DOS LIBROS de D. AGUSTÍN ANDREU (Referencia del coordinador E.H.M.)

1.   De cómo y por qué llegaron los libros hasta nosotros.

Enrique, tengo un libro para ti  y hace días que espero que alguien te lo lleve o me lo recoja. Paciencia. Un abrazo Agustín Andreu

¡Hola, D. Agustín! Gracias por el recuerdo, 

Haré lo posible por recogerlo cuanto antes. 

Tardé quince días en cumplir tan buenos propósitos (obviaré excusas). D. Agustín me entregó no uno sino dos libro:

-    Para vuestra biblioteca, porque ¿tenéis una biblioteca, no?

-    Más o menos…

La respuesta es ambigua ¡cierto!, pero ajustada a la realidad.

La biblioteca es más o menos: un intercambio de libros y un pequeño depósito de los que nos han donado. (Casi todo en nuestro grupo es más o menos: formalismos, los justos; estructuras (?) las imprescindibles, incluso puedes ser socio de la Associaciò AU! ¡sin asociarte!)

Lo que importa es que se lee y que los libros circulan. En el pasado  almuerzo “reglamentario” (¿¡!?) ya hubo una petición de un volumen de estas Sideraciones de D. Agustín Andreu.

2.  Una primera idea de los libros

Quien mejor conoce un libro es, sin duda, su autor. Confiado en la grandísima probabilidad de que sea quien las haya escrito, reproduciré contraportadas y solapa.

Sideraciones samaritanas 

del maestro Miquel Espinós

"Las páginas de este libro pretenden, sencilla y formalmente, muchas de ellas, hacer posible, y aun facilitar, una "adhesión intelectual honrada a la fe cristiana" (K. Rahner) bien que a la manera que da de sí la experiencia de la vida de uno mismo. A los siglos de aparente predominio de las ciencias más o menos exactas y de los laicismos más o menos supersticiosos o de aspecto ascéticLo, suceden las cuestiones eternas del hombre: Buda, Confucio, Heráclito, Aristóteles, Agustín de Hipona, Averroes y Maimónides, Suárez, Espinosa, Gandhi, Mandela... "Esparzo luces" decía Leibniz de sus esfuerzos, y desde el planteamiento y la paciencia con que este esperó la vuelta de la civilización occidental a la metafísica, busca el autor echar una mano samaritana al hombre capaz de confesarse un algo confuso de una modernidad tan inhumana a veces como obcecada."  (Contraportada)

"El retrato de Benito Espinosa de la portada es obra de Joaquín Sorolla, encargado a éste  por el valenciano nacido en Roma Dr. Luis Simarro (1851–1921), de la Institución Libre de Enseñanza, tan afecta al hispano-judío neerlandés. Como modelo contó Sorolla con una foto del único retrato de Espinosa que poseemos, sito en la Casa- Museo de Lessing (quien decía: “no hay más filosofía que la de Espinosa”) de la Biblioteca ducal de Wolfenbüttel, retrato encargado y pagado por el bibliotecario Leibniz. Un conjunto de afinidades nada azarosas le concede indiscutible derecho a figurar en la portada de estas Sideraciones Samaritanas." (Solapa)

Sideraciones acabó siendo un género de experiencias intuitivas, variadamente expresadas, desde la sentencia o proverbio hasta el desarrollo en lección. Pero siempre bajo el deslumbre del encuentro súbito con una idea que se siente que no hay que dejar perder. La densidad de las sideraciones se origina de este hecho, y por eso mantienen el pálpito de la vida, esperanzada o desesperada. En su aparente dispersión, les unen unos pocos principios –metafísicos- de un origen que podríamos señalar en Dilthey o Brentano, en Leibniz y Aristóteles, según algunos críticos. Su hechura o género permite empezar cada vez la lectura como al azar. Es, el de sideraciones, un libro que entra y acompaña. Como dice Iván González Cruz “sideraciones todos los caminos”. (Solapa)

3. “EL CUENTO DE NUNCA ACABAR”

Con el título del epígrafe y el subtítulo “A vueltas y revueltas con la clase de religión en la escuela pública.”, publicó Ramón Gascó un artículo casi simultáneamente en IGLESIA VIVA y en este blog. Mereció cuatro comentarios en el blog y algún otro en privado. 

Posteriormente tuvimos ocasión (en un almuerzo) de charlar (¿debatir?) sobre el tema con Antonio Duato, quien –según yo entendí- se mostraba también favorable a la religión en la escuela pública, si bien con bastantes precisiones sobre el modo y los contenidos.

Y ahora: 

“… La vida de la inteligencia humana individual y social empieza a partir de estos trasfondos religiosos, mitológicos u originarios.

La sana inteligencia humana requiere que la escuela infantil y joven sea iniciada desde esos y en esos trasfondos; el cómo, será lo que habrá que ver desde el punto de vista de la salud mental y de la racionalidad ínsita y propia de cada interés. Pero prescindir de ese trasfondo es mutilar el alma además de obligarla a prescindir insanamente de su pasado. Hay una historia detrás del hombre; es indispensable entenderla sanamente, y la manera más insana de entenderla es negarla, o utilizarla dolosamente. Estado laico o neutral quiere decir solamente que la autoridad administrativa facilitará el acceso a las expresiones vigentes de esa dimensión de la inteligencia de la vida que atiende a la trascendencia de los orígenes y las destinaciones de la vida y el mundo. Los interesados en la fe religiosa tendrían que ser los más interesados en que la transmisión de la revelación como trasfondo de civilización se cumpliera con toda la delicadeza de las cosas íntimas de la inteligencia.” (pag. 72 de Sideraciones Samaritanas en la conferencia "Ilustración y Religión").

Grècia, lliçó de dignitat i democràcia (Autor, Francesc Jover )

Amic Enrique. Bondia i bon hora. T'envie el text d'un article sobre el NO de Grècia.
Salut i força per superar la calor.

De tant en tant hi han esdeveniments circumstancials que t’alegren la vida. Al mig de tanta mediocritat, cinisme i mentides que generalment ens envolten, de vegades surt alguna cosa per la que ens dona motius per pensar que no estem tan lluny del sentit comú. I és que els pobres s'alegrem per qualsevol cosa, més, si són actes exemplars que defensen la dignitat. El que va passar ahir al poble de Grècia demostrant al món sencer que prefereix morir-se de fam que ajupir-se els pantalons per uns rosegons de pa i damunt dir-los com han de cuinar-los, ha estat una cosa sorprenent. Per llevar-se el barret.

Cal insistir, per aquells que no s'han adonat, que la ciutadania grega ha pres una decisió assenyada al mig d'una pressió mediàtica i política guiada per malfactors. Una pressió brutal que sols els poders fàctics i falsos politics saben fer-ho: enganyant descaradament, simulant corralets als bancs, desabastiment de supermercats, etc., a traves d'imatges difoses malintencionadament sense cap vergonya.

No sóc cap especialista per fer ara un anàlisi sociopolític i econòmic del que passarà a partir d'avui, però entenc perfectament que el poble grec s'ha cansat que el foten des de dins i des de fora de Grècia. S'han cansat de ser humiliats, de negar-los una i altra vegada la sobirania. Ha sigut exemplar el triomf per golejada deixant bocabadats els banquers i els seus testaferros polítics. Uns i altres, acostumats a moure's –i fer moure– amb la palanca dels diners, s'han vist desarmats per un sector de gent que ha preferit la dignitat, i alçar el cap ben alt per mirar els ulls de banquers i ideòlegs neoliberals i dir-los: vosaltres teniu la força dels diners, però nosaltres la de la dignitat.

Grècia, bressol de la cultura occidental, és un poble que no és la primera volta que ens dona una lliçó, va saber també elegir en el seu moment entre monarquia i república. Bé, d'acord, ja sabem que la república –per si mateix– no és cap garantia; però, el que no hi ha cap dubte que la monarquia forma part dels poder fàctics que precisament no casen amb la democràcia.

La pressió mediàtica més forta que generalment ens ha arribat a la societat, ha sigut fer-nos creure que Grècia no volia pertànyer a la Comunitat Europea, i això ha sigut una gran mentida. La coalició grega Syriza que és la que governa, vol formar part de l'Europa Econòmica i de l'euro, però vol fer-ho a la seva manera, sobiranament. No accepta ingerències ni que li diguen on ha de fer reformes. És per això que el govern d'Alexis Tsipras és tractat de radical, perquè no vol setmestre's a les radicals mesures austeres de la Merkel. És curiós, per no dir altra cosa: els radicals extremistes no són les polítiques alemanyes que emanen de Brussel·les; no, els extremistes són els que s'oposen i intenten fer una política econòmica social on els rics paguen proporcionalment més impostos.

És d'admirar la valentia que ha tingut el poble grec. És menester trobar-se molt malament i de tindre molt de seny per pensar que pitjor no poden estar; i s’ho han jugat tot.

No és just que Europa, com a comunitat econòmica, impose una política on els bancs i testaferros tenen tot el poder de decisió i la resta són un zero a l'esquerra. No poden ofegar un poble després de ser conscients que l'operació financera que feren amb Grècia era impossible de recuperar. Segur que hi havia interessos inconfessables al darrere, el mateixos que –salvant el temps i la distancia– van fer desprès de la Gran Guerra el Pla Marshall. En aquella època alemanya estava en fallida total i van haver de retallar el deute per considerar que la banca hi havia fet prou negoci.
La repercussió del referèndum de Grècia va més enllà dels interessos locals. A partir d'ara espere que s'anirà més alerta en humiliar la gent intentant ofegar-la de manera tant descarada. La dignitat de les persones està per damunt de bastards interessos econòmics d'una minoria. Vull pensar que s'obrirà un camí de diàleg on els interessos humans i ètics seran prioritaris als econòmics.

Cal agafar exemple de Grècia, no solament en la valentia de la societat, també de l’ètica del moviment Syriza per fer política. El resultat de les eleccions han fet dimitir el ministre d'economia per si la «radicalitat» en les negociacions que ell havia iniciat, dificultaven les immediates negociacions que sens dubte iniciaran. Que prenguen exemple alguns polítics del vergonyós que és agafar certes actituds, criminalitzar-les i eixir-se'n desprès per la tangent.

En els nous temps que hem encetat, caldria fer valoracions i obrir debats criminalitzant certs estils de fer política. Si l'estil de fer política amb l'ajuda de les pistoles és terrorisme criminal i està penat per la llei, podria ser també legítim definir el desorbitat i lucratiu interès financer de terrorisme econòmic amb repercussions penals. Molta de la fam del món s’acabaria sense eixe terrorisme. Algú millor que no jo, podria deixar constància de la criminalitat de certes operacions econòmics en el món per grans grups financers.

Tant de bo hi haguera un abans i un desprès del referèndum grec.

LA VEU (Diari Digital del País Valencià)

EL MONESTIR DE POBLET, UN DESCOBRIMENT PERSONAL ADMIRABLE Per Joan Llopis Pastor

En una recent visita al monestir de Poblet, de nou em vaig quedar meravellat per la monumental obra (jo la coneixia de fa molts anys). Al fer una compra en la botigueta del monestir advertien que feien un regal, i el regal consistia en un llibret, Poblet, escola de servei, que contenia diversos escrits i sermons d’un abat, l’Abat Maur Esteva. Com era d’una pobreta edició, com el contingut en principi no em pareixia atractiu i semblava com si volgueren llevar-se els exemplars de damunt, vaig estar a punt de desfer-me d’ell. Però heus ací que el fulletge i comence a llegir-lo, quedant-me enganxat pels temes que tracta, per la manera que els tracta i per la qualitat personal del autor.

L’Abat Maur, un home consegüent i de conviccions profundes

Este Abat va completar la restauració material del monestir i va consolidar la comunitat monàstica en els anys posteriors al Concili Vaticà II, que ell aplicà amb decisió, concretament en la reforma litúrgica i en la introducció del català en la pregària dels monjos. Precisament a l’ambó que va encarregar a l’escultor Josep M. Subirachs per al presbiteri de l’església (1985) hi ha gravada aquesta frase: «Proclamem la Paraula de Déu en la nostra parla».

Un home senzill que, malgrat la seua sapiència i la seua alta posició en el món monàstic, diu: “Parlant amb sinceritat, m’adono que encara no m’he fet estrictament cristià, monjo i persona”.

MAUR ESTEVA I ALSINA 10.11.1933 - †14.11.2014.

ABAT DE POBLET 1970 – 1998. ABAT GENERAL DE L’ORDE CISTERCENC 1995 – 2010

Visió revolucionària del monaquisme

Té una concepció del món monàstic que entronca fàcilment amb els moviments alternatius actuals, tant polítics com religiosos, amb idees i expressions que poden considerar-se revolucionàries, fins i tot provocatives. I així diu:

“Un monjo és un cristià com un altre, però que vol viure la seva opció cristiana d’aquesta manera concreta i en aquest lloc on hi ha altres monjos, i que fan de l’Evangeli la seva llei de vida.... Els monjos volen ésser aquests deixebles de Jesús que, amb total dedicació, aquí a Poblet, volen viure, comunitàriament, segons l’Evangeli de Jesucrist, com aquells primitius cristians que, segons el Llibre dels Fets dels Apòstols, ‘tenien un sol cor i una sola ànima, que posaven el que tenien a disposició de tots i rebien cadascun segons el que necessitava, ...essent tot comú a tots. No hi havia cap pobre entre ells, perquè tots el els qui eren propietaris de terres o cases les venien, duien el producte de les vendes i el dipositaven als peus dels apòstols i llavors era distribuït a cadascú segons el que necessitava’.

Ens hem de mantenir en aquesta actitud de posar els béns en comú, amb un acolliment fraternal obert a tots aquells que s’atansen al monestir nostre, nostre i de tots els catalans, ja que per a ells l’hem recuperat”.

Defensor del català i compromés amb el seu poble

És un lluitador en la defensa del català, de la llengua del poble al que pertany. I basa la seua posició en paraules de Joan Pau II, que per cert no sent un sant de la meua devoció accepte de grat les seues paraules. I diu l’Abat:

“Com diu el papa Joan Pau II en el seu discurs a la UNESCO, una nació és, en efecte, la gran comunitat dels homes que estan units per molts vincles, però sobretot, precisament, per la cultura. La nació existeix ‘per’ la cultura i ‘per a’ la cultura i és per consegüent la gran educadora dels homes perquè puguin ‘ésser més’ en la comunitat. En aquesta comunitat en funció de la qual tota família educa és on la família comença la seva obra d’educació, començant pel més senzill: l’idioma. I així permet que l’home encara nen aprengui a parlar per fer-se membre de la comunitat que és la seva família i la seva nació.... A la base de tota cultura hi ha la pròpia llengua materna”.

La defensa de la pròpia llengua és missió del Monestir de Poblet

Continua afirmant que un dels carismes del Monestir de Poblet és la defensa del català, i axí afirma:

“Cada monestir, a més d’ésser casa per al servei de Déu, té algun carisma propi.....En alguns moments, com aquell en el qual la pròpia llengua i cultura d’una minoria té el perill de desaparèixer, aquest carisma consistirà a proclamar que ‘la llengua està a la base de tota cultura i que aquesta cultura és el que diferencia els pobles’ (Joan Pau II en el seu discurs a la UNESCO)”.

Actitud extrema en defensa de la llengua i la nació catalanes

És tal la defensa de la llengua i també de la nació catalana que en un dels últims sermons de la seua vida afirmarà:

“Aquella benaurança del text de Mateu que diu: «benaurats els perseguits per causa de la justícia», en els dies històrics que estem vivint (any 2012), si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada frase, ens deia, fa cinquanta anys, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa.

Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació, i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot, si cal, essent perseguits, ni que sigui patint persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula pot fer terrorisme espiritual”.

Paraules en defensa de l’ecologisme i pel dret a l’habitage

Com anticipant-se a la darrera encíclica del papa Francesc ‘Laudato sí’ i de les actuals marxes contra els desnonaments i pel dret a l’habitatge, proclama l’Abat Maur:

“Enmig d’un poble que malmet la natura, per motius econòmics i de comoditat, els monjos han de manifestar-se com a ecologistes, de la mateixa manera que, si per manca d’habitatge haguessin de donar aixopluc als qui no tenen sostre cedint part del seu monestir, aquest seria el seu carisma en aquell moment.

Però la presència d’aquests carismes –el de la defensa de la llengua i de l’ecologisme- en una comunitat monàstica no sempre és ben compresa dins de l’església local o societat en general, que sovint sembla voler atribuir a una comunitat de monjos una funció cultual, com si les obres de misericòrdia no entressin dintre les nostres obligacions de cristians”.

Consideracions finals

Encara que l’aplicació de l’actitud de l’Abat Maur la considerem difícil en la nostra societat valenciana, a la que, diuen, ja es pot anomenar PAÍS VALENCIÀ, hauriem de fer, o continuar fent, un esforç per conservar i defensar la nostra maltractada llengua catalano-valenciana o valenciano-catalana, com es vulga designar, aprenent-la i utilitzant-la. En este aspecte vull fer-me ressò de una notícia que còpie literalment:

Saó rep el premi a la millor revista de l’any en llengua catalana

“La revista Saó, degana de les publicacions en català al País Valencià, ha estat reconeguda com la millor revista de l’any per la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals. Un premi que reconeix la trajectòria, el rigor i la qualitat dels continguts de la revista després que al gener d’aquest mateix any publicara el seu número 400.

Aquest premi se suma ja a una llarga llista de distincions que ha rebut la publicació, com el Guardó d’Escola Valenciana per l’Ús Social del Valencià, el Premi Vicent Ventura o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, entre altres”.

I dic jo: per què no fer l’esforç, ni que siga econòmic, per rebre esta o paregudes revistes en la nostra llengua, contribuint a mantenir mitjans de comunicació escassos, una forma concreta de fer país?

     L´Oracional Valencià

Pel que fa a una altra notícia, la reacció cardenalícia davant de l’edició i difusió de l’Oracional Valencià per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, quina diferència, quant al tema de la llengua –i d’altres- entre l’actitud del Monestir de Poblet i la de la jerarquia eclesiàstica ¿valenciana? Comentant este incident, un altre monjo, en este cas valencià, el P.Bausset, afirma:

“Al pas que anem, els bisbes valencians seran capaços de prohibir els Sermons de Sant Vicent Ferrer, la Vita Christi de Sor Isabel de Villena o la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer. I és que una Església castellanitzada i castellanitzadora, en ple segle XXI, continua menyspreant i marginant la llengua de Sant Vicent Ferrer. Per això l’Església Valenciana (?) d´aquests últims segles serà recordada per haver-se oposat a la cultura i a la nostra llengua, i això, cal no oblidar-ho, és oposar-se a la defensa dels Drets Humans.”

ALGUN ANY HAURIEM DE GUANYAR ELS MOROS... Paco Muñoz

( Carta oberta a TONI MESTRE)

(Punxa sobre "Carta..." per a accedir a l'article)

Grècia enfrontada als amos d’Europa (Francesc Jover i Dominguez)

Sembla que haver-nos integrat a la Comunitat Europea era la millor opció que teníem per superar els quasi cinquanta anys d'endarreriment que el franquisme havia sotmès l'Estat espanyol. Potser era l'única manera d'apropar-nos a aquella Europa que va vèncer el nazisme i anava cap allò que deien societat del benestar. No negaré que els interessos inicials de la Unió Europea també eren macroeconòmics per fer front a les dues potències: l'URSS i els EUA. Tanmateix, m'arrisque també a dir que al tarannà dels protagonistes d'aquell invent hi havien millors intencions dels que en l'actualitat té aquest clan. Almenys aleshores, possiblement per la presencia del bloc soviètic, el capitalisme no estava tant deshumanitzat. En desaparèixer el teló d'acer, el Tractat de Maastricht va anar obrint nous camins donant prioritat a grans negocis, encara que fos en detriment de la societat del benestar. 

Actualment l'objectiu dels que tenen l'hegemonia de la Comunitat Econòmica Europea, dona preferència a un sistema d’Europa neoliberal, en contra d'aquella altra de polítiques socials i sostenibles. Ni la Margaret Thatcher es va atrevir anar tant lluny. Posen en primer lloc la rendibilitat dels diners, sense importar-los gens ni mica el patiment de la gent. El Parlament Europeu de Brussel·les, podria alçar la veu per denunciar el disbarat, però la majoria de membres que formen aquell fòrum són testaferros que defensen el progressiu i deshumanitzat neoliberalisme econòmic.

El cas més evident i actual és el de Grècia, on els que tenen la paella pel mànec, estan posant el govern d'Alexis Tsipras sobre les cordes. Volen obligar-lo a retallar els més elementals drets humans als grecs, si no els tenien prou retallats. Qualsevol estudiant d'econòmiques de primer curs, sap que Grècia mai no podrà pagar el deute que Brussel·les exigeix.

A tot açò, s'acusa al govern grec que ha sigut inconscient i mentider per haver guanyat unes eleccions enganyant els ciutadans en promeses que no anava a complir. Ho diuen una i altra volta per fer-nos creure que les regles de joc que unilateralment han marcat són les millors i les úniques. No es cansen de repetir que els polítics que no prenen les seves mesures i són fidels al seu joc, són populistes, demagogs i mentiders. I això ho fan en segones i terceres intencions.

El pitjor d'açò és que hi han periodistes i mitjans d'informació –sortosament no tots– que no són capaços de tractar el tema objectivament: Tsipras tensa més la corda al qualificar el Fons Monetari Internacional de criminal, diuen. No és el Banc Central Europeu ni el Fons Monetari Internacional qui tensa la corda, no, és Alexis Tsipras. Per altra banda, els polítics que manifesten al parlament de Brussel·les alternatives al brutal sistema neoliberal, quant a penes arriba a la ciutadania. No demostren imparcialitat professional posant sobre la taula les diferents mesures que proposen tots els parlamentaris. Sembla que els mitjans estiguen a favor dels poders fàctics. A més a més, ho fan malintencionadament, per beneficiar les formacions polítiques neoliberals que estan al seu servici. No poden tindre una actitud més descarada. Amaguen el problema a la ciutadania de quines són les possibles alternatives amb mentides i mitges veritats.

Els poders fàctics que comanden aquesta Europa, no agrada gens ni miqueta que el govern grec haja convocat un referèndum perquè els ciutadans es manifesten en la disjuntiva de quedar-se dins o fora de la UE. És tal el seu cinisme, que són capaços de pressionar un govern sobirà sota amenaces, quina resposta ha de proposar al poble; el mateix que fan les dictadures. També el president Rajoy és manifesta a favor del si, la qual cosa ens diu el que hauríem de votar nosaltres si pogueren fer-ho. Per a l'Europa democràtica de postguerra això és una autèntica vergonya. Indicar a un govern sobirà i independent com ha de ser el resultat d'un referèndum té un qualificatiu que calle per no ser grosser. Una actitud d'aquest tipus definix a qui ho fa i es percep el despotisme que hi ha al darrere.

Europa, no ha acceptat cap de les propostes que ha fet el govern d'Alexis Tsipras per solucionar la crisi, malgrat saber de sobra fins on pot arribar Grècia. S'ha tancat radicalment reafirmant que l'única solució és la seva, per dir tot seguit que el govern grec és extremista, irresponsable i radical. Mai no hem vist d'una manera tan ben reflectida, evident i clara –com en la faula de La Fontaine– qui és el llop i qui el corder.

LA VEU (del País Valencià)