RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

II.-Primer dimarts d’octubre: esmorzar a ca MCarmen i Ramon.



Joan: [correu]
Estimat Ramon, a banda del comentari de José Luís Porcar en el Nihil Obstat relatiu a l'esmorzar en ta casa, en el grup de whatsapp han aparegut estos comentaris que, com no estàs tu en eixe grup, te transmet ací:

Enrique:
A Rafelbunyol hem treballat molt a gust en la *domus aurea* on viuen Gascó i Mª Carmen i baix la espléndida direcció d'esta. (Para *perpetua memoria*).

Monzó:
Tengo que informar a todos los de Amanecer que el almuerzo de hoy en casa de Ramón Gascó y Maricarmen ha sido extraordinario por el "texto y por el contexto". Cariño, memoria, presente en un ambiente difícil de narrar de no vivirlo. Y como he disfrutado de esa larga vivencia que se ha hecho cortísima, quiero manifestarla y agradecerla.

!!! GRACIAS A LA VIDA, A RAMÓN, MARICARMEN Y A TODOS VOSOTROS !!!

Joan:
Faig meua la reflexió de José Maria perquè no podria expressar-ho millor: insuperable en qualitat, quantitat, amabilitat, ... I ens hem recordat dels absents...però en bé, no penseu mal.

Herráiz:

Me ha dado mucha alegría leer lo bien que habéis estado y pasado hoy con Ramón Gascó y señora: ecce quam bonum et quam iucudum habitare fratres in unum. Con la fractio panis en mesa bien abastecida. 
Así da gusto.
Os felicito y me alegro. 
Una abraçada.

"Y las puertas han quedado abiertas".


NOTA (de los anfitriones): 

 No puedo acallar comentario entorno a lo que han dicho los amigos del "amanecer" sobre el almuerzo en nuestra casa.
Sólo estoy en desacuerdo con una palabra  = "nostalgia". 
Creo que ese sentimiento es normal sentirlo nosotros, especialmente yo mismo que soy el más viejo del grupo. Y sin embargo me inclino a la esperanza y sobre todo a lo real que es - el presente de cada día y de cada momento.
Hace pocos días en un sobre de azúcar para el café yo leía esto tan simple y a la vez tan profundo.
- "La vida no es un problema para resolver, sino un misterio para descubrir"
Por eso me gusta recordar sin añoranza Es decir saborear el presente y aún ilusionarme en el misterio de mi vida hacia el que camino sin prisas y sin recelos.
La vejez tiene sabores y experiencias propias. Por eso quizás, pase lo que pase, no tengo miedo ni ansiedad.
El cansancio y la debilidad me ayudan a saborearlo todo con alegría y "placer" (Si “placer") palabra maldita para la moral. 
Mi imagen preferida representativa de nosotros los reunidos en mi casa es la de un grupo de náufragos que, liberados de mil tormentas y obstáculos, tienen la ocasión de celebrarlo sin excusas ni remordimientos mirando sobre todo al presente.
Por todo eso, el añejo coñac del Duque de. Alba, reaparecido milagrosamente en mi pobre bodega, tenía condensado en todo su exquisito sabor, nuestro sentir.

Bien es verdad que todos tenemos más tiempo vivido del que nos resta. Y así todos podemos caer en el peligro de mirar atrás quedando paralizados como estatuas de sal. 
Así pensamos Carmen y yo, los afortunados anfitriones. 
Y las puertas han quedado abiertas. 

Carmen y Ramón. 





dimecres, 4 d’octubre del 2017

I.-Primer dimarts d’octubre: esmorzar a ca MCarmen i Ramon. (Joseluis Porcar)


El roser silvestre, o gavarrera o ‘escaramujo’ (en castellà) origina unes roses, els sèpals de les quals entren a jugar en uns versets que l’any 1970 vaig escoltar per primera vegada a un poblet alemany prop d’Aquisgran:


Quinque erant fratres
Duo barbati
Et duo sine barba nati
Et alter qui remanebat
Dimidiam barbam habebat.


Hi és clar que no els he oblidat i m’han vingut al cap de bon matí junt a imatges de l’esmorzar que ahir va complir-se a Rafelbunyol, Horta Nord, a ca Ramon Gascó i MCarme. De la colla dels dimarts arribarem cinc (quinque erant fratres…), el Pare sant, primer, darrere la parella dels xics, de Requena i el Regular, i després dels embolics d’horaris i d’empalmes del Metro València arribaren els xics de la Marina, Calp i Gata.


Ramon s’acostà a la porta de l’esglèsia, punt de reunió, i amb Enric, tots dos, xino-xano feren camí a ca Carme. Josémaría i jo esperarem als xics de la Marina. Però al arribar Joan parlarem amb Toni per tal de que anara directe a ca Carme. La porta de l’esglèsia no ens convidava ni a festa, ni a goig, ni a pau: l’edifici, temple cristià, n’és un senyal de la dita que em sura moltes vegades: intra ecclesiam nulla salus.


I efectivament en una estona petita hi erem tots asseguts a taula. “Domus aurea”, escriu Enric en ‘Amanecer’, quia parata sunt omnia, i omnia és omnia: olives, almeles, cacaus, calamarsets a la planxa (chipirones), calamars, plats de formatge curat i plats de pernil, cervesa, i uns bocates que compartirem (com-partits)… damunt d’una taula redona, parada amb plats, forquilles, ganivets, culleres, gots, … al voltant de la qual hi erem tots presidits per MCarme i Ramon.

Ramón Gascó Molina

La taula feia goig, i més encara la, diguem-ne, fruició que la conversa, les mirades, els mossos, els brindis, el caliu que des d’allò que roman, perquè és vida comuna present, ens conduia suaument a allò que escriu Josemaría en ‘Amanecer: “cariño, memoria, presente en un ambiente difícil de narrar de no vivirlo”. Res de l’altre món, efectivement, perquè estem en aquest món i ahir hi erem els quinque a ca MCarme i Ramon; i és clar que la resta que no va acudir també hi van estar presentes i encara més gent que la paraula dels amics els apropava al rogle nostre.

I el cafenet, i… el brindis amb una copa de GRAN DUQUE DE ALBA (brandy Solera Gran Reserva botella 70 cl). El ritual d’obrir-la: es trenca el suro, furga-li, colador, volcar-la, embut i Joan com a mestre de cerimònies. Tots alhora fruirem de l’aroma i el sabor inefable d’eixe elixir amb que la casa ens regalava. Un brindis joiós.

I el detall de dos quadres, el de S Pedro de Alcántara (el seu nom originari era Juan de Garavito y Vilela de Sanabria) i un altre, sorpresa, d’una Puríssima que Antonio Rodilla tenia a la seua habitació, sancta sanctorum, i que regalà a Ramon. I el comiat.


Gràcias a MCarme i a Ramon. Gràcies, sí.


I la tornada en el Metro travessant l’horta, i estic segur que ens podem endinsar en el que Pepe Herráiz, tan vinculat al llenguatge poètic i místic, escriu en ‘Amanecer’:...sicut unguentum in capite, quod descendit in barbam, barbam Aaron… Ecce quam bonum, et quam jucundum habitare fratres in unum.


Joseluis Porcar