants digitals]


El confinament al que estem sotmesos per la maleïda pandèmia ens dona temps a fer coses noves que mai havíem fet. Sobretot ens dona temps a pensar, potser més que ho havíem fet fins ara. Sense necessitat de tragar-me el bombardeig mediàtic, estic convençut que la cosa és greu, potser més greu del que diuen i volen. No o dic solament pels milers d’essers humans que han perdut la vida, doncs solament per això ja ens lleva la són. Ho dic pel que ens espera després. A tothora sentim dir, una i altra volta, que al eixir d’esta res no serà igual. Això no cal que ens ho juren.

Potser que l'excés de temps que estem confinats ens ha fet desficiosos i ens faça elucubrar coses rares. Però tot i així, m’aventure a pensar i dir que es trobem envoltats globalment per tres sectors socials que convivim junts: un que no es deixa veure però que està sempre omnipresent; és a dir, l’alt poder financer. L’altre és l’administració política que són gestors al servei dels primers. La resta som tots nosaltres. Podria dir-se d’una manera més fina i culta, però aproximadament s’arribaria al mateix lloc. Deixeu-me fer un parèntesi. (He dit això dels polítics sense renunciar allò que deia Fuster: «si no feu vosaltres política us la faran», però ací afegiria, «la política que us deixen fer» i em roda pel cap que Joan Fuster ho acceptaria).

També podem adonar-nos que durant la història hi han hagut tres tipus de catàstrofes: les guerres, les crisis del sistema capitalista i les causes naturals (pandèmies, tsunamis, etc.) Potser  les causes que creiem naturals, almenys algunes d’elles, podíem classificar-les com produïdes per l’activitat humana. De fet, sembla que he llegit en algun lloc que des de l’època medieval les epidèmies han sigut causades per la contaminació humana. 

El fet és que després de cada catàstrofe, de les tantes que han hagut a traves del temps, la societat es transforma. La micro economia canvia de mans i la macroeconomia fa un reajust i augmenta el seu poder. El que mai no ha canviat, i tampoc ara ho farà, és que els perdedors sempre són els mateixos, els més desgraciats, les classes més vulnerables. Això ho veu fins i tot el que destaca per no ser molt espavilat.

Curiosament quan la classe preponderant que mou els fils  se’ls escapa de les mans una situació, s'afanyen per demostrar solidaritat i intenten reajustar el desequilibri, les conseqüències i les responsabilitats. A més, ho intenten justificar amb raonaments paternals, tirant mà del sistema caritatiu com «els Plans Marshall».

Quan l’origen de la catàstrofe és natural (en el cas que aquesta pandèmia siga natural) pot canviar alguna cosa i en un gran esforç de solidaritat tots es declararen coresponsables. Però, amigues i amics, sóc de l'opinió que en el fons res no canvia. A les còleres del segle XIX, on globalment hi hagueren deu milions de morts, les classes benestants podien anar-se’n a la segona residencia per aïllar-se de la malaltia, però els afectats que n’eren molts, se’ls confinava en «Lazaretos». Si escarbem una miqueta trobarem per tots els pobles i ciutats llocs que han servit  de  «Lazaretos».

Actualment, quan hem arribat a la cresta d’avanços tecnològics, es trobem en la mateixa situació. No hi ha res de nou; com sempre, l’equitat ètica, la racionalitat distributiva on tots els essers humans havien de tenir garantits les seves necessitats, no les tenim assegurades.

És de veres i hem d’acceptar-ho, que tots hem pogut ser responsables proporcionalment de l’actual situació, tot i que he de destacar que tots i cadascú a la seva justa mida. No més. Però, si hem de pagar factura d’aquesta pandèmia hem de esforçar-nos tots tres sectors plegats perquè hi haja una proporcionalitat equitativa i ètica. A més a més, quan dic proporcionalitat equitativa i ètica vull dir que els més impotents de tots són el tercer sector que és majoritari. Això no vol dir de cap de manera que hem de quedar-nos amb una actitud victimista de voler ser tractats amb caritat. Ens declarem plenament segurs de tindre el mateix nivell de capacitat i mereixement, si més no, del que ens pertoca. Per la qual cosa exigim com a mínim que el poder financer s’humanitze, que és mostre civilitzat al màxim i que siga el primer que s’aprete la corretja; que l’administració política prenga una actitud plenament ètica i que nosaltres, els més vulnerables, adoptem un estil de vida responsable, conscient, clàssic si voleu per eixir al carrer, de dir no a la manca de sensibilitat i desproposit, i de fer valdre sempre amb seguretat la nostra majoria i raó. 


Francesc Jover