IN MEMORIAM:
PEPE FORNÉS[1]
UN SACERDOT COMPROMÉS
EN EL TREBALL I EN ELS MÉS POBRES.
Pepe,
amb l’humor intel·ligent d’home de La Marina que el caracteritzava, contava com
una destacada personalitat del clero li va dir, tot fent una descripció de la seua persona: “Eres
un capellà extraordinari, però tan sol tens un defecte i es ser massa coherent
i radical”.
Com si això fora un defecte! Efectivament, respecte a ser
coherent tenia raó. Era radical.
Pel que fa a la dimensió social i obrera de la pastoral
que sempre va estar en la seua preocupació, era radical. Ja al Seminari, a
contracorrent, va ser pioner de les activitats pastorals envers el mon obrer.
De passada, què difícil es fa trobar avui capellans de le darreres generacions
amb aquest esperit que animava el Vaticà II, dins del marc de la diversitat de
carismes i pluralitat d’opcions!. Eixa preocupació no va ser flor d’una moda o
temporada, sinó que va impregnar totes les seues activitats pastorals, primer a
Manises, en els poblats marítims de València i especialment al Port de Sagunt
on va tindre una important activitat.
Res ni ningú va poder segrestar en la vida de Pepe l’esperit de les
benaurances. Un esperit que el va portar sempre als més necessitats i a
proclamar el Regne en un horitzó alliberador.
També en la integració en el món del treball, fou
coherent quan després d’una llarga trajectòria pastoral com a Rector de S. Pere
al Port de Sagunt i en plena maduresa personal i pastoral, va renunciar a
alguna oferta de prebenda eclesiàstica i decideix incorporar-se plenament en el
treball en una llibreria del barri de Malilla fins a la seua jubilació.
Entengué molt aviat i portà a la pràctica el consell paulí: que el capellà
visca del seu propi treball.
Tot un inapreciable testimoni d’encarnació en un barri
des d’una llibreria, que es va convertir en un centre de consultes i orientació
de xiquets amb els seus pares, joves, matrimonis, militants adults, cristians
compromisos. En Pepe ú sempre trobava un amic amb qui compartir esperances i
dinamismes de creixement personals i comunitaris. El seguiment de Jesús fou per
a ell una permanent invitació a l’amistat. La bondat i l’amistat era la seua
vocació i destí: ho convertia tot en proper i familiar. Per això la seua
despedida resulta ser tan mortal.
Ja jubilat, es va poder dedicar a la creació, promoció i direcció
d’una ONG de cooperació interhospitalària contra la malària a Mozambique. Tot
en consonància amb la seua radical preocupació pels més necessitats.
És important el destacar que al llarg de la seua vida,
tot i incorporar-se al món del treball
com ú més, no va renunciar mai a participar en les tasques ministerials en
totes les parròquies on es va integrar activament, especialment en Càritas
parroquial. La originalitat de
l’experiència pastoral de Pepe com a capellà desarticula tant l’argument dels
que diuen que dedicar-se a les tasques de la Parròquia no permet al capellà un
treball civil, com els que afirmen que este treball civil d’un capellà no fa
possible la col·laboració parroquial.
Així mateix va ser coherent en el contacte personal ,
quan cultivava la seua participació en diversos grups d’amistat, bé foren
antics militants cristians i polítics, bé grups d’amics que esmorzaven un dia a
la setmana, bé en les reunions de
capellans amics i condeixebles. En totes les ocasions es comportava sense
utilitzar la seua condició de clergue com a plataforma o trinxera. Tan sols la
valuosa riquesa de la seua presència i animació i el fet de compartir amb tots la búsqueda de nous camins
que reforcen l’esperança en una societat més justa i en un església més evangèlica.
De la mateixa manera, Pepe havia superat en totes les
relacions personals eixe “corsé” clerical que sol reprimir qualsevol expressió
afectiva. Quan saludava, no ho feia amb
el protocol·lari apretó de mans, sinó que donava una abraçada característica.
En ella notaves eixa manifestació de verdadera afectivitat amb què tractava a tots. Prodigava en la vida la
noble tasca que el profeta Oseas li atribueix a Déu: portar de la mà els
menuts, ensenyar-los a caminar i procurar que amb les seues carícies es
mantinguen en peu.
En aquest sentit, especialment inestimable ha sigut el
testimoni d’afecte amb Amparo durant molts anys i després amb la seua germana
Filo, que el varen acompanyar i varen
ser de gran suport en el seu ministeri. Tots formaren part de la seua
entranyable família: germans, cunyades i nebots. Tots han format una família
molt unida i que ha sigut un exemple
pel afecte que han mantés en tot
moment i especialment en tot el procés de la seua greu malaltia. Tots els que
hem tingut la sort de conèixer Pepe
podem dir, de ben segur, que la seua memòria la tindrem sempre present pel
carinyo amb què vivia els somnis i les il·lusions dels més necessitats: uns
somnis que continuaran il·luminant els nostres camins.
El soterrament tingué lloc a la Parròquia del Verger el
diumenge dia 4 de Març, i en el seu acomiadament estigueren presents , a més
dels familiars, molts amics , membres de
les diverses parròquies i activitats que va seguir on va estar, molts capellans de la marina i amics. L’
Eucaristia la va presidir L’Arquebisbe D. Carlos i en l’homilia va destacar i
acompanyar amb les seus paraules els diferent significats dels compromisos de
Pepe. Significacions que es varen remarcar en unes emocionants intervencions.
El dissabte dia 10 de Març, en la Parròquia de S. Jordi
Màrtir de València, d’on Pepe era col·laborador,
es feu un funeral i cal destacar la massiva presència de parroquians , membres
de la ONG que presidia, Càritas, molts amics, i no deixà de ser estrany
l’absència de capellans, fins i tot dels condeixebles. Quan s’està en l’espinós
lloc de la frontera -lloc de ningú- com Pepe estava, es fàcil d’entendre açò.
Gràcies
Pepe pel teu testimoni sempre
coherent i provocador.
Paco
Gramage
(Publicado en la edición impresa del nº 50 de NIHIL OBSTAT)
[1]
Pepe Fornés se
interesó pronto por nuestro boletín NIHIL OBSTAT. Fue lector habitual y colaborador
ocasional. Además
durante 35 años le he tenido cerca: en la librería Fontanal y como vecino. Colaboración
y vecindad son méritos más que suficientes para que personalmente considere de
justicia dedicar a Pepe este recuerdo. E.H.M, coordinador.
