RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

divendres, 28 d’octubre del 2016

Pulvis es...(E.H.M.)

“Con la cantidad de cosas que podría hacer por los vivos. ¿Por qué a la Iglesia (ICAR)  le preocupan tanto las cenizas de los muertos?”

Este fue el comentario, que envié a mis amigos y compañeros de “whatsapp”, quizá en una reacción un tanto visceral ante el anuncio en TV de que un organismo eclesiástico ha publicado una Instrucción "...acerca de la sepultura de los difuntos y la conservación de las cenizas en caso de cremación."

A quien respondió “…quiero que vayan al Montgó…”  le pregunto:
-      ¿Hay en ese monte algún cementerio?
-      ¿O alguna iglesia (templo, ermita etc.)…?

        Si no hay ni cementerio ni templo, lamento decirle que va a tener imposible, o al menos muy difícil, cumplir su deseo:

“5. Si por razones legítimas se opta por la cremación del cadáver, las cenizas del difunto, por regla general, deben mantenerse en un lugar sagrado, es decir, en el cementerio o, si es el caso, en una iglesia o en un área especialmente dedicada a tal fin por la autoridad eclesiástica competente.” (Instrucción Ad resurgendum cum Christo.)[1]



      Algunos teólogos nos recomiendan que no tengamos miedo a pensar. Y, animado por esa arenga y creo que sin salirme tácticamente de las doctrinas de la Iglesia, me pregunto:

       ¿Por qué unos territorios son sagrados y otros no?

    ¿No dice la iglesia que todo lo creó Dios? ¿Y no decía el catecismo que Dios está en todas partes? Quizá parecerán argumentos muy simples a quienes ya se preocupan, por ejemplo, de la Neuroteologïa o de la Teología cuántica, pero parece de lógica elemental considerar que las bendiciones de la Iglesia no van a hacer ningún lugar más sagrado que la permanente intervención de Dios, proclamada por la misma Iglesia.


Otra cosa sería concienciar de que tal dispersión de las cenizas puede provocar dificultades ecológicas en la naturaleza y  aconsejar o recomendar que no se esparzan, especialmente si los envoltorios (urnas)  no son biodegradables.

         La Iglesia tolera la cremación, pero no le gusta.
      "La Iglesia sigue prefiriendo la sepultura de los cuerpos, porque con ella se demuestra un mayor aprecio por los difuntos; sin embargo, la cremación no está prohibida,..".

Por si no queda claro dónde sí está permitido depositar las cenizas de los difuntos, el documento detalla dónde o cómo no, o sea, las prohibiciones (Números 6 y 7). Puede derivar aquí la cosa , a mi parecer, hacia ciertas extravagancias: emplear una carcasa pirotécnica o, más aún, algún vehículo de tipo espacial.



Un campo que dejo a la exploración personal de posibles interesados son los argumentos sobre la mayor o menor facilidad que Dios encontrará en la resurrección de los muertos según hayan sido tratados los cadáveres o restos de los difuntos.

Y, para acabar, quiero decir que hace casi cuarenta años compré un nicho para enterrar a un familiar íntimo en el cementerio de Valencia (sería igual o parecido en cualquier otro lugar) y que. si cuando pasen 50 años, no lo vuelvo a pagar, esos restos mortales irán a parar a una fosa común ¿Esto no es “…falta de respeto y malos tratos…”:
 
        “La conservación de las cenizas en un lugar sagrado puede ayudar a reducir el riesgo de sustraer a los difuntos de la oración y el recuerdo de los familiares y de la comunidad cristiana. Así, además, se evita la posibilidad de olvido, falta de respeto y malos tratos, que pueden sobrevenir sobre todo una vez pasada la primera generación, así como prácticas inconvenientes o supersticiosas.

Enrique Herrero

[1] Es probable que los organismos eclesiásticos hayan aprovechado la proximidad de las celebraciones de los “Fieles difuntos” y de Hallowen, para lanzar este documento, puesto que Francisco… en el 18 de marzo de 2016, ha aprobado la presente Instrucción, …y ha ordenado su publicación. Y la Congregación para la Doctrina de la Fe lo publicó 15 de agosto de 2016..

dimecres, 26 d’octubre del 2016

El Mole, primer periòdic en valencià

Autor: Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 26 d’octubre de 2016

No em fa gens de gràcia que algun valencià mostre algun símptoma victimista. No negaré que la història no ens ha tractat molt be i que massa voltes ens han posat difícil mantenir la nostra identitat. Tot i així, i no ho dic per consolar-nos, quin poble al món no ha estat sotmès en alguna ocasió per altres més poderosos? Quants pobles o nacionalitats han sigut massacrades a traves de la història fins fer-les desaparèixer? El nostre País Valencià es manté viu malgrat que algú o alguns no els agrade o no ho valoren suficienment.
Em sembla que cal sentir-nos orgullosos de moltes coses que són nostres i per això mateix havíem d'estimar-les. Així i tot hui vull destacar un cas històric que ha d'omplir-nos de satisfacció per ser el primer País de tot l'Estat Espanyol que va gaudir d'una premsa escrita en una llengua no castellana. Una premsa que va ser capdavantera per ser escrita en valencià. Deixe pels erudits si «El Mole» s'ha de considerar promotor de la Renaixença valenciana o no, però del que si sembla evident que en el seu moment va jugar un important paper periodístic de caràcter liberal i d'entreteniment sorneguer a mida del poble valencià. A més, va obrir camí a molts altres que vingueren desprès.
Em sembla és hora de retre homenatge, si encara no s'ha fet, al periòdic «El Mola» que fou fundat per febrer de 1837 totalment en el valencià de l'època, encara que hi havia algun escrit o paràgraf, molt pocs, en castellà. En aquella època, no hi havia normativa ortogràfica del valencià i potser tampoc l'importava massa al seu autor. El títol «El Mola» amb tota seguretat seria pronunciat amb l'ò oberta perquè significava el mot valencià «el motle» que podria ser alguna cosa així com el patró. Cal dir que el segon periòdic de l'Estat en una llengua no castellana va aparèixer a Barcelona mitja dotzena d'anys desprès, el 1843, i duia per títol «Lo Verdader Català».
El setmanari «El Mola» fou una iniciativa de Josep Mª Bonilla i Martínez (1808-1880) conegut també pel pseudònim “Nap-i-col”. Fou un agut pamfletista, polític i poeta popular a més d'un reconegut i destacat liberal com be queda demostrat a traves de la línea editorial del capdavanter periòdic. Aquest periòdic va estar al carrer de 1837 a 1870, tot i que amb llargues absències per haver estat prohibit, perseguit i reprimit per règims absolutistes. En realitat sols va estar publicant-s'hi durant nou anys, i no complets. En la presentació del periòdic deien literalment que feien: «profesió de fe que es constitusió, llibertat, independencia de pensar, sinse partit algú, ni viu ni mort…» Tenia un caràcter especialment satíric, desguitarrat i era un prodigi de vivacitat i burla, per la qual cosa va haver de suportar persecucions i censures, suspensions i denúncies, de governs i de l'Església catòlica. Era d'ideologia liberal capdavantera. La història ens demostra a tothora, que els governs conservadors, que a alguns els fan tanta gràcia, sempre que han tingut l'hegemonia del poder polític, han retallat llibertats. Mai no entendré perquè part de la societat accepta governs que retallen llibertats. «El Mola» era molt acceptat per la societat més vulnerable d'aleshores, i el 1840 tenia la respectable quantitat de tres mil subscriptors.
Segons diu Racó Català, Manuel Sanchis Guarner va reconèixer la seva línia patriòtica i nacional d'«El Mola», però no el va enquadrar dins la premsa de la Renaixença perquè el principal objectiu del periòdic no era l'estètica literària sinó la seva pròpia línea política.
Últim editorial d'El Mole

Durant els anys que «El Mola» va estar sortint al carrer amb una periodicitat molt desigual, van haver-hi cinc èpoques diferents amb xicotets varietats poc significatives. Vull destacar la segona etapa pels anys quaranta que, potser per tal d'evadir la censura, cada exemplar eixia al carrer amb un nom diferent: «El Verderol», «El Colomí», «El Trull», etc., encara que la línia editorial era la mateixa. Col·laboraven en el periòdic, a part del director, Pascual Pérez Rodríguez i Josep Bernat i Baldoví, tot i que signaven sempre amb pseudònims.
Per finalitzar, permeteu-me contextualitzar l'època amb alguns dels més importants esdeveniments polítics i socials, encara que siga de manera esquemàtica. En el moment d'aparèixer «El Mola», febrer de l'any 1837, estava vigent al País Valencià des de 1833 l'estructura política i administrativa de tres províncies. Anteriorment, durant el trienni liberal (1820-1823), van haver-hi quatre províncies, una d'elles Xàtiva, que en ser restaurat l'absolutisme, va ser desestimada la de Xàtiva.
 Portada Primer número

També esdevingueren les primeres lleis de desamortització. Finalment, encara va conèixer la revolució dita «
la Gloriosa», que va iniciar el sexenni democràtic (1868-1874). Fou precisament en aquesta època, 1870, quan «El Mola» va desaparèixer definitivament. Encara havia de ser nombrat rei d'Espanya, tot i que per poc de temps, Amadeu I de Savoia i  proclamar-se la República el febrer de 1873. El mateix any en arribar l'estiu, esclataria la revolució del petroli a Alcoi.
Em va fer molt de goig descobrir la iniciativa valencianista d'aquell periòdic que era per a mi desconeguda. Precisament ara que no són suficientment valorats els prodigis valencianistes tenim a les hemeroteques un periòdic que ens va obrir camí i ens ha quedat de testimoni. Els curiosos i estudiosos els tenen disponibles complets per poder-los escorcollar a la Biblioteca Valenciana Digital (bivaldi.gva.es).


Mostrando Portada Últim número.jpg
 Portada Últim número



Francesc Jover