La Memòria Històrica als documents (I), (per Francesc Jover)

Autor: Francesc Jover enviat al Nihil Obstat el 29 de desembre de 2015

(Publcat al digital LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ. .29.12.2015)

Prendre's seriosament el que va suposar l'adveniment de la Segona República, la Guerra Civil i el que desprès va ser la repressió franquista per als valencians, havia de ser prioritari, si més no, per haver-se ajornat massa. El coneixement de la totalitat del que va passar les tres darreres dècades de la meitat del segle XX no podem ajornar-ho per més temps. A més, s'ha de fer sense cap de morbo ni rancor. No solament per higiene intel·lectual de conèixer la història, també per admetre públicament que fou una repressió desorbitada. Una bona part de la societat, les víctimes que queden, i la memòria dels que se n'han anat, estan demanant-ho per la mort de déu. És un deute pendent que tenim els valencians i les seves institucions. Pels anys quaranta del segle passat, durant els pocs anys que vaig anar a escola no hi havia als llibres d'història cap menció a la república. Això va continuar pels anys cinquanta i seixanta. Hem entrat a la segona dècada del segle XXI i les coses no han canviat massa. El més greu és que no es va fer amb la intenció d'oblidar-ho, que això podria ser discutible, ho feren intencionadament per amagar-ho, perquè la societat no coneguera els errors que va cometre l'administració antidemocràtica, autoritària i militar. Dic errors sense fer ús de cap qualificatiu. Per altre costat, el règim feixista es va emborratxar de sadisme i de xovinisme arribant a extrems esperpèntics. 

Avui intentaré demostrar com era la vida quotidiana als pobles dirigida amb disciplina militar per l'aparell falangista a partir del 30 de març de 1939. Ho faré amb llenguatge de l'època mitjançant textos que hem pogut recuperar de l'Arxiu Municipal de Cocentaina, principalment amb textos de bans públics que feia el pregoner en llocs concrets als carrers. Els que com jo som octogenaris recordem perfectament com pels anys quaranta els pregoners transmetien al poble un missatge de sotmetiment ideològic perfectament planificat i estructurat. En sentir els tres tocs del pregoner que anunciava les ordres de l'alcalde, els adults que anaven pel carrer s'aturaven i les dones sortien de les cases per escoltar-ho atentament. Es feia al voltant del pregoner un silenci sepulcral, i els infants que armàvem gresca jugant al carrer (amb certes limitacions) ens feien callar per escoltar atentament les noves instruccions de comportament. Calia quadrar-se militarment braç en alt davant de símbols i autoritats franquistes (imatge 1). Les ordres de l'alcalde eren sagrades i havien d'estar tots a l'aguait si no volien patir les conseqüències repressives (imatge 2). Llegint els textos d'aquells bans hom se n'adona del règim militar i de terror que es va crear només acabar-se la guerra. Els darreres mesos de guerra la ciutadania estava atemorida per l'amenaça de l'aviació italiana feixista que ocupava l'espai aeri de Cocentaina per bombardejar la ciutat d'Alcoi. En aparèixer els avions que anaven a Alcoi i sonar l'alarma, tothom corria espantat als refugis que hi havien habilitats. Mai no van tirar bombes a Cocentaina.

_{(imatge 1)}

_{(imatge 2)}

Però, a partir d'abril de 1939 s'implantà per tot arreu un règim, més que de por, terrorífic. Interrogar adolescents de 14 anys per persones uniformades amb distintius militars intimidant-les per informar i denunciar les vivències que hi havien tingut durant el període revolucionari, fou un crim de lesa majestat que aviat havien d'haver demanat perdó. Encara no ho han fet; i no se qui és més responsable, el que no ho va fer o el que ara calla i ho deixa córrer com si no haguera passat res. 

Pel que no ho sàpiga, o no se'n recorda, o vullga encara amagar-ho, cal destacar que a partir del 30 de març de 1939 hi havia una oficina d'informació i investigació pels pobles que era gestionada per una colla de falangistes capitanejada per un “jefe”. Tothom fou cridat obligatòriament, a partir de 14 anys, a presentar-se i sotmetre's als oportuns interrogatoris. Era la manera del nou regim d'esbrinar i depurar responsabilitats. El pregoner s'encarregava, per ordre de l'alcalde, de transmetre a tots els veïns, carrer per carrer, quan i on havien d'anar a declarar. Mireu dos textos de dos bans públics que, tot i que algun no té data, és de les primeres setmanes de la “liberación” (imatges 1, 3 i 4). Un primer ban commina a tothom que passe per l'oficina. Potser van considerar que no va haver-hi una resposta adequada, perquè a continuació n'hi ha un altre –també carrer per carrer– on s'amenaça si no es presenten en 48 hores, en una multa de 25 pessetes.

_{(imatge 3)}

_{(imatge 4)}

Això era el primer pas que omplia d'angoixa bona part de la població, no solament als que havien participat en alguna agressió a persones o la seu de partits de dreta o de l'Església, si no també anguniava als que havien tingut càrrecs públics en l'administració local, els que s'havien manifestat públicament a favor de la República o els que havien sigut simplement simpatitzants. 

El segon pas era anar la força pública pels denunciats i dur-los detinguts davant del jutjat militar ambulant que hi havia instal·lat en cada poble, on s'iniciaven unes instruccions militars carregades de venjança. La imatge 5 ens demostra que el jutjat militar tenia dues màquines d'escriure que al mes de desembre van necessitar una bona netejada a fons. També confirma l'existència de forces militars per l'enfrontament esportiu de futbol de les forces falangistes contra les militars de la localitat (Imatge 6)

_{(imatge 5)}

_{(imatge 6)}

Les imatges 7 i 7 Bis són textos de diferents bans públics en diferents dates que confirmen l'exhaustiu control que l'administració falangista militar tenia sobre la societat. Tots els homes que havien anat de soldat a la guerra havien d'anar a declarar a l'Ajuntament. En aquest cas criden les quintes de 1915 fins al 1920, però en altres bans està la totalitat de les quintes. I no solament els que havien fet de soldat a l'exèrcit “roig”, també els de l'exèrcit “nacional” que, per haver-se passat al bàndol contrari, tenien algunes possibles coses que dir. A banda, aquestes persones gaudirien de privilegis. A les pedanies i partides de fora vila, hi ha un ban amb un dia i un hora concreta per a totes les quintes (imatge 8).

_{(imatge 7)}

_{(imatge 7 bis)}

_{(imatge 8)}

Altra demostració d'un domini i rigorós control de la situació són la imatge 9 on són cridats els familiars de tots aquells joves que aleshores estaven fent de soldat. El règim ho tenia tot ben lligat; el mateix que també vol saber qui són les persones que durant la guerra van arribar evacuats a Cocentaina (imatge 10).

_{(imatge 9)}

_{(imatge 10)}

Continuarem donant pels i senyals, a traves de documents, de com era la vida de postguerra als pobles i ciutats, encara que siga per informar al president del govern espanyol que diu no estar assabentat de res.. 

¡CAMBIEMOS VIEJOS PARADIGMAS!, ¡CONSTRUYAMOS ESPERANZA!, Juan Argudo

 (Frente a la “Spe salvi”, una esperanza más real, más creíble, más cristiana)

  Si la vida, en general, sólo tiene verdadero sentido cuando el hombre camina hacia su HUMANIDAD, la vida de un cristiano, adulto en su fe, cobra auténtico sentido, también en la actualidad, cuando descubre que Dios se ha humanizado (“rebajado” dirá Pablo), en la persona de Jesús de Nazaret. “Y lo hace, afirma J. M. Castillo, en lo que es COMÚN a todos: la salud, la comensalidad y la relaciones sociales. Estas son sus tres preocupaciones primordiales, anteriores incluso a la oración y la religión.

  A Dios, según el Nuevo Testamento, no lo encontramos ni en “lo sagrado”, ni en “el templo”, sino en lo profundo y más común del ser humano. La religión, como la teología, sólo tendrá su razón de ser en la medida que ayuden a humanizar. Por eso mismo, la fe en Jesús, antes que fe en unas creencias, dogmas, siempre históricos, es fruto de un proceso personal, continuo y creativo. (M. Légaut).  

  Esta humanidad de Dios en Jesús ha sido y sigue siendo la fuerza que vence la DESHUMANIZACION de quienes conceden mayor importancia a la religión (con sus poderes, honores, dignidades y observaciones). Es también, la fuerza que nos compromete  a todos con la única tarea que de verdad importa: QUE SEAMOS MÁS HUMANOS en verdad, sencillez, honradez y transparencia. Sólo así tiene sentido la vida, y sólo así, los que creemos, podremos considerados “salvados en la esperanza de un futuro en que la vida vence incluso a la muerte”.

   Fue Juan XXIII, al convocar el Concilio Vaticano II, quien, no sin dificultades, inició lo que pudo ser una profunda, y más que necesaria, renovación de la Iglesia. Renovación que sufría un retraso secular. Pero fueron, por contra, sus tres primeros sucesores, quienes irresponsablemente, desde el poder, lo ningunearon y trataron de sofocar todas las iniciativas que empezaron con aquel Espíritu renovador. (Iniciativas, dificultades, ilusiones, frustraciones y también  nuevas esperanzas -con el Papa Francisco-, que quedaron patentes en la conmemoración del 50 aniversario de su clausura, celebrado en Valencia, el pasado domingo 28).    

   Resulta sorprendente todavía hoy que, en  vísperas de adviento (el 30/11/07), saliera a la luz la “Spe salvi”, en la que Benedicto XVI  no hace referencia alguna al C. Vaticano II, ni siquiera a la “Gaudium et Spes”, pues de “Salvados en la Esperanza” se trataba. Pronto mi sorpresa se transformó en escándalo, al constatar el dogmatismo de los paradigmas de los que partía. Encerrado en su teísmo, renuncia explícitamente a toda crítica hermenéutica, pasando así de cualquier análisis sereno y responsable que pudiera indicarnos qué hay y qué no hay; qué es significativo y qué insignificante en la tradición que arranca de Jesús de Nazaret, y así poder expresar, con un lenguaje más actual y siempre abierto, el testimonio auténtico y real de un cristiano en el S. XXI.

   No contento con eso, recurre en su argumentación a un paradigma todavía más viejo y obsoleto, como es el de la teoría de las Ideas de Platón, renunciando así a “La Crítica de la razón pura”, como también a “La crítica de la razón práctica” de Kant.

  De esta manera, habla de “un Dios personal que gobierna el universo…Y si somos libres es porque el cielo no está vacío, porque el Señor del universo es Dios que en Jesús se ha revelado como Amor...Es, por eso, Justicia y crea justicia. Este es nuestro consuelo y nuestra esperanza”….Esperanza, Justicia, Amor (¿platónico?) que, como realidades en sí mismas (noumenon), son las ontológicamente más reales. De ahí, que “habrá que relativizar las esperanzas materiales”

.  En el plano ético, este Dios teista, con poderes sobrenaturales, que vive fuera de este mundo y que lo invade periódicamente para realizar la voluntad divina, fundamenta la ética heterónoma, frente a la autónoma (Kant) o comunicativa (Habermas). Y “es precisamente el CONOCIMIENTO de ese Dios lo que distingue al cristiano, ya sea  esclava o señor”. Poco habla de Jesús, pero cuando lo hace es para afirmar que “no trajo   al mundo un mensaje socio-revolucionario” Nada dice de las causas reales de su muerte que parecen hoy suficientemente probadas, como son el odio y temor que provocaba su actitud frente al poder religioso y político.  Pero sí critica, de paso, al marxismo, señalando que, “pese a sus agudos análisis, olvidó que el hombre es libre y un mundo sin libertad no sería un mundo bueno”. Nada dice, por cierto, del capitalismo  neoliberal, causa evidente de la alarmante e injusta desigualdad actual. Es por esto, por lo que la esperanza, como virtud, se reduce a un puro intelectualismo moral socrático, en el que se identifica virtud y conocimiento. Y lo que es peor, deriva en pura ideología que trata de justificar lo injustificable, como es la evidente y lamentable  connivencia entre el poder político y religioso que tantas veces  se ha dado en la historia.

  Ya Zubiri afirmaba, frente a esta teología teista, que “Dios de ser algo es el fundamento de nuestra fe que por el hecho de ser mía, no puede ser tuya, como tampoco la tuya mía”. Más recientemente, Spong concluirá que “la evidencia de que Dios teísticamente está muriendo es abrumadora. Por eso el cristianismo tiene que cambiar o morir”.

   “Si la teología se concibe no como un saber sistemático irreformable acerca de seres sobrenaturales sino más modestamente como un conjunto de hipótesis revisables para la perseverancia en la fe, estará justificada o validada en la medida que consiga su fin. Una hipótesis teológica en tanto que promueve un testimonio realmente significativo, es decir, una verdadera conciencia cristiana verdaderamente testimonial, capaz en una cultura dada de significar algo de lo que ella es original portadora, algo, por eso mismo, subversivo y revelador respecto a tal cultura” (Cf. A. Fierro).

    A nivel personal, como “creyente en el exilio” o “en la frontera” y tratando de ser “sincero para Jesús”, implica una constante renovación, CONVERSIÓN, para seguir el camino de la humanización, consciente de que es el más duro y difícil. (Pero también el que mejor encaja con nuestra condición humana). Implica además un compromiso real y activo con el proyecto ético que El nos marcó, teniendo siempre presente cuál fue la opción del Dios Padre: la de los más necesitados.                   

  A nivel comunitario, implica redescubrir a Jesús, sus valores y preferencias, recuperando así el verdadero  espíritu de las primeras comunidades cristianas, sin olvidar jamás el criterio, empíricamente demostrable, que El mismo nos marcó: “por sus OBRAS los conoceréis”.

   La esperanza así, se convierte en la virtud del caminante, del peregrino, que por una parte nos hace ver la meta hacia donde caminamos y por otra el camino por el que vamos. “Es así como cobra todo el aire dinámico y de trabajo, convirtiendo las cosas en pasos hacia Dios; ya todos los problemas reclaman soluciones y buenas soluciones, y el cristiano se implica, a buscarlas, porque sabe que sólo ellas van configurando el tiempo según el designio de Dios”. (Cf. Josep Espasa).

   Estas son las nuevas esperanzas que nos trae el papa Francisco, inspirado, sin duda, por el mismo Espíritu renovador, del C. Vaticano II. Francisco exhorta a las comunidades cristianas, y a los particulares, a un discernimiento evangélico observando los signos de los tiempos, como la exclusión y los desafíos culturales.

  La convocatoria del Sínodo de la Familia nos invita a salir de una mentalidad estática y a confrontar la evolución histórica del pensamiento y de la conciencia humana. En su clausura recuerda, con cierta vehemencia, a sus obispos que:”la autoridad es servicio y el único poder la cruz”. Les recuerda también que “los pastores deben oler a oveja”.

   A estos gestos se le suman otros muchos que llaman poderosamente la atención, como: su denuncia expresa y valiente del capitalismo neoliberal, como causa de la pobreza y de la desigualdad actual. Su respuesta a las dudas de Sor Lucía, cuando le pregunta si no se le hacía como más difícil vivir la fe cristiana en esta Iglesia, “¿qué me vais a decir a mí…? Vds. sigan haciendo lío.”  O cuando le preguntan por la homosexualidad, “Qui sono io ..”. “No soy quien para juzgar, ni interferir en la vida espiritual de las personas”. O a su llegada a Bangui, su primera visita a una zona de guerra, “el papa no tiene una varita mágica, pero traerá buenos consejos. No vine a juzgar sino a traer un mensaje de paz”. Y, ante la petición de Francia que suprimiera su paso por Centro-áfrica, por el alto riesgo que suponía, él se mantuvo firme en su propósito. No quería que su mensaje de reconciliación y diálogo interreligioso quedase vacío, ni lejano, y por eso, decidió llevarlo personalmente hasta el mismo polvorín de Bangui.

  Pero estos gestos y otros muchos,  no son en él, puro maquillaje, como pueden pensar algunos, sino que responden a una actitud profunda y sincera de un cristiano adulto, que en el siglo XXI, quiere vivir con autenticidad su fe. Actitud que necesariamente tiene que confrontar el reto de las interpretaciones, teniendo siempre presente las tres coordenadas que deben regirlo, a saber: escuchar a Dios en mi CONCIENCIA; en sintonía con su presencia en el JESÚS de los evangelios y en sintonía con “LOS SIGNOS DE LOS TIEMPOS”, es decir, con la cultura actual y el clamor de los oprimidos.

  Actitud que, por otra parte, reflejan con contundencia sus escritos. Desde “La alegría de los evangelios”; “la Luz de la Fe”; “Laudato Si” o su último: “El jubileo de la misericordia”, en la que afirma que “es la primera, la última, la única verdad de la vida, de todas sus doctrinas, cánones y ritos. Es criterio de juicio de todas las religiones y también de la política o gestión de la vida pública, con todas sus instituciones, partidos, programas y cumbres climatológicas. ¡Ay  de la política sin entrañas, sin alma, sin misericordia!”.

   Escritos, teología, validada por LA REALIDAD SIGNIFICATIVA de su testimonio revelador y revolucionario tan necesario hoy, en este mundo global, casi colapsado por la deriva reduccionista y letal del globalismo económico neoliberal, excluyente, antidemocrático y, por tanto, INHUMANO.

  Es por esto, que, sin programarlo expresamente, su mensaje ha tenido una gran resonancia internacional, europea y nacional. Se nota, se vive el CAMBIO. La LUZ brilla por sí misma. No hay que taparla, “ni esconderla debajo del celemín”.

  Para finalizar, recordar que también hoy es Adviento, tiempo de espera vigilante: “Que viene Jesús, que llega Manuel”. ¡Manuel, Epifanía de la Vida! Juan en su carta primera (1,2) lo resume así: ¡Manifestose Vida! Lo palpamos, lo certificamos (1,1) y os   contamos para alegraros y que compartáis vida en comunidad, en Koinonía (1,3-4).

  La teología se empeñó en explicarlo y lo complicó, a los poderosos les venía bien apoyarse en teologías y manipularon Niceas y Calcedonias….Al dogmatizar el Misterio mataron la vida. Al analizar las metáforas trituraron el sentido. Alejaron a Manuel y nos alejaron de él. (Cf. Juan Masiá).

   Recodar también que estamos en elecciones y se percibe el cambio. Comparemos programas. Miremos quienes nos ofrecen “garantías” ya: como autolimitarse el sueldo; autofinanciarse; el derecho de revocación. Los únicos que han  denunciado el TTIP y “las puertas giratorias”. Los que, frente a una política vieja, creen que se puede hacer otra nueva, que haga posible lo imposible, muy en la línea de la esperanza del peregrino. Expresamente acorde con el papa Francisco. No olvidemos su aviso temeroso: “Ay de la política sin entrañas, sin alma, sin misericordia”. Votemos en conciencia,  seguro que acertamos.

  Quiero dar las gracias a  quienes  me iniciaron en esta aventura de la vida: mis padres.  También a cuantos me ayudaron a crecer y perseverar en el CAMINO. Hoy, especialmente al papa Francisco por su testimonio de  esperanza MÁS REAL, MÁS  CREIBLE, MÁS CRISTIANA.  

  Valencia, 18/12/015.
(Día de la Esperanza y día Internacional de las Personas Migrantes).

       Juan Argudo Ginestar 

                        

Memòria històrica III (la 'Bella Dorita'), per Francesc Jover

És una satisfacció recordar persones que patiren el terror franquista, si més no perquè és l'única manera que tenim de fer-les sobreviure. Reivindicar una volta més el reconeixement oficial de les persones que se'ls ha negat la memòria és un deure que hem assumit, malgrat exposar-nos que ens acusen d'obrir velles ferides. Estem plenament convençuts que són ferides que no han estat curades, al contrari, es van cobrir de cendra per amagar-les i per poc vent que faça apareixen obertes. És per això que no ens cansem de repetir que parlem de persones que foren injustament maltractades. Persones que pagaren molt car haver-se destacat políticament durant la República. Gent que, després de ser depurats, de complir penes de presó, d'exili i menyspreu institucional, moriren en el més obscur anonimat. I el més greu de tot és que algun d'aquells individus damunt de la repressió institucional que van patir i la indiferència de bona part de la societat, foren retrets per la pròpia família acusant-los que ho tenien merescut per ficar-se en camisa d'onze vares. Aquestos casos que hi ha hagut –amb més o menys intensitat– són els que més dolor m'han causat.

Hui vull recordar el cas de Josepa Fenollar Cerdà (1902-1990), que naix a Cocentaina (el Comtat) al si d'una família de republicans que, alguns d'ells, també tastaren la presó. Josepa fou una dona activista del feminisme capdavanter, una persona que anava per davant del seu temps, desembarassada, amb una especial desimboltura per damunt de la mitjana de dones dels anys 20 i 30 del segle passat. Tenia tanta vivesa, desempallegament i era físicament tan agradable que era coneguda popularment com La Bella Dorita, l’artista que triomfava al Paral·lel de Barcelona. Tanmateix, les males llengües acabaren dient-li pejorativament la tia Dorita. Era d'ofici canutera, és a dir, treballava a una fàbrica de canuts de cartró.

Petició de tornar a casa

Josepa era una d'aquelles persones actives que ben aviat es va adherir a les llibertats que els havia atorgat la República. Una part de la societat no veia amb bons ulls que les dones s'atreviren a ocupar espais públics que abans havien sigut exclusivament dels homes. Josepa va ser capaç de superar aquestos entrebancs de poble i posar-se en primera línea d'entitats feministes.

Per això, no més acabar-se la guerra va formar part d'una llista de dones per rapar-les el cap, tot i que va estar uns dies amagada i no ho van fer. Tanmateix, no podia estar molt amagada perquè era mare de sis fills (cinc xiquetes i un xiquet), la més menuda, Araceli, nascuda el 1938. Però això no va ser obstacle perquè uns falangistes anaren a per ella i l’empresonaren preventivament, primer a Cocentaina i finalment, ja de manera oficial, ingressava el 12 de juny de 1940 a la presó d'Alcoi enduent-se la filla menuda després de negar-li qualsevol atenuant de presó per tindre una filla de dos anys.

Certificat penitenciari-1

En començar l'any 1941, a l’endemà de la festa de Reis, fou traslladada a la presó d'adults d'Alacant, jutjada per un tribunal militar en el sumaríssim d'urgència núm. 9052 i condemnada a 12 anys per auxili a la rebel·lió. A l’agost de 1941 va ser excarcerada en llibertat condicional, tot i que desterrada a Sabadell (Barcelona), on va estar totalment vigilada per la força pública fins al mes de juny de 1943 que, després de diferents súpliques, li van concedir autorització per residir a Alcoi amb el corresponent control de la Guàrdia Civil que havia de fer un informe mensual a la direcció del centre penitenciari d'Alacant. En una altra súplica des d'Alcoi, Josepa va demanar a les autoritats competents deixar-la viure a Cocentaina on tenia sis fills menors d'edat totalment abandonats a la cura del pare que era jornaler.

Mentre va estar a Alcoi, em va comentar que va estar molt més tranquil·la perquè una volta a la setmana anava d'amagatotis a la nit a veure els fills a Cocentaina. Solament amb les ganes de viure i un ferm encoratjament per fer front a aquesta situació, fou capaç de superar les greus irregularitats que es trobava cada nit quan anava a casa. Irregularitats de caràcter higiènic que provocaven autèntiques invasions de polls i altres plagues que dificultava el normal desenvolupament de la família.

Certificat Penitenciari-2

Durant el temps que Josepa va estar a la presó o desterrada a més de 400 quilòmetres de sa casa, unes dones de la Secció Femenina de Cocentaina van visitar la casa familiar per tal de gestionar la Primera Comunió de les dues filles majors de 15 i 13 anys. Ho feren amb tota solemnitat vestides amb la indumentària falangista inclosa la boina roja. És admirable i exemplar la ingenuïtat i l'absència de qualsevol símptoma de rancor que encara ho contaven –no fa massa temps– aquelles dues xiquetes: Pepica i Carme.

Si aquella època estava plena de tragèdies familiars, un exemple ben evident fou la d'aquesta família. Únicament podia superar-se gràcies a l'humor i el caràcter desimbolt i ganes de viure de Josepa. Pepica Fenollar era única, irrepetible. Haver conegut a Pepica, la Bella Dorita, i haver raonat amb ella de manera distesa i relaxant, ha sigut un dels plaers que he tingut en la meua vida. El seu tarannà desembarassat utilitzant l'eufemisme d'Universitat a la presó, amb un especial sarcasme i total absència de ràbia contra ningú, la feien singular. L'11 de novembre de 1990, es va produir el seu traspàs, segons fa constar una nota al marge de l'acta de naixement.

Reducció desterrament

Per finalitzar, dues qüestions que poden fer-nos reflexionar: potser fou una casualitat, però Araceli, la filla més menuda, fou la primera que va morir de tots els fills de Pepica quan sa mare encara estava plena de vida. L'altra qüestió és, que denegaren per manca de proves la compensació econòmica de la llei que les filles sol·licitaren. De cap manera acceptaren el temps d'haver-la apartat dels fills lluny de sa casa.

Per altra banda cal dir, que muntonades de proves guardades en arxius de l'Administració encara estan per classificar, inventariar i posar-los a l'abast d'investigadors i curiosos en general. Manquen lleis apropiades i no sembla haver-hi voluntat per fer-les. A més, les poques que hi ha sobre la memòria històrica, són insuficients i extremadament potineres i desmanotades.

CONFRONTACIÓN ENTRE ECOLOGISTAS y LA BIBLIA - Ramón Gascó

 La cumbre de Paris por Cambio Climático y la Diversidad Biológica quizás haya sido lo que ha motivado en algunos escritores un nuevo campo de conflicto entre la religión y la ciencia? Sin embargo yo tengo razones para pensar que es fruto de un malentendido por una de las partes o por ambas.

Así lo parece en algunas publicaciones que se han escrito.

Lo primero que hay que tener en cuenta es que, como ya ha ocurrido otras veces, es un error mayúsculo interpretar los textos bíblicos al pié de la letra.

Los relatos Bíblicos no tienen valor histórico en el sentido moderno de la ciencia, como se ha venido haciendo por ignorancia desde hace siglos. Valga el proceso a Galileo como ejemplo.

Hasta el siglo XIX se atribuía a Moisés la escritura del Pentateuco, y sin embargo hoy nadie discute que su origen es muy anterior y que sus autores fueron quienes pusieron por escrito la cuatro traiciones orales de tiempos más antiguos y de origen desconocido: la Yhavista, la Elohista, la Deuteronómica y la Sacerdotal.

Así pues fue un proceso similar a las tradiciones que tienen todas las culturas, cuando intentan dar un sentido al origen y al destino de sus pueblos.

Pues bien, únicamente desde este presupuesto se puede interpretar sin disparatar el sentido simbólico de dichas tradiciones de la Biblia.

Trascribo sólo algunos de los párrafos de la Biblia en que se basan los recelos y acusaciones.

“Y dijo Dios:-He aquí que os he dado toda planta que da semilla, que está sobre toda la tierra, y todo árbol en que hay fruto y que da semilla; os serán para comer.”

«Hagamos al ser humano a nuestra imagen, como semejanza nuestra, y manden en los peces del mar y en las aves de los cielos, y en las bestias y en todas las alimañas terrestres, y en todas las sierpes que serpean por la tierra”

 Lo primero que debo advertir es que como muchas otras polémicas se desarrollan más en el campo de los sentimientos y pasiones que en el de la racionalidad. Y que el apasionamiento es una amenaza para la verdad; que los extremismos en los que se desenvuelve no casan bien con la objetividad.

 No puedo evitar mi denuncia contra la hipocresía en que se fundamentan los sofismas de los “animalistas” para impedir el trato que se hace de los animales.

Si fuera así, con su lógica se llegaría a pedir la supresión de la caza, de las granjas, las carnicerías, y más de mil formas de aprovecharse de los animales. Capitulo aparte merece la relación de afecto y sumisión casi humanos con los perros a quienes a la vez se les quiere, se les cuida y se les explota.

El debate sobre los toros podría ser un buen ejemplo para aclarar este problema. Ahí confluyen el amor a los animales y la tortura como espectáculo. El apasionamiento no sólo con que se defienden sus posturas, sino la ferocidad con que se ataca a los otros, hace difícil el dialogo y la comprensión.

Yo solamente tengo unas cosas claras.

Los argumentos para atacar a los taurinos se centran en que hacen en sus fiestas un espectáculo de crueldad para disfrutar del sufrimiento del toro. Afirmación que niegan rotundamente los taurinos porque al toro se le quiere, se le teme y hasta se le idolatra desde tiempos inmemorables.

Me resulta muy difícil calificar de inhumanos la lucha y caza que desde el Paleolítico hace un millón de años, tal como se ve en la cuevas de Atapuerca, o en los grabados del palacio Cnosos de Creta donde, desde hace más de 2.000 años, los jóvenes juegan arriesgando sus vidas saltando con elegancia a los toros, y no digamos la diversas formas de apacentar de los pacíficos pastores de ganados de corderos, con único fin de aprovechar despiadadamente sus carnes y su lana.

La relación hombre con los animales es todo un mundo maravilloso y complejo inclusive contradictorio y si se me permite el retruécano “Humanizador.”

Los así llamados “animalistas” con la mejor voluntad no hacen sino simplificarlo, reduciendo sus múltiples funciones.

Por otra parte lo único que viene a decir la Biblia es que Dios quiere que los hombres trabajen la tierra con esmero y que gocen de sus frutos y así también de los animales y el universo entero, que en definitiva no es sino la gran casa que deben cuidar y disfrutar.

Termino con dos afirmaciones mías ahora sí “radicales”.

Primera: es cierto que la Biblia afirma que Dios hace al hombre dueño y señor de toda la creación y en consecuencia debe primero aprovecharse de ella en beneficio propio y sin hipotecas a poderes extrahumanos

Segunda: que ese hombre ha alcanzado una nueva e inminente situación límite con el agotamiento terrible y un deterioro de los recursos de la naturaleza y el empobrecimiento de la biodiversidad, que sólo él puede evitar. Y que este cataclismo es a la vez contario a la voluntad de su Creador y mortal para el hombre.

Laudato si

Y llevando estos pensamientos a su conclusión lógica, aunque a alguien le sorprenda, se podría afirmar que de algún modo y hasta cierto punto el Dios de la Biblia es ECOLOGISTA, ó empleando un leguaje eclesiástico, se podría decir que la religión Judeocristiana “bendice” los movimientos ecologistas.

Lo me hace sospechar en este asunto no deberían enfrentarse la fe y la ciencia, sino bien al contrario cultivar la sinergia.

                   Ramón Gascó.

                                                                                                                                  

  

EL CONCILI VATICÀ II I L’ECUMENISME, María Teresa Espasa

Després de llargs anys del pontificat del Papa Pius XII, l’arribada de Joan XXXIII va suposar un canvi substancial.

Es cert que en aquells moments l’Església necessitava un Pastor en tota l’extensió de la paraula. Un Pastor d’idees renovadores que potenciaren l’espiritualitat i que es mantinguessin prop del Poble de Déu.

    Aviat es dissiparen els dubtes, el Papa Joan va introduir una nova forma d’exercir el ministeri de Bisbe de Roma, apropant-se més als creients, tot i interessant-se per la situació de les persones que l’envoltaven.

    El Papa Joan, contra tot pronòstic i davant la sorpresa de propis i estranys, anuncià en la Basílica de Sant Pau Extramurs, la celebració del XXI Concili Ecumènic, anomenat després “Concili Vaticà II”. Desde la apertura del Concili, el Papa va pendre la inicitiva marcant la seva orientació.

    Entre els seus objectius cal destacar:

a) Renovar L’ Església

b/ Potenciar la recerca dels camins d’unitat de les esglésies cristianes.

c/ Analitzar tot el que hi ha de bo en la societat actual i establir diàlegs amb els nous temps, centrant-se en allò que uneix i no en el que separa.

La primera etapa es clausurà sense resultats. El Papa Joan no va poder inaugurar la segona etapa perque l`mort   auva impedir. Així, la La segona etapa va ser presidida per el Papa Pau sise.

        La tercera etapa conciliar es va inaugurar el dia 14 de setembre de 1964. Aquesta etapa es clausurà el 21 de novembre del mateix any. Els Pares Conciliars promulgaren el Decret sobre Ecumenisme i les Esglésies Separades: Unitatis redintegracio.

Com venim dient el document  Unitatis Redintegratio és el decret del Concili Vaticà II referent a l’Ecumenisme. El document està compost per un proemi, tres capítols i una conclusió. En el proemi es recorda quina és la finalitat del moviment ecumènic: promoure la restauració de la unitat entre els cristians. Assenyala també com aquesta divisió és causa d’escàndol per  al món i obstacle per a la difusió de l’evangeli. Reconeix que el moviment ecumènic es produeix per la intervenció de l’Esperit Sant, i participen en ell aquells que reconeixen Jesucrist com a Senyor i Salvador i professen una fe trinitària.

    En els següents capítols s’aborden els principis catòlics de l’ecumenisme, la seua pràctica i la relació existent entre l’Església i les comunitats separades.

    Es ressalta el següent: l’Església de Crist és una i única; no està ni pot estar dividida i subratlla que l’oració és l’ànima del moviment ecumènic.

L’Església Catòlica i els cristians no catòlics:

El decret Unitatis Redintegracio, també inclou un important text on es reconeix els germans separats com a cristians: justificats per la fe en el baptisme, queden incorporats a Crist i, per tant, reben el nom de cristians amb tot el dret. Si bé els germans separats són cristians, estan en comunió amb l’Església d’una forma imperfecta.

    Es menciona com les divisions entre el cristians s’han produït ja des dels primers temps sense responsabilitat d’amb dues parts.

El Moviment Ecumènic –una mirada al passat: el Moviment Ecumènic es remunta a temps llunyans. Recordem les manifestacions eclesials que varen donar lloc a l’Església de Crist d’Edimburg, 1910, i més tard  les Sessions de 1948 on fou creada el CMI (Consell Mundial de les Esglésies), en aquesta ocasió, la Santa Seu, va quedar en aquells moment en una actitud “d’expectativa” no considerant pertinent enviar observadors a Àmsterdam.

    Així doncs, la novetat la va introduir el Papa Joan quan l’onze d’octubre de 1962, en convocar el Concili Vaticà II, per complir amb el sentit de l’ecumenisme, varen ser convidats al Concili, en qualitat d’observadors, representants de les diverses confessions del món, tan cristianes com d’altres confessions perquè assistiren a les sessions conciliars tot i encarrilant amb la seua actitud una vertadera relació entre la Santa Seu (Església Catòlica) amb el Consell Mundial de les Esglésies separades (CMI).

València i el Concili:  Representant la ciutat de València varen acudir al Concili l’arquebisbe D. Marcelino Olaechea i el seu bisbe auxiliar D. Rafael González Moralejo.  Després de la renúncia de l’arquebisbe Olaechea, va ser elegit Bisbe Vicari Capitular pel Cabildo de la Catedral el 22 de novembre de 1966, romanent en el seu ministeri fins setembre de 1969, amb facultat de Bisbe Residencial, atorgat per la Santa Seu.

El Col·legi Major de la Presentació i el Concili: Mentre Monsenyor González Moralejo regí els destins de l’Arquebisbat valentí, la tasca del canonge Josep Espasa, rector de Sant Tomàs de Villanueva, va ser la d’un sacerdot que treballava complint amb les seues obligacions pastorals i de servei a la comunitat. Poguera ser que la seua dedicació a l’Església en matèria social, tenint en compte que González Moralejo va ser un bisbe amb una clara preocupació pels temes socials, raó per la qual era percebut com una novetat i atracció en allò que es considerava com la primavera conciliar. Entre Espasa i González Morlejo hi havia bona sintonia, així doncs, quan es va posar en marxa el Moviment de Renovació Ecumènica, D. Rafael González Moralejo no va dubtar a nomenar el canonge Josep Espasa Delegat Diocesà d’Ecumenisme i Marginats, nomenament datat a València el 26 de gener de 1968.

    La seua facilitat per al diàleg i escoltar altres punts de vista fou la clau que li va ajudar a superar el repte que suposava entendre’s amb els altres germans separats de la fe. És interessant destacar que el pare Espasa i el col·legi de Sant Tomàs, en eixos moments van ser un lloc de trobada i diàleg entre distints parers, raó per la qual va ser denostat per les autoritats eclesiàstiques.  Des del principi, el rector Espasa va estar disposat a exercir la seua tasca com a Delegat d’Ecumenisme des d’una postura de sinceritat i compromís que aviat va donar fruit.

    També el pare Espasa va treballar de forma incansable en la creació d’un Pla per l’Apostolat i Marginats. Aquest Pla basat en la premissa del diàleg tenia com a objectiu presentar el vertader significat de l’Església.

    D’aquesta forma, el Centre Ecumènic Interconfessional de València (CEIV) va ser fundat en l’any 1968. A més del canonge Espasa, hem de citar dos pastors baptistes: Juan Torras Vila i José Ortega Moratilla, a més del pastor Arturo Sánchez Galvan, posteriorment bisbe de Madrid. Solien celebrar les seues litúrgies a l’església evangèlica del carrer Quart i moltes reunions en el mateix col·legi de la Presentació fins la seua mort. Potser la contribució a l’ecumenisme valència fou el major llegat del canonge Espasa.

Consolidació i Evolució del Moviment Ecumènic a l’arquebisbat de València:

I si importan es coneixer el naiximent del Ecumenisme a València, tan o mes important es coneixer la seva evplució i consoilidació. A la mort del pare Espasa el 22 de Marz de 1980, el pare dominic Juan Boach, el cual va estar vinculat al CEIV desde 1972 junt al rector del Col.legi de Sant Tomás , es va fer carrec del ecumenisme valencià. Me tard el Pare Bosch va fundar el Centre Ecuménic del Pare Congar, tenin la seu als PP. Dominics de València.

Cal dir que des d’aquells primers passos, el Moviment Ecumènic va tenir carta de naturalesa tant a l’Església valenciana com a les Esglésies separades. Aquest recorregut ascendent ha estat possible gràcies a persones que en tot moment han cregut en l’Ecumenisme.

    Cal adonar-se dels esforços de les distintes confessions cristianes (anglicans, luterans, evangèlics i representants de l’església ortodoxa).

    Tampoc no podem oblidar a persones com el pastor Gerson, ja traspassat, ni a l’actual secretari del Centre Pare Congar, el pastor Antonio de Andrés.

    El Centre Ecumènic del Pare Congar segueix tenint la seu en els PP. Dominics, on els seus membres es reuneixen periòdicament per celebrar diverses assemblees i fins i tot la Setmana de l’Oració per la Unitat dels Cristians, que se celebra durant el mes de gener de cada anys, amb la participació de diversos bisbes de l’Arquebisbat de València.

    Però ara es tracta no sols de commemorar, sinó de projectar cap al futur l’Ecumenisme per a no quedar-nos en Setmanes d’Oració que se celebren una vegada l’any en el mes de gener amb presència de bisbes valencians. El repte avui és la interreligiositat.

    Hi ha experiències concretes entre nosaltres: Granja Ombria a Vallada, Grup d’Anna en línia Taizé.

   Mes mes, el repte és descobrir la Naturalesa: la terra és el préstec que Déu ens ha donat i que hem de compartir amb aquells que han estat forçats a abandonar la seua terra i amb els pobres.

   Sense dubte, el nou ecumenisme –la interreligiositat- ens ajuda tots nosaltres a buscar eixe camí recte que mos porte a viure sense  l’exclusió i als egoismes.

                                                   María Teresa Espasa

                                                   València, 28 novembre de 2015

EN DEFENSA DEL BISBE VALENCIÀ JAVIER SALINAS, escriu Paco Gramage.

Al Bisbe Javier Salinas, una persona amb talant obert i progressista i apreciat per la seua tasca pastoral a Mallorca,  no el conec personalment, però he seguit les declaracions dels mitjans de comunicación sobre la relació amb la seua secretària, en què amb un notable ressò col.loquen la notícia com a una de tantes que llancen com “carnassa”, a la manera de les que alimenten en la nostra societat la “tele-basura”, amb l’habitual ingredient dels testimonis d’un marit celós i “agraviat”, que es presenta per “indemnitzar” el seu honor; tot pareix que també aquesta iniciativa estiga adobada per certs moviments ideològics de l’alta societat mallorquina amb determinades intencions.

I ho comente perquè front a tant de silenci- no ha hagut cap declaració de recolzament dels germans en l’episcopat-, volguera manifestar el meu respete  i consideració a la seua persona. Perquè del que es tracta en aquest cas, com sembla malgrat les freqënts cròniques diàries, és  que un bisbe és també un subjecte que manifesta sentiments d’amistat amb persones: dones o homes. De ser aixina, a nosaltres ens merreixeria tot el respete; la seua categoria no empoqueix pels ronyosos i programats atacs, més bé  la seua figura s’ageganta. Hauria de tindre, doncs, la nostra estima i suport.

El celibat, que es troba al fons d’aquesta qüestió, no significa haver de trencar amb l’afectivitat i amistat. La separació entre esperit i sentiments és una hipocresia. I la hipocresia mai és el camí que condueix a l’autenticitat, l’humanisme i l’amor cristià. U podrá renegar de l’existència dels afectes en les relacions humanes, però el que no podrá aconseguir mai és negar que existeixen. En valorar els sentiments no forgem una depreciació de la moral, ben al contrari es realça el nivel moral. En la nostra societat, avui, hi ha una cultura progressista laica que sap llegir aquest incident, no com una peripècia morbosa, sinó amb un sentit d’humanització.

Ben al contrari, els analfabets afectius, els reprimits de sentiments, els resentits ,tan sols trobaran l’oportunitat de fiscalitzar i jutjar qualsevol relació humana franca i oberta que faça possible relacions sinceres d’amistat. Possiblement dins de la mateixa Església és on es troben amb freqüencia aquestes actituds més intransigents.

Jesús visqué de manera natural una forma de fraternitat i amistat amb els deixebles: dones i homes que compartien afectes i amistats amb molts moments de les seues vides, sens dubte. Si es fixem en Jesús descobrim una actitud oberta envers tot allò que és humà. ¡Cóm s’analitzarien els comportaments de Jesús si hagueren pogut estar sotmesos a seguiments i inspeccións policials com en aquest cas!, ¡Quins dossiers s`hagueren pogut fer!. Així i tot d’ell dien que era un “bebedor”i “un menjaire”. Perquè és difícil imaginar a Jesús com un solteró, envanint-se de la “virtud” de no sentir la relació d’amistat i d’afecte.

I què sinó vol dir el Papa Francesc en dir que cal xafar tots els xarcos, fer “olor a ovella”? No deurà ser, en el tema que parlem, que siga el més paregut a tindre sentiments, a estimar i també a ser estimats, a ser “ajudats, en aquest cas per una col.laboradora?

A més, quin capellà, bisbe o papa no ha no ha viscut, per necessitat amb una dona que el cuide, o unes mongetes?, en totes aquestes situacions no és el més huma i cristià que hi haja afecte sincer?

Per a finalitzar manifeste un cert  sentiment de desesperança: seria trist i decepcionant que la resolució d’aquesta inquietud que s’ha divulgat amb oscures intencions , el bisbe Javier Salinas haguera d’abandonar la relació humana i d’amistat i dimitir de la sua tasca pastoral, acreditada i apreciada molt positivament per la Diòcesi mallorquina. Seria interessantíssim que ell expressara la seua postura clarament al respecte.

Paco Gramage.