Tàrbena, un poble de santuaris, Francesc Jover

 Autor Francesc Jover a Nihil Obstat. Enviat el dia 8 de gener de 2019

Després de quasi quaranta anys que no havia estat a Tàrbena (Marina Alta), he tornat ara i l’he trobada relativament canviada. El que no ha canviat gens ni mica son les vistes paisatgístiques que hi han des de diferents miradors o punts concrets del seu terme municipal i urbà: la serra de Bèrnia i el Puigmajor, serralades que va musicar Paco Muñoz, com tantes altres muntanyes del País Valencià. Són sorprenents paisatges i vistes panoràmiques on no he trobat cap de canvi; estan al mateix lloc i amb la majestuositat de sempre, mirant la mediterrània a llevant i terra endins a ponent. Tampoc ha canviat de lloc l’illot de Benidorm que es divisa clarament, tot i que ben prop m’ha paregut veure algun gratacel nou. La vista de Callosa d’en Sarrià tampoc s’ha mogut, el mateix que el Coll de Rates que unix la Marina amb la Safor.

A Tàrbena, potser haja perdurat més que en altres llocs, el pas de persones que vingueren de Mallorca per repoblar el 1609 el buit que havien deixat l’expulsió dels moriscos. El parlar salat d’aquells nous valencians van deixar constància viva que podem comprovar encara en alguns topònims de llocs rurals i accidents geogràfics. Són detalls antropològics que la cultura popular ha sigut capaç de conservar malgrat els quatre segles que han passat.

A més d’aquestes particularitats de Tàrbena, perquè dic que és poble de santuaris? Perquè, a més de santuaris ibèrics i pre-ibèrics que es ben possible que hi hagen per aquestes mítiques serralades, en tenim dos moderns del segle XX. El primer és un bar especial que diuen Can Pinet tot i que l’actual, regentat per la segona generació, continua dient-se com abans «Santuari del País Valencià», per suposat hem d’entendre-ho en sentit metafòric. El seu fundador, Jeroni Moncho Pasqual, un comunista convençut de la vella guarda va convertir el seu establiment amb un emblemàtic lloc de pelegrinatge. Era visitat freqüentment per destacats personatges de l’esquerra i del valencianisme. L’establiment es va convertir en un autentic museu per les imatges que hi havien penjades a les parets. Eren personatges que havien passat per allí i altres que s’havien adherit al lloc des de lluny. Willy Brand, el Che Guevara, Rafael Alberti, la Pasionaria, Fidel Castro, etc. A més, personatges de la cultura valenciana com Vicent Andrés Estelles, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Enric Valor, etc, etc.  Quan l’any 1993 vaig visitar «La Bodeguita de Enmedio» en La Havana, em va parèixer trobar-me a Casa Pinet. Avui no és el que era, tot i que encara queden restes del fundador, camarada Pinet. Aquell que servia paelles o arrossos valencians i havia que menjar-se’ls acompanyats pel so de la Internacional o la Moixeranga.

L’altre santuari de Tàrbena encara està en construcció i és un projecte del prevere Pere Riutort (1935) que va iniciar a la darrera dècada del segle XX. El pare Pere, com se’l coneix per tot arreu del País Valencià, és un mallorquí de Petra que està convençut que els valencians necessiten un lloc espiritual on aplegar-se al caliu de la Mare de Déu, la de Tàrbena, com fan els catalans amb la Moreneta a Montserrat o els mallorquins amb la Mare de Déu de Lluc. És un projecte ambiciós, atrevit, capdavanter, perquè independentment de l’aspecte religiós de l’ermitori, hi ha projectat un aspecte social d'estances individuals i comunitàries per a parelles de la tercera edat que els agrade la natura i el privilegiat lloc. També hi ha previst fer parcs i guarderies pels fills i filles, nets i netes dels residents que vulguen passar allí les vacances o simplement anar de visita. A més a més, en vista d’una societat cada volta més longeva, hi ha previst estances per persones amb forta dependència o fase terminal.

Es tracta d’un macro-projecte, potser una mica utòpic per a la capacitat financera que te el pare Pere, tot i que ha adquirit la major part de terrenys.

Tots dos santuaris de Tàrbena tenen aspectes en comú a més de certes similituds sentimentals. Trobe en tots dos un gran bagatge de força emotiva, patriòtica i identitària. Sense comptar amb les opcions personals dels dos casos que potser no siga totalment compartit per la resta de societat, però que caldrà respectar.   

Francesc Jover

  

El culte al foc als països mediterranis (FRANCESC jOVER)

Estem ficats a l’estiu quan la natura arriba a la seva plenitud de vida. Fa unes setmanes vam celebrar la cresta del renaixement primaveral amb el solstici d’estiu. Era l’hora de cremar les restes que quedaven de la vida vella, d’allò que no ens aprofita i calia destruir. El mateix que es fa cremant el restoll per preparar el bressol a noves vides.

Els països mediterranis simbolitzen el foc de diferents maneres. No és ara el moment de fer un repàs del que representa el foc als valencians, perquè m’he proposat fer un comentari d’un determinat indret: els Pirineus Catalans i concretament la Vall d’Aran, particularment Les, lloc on no fa algun temps vaig passar uns dies d’esbarjo.

Com introducció, deixeu-me dir que la meva estada a la Vall d’Aran hem va deixar corprès per moltes coses; no sols per les seves muntanyes que fan un paisatge colpidor, sinó també per la neu, per l’aigua, per les esglésies romàniques, per la gent, etc. Xerrar amb treballadors d’hostaleria, de  botigues i gent del carrer en general, em va fer sentir com a casa meva. Els aranesos parlen un català dolç agradable i regularment fàcil d’entendre, tot i que davant dels forasters s’esforcen en parlar el català estandarditzat.

Ermita de Sant Blai

La Vall d’Aran és un lloc orogràficament tancat, potser per això té una rica història que fa dels aranesos un poble singular. Això és el que em va captivar. Un poble amb la seva llengua pròpia i viva, l’aranès, que ha sigut darrerament normativitzat a les escoles. Això fa dels aranesos un poble culte i amb plena concordança en si mateix. Potser siga un dels pocs pobles que té reconegudes oficialment tres llengües: l’aranès, el català i el castellà, que conviuen totes tres amb relativa harmonia. Sens dubte, és un fet de respecte i permissibilitat que havien d’emular altres països, sobretot la veïna França, que no dona cap suport ni reconeix cap de les seves particulars cultures i llengües autòctones.

Però, açò no és tot, els aranesos a més, per la comunicació i relació social que històricament han tingut amb França, coneixen també la llengua francesa, cosa que fa d’aquell poble, a més de culte i fidel a les seves arrels, un país que no sols es mira el melic, si no que està obert a totes les cultures.

Tanmateix, aquesta cultura pròpia de la Vall d’Aran podria estar amenaçada des que el 1948 feren el túnel de Vielha. Durant els darrers 30 o 40 anys, l’activitat turística, i el seu esperit globalitzador que l’acompanya, pot agreujar el problema. Aquesta situació, i l’ampliació del mencionat túnel per donar més fluïdesa turística, fa que hi hagen sectors socials aranesos sensibilitzats i preocupats per mantenir l’equilibri entre el negoci turístic del que viu molta gent i les pròpies senyes d’identitat.

Per tal de preservar la llengua, s’ha aconseguit que l’aranès siga la llengua d’aprenentatge de les escoles infantils, tot i que també, segons llocs, s’introdueix el català i castellà a nivell oral. De tal manera, que els infants de 3 a 7 anys tenen garantit l’aprenentatge de la llengua autòctona. Una llengua que sembla ser una variant del gascó, un dels tres conjunts dialectals de la llengua d’Oc, famosa per ser durant l’alta edat mitjana la llengua dels trobadors i, potser també, la mare del català. Per descomptat no són tot flors i violes. Malgrat tot, els aranesos més sensibilitzats, emulant els versos de Lluís Llac, diuen que “hem d’anar més lluny“, i ho deixem ací.

Feta aquesta introducció, i coincidint amb la proximitat d’haver celebrat el solstici d’estiu, vull comentar tot seguit la festa del foc que fan a Les, un poble de la Vall d’Aran a 8 quilòmetres de la frontera de França. Les és un poble meravellós a totes les èpoques de l’any que està situat a una altitud de 630 metres amb una població de vuit-cents habitants. El creua el riu Garona, que condueix les aigües procedents de la vessant nord pirinenca cap a l’atlàntic.

La festa major de Les, diuen l’Haro, i està voltada de tradicions ben arrelades a un passat ancestral on es confonen natura i cultura, fe pagana i fe cristiana. Una festa popular, centrada amb el solstici d’estiu, que barreja diferents elements. Una festa plena de simbologies que té com a centre l’Haro (el Far), simbolitzat per un tronc d’avet pelat d’uns dotze metres. La festa de l’Haro presenta una característica que li ve donada pel seu caràcter muntanyenc. El fet de tindre un sol tronc com element que es crema, diferencia aquesta tradició de les fogueres, correfocs, balls del diable, etc., i els agermana amb els veïns pallaresos i, especialment, els veïns gascons.

Però, en què consisteix la festa Major de Les? No es tracta d’una festa puntual; més bé es desenvolupa en tres moments cabdals de l’any: 1) era shasclada (l’esclada), 2) era crema (la cremada) i 3) era quihla (la plantada); dels quals faré un seguiment cronològic.

1) Durant el segon dissabte de maig, una colla d’homes va a la muntanya a fer la tria d’un avet de deu o dotze metres de llargària. S’abaixa a l’entrada del poble i es fa un recorregut fins a la plaça de l’Haro portant-lo en un espècie de baiard de forma horitzontal. Durant el trajecte, que sol durar unes dues hores, es fan diferents aturades per reprendre forces, on el vi, la coca i les danses araneses ajuden a suportar el pes del tronc. En arribar a la plaça comença la shaclada, és a dir, esberlar el tronc de dalt a baix fent cercles amb cunys de faig per tal obrir badalls. (Cal dir que l’arbre pelat de l’anterior any està plantat al mig de la plaça). Per tal que no s’estelle del tot, es deixa lliure de cunys una tercera part del tronc, però queden suficients badalls per a assecar-se. Acabada l’operació d’asclada, el tronc nou queda estès a la plaça fins que arriba el dia de substituir el vell.

Plaça de 'Haro

2) La nit de Sant Joan es crema l’Haro vell en presència del tronc nou que jau a terra. Comença l’acte a les 10 de la nit, on el grup local de dansaires, i tot el poble, s’aplega a la plaça de l’Ajuntament. Des d’allí, en cercavila, van a l’Església, agafen Sant Joan amb un baiard i en processó es dirigeixen a la plaça de l’Haro. Arriba la processó amb torxes a la plaça on el capellà fa un petit sermó, per descomptat en aranès, i beneeix el tronc que hi ha plantat al mig de la plaça. El mateix capellà s’acosta al tronc plantat i amb la flama d’un ciri bota foc a l’Haro que ha estat prèviament ruixat amb benzina. Aleshores comença a sonar música d’acordions acompanyats de cançons tradicionals araneses. Quan l’arbre ha agafat bé el foc, una bona colla de joves encenen les “halhes“, unes boles fetes d’escorça de cirerer enfilades a l’extrem d’un filferro agafat d’un mànec de fusta. Els que les porten, van voltant-les pels seus caps tot jugant a fer petites lluites entre ells al voltant de l’Haro en flames. En acabar el foc de les boles, i mentrestant el tronc s’acaba de cremar, s’inicien les danses folklòriques araneses i finalment tothom s’afig al ball. Pels voltants de la plaça hi ha diferents paradetes amb focs on ha estat preparant-se, amb grans marmites, vi cuit amb fruites i sucre. Aquest xarop va repartint-se a tots els assistents junt amb la coca de Sant Joan.´´

L'Haro

3) I per últim, s’acaba la trilogia en la plantada de l’Haro nou el dia 29 de juny, festivitat de Sant Pere. S’inicia la festa en un cercavila recollint les parelles de novensans i, tots plegats, es dirigeixen a la plaça. Aleshores, s’inicia la plantada del nou Haro al forat que a propòsit hi ha al mig de la plaça. La plantada es fa manualment amb una bona colla d’homes que aixequen l’arbre ajudats amb cordes i carrutxes lligades al tronc, a més d’escales, barres de ferro o fusta, etc. Una volta plantat i assegurat amb falques de fusta que l’anivellen, s’enfilen dos o tres joves cap amunt del tronc per deslligar les cordes i col·locar-hi una corona i creu de flors oferides pels últims casats de l’any. El tronc restarà a la plaça durant tot l’any fins la nit de Sant Joan que el cremaran i començarà un nou cicle.

Les, un poble de la Vall d’Aran que sens dubte triaria si en vera obligat a exiliar-me.

Francesc Jover

Sant Jordi 2015. Excursió a Calp. Carta de Jose Luis Porcar a Joan Llopis

València a 24 d’abril de 2015

Estimat Joan.

Gràcies per les innombrables sensacions, la vista amb el penyal d’Ifach, la mar, la muntanya, les salines, les plantes, els arbres, les gavines, els pardalets, les aus aquàtiques, les construccions d'estil dinamitable-dinamitable-dinamitable (tres vegades, ho he de dir), el cel blau amb la boira de primavera, les persones amb el somriure de l'acolliment i el contacte d'estima espontània...

Salines (Foto antiga facilitada per Joan Llopis)

El tacte amb les salutacions en que les galtes s'ajunten als llavis i tasten la frescor i la calor dels afectes d'ànima i cos; recorde, i el puc recuperar a voluntat el bes (en van ser dos), a/de ta mare, Trinitat, que ens va preparar aigua-llima a sa casa...

Els olors, a pi, a dent de lleó, a llentiscle, a herba corrent, a la humitat marina, a la pols del camí, a romaní, a espígol, a l'arròs de les paelles, a totes les verdures revolicades de l'amanida, de les gambetes i marisc, de la cervesa i el vi, del cafenet i el té...

Tunel del penyal (Foto antiga facilitada per Joan Llopis)

Els sabors... mare els sabors discriminats per intensitat i per fantasia que remogueren l'ànima amb els plaers inefables d'un bon menjar compartit.

I la música de les rialles, de l'esglai i la caiguda arrossegada de Salvador, que va estar salvat (la ironia dels fets i les paraules: 'el salvador salvat') per unes mans decidides de dona valenta amb una esquena capella Sixtina d'una nova creació i l'alenament de la vida (la xicona era una 'guiri' i va entrar en el rogle de la humanitat directa i escaient: la de Salvador i la nostra tota). I totes les converses, i l'enrenou de la vila-ciutat de Calp que caminarem en carrers i la visita a la plaça del Mestre Llopis, ton pare.

Detall de la plaça del mestre Francesc Llopis

Xè. L'àrea de descans Sant Antoni no té restaurant, però sí molta verdor i els 'servicis' que calen per a buidar les destil.lacions del cos, manera fina de dir alló que tothom tenim com a necessitats perentòries.

La visita a l'esglèsia del teu poble, em va situar davant de la insignificància de la estructura i (des) ordenació d'allò que anomenem comunitat cristiana. A la vegada manifeste que es tracta del meu sentir i també vull dir-te que l'espai respectat de l'antiga capella, com espai em va agradar. I passem fulla.

La visita a ta casa, va estar pujar a un vaixell i "fer camins dubtosos per la mar", i el passeig per la piscifactoria romana i les runes arqueològiques la senyal que em fa furgar dintre meu per a no oblidar la temporalitat immensa del present que visc en aquest dia de Sant Jordi de 2015.

Gràcies, a tu i a tots (i en tots estan totes, clar). Una diada intensa, de goig, d'anècdotes, d'obrir sentits i fruir la gana. Perquè del fet tràgic (hi ha la presència de la mort) de la invasió especulativa de la construcció de finques i casetes, vora mar i a les muntanyes, no cal parlar ara.

Em quede, doncs, en el sentiment planer i obert de la gratitud.

Una abraçada. Porcar.

Banys de la Reina Mora (en realitat, són un conjunt de piscinae que constituïen una piscifactoria romana)

PD: Tinc a mà el document de “Sol.licitud visita concertada” en el que consta el “Nom de la entitat”: GRUPO OCTUBRE. I també l’ “Activitat principal de la entitat”: JUBILATS. La sol.licitud és al parc natural del penyal d’Ifach.  I el Nom de la persona responsable: Joan Llopis.

I en segon terme arriben les característiques de la visita: Dia (23 d’abril), hora (11h.), punt d’encontre (Centre d’Informació), nombre de participants (15), rang d’edat (70), activitat sol.licitada (visita al penyal).

Ens va atendre amb ganes Ana Mª Vives qui signa el document i ens presentà l’audiovisual sobre el parc natural, realitat i història. L’hora ens hi vam retardar prou i el rang d’edat és una categoría realment d’aquelles que a la meua joventut de novici en diem edificants. A la fi la he aconseguida, la hem, perquè a tots ens qualifica. I què cal afegir sobre el nom de l’entitat? o sobre l’activitat principal de l’entitat? O no cal afegir res? Ho hem de considerar.

Acaba aquest document amb un cabàs (‘yprometofirmementeenuncabàspecar’) de normes sobre el comportament i responsabilitat del grup i la possible anul.lació de la visita amb condicions meteorològiques adverses.