BATALLETES (2. la fam). Enrique Herrero

 

La gent, des de el tren, llançava per la finestreta sacs de farina i garrafes de oli. No s'havien tornat bojos: l'operació, que poguem nomenar *fielat*, estava perfectament preparada: a cada llançador l´hi acudien els seus receptors, per a recollir aquelles mercaderies.

Els fets ocorrien, acabada la guerra civil (posem que en els anys quaranta), i en la zona del que hui dia és el pont (1) que uneix les avingudes de Peris i Valero i Giorgeta, connexió que llavors estava servida per un pas a nivell, colador pel qual es podia eixir de la platja de vies sense necessitat d'entrar en l'estació i, molt menys, de passar pel fielat (“Càrrec i oficina on es pesaven o es mesuraven els productes gravats amb una taxa”. (DICCIONARI NORMATIU )VALENCIÀ).

) Diguem que la guerra va portar amb si la fam i, en conseqüència, un “estraperlo” popular, ja fora per solucionar allò del fet que “s'ajuntava la fam i les ganes de menjar” o bé per guanyar algun diners amb la fam dels altres.

En temps de coca de dacsa, era prou buscat el prohibit pa blanc, que s'oferia a la meua casa de València. Així vaig aprendre jo en la meua infància algunes nocions sobre el pastat del pa i sobre els forns pròxims, recorregut que no estava exempt de riscos, perquè apareixia la fiscalia i requisava tot allò que no era legal.

La Cartilla de racionament era la cara oposta:

“...una vez finalizada la Guerra Civil española, durante el periodo de la posguerra que estuvo marcado por la escasez, una orden ministerial de 14 de mayo de 1939, estableció el régimen de racionamiento en España para los productos básicos alimenticios y de primera necesidad”. (https://es.wikipedia.org/wiki/Racionamiento).

Encara que anteriorment va haver-hi altres cartilles de racionament a Espanya, aquesta és el que jo vaig conéixer en viu i en directe.

Jo recorde haver anat a la “botigueta” a comprar un huité d'oli. Aquesta imatge il·lustra perfectament les limitacions que imposava el document en qüestió.

l el tabac també estava racionat i així els fumadors adquirien amb la seua cartilla els famosos “Ideals”.

Jo només compte les meues BATALLETES (el que he viscut), perquè no pretenc fer cap assaig ni tesi doctoral. Qui vulga il·lustrar-se sobre aquests temes té ben a mà, sense eixir de l'ordinador, Internet i altres cercadors i Wikipedia.

Què podia fer en aquelles circumstàncies un pare de família nombrosa? Aprofitar qualsevol facilitat que se li posara a tir. I se li va posar en forma d'economat. Des d'allí portava a casa viandes amb les quals alleujar la situació familiar, però allò no era gratis, s'anava descomptant de la nòmina... Què quedava a final de mes?!

Per a acabar, contaré un episodi “escatològic” (en el segon sentit que recull el diccionari) Se jugaba en la casa diàriament a un número fijo dels “iguales para hoy”. Com les primeres noticies no varen portar ninguna alegria a la casa , els cupons anaren a parar al gantxo “de reciclaje”. (Posteriorment lloc del paper “El Elefante” i altres.)

Quina no seria la sorpresa del titular dels cupons, quan es va enfrontar a la pissarra dels “iguals”, i va veure anotat com premiat el número que ell jugava. Va caldre muntar l'operació 333 i baixar al clavegueram.

Tinc entés que algun profit es va traure, encara que ben poc...

E. Herrero

 (1)...en 1967 se adjudicaron las obras del paso elevado. Lo impulsó el ingeniero valenciano Joaquín Benlloch, el mismo que da nombre a una de las principales calles del barrio de Malilla (La calle que va desde el mismísimo puente hasta el nuevo hospital LA FE).

Últim curs a Montcada (12): el degà catedralici Songel. Bartolomé San Albiñana.

 

Mentre jo feia l’últim curs a Montcada, hi van passar moltes més coses de les que jo, un adolescent mig enjogassat, era capaç de saber. Ja es poden imaginar en quins assumptes podia tindre el cap un jovençol de dèsset anys en un lloc com aquell i en unes circumstàncies tan especials a finals dels seixanta.

Molt recentment, arran dels articles de records en què repasse aquells anys, m’he assabentat d’alguns brous espessos que es barrejaven a finals d’eixe curs mentre jo, innocentment, jugava a futbol de porter reforçant l’equip dels superiors, cantava “Anduriña” i “A dos niñas” de Juan & Junior, assajava un paper en l’obra teatral A Man for All Seasons (“Un hombre para la eternidad” en la traducció castellana) de Robert Bolt, i llegia una vegada i una altra les Coplas a la muerte de su padre de Jorge Manrique: “Recuerde el alma dormida, / avive el seso y despierte / contemplando / cómo se pasa la vida / cómo se viene la muerte / tan callando…”.

Hui em detindré en un document que no sé fins a quin punt és conegut fora del món clerical. Fins i tot, diria que molts clergues de finals dels seixanta no en coneixien el contingut. Em referisc a la Carta del Deán de la S. I. Catedral al consejero de la nunciatura de Su Santidad.

Per a aquells qui desconeguen el terme “degà”, els diré que en l’àmbit eclesiàstic es tracta de la segona autoritat en una catedral després del bisbe; un càrrec, per tant, important. No sé si hui en dia eixe terme encara està en ús, si està derogat o si ara se’n fa servir un altre de diferent: ja saben que l’Església en açò de la terminologia i la nomenclatura és més aviat críptica, amb l’única finalitat de crear misteri i distanciament amb els creients. Veges tu què hauria costat de dir que en el rang o grau jeràrquic d’una catedral, després del bisbe hi va el vice-bisbe. Doncs no, la qüestió és embolicar-ho perquè la gent no ho entenga.

La carta del degà a què em referisc és un document rellevant, contundent i valent, que no sé si es va fer públic en el moment d’escriure’s, cosa que em permetran que pose en dubte. Jo me la vaig trobar en un dels documents que el dramaturg Manuel Molins va incloure en un article titulat “Ascensió i caiguda del Seminari Metropolità de València (1959-1971. Un assaig)” (pp. 181-5), inclòs en el llibre homenatge a don Ramon Gascó, Memòria i Dissidència, publicat el 2011 i coordinat per Paco Gramage En eixe llibre col·lectiu, el director escènic dissecciona magistralment aquella època gloriosa del Seminari de Montcada entre 1959 i 1971, és a dir, els anys que hi va residir la seua promoció i que coincideixen pràcticament amb els de la meua estada.

Abans d’entrar en el tema del document, he de confessar que no tinc gens clara quina és la funció d’un degà, què controla o supervisa, ni si pot passar al davant del seu bisbe, és a dir, el seu superior jeràrquic, acudint a una instància superior per a resoldre un determinat assumpte. Sí que sé que un degà de l’Església anglicana és una figura que actua independentment del bisbe i és nomenat per la corona. No crec que això passe en l’Església catòlica on l’orde jeràrquic és sacrosant i inqüestionable.

En aquest trencaclosques que sempre és l’escaquer eclesiàstic no acabe d’entendre bé els moviments que es produeixen amb el cessament de l’arquebisbe Olaechea el 17 de novembre del 1966, ja que el mateix dia cessa també Songel com a Vicari General de l’Arquebisbat (1961-1966). Cinc dies després, don Rafael González Moralejo cessa també com a Vicari General i és nomenat pel Cabild Metropolità Vicari Capitular i Ecònom Mitra (1966-1969). Quins noms més rimbombants! Encara que no tinc massa clar tot aquest embolic, és de suposar que amb el nou nomenament de González Moralejo venia lligat el de Songel com a degà de la catedral, però no ho he pogut esbrinar clarament. El que sí que vull recalcar és que els dos nous càrrecs devien mostrar, en principi, una certa empatia i complicitat entre ells, encara que no se sap mai realment què passa als aparells eclesiàstics superiors.

Siga com fóra aquell afer, la bona qüestió és que el 28 d’abril de 1969 el degà José Songel Pérez va remetre al conseller de la nunciatura de Sa Santedat, Giuseppe Uhac, un document arran de determinades conductes públiques escandaloses i vida més pròpia de seglars observades en sacerdots des de feia dos anys, és a dir, des del 1967.

En aquell temps de crisi, confusió i desorientació, pareix que ja s’havia detectat la presència de preveres —un en recorde jo— que s’havien fugat amb alguna feligresa sense el llavors obligatori passaport del rescripte reglamentari o dispensa en l’equipatge de fugida. Que conste que jo no em considere indicat per a jutjar la conducta de cap membre d’aquesta comunitat: doctors i tribunals ha tingut i té l’Església des de l’edat mitjana.

El Concili Vaticà II acabava de dictar les directrius per les quals es regiria la vida dels seminaris, que estarien incardinats en el saeculum, és a dir, en el món. Però hi havia molts clergues que no pensaven igual i sostenien que l’estil de vida del seminari de València i el de molts sacerdots diocesans era massa de seglars, mundanal i lliure, i que no es feia absolutament res per a corregir eixa anomalia, ja que “dichos sacerdotes continúan ejerciendo su ministerio en los mismos lugares que antes”. Per acabar-ho de rematar hi havia també un grup de sacerdots que preparava la coneguda “Operación Cien”, per la qual es pretenia de convéncer-ne molts “dispuestos a contraer matrimonio ilegítimo y continuar ejerciendo su ministerio”.

La carta del degà Songel denunciava que des del nomenament del Bisbe Vicari Capitular, don Rafael González Moralejo (1966-1969), s’hi percebia un maremàgnum i descontent entre els fidels a conseqüència de les doctrines irreverents que difonien un nombre de sacerdots, ja que “muchos de ellos causan [un daño grave ] a las almas con su conducta públicamente escandalosa, sus arbitrariedades”.

La carta, “pensada solo ante Dios y mirando el bien de la diócesis”, posa de manifest el maltractament psicològic causat per González Morajejo a determinats preveres amb la seua política de trasllats. Segons Songel, totes les accions de Moralejo anaven encaminades a fer mèrits i poder quedar-se d’arquebisbe a València. Sempre la lluita pel poder! També en l’Església, és clar.

Aquella carta també es feia ressò de la insubordinació dels joves teòlegs en març del 1969 al Seminari de Montcada.

Songel es justifica contrastant la bona sintonia entre els sacerdots i l’anterior arquebisbe, en què la comprensió i la confiança mútues havien adobat els camps que donaven fruits beneficiosos per a tothom, amb la situació actual amb uns quants signes de desorde.

La carta de Songel, cal dir-ho, destil·la una espècie de ressentiment, segurament perquè ell d’alguna forma també se sentia discriminat i maltractat perquè no havia trobat en el seu dia la sintonia que havia tingut amb Olaechea. No resulta estrany, per tant, que sol·licite a la brevetat més gran possible el nomenament d’un arquebisbe al nivell dels que València havia tingut des del segle XVI, on havien destacat “varones eminentes en ciencia y santidad”.

No sabem si la carta del deà Songel va aconseguir l’efecte desitjat o no —les peces dels escacs eclesiàstics sempre es mouen amb molt de secretisme—. Sí que sabem que l’octubre del 1969 ens va proporcionar moltes novetats.

La primera va ser el nomenament de don José M. Lahiguera per al càrrec d’arquebisbe (1969-78) l’1 de juliol. Eixe nomenament va repercutir en la substitució del Rector Rodilla (1939-1969). Els noms que es van barallar per a substituir-lo van ser: don Ramon Gascó, don Eduardo Poveda, don José Sambartolomé i don Rafael Sanus. L’escollit finalment per a dirigir la nova etapa del seminari de Montcada va ser l’alcoià Sanus.

En l’última carta que vaig escriure als meus pares abans que el Rector Sanus (1969-1976) em concedira un any sabàtic, els deia: “Han cambiado al Rector del Seminario Mayor. Ahora es uno manco: no tiene el brazo izquierdo. Creo que me gusta”. Això ho escrivia jo el 3 d’octubre; doncs bé, el 15 d’eixe mes començava el meu permís, que s’allargaria “sine die”.

No puc dir, com ja es poden imaginar, ni una paraula de què va suposar la presència de Sanus al capdavant del Seminari Metropolità de València durant els sis cursos següents, en un moment en què aquell internat que formava sacerdots per a la diòcesi de València ja havia entrat en un franc declivi.

                    Bartolomé Sanz Albiñana

Maquinaria repressiva (30). Escrit per Francesc Jover

 

    

             Escrit per Francesc Jover              24 febrer 2022

La setmana passada vam veure com es va posar en marxa tot una maquinaria repressora desprès d’haver aniquilat la República. Amb uns tentacles tant llargs i afilats, que va arribar fins als racons més insospitats. Fou desprès d’una fratricida sublevació militar que va provocar una guerra. No van utilitzar una forma legítima i reglamentària com son les urnes, ho van fer amb les armes. Això, solament va ser possible prescindint d’unes normes ètiques i democràtiques. A més, demostraren com veurem tot seguit que la intenció de la rebel·lió feixista no era solament per tombar la República. Era més bé, i principalment, per venjar-se d’aquells que intentaren aquella aventura republicana que consideraven contraria als designes de Déu. És per això que, destruïda la República, muntaren tot un aparell repressiu per castigar i que mai més se’ls passés pel cap repetir-ho.

Vull destacar que la repressió més vistosa i que més memòria ha quedat fou la cruenta, la que causava dolor físic, moral i econòmic. Però també en va haver-hi un altra repressió amagada o subtilment dissimulada que no ha quedat memòria i no tots admeten la seva importància. Fou la repressió exercida des de l’escola, des de l’Església, des de Falange, la ràdio, el cinema, el NO-DO, etc. On van haver de reconduir l’ensenyament lliure i democràtic que havia rebut la societat de la República per deixar-la finalment anul·lada. Fou una decisió presa pel regim franquista sense cap legitimitat democràtica i que, potser encara hui podem palpar l’impacte que va deixar.

Ho va fer amb el suport inqüestionable de la disciplina militar que van adoptar totes i cada una de les orientacions que llançaven. Els falangistes mai havien tingut l’oportunitat de governar en la gestió municipal ni cap altra. A més, aquella nova manera de governar amb «correatge», botes i pistola, podríem pensar que havia de ser per a ells relativament fàcil. Me imagine la cara que faria el veïnat anant d’ací cap allà, fugint dels bonegons i alguna cosa més.

Tot estava potes amunt segons el nou estil autoritari: mercat, tasses, escola, agricultura, comerç, fàbriques, tallers, l’apertura del culte religiós, etc. Tot amb un canvi de color ideològic de blanc a negre (o viceversa) però, sense cap matis gris.

Però, continuem seguint el treball que feia el pregoner donant ordres de conducta. Calia reestructurar l’economia agrícola i un ban posa les condicions que havien de seguir per rehabilitar l’activitat agrària. No cal dir que hi havien certes limitacions que seria complicat portar-les a efecte sense algun petit trauma. La República va permetre algunes reformes a l’estructura del camp que calia ara passar factura i refer.

Un altre ban «convida» a tots els xicons, de 15 a 18 anys, a afiliar-se de «cadetes» en FET i de las JONS. Afirma el mateix ban, que Espanya, Déu i el seu imperi, necessita sense cap excusa de tots els espanyols dignes. Llegint aquest ban he recordat les acusacions que algú feia a Joan Fuster per haver sigut falangista. Possiblement si aleshores hi hagues sigut major de quinze anys també ho seria jo.

Afegir, que és innumerable la col·lecció que tenim a Cocentaina de bans de tipus falangista i dels seus aquarteraments de «pelaios, flechas i cadetes» amb motius d’activitats instructives. Supose que també seria a altres pobles i ciutats. Recorde quan era xiquet pels anys 40, que a tothora s’oia l’estrident soroll de trompetes i tambors desfilant a l’estil militar pels carrers. Com pot comprovar-se, el llenguatge dels textos que crida el pregoner fent les oportunes citacions té un ben provat regust militarista.

Altre ban ens fa saber ara, després de 83 anys, que molts pobles i ciutats van fer el seu xicotet i modest «Valle de los Caidos». És a dir un mausoleu per soterrar i recordar dignament a tots els del bàndol nacional que foren assassinats en la rereguarda republicana o als camps de batalla. Els van considerar únics màrtirs amb tota la benedicció del regim i l’Església. El contrari feren amb els condemnats per tribunals militars franquistes i els assassinats de republicans que havien fet durant la contesa. Aquests no eren dignes de cap menció.

El pitjor és que la mà d’obra que feren aquestes obres (i altres) era gratuïta. Millor dit, eren persones que consideraven «rojos» i els obligaren a treballar com a càstig debades. ¿Qui no va tindre el seu pare, iaio, o parent obligat a fer alguna d’aquestes obres?

Reproduint literalment aquests bans del primer franquisme que feia el pregoner, crec que pot ser una mostra del perfil del nou règim. Demostrar a traves del seu llenguatge i ordres el plànol d’un edifici on se detalla fil per randa un pla de govern autoritari i militar sense cap eufemisme i sense cap vergonya.

Mireu aquest altre text que demostra com van desmuntant sense adonar-nos determinats espais de llibertat com fou el de prescindir del santoral romà per registrar els xiquets i xiquetes. Els noms en que registraven els nadons en la primera etapa republicana, mostren principalment i fan referencia a la natura, al progrés, a la llibertat, a científics. Desprès de la sublevació militar l’onomàstica es va decantar més per polítics que sonaven com revolucionaris. Una volta més es comprova que la rebel·lió militar fou la causa de que eixa part de la societat volguera trencar aquells esquemes ortodoxos i fonamentalistes.

En la mateixa línia està el següent text que anul·la qualsevol matrimoni d’una determinada època on se van celebrar davant d’autoritats no competents. Aquells espais de llibertat que especialment guanyaren les dones durant la República com a ciutadanes: supressió de l’adulteri; la concessió del divorci; ocupar espais públics; votar i ser elegides; obrir compte corrent; etc., ara eren segats de soca-arrel.

Un altre dels bans que transcriu el nacional feixisme d’aquell moment a traves d’una ordre de l’alcalde és l'obligació que tenen tots de menjar pa «nacional». Aleshores, el pa negre no tenia bona imatge i era menyspreat. No estava reconegut ni recomanat com ara està de saludable. L’alcalde podria no atrevir-se a dir pa negre i va utilitzar l’eufemisme de pa nacional , que casava molt be amb l’esperit feixista. Això si, diu ben clar el pregoner que no es permetrà coure pa blanc.

Per finalitzar mostraré un ban de caràcter lúdic. En qualsevol època i situació, i al mig de moments dramàtics, sempre s’han dedicat moments a l’esbarjo. En aquest cas, s’anuncia un partit de futbol al camp de l’estació enològica entre els milicians de Falange i militars de l’exercit d’ocupació. Calia distraure el personal i els mateixos protagonistes per normalitzar la situació. Havíem de sobreviure. Per agost de 1939 les festes foren restringides i limitades a Cocentaina. Cavalcada, castell de foc, cordades i missa.

Francesc Jover

Organitzar la nova societat (29).Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover
16 febrer 2022

Començar a gestionar la nova situació pels guanyadors de la guerra sembla que havia de ser un treball de gegant. Cal dir que no començaven de zero. Durant la guerra i en els territoris que els sublevats anaven ocupant van agafar experiència. Ho diuen els historiadors que han investigat la zona nacional. De qualsevol manera fou una tasca àrdua i un canvi radical i fet de presa.

Tot el quefer diari de caràcter civil i polític estava per reorganitzar. Els regidors es posarien a treballar sense cap experiència. Una cosa que hi havia al seu favor era el suport de la disciplina militar que van adaptar a tots i cada un dels quefers diaris.

Els falangistes mai havien tingut l’oportunitat de governar en la gestió municipal ni cap altra. A més, aquella nova manera de governar amb «correatge», botes i pistola, vull pensar que havia de ser relativament fàcil. No havien de convèncer raonadament a ningú perquè el clima de por era suficient perquè tothom acceptara les ordres sense cap protesta. M’imagine el desconcert del veïnat anant d’ací cap allà buscant-se la vida i fugint dels bonegons.

Devia d’estar tot potes amunt: mercat, tasses, escola, agricultura, comerç, fàbriques, tallers, l’apertura del culte religiós, etc. Tot amb un canvi de color ideològic de blanc a negue (o viceversa) sense cap matis gris. Això si, hi havia el cohort dels exercissis religiosos que per a molta gent podria ser una alliberació.

Açò fou general a tots els pobles i ciutats, tal com vam veure l’altre dia en el primer pamflet que feia el nou règim. Hi havien dos tipus d’autoritats: els militars i els civils. Però, els civils eren falangistes i per tant, paramilitars.

Una cosa que hui no acabem d’entendre, i la trobe molt contradictòria és què, per uns o altres motius, una part del veïnat es va posar incondicionalment al costat de militars i falangistes, cosa que trobe netament humà perquè calia sobreviure. S’obriren llocs concrets pels barris de les ciutats on podia anar el veïnat a fer denuncies.

M’he permet seguir aquells primers dies pels textos dels bans que feia el pregoner. La vida col·lectiva de pobles i ciutats estava per reorganitzar en aquest nou tarannà. Calia posar les esglésies en condicions perquè havien estat servint de magatzems durant tota la guerra.

A més, calia estructurar tot un aparell molt sofisticat per filtrar les responsabilitats dels perdedors. Durant la guerra, va haver bastant moviment migratori que anaven i venien; uns fugint, altres evacuats i potser alguns s’havien quedat per ací. Un ban del pregoner llança l’ordre que totes aquestes persones passen per l’ajuntament per anar recopilat informació.

Un dels problemes més greus d’aquell moment fou que la moneda republicana la van anul·lar i molta gent es va quedar amb una mà davant i altra darrere. Les monedes de plata ja foren anul·lades per la República, però potser algunes famílies se’n quedaren alguna per si de cas. Doncs bé, ara les van acabar de requisar perquè el comerç no les admetia i havien de denunciar-ho. A més, anirem adonant-nos, per l’exhaustiu control que feien de la gent, que l’haver guanyat la guerra no era suficient per el nou règim. Calia exterminar aquella idea republicana.

Cridaven uns rere altres per interrogar-los. Ara tocava els paperers de Bambú, l’Alqueria d’Asnar, que havien estat en camps de concentració. Tot anava lligant-se i complementant-se. El mateix que tots aquells soldats que havien estat en els rojos havien de passar per l’oficina militar instal·lada a l’Ajuntament per ser interrogats. Crides del pregoner d’aquest tipus n’hi han moltes.

A partir del primer dia va haver una activitat extraordinària del pregoner. Venia dies que hi havia dos, tres o més bans. Els que estem ben prop de la norantena d’anys, recordem estar jugant al carrer i aparèixer el pregoner. Les dones començaven a bonegar dient-nos que es callarem, i es feia un silenci sepulcral, especialment quan els «missatges» eren de l’alcalde o del cap de Falange.

També de primers de maig he trobat una nota (possiblement l'esborrany d’un telegrama) de l’alcalde al director de la presó d’Alacant dient-li els detinguts que hi han a Cocentaina.

Per la nit hi havia toc de queda i no es podia circular lliurement a no ser que hi haguera un justificant vàlid. Per fer-ho calia una contrasenya que era lliurada per les forces d’ocupació.

El següent ban del pregoner recorda perfectament l’obligació que tenen totes les persones de cada localitat de passar per diferents filtres que hi havien instal·lats per ser classificats.

Bans d’aquest hi han amb diferents dates i, algunes voltes el control és tan exhaustiu que convoquen carrer per carrer. No solament els que van servir a l’exercit roig (que en aquest cas eren tots) també els que voluntàriament s’havien passat als nacionals. Tots havien d’anar a sotmetre's als interrogatoris que els feren. El mateix que els afiliats a sindicats o partits republicans. Cal admetre que la participació en sindicats i partits obrers durant la República fou multitudinària i ben pocs passarien d’estalvi aquest trago. La condemna retroactiva d’una afiliació que havia sigut legal abans, ha sigut tractada per sociòlegs i historiadors com una de la més baixes vexacions.

Altra norma que ens mostra l’estat feixista més pur, és l’ordre de que tothom que tirava una carta a correu havia d’estar oberta. Sembla que no hi havia prou personal per entretindre’s obrint-les.

Un altre dels punts que no podem obviar era el cas dels i les mestres. Molts d’ells i d’elles, prengueren durant la República una actitud molt responsable del que havia de ser l’escola en aquella nova societat. No solament van combatre l’analfabetisme, que ho feren, també fou molt important la formació humanística d’una societat lliure i laica. Dic això perquè les autoritats provincials recorden a les forces repressives locals en telegrama que calia interrogar a tots aquells docents que estaven en presó preventiva. A més a més, l’ordre era que els alcaldes havien de fer-ho arribar als pobles que no hi haguera telègraf. Ningú podia quedar fora de tots els filtres imaginables.

Per acabar vull fer-ho en un detall que ralla en la infàmia. Si n’hi ha alguna cosa més vexatòria i que em posa un nus a la gola, és que feren participar adolescents de 14 anys en la informació i investigació falangista. Mai no he sentit a ningú que demanara perdó o simplement disculpes. Abusar de persones menors no pot prescriure mai, denigra a la institució que ho va fer i dignifica al qui la va sofrir.

Aniré mostrant més testimonis documentals per endinsar-nos a l’època.

Francesc Jover

Últim curs a Montcada (11): la llibreria Sinapis, el primer treball i alguns consells. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Tinc moltes imatges borroses d’aquells anys, però també en tinc de ben clares. D’entre les últimes, hui en recupere unes quantes en el meu esforç de reconstruir, i no sé si també de desconstruir, aquell espai on va transcórrer la meua vida de dotze a dèsset anys.

En l’adolescència jo tenia un exemplar de la Bíblia de tapes blanes en versió de Nacar-Colunga. També tenia un exemplar del Nou Testament de tapes dures blaves, més xicotet, en format octaveta, de la Biblioteca de Autores Cristianos. Tots dos estaven prou grapejats, per anys d’ús i de consulta permanent en les hores de meditació. Els havia comprats en la llibreria-papereria interna Sinapis, creada els primers anys de funcionament del Seminari de Montcada.

Encara com que hi ha gent gran, com ara Enrique Herrero (Xàtiva, 1938) que ens ho pot recordar. Ell mateix, en plantejar jo el motiu del nom d’aquella llibreria, ens va donar la resposta. Segons el diccionari de llatí-espanyol Spes, “sinapis” significa mostassa i acudeix a l’evangelista Mateu (13, 31-35) per tal de trobar una justificació: “[…] Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que no les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seues branques […]”. També en grec σίναπι significa mostassa.

José Ángel Benito Doménech (Alcoi, 1947), alhora, ens recorda que “Sinapis és el nom llatí del gra de mostassa, arbust que assoleix gran envergadura des de la llavor més petita que es coneixia, segons l’Evangeli, per mostrar que des d’allò més petit i insignificant es pot arribar a la grandesa. Aquest va ser el significant etimològic i metafòric precís que es va triar per a designar la llibreria del Seminari de Montcada i el seu sentit en un centre sacerdotal com aquest”.

Ovidio Fuentes (de Teresa de Cofrentes, 87 anys) conta que Antonio Vicedo Calatayud (Alfafara, 1928-Alacant, ¿?) va ser el primer encarregat d’eixa llibreria, seguit de Vañó Gomar (també del curs d’Ovidio); i que ell mateix va demanar a l’aleshores vice-rector don José Richart si en podia ser ell l’encarregat amb la finalitat de tindre la pensió debades, a la qual cosa Vañó va accedir sense cap inconvenient. “Crec recordar que només vaig estar dos anys, perquè a l’estiu va caure a les meues mans un dels poquíssims periòdics que arribaven al poble per correu amb un dia de retard, i pel qual em vaig assabentar que el govern havia creat beques per a estudiants, inclosos els seminaristes. Sense pensar-ho dues vegades, vaig enviar una sol·licitud al Ministeri d’Educació, utilitzant el llavors acostumat: paper de barba amb les seues corresponents pòlisses. La sol·licitud va quedar enregistrada, i, una vegada començat el curs, em van demanar el certificat d’estudis. Aconseguida la beca, vaig abandonar la llibreria”.

Ovidio Fuentes, a més, ens aporta dades interessants com ara que “la llibreria pagava impostos com si tinguera porta al carrer. Si no els haguérem pagat, la competència ens haguera denunciat. Fins i tot veníem bíblies a Amèrica quan va aparéixer la versió de Nacar de la BAC”.

José Ángel Benito (Alcoi, 1947) recorda que la llibreria-tenda, en el seu temps, la dirigia Abel, seguit per Rafael Montesinos (del curs de Vicent Arlandis). Crec que entre tots els qui vam fer ús d’aquell espai de cultura creat per Antonio Vicedo hauríem de completar el llistat, ja que molts d’ells ja han faltat.

Fa uns mesos, Enric Miquel Cuñat Sesé (Alfara del Patriarca, 1949) també em deia que el seminari era aficionat als noms cultes: la llibreria es deia Sinapis, la sala d’art es deia Ars, en la primera època, dirigida per Manuel Llopis Matoses, i en 1966 es va dir Crómata (χρώματα escrit en grec, és a dir, colors). En fi, entre tots fem un exercici de memòria de coses irrellevants, però, alhora, significatives per a tots els que hi van passar fa tants anys.

Fet aquest parèntesi sobre el nom d’aquella llibreria —que jo recorde fent-hi cua al corredor que unia els tres pavellons—, continuem amb els exemplars dels llibres sagrats que jo portava entre mans aquells anys. Un dia, en una de les visites voluntàries que jo feia de tant en tant al meu director espiritual, don Antonio Lagarda, li vaig comentar, amb no recorde bé quin d’eixos llibres sagrats en mà, que hi havia uns anys perduts de la vida de Jesús dels quals no se’n deia ni una paraula. No sabíem res de l’adolescència de Jesús.

En aquell moment jo estava interessat a esbrinar si Jesús, com a home, tenia problemes semblants als que jo tenia: coses mundanes com ara els esports que practicava, a què jugava amb els amics, què llegia o si li agradava alguna xiqueta. Per tal de justificar-me li pegava voltes a tot el que poguera haver fet des dels dotze anys fins als trenta, però sobretot volia saber les seues aventures entre els dotze i divuit. Anava de l’evangelista Mateu a l’evangelista Marc. I de Lluc a Joan. I a l’inrevés. Res: ni una sola referència, ni una parauleta. Divuit anys sense saber exactament que hi va fer Jesús. Allò ara em sembla els “lost years” (anys perduts) del dramaturg Shakespeare. Resumint: un bon terreny per a l’especulació dels investigadors de les vides de l’un i de l’altre. Quants llibres se’n deuen haver escrit del tema?

No ho recorde molt bé, així i tot, crec que don Antonio em va dir que Jesús ajudava en l’economia domèstica tirant-li una maneta a son pare en la fusteria fent cadires o taules, o fent encàrrecs quan sa mare li ho manava. Jo, com que volia imitar Jesús en tot el que feia, li vaig preguntar què podia fer. Em va dir que obeir i estudiar. En explicar-li que tot això jo ja ho feia, em va dir que ja pensaria alguna altra cosa.

Un poc de temps després em va eixir una faena. No sé si el bon don Antonio Lagarda va tindre alguna cosa a veure o de qui en va ser la idea. La bona qüestió és que se’m va encomanar de fer classes d’anglés als batxillers del 2n curs que estudiaven francés. Fóra de qui fóra la iniciativa, em va paréixer una excel·lent idea: no que jo fera eixes classes, sinó que els estudiants de francés pogueren estudiar també anglés. Així que amb els coneixements adquirits en les classes del meu primer mestre d’anglés, don Manuel Canet Simó, em vaig posar a fer eixes lliçons que crec que eren una vegada a la setmana, de vesprada. Feia servir els manuals de Modern English (editorial Mangold) que s’havien sedimentat prou bé al meu cervell. Qui m’havia de dir que aquelles primeres classes, amb el pas dels anys, acabarien sent el mitjà amb què em guanyaria el pa en el futur!

Encara recorde que amb un dels pocs pagaments de mil pessetes (sis euros) que em feien per eixes classes em vaig comprar un anorac (cinc-centes pessetes) i alguns llibres del llistat de lectures obligatòries que don José Maria Belarte ens havia assignat aquell curs, el primer dels quals era El cantar de Mio Cid; el segon, Milagros de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo, etc. Quants cursos es degueren fer eixes mateixes lectures literàries! Ah, entre les lectures també es trobava La Celestina de Fernando de Rojas. Així que, de bovades i beateries, poques!

Tot i que jo no tenia a don Miguel Payá de superior en 6é de Batxillerat, encara recordava les seues paraules de l’estiu del 68 quan jo, en una carta anterior, lamentava que les meues relacions amb ell durant el curs 1967-68 hagueren sigut fredes: “Pero que conste que yo siempre lo he lamentado. Sabes que no me gusta imponer mi amistad y que soy bastante comprensivo con aquellos que, por cualquier causa viven un poco alejados de mi. Pero me has hecho sufrir, sobre todo en el último curso, porque veía que estabas a punto de dar al traste con tus cualidades que yo valoro mucho”.

I don Miguel Payá també em feia altres reflexions i es posava a la meua disposició per a ajudar-me en tot allò que necessitara, fóra o no fóra el meu superior. Quins grans educadors tenia el seminari de Montcada! I quin gran olfacte el del Rector Rodilla amb l’elecció que en va fer!

Perquè he de deixar ben clar que els superiors-educadors de Montcada, amb mi si més no, continuaven sent superiors durant les vacances. No hi va haver mai cap carta que jo escriguera que no tinguera contestació per part de tots ells: don Miguel Payá (1r, 4t i 5é), don Andrés López (2n), don Salvador Garcia (3r) i don Pascual Ventura (6é). Don Miguel Payá, com es pot veure, era un pare per a mi. Em coneixia ben rebé: millor que els meus pares; on va a parar! Coneixia els meus pecats millor que no els pares espirituals de torn. I també reconec que a vegades, amb el meu comportament, li vaig causar algun disgust, però allò de tornar al seminari en acabar l’estiu de 1969, després d’haver “mantenido relaciones públicas y continuadas con alguna señorita de ese pueblo” (segons la carta als meus pares), ni ell ni el Rector don Rafael Sanus no m’ho van deixar passar ni perdonar. Això podíem fer!

Sempre em vaig sentir estimat per superiors, pares espirituals, professors i tota aquella gran família integrada per uns quants centenars d’alumnes vinguts de pobles que jo no havia sentit nomenar mai. Seria un malnascut si parlara malament del meu pas per Montcada o de la gent que hi vaig conéixer i tractar. De fet, reconec que, encara que no hi vaig fer cap dels cursos pròpiament eclesiàstics de filosofia i teologia, tinc un pòsit, solatge, ressòl, etc., (agafen vostés la paraula que més els sone o agrade) ben sedimentat i al qual no renuncie, que hi té l’origen.

Ara, cap al final de la vida, vaig retrobant molta gent que va passar i es va formar en aquell internat. La majoria són més grans que no jo i m’agrada d’escoltar els seus records mentre jo escric els meus.

      Bartolomé Sanz Albiñana

Últim curs a Montcada (10): les convalidacions dels estudis eclesiàstics. Bartolomé Sanz Albiñana

Com en quasi tot allò que m’interessa esbrinar, en compte de començar un camí a les palpes, tinc costum de preguntar a gent experta que em puga assessorar en temes que desconec. No és aconsellable d’anar a cegues pel món, i més quan saps que hi ha persones que saben més que tu.

L’estiu de 2020 jo volia fer-li unes preguntes a don José Sambartolomé († 2021) sobre qüestions referents a l’època en què ell va ser superior del Seminari Metropolità de València, amb seu a Montcada; la mateixa època en què jo n’era alumne. Tot i que no el vaig tindre mai de superior, el coneixia, de la mateixa manera que coneixia molts altres superiors, professors i alumnes, amb alguns dels quals encara tinc contacte gràcies a les noves tecnologies i totes les formes de contacte virtual que han capgirat les nostres vides.

Vaig parlar per primera vegada amb Sambartolomé el curs 1999-2000 al meu poble, l’Olleria, on vam coincidir aquell any acadèmic al capdavant de centres escolars públics de diferent nivell educatiu. Quan ens vam presentar ell no va amagar la seua condició anterior, la qual cosa l’honra. Jo li vaig dir que ja ho sabia i vam xarrar distesament de l’última etapa dels anys seixanta. Desgraciadament, vint anys després, en voler retrobar-lo ell es trobava mig confinat perquè era l’any en què s’havia declarat la pandèmia. Com que no va ser possible la comunicació oral, ho vaig intentar via correu electrònic, però tampoc no va poder ser: els pas dels anys no perdona.

Vaig recórrer a la seua filla Isabel perquè m’ajudara, i molt amablement va fer d’intermediària entre tots dos. Em va respondre les qüestions que li havia plantejat inicialment i que he aprofitat en alguns dels articles en què repasse la meua infància i adolescència, una mena de records que encara tinc prou ben arrelats al cervell.

Qui haja llegit el llibre Feixistes, rojos, i capellans de R. Reig i J. Picó (1978/2004), un llibre que jo desconeixia i que ell em va recomanar per tal d’esbrinar algunes qüestions referents al marc històric d’aquell moment, s’adonarà prompte de la bona relació, enteniment i connivència que hi havia entre l’Església i l’Estat a partir del final de la Guerra Civil.

En molts dels articles he parlat també d’aquell home providencial i irrepetible que va ser el Rector don Antonio Rodilla Zanón, que durant trenta anys va dirigir aquell internat, primer a València (1939-1948) i després a Montcada (1948-1969).

És clar que el pla educatiu que ell va dissenyar el van secundar i dur a terme una sèrie de col·laboradors joves que ell va anar elegint al llarg del temps, formant un equip sòlid de professors, superiors i directors espirituals. Quede clar que quan faig servir la paraula superior, cal entendre-la amb l’accepció d’educador, ja que la seua tasca consistia a “desenrotllar i perfeccionar les facultats intel·lectuals, morals i físiques” dels alumnes, és a dir, potenciar totes les facetes humanes dels educands mitjançant una sòlida labor educativa.

D’entre els educands, uns van arribar al final i van complir la missió per a la qual es van formar, altres es van secularitzar, i molts més van perdre la vocació pel camí o van sofrir diversos avatars. La vida, com comprenem millor els qui anem fent anys, no és mai lineal: no sabem mai sap quines sorpreses ens presenta el destí a quan menys t’ho esperes.

Jo calcule que la gent més gran que va estudiar a Montcada, i que per un motiu o altre es va afegir a les files de la defecció, deu estar al voltant dels 85 anys; i crec que són qui millor podria explicar les dificultats i entrebancs que van sofrir, perseguits a vegades com si es tractara d’heretges.

Eixa connivència Església-Estat em fa pensar que, d’alguna manera, es volia castigar tots els afectats pel virus de la desafecció, ja que com més avançats eren els estudis fets més gran era el castic rebut.

Segons el meu parer, el rector Rodilla no va pensar al llarg del seu mandat de crear un departament d’orientació i de convalidacions per als desafectes que, arribaren fins a on hagueren arribat, canviaven de pensament i volgueren endinsar-se en altres camins i emprendre nous reptes vitals. I com que això no ho havia previst el Rector, no resulta estrany que, a finals dels seixanta, un nombre indeterminat d’estudiants de filosofia i teologia estigueren matriculats en carreres civils, per allò del que poguera ser o els poguera passar. La creació d’eixe departament no interessava al sistema (Església-Estat), ja que hi hauria actuat de reclam per a molts que patien la malaltia del cacau mental propi de l’ambient de finals d’aquella dècada. La política que s’aplicava era la de “Apáñenselas como puedan” i “Sálvese quien pueda”.

En algun llibre com ara Por qué nos salimos. Los secularizados (2008), coordinat per Antoni Signes Mulet, es conten històries —algunes de dramàtiques— de com eren de cruelment perseguits i tractats tots aquells preveres que per motius personals, de consciència, etc., havien deixat de creure en el ministeri que se’ls havia encomanat. I la cosa més curiosa d’aquella situació és que alguns dels perseguidors d’aquells temps, hui en dia figuren en les llistes d’aspirants a acabar sent declarats, amb el pas del temps, sants oficials de l’Església. Es pot veure, per tant, que “els camins del Senyor són inescrutables”.

Pel que a mi respecta, un simple adolescent que a dèsset anys deixa el seminari, em van cridar molt l’atenció les paraules de l’aleshores Rector del Seminari Menor, don Manuel Guillén († 2014, a 91 anys) en un llibre col·lectiu sobre la història del seminari, publicat a València el 1991: “todos los profesores de asignaturas sujetas a la normativa estatal tienen los grados exigidos, sin subterfugios sutiles”. Desconec si don Manuel sabia que eixe devia ser el motiu pel qual els qui abandonaven el seminari menor havien de repetir un curs en el moment d’incorporar-se a un institut públic. Curiós. I més si es té en compte que el seminari menor, a finals del curs 1966-67, havia estat classificat per l’Estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de Grau Superior com ja vaig contar en el Curs 1967-68 (1): s’obrin les portes. Així que algun “subterfugio sutil” hi devia haver i que fins i tot ell desconeixia. Quina gràcia em va fer repetir 6é de batxillerat amb la revàlida aprovada: encara com que els professors tenien la titulació exigida!

Encara no m’ha explicat ningú d’una forma convincent el motiu pel qual quan un “s’ho deixava” (expressió clau en aquell temps i en aquell lloc), havia de repetir curs. Mire ara el meu “Libro de calificación escolar del Instituto de Enseñanza Media de Albaida” i hi llig que tinc concedida per resolució de la Direcció del Centre “la convalidación de sus estudios eclesiásticos por los siguientes del Bachillerato (Plan de 1957): Bachiller Elemental y Quinto Curso”. Així que vaig haver de repetir 6é de Batxillerat i tornar a fer revàlida de 6é. Quina gràcia! I dic jo: pitjor ho tenien els qui “s’ho deixaven” una vegada acabats els dos cursos de filosofia o els quatre de teologia, no? Mire les notes que vaig traure en el 6é de Montcada i en el 6é d’Albaida i veig que vaig millorar totes les qualificacions a excepció d’història de l’art: d’un 9 amb don Alfonso Roig Izquierdo a un 5 amb doña M. Pilar Sanjuan (i perquè aquesta senyora es va veure coaccionada pel claustre a aprovar-me per tindre bones notes en les altres assignatures!). I és que aquell curs doña Pilar Sajuan s’havia enamorat de mi amb una fixació malaltissa; tant és així que em preguntava sense falta la lliçó cada dilluns. I clar, el diumenge jo no estudiava perquè anava a la discoteca a posar-me al dia en un parell de matèries que no havia cursat al llarg del batxillerat: les relacions amb el sexe opost i el ball (el solt però, sobretot, l’agarrat), perquè a Montcada ens havien dit que allò era pecat en un aspirant a prevere.

             Bartolomé Sanz Albiñana

Comença la pau (28)

 

     

Escrit per Francesc Jover8 febrer 2022

Desprès d’un temps de guerra més o menys llarg (els períodes de guerra sempre són massa llargs) es produeix un gran goig en la ciutadania. En bona part de la ciutadania. El guanyadors també estaven cansats. Sabem que per els perdedors s’inicià un autèntic infern. Havia passat allò dels avions italians savoia SM 79 que entraven a la Vall del Serpis per la part de gregal. Ja no vendrien més a fer la guitza. S'havíem llevat de damunt l’estrident so de la sirena d’alarma que anunciava perill.

La guerra, tot i que la major part de la societat no la va viure en primera línia, havia de cansar molt i la gent hauria d’estar més que farta. Els pares i mares continuaven anguniats perquè els fills encara no havien tornat a cassa i feia temps que no sabien res. Aquella espera que els fills tornaven sans i estalvis a casa era interminable i es va fer molt llarga. El pitjor és que molts no van tornar. Altres havien quedat presoners i havien de passar diferents filtres en camps de concentració i presons.

Estem relatant fets històrics que cada volta va apropant-nos més a quasi cent anys. Suficient temps per anar alerta en els qualificatius que usem. No m’agrada parlar de bons i roïns, com a les pel·lícules. El que no vaig a privar-me -mai ho he fet- de manifestar que hi han causes més ètiques que altres. Però a més, n’hi ha alguna que és totalment rebutjable perquè no respecten els drets humans que foren declarats el 1948. La qual cosa no vol dir que abans estaven invalidats.

Així i tot, pel que fa a l'objectivitat de guanyadors i perdedors, hem d’acceptar que cal fer alguna matisació. Quan algú durant la llarga postguerra s'auto-incloïa en el sector que havia perdut la guerra, sempre hi havia algú que deia «en la guerra tots vam perdre». Potser fora de veres per alguns; però, també hi havia altres que deien: «però, uns van perdre més que altres». I en eixa estem encara; una situació que molta gent la considerem incorrecta per no haver assumit cadascú el propi trauma i responsabilitat. A hores d’ara, tant a nivell individual com col·lectiu havíem d’haver superat amb total objectivitat el trauma de: República; sublevació militar; guerra civil i postguerra. Recordar-vos que és un tema que tenim pendent.

Pense, desprès d’escodrinyar alguns fets històrics i adonar-me del que van perdre uns i el que van guanyar altres, podrien haver opinions de objectivitat diversa, inclòs alguna dubtosa per allò que he dit abans de les causes bones i dolentes. De qualsevol manera sempre ho dic i ho diré; la guerra és terrible i mai s'havia de recorre a ella, perquè a més, mai soluciona les diferències, com no ho va fer la Guerra Civil Espanyola.

No se si la metodologia que hem adoptat des del primer moment en relatar els fets a traves de documents ha sigut la més correcta. Almenys, és la que vaig creure millor perquè els documents són els millors transmissors per situar-nos en aquell moment i poder reflexionar. L’objectiu no és altre que cadascú traga les seves pròpies conclusions.

Hem entrat en un altra etapa d’aquesta sèrie i semble anava be una introducció. Així és, que abans d’acabar el més de març de 1939 podem agafar-nos a algun escrit que ens situa en aquell moment. Quan encara no s’havia vist anunciat en premsa i ràdio el darrer missatge de guerra de Franco anunciant el final de la guerra, els pregoners de tots els pobles ho anaven dient. Per tots els cantons habituals de pobles on es feien els bans, els pregoners anaven indicant al veïnat el que havia de fer-se en la nova situació. El primer ban de Cocentaina no porta data, però vull pensar que podria ser el dia 29 de març de 1939 perquè el missatge és civil i vol dir això que els militars no havien arribat. És el delegat civil d’orde públic el que dona l’escrit al pregoner. El segon pregó ja és una orde militar que ben bé podria ser del dia 30, quan van fer el primer Consell Municipal presidit pel comandant militar José Villalpando. Tant un com altre trobe un cert tarannà autoritari. En un s’ordena no acudir al treball, i l’altre s’ordena engalanar els balcons i carrers. Eren uns moments i situació especial.

Tinc dubtes de quin podia ser el tercer dels documents que m’han arribat, tot i que podria ser simultani en el següent. Un és del dia 1 d’Abril on el pregoner anuncia per el dia següent una missa de campanya al Pla de les Monges. No puc deixar de valorar el llenguatge suplicatori i d’invitació que es fa a tot el poble per assistir. També dir que no és d’assistència obligatòria, encara que tampoc dubte que estaria ple de gom a gom. Entenc la satisfacció de la gent en fer un acte religiós públic amb la protecció de les autoritats militars, civils i religioses, no sé si en aquest mateix ordre. Això feia alguns anys que no es coneixia. L’únic que he pogut i sabut distingir en el segell del document que anuncia la missa, es «falange».

El quart missatge és una octaveta o pamflet molt il·lustratiu en la que l’administració civil informa quines son les primeres i provisionals autoritats civils. També deixa entendre que son els que gestionaran exclusivament el municipi en els quefers diaris, deixant totalment al marge la gestió política i d’orde públic que per suposat aniria a càrrec de l’autoritat militar. Els pobles i ciutats quedaven militaritzats.

He volgut mostrar aquests quatre documents perquè supose que son els primers que farien arribar en tots els pobles i ciutats al veïnat. Tampoc puc afirmar que siguen els únics i que siguen els primers. Únicament son els que m’han arribat a mi. Si que entenc i estic convençut del moviment de persones amunt i avall i la gran alegria generalitzada en un sector, i la inseguretat i por en altre.

També mostraré el conegut i clàssic manuscrit super-conegut part de guerra signat a Burgos pel general Franco. No sé si és l’original, però és tal com el vaig trobar a l’arxiu de Cocentaina.

La primera sessió municipal dels guanyadors d’Alcoi i Muro podria ser de data 30 de març. Almenys, així és la de Cocentaina presidida per un militar, comandant José Villalpando i l’assistència de representants de Falange Española Tradicionalista i de las JONS. Aquest primer consell és nomenada la comissió interina municipal i les seves funcions. A Cocentaina també acordaren repartir el pamflet «Al pueblo de Cocentaina» que hem vist més amunt. També s’ha de dir que el dia 15 va quedar institucionalitzat «por decoro del pueblo» la salutació feixista, a més de prohibir jugar a pilota al carrer.

Durant els dies següents, les autoritats militars nomenaven a tots els pobles i ciutats alcaldes i regidors que es farien càrrec de posar en marxa tota la maquinària municipal i repressiva. A Cocentaina fou el 5 d’abril on va haver un consell presidit pel comandant militar d’aquesta plaça tinent d’infanteria, Toribio Gonzalez Garcia. Qui va nombrar alcalde i regidors, així com també alcaldes de pedanies.

Finalment mostre la primera pàgina de l’ultima edició de “Humanitat” d’Alcoi de 29/03/1939 i la primera edició de la recuperada “La Gaceta de Levante” de l’01/04/1939.

 

Francesc Jover

CAMPOS DE TRABAJO. Ovidio Fuentes

 

Puestos a relatar las experiencias simultáneas estudiantiles y obreras de los años 50, diré algunos recuerdos:

Año 1956:

Dedicados a la repoblación forestal en el valle de Mena, al norte de la provincia de Burgos. Coincidí con 10 estudiantes madrileños, buenas personas y buenos estudiantes, apadrinados por el famoso P. Llanos de quien eran amigos.

Uno de ellos llegó a Ministro.

Al final nos fuimos unos cuantos a las fiestas de S. Sebastián. Nos resultaba imposible encontrar alojamiento. Vi la carpa del circo Price y allá que nos encaminamos a hablar con el Gerente, a ver si nos permitía dormir dentro, al finalizar la función de la noche. Y nos lo permitió, de manera que, cuando la gente salía, ya estábamos nosotros a la puerta esperando entrar. En la plataforma central con suelo de madera, y utilizando todas las almohadillas que quisimos, dormimos de maravilla. Por lo que le quedamos eternamente agradecidos.

Año 1957:

Lago Sanabria:

A 500 m. por encima del lago Sanabria hay un valle en el que se construyó un pantano. A los estudiantes nos subían y bajaban en vagonetas. El río Tera, que circula por el fondo de dicho valle, desemboca en una gran catarata, que se despeña sobre el lago y un pueblo a su vera: Ribadelago. Tal vez viene a vuestra memoria con esta palabra el desastre de la presa que reventó dos años después y se llevó por delante casas y personas.

Restos de la presa.

 

El desastre (pincha sobre las letras resaltadas)

 

Fotos

https://es.images.search.yahoo.com/search/images;_ylt=AwrINNkbCP1hsBoA6Z1U04lQ;_ylu=Y29sbwNpcjIEcG9zAzEEdnRpZAMEc2VjA3Nj?p=ribadelago+tragedia&fr=mcafee&guccounter=1&guce_referrer=aHR0cHM6Ly9lcy5zZWFyY2gueWFob28uY29tLw&guce_referrer_sig=AQAAAIBVvbjYv9kdW15X1bRisiNp8Zoig_Bz9zaSNOR4Kuc4fARQChJBrqSA8zzH0SIpatRB4s8AGxHB4Lkg7Ic00nwypyaeCFj1qa_rSdIVAqp1r1sPBH9LsE3V5SADWYs7seymtfu53v0UFs_tELPkPJiUk25g6vscrdxOxirEFbNk

La noticia y comentarios:

(pincha sobre las letras resaltadas)

 Nosotros estuvimos construyendo un canal para dicha presa. La primera noche, sin mantas, tapado con toda la ropa que tenía, la pasé tiritando.

 

Año 1958:

Mi amigo, ya fallecido, y yo intentábamos aprender francés trabajando en Francia. El sindicato vertical de aquel entones nos proporcionaba contrato para trabajar durante un año; pero solo queríamos estar un mes, por lo que no lo aceptamos. Y nos fuimos alegremente a Francia en autostop a buscar trabajo. Tuvimos la gran suerte de que el coche que nos dejó en París, lo hizo a muy poca distancia del colegio internado donde nos íbamos a hospedar.

Durante una semana buscábamos las ofertas de trabajo publicadas en los periódicos. Con nuestro pasaporte de turista nadie nos contrataba. Contactamos con un catalán comunista, que nos proporcionaría trabajo al lunes siguiente.

Pero el domingo por la mañana me asomé a la ventana que daba al patio interior, y descubro con gran sorpresa a dos condiscípulos y grandes amigos (actualmente también) solitarios con la mirada perdida en mitad del patio. Les busqué comida y habitación. Y nos unimos a ellos, que sabían a donde iban.

Se dirigían a un campamento alemán internacional de estudiantes para trabajar en un cementerio de guerra de Normandía: Champigny-la-Futelaye cerca de Evreux.

Y allá que nos fuimos en autostop.

Este campamento dependía de la organización  Kolping, y su lema era “amistad más allá de las tumbas”. Hacía pocos años que había terminado la segunda guerra mundial, y estábamos en Francia, enemiga de Alemania. En nuestro turno no hubo estudiantes franceses.

Adolfo Kolping fue un sacerdote católico que creo en 1850 una organización para atender necesidades sociales. Hoy son 400.000 socios que trabajan en 60 países. En 1991 fue beatificado por el Papa Juan Pablo II en Roma.

Mi amigo y yo nos presentamos al jefe de campamento para preguntarle si nos aceptaba. Nos aceptó y pagó el viaje con billete de tren, ida y vuelta, desde nuestro domicilio hasta el campamento.

En mitad de los campos de trigo había uno de 6.000 cruces, con soldados enterrados de ambos bandos. Ni siquiera estaba vallado. Nuestro trabajo fue hacer la zanja para vallarlo.

Encontramos una placa de plomo que llevan los americanos colgada al cuello para identificarlos. La mandamos a la embajada americana.

Me hice muy amigo de un alemán que dormía en la misma tienda de campaña donde éramos 10. Un día me preguntó que de quién creía yo que era la música que estaba silbando. Me sonaba a Bach. Y así se lo dije. ¡La había compuesto él!

Vivía en Emden, al NO de Alemania, a donde me invitó, cosa que no acepté, no sé por qué. Todos los años asistía con sus padres a las representaciones de óperas de Wagner en  el festival de Bayreuth.

Luego nos escribíamos en francés, hasta que en su última carta me anunciaba que se hacía seminarista. Era protestante. A pesar de mi insistencia en continuar siendo amigos, no me escribió más.

Se ha jubilado como pastor evangelista, ha creado una orquesta de mandolinas, ha grabado varios discos, se le puede oir cantar y tocar la guitarra en Youtube, ha creado un coro de ancianos que cantan canciones muy fáciles en las que no hay semitonos, etc.

Cenábamos a las 7, por lo que podíamos acostarnos a las 10, después de haber visto una película en el próximo pueblo.

Como premio, a los 15 días, en bus nos llevaron a la Expo Internacional de Bruselas. Pudimos admirar el atomium y lo mejor que cada país podía ofrecer.

El viaje terminó en Colonia, base de la organización. Y desde allí, siempre en autostop, entramos a Francia por Metz, fuimos hacia el oeste, de turismo, y entramos a España por Lourdes. Crucé la frontera a pie con la maleta en la mano, porque el coche que me trajo no podía cruzar la frontera, y desde allí hasta Valencia con unos franceses que venían de vacaciones.

40 años después hice un viaje de turismo por Normandía para visitar la zona de desembarco, el museo, etc. Volví al cementerio alemán, que está completamente transformado.

Ahora hay: 19.794 enterramientos todos alemanes, (el más numeroso de los 6 cementerios alemanes que hay en Normandía) vivienda para el conserje, capilla, sala de estar con una lista por orden alfabético de varios tomos, batallas de donde proceden, etc.

Hay una empresa que va recorriendo todos los cementerios alemanes en el extranjero con el fin de adecentarlos; incluido el español, donde están todos los alemanes muertos por motivos de guerra en España y sus costas. ¿Dónde creéis que puede estar el cementerio alemán en España?...Pues, al lado de su Emperador, Carlos V, cerca de Yuste, donde también está el cementerio italiano.

Aquel verano hice unos 5.000 km. y volví a casa con más dinero que me llevé.

Ovidio Fuentes