Els Ferrandis Albors en la memòria. Escrit per Francesc Jover

 

Francisco Ferrandis

 

Escrit per Francesc Jover

Continuem mostrant diferents cassos d’una etapa fosca de la nostra història, on diferents famílies -a molts pobles- patiren el pes de la repressió franquista. Hui toca els germans Ferrandis Albors de Cocentaina que, per les seves idees i activitats soci-polítiques durant la República, ompliren gran quantitat de paperassa com veurem. M'atreviria a dir que fou una de les famílies que estigueren envoltats d’algun aspecte rocambolesc. D’aquesta família tinc detectats tres germans; dos homes i una dona: Francisco, (1899 Planes, 1961 Montevideo (Uruguai); Juan, (1902 Xixona, 1993 Alacant) i Amparo, (1916 Gandia, ??). Moltes activitats de les que els acusaren es feren a Cocentaina, tot i que no nasqueren ací, si no en diferents pobles on el pare havia sigut Guàrdia Civil. He d’esquematitzar al màxim el relat pel currículum tant ample que tenen, tot i que anirà una mica carregats d’enllaços que ho poden acabar d'arrodonir.

Francisco era el major i va estudiar magisteri a Múrcia, encara que també fou escriptor i periodista. A 18 anys es va afiliar a l'Agrupació Socialista de Cocentaina. Persona molt inquieta i sensibilitzada políticament, durant la dictadura de Primo de Rivera se'n va anar a Amèrica del Sud on va treballar en diferents països. El 1931, en proclamar-se la República va tornar a Espanya establint-se a Alacant, on va formalitzar la titulació de mestre, tot i que la seva dedicació principal fou el periodisme. Va col·laborar al periòdic «El Obrero» d’Elx i «l’Avui» d’Alacant. Durant l’etapa republicana i conservadora, els dos germans tastaren la presó per les seves activitats polítiques i sindicals. Al moment de la rebel·lió feixista contra la República, Francisco estava a l’Equador però va tornar a Alacant per defensar la legalitat republicana. Va ser membre del Consell Provincial d’Alacant i secretari de l’alcalde d’aquella ciutat; activitats que compaginava amb el periodisme.

En acabar la guerra els dos germans van estar amagats per la seva germana Amparo que vivia al Palamó, a ca el «Pallero». Allí foren descoberts i detinguts tots tres el 21 de desembre de 1942.

Juan Ferrandis

Tot i així, Francisco va estar abans inclòs en un consell de guerra, al sumari 871 junt a 24 periodistes més; encara que 14 d’ells havien pegat a fugir o estaven amagats. A l’expedient consta com el jutge ordena la busca i captura dels 14, a més de comminar-los a presentar-se en 48 hores. És un interessant i voluminós sumari que dona a conèixer detalladament la premsa d’Alacant en aquella època. Alguns quedaren absolts i els que més alta condemna tingueren fou 12 anys.

Fou a partir de desembre de 1942 quan obriren un procés als tres germans Ferrandis Albors amb el sumari núm. 11348. Foren jutjats per un consell militar el 1943 i quedà la sentencia en estudi. El 5 de juny de 1944 és quan es fallà i quan Francisco i Juan, foren sentenciats a mort; un per la seva activitat periodística i l’altre per haver sigut membre del CDR (Comité de Defensa Revolucionari) de Cocentaina. Un informe d’Amparo diu que va obstaculitzar el vot de les monges clarisses en 1931 [sic]. Crec que és un error perquè en 1931 les dones no votaren; tot i que podria ser les eleccions generals de novembre de 1933. També l’acusaren d’assistir a cursos d’esperanto per la vinculació que tenia aquesta llengua amb l’anarquisme. Tanmateix, Amparo va quedar absolta, malgrat haver ocultat els dos germans durant quasi tres anys. És un detall humanitari dels pocs que he detectat als consells de guerra.

A partir d’agafar-los, quedaren tots empresonats al Reformatori d’Alacant amb un expedient quasi tant voluminós com la dels 25 periodistes de l’any 1939. A més, hi ha una diferencia entre la pena imposta als periodistes, on la màxima fou de 12 anys, amb la sentencia a mort dels Ferrandis Albors el 1944. Podia haver sigut un castic per haver intentat fugir de la justícia? Aquelles sentencies sempre solien anar-hi seguida de «con las accesòrias de interdicción civil e inhabilitación absoluta durante la condena y al pago de la responsabilidad civil sin fijacion de cuantia en caso de indulto».

 Des del primer moment d’estar a la presó començaren els dos germans a fer peticions de revisió del procés. L’expedient està ple peticions (1 i 2) manuscrits signats per Francisco i Juan des de la presó, dirigits a l’auditor de guerra on queda manifest que el 1943 hi havien tingut el consell de guerra. Els escrits asseguren que hi havien certes contradiccions per les quals demanaven la revisió de sentencia. A més, els informes (1 i 2) que feien des de Cocentaina no pintava gens bé.

 A continuació hi ha un espectacular aval datat l’1/7/1944 signat per cocentainers que es manifesten addictes al nou règim. Està encapçalat per dos populars capellans locals, a més del pare guardià del convent de franciscans i la superiora de les monges Trinitàries. En total són 40 signatures que sens dubte tenen el seu efecte positiu. Per desembre de 1944 se’ls commuta la pena capital per la de 30 anys de reclusió major. He vist que el comunicat va acompanyat d’una notificació dient que ho facen saber als interessats el dia 24/12/44, afegint a més, que els queda 27 anys, 11 mesos i 13 dies de presó.

Tant un com l’altre Ferrandis, segons consta a l’expedient, es passen tot el temps de presó fen escrits demanant revisions i indults als jutges. El 1945 Francisco rep la llibertat condicional estan a la presó de Madrid, desprès d’haver rebut la reducció a 20 anys per la de 30. Juan rep la condicional el 1946 estant a la presó d’Alacant, tot i que no he vist haver-li fet cap tipus de reducció de pena.

 Amparo i Francisco no els vaig arribar a conèixer. En deien que Francisco se’n va anar a Amèrica del Sud, on havia quedat molt vinculat per les seves anteriors estades.

El cas de Joan, a qui vaig conèixer molt bé, em consta que no podia viure sense ales, fou l'últim en rebre la condicional i es va quedar a Cocentaina treballant on podia. Estant en llibertat vigilada va passar la frontera de França el 14 de febrer de 1950. Però fou repatriat i l’ingressaren a la presó de Girona. Un fet que va tindre molt rebombori a Cocentaina; almenys, per on em movia jo. El 8 de febrer de 1951 ix de bell nou en llibertat -més- condicional encara. A partir d’aleshores es va estabilitzar amb una ocupació al tèxtil d’Alcoi i va quedar integrat ací ací a la nova societat.

A final de la dècada del cinquanta, desprès de veure’l molt de temps com caminava pel carrer, sempre en solitari llegint el periòdic o un llibre; vaig tindre l’oportunitat de conèixer personalment mitjançant la HOAC. Arribarem a intimar, tutejar-nos i tindre molta relació, inclòs les famílies; fins que se’n va anar a viure a Alacant on encara vaig anar-hi una volta a visitar-lo el 1991.

Joan fou un personatge històric singular, culte, hiperactiu, que em va obrir un clar i net aparador per on veia la seva època en directe.

A la seva memòria i la d’aquelles muntonades de dones i homes que passaren aquell trauma.

 

Abaixar el cap, callar i mostrar submissió. Per Bartolomé Sanz Albiñana

Document 29 de la Causa General – ram de l’Olleria

Escabussar-se en la Causa General de qualsevol poble és fonamental per a entendre la piconadora repressiva de la dictadura franquista que li seguiria. La repressió va sembrar de por i terror l’existència dels vençuts: consells de guerra, sentències, empresonaments, afusellaments, depuracions laborals, multes i sancions derivades dels expedients de responsabilitats polítiques, etc. Per a sobreviure calia abaixar el cap, callar i mostrar submissió.

Eixa “liberación por el Glorioso Ejército Nacional”, a què sovint s’al·ludeix en els informes i declaracions de testimonis de la Causa General, va acovardir els vençuts, el delicte dels quals no era, en molts casos, sinó haver-se mantingut-se fidels a la legalitat de la República. En aquest punt, el que es volia aclarir eren les circumstàncies i autors dels crims ocorreguts en la rereguarda durant el període revolucionari. Seguim doncs.

El 7 de gener de 1940 (document 9), el fiscal instructor preguntava si els assassinats comesos en el terme de l’Olleria “han sido o no objeto de denuncia y de procedimiento después de la liberación”. Un mes més tard, el batle comunica al fiscal que “en esta población no existe ninguna persona enterrada fuera del cementerio  y los que se hallan en éste descansan en fosa común”. Amb data 27 de març de l’any següent el senyor Castro, molt en la seua línia, recorda a la batlia que encara no ha contestat la providència de 7 de desembre.

En el document 14 (7 de març de 1941) trobem un escrit del batle de l’Ajuntament de Beneixida on, en resposta a un document que no s’hi inclou, informa el fiscal que arran la identificació de les suposades restes mortals “de un tal José Maria”  –imaginem que es tracta de José M. Llácer Ferrando, inclòs en l’estat número 1–, resulta que “se trata de un tal Juan Pla Martí, de 44 años, natural de Olleria”, també inclòs en l’estat número 1, “cuyo cadáver fue trasladado al cementerio de Olleria el 20 de julio de 1939”. Açò és un exemple de rectificació d’un error involuntari dels molts que hi degué haver, ja que es confiava en els testimonis dels veïns de les poblacions per a l’elaboració dels estats. En una providència posterior, el fiscal ordena unir la peça al ram de l’Olleria.

Mentrestant, el secretari de la fiscalia, el senyor Barrachina, s’avança i informa el fiscal que ha passat mig any de l’enviament de la providència a la batlia de l’Olleria i el batle continua sense contestar. Finalment, ho fa a finals d’agost amb la “relación de los familiares de los vecinos de esta población asesinados por la chusma roja y de los cadáveres de otros mártires encontrados en este término municipal”. El batle afegeix a la relació de cadàvers no identificats les dades que se n’han pogut recollir. Explica que no es poden adjuntar fotografies tot i els esforços fets per trobar-ne. 

El document 18, enviat pel batle al fiscal, inclou la relació de catorze cadàvers dels estats número 1 i 2 juntament amb els noms dels familiars d’aquests. No entenem per quin motiu es mesclen ara els cadàvers dels dos estats. Els familiars dels morts identificats són de València, l’Olleria, Benidoleig, Requena, Ontinyent i Xest. En el document 19 (de 25 d’agost de 1941) trobem la relació de tres cadàvers amb una lleugera rectificació de la descripció que es feia en l’estat número 2. 

Fase de les declaracions. En el document 20, Castro ordena al jutjat municipal que cride a declarar els familiars dels assassinats Antonio Vidal Micó, José Úbeda Blasco, Miguel Giner Castells i Juan Beneito Valls “para que todos ellos manifiesten cuanto sepan sobre dichos asesinados; al Superior de la Comunidad de Padres Capuchinos a fin de que manifieste cuanto sepa de la quema del convento sito en dicho pueblo”.

En el mateix document ordena al jutjat municipal de Benidoleig que hi declaren els familiars de l’assassinat Juan Balllester Ballester; i al de Requena que cite a declarar els familiars de José M. Llácer Ferrando.

També es remet un ofici a la batlia de l’Olleria perquè diga a quin partit judicial pertany l’Aljorf, d’on és veïna la dona de l’assassinat Joaquín Aparici Calatayud “ya que en el nomenclàtor español no existe el citado pueblo de Aljorf”.

En el document següent s’ordena que els familiars de Juan Pla Martí declaren sobre el seu assassinat. Arribat a eixe punt, el fiscal observa que els assassinats Joaquín Vilanova Camallonga, Vicente Casanova Gil, Daniel Campos Casanova, Enrique Martínez Soler i Ángel Sanchis Ferrero figuren en l’estat número 2, però també en el número 1 del ram separat d’Ontinyent. Per això ordena que s’hi incloga una nota, en roig, que puntualitza: “En el estado núm. 2 figuran los asesinados Joaquín Vilanova Camallonga, Vicente Casanova Gil, Daniel Campos Casanova, Enrique Martínez Soler y Ángel Sanchis Ferrero. Lo que se hace constar por orden de SSª [el jutge de la Causa General] con el fin de evitar duplicidad de actuaciones”. La signa Leopoldo Castro, a València a 9 de setembre de 1941.

Quan el batle de l’Olleria explica que l’Aljorf és annex a l’Ajuntament d’Albaida i que, per tant, pertany al partit judicial d’aquesta localitat, el fiscal ordena en una carta-ordre al jutjat municipal de l’Aljorf que cite a declarar els familiars de Joaquín Aparici Calatayud.

Com es pot observar, el fiscal procura avançar per tots els fronts, i el 10 de setembre de 1941 ordena al jutge municipal de Xest que prenga declaració a les veïnes Josefina i Patrocinio Llácer Roselló, domiciliades al carrer del Campillo, número 2, perquè expliquen què saben de l’assassinat del seu oncle José M. Llácer, amb indicació de dates, autors, circumstàncies concurrents en els fets, lloc on van soterrar el cadàver, si es va inscriure el decés en el registre civil, i si es va presentar denúncia i davant qui.

Josefina Llácer Roselló (de 21 anys, soltera) declara davant Tomás Verduch Lavacías, jutge municipal de Xest, que “su tío fue asesinado el 18 de agosto de 1938 en la carretera de Madrid, término de Chiva, kilómetro 328. Que ese día, encontrándose su tío en su casa, fueron dos individuos llamados José Marín Verduch, apodado Catalán, y José Verduch Cortés, apodado Eusebio, los cuales ya han sido ejecutados, lo detuvieron encarcelándolo en la de esta villa, donde permaneció hasta el día diediocho, en cuya madrugada se lo llevaron en un coche a fusilarlo”. La declarant explica que no sap la identitat dels qui el van dur a afusellar ni qui ho va fer, que el cadàver fou soterrat a Xiva, que el de 5 de juliol de 1939 les despulles foren traslladades al cementeri de Xest i que la defunció es va inscriure en el registre civil. El fet fou denunciat per la mare de la declarant davant del jutge militar d’eixa vila, Faustino de la Iglesia.

A continuació presta declaració Patrocinio Llácer Roselló, de 16 anys, soltera, natural de Xest i neboda també de José M. Llácer Roselló, la qual es remet a les declaracions de la germana Josefina. 

En el document 29 (del 22 de setembre de 1941) trobem una carta-ordre al jutjat municipal de Xest per tal que informe de residència actualitzada o parador de José Tarín Verduch, de malnom Catalán, i de José Verduch Cortés, àlies Eusebio. El batle d’eixa població contesta, sense més explicacions, que “fueron ejecutados”. La repressió de la postguerra havia començat.

Continuarà.

 

Els Agulló Soriano en la memòria. Escrit per Francesc Jover

Juan Agulló Soriano

Escrit per Francesc Jover
23 gener 2024

Altra de les famílies que he de destacar a Cocentaina durant la Segona República i que patiren després la repressió franquista, foren els quatre germans Agulló Soriano. La família portava el sobrenom de «Nois». A més, un d’ells està a les pàgines històriques de Barcelona com veurem tot seguit. El major dels quatre fou Juan, nascut el 1906. El seguia Antonio (1908-1936); després anava Manuel, nascut el 1912. El més jove era Francisco, que va nàixer el 1919. Fou l’únic que vaig conèixer personalment des que era molt xiquet, per haver sigut tots dos músics de la Unió Musical Contestana.

Tots quatre tenen una motxilla plena de càrrecs que justifiquen la seva activitat soci-política durant la República. Especialment els tres germans majors, Juan, Antonio i Manuel, dels que podia fer-se un llibre a cada un d’ells. És per això que he de resumir el màxim per deixar una xicoteta mostra de cada un d’ells. Tot i així, a la pàgina web del Fòrum la Memòria Històrica i Democràtica a Cocentaina, trobareu documents de tots i podeu descarregar-se’ls.

Juan va ostentar càrrecs de secretari i president de sindicats i partit socialista. Al final de la guerra fou empresonat i jutjat per un tribunal militar a Alcoi el 29-5-1939 en una causa col·lectiva de huit cocentainers, la núm. 828. Li posaren una condemna de 30 anys i un dia de reclusió major «y accesorias de interdicción civil». Estigué en diferents presons: Cocentaina, Alcoi i Alacant. El poc temps que va estar pres a Alacant, hem deia la seva germana Teresa, que anava a veure’l des de Cocentaina, amb companyia d’altres persones que també anaven a visitar els familiars empresonats, per dur-los alguna cosa de menjar. El trajecte el feien amb un camió sense baranes, per la qual cosa tots s’agafaven a la roda de recanvi que hi havia darrere de la cabina del conductor. L’estiu de 1940 el traslladaren al penal del Dueso (Santander), per tant ja no van poder anar a veure’l ni dur-li menjar. Per agost de 1942 li fou commutada la pena de 30 anys per 20 de reclusió menor. Entre la redempció de condemna per treball i d’indults, va estar un total de prop de 5 anys a la presó. A la partida de naixement hi ha un afegitó dient que va estar condemnat a 30 anys. En el buscador «combatientes.es» apareixen sis registres amb signatures on consta el seu curriculum vitae «delictiu»; inclòs la del tribunal per a la maçoneria i comunisme (TERMC).

El germà Antonio, (1908-1936) és un cas diferent. Represaliat al període conservador de la República a Cocentaina, no trobava feina i va haver de casar-se de presa per anar-se’n -novençans- a finals de 1935 a Barcelona. Allí es va incorporar a la mateixa activitat política i sindical. Però, la nit del 18 al 19 de Juliol de 1936, va morir a l’enfrontament que hi hagué a la plaça de la Universitat de Barcelona entre les forces polítiques republicanes i l'exercit feixista. Pareix ser que aquella lluita va fer que el feixisme no agafés el poder a la capital del Principat. Un fet pel qual els mitjans d’informació el tractaren com a heroi. El carrer on vivia a Barcelona li posaren el seu nom, com també ho feren a Cocentaina, canviant el nom de Sants de la Pedra, on vivia la seva família, pel d’Antonio Agulló. Vull destacar l'anècdota que em comptava la seva germana Teresa en l’entrevista que li vaig fer a sa casa. En finalitzar la guerra i arrancar les plaques que penjaven als carrers, la tia Júlia, sa mare, va anar a l’Ajuntament a demanar el taulell amb el nom del seu fill. Li’l van negar de males maneres. Fa pocs anys es van recuperar d’algunes d’aquelles plaques amb noms de carrer a un magatzem municipal.

 

Continuem amb Manuel que va nàixer el 1912. En mobilitzar la seva quinta el dugueren a Guadalajara en companyia dels altres dos germans. Per setembre de 1938 va estar nomenat sergent d’infanteria i per novembre del mateix any comissari, segons els registres de combatents al Diari Oficial del Ministeri de Defensa. A l’acabar la guerra, Manuel va tornar a casa i es va posar a treballar. Però al cap de poc de temps, van anar per ell a casa i se’l van endur a la presó de Cocentaina. La seva germana Teresa, que aleshores tenia quinze anys, va veure pel carrer com se l’enduia emmanillat la guàrdia civil. Va estar uns quants dies a la presó local, i el portaren a Alacant, on el jutjaren i el traslladaren a Caramanchel (Madrid). No sabem encara la pena que li va caure. Al tindre d’ofici obrer de vila, va treballar fent l’ampliació de la presó de Caramanchel; però a més, també va treballar a la casa del Marquès de Villaverde, on va haver de fer unes reformes en la residència de la filla de Franco. Una altra prova de la mà d’obra barata (o debades) que va utilitzar el règim.

Manuel a la presó

 

A l’eixir en llibertat condicional, va quedar desterrat a Madrid, fins a l’any 1948, que es va casar la seva germana Teresa i li va demanar que vinguera a la cerimònia. Manuel, no tenia massa ganes de tornar a Cocentaina, però finalment va vindre a la boda i es va quedar definitivament, però vivint a Alcoi.

Finalment Francisco, el més jove dels quatre nascut el 1919 que va ser mobilitzat abans que pertocava. Encara hagueren d’anar a la guerra els nascuts un anys desprès, el 1920 (els que deien la quinta del biberó). En tornar de la guerra el dugueren a l’Àfrica a un batalló disciplinari de treballadors. Desprès va fer la mili. No estava afiliat a cap de partit ni sindicat, però és possible haver-lo enviat a un camp de treball, a més d’haver-lo apallissat una volta, per ser d’una família molt polititzada d’esquerres.

Francisco Agulló 'el Noi'

 

Hui no queda massa memòria d’aquestes històries, però cal que deixem constància perquè queden honorats encara que siga a un modest lloc. El més important de totes aquestes històries, són les dones que apareixen sempre molt discretament dissimulades. En aquest cas, Paquita Moltó, muller d’Antonio, després que aquella nit no aparèixer el marit a casa, va corre les cases de socorro i hospitals buscant-lo. Finalment el va trobar a una «morgue» on el va poder identificar entre una garbera de cadàvers; primerament per les sabates, desprès reconeixent-lo. No se si som capaços de descriur el patiment de les dones; si que se que no tinc paraules per narrar el patiment callat que sempre han tingut. A més, la germana Teresa Agulló Soriano, una adolescent que va haver de viure moments difícils junt a la seva mare Júlia. Una mare que va ser injustificablement vexada al negar-li aquell excel·lent record que podia haver tingut del seu dissortat fill Antoni.

Els tres estats de la Causa General, ram de l’Olleria. Per Bartolomé Sanz Albiñana

En començar a escriure sobre la Causa General de València, ram d’Atzeneta d’Albaida, ja vaig explicar que tota aquesta important documentació, dipositada a l'Archivo Histórico Nacional i que recopila els fets que els vencedors consideraren delictes comesos en tot el territori de l’estat durant la “dominación roja”, ara és totalment accessible als investigadors i als interessats.

Al llarg dels articles que he redactat sobre què va passar en eixa xicoteta població de la Vall d’Albaida, seguint la narració de la Causa General, deia que eixa documentació és fonamental per a conéixer la violència política durant els primers mesos de la guerra i de la qual se servirà més tard el franquisme per a justificar la repressió amb els judicis sumaríssims.

No entre a valorar ara els documents ni les garanties judicials dels processos. Ací m’interessa d’esbrinar què va passar al meu poble a partir d’aquests papers oficials. I no ho faig, com encomiablement ho puguen fer unes altres persones, per a descobrir el destí final d’algun familiar. Entenc el dolor dels qui van perdre algú i sempre procure de ser empàtic amb eixes situacions. No amague que pels documents que porte consultats m’he trobat amb alguna sorpresa en llegir algun nom que em resulta familiar.

Recordem també que, dos anys després d’acabada la guerra, quan comença la recollida de dades per orde del fiscal instructor, les presons es troben plenes de gent dels vençuts acusats d’haver comés presumptament “actes delictius molt greus”.

El fiscal instructor, Leopoldo Castro Boy, arribat el moment, comença a investigar els fets al terme municipal de l’Olleria. Es tracta d’un professional molt meticulós que, insistentment, remetrà providències, cartes-ordres i recordatoris on calga per a fer encaixar les peces en els trencaclosques que intenta reconstruir. Així, acudirà a les autoritats dels ajuntaments (batles, secretaris i jutges de pau), familiars dels assassinats, testimonis, guàrdia civil, directors de les presons, rectors de les parròquies… i no pararà fins a obtenir la dada i la resposta que busca i necessita. 

Però no correguem tant, que el treball que descriuré i comentaré li va costar al fiscal sis anys, de 1940 a 1946, i consta de 193 documents.

Per a començar-lo, va demanar a les autoritats locals la remissió dels tres estats emplenats.

El 28 de novembre de 1940 el fiscal ordena una providència que literalment diu: “Líbrense oficios a todos los alcaldes y secretarios de los ayuntamientos de la provincia con remisión de los estados uno, dos y tres para que averigüen los delitos de gravedad cometidos en sus respectives términos municipales y remitan relación de ello a este juzgado”. L’Ajuntament de l’Olleria, el 25 de novembre, remet complimentats els tres estats sol·licitats i clou l’ofici amb un clar i contundent “Dios que ha salvado a España, guarde muchos años a V.S. en bien de la misma”.

En l’estat número 1 havia de constar la “Relación de personas residentes en este término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas”. En el número 2, la “Relación de cadáveres recogidos en este término municipal, de personas no reconocidas como residentes en él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja”. Per últim, en l’estat número 3 s’havia de fer la “Relación de tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de iglesia y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que fueron cometidos en este término municipal durante la dominación roja”.

En l’estat número 1  de l’Olleria apareixen nou persones:

1- Juan Garcia Hernández, de 56 anys, advocat, mort els 19 d’agost de 1936 al port de l’Olleria, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

2- Juan Pla Martí, de 43 anys, jornaler, organitzador de Falange Española abans del Movimiento, mort els 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, terme de Beneixida, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil. 

3- Juan Ballester Ballester, de 28 anys, estudiant, organitzador de Falange Española abans del Movimiento, mort els 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

4- José Úbeda Blasco, de 26 anys, jornaler, organitzador de Falange Española abans del Movimiento, mort els 19 d’agost de 1936 al port de Càrcer, terme de la Llosa de Ranes, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

5- José M. Llácer Ferrando, de 53 anys, prevere, rector de l’Olleria, mort el 18 de juliol de 1936 al terme municipal de Xiva, amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

6- Antonio Vidal Micó, de 39 anys, prevere, rector de Patraix, mort el 18 de juliol de 1936 al port de Càrcer, terme de la Llosa de Ranes amb ferides d’arma de foc. El decés consta inscrit en el registre civil.

7- Miguel Giner Castells, de 32 anys, llaurador, de Dreta Regional Valenciana, mort el gener de 1939. S’ignora el lloc de la mort, com va ser assassinat i si el decés vas ser inscrit en el registre civil.

8- Juan Beneito Valls. Les seus dades són les mateixes de l’anterior.

9- José Aparici Calatayud. A excepció que era jornaler, es tornen a repetir els detalls identificatius del número 7.

No hi ha sospitosos de ser els autors de cap dels nou crims. Sobre els tres últims es diu que “desaparecieron en los frentes y según noticias particulares fueron asesinados por los rojos al conocer sus ideales”. No sabem si van desertar, si se’n van passar al bàndol contrari, si els van descobrir, ni com van anar els fets finals. Sí que sabem que el gener de 1939 ja era evident qui eren els vencedors i qui els vençuts de la guerra fratricida, i això ens ajuda a entendre algunes coses. El fiscal ho esbrinarà durant els anys que dure la indagació.

En l’estat número 2 trobem huit persones. En coneixem el nom de cinc, quatre dels quals són d’Ontinyent i l’altre era rector de Benitatxell. Set els van trobar morts a la Pedrera (port de l’Olleria) i l’altre, no identificat, a l’Empedrat, un altre paratge de terme. Tots foren assassinats els últims mesos de 1936. La inscripció dels identificats consta en el registre civil. No se’n coneix la filiació política, ni si havien exercit algun càrrec públic.

Els identificats són:

1- Joaquín Vilanova Camallonga

2- Vicente Casanova Gil (rector de Benitatxell)

3- Daniel Campos Casanova

4- Enrique Martínez Soler

5- Ángel Sanchis Ferrero

Pel que fa als no identificats, hi ha una descripció bastant acurada de cadascun d’ells de l’estatura, aspecte físic i vestimenta. Em crida l’atenció que es diga que el decés consta inscrit en el registre civil si no se’n sap la identitat. 

Els estats número 1 i 2 duen el segell de l’Ajuntament de l’Olleria, i estan signats pel batle Boluda i el secretari José Albiñana el 22 de novembre de 1940.

Finalment, en l’estat número 3 trobem la data, la relació dels fets i el nom de les persones perjudicades, a saber:

1- 28 d’agost de 1936. Crema del convent dels Pares Caputxins de l’Olleria. Els perjudicats són la Comunitat dels Pares Caputxins.

2- Agost de 1936. Crema d’imatges i destrucció d’altars de la parròquia, de l’església de sant Doménec, del convent de les monges i de les ermites de l’Aurora i del Santíssim Crist de la Palma. Els perjudicats són la població i les religioses agustines.

 

En el pròxim escrit continuaré amb el document número 9 de data 7 de desembre de 1940, una providència del fiscal instructor al batle i secretari de l’ajuntament on sol·licita, “previas las averiguaciones necesarias”, els noms i cognoms i domicili de les persones que, per parentesc o coneixement dels fets, pogueren aportar informació sobre els assassinats relacionats en l’estat número 1.

“Memorias de Adzaneta”. Escrit per BARTOLOMÉ SANZ ALBIÑANA

Atzeneta d’Albaida, 1 d’abril de 1939

Primera pàgina de “Memorias de Adzaneta”

Sempre he somniat trobar a casa un diari amb una descripció realista de la vida tal com era quan acabà la guerra d’Espanya, o que algú en descobrira un i me’l deixara. Com que res d’això no ha passat fins ara, m’he hagut de conformar amb novel·les com ara Nada, La familia de Pascual Duarte o La colmena per a fer-me’n una idea, més enllà dels escassos detalls arribats oralment d’uns protagonistes a qui la por feia preferir el silenci.

Parle d’un diari d’una època marcada per la por, la misèria, la fam, l’angoixa, la pobresa, la penúria, l’estraperlo, l’emigració, la precarietat, la sordidesa… Uns anys en què el racionament, el pa negre i el bescanvi eren la realitat diària. En un moment en què sobreviure a l’estretor i les condicions adverses era una mena de disciplina artística indefugible, i les inquietuds polítiques un record, la gent tenia necessitats més peremptòries a satisfer que no escriure el dia a dia en diaris personals.

Però sí que ha arribat a les meues mans un manuscrit que vull comentar a poc a poc. És un document naturalment gens imparcial, amb una visió esbiaixada: no parla de la fam i la misèria, de les coques de dacsa, les garrofes, farinetes i moniatos amb què la gent s’alimentava. Uns papers que no parlen del mercat negre ni de les estratègies de supervivència. Però com que no en tinc cap de les característiques que busque, el faré servir per al meu propòsit: mirar de retratar la vida d’un poble.

Després de la persecució religiosa durant la guerra, l’Església catòlica va tancar els ulls a la realitat que vivia el país i es va posar en mans dels seus aliats i salvadors, els vencedors. Eixa va ser la tònica per tot arreu.

El document de què parle es titula Memorias de Adzaneta i es troba dipositat a l’arxiu diocesà de l’Arquebisbat de València. Les pàgines no van numerades. La redacció, al principi, no és gaire acurada. Els autors són els diferents sacerdots destinats a Atzeneta a partir del final de la guerra. La cal·ligrafia fa pensar que hi ha escrivents encarregats d’escriure’l, tot i que a vegades hi aparega una lletra diferent.

El relat està escrit en un llibre d’actes, amb notes marginals afegides posteriorment que ajuden a localitzar els temes que ens interessen, o més aviat els temes que interessaven als redactors. Eixes notes marginals estan escrites amb la mateixa lletra del relat, que comença el 22 d’octubre de 1939 (data de la presa de possessió del nou rector, Isidro Roig Doria) i continua fins al 9 d’agost de 1942 (quan pren possessió Bonifacio Ferri Lluch); però que tornem a trobar a partir del 10 d’agost de 1952 (presa de possessió de José M. Sempere Asensio) fins a 1956.

Com no podia ser d’altra manera, el manuscrit narra esdeveniments relacionats amb la parròquia d’Atzeneta, “una població eminentment conservadora” (Antonio Calzado, Entre la nit i el marasme, 2005), i palesa quines són les preocupacions dels diferents rectors fins al 1993. Parèntesi: el mateix historiador també retrata uns altres pobles de la comarca. Així, per exemple, Aielo de Malferit, Benissuera i Quatretonda són pobles d’esquerres, mentre Agullent i Bocairent són catòlics i de dretes.

Continuem. El primer rector després de la guerra va ser Camilo Porta, que es va fer càrrec de la parròquia fins a finals de l’octubre de 1939.

A Bonifacio Ferri Lluch el succeeix Ismael Roses Ibáñez, del 1947 fins al 1952. De 1952 fins al 1956 el titular és José M. Sempere Asencio, i del 1956 al 1960 el rector és Juan Fernández Mora.

Enmig de la descripció dels esdeveniments i anècdotes, els fulls tenen en alguns casos documents enganxats: fotografies, retalls de premsa, programes d’actes, estampetes, informes, “saludas” o participacions de loteria.  Aquesta forma sui generis de relat, que s’aparta de la forma tradicional, és pràcticament general a partir del 1956.

Enrique Carbonell Peiró estarà al capdavant de la parròquia de 1960 fins a 1973: ni més ni menys que tretze anys. La seua lletra o la de l’escrivent encarregat torna a ser molt clara. De 1973 a 1976 trobem Francisco Cervera qui, per cert, no escriu una sola lletra durant la seua estada. En el 1976 és nomenat Rafael Valls Pérez fins a 1982. Aquest capellà és rellevat per Antonio Mullor Revert que hi està fins el 1987.

El relat parroquial d’Atzeneta acaba amb César Buendía Romero (1987-1993). En el seu període hi ha molts fulls mecanografiats solts sobre la marxa de la parròquia que van acumulant-se un rere l’altre, però el fil inicial encetat el 1939 s’ha perdut i a penes hi ha anècdotes rellevants. Nota: alguns rectors no tenen cap problema a deixar constància de les seues diferències i polèmiques amb els batles amb què havien de batallar, i això afig interés al relat perquè posa de manifest que la convivència entre Església i governs locals no sempre va ser pacífica i amistosa.

Al final s’insereix un quadern amb el títol Corona que recull donatius dels feligresos, però no hi consta la data en què es fan. Les últimes notícies incloses són unes factures de 1966 i 1967 i, amb elles, sobtadament, acaben aquestes memòries locals.

En resum: eixe diari parroquial, interessant al principi, al final ha perdut l’interés i encant. Es nota que, a poc a poc, les aigües tornen a la llera. I a mesura que avancen els anys es respira falta d’interés per deixar constància del dia a dia, o anualment. No es parla enlloc del patiment de la gent en la postguerra.

No em resistisc a transcriure el principi d’eixes memòries escrites amb les ulleres eclesiàstiques del moment, comprades a l’òptica dels vencedors. És curiós, perquè en eixa visió no es perceben llargues jornades de treball del poble en condicions deplorables per a rebre salaris mísers, mentre el poll s’escampava per l’escassetat de sabó racionat. No es parla de tifus, ni tuberculosi, ni de ràbia, ni de pigota, ni de desnutrició, ni de l’elevada mortalitat infantil.

Anem allà.

Encapçalament: “Año de la Victoria, 1939”. Hi ha una nota marginal que diu: “Reconciliación de la ermita”.

El día uno de abril de 1939 debido a los trabajos del generalísimo Franco aparició la libertatd de la Iglesia perseguida y eclipsada por las hordas rojas. El día  dos del que corre después de haber [sido] limpiada y aseada por los feligres[es] la Ermita del Calvario, [después de haber hecho] desaparecer todo lo que había en dicho santuario y [haberlo dejado] todo destrozado, pudiendo salvar (exponiéndose a que los asesinaran) la imagen del Santo Cristo se procedió a la reconciliación del Santuario (ermita), celebrándose el santo sacrificio de la misa, lo mismo que algunos bautizos en dicho local […]”.

Desde el dia dos de abril hasta el veintitrés del mismo se celebraron los comulgares de impedidos que fueron siete, la fiesta de san Vicente Ferrer, predicando el señor cura encargado don Camilo Porta Tormo, presbítero, devolviendo la imagen en procesión, recorriendo las calles de costumbre, a la que casa [en] que salvaron dicha imagen [en la calle san Roque] hasta que la parroquia reuniese condiciones para ponerla en su sitio. Aprovecharon estos días para asear la parroquia e hicieron un altar provisional con el sagrario y una imagen del Cristo perteneciente a la parroquia.

Continuarà.

 

Els Albero Garcia en la Memòria. Escrit per Francesc Jover

Restituto Albero

Escrit per Francesc Jover
12 gener 2024

 

La història general del món no seria res sense mini-histories concretes, no solament de cada un dels racons del planeta, si no de cada un dels pobles del món. Però a més, dins dels pobles, encara en tenim de més concretes si ens posem a escorcollar diferents persones i famílies. Famílies que han format part anònima de la història general, tot i que mai figuraran a les grans enciclopèdies.

Els germans Albero Garcia formaren part d’una singular família a Cocentaina. Eren cinc germans i dues germanes i els coneixien amb el sobrenom d’espardenyers perquè tenia la família un obrador de fer espardenyes, si no recorde mal a la plaça del Mercat.

Tots els germans estaven al voltant de l’anarquisme sindical, però quatre d’ells van haver de patir diferents represalies pel franquisme «por auxilio a la rebelión». Especialment els dos majors Restituto (1906-1997), i Juan (1908-1973) foren jutjats per un tribunal militar d’Alacant i els van assignar 12 anys i un dia de presó a cadascú. El Joan va estar per diferents presons durant 1.380 dies, abans de donar-li la llibertat condicional. Però, fou desterrat a més de 200 quilòmetres del seu poble, a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat). També sabem de Juan que va fer uns cursos a l’Escola Popular de Guerra i fou nombrat tinent el 25/08/37 segons el Diari Oficial del Ministeri de la Guerra núm. 204 pag. 457.

Restituto va estar empresonat durant 1.500 dies, obtenint la llibertat condicional a menys de 200 quilòmetres, i va elegir Burjassot (Horta Nord) on vivia una germana, per la qual cosa va quedar més prop de casa. En aquest cas vaig tindre ocasió de visitar-lo en sa casa de Burjassot a primeries dels anys 90, prou abans d’haver-me jubilat.

En els cassos de desterrament, prenien molt protagonisme les autoritats locals, tot i que en aquest cas no tinc cap prova que ho confirme. Però, si he pogut comprovar-ho amb moltíssims altres casos. Quan el director de la presó rebia la condicional del presoner, consultava les autoritats del poble dient-los més o menys: que fem en aquest individu? Moltes voltes la resposta depenia de les amistats (o desamistats) que tenia, dels avals que es feien càrrec de la seva conducta, o de les simpaties personals. Puc demostrar documentalment un cas de Cocentaina que el director de la presó d’Elx demana informes d’una persona i les autoritats locals no contestaren. En un telegrama següent torna a dir-los el director (més o menys): «si en quinze dies no contesteu el soltaré». Pels diferents documents d’aquest tema que he vist he pogut observar que hi havien tres possibles respostes del feixisme local: 1, que podia tornar al poble; 2, ser desterrat a menys de 200 quilòmetres; i 3, desterrat a més de 200 quilòmetres. Aleshores cadascú ja es buscava la vida, tot i que -on estaven- s’havien de presentar periòdicament a un control militar. Dos condeixebles meus, molt estimats del Grup Escolar, Manolo Briva i Eloy Montava, hagueren d’anar-se’n a viure a València en ser desterrat el pare. Calcule que seria l’any 1942. Una època que les presons estaven superpoblades i no tenien més remei que donar condicionals. Els altres dos germans Albero més joves; l’Ismael (1914-1990) durant la guerra va quedar presoner de l’exercit nacional, on el desposseïren de les poques pertinences que tenia, i el tancaren desprès a Burgos a un camp de Concentració.

Juan Albero de Tinent

                                                                          

El que fa quatre Enrique (1920-2020) fou de la quinta del biberó, pràcticament adolescents. En assabentar-se que anaven a mobilitzar-lo el seu germà Juan, que era tinent de l’exercit republicà, el va reclamar oficialment a l’Ajuntament de Cocentaina per tindre’l al seu costat al front d’Extremadura on estava.

Nomenament de Tinent

El cas d’Enrique és particular per a mi perquè els anys 50 el veia passar tots els dies des de la foneria on treballava a la Carretera Nova (hui Avinguda del País Valencià). Faltaven poc minuts per a les 9 del mati i caminava de pressa esmorzant cap a la fabrica de sabates on treballava. Ja venia de fer hores extres d’un altre lloc i anava repartint alegria i conversa amb tots els que es creuava. Com tots els que nasqueren a l’any 20, després d’haver estat a la guerra durant molt poc de temps, tingué que sotmetre's a un batalló de treballadors per desafecte i desprès fer la mili. Va formar part d’eixa generació que no van tindre pràcticament joventut. En qualsevol cas, una joventut molt molt estranya per als xics i xiques de hui. Treballant en diferents ocupacions, perquè a les vesprades-nits també feia de barber al carrer de la Creu, la barberia on anava jo.

Enrique a Toledo

Però, si em sobren coses que destacar d’aquesta família, tenim a la mare, la tia Teresa, que fou tot un símbol de dona anònima d’aquella època. Ben prompte va quedar viuda amb 5 fills i 2 filles que va haver de fer front a tota aquella situació tota sola, sense marit. Una on es vivia una situació especialment complicada i dramàtica en molts moments. Teresa Garcia forma part d’eixa generació de dones anònimes que mai apareixeran als mitjans d’informació ni als llibres d’història, però tingueren un gran protagonisme discret, callat que ningú mai ha admirat. Era d’aquells mares que eren conscients que a la presó o a camps de concentració no es donaven prou de menjar i passaven fam. D’aquelles dones que havien d’anar almenys una volta al més a dur-los alguna cosa. Això si estaven presoners a Alacant. Si estaven més lluny, el patiment era doble. A més, el fill que fa cinc Antonio, nascut el 1917, va haver d’emigrar al Brasil i això é el mateix de dolorós per una mare. Aquelles dones que foren suficientment fortes per sobreviure de la manera que fora. L’amargor que pot sentir una mare en aquestes circumstàncies és prou fàcil d’entendre per poca sensibilitat que hi haja.

Teresa García amb el seu fill Joan

Mai no depositarem tantes flors a la seva memòria com mereixen aquestes mares. El seu patiment hi havia de ser compensat d’alguna manera que fos vistós i impactant. Almenys, que fera entendre a la societat de hui que fou un sofriment honorable i dignificador, com tots els que fan les mares, provocat per la intolerància. Potser les millors flors que podem oferir, siga el rebuig total als dogmatismes destrellatats d’aquella època (i d’aquesta) que encara no han estat generalment reconeguts perquè continuen fent-se.