"...el brindis del dia 31 ho demane per a elles."

Personatges de l'any

Rafael Rivera 

LEVANTE EMV

29.12.2016 

Sí, ja ho sé, quan arriba el final de desembre i l'any s'escapa, és moment de fer recomptes, i solem fixar-nos en personatges de l'any per la seua rellevància, pels seus diners, pel seu poder. Que si el nou president dels EUA (amb tanta ombra a la seua al voltant), que si un líder que ha mort, que si un Premi Nobel inesperat, que si el número u de la llista de no sé què, tots ells mereixedors, sens dubte, del reconeixement col·lectiu o de disposar d'una rajola personalitzada en el passeig de la glòria.

Però hi ha altres personatges, anònims que més que individus són col·lectius, i que criden la nostra consciència amb insistència mentre nosaltres brindem per una vida millor i uns desitjos repetits.

Les dones, per a mi, són les personatges de l'any, de la dècada, del món contemporani. Aquelles que ens porten a la vida, de les quals diem que ens enamorem, però després maltractem fins a la mort cada dia, amb gestos, paraules, actituds i punyals. Sense explicació alguna, passem de ser companys, amants, marits, a convertim en el seu enemic més cruel.

http://xarxadonesmarinaalta.blogspot.com.es/2016_01_01_archive.html

És el reflex d'una societat confusa que entén per amor aquell que no ho és, i que és capaç d'assassinar abans de reconéixer el valor de la vida, i el dret a l'autonomia total. El recompte d'assassinats és un pes enorme sobre la convivència col·lectiva que resulta insuportable.

A més, qualsevol situació humana extrema s'agreuja en afegir la condició de dona; la marginació, la pobresa, els processos d'immigració, els refugiats, els salts de les tanques, les travessies mortals, totes rebutjables i impossibles d'oblidar, multipliquen la seua gravetat si parlem de dones perquè tenen riscos afegits. Passen els anys, passa la vida i el mateix que una treballadora guanya menys que un treballador, una refugiada patix més que un refugiat. Difícil de digerir.

Per açò, el brindis del dia 31 ho demane per a elles. Per tot això que ens unix i ens fa iguals, pels afectes simètrics, pels drets equilibrats, per la igualtat real d'una vegada, pel respecte, i perquè les xifres esgarrifoses tendixen a zero, cada any, cada mes, cada minut.

Chin, chin.

http://www.dival.es/sites/default/files/normalitzacio/images/Targeta_Nadal_cap_d'any.jpg

II. ESCARBANT LA CATEDRAL, Antoni Signes

         Reiteradament l’ hi havia jo insistit a l’amic J. Ignacio per tal que, amb contacte amb el seu company d’infantesa Jaime Sancho, ens organitzara una visita a la catedral. Millor guia que Sancho, impossible. No solament per ser canonge i el mestre de cerimònies titular, sinó sobretot, per ser el responsable de les obres de la catedral i director de tot el que fa referència al patrimoni artístic. No ens va decebre. Ens va explicar just el que ens interessava saber.

       A part del meu interès per recordar aquells anys de seminari quan formava part de la Schola Cantorum i veníem a participar en les cerimònies de les grans festivitats, jo tenia dues curiositats més: la de veure les pintures del reconditori, les quals fa uns anys les van destapar en un “altillo” i no les deixen visitar a no ser que l’interessat demostre aptituds acadèmiques per poder-les apreciar

(cosa que era el nostre cas). Estes pintures tan ben amagades són d’un atractiu molt especial, que paga la pena arriscar el perill de pujar l’escaleta de gat, que és l’únic mijà d’accés. Espere que algun altre destripe d’una forma més completa el valor artístic d’elles...

Santo Tomás de Villanueva (1544-1555)
Copia de un original de Juanes de 1568

   l’altra curiositat era visualitzar els retrats dels arquebisbes de València per tal de verificar qui va ser el que va substituir a St. Tomàs de Villanueva. Ens vam introduir en la sagristia i allí vam veure les parets totes cobertes pels retrats de tots els arquebisbes haguts des de la Conquesta de Jaume I fins a Garcia Gasco. En la filera més alta, allí al costat de St. Tomàs, que de seguida jo vaig reconèixer, estava el que buscava: Francisco de Navarra. Va ser elegit, l’any següent de morir St Tomàs, és a dir 1556 i va regir la diòcesi fins a 1564-65.

D. Francisco de Navarra (1556-1563)

          I ara direu... I qui és Francisco de Navarra...? Doncs un bisbe oriünd de Navarra que es va destacar per unes restauracions d’esglésies romàniques, efectuades en Navarra molt encertadament i que el guia, que la setmana passada, ens instruïa en el romànic navarrés, va ponderar tot acabant dient que el personatge en qüestió era totalment desconegut a València. Qui vullga saber més que vaja a Navarra, que el guia li ho explicarà...

        Ara ja podré dir-li al guia de Navarra que ja he conegut al seu paisà, que està retratat sobre cuir emmarcat en la filera més alta.

Antoni  Signes

Nota del Coordinador.- Per a accedir a la biografia de Francisco de Navarra punxa (fes clic) sobre les paraules dalt ressaltades en roig

I.Visita a MUSEU de la CATEDRAL i EXQUISITATS (Joséluis Porcar)

La colla de l’esmorzar dels dimarts, quasi al complet, hem acudit a la catedral de la ciutat. També hi eren dues dones, de la colla dels berenars. Una crònica de les mirades, perquè ja que veure la de coses que hem vist i hem mirat, dels pensaments i dels sentiments que s’han creuat per tot el recorregut de la visita, és una tasca complexa.

Espontàniament inicie aquest comentari amb un mecanisme ‘dadaista’, o siga, escric el primer que arriba al cervell, vinga d’on vinga. Aquesta formulació condueix a una preponderància abusiva de les meues dèries.

Toni, em fa caure que, en un moment, m’he dirigit al canonge Jaime amb “escuche Don Jaime…”. De quina manera tan subtil he assimilat el tractament que havia escoltat a la xica, Claudia, que en el Museu ens ha fet la ‘explicació de la falla’, al dirigir-se al canonge. Ja la tenim: Don Jaime, en llatí Dominus Jacobus, o siga el Senyor Jaume, o també En Jaume. La resta de persones, res de domini, de senyoria, puix pertanyem a la ‘plebs’.

I la plebs, la gent, jo, al entrar en el espai catedralici em baralle en el fum de sentiments d’insignificança davant de la presència contundent, polar-opressora d’allò tan destructiu que anomenem ‘poder’. La polaritat de la que parle n’és la que elimina tota llibertat possible. La llibertat viu només en l’àmbit de la fragilitat, en la afirmació i mai en la imposició. Ací estic especulatiu i em desagrada. El que vull és tornar al sentiment-poder que hi configura l’espai de la catedral en mi.

"Portella" emprada i "façana" del museu. 

Hem entrat per un forat. No hem emprat cap de les tres portes monumentals, la del sud-barroca, la del est-romànica ni la del oest-gòtica. Sinó per una porta amb un pany i clau moderns que es fa servir per als treballadors i treballadores del manteniment i serveis de l’edifici. Directes a la sagristia, antiga sala capitular dels canonges, original romànica i restaurada en les dimensions adients.  

D.Jaime presenta el context històric, que si Jaume I, que si el seu parent Sant Lluís de França li regalà la relíquia de la santa espina que tenia a Paris, que si li dedicaren un xicotet indret enlairat i de màxima seguretat (no es podia accedir), amb una mena de sagrari que encara conserva unes pintures romàniques (tardanes, del segle XIV).

Única pintura
dels inicis de la catedral

Però hi ha una escala de ferro. I allà dalt que hem pujat. I, en rogle, front a la paret de les pintures (tema de la passió de Jesús), hem fruit de la vibració inevitable de la memòria de fets, persones i vivències d’aleshores que a tots ens fan pessigolles. Al costat d’una porta enfortida de ferros que “n’és més pesada que un matrimoni fals” (paraules de D.Jaime), destinada a tancar i aïllar la sala capitular front a avalots. Al mig hi ha un forat per on es davallava el contrapés de la porta i també es podia combatre els invasors.

La sala següent funciona com a sagristia i també la que a continuació s’ha habilitat després que es decidí canviar la capella del Sant Calze originàriament ubicada en aquest indret. Fent la seua faena hi havia per allí una parella de monges amb una vestimenta tal que provocà un acudit que vaig captar pels anys setanta del segle passat: ‘una monja és un o.r.n.i., objecte religiós no identificat’.

Paraules majors, penjades arreu de les parets, ordenades segons la cronologia, hi són els quadres amb els caps mitrats del ‘ornis’ que han presidit (epi=des de dalt; scopus=que mira, o siga el pastor front a les ovelles) l’Arquebisbat de València. Els amos de casa, els dominus, els únics amb cadira-cátedra. Una vegada, no recorde quin curs de teologia escolàstica estudiava, vaig veure en la revista Eclesia un còmic de la consagració episcopal d’un capellà on al imposar-li la mitra s’apagava l’espelma/ciri del seu cap.

Calixte  III

ALEXANDRE VI

Hi ha un bon grapat, entre ells, dos que van arribar a Papes, els Borja de Xàtiva, també hi és el Joan de Ribera, i, home clar!, el bisbes que hem conegut vius, com el de la tómbola. En aquest moment he de confessar el meu respecte per les persones d’aquesta jerarquia, tot i que les dibuixe amb ratlles força tangencials.

Vora les 11 del matí, l’aplec l’hem iniciat a les 10, hem entrat en el Museu. Allí ens ha guiat Claudia, una xica jove, sabuda, que, en castellà, ens ha convidat a contemplar la pila de tresors ordenats per tot arreu dels quatre nivells (la planta baixa, dos pisos i un soterrani) en que s’estructura. Parets i finestres de l’arquitectura romànica primitiva i de la biblioteca amb una columna-serp (gòtica) central anterior a les de la Llotja de la seda, escultures, quadres, llibres de tota mena, cartes papals, relíquies a puntapala, la mare que va, la mare que torna… i la novetat de viatjar a la ‘Valentia romana’ que s’ha

Excavació arqueològica

trobat en les excavacions mostrades al soterrani. Detalls que impacten i mouen el sentiment inefable de pertànyer als humans, els essers vius amb consciència i aprenentatge de llibertat i amor.

Jaime Sancho.
 Canonge conservador de la catedral,

D.Jaime és molt amic de José Ignacio. Gràcies de debò a tots dos perquè hem pogut fruir de la vida enfonsada en les pedres, en els pintures, en els llibres, en el mobiliari, en els volums, en les figures, en tantes coses a l’abast de la nostra mirada avuí.

A la fi de la visita, el nostre amic Joan Costa, des de la seua erudició i la seua estima ens ha compartit la mirada dels quadres de la capella lateral dels Borja a la Catedral i que la consort del Duc d’Osuna, hereu del Ducat de Gandia, Na María Josefa Alfonso Pimentel, duquessa de Peñafiel i XIV duquessa de Gandia, comtessa-duquessa de Osuna va encarregar a Goya. La Isabel de Portugal, guapa i desfeta per la mort, els dimonis que s’emporten a l’infern a qui està morint-se i no accepta la conversió oferida per Sant Francesc de Borja, han estat les imatges del mateix bestiari. El bestiari de la ideologia d’aleshores i de tanta durada que és esmorteïdora d’un evangeli, el d’un xicot de Nazaret, que li diuen Jesús, i que no cercava altre camí que el de la justícia i la llibertat.

Capella de Sant Francesc de Borja

I quasi ipso facto, Joan, el xic de Calp, va omplir de fotografies el WhatsApp de tothom les quals il·lustren de bon tros la visita a la Catedral de la nostra ciutat. Gràcies, sí, i amen.

       Joseluis Porcar

DÍA DEL LAICISMO (José HERRAIZ MARTINEZ)

El Día del Laicismo se celebra en Europa, España ... el día 9 de Diciembre. En Valencia no habrá públicamente este día ningún acto. La razón es porque se ha pensado que muchas estarán de puente por una parte y, por otra, porque este año vamos hacer un homenaje, como se merece, al maestro Gaietá RIPOLL, último AJUSTICIADO POR LA SANTA INQUISICIÓN. Entonces ya se le llamaba Juntas de la fe, cambiar algo para que nada cambie.

¿Por qué el día 9, se celebra el Día del Laicismo?

Porque el 9 de Diciembre del 1.905 en Francia se consiguió aprobar la Laicidad de las Instituciones. " Separación del Estado de las religiones" En España se celebra el 9 de Diciembre porque fue ese día y mes de 1.931 cuando se aprobó la Constitución de la II República española. Sus leyes fueron laicistas, Libertad de Conciencia... Esto fue anterior a la Declaración Universal de los Derechos Humanos de 1.948.

Homenaje al maestro GAIETÁ 

LO CELEBRAREMOS EL DÍA 12 DE DICIEMBRE

Horario:

** 19:00 Conferencia en "Octubre" 

(Centro de Cultura Contemporánea. Calle de San Fernando, nº 12, de Valencia.)

**20:30 Homenaje a Gaietà Ripoll 

(en las escalinatas del Mercado Central, frente a la Lonja).

** 21:30 Cena en Octubre.

     Reservas: valencia@europa laica.org.

José HERRAIZ MARTINEZ

**Enviado desde Outlook

L’últim condemnat de la Inquisició (article de Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover. Per al Ciudad d'Alcoi (enviat el 5 de febrer de 2013) Publicat el 12 de febrer de 2013

Gaietà Ripoll i Pla (1778-1826), d'origen català, fou un mestre d'escola que exercia a Russafa, aleshores municipi independent de la ciutat de València. Era un personatge excepcionalment singular que vivia tot sol a una barraca de Russafa. Han quedat testimonis de veïns que el conegueren, que van estar publicats el 1930 al diari «El Pueblo». Acusat d’heretgia pel tribunal de La Junta de Fe de València, (antiga Inquisició), va ser detingut l'any 1824 i condemnat a la forca el 31 de juliol de 1826, després d'estar dos anys empresonat. Havia de ser cremat a la foguera, però en un gest de farisaica humanitat ho feren en una foguera simulada. En realitat va ser executat en la forca instal·lada front a la Llotja de la ciutat de València i seguidament foren denigrades les despulles.

Ripoll, a més de maçó, fou acusat de no impartir doctrina cristiana als alumnes, de no traure's el barret davant del viàtic, de menjar carn en divendres de quaresma, d’haver retirat el crucifix de l'aula on feia les classes, etc. És a dir, el van assassinar per ser un mestre lliure pensador en un país dominat per l'absolutisme i la intolerància. Una de les preguntes que li va fer el tribunal va ser: «Admets la infal·libilitat de la Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana?» La resposta del mestre Gaietà Ripoll va ser: «Senyoria, jo veig la història de l'Església com un compendi d'errors humans, uns errors que en lloc de minvar amb el temps, s'han incrementat. Aquest procés en seria una mostra». No podia ser més explícit el mestre Ripoll.

Era aleshores arquebisbe de València, Simón López y Garcia (1744-1831), destacat antiliberal que havia sigut diputat a les Corts de Cadis abans de ser bisbe. Al trienni liberal (1820-1823), el bisbe Simón no va acatar la Constitució de 1812 i es negà a complir un decret que demanava als capellans explicar la constitució a les esglésies. Fou desterrat d'Espanya i anà a Roma, en acabar-se el trienni liberal tornà i fou condecorat. El Papa Lleó XII el va nomenar arquebisbe de València per setembre de 1824, any en què fou empresonat Gaietà.

L'associació Valenciana d'Ateus, Agnòstics i Lliurepensadors (AVALL), acaba d'estrenar un documental que gira al voltant d'aquesta víctima de la Inquisició valenciana, que és considerada la última d'Europa per la Inquisició. Més concretament, per «Les Juntes de Fe», presidides pel canonge Josep Maria Despujol. El documental aporta dades biogràfiques d'aquest mestre d'escola de Russafa. Diu que va entrar en contacte amb el deisme, doctrina que creu en l'existència de Déu, però no reconeix la seua intervenció en la vida dels individus ni creu en els dogmes ni ritus de cap església.

Cal dir que la Inquisició havia sigut abolida a Chanmartin (Madrid), per Napoleo el 1808; i per la Constitució de Cadis el 1812. El 1814, una de les condicions que posaren al Borbó, Ferran VII, per tornar a ser rei d'Espanya, era abolir definitivament la Inquisició. Però, passant-se per baix cama el compromís, va tornar a imposar-la, encara que canviant-li el nom i dient-la «Junta de Fe». Després de l'assassinat de Ripoll, encara van passar huit anys, el 1834, per abolir definitivament el Tribunal de la Fe.

El dogmatisme i fonamentalisme religiós, el mateix que l'absolutisme polític, ha sigut un error històric que ningú no s'ha penedit públicament. Si alguna entitat, política o religiosa, ho ha fet ha sigut en lletra menuda, però ha quedat invalidat per la conducta que han continuat mantenint: fonamentalista, autoritària, opaca i plena d'errors.       

Quant de temps més haurà de passar perquè identifiquem qui són els dogmàtics, els fariseus i els deshonrats? Sens dubte encara en queden d'aquells que han permés assassinar cervells privilegiats a la foguera. Actualment son desterrats, exiliats o forçats a emigrar, i ells gaudint d’impunitat.

Francesc Jover

40 AÑOS, UNA VIDA. Antonio Roig Roselló.

Releer un libro, lejos de ser un entretenimiento superfluo puede constituir un ejercicio altamente útil además de proporcionarnos hitos y señales de nuestra trayectoria vital. Ocurre que textos que nos emocionaron, hoy se lean con una media sonrisa o incluso se nos caigan de las manos. También podría pasar que autores que un día elegimos como maestros a la sazón nos muestren un perfil más sospechoso. Releer, pues, esos textos o volver a esos autores es encontrarnos a nosotros mismos en nuestro recorrido existencial y quizá descubrirnos en esa faceta ingenua donde tan frágiles éramos, tan "manipulables", tan propensos a tomar el árbol por el bosque, tan acalorados en el todo o nada, tan definitivos en el blanco y negro, tan renuentes a los grises.

Pongo algunos ejemplos:

Ahí está Bernard Häring y su muy citado, entonces, tratado "La ley de Cristo" (Editorial Herder, Barcelona 1961). En el apartado "perversiones sexuales" señala:

"La homosexualidad es una de las depravaciones sexuales más comunes, y de las que afirma San Pablo (Rom 1, 24 ss) que es uno de los castigos que muestran la perversidad de la idolatría. Los varones, dejando el uso natural de la mujer, se abrasaron en la concupiscencia de unos por otros, los varones por los varones etc"...

Y añade Häring:

"La homosexualidad es frecuentemente efecto de la completa degeneración sexual. POR ESO HAY QUE OPONERSE A LOS ESFUERZOS DE LOS HOMOSEXUALES POR EXIMIRSE DEL CASTIGO, SOBRE TODO CUANDO PRETENDEN PROBAR QUE SU VICIO ES UNA APETENCIA NATURAL".

(Las mayúsculas son mías aquí y en las citas que siguen).

Leído el texto en un momento de normalización democrática -yo lo hice en una Mesa Redonda en Rivas Vaciamadrid el 9 de junio de 2005 en el contexto de la Ley de Matrimonios Homosexuales y II Jornadas sobre Diversidad Sexual- demuestra hasta qué punto los pretendidos maestros ignoraban la rebelión sexual que, inaplazable e impetuosa, se estaba gestando detro de la sociedad. Vergüenza para ellos que no supieron verlo.

Más aún: Lo que me llama la atención en la postura de Häring es que haga coincidir en una moral que se ampara en el "yugo suave y carga ligera" de Cristo la alusión a los castigos. No menciona los castigos, pero las espaldas de los homosexuales los conocen todos: desde las cámaras de gas, pasando por las prisiones reeducativas y reformadoras del Régimen Franquista, hasta el ostracismo y muerte social de aquellos cuyo delito era apartarse de la norma común y expresarse con otra forma de amor que hace a la sociedad más rica y diversa.

Häring publicó su Moral a las puertas de la celebración del Concilio Vaticano II (1962-1965). Terminado el Concilio nos llegó de Holanda aquel Catecismo que nos deslumbró a todos (o casi todos). Merece recordar lo que de la homosexualidad (para mí -y asumo que alguien lo considere banal- es la prueba del algodón, de ahí que frecuentemente recurra a ese tipo de apartados) dice:

"La homosexualidad es de origen desconocido". Qué perla.

Y luego:

"El homosexual se encontrará siempre, en última instancia, con el hecho de que lo sexual en el hombre no tiene su complemento NATURAL sino en el otro sexo (LO CUAL ESTÁ PATENTE EN EL ASPECTO FÍSICO). Quien reconozca en sí mismo la existencia de tendencias homosexuales, debe consultar a un médico, sacerdote o con una persona prudente y entendida. Es de esperar que entonces comprenda que la grandeza de una vida humana está en dar y recibir" (Catecismo Holandés, Barcelona, Herder 1969).

Cuando llego al final del párrafo, a partir de "Es de esperar..." es como si en la taza de café que me sirven alguien hubiera vaciado tres cucharas soperas de azúcar.

Yo, sacerdote ordenado en 1963, me nutrí de ese humus: "Por algún tiempo acepté la idea de que los homosexuales éramos unos enfermos y miraba con reconocimiento a quienes nos hacían objeto de su compasión" (Todos los Parques no son un Paraíso, pg. 96, Editorial Planeta).

Pero cuando regresé de mi exclaustración/exilio de Londres (1972-1975) ya había cambiado y escribiría:

"La sociedad nunca será justa hasta que no llegue a admitir públicamente LA BONDAD RADICAL DE ESTA FORMA DE SEXUALIDAD" (Mismo libro, pág. 97).

Reír. Pensar.

Me hace reír que una palabra que me intrigaba y cuyo significado -el del "ambiente"- no lograba fijar ni calibrar se explique en Google con una referencia a "Todos los Parques" y a su autor. Se trata de "cancaneo" que se hace derivar de la palabra latina "canis" y que se define como practicar sexo en lugares abiertos o parques. "Como los perros", aclara el libro de Lily Shangay.

Me hace pensar que hoy día si en tu escrito o plática no mencionas al Papa Francisco a tu escrito le falta un condimento para los paladares a la moda. Así que voy a terminar con una referencia a Francisco. Tendré que ser vago porque la noticia me ha llegado casi desnuda, sin contexto, quizá como una respuesta a una pregunta impertinente de los periodistas.

-¡Papa Francisco!- le espetó alguien-, ¿Qué piensa Su Santidad de los homosexuales?

-¿Y quién soy yo para juzgar a los homosexuales?-dicen que respondió.

La repuesta tiene el aire de las salidas del Papa Argentino así que, como los italianos señalan: "Si non è vero è ben trovato".

Mi reflexión podría acabar aquí pero voy a guiarme por aquel grafito de mayo del 68 -"Sé relalista, pide lo imposible"- y rogarle a Francisco que haga algo más.

Que elimine del Catecismo de la Iglesia Católica, aquel que promulgó en 1992 Juan Pablo II, la afirmación (Castidad y Homosexualidad, nº 2357):

"Los actos homosexuales son intrínsecamente desordenados.

"Son contrarios a la ley natural

"Cierran el acto sexual al don de la vida.

"No proceden de una verdadera complementariedad afectiva y sexual.

"NO PUEDEN RECIBIR APROBACIÓN EN NINGÚN CASO".

Si tras el Vaticano II se pudo eliminar de las Solemnes Plegarias del Viernes Santo aquella referencia (¡Y en forma de oración!) a los pérfidos judíos,

Hoy se puede estructurar un nuevo lenguaje para hablar de y con los homosexuales. Un lenguaje que podría comenzar así:

No sabíamos de vosotros. Y no sabíamos porque no queríamos saber.

Estabais ahí. Estabais incluso entre nosotros, pero no queríamos miraros ni escucharos.

Perdón por nuestro silencio.

Perdón por nuestra palabrería y condenas.

Venid a Casa. ¡Ya!

Epílogo

"Todos los Parques no son un Paraíso" se presentó al Primer Planeta sin Franco, quedando entre los 19 finalistas la noche del 15 de octubre de 1976.

40 años, una vida.

Se publicó casi un año después, septiembre de 1977. Alcanzó 9 ediciones.

Valencia, jueves 1 de diciembre de 2016

Antonio Roig Roselló