El Valencià (llenguatge) està moribund, malgrat el que pensem o no acceptem alguns romàntics-xiflats com jo. ¿Bilingüisme?, què mès voldria jo, perquè el que realment n’hi ha en el País Valencià (perdó, ¡quina blasfèmia he dit!, volia dir “Comunidad Valenciana”) és un feroç unilingüisme castellà. Possiblemnt el 99% dels habitants d’esta terra volen amb preferència el castellà i, en tot cas, també l’anglés, que és el que dóna, o pot donar, diners, que el valencià no mereix cap esforç perquè no és rendible. No n’hi ha una repressió legal contra el valencià, com en temps de Franco i Rodilla, però sí repressió real. Tothom té l'obligació de conéixer el castellà, però solament el dret d'usar el valencià (precepte constitucional que va a missa, i mai millor dit). Els castellaparlants poden anar sempre amb el cap ben alt, ningú els contestarà en valencià, ningú els dirà que, per favor, ho diguen en valencià, com al revés ens passa als valenciaparlants. Si parles en valencià (almenys en les capitals i grans ciutats valencianes), un 0,0001% te contestarà en valencià, i el 99,99% o te miraran amb benevolència paternalista o majoritàriament amb menyspreu (desprecio) si no amb odi. Des del borbó Felip V la guerra contra el valencià no ha parat, els quaranta anys de dictadura han fet també efecte i vint anys del PP han contribuït, i el PSOE tampoc ha fet massa per la seua defensa (la vicealcadesa de València parla sempre en la llengua de l’imperi, i la Barceló i el Simón no s’han distingit tampoc pel llenguatge en esta etapa del covid19) ni han fet els socialistes una pedagogia com cal, igual pel poc convenciment que tenen per la causa.
El valencià té en contra totes les institucions públiques: tribunals, forces i cossos de seguretat, esglèsia, administracións (excepció feta d’alguns polítics). Està “consentit” perquè no n’hi ha altre remei (¡de moment!), és com unas reserva índia. I el poble així ho té assumit, i si algú el valora és com el valor d’una llengua morta reservada als estudiosos. En un grup, si solament u parla en castellà tots ens sentim obligats a continuar en eixa llengua, i el mateix passa en grups de whatsapp; si algú fa una falta d’ortografia és digne de reprovació si és en castellà, peró se és comprenssiu si és en valencià. És trist, però són el mateixos valencians que no estimen la seua llengua, però no s’atrevixen a dir clarament que el valencià s’ha acabat, i “a otra cosa mariposa”. I si, com el cas últim de la ridícula sentència del Tribunal Suprem ordenant que tots els escrits entre administració valenciana i catalana si estan en valencià hagen d’estar traduïts al castellà, encara que no ho demane l’altra part, qualsevol intent d’alçar el cap per fer valdre el valencià és aplastat amb tota la contundència.
Possiblement siga l’hora d’acceptar la desaparició del valencia i no esperar una llarga agonia. Com deia Sartre de l'home, igual el valencià és una passió inútil.
Joan Llopis Pastor