RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

divendres, 23 de febrer del 2018

Presentació de "NOSALTRES ELS VERTEBRATS, Enric Herrero

Unes vegades ho hem dit en els anuncis de l'agenda del blog i altres en algun tipus de cròniques dels actes ja celebrats: Antonio Signes coordina el cicle "Història dels nostres pobles", integrat en el Fòrum de Debats del Centre cultural La Nau. En esta ocasió, Antonio ens va convocar,  dilluns passat 19, a la presentació del llibre "Nosaltres els vertebrats" (*)  de Vicent Artur Moreno. 
       Encara que intuíem que no s'anava a tractar de la nostra part animal, als novells en aquest assumpte la simple lectura del díptic en que el Fòrum presenta la programació no ens ho deixava totalment clar. Així que, per a tindre una idea del que escoltaríem, varem recorrer a la presentació del llibre que fa la mateixa editorial "denes": (*) Cap on va la societat valenciana? Està vertebrada?...

      El llibre tracta de contar què s'ha fet i què no s'ha fet, com va dir l'editor Francesc Ferrer Escrivá, de presentar suggerències de vertebració, segons la versió d'Antoni Signes o, segons sintetizaba el mateix autor: es un recull de reflexions i ductes.


      Com a punts de suport de la dita vertebració es prenen els diversos aspectes de la societat: educació, llengua, mitjans de comunicació (TV) ...però a mi, que em sentia com el pipiol de la classe, em va cridar l'atenció l'especial importància que en esta labor es dóna a les Falles.

       "No saps si compres un llibre i et regalen una revista o compres una revista i et regalen un llibre". La revista del "lote" està dedicada a les Falles i vaig entendre l'observació com un comentari jocós amb què els presentadors volien subratllar la vinculació entre Falles i vertebració social.
         
       I aquest pipiol ha descobert que no es tracta d'una ocurrència acabadeta de parir:
"...projecte d’un membre i admirador del nostre estimat Club d’Amics a la Nostra Marxa. Es tracta de Vicent Artur Moreno, que de segur coneixereu, escriptor, professor i alcoià de pro, que ens ofereix en el seu nou treball Nosaltres els vertebrats una possibilitat de presentar part d’una imatge iconogràfica anual i grafítica que al llarg d’anys ens ha anat acompanyat en la llarga caminada del nostre poble. 

Què volem dir?, simplement que aquest nou doble llibre en un sol volum enriquirà aquest especial aniversari i que deixarà un record especial per a tots nosaltres i els qui amb deler ens han seguit aquest anys. (Carta sobre nou projecte 2016 Marxa Popular Fallera)(*) 


I, per acabar, com diu l'esmentada carta, també nosaltres
 ... "gaudired’una projecció visual, que de segur [feu] les delícies dels presents ... Crec que va ser Josep Marí Gómez qui ens va informar que l'autor del grafiti es Xema González i també de l'enllaç a la pàgina web de l'artiste (*) que, almenys, ens permetrà un gaudi analògic al disfrutat en la presentació del llibre. 
Enric Herrero

(*) [Punxa en el ressaltat en roig per a accedir a l'enllaç]






dimecres, 21 de febrer del 2018

SUCESO EJEMPLAR EN SANTA MÓNICA, Joséluis Porcar


Y había un templo católico en la ciudad de València, junto al cauce del río Túria: dedicado a Santa Mónica.

Y había un amigo, persona cabal, ser humano en esa etapa del itinerario vital que se identifica con el tres o más exactamente con el ordinal tercera.

Y en el paseo matinal rumbo al lugar en que nos juntamos a un almuerzo sabroso y cruzado de palabras, sentimientos, propuestas, …, detalles de esos que la vida deja salir a la superficie cuando las aguas se remansan.

Y este chico, amigo y persona cabal, decide acceder al templo.

Y entra.

Y el espacio inunda su piel.

Y una zona más iluminada orienta sus pasos: una capilla lateral barroca con la custodia en resplandor sobre el altar correspondiente.

Inesperadamente oye una voz contundente:

_ “¡Fuera de aquí!   ¡Váyase!   ¡Fuera!
_ ¿Por qué?
_ ¡Le he dicho que se marche!
_ ¡No! ¡No me voy! En la entrada no hay cartel con el ‘Reservado el derecho de admisión’.
_ ¡Es usted un maleducado!
_ ¡Y Vd un racista!

Y el silencio troceado entre las intervenciones de nuestro amigo frente al clérigo vestido de negro con su alzacuellos blanco brillante. El silencio se incrementa hasta envolver y congelar la situación.

Y nuestro amigo toma asiento en un banco.

Y el ministro, funcionario clerical, árbitro plenipotenciario, resuelve abandonar la capilla con el mohín torcido.

Y su imperativo tajante e imponente lo acompaña como una nube espesa y llena de cristales. No se ha producido el ‘ex opere operato’.


Y un guiño de libertad brota espontáneo de la piel de nuestro amigo, crece como un árbol frondoso que rompe en mil pedazos la rígida corteza verbal (‘accidente’) y el inmenso vacío (‘sustancia’) del poder.

Y el guiño, ya árbol con ramas, invade la capilla. ¡Ni santísimo, ni hostias! Solamente se respira libertad.

Y paz.

dissabte, 17 de febrer del 2018

Record d’una excursió a Campanar. FRANCESC JOVER

Autor: Francesc Jover per al NIHIL OBSTAT enviat el 16 de febrer de 2018
    
Un diumenge d’hivern de l’any 1997 –pareix l’altre dia i fa més de vint-i-un anys– una bona colla d’amics pertanyents al grup cultural La Brúixola, férem una passejada per Campanar, la seva horta i el seu paratge del Pouet. Anàrem de la mà de Eduard Lluch que ens feia de guia. Eduard és un expert coneixedor de la ciutat de València i dels seus voltants i era aleshores un militant d'aquelles associacions de veïns combatives que el post modernisme encara no s’havia engolit. Era de Campanar que el considerava un poble –el seu poble– al que estimava molt, així com la seva horta, els seus molins fariners i alqueries gòtiques que hi havia escampades per aquella horta de les que hui trobem a faltar. Aleshores Eduard Lluc lluitava des de l’associació de veïns per conservar l'equilibri que havia d'haver entre el progrés i les nostres arrels culturals; entre la societat del benestar i la nostra identitat. Fou un dia de febrer d’eixos que a València ixen molt solejats i dinarem al restaurant dit l’Alqueria, que havia sigut rehabilitat amb molt bon i encertat gust, on també férem la corresponent tertúlia.


Campanar es troba a la part esquerra del riu Túria no més passar el terme de Mislata on actualment hi un gran parc, el Parc de Capçalera. Campanar fou un lloc habitat d’alqueries des d’ abans de l’arribada de Jaume I. Després va tindre ajuntament propi fins l'estiu de 1897, que la ciutat de València se'l va annexionar com a barri. Campanar es troba enclavat damunt d'un discret tossalet i per això, tot i passar-li el riu llepant-lo, no ha estat castigat per les riuades del Túria. Al reves que ha fet per exemple a la seva veïna Marxalenes.  La seva horta s'ha beneficiat de les aigües que porten les sèquies que passen pel seu terme: la de Mestalla i la de Rascanya, dues de les set grans sèquies del Tribunal de les Aigües de València. Per elles passaven en el seu temps 14 files d'aigua cada una.
 Passejar per aquell lloc i els seus voltants fa 21 any, fou un vertader goig. Visitar les alqueries del Pouet, del Rei, de Barber fou un vertader plaer, el mateix del que tinc ara repassant les notes que vaig prendre. El nom de l’alqueria de Barber és relativament nou, perquè a finals del segle XIX encara es deia l’alqueria de Martí, per haver sigut de la família de José Martí, el mateix que va liderar la independència de Cuba. Els molins que hi havia al seu terme com el del Comte, de Pau, del Sol, dels Frares, etc., possiblement  alguns d’ells desapareguts del mapa en l’actualitat. Per cert, ens deia Eduard aleshores que al molí dels Frares s'havia trobat una pintura parietal del segle XVII que li va llevar el protagonisme al molí que era una joia arqueològica medieval. La majoria de molins i alqueries de Campanar tenien l’origen medieval documentades al Repartiment.


Al mateix Camí del Pouet està –o estava– (parle del segle passat) l'ermitori més xicotet del País Valencià que està dedicat a la Mare de Déu de Campanar, una marededeu d’aquelles que diuen trobades, i també al Crist del Pouet. Ens deia que era el Crist més laic que hi ha a l'església valenciana i que mai no havia passat una nit fora de la seva ermita, malgrat haver-lo dut en múltiples ocasions a la parròquia de Campanar amb motiu de rogatives, festes, etc. Recordant aquella emotiva narració que feia Eduard Lluch de la seva terra hem confirma l’estima que tenia i la seva sensibilitat per l’horta valenciana.
El poblat de Campanar, potser siga un dels que més han resistit els tentacles de l'expansió urbana de Valencia, conserva un regust harmònic de la seva època. Destacava aleshores la seva Pla‡a Major, que fins els anys vint estava rodejada de xiprers. Ens deia que, precisament ara el 19 de febrer –dia de la Mare de Déu de Campanar– fan una processó barroca que no se si en l’actualitat es fa.
El més greu de tot és que, durant els anys 90 del segle passat, una bona zona del Pouet que va estar protegida, on s’havia de fer un parc que harmonitzara alqueries i horta, molins i boscos, va quedar requalificat per l’Ajuntament de Rita Barberà, i convertit en zona residencial. Aquesta jugada municipal sembla va estat feta, segons les males llengües, a favor d'una important empresa constructora per compensar la manca de guanys obtinguts amb l'afer del solar dels jesuïtes de la ciutat de Valencia.


L'esplendorosa època de la Valencia del segle XV, va convertir en la ciutat més important d'Europa. Part d'aquella infraestructura es podia veure encara aleshores al Pouet de Campanar: La xarxa de sèquies que, a més de regar, donava energia a una important indústria, les alqueries residencials de la burgesia d'aquella època, etc. També en altres llocs de València, la irracionalitat de les diferents administracions dels últims cinquanta anys, ha esborrat els testimonis que hi havien i que van fer de Valencia una ciutat universalment rica en patrimoni i cultura.
Rehabilitats els molins, alqueries i oberts al públic en aquell projecte que hi havia de parc, s’haguera convertit en una ruta històrica, gastronòmica i d'oci cultural que hagueren servit de testimoni d’aquell temps. Em sembla que solament s’ha rehabilitat el Molí del Sol, i potser no tan adequadament com calia fer-ho.  

Francesc Jover



diumenge, 4 de febrer del 2018

Els panells ceràmics i la religiositat popular (Francesc Jover)


Des del segle XIV hi ha al País Valencià infinitat de mostres de ceràmica decorativa en forma de plats, rajoles i rajoletes que s’han usat per decorar cases particulars, convents, esglésies, incloses les seves cúpules i teulades. En aquest cas vull centrar-me únicament en panells o murals de rajoletes quadrades que formen estampes d’escenes civils o religiosos en jardins, cases, esglésies, carrers, etc.
¿Quin poble no té panells ceràmics amb els sants dels carrers que han estat subvencionats per subscripció pública dels veïns? Molts d’ells, o la majoria són autentiques obres d’art. Mireu una mostra de la col·lecció de panells del “via crucis” del carrer Dolors de Cocentaina que, segons el meu criteri, son autèntiques peces de museu a l’aire lliure.





Durant la revolució de 1936 alguns d’aquells panells ceràmics foren a molts pobles vandàlicament trencats. És per això que l'any 1940 en foren reposats molts per tot arreu. Potser que aquests últims no tenen tanta gràcia com els que feien al segle XVIII. En reposar de nou aquestos panells, si n'hi havia referència, els feien aproximadament igual, altres els feien de nou segons la inventiva del ceramista i orientacions del rector del lloc. Els ceramistes, ja foren del segle XVIII o del XX, orientats pel capellà o no, mantenien el mateix sistema dels pintors antics donant a les obres pictòriques un caràcter pedagògic. És a dir, el mateix que sempre s’havia fet, les imatges pintades aprofitaven per adoctrinar els parroquians. Els retaules gòtics o renaixentistes ja duien una lectura didàctica segons els principis bíblics que havien de ser entesos pels fidels. Hi ha ocasions que tenen un fons de religiositat popular i altres mostren un fons de contingut teològic. El cas del panell ceràmic del carrer Jesuset de l'Hort de Cocentaina, el mateix que també poden veure’s a altres pobles, té símbols llegendaris que recorden la passió i mort que passaria Jesús segons la teologia clàssica.



En aquesta imatge solament està la creu, però n’hi han altres que a més podem veure els claus, la corona d’espines i alguna cosa més. Forma inequívoca, segons aquest pensament, que Jesús des de la seva infància, inclosa la concepció, tenia en ment el seu final.  

Destacar també el panell del número 4 de la Placeta dels Apòstols de Cocentaina un mural ceràmic amb dos apòstols que porta la data de 1940, sant Felip i sant Jaume amb la Mare de Déu del Roser. El que podia haver abans d’aquesta data no se sap com era. De qualsevol manera Sant Felip va ser un dels primers apòstols a seguir Jesucrist. Sant Jaume dit el Menor, fou el primer bisbe de Jerusalem. La tradició fa a Sant Jaume cosí de Jesús i li és atribuïda l’epístola que porta el seu nom. Va participar en el concili de Jerusalem i va morir l’any 62. La seva festa es celebra el 3 de maig.
Segons el historiador mercedari Agustí Arques Jover, al segle XVI aquesta plaça ja era anomenada així. El fet que al mural ceràmic actual hi haja solament dos dels apòstols i siguen precisament aquests dos i no altres, em fa pensar que el mural representa el fet d'haver trobat els cossos dels dos sants junts a Roma en la basílica dels Dotze Apòstols. Això es sap per una carta que el rector d'aquella basílica va enviar al periòdic La Voce de la Veritá on relatava amb pels i senyals el fet d'haver trobat en una reforma que feren a la basílica els cossos de Sant Felip i a Sant Jaume. Pareix ser que des del segle V, segons el Breviari Romà, hi havia la sospita que els cossos dels dos apòstols podien estar en aquest temple. Però s’ignorava el lloc concret i totes les investigacions dedicades a descobrir-ho van ser inútils. Però un manuscrit trobat en la segona meitat del segle XIX al convent dels Menors Conventuals, indicava que el lloc on eren els dos sants amics de Jesús era l'altar major.
En la restauració general d'aquesta església feta per l'any 1872, va ser necessari moure el sòl per tal de deixar l'altar major una miqueta més alt. A les deu del matí del 15 de desembre de 1872, en haver de canviar el paviment de l'altar, es van trobar dues grans lloses de marbre. Davall d'aquestes lloses hi havia un buit format per forts murs i després un altre decorat amb pedres de marbre on hi havia una caixa de fusta molt destrossada. Dins d'aquesta caixa hi havia unes restes que sembla eren els dos mencionats sants.
Aquest descobriment podia haver donat la idea del panell amb aquestos dos sants concrets i no altres, tot i que com he dit més amunt, la placeta dels Apòstols a Cocentaina està documentada en el segle XVI fins primeries del XVIII.
L’actual panell ceràmic és de l'any 1940, segons resa en el mateix mural, i va substituir un altre que hi havia hagut abans de la Guerra Civil que no se com era. Per informació oral sé que el dibuix picat del panell actual el va fer el que va ser canonge cocentainer, mossèn José María Soler, quan solament tenia dotze anys. El mural representa els dos apòstols d’aquella troballa arqueològica amb la Mare de Déu del Roser.




Francesc Jover