RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimarts, 23 d’abril del 2019

I.-Salvador Aguilar comparte textos de "LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO", CARLOS HERNÁNDEZ DE MIGUEL




              INTERVENCIÓN del cardenal ISIDRO GOMÁ                BUDAPEST 28/06/1938 (Congreso Eucarístico) 

«Efectivamente, conviene que la guerra acabe. Pero no que se acabe con un compromiso, con un arreglo ni con una reconciliación. Hay que llevar las hostilidades hasta el extremo de conseguir la victoria a punta de espada. Que se rindan los rojos, puesto que han sido vencidos. No es posible otra pacificación que la de las armas. Para organizar la paz dentro de una constitución cristiana, es indispensable extirpar toda la podredumbre de la legislación laica...».

(citado en Sueiro, Daniel; Díaz Nosty, Bernardo. Historia del franquismo (Volumen I). Madrid: Editorial Sarpe. ISBN 84-7291-982-X)

dijous, 18 d’abril del 2019

Plaques de carrers recuperades, Francesc Jover

Autor Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 16 d’abril de 2019


A Cocentaina s’han recuperat unes plaques amb els noms dels carrers del període revolucionari de la Guerra Civil. Sembla que foren guardades en algun magatzem municipal i oblidades per les corporacions franquistes següents. Sobrevisqueren unes quantes i ara s’han exposat al públic al Palau Comtal potser perquè en aquest moment el poble està més disposat a conèixer aquella etapa de la història. Tot i quedar-ne poques, és una importat mostra de com eren les altres. Son plaques de marbre amb noms de carrers que estigueren en dansa durant un període de la Segona República. Unes peces històriques que hui son molt més valorades, per haver-se salvat de la feroç actitud iconoclasta del franquisme a l’onomàstica republicana. D’aquest fet m’abellis fer algun comentari que potser no siga la primera volta que ho faig. 

Com la majoria de pobles durant el temps de la Guerra Civil, foren canviats tots els noms de carrers que feien referència al santoral romà. Corresponia a l’esperit de la Constitució republicana aprovada el 9 de desembre de 1931 on es declarava l’Estat laic i aconfessional. Recordeu aquella afirmació de Manuel Azaña dient que “España ha dejado de ser [oficialment] católica”. La República espanyola optava pel mateix sistema de convivència de l’Europa més democràtica i avançada. (PLACA)

A partir d’aprovar la Constitució van anar canviat els noms de carrers amb caràcter seglar i coherents amb el clima eufòric de llibertats. Les escoles de Cocentaina també les batejaren en aquest mateix sentit: el Grup Escolar deien Pablo Iglesias, tal com pot veure’s a una de les plaques de l’exposició. No s’han conservat les plaques de Francesc Ferrer i Guardia en que fou nomenada l’escola de monges Trinitàries, ni la de Joaquin Costa que fou denominat l’escola del convent. 

Del canvi de noms de sants i santes que va fer la República és del que hui volem parlar. Tot va començar en una sessió ordinària del Consell Municipal el 16/12/1936 en la que el regidor socialista Juan Ferrándiz va presentar un escrit de la Joventut Socialista Unificada de Cocentaina on demanava a la corporació el canvi de noms dels carrers. A més, havien proposat una llista de noms, però se la havia deixat a casa. Acordaren que la pròxima sessió la presentara per tal de veure si tots estaven d’acord. La llista va ser aprovada el 18/12/36, dos dies després de la proposta que havien fet els joves socialistes. És ben evident que l’activitat de la corporació en aquell moment era extraordinària.

Vull manifestar el meu parer dient que el nom de carrers foren modificats per una actitud ideològica més que per convicció laica. Entre altres coses ho dic perquè molts carrers amb noms populars, que res tenien a veure amb el santoral romà, també foren canviats. La prova la tenim amb els carrers Créixens, Teular, Tint, Travadell, etc. Açò ens demostra el clima de desafecció que hi havia a l’Església en aquell moment. Per cert, en la mateixa sessió es va acordar també pagar a Justo Cortés 23´50 pessetes per enderrocar les campanes del campanar.

Quant a la nova denominació de carrers triats pels joves socialistes es detecta certa tria ideològica, perquè encara que tots eren republicans, n’hi havien de diferents formacions de l’ample ventall de partits i sindicats que hi havia. També hi havien activistes, científics, músics i literats; a més d’algun país idealitzat aleshores. La qual cosa em fa pensar que va haver-hi un ample consens. Al costat dels noms com Lenin, Durruti, Passionària, etc., hi havien el de Maria Pineda, Concepcion Arenal, Fernando de los Rios, Mèxic, Rússia, etc. S’inclou un percentatge elevat de dones.

El tema dona per a molt més, però no per un article com aquest. Tanmateix però, vull acabar comentant certes particularitats d’algun nom de carrer; com per exemple el de Miguel Servet (1509-1553) substituint el carrer Santíssima Trinitat. Servet fou un científic que es va especialitzar en diferents disciplines, entre altres en teologia, tot i que extremadament crític; de tal manera que no era acceptat per catòlics ni protestants. Sempre va negar raonablement el dogma de la Trinitat i –sense afirmar res– no m’atrevisc a dir si fou per casualitat o hi va haver intencionalitat en aquest canvi de nom.

L’altre carrer que no puc reprimir-me comentar fou el d’Antonio Agulló (PLACA)que posaren als Sants de la Pedra. El motiu no és altre que és on havia viscut aquest cocentainer i encara vivia sa mare i la germana. Però, qui era aquest Agulló que va merèixer dedicar-li un carrer? Fou un activista sindical, polític i cultural. Es va casar amb Paquita “la Colma” i se’n anaren a viure a Barcelona. S’afilià al POUM i va morir a la plaça de la Universitat la nit del 19 de juliol de 1936 en un enfrontament amb els militars colpistes. Les víctimes d’aquell dia que moriren defenent la República tingueren un gran ressò en la societat catalana. En Barcelona també dedicaren a Antoni Agulló ((PLACA) el seu nom al carrer on vivia substituint el de Blasco de Garai del Poble Sec. El periòdic Avant d’aquells dies va fer una emotiva ressenya d’aquest fet incloent la placa.

El que més em va emocionar d’aquesta exposició és precisament la placa d’Antoni Agulló, perquè al acabar la guerra sa mare va anar a l’Ajuntament a demanar-la per tindre un record del seu fill. Dissortadament li va ser negada i va morir sense el conhort de tindre a les seves mans el que quedava del seu fill; mentre la placa de marbre va quedar arraconada en un lloc fosc i oblidada de tots.

Crec que les peces exposades son retalls d’història, i en sembla encertat que passen a formar part del patrimoni públic del poble. A més a més, són imprescindibles per recuperar una part de la memòria històrica i democràtica que ens ha estat per molt de temps segrestada. Al mateix temps, ens estimula a conèixer, recordar i dignificar persones i situacions que foren menyspreades i denigrades.                      
Francesc Jover

Publicat des de la Biblioteca de Senyera. E,H.M.

dimarts, 2 d’abril del 2019

De la urgente necesidad de una nueva espiritualidad en el S. XXI. Juan Argudo



     En clara sintonía con estos testimonios: el tuyo Antonio y el de M. Légaut, me parece oportuno presentar el de Viktor Frankl, en “El hombre en busca de sentido”, en el que, como psiquíatra y  prisionero, narra su estremecedora experiencia en el campo de concentración. Él que todo lo había perdido, que sufrió hambre, frío y todo tipo de brutalidades, que tantas veces estuvo a punto de ser ejecutado, pudo reconocer que, pese a todo, LA VIDA es digna de ser vivida y que la libertad interior y la dignidad humana son indestructibles.

     Por supuesto, que en todas sus reflexiones siempre va más allá de la visión materialista, pues jamás olvida la dimensión espiritual del hombre; pero también va más allá de una visión puramente espiritualista, porque jamás olvida su condición de médico. Y todo ello, porque se acerca a las entrañas de las experiencias humanas, explicándolas desde su origen constitutivo: la unidad.

     Con su logoterapia, método psicoterapéutico creado por él, se centra precisamente en el sentido de la existencia y en la búsqueda de ese sentido por parte del hombre, que asume su RESPONSABILIDAD ante sí mismo, ante los demás y ante la vida. Sobre todo cuando lo que se produce es lo que él llama “el vacío existencial” (p. 134) o  la “neurosis colectiva”, tan frecuente en nuestro tiempo, y de la que, frente al nihilismo, afirma: “Como profesor de dos disciplinas, neurología y psiquiatría, soy plenamente consciente de que el hombre está sujeto a las condiciones biológicas y sociales. Pero, además de profesor en estos dos campos, soy superviviente de otros cuatro – de concentración, se entiende -, y como tal quiero testimoniar el incalculable poder del hombre para desafiar y luchar contra las peores circunstancias que pueda imaginar”.

     En la actualidad, y en este mundo global, por una parte, monopolizado por un neoliberalismo económico, totalitario y depredador, pues “todo ha sido globalizado excepto nuestro consenso” (Cf. George Monbiot) y, por otra, con la posmodernidad, una realidad fragmentada y sin objetivos compartidos, debido a la ausencia  de los paradigmas unificadores de la modernidad, necesitamos con urgencia una nueva espiritualidad “laica” (Corbin), “global” (Amelia Valcárcel), “del S. XXI , más madura, que beba del pasado, pero que reclame sin complejos su lugar en un mundo que se autolimita a lo material. La espiritualidad consiste en estar receptivo a la existencia del espíritu y no negarlo porque no se ve ni se toca…. La causa del miedo a la muerte es el pensamiento occidental: su creencia en el ego, su marasmo verbal y la incapacidad de aceptar que cada individuo es parte indisoluble del universo: que todos somos uno. Cuando todo esto se ha experimentado y vivenciado, no leído, es imposible tener miedo a la muerte porque el todo no muere nunca, sólo se transforma….Los místicos son los que desarrollan la sensibilidad espiritual, porque  consiguen el contacto directo con lo espiritual, sin necesitar a los sacerdotes”. ( L. Racionero).

     Y todo esto, no perdiendo de vista los avances científicos actuales sobre la autoconcienca, pues la nueva cosmología ha introducido a la humanidad en una nueva época, en la que le ha llevado su autoconciencia a una visión enteramente nueva del cosmos y de sí misma. “Tiempo axial” que disfrutamos como primera generación.. “Esta nueva autoconciencia sabe que no necesita  alienarse a sí misma fuera de la materia (buscando el espíritu), ni fuera de la tierra (buscando el cielo). (Cf. Encuentro Internacional de Investigación del CETR de Barcelona).

Juan Argudo

Resultado de imagen de dibujos abstractos de la autoconciencia