Últim curs a Montcada (5): els teòlegs es posen en vaga. Bartolomé Sanz Albiñana

 

No cal dir que la comunicació entre els tres pavellons, és a dir, entre els dos seminaris, era pràcticament inexistent. I això que les portes finals dels tres edificis que donaven a un corredor que els comunicava restaven obertes les vint-i-quatre hores. No hi havia forrellats ni vigilants que controlaren els possibles transvasaments. De tota manera, a ningú no se li ocorria de posar els peus en un pavelló a què no pertanyia, excepte als superiors i professors. Si alguna vegada em passava pel cap de fer una visita als meus paisans de més edat (Juan Borrás, José Casanova i Rafael Valls) per a comentar-los algun assumpte, la simple fantasia de veure’m aparèixer el Rector Rodilla com un esperit vagarós per un d’aquells corredors em feia canviar de pensament immediatament. M’havia de conformar de trobar-los casualment en els passejos a l’hora del berenar o, millor dit, després del berenar, ja que estava prohibit de menjar fora dels menjadors.

  De comunicació entre els seminaris, com dic, n’hi havia poca per no dir gens. Això no obstant, a finals de març del 1969 es va girar una venteguera forta de tempesta procedent del segon pavelló que va arribar fins als semisoterranis dels altres dos. Amb eixe aire de tempesta pròxima que jo vaig detectar començaven el segon i tercer episodis. Les portes principals dels tres pavellons van fer un esclafit tan gran que la remor va despertar tot el seminari. La venteguera s’havia originat on vivien els joves teòlegs. Les notícies deien que s’havien posat en vaga. El motiu? Es rumorejava que un alumne de 2n de teologia, el nom del qual no citaré per respecte i per preservar la seua identitat i anonimat, havia rebut una qualificació baixa o injusta o havia suspès un examen en l’assignatura de teologia moral. L’alumne, disconforme amb la nota obtinguda, va agafar l’examen i el va trencar davant dels nassos del professor de la matèria, don José Aliaga. Eixa acció a mi em pareixia semblant a la del frare Luter el dia en què va gosar clavar les seues tesis en la porta de l’església del castell de Wittenberg, si és que realment les hi va clavar. El professor, evidentment, el va expulsar per qüestionar el principi d’autoritat, respecte o el que fóra —també per eixos anys, encara que els coste de creure, un altre alumne amb nom i cognoms havia qüestionat la gestió econòmica del seminari—. Eixos fets a mi, amb la meua innocència juvenil, em van fer pensar que els implicats havien comés un pecat mortal, ja que fins i tot, en el cas de l’examen trencat, hi va haver expulsions quan tres companys es van solidaritzar amb qui havia plantat cara al professor. Eixes actituds no es contemplaven en la programació oficial. Als quatre joves teòlegs, que ja tenien 21 o 22 anys, els van convidar a abandonar el seminari temporalment perquè no malvaren la collita d’aquell any i per a estalviar-se una rebel·lió en tota regla. La resta (un 90 %) es va declarar en vaga. Almenys un dels expulsats va continuar els estudis en el Seminari de Salamanca, perquè, i eixa és una altra, el Seminari de Montcada era un lloc selecte on es prenien mesures disciplinàries dràstiques i s’expulsava sense miraments ni explicacions —les explicacions eren contraproduents perquè es podien produir preguntes i debats; així que millor estaviar explicacions i debats—. I com a lloc selecte que era no s’admetien alumnes expulsats d’altres seminaris o que hagueren abandonat els estudis. Don Antonio Rodilla, com es pot veure, tenia les idees clares, encara que sobre eixos assumptes no hi haguera ni una una paraula en el Reglament: era matèria del currículum ocult.

El Rector, depositari, entre més, de les taules intocables de l’autoritat fins aquell moment, o almenys això creia ell aïllat en el seu sancta sanctorum, ja no va dormir bé la resta del curs: dos mons diferents entraven en col·lisió i ocasionaven un terratrèmol que va sacsejar els fonaments d’aquell edifici construït a prova de bombes. Rodilla era conscient que gradualment havia perdut poder i autoritat, que és la pitjor cosa que li pot passar a un líder que es perpetua en la cadira. Allò tenia l’aire de ser el principi del final i pareixia un senyal de canvi de cicle. Eixos símptomes evidenciaven un ambient i un malestar que posaven en dubte, per una part, el sacrosant principi de l’autoritat i, per l’altra, la manca de voluntat de diàleg entre alumnes i superiors i professors.

D’entre els malestars que s’arrossegaven hi havia un sens fi de revàlides a les quals els futurs preveres s’havien de sotmetre al llarg de la carrera eclesiàstica. Allò de les revàlides semblava més bé un penós viacrucis que havien de patir per tal de donar exemple de sacrifici i sofriment a la resta de la humanitat: revàlides en 4t i 6é de batxiller (des del curs 1959-60), revàlida en 2n de filosofia (des del curs 1958-59) i, per últim, revàlida en 4t de teologia (també des del curs 1959-60). Si no s’aprovava la revàlida corresponent, no es podia matricular en el curs següent. I qui no aprovava la de teologia no podia rebre l’ordenació sacerdotal (l’orde de prevere) i cantar missa a continuació.

Revàlida era una paraula vulgar i emprada per anar per casa. En els documents oficials, els noms correctes i ampul·losos eren: Examen General de Teología (revàlida de teologia), Examen de Madurez de Filosofía (revàlida de filosofia), Exámenes de Grado Superior (revàlida de sisè de batxillerat) i Exámenes de Grado Elemental (revàlida de quart de batxillerat). Cap llicenciat de cap facultat universitària de cap país d’aquell temps (i de temps posteriors) no en tenia tantes. Parèntesi: els defensors d’eixe tipus de proves sempre esgrimeixen, de bona fe, els mateixos arguments filosòfics: la conveniència que els alumnes consoliden els coneixements adquirits els cursos anteriors. Com? Fent una revàlida.

Davant d’eixe desficaci de revàlides s’entén perfectament que els estudiants de teologia estigueren un poc farts de tot allò. Cal tindre també en compte que aquells dies —el maig del 68 havia tingut lloc a finals del curs anterior— la joventut havia començat a rebel·lar-se contra quasi tot: estructures, institucions, contra el capitalisme on hi havia capitalisme, contra el comunisme on hi havia comunisme i, sobretot, qualsevol mena d’autoritat. Ah, i per tot arreu es van obrir unes capelletes on els devots adoraven la deessa “inconformista”: en aquell temps si no eres adepte a eixa secta, tothom el titllava de carca i et miraven com a sospitós. I no hi havia res pitjor que et consideraren reaccionari.

Evidentment, en el meu curs, com que encara estàvem un poc apardalats, desubicats i ens assabentàvem de poc, no patíem els problemes dels joves filòsofs i teòlegs, però teníem la impressió que en els dos últims cursos tot havia anat molt de pressa i que havien passat més coses que en els últims quatre-cents anys, és a dir, des del Concili de Trent (1563). I això era simplement el preludi de la crisi que ens venia damunt.

Quan el Rector va preguntar als alumnes el motiu pel qual feien vaga, un dels vaguistes es va atrevir a contestar-li que amb el dret dels drets humans, o alguna cosa per l’estil. Fotre, quin bolet! No sé quina cara degué posar el Rector Rodilla davant tal resposta. Tot això dels drets de la persona, llibertat religiosa, llibertat d’expressió, llibertat de consciència, llibertat de pensament, etc., i, concretament, l’eixida dels drets humans, a una persona com el Rector Rodilla, el degué esperitar bona cosa. Però, segons em conten, Rodilla va aguantar estoicament amb dignitat el xàfec que s’havia desencadenat.

El reglament, redactat a principis dels seixanta, ja no era vàlid a finals d’eixa dècada; de fet, ningú no recordava bé en quin calaix l’havia guardat feia anys. En aquell reglament no apareixia la paraula vaga ni res de semblant a “drets humans”, i menys “drets dels alumnes”. Tot eren deures i prohibicions.

Mirant-ho ara en la distància, veníem d’un temps en què estàvem acostumats a abaixar el cap i callar: submissió, obediència, entrega, imitació, reverència, silenci, etc., eren les virtuts, a més de les teologals i cardinals, que regien les nostres pautes de comportament. Comportament servil, com en tots els llocs, que quede ben clar. Era el principi del final, repetisc. Davant una situació tan greu i insòlita el Rector es va veure obligat a informar el Vicari Capitular, el bisbe don Rafael González Moralejo (que ocupava el lloc d’Olaechea per estar en seu vacant fins al nomenament d’un nou arquebisbe). Don Rafael González era un home ben preparat: tenia carreres en ciències, havia estat col·legial del Col·legi del Corpus Christi i també professor del Seminari major, així com bisbe titular de Dárdano, lloc que no he pogut esbrinar on està; en fi, un home amb futur i que, per altra banda, va aplicar les disposicions emanades del Concili Vaticà II durant els tres anys que va estar al capdavant de la diòcesi.

Doncs bé, aquest home, davant la crisi produïda pel fet insòlit d’una vaga en el Seminari, va crear una comissió presidida per ell mateix i constituïda per don Jesús Pla (Vicari General), don Ricardo Carles (Director del Convictori) i algun altre. Don Antonio, amb setanta-dos anys, ja no va tornar més al Seminari després d’eixe estiu. S’acabava una etapa.

El curs següent, amb la incorporació eixe estiu del nou arquebisbe monsenyor don José Maria Lahiguera (1969-1978), aquest va nomenar Rector dels dos seminaris don Rafael Sanus Abad (Alcoi, 1931- Burjasot, 2010). Don Rafael González va ser nomenat bisbe de Huelva i va desaparéixer. Cal recordar que, per eixos temps, els superiors també havien assajat la paraula rebel·lia. Una prova del que dic és que van gosar elegir pel seu compte, sense que ningú els ho manara, com a nou Rector don Ramón Gascó Molina (superior aleshores dels teòlegs), però allò era paper mullat. Els superiors podien dir el que volgueren; una altra cosa ben diferent és que la jerarquia eclesiàstica els escoltara i els fera cas. Qui havia manat als superiors que elegiren ells el nou Rector? I més en una època en què molt poca gent coneixia el significat exacte de la paraula democràcia. Els únics preveres que potser coneixien eixa paraula eren els que havien tingut l’oportunitat d’estudiar en universitats estrangeres com Lovaina, París, Roma, Múnic, etc., des dels principis dels anys cinquanta, com don Eduardo Poveda i don Rafael Martínez Ferri. Qui segur que també la coneixia bé era l’oxonià don Manuel Aspurz, que a més havia estudiat a Harvard amb una beca Fullbright. A Aspurz (no sé si Bachelor of Arts o Master of Arts) li encisava de parlar dels valors de la democràcia i d’altres aspectes de la vida, costums i institucions nord-americanes, deixant a un costat la traducció i comentari del text grec que tocava eixe dia per a un altre. Ai, qui no recorda aquells temps gloriosos de les obertures solemnes de curs amb el Rector don Antonio Rodilla, fent el jurament antimodernista en la capella major, rodejat de doctors amb togues i birrets de tots els colors, encara que ell s’havia negat a obtenir cap títol acadèmic eclesiàstic ni civil? Qui li havia de dir al Rector Rodilla que eixe curs 1968-69 seria l’últim que presidia una obertura solemne de curs a la capella major? Per cert, en una d’eixes obertures de curs multicolors, don Alfons Roig, el mateix que injustament i covarda ha estat vilipendiat fa unes setmanes, va dictar una prima lectio sobre el diàleg de l’Església amb l’arquitectura moderna, que va ser editada.

Obertura del curs acadèmic 1968-69, presidit pel Vicari Capitular Gonzalez Moralejo i el Rector Rodilla Zanón

Tornant a la tempesta que s’havia format i s’acostava, la bona qüestió és que pràcticament tots els superiors es van quedar sense la faena que tenien fins al juny de 1969 i van desaparéixer de Montcada; tots tret, que jo recorde, de l’incombustible don Miguel Payá Andrés, que el curs següent va ser superior de seté, curs en què “comienzan los estudios propiamente eclesiásticos, para los que se necesita una determinación clara y seria de ser sacerdote, con todas las consecuencias que ello implica”. Eixe curs, anomenat “Séptimo”, havia sofert una evolució: en començar el 1966-67 era un curs mixt de lletres i ciències (amb matemàtiques, física i química i ciències naturals, cursades així mateix en 5é i 6é); successivament havia tingut els noms de “Ampliación de sexto” i “ Curso prefilosófico”, i finalment les matèries van passar a ser humanístiques.

Cal reconèixer que la prosa del superior Payá era clara i contundent i donava a entendre que els sis cursos de batxillerat no es consideraven “estudis eclesiàstics”. Tornaré a aquest assumpte quan arribe el moment en què em va tocar de fer de nou el sisé de batxillerat i revàlida en un altre centre oficial —repetir curs, per a entendre’ns— i explicaré també l’entelèquia eixa de les convalidacions. Les paraules del vice-rector don Manuel Guillen, referint-se al seminari menor (“todos los profesores de asignaturas sujetas a la normativa estatal tienen los grados exigidos, sin subterfugios sutiles”), devien tindre algun matís que jo no arribava a pillar. De l’assumpte de les convalidacions —acció per la qual es dóna validesa acadèmica als estudis ja aprovats en un altre centre educatiu— no ens parlava ningú en cap plàtica: era també part del currículum ocult amb què funcionen les superestructures. Algú dubta que amb els coneixements adquirits durant sis cursos, aquells que “s’ho deixaven” —només parle del Seminari de Montcada— no hagueren pogut fer directament el Preu en un centre oficial? Posen vostès a continuació, com a contestació, el renec d’indignació que més els agrade. Almenys en el segon sisé, a Albaida, ens van fer una orla i encara hui puc contemplar les cares dels meus companys, cosa que no puc fer amb els del seminari, les cares de la major part dels quals m’he de conformar de recordar.

Bartolomé Sanz Albiñana 

Incautacions Junta Militar de Burgos (21). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

23 desembre 2021

Hem estat repassant les confiscacions i incautacions que feien duran la Guerra Civil en alguns pobles i ciutats de la província d’Alacant que era zona republicana. Serà convenient també fer-se una idea general del que passava en aquesta mateixa època a la zona nacional. Les entitats memorialistes escodrinyem tot un conjunt de detalls històrics, tant de la zona republicana com la nacional, per compartir-los. No cal dir que fou una època on la propaganda franquista la va deixar distorsionada i encara no la tenim clara del tot.

Per això cal saber també com gestionaven els colpistes la situació a la rereguarda de la zona rebel. Quant més coses coneguem més fàcil serà entendre el conjunt dels fets i més possibilitats tindrem de comparar entre un i altre bàndol. A voltes creem que hem de conèixer fins els més mínims detalls del que va passar al nostre poble; quines persones eren roges o blaves, sense adonar-nos que això porta una càrrega de xafardeig que impedix conèixer el com i el per què va passar tot allò.

És necessari que donem una passa més, que abandonem eixa actitud excessivament pobletana i s’endinsem a conèixer algun detall més de com es vivia en cada una de les dues zones enfrontades en una guerra. Per molt de temps que passe mai trobarem una justificació raonable d’aquella rebel·lió i els errors que va provocar tot seguit.

Hui vaig intentar fer alguna mostra sobre incautacions que feien a la zona franquista durant la guerra. No serà gens difícil perquè ja sabeu els milers i milers de llibres que s’han escrit d’aquella època. En aquest cas vaig a basar-me en un interessant treball universitari que feren P. J. Feria Vàzquez i J. M. Vazquez Lazo publicat durant la primera desena del segle XXI. És un treball concret i aclaridor sobre les incautacions que feren a la zona minera d’Aracena (Huelva) el 1936. A més, enllaçaré dues pàgines del Butlletí Oficial (1 i 2) de Burgos on estan els decrets de incautació signats pel cap de la Junta de Defensa general Miguel Cabanellas, tot i que les imatges originals són molt dolentes.

En llocs on no trobaren resistència republicana, ben prompte els rebels militars prengueren el poder i la població va tastar la repressió física, però també l’econòmica que és la que hui tractaré. Mentre les forces d’ocupació militars i falangistes es dedicaven a la supressió física de tota oposició, el nou aparell practicava en la zona repressions físiques i econòmiques als membres que havien format part d’entitats republicanes. La repressió econòmica que patiren els republicans pot ser un dels aspectes que menys s’ha parlat. Inclòs m'atreviria a dir que les mateixes entitats memorialistes hem emfatitzat més les repressions físiques, per la càrrega humana que tenen, que les econòmiques. Bona part del cost de la rebel·lió foren finançades amb les confiscacions que feren a republicans. Tot i que sense l’ajuda nazi i feixista mai no ho hagueren fet.

Durant l’estiu i tardor del 36 les incautacions eren permeses per l’aparell rebel com a botí de guerra. Especialment l'espoli que feren de moneda, valors i joies que moltes d’elles no s’han pogut quantificar. Tanmateix, per blanquejar i donar forma legal, duran tota la guerra llançaren edictes per encautar-se de mobles i immobles. Pot veure’s a la següent taula solament dels pobles de la comarca d’Aracena, sobretot durant el 1936. Ja a partir de 1937 hi va haver una organització més sofisticada controlada pels jutjats «legalitzant» les subhastes. Quant a la filiació de persones que foren desposseïdes dels seus bens, els més afectats de tots foren membres del PSOE i UGT segon aquesta taula.

Potser una de les maniobres que menys coneixem i que poc a poc van eixint a la llum, és la moneda que invalidaren, requisaren i va permetre des del primer moment, a més d’ofegar la República, utilitzar-la per fer importacions des de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. En moltes ocasions era tan gran el cinisme, que arribaven a fer-los un rebut dient-los que se’ls tornaria. Alguns si que els ho tornaren si eren persones que aportaven els avals pertinents. Un informe del Banc d’Espanya deia el 11/03/38 que hi havien 35 milions de pessetes en rebuts que mai es van tornar.

Si la repressió franquista de caràcter físic va ser terrible i ha estat molt investigada, sembla que la repressió econòmica no va ser menys i no hem arribat a fer-li el cas que mereix. Hem posat tots més èmfasi en el dolor humà que en el que va suposar l’econòmic. A més, sembla ser que els que investiguen aquest aspecte repressiu encara estan trobant dificultats en posar transparència al tema. Entre altres coses per la llarga dictadura que va tindre suficient temps per blanquejar aquests fets i donar-li la volta perquè no paregueren delictius. A més, molts documents judicials que fan menció a les subhastes de bens que es feren en aquesta zona encara estan custodiats sense condicions apropiades al Ministeri de Justícia.

A Huelva la resistència militar republicana fou tan feble que en uns dies prengueren el poder unes columnes que anaren de Sevilla i poc a poc caigueren tots els pobles a no ser la zona minera que va resistir fins on va poder. Els membres republicans que no van poder fugir en desbandà, foren assassinats o empresonats i especialment hi hagué un saqueig general totalment descontrolat mesclat de vexacions i violacions a dones. D’aquella etapa és tot allò que sentim dir de les «cunetes».

Potser el gros que coneixem de represaliats han sigut persones de classe popular que tenien molt poques propietats o ninguna. Però, cal recordar que hi van haver un bon sector de classe burgesa amb propietats que va optar per la República i hem de reconèixer que també mereixen que recordem i tinguem present el seu patiment. Foren un sector de persones en les que el règim franquista els despullà (a més de la seva dignitat) de bens econòmics des del primer moment per ajudar a finançar la rebel·lió, al mateix temps que desmuntaven l’economia republicana.

Des de l’estiu del 36 els rebels no dubtaren d’aplicar lleis retroactives a persones difuntes per encautar-se dels seus bens. No es coneixen precedents de tant gran i descarat frau de lleis en aquest sentit. Foren inclòs confiscades propietats a persones que havien tingut alguna cosa a veure amb la revolució d’octubre de 1934. Mobles, immobles, comptes corrents, etc., que havien pertangut a persones o entitats republicanes foren confiscades i posat a disposició del nou règim militar.

Darrerament estan apareixen rigorosos treballs d’investigació que ens van detallant tot un trencaclosques que encaixen molt bé per anar donant llum a tan fosca etapa.

Francesc Jover

Últim curs a Montcada (4): la riallada dels teòlegs Bartolomé Sanz Albiñana

 

Durant els últims deu o dotze anys del mandat del Rector don Antonio Rodilla (1939-1969), hi va haver dos o tres episodis significatius que presagien el final d’una etapa. Hui només em referiré a un, però tots eren indicis i avisos de canvis importants que ens esperaven al cap de ben poc. Quede ben clar que allò que jo, personalment, considere rellevant, potser resultarà irrellevant per a altres. Ja se sap: “Aliis alia placent”, és a dir, contra gustos no hi ha disputes.

A aquell seminari li costava molt de (pre)veure els canvis que vivia la societat. És clar que l’episodi que contaré a continuació no el vaig viure en primera persona, ja que va passar sis anys abans de la meua arribada. Es tracta, així m’ho han contat, d’una riallada amb què els alumnes d’un curs de teologia van “obsequiar” don Bernardo Asensi Cubells, director espiritual, el dia que aquest home tenia previst de parlar-los en una plàtica del “plan de Dios”, una cançó que ja els sonava als joves teòlegs des de feia uns anys. Un aclariment per als no entesos en aquestes qüestions: hi havia plàtiques divines o espirituals a càrrec dels directors espirituals, i també plàtiques terrenals o humanes que ens feien els superiors, però tot dins d’una mesura, sense passar-se’n. A mi m’agradaven les dues, perquè sempre aprenia alguna cosa. De vegades apareixia per sorpresa un dissertant convidat i això encara m’agradava més; de fet, conserve llibretes de plàtiques dels primers cursos. Què li hem de fer?

La crueltat dels internats, com espais tancats que són, és digna d’atenció i estudi: uns cursos conten a altres el que els professors, superiors, pares espirituals, etc. han dit o han fet el curs anterior. La cançó es transmet per l’aire com un mantra repetitiu. De sobte, la cantilena repetida un any i un altre deixa de tindre efecte, no passa i es gira contra qui la canta amb un efecte bumerang que el colpeja en el cap i el deixa KO. En altres paraules, qui no s’adapta als canvis, qui no es renova i està al dia, està perdut. Don Bernardo, a seixanta-huit anys, va abandonar el seminari l’endemà i es va morir cinc anys després: el seu món s’havia acabat.

Els internats són tan cruels com ho és la vida. Tots vostés deuen haver sentit la dita “la vida no perdona”. Al capdavall, aquell internat era un poble xicotet amb vida pròpia que tenia fins i tot forn de fer pa, i si un dia no t’assabentaves d’una cosa, ho feies al següent. De sobte, una nova generació havia oblidat el treball i la labor d’un home que portava al Seminari des de principis dels anys trenta i que havia estat confirmat en el lloc després de la guerra. Les noves generacions havien deixat de comprendre els plantejaments tradicionals i la significació d’aquell home de qui havien rigut. Gradualment havia perdut sentit la pràctica d’una espiritualitat que s’havia quedat antiquada: rosaris, novenes i sabatines cada vegada sonaven més a relíquies del passat. La lliçó era clara: els qui quedaven ancorats en el passat i no eren capaços d’entendre les noves directrius i les transformacions rapidíssimes i inevitables que apareixien dia a dia, quedaven enlluernats amb tants vaivens i sucumbien. Malauradament, homes que havien donat tot el millor d’ells com a persones i sacerdots eren arrossegats pels signes dels nous temps.

Bartolomé Sanz Albiñana 

Últim curs a Montcada (3): el cerimonial dels diumenges. Bartolomé Sanz Albiñana

 

A mesura que vaig recordant i escrivint la meua història, no sé exactament si açò són unes memòries, una autobiografia, una memòria autobiogràfica, extractes d’un diari personal que no he escrit mai —i bé que ho lamente—, o simplement anècdotes disperses de records d’un adolescent. Sóc, en aquests moments, un home relativament gran que relata episodis que va viure i en els quals es barregen els jo en construcció d’aquell temps. De segur que al lector li resulten més interessants i entretinguts els quadres adolescents que en pinte, que no les pobres reflexions que el vell en puga fer.

Però no sóc jo l’objectiu final d’aquest esforç: la meua mirada procura d’estendre’s un poc més enllà de les quatre parets dins les quals transcorrien les nostres vides, les vides dels companys del meu curs. És clar que escric la meua història intercalada amb personatges, conflictes, anècdotes, observacions, etc., tot vist des de la meua talaia. Que quede clara una cosa: procure no faltar a la veritat en cap moment i atrapar al lector interessat a esbrinar com era la vida a l’internat que vaig viure de dotze a dèsset anys. Si els qui tenen al voltant de setanta anys creuen que a l’internat de Montcada vivíem en un altre país, els puc assegurar que no; potser vivíem en un lloc i en un ambient diferents. El país era el que era a finals dels seixanta de la passada centúria.

Feta aquesta introducció teòrica, que de tant en tant m’agrada de fer, continue amb el relat del meu primer sisè de batxillerat, perquè ja avance que en vaig fer dos cursos: no per gust, ni perquè no superara les matèries, sinó per exigències del guió, tenint en compte que tenia el sisè curs i la revàlida aprovades. Vaig fer el primer sisè a Montcada i el segon a Albaida. Ja explicaré eixe curiós detall en arribar el moment.

Aquell curs era el tercer any al tercer pavelló. Com que formàvem una comunitat amb els de 5é de batxillerat, les habitacions de l’extrem final de la primera planta que ocupàvem eixe curs s’alternaven: un alumne de 5é al costat d’un de 6é, etc. Jo era a l’última habitació d’un extrem d’eixa distribució. A continuació de la meua habitació hi havia un bloc amb quatre habitacions més grans, en una de les quals l’infermer de la comunitat ens punxava quan teníem algun tractament mèdic. A través d’eixe bloc podia fer drecera si volia anar al menjador, i també fer alguna escapada mirant d’evitar passar per davant l’habitació del superior no fóra cosa que li passara pel cap d’eixir en eixe moment. Aquell curs, la meua habitació donava al camp de gespa que hi havia entre el tercer pavelló i el primer, on havíem passat els tres primers cursos; des d’allà també es podia veure, a la dreta, un dels pavellons transversals que servien de menjadors: el menjador del seminari menor, i a l’esquerra, la part final de l’avinguda amb xops, la part superior del frontó, i entre aquests dos espais intuïa la piscina que no podia veure.

La bona qüestió és que eixe seminari, un dels més grans del món, i la construcció del qual va durar més de vint anys, en aquell curs estava mig buit. Dels vora mil alumnes que podia albergar, segurament no n’hi havia més de cinc-cents: la crisi de vocacions de l’època postconciliar i les desafeccions —“deixar-s’ho”, en déiem nosaltres— havien començat a fer estralls.

Davant la meua habitació hi havia la d’Antonio Ponce Herrera (de València), que feia 5é, i la de José Manuel Savall Muñoz, del meu curs (d’Oliva, tot i que vivia a València), bon amic meu i una de les persones més bones que hi vaig trobar durant la meua estada. Seguint l’ordre alfabètic del meu curs és de suposar que l’habitació del meu costat l’ocupava José Ramón Sarió Pellicer (de Bellreguard) però no m’ix a la moviola.

Eixe curs jo era el campaner de la meua comunitat i pràcticament del seminari menor. No recorde bé les circumstàncies de per què tenia eixe càrrec. En les meues mans estava posar fi a cada classe i avisar, de matí, que faltaven cinc minuts perquè férem acte de presència a la capella on féiem mitja hora de meditació abans de la missa diària. Quan alguna classe es feia pesadeta, els meus condeixebles no paraven de fer-me senyes perquè m’afanyara a eixir de l’aula a tocar la campana. Eixe any sonava la cançó Saved by the bell dels primers Bee Gees. La campana era una campana d’elevació i durant el dia sempre estava en el primer escaló de l’escala que pujava a les habitacions. A la nit me la pujava a l’habitació per a tindre-la a mà i poder fer l’avís matutí de l’acte de la capella. Reconec que eixe càrrec el duia bé perquè del meu toc depenia l’acabament de les classes, però a mesura que avançava el curs el toc matinal per a la capella se’m va fer costera amunt, i molts matins en sonar el timbre estrident m’alçava, eixia de l’habitació com un zombi, deixava la campana a terra a la porta de l’habitació de Savall i em tornava a gitar: ell entenia perfectament el missatge de la campana a la seua porta. Al final no sé si el campaner era jo o el bo de Savall: el de la primera hora del matí és clar que era ell.

Aquell curs, ja feia uns anys que el celebrant deia la missa, en castellà, de cara al poble. A partir del 4t curs cap superior no em va preguntar mai el motiu pel qual no assistia a missa cada dia ni si combregava o ho deixava de fer. Repetisc: mai. No em vaig sentir, per tant, coaccionat a assistir a tots els actes religiosos; és clar que d’alguns no me’n podia escapar. Reconec que els diumenges era molt complicat escapolir-se del programa; de tota manera el cerimonial dominical a la capella major m’atreia bastant.

Els dies festius, tot i que el timbre sonava més tard, tenia la sensació que tot estava cronometrat: una hora d’estudi després del desdejuni i a continuació missa major, seguida de temps d’esports i dinar. A l’hora de la missa feien entrada en la capella els components del seminari menor començant pels del 1r curs que ocupaven les primeres files bancs de l’ala esquerra, seguits dels de 2n curs, i així successivament fins a aplegar als de 6é que ocupàvem els últims bancs d’eixa ala. Els primers cursos hi anaven acompanyats pels reverends de cada curs per a mantenir un poc la disciplina i que ningú no se n’eixira de la fila. Tot seguit hi arribaven els estudiants de filosofia i teologia amb sotana, mantell i beca, i seien a l’ala dreta —la major part de les beques eren blaves; quan en véiem d’algun altre color això indicava que eren residents d’algun dels col·legis de València: el Corpus Christi (més conegut com El Patriarca) o el sant Tomàs de Villanueva—. Per a aquells que no coneguen l’accepció de la paraula beca, referida a una part de la indumentària, cal dir que era una banda que es portava encreuada en el pit de muscle a muscle i que penjava esquena avall sobre el mantell. Crec que el color d’eixa banda era el mateix per als filòsofs que per als teòlegs.

El quadre dominical es completava amb el so de l’orgue de tubs tocat per Alberto Biosca (de Fontanars) o José Luis Sáiz (de València), el director dels cants gregorians —un teòleg que crec que li deien Marín de cognom— situat davant de l’ala dreta i el cor format per filòsofs i teòlegs. Una vegada estaven tots a lloc, començava la processó d’entrada amb l’antífona Pueblo de reyes amb l’acompanyament majestuós de l’orgue. És clar que l’antífona canviava cada diumenge: en teníem un gran repertori. Allò a mi m’aborronava d’emoció, tots cantant “Pueblo de reyes, asamblea santa, Pueblo sacerdotal, Pueblo de Dios, …”. Ho pense i encara se’m posa la pell de gallina. Obria la comitiva el turiferari al capdavant, seguit de la creu flanquejada per dos acòlits amb cirials, els acòlits pròpiament dits, el lector amb l’evangeliari, el mestre de cerimònies i el celebrant. Crec que no oblide res. Això per a una missa normal de diumenge. Quan es tractava d’una missa solemne la parafernàlia litúrgica es complicava i hauria de consultar el llibret titulat Mestre de cerimònies escrit per Toni Martínez Revert (de Xàtiva), amb qui vaig coincidir el primer curs, ja que s’ho va deixar l’any 1964. I ja que nomene Toni Martínez, ell va ser director d’un Macbeth, que si vaig veure no el puc recordar al traster del meu cervell. El teatre al Seminari de Montcada es mereix no un article sinó un llibre sencer, i jo confie que un dia Manuel Molins Casaña l’escriga perquè encara que jo podria fer-ne una aproximació del temps que hi vaig estar, ell disposa d’una informació molt més completa i que d’alguna manera posa en dubte la frase magistral de don Antonio Lagarda sobre seminari com “un espacio artificial y homoerótico”. I es posa en dubte perquè en aquell internat hi havia un brou de cultiu cultural gens menyspreable: cine, teatre, xarrades, exposicions, concerts, cursets, esport, etc., en aquell temps en què es posaven de moda els tocadiscos, la música moderna, els LP, el Seat 600 i les minifaldes.

En aquella edat, les temptacions del món a mi em venien a través de la música, que actuava de la mateixa manera que les sirenes amb l’Ulisses homèric. I, clar, tampoc era qüestió de posar-se cera als oïts per a aillar-se com va fer la tripulació de mariners en l’Odissea; a eixes altures jo ja sabia nadar i no em vaig ofegar quan vaig gosar escoltar el baix insistent del Black is Black dels Bravos dos anys abans. Una cançó en anglés per un conjunt espanyol! Jo estava content perquè entenia alguna paraula. De tota manera jo era més seguidor de Los Brincos i després de Juan & Junior.

Però tornem al cerimonial dominical. La capella major era molt moderna, amb bancs massissos de fusta i unes columnes laterals impressionants, on hi havia escrits els noms dels benefactors del seminari. Crec que aquests noms també estaven escrits a les portes de les habitacions del Seminari Major i deixaven constància que l’habitació que ocupaves havia estat sufragada per una persona amb nom i cognoms. Al tercer pavelló ja no hi havia cap d’eixes antigalles. Parèntesi: imagine que tot això dels noms de benefactors devia ser idea de l’arquebisbe Olaechea, com un senyal d’agraïment. La capella major no tenia capelles laterals com les esglésies dels pobles. A la capella major s’accedia per unes enormes portes frontals situades als costats del presbiteri: una per a cadascun dels seminaris. Al llarg de l’espai pel qual entràvem hi havia un parell de confessionaris més moderns que no els de les parròquies dels pobles per si de cas algú no volia confessar-se amb el seu director espiritual en la capella de la seua comunitat i preferia de fer-ho amb un confessor anònim. Prou llibertat, per tant, a l’hora d’escollir el confessor. Ara bé, sempre et trobaràs amb exseminaristes que reneguen de tot i malparlen d’aquell lloc únic. Quede ben clar que jo no m’incloc en eixe llistat. I com que acabe de nomenar la paraula “exseminarista”, em ve la cap una anècdota de don José Maria Belarte, el nebot, que ens deia “Y los que se salgan serán siempre exseminaristas”. Així que qui ens dedicàvem a tocar la guitarra en el poc temps lliure que teníem vam trobar nom per al conjunt musical d’eixe curs: Ex-sem, que fins i tot hui sona modern. Mire ara la partitura de la cançó Con su blanca palidez de Procol Harum i, escrit a mà, puc llegir en la portada el nom que ens vam posar, la qual cosa significa que en el nostre cap, a alguns ens temptava la idea de l’abandonament.

Tornant al tema de la llibertat, evidentment no conec ni de bon tros tots els casos dels qui van passar per allí, però particularment no em vaig sentir mai adoctrinat, ni coaccionat, ni induït en la meua infància i joventut. De menut em van preguntar si hi volia anar i vaig dir que sí. I si tornara aquell temps i aquelles circumstàncies ho tornaria a fer. Amen!

Bartolomé Sanz Albiñana 

Col·lectivitat Paperera CNT-UGT (20). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jovers 

Hui vaig a tractar la col·lectivitat paperera de les comarques de l'Alcoià i Comtat que es va fer en l’etapa revolucionaria amb totes les fàbriques que hi havien per ací. Tot i que van incloure algun molí paperer fora d’aquestes comarques: una a Sant Joan d’Alacant i altra a Vilallonga (la Safor).

Per fer aquesta memòria m’he basant en els estatuts que foren aprovats pels sindicats, de la CNT i UGT amb totes les empreses i entitats que hi havien com a continuació veurem. Segons aquesta quantitat de paperassa que tinc al davant, la col·lectivització de fàbriques de paper que hui mencione té unes singulars varietats en relació a les que hem tractat anteriorment. En cap dels papers que he pogut veure és mencionada cap llei del govern del Front Popular. Aquesta socialització es fa baix l’auspici d’altres lleis, una republicana i altra que venia enllaçada del segle XIX. Per això dic que hi han unes varietats que no acabe d’entendre molt bé, possiblement perquè no dispose ara mateix de tota la informació. Algunes de les coses que apunte hui són deduccions que faig basant-me, no se si encertadament, en els citats estatuts. Així mateix sembla que podem anar apropant-nos al que fou realment aquella col·lectivitat. Per altra banda, caldrà tenir en compte que en aquell moment les decisions eren assembleàries i podien modificar-se d’un dia a l’altre. Ara mateix no dispose d’altres papers. Pels estudiosos o interessats en el tema he de dir que el Fòrum ha obert una pàgina web on es podrà escorcollar tots els documents que anem adquirint.

Primer de res cal remuntar-nos als antecedents d’aquestes empreses per intentar aclarir dins del que puga i sàpiga com es va iniciar l’operació. Sobretot, hem de fixar-nos en les dates i no han de marejar-nos. El 14 de gener de 1936, abans del triomf del Front Popular, es va crear una entitat denominada «Federacion Comarcal de la Industria del Papel ‘EL SERPIS’». Una associació fundada sobre preceptes d’una llei d’associacions professionals de 8 d’abril de 1932, un any desprès de la proclamació de la República.

En aquests moments poques coses més sé d’aquesta entitat; solament, això si, que tenia el domicili a Cocentaina, que funcionava legalment des de gener del 36 i que estava subjecta a un reglament (que seria important tindre’l) que oportunament fou presentat a la Delegació Provincial de Treball. És possible que aquesta associació aglutinara a treballadors de xicotetes fabriques de paper. A més, he de confirmar pel primer document enllaçat i tots els altres, que «El Serpis» va tindre un paper principal en la creació de «PAPELERAS COLECTIVAS CNT - UGT» de 1937.

Sabem que durant l’etapa del bienni negre, el 1934, és van unir unes quantes empreses papereres d’aquesta zona per crear la societat anònima «Papeleras Reunidas». Però, pareix ser que no totes les fàbriques de paper es van integrar en aquella gran empresa. Per altres testimonis que comentaré més avall, podem deduir que les fàbriques de paper que quedaren fora d’aquella societat anònima podien estar acollides en la federació comarcal de treballadors del paper titulada «El Serpis».

Per tant, tot fa pensar que quan fundaren la societat anònima citada, els molins de paper que s’havien quedat fora podien haver estat d’alguna manera en aquest altre col·lectiu de treballadors paperers que de moment no acabe d’entendre si era un espècie de sindicat o cooperativa.

            Salvador Martí

He de destacar un detall per a mi molt significatiu, que el president d’aquesta federació era Salvador Martí Palacios, àlias «Panorra», un destacat activista cocentainer de la CNT que es va exiliar en el Stanbrok a Orà i mai més va tornar. Si la iniciativa de formar la col·lectivitat paperera estava presidida per un militant de la CNT i ben compromès en la revolució, això és per a mi garantia del caràcter social d’aquella entitat.

És una incògnita per a mi pel buit d’informació directa que tinc en el ram de la indústria paperera a l’etapa de la tardor de 1936. Solament em dona una idea en la primera pàgina dels estatuts que he enllaçat més amunt. Vull dir, que no he vist cap acta de sindicats acordant la confiscació de fàbriques de paper; i ha d’estar en algun lloc.

Els Estatuts de constitució de «Papeleras Col·lectivas CNT – UGT» (i annexos 1 i 2) van ser aprovats a Alacant el 19 de febrer de 1937. Són els que més m’han aclarit les coses.

Així que, segons aquests annexos, com podeu comprovar, el bloc industrial que forma aquesta col·lectivitat de paper en aquesta zona és un autèntic hòlding proletari que fou, això si, intervengut per l’estat. Estava compost per una exhaustiva relació d’empreses, propietaris, sindicats i sindicalistes, que decidiren fer aquesta operació comunitària segons les lleis d’aquell moment.

Queda confirmat que un dels protagonistes principals d’aquesta socialització del paper i el que duu la iniciativa és sense cap dubte «La Confederació Comarcal de Obreros de la Industria del Papel ‘El Serpis’» perquè és la que convoca a tots a la seva seu. Per un costat estan totes les empreses que havien format «Papereres Reunides» i tots els seus antics propietaris; per altre, tots els molins de paper representades en «El Serpis». Queda clar que aquesta entitat tenia jurisdicció pròpia des d’abans que el Front Popular guanyara les eleccions en febrer del 36.

Aquest document que hem mostrat em sembla de gran interès històric i etnogràfic perquè ens mostra la denominació per lletra de cada una de les fàbriques de «Papereres Reunides» i el seu propietari. També les altres molins de paper, el poble on estaven ubicats i els seus propietaris. Però, principalment té un valor històric per tots els noms i cognoms de sindicalistes i propietaris que s’implicaren en una gran aventura que no ho va deixar desenvolupar eixa corrent feixista que ho feu avortar.

Destacar en aquest cas la voluntarietat dels propietaris en la socialització. Podem pensar que en aquell moment no tenien altre remei que acceptar, però també pense que estan tots presents i no ens parla de cap propietari que a pegat a fugir. Pensar també per altra banda, que aleshores molts dels molins de paper era d’envergadura familiar i no per propietaris amb alt nivell social i econòmic. Eren persones burgeses si, però recordem que la pròpia República era burgesa i alguns empresaris l’acceptaren de bon grat.

Francesc Jover

Últim curs a Montcada (2): recordant don Alfons Roig Izquierdo. Bartolomé Sanz Albiñana

Nota previa.- Aquest article es va publicar a Vilaweb a principi de setembre, unes setmanes abans que es fera pública en premsa la polèmica en torn a don Alfons Roig 

Hi havia uns pocs professors que impartien classes tant al seminari major com al menor. Un d’ells era don Alfons Roig Izquierdo (Bétera, 1903-Gandia 1987), que a més era professor a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles on va tindre com a alumnes artistes com Eusebio Sempere, Genovés, Andreu Alfaro i Manolo Valdés entre més. Els qui anaven uns quants cursos per davant meu a Montcada el van tindre de professor de redacció, que imagine que era una d’eixes matèries que el Rector Rodilla es treia de la mànega per a benefici dels futurs preveres tenint en compte la baixa competència lingüística en castellà de la major part dels alumnes, procedents de comarques valencianoparlants. Els alumnes majors el tenien de professor d’arqueologia cristiana o d’art sagrat, i nosaltres d’història de l’art i de la cultura.

El padre ‘Pichón’, malnom amb el qual també era conegut entre els alumnes, és sense dubte l’introductor del món modern i de l’avantguarda en les nostres vides, amb noms de pintors que sentíem per primera vegada: Picasso, Matisse, Kandinsky… Quin alumne seu no recorda les contínues mencions a la viuda de Kandinsky? Des de les seues matèries, ell i alguns altres professors, és clar, van aportar el seu granet d’arena per a desterrar, per una part, el tuf tridentí instal·lat al llarg del temps, gens fàcil de fer fora ni amb l’insecticida recomanat pel Concili Vaticà II i, per l’altra, els ressons del nacional-catolicisme que encara hi havia per molts racons.

A mitjans dels anys quaranta del segle passat, aquest home, gran coneixedor de la litúrgia i que sabia fil per randa la història dels concilis, va deixar la parròquia de Sant Joan de Ribera a València i se’n va anar a Roma a estudiar arqueologia cristiana (1946-1948), on va obtenir el títol de Licentiatus Archaeologia Christiana (Pont. Inst. Arch. Christ). En tornar a València el 1948 va ser nomenat professor d’arqueologia cristiana, història de l’art i estètica al Seminari de Montcada. Era un altre professor massa ben preparat per a fer classe a un grapat d’adolescents com nosaltres.

Tot el món el considerava un gran expert de l’art en general i de l’abstracte en particular. Recorde que un parell d’anys abans de tindre’l de professor, amb motiu de la llavada de cara de l’església parroquial del meu poble, hi va anar a esbrinar si les obres pictòriques que hi havia a les parets tenien algun valor artístic. Crec que no en tenien cap, de valor, però no recorde bé eixe detall. Sí que recorde que tenia amistat amb don Fernando Cardona (rector aleshores del poble), a qui també tindria de professor durant la carrera.

Don Alfonso (com li déiem) ens parlava d’Eugeni d’Ors i del seu concepte de “l’obra ben feta”. Don Antonio Rodilla també era entusiasta de d’Ors. Tots dos ens van inculcar el lema orsià: “Todo pasa; solo una cosa te será contada y es tu obra bien hecha”. No sé qui dels dos ens va fer llegir algun discurs seu: tinc una còpia ciclostilada i subratllada amb dos discursos. En el discurs titulat La amistad y el diálogo es posava de manifest que el cor dels espanyols, sense ser pitjor que els dels homes d’altres pobles moderns, no pareix que estiga fet per a l’amistat; també s’hi parlava de la nostra tràgica ineptitud per al diàleg.

Don Alfonso em va descobrir el poeta de Rainer Maria Rilke (Praga, 1875- Val-Mont, 1926), conegut com el poeta d’Europa per la seua superació dels nacionalismes, i encara hui en dia quan sent el seu nom l’associe amb el professor Roig. Rilke, mitjançant la poesia, aprofundia en el bosc intern del jo, en el gran misteri de l’home. “Si no escric no existisc”, deia el poeta. Tant de bo, arribats a certa edat, tots poguérem recordar la influència d’alguns professors i també alguns llibres recomanats per ells al llarg de la nostra vida. En llegir Rilke jo em sentia temptat d’escriure poesia. Òbric l’antologia de Rilke (col·lecció Austral) i trobe entre les seues pàgines alguns poemes que vaig escriure per aquell temps, dels quals, rellegits ara, no se salva ni un sol vers.

Era amic d’Aranguren, de María Zambrano i d’altres intel·lectuals de l’època. Ens parlava del primer Raimon, del valor de la seua poesia i de la seua no massa agradable veu després d’escoltar tres cançons, en un curs en el qual la nova cançó ja havia arribat al seu zenit. I ara que nomene Raimon, em vénen al cap les paraules de Joan Fuster que deia que sant Vicent Ferrer i Raimon eren els qui havien obtingut l’audiència més gran per a la nostra llengua. D’això fa cinquanta anys.

Don Alfonso era valencianista i tenia la valentia de defensar la dignitat de la nostra llengua en un moment en què quasi ningú no ho feia públicament. A més a més, era un home lliberal i d’esquerres: els cognoms el delataven. I com no! També hi havia qui deia que era un rector comunista. Alguna vegada el vaig sentir parlar de la comunitat de Taizé, on per aquells anys anava molta gent, sobretot en estiu; i també de la comunitat de Montserrat.

Encara que jo no li ho vaig sentir dir en cap moment, es comentava que va ser l’únic que va criticar obertament l’estil i la construcció ampul·losa dels pavellons del Seminari de Montcada que, segons ell, reflectien la ideologia del moment. “¡No se les caerá!”, em deien que comentava. Personalment, repetisc, no li vaig sentir mai un comentari al respecte, i això que em va fer classe en més d’una aula del tercer pavelló durant el tercer any de funcionament: en una aula ens feia lliçons teòriques i en una altra ens passava diapositives de la història de l’art. En l’aula de les classes teòriques ens va explicar les arcades l’arquitectura romànica amb unes corfes de taronja, i un dia s’hi va entaular una discussió sobre la diferència entre cultura i civilització, en la qual va intervenir el company Devís Bañuls (de Benissa), però no recorde bé les conclusions d’aquell debat. Tinc arrelades al cervell algunes imatges del classicisme grec associades a l’aula de les diapositives: el Discòbol de Miró, el Dorífor de Policlet o l’Hermes de Praxíteles, etc. Entre els meus mementos conserve una llibreta amb els exàmens d’art i cultura que ens va fer aquell curs. En el primer: esquema general de la prehistòria i el neolític; en el segon: semblança de dues civilitzacions (Egipte i Mesopotàmia); en el tercer: l’art romànic, el camí de Sant Jaume, el preromànic espanyol i el feudalisme. Uns anys més tard, en primer curs de comuns, tornaria a repassar, de la mà del catedràtic en la matèria don Felipe M. Garín Ortiz de Taranco (València, 1908-2005), molts conceptes que ell ja ens havia ensenyat.

Els camins que va explorar i obrir en el camp de l’art no van ser entesos per molta gent, inclosa la jerarquia eclesiàstica. No sabem exactament si va ser la defensa a ultrança de l’art modern amb els problemes derivats de les conferències sobre Picasso, si va ser per no deixar-lo parlar en valencià, si va ser la política educativa del seminari, la litúrgia, el Vaticà II o potser per la radicalització dels seus respectius caràcters (estricte l’un, permissiu l’altre), etc.; la bona qüestió és que es va crear un progressiu distanciament entre ell i el Rector don Antonio Rodilla, que finalment va posar fi a una gran amistat. Dos mons entraven en col·lisió: el tradicional i el modern. No recorde exactament qui em va apuntar eixos motius o potser ho he llegit en algun lloc.

Foren quines foren les causes del trencament, tothom es va sorprendre que es deixaren de veure i de parlar-se. Pareix que finalment l’un preguntava per l’altre, mitjançant una tercera persona, que crec que era don Ramón Gascó († 2019), però cap dels dos no va gosar fer el pas de cridar-se, fer les paus i tornar a ser amics. Els dos van patir molt amb la ruptura. Coses que passen entre amics encara que siguen preveres.

Contava don Agustín Andreu (Paterna, 1928) que Aranguren feia cara de pòquer quan li comentava l’assumpte del distanciament i ruptura d’aquells dos vells amics. No sé la data exacta de quan va passar tot això: sí que sé que el Rector Rodilla, arran la crisi de març de 1969 per la vaga dels joves teòlegs i la insubordinació del 90% d’ells, ja no va tornar el setembre del 1969. Quant a don Alfons Roig, per la seua edat, segurament va fer encara algun curs més de professor o prompte es retiraria a l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent on, per cert, aquell any el meu curs va fer una excursió, i ell ens en va explicar tots els detalls. Cal dir que aleshores el conjunt de l’ermita no es trobava en les condicions en què els visitants la poden contemplar ara.

Segons conta el dramaturg Manuel Molins, don Alfons Roig es va entestar que es muntara una obra primerenca que Molins havia escrit; es titulava Arlequines sin eco (curs 1967-68). Imatges d’eixa obra, interpretada per Jesús Rodríguez Camarena (de 2n de Filosofia) i de Vicente Garcia Soler (de 6é de batxillerat, i més tard cunyat meu), encara em peguen voltes pel cap amb els moviments d’aquells arlequins picassians i, de fet, vull llegir de nou eixa obra inclosa, imagine, en les obres completes de Manuel Molins, publicades o publicant-se per la Institució Alfons el Magnànim. D’aquella obra, després de la representació, el Rector Rodilla va dir als actors, autor-director i equip tècnic: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”. Ningú no va entendre molt bé què volia dir Rodilla amb aquelles enigmàtiques i sentencioses paraules. Se sabia que no era admirador entusiasta del papa Joan XXIII ni de la convocatòria i fruits d’aquell concili que va produir alguns trencaments i separacions. Una cosa era cantar contínuament “et antiquum documentum / novo cedat ritui” (i que l’antic model / cedisca el lloc al ritu nou) del Tantum ergo o “Recedant vetera, nova sint omnia” (que queden enrere les coses velles, que tot es renove) de l’himne eucarístic Sacris sollemniis; i una altra de ben distinta era creure’s realment eixes paraules: tota novetat crea al principi desequilibri i desassossec. La qüestió és que el rector va donar a tots els implicats en eixe muntatge teatral una setmana de vacances, la qual cosa era un esdeveniment extraordinari en aquell temps.

En l’àmbit personal, mentre visca, recordaré don Alfonso per una anècdota d’aquell home senzill i proper —així el veia jo—: em va transmetre els records de ma mare a qui havia vist a Pego en el soterrar del pare de don Fernando Cardona, el rector del meu poble.

                            Bartolomé Sanz Albiñana 

Últim curs a Montcada (1): adéu als professors.Bartolomé Sanz Albiñana

 

El curs 1968-69 jo feia 6é de batxillerat o d’humanitats; era el meu últim curs a Montcada sense que jo ho haguera planificat; és a dir, sense saber-ho. Acabava de fer dèsset anys i continuava marejat i sense veure les coses clares, com molts dels meus companys. De fet, un grapat ho van veure clar el curs següent. Era un moment de canvi social i cultural i això es respirava en l’ambient. “When I was seventeen / It was a very good year / It was a very good year for small town girls / And soft summer nights / We’d hide from the lights / On the village green / When I was seventeen…” (Frank Sinatra, It was a very good year, 1965). Com que en eixe curs van passar moltes coses al Seminari de Montcada, faré un esforç especial per a evocar-ne la major part amb el meu relat a baix vol d’un món desaparegut, com jo mateix desapareixeré amb el cant del gall d’una nova generació.

Tal com vostés podran intuir, el relat dels meus records no té res a veure amb “los altos estudios eclesiásticos”, per fer servir una expressió de Rafael Sánchez Ferlosio, sinó més aïnes amb un vol arran de terra, humà i comprensible. De relats saberuts, profunds i d’alt voltatge, és fàcil de trobar-ne en determinats llibres i revistes.

No recorde el nom de l’alta personalitat eclesiàstica relacionada amb els seminaris espanyols de l’època que, segons es comentava, havia fet veure al papa Pius XII († 1958) que els seminaris de València i d’Àvila se n’estaven eixint de la línia recta que dictava l’ortodòxia per les seues posicions avançades en molts àmbits (noves formes i un nou estil de vida, tot més acord amb els temps que començaven a respirar-se). Ja se sap: eixir-se’n de la línia recta que marquen els convencionalismes de cada moment històric, siguen els que siguen, sempre és perillós i problemàtic. I més en aquell temps.

No sé si els meus records es poden considerar com un testimoni d’allò que vaig veure i viure al llarg de sis cursos. El que puc dir és que les vivències en aquell espai m’han marcat tota la vida —jo porte un sigillum, per què ens hem d’enganyar?—, però no de forma traumàtica sinó beneficiosament. Repetisc que no em penedisc del meu pas pel seminari que vaig conéixer: només tinc paraules d’agraïment per la sort que vaig tindre de beneficiar-me de la convivència amb tanta gent, dels consells dels superiors, de les orientacions dels directors espirituals i dels ensenyaments dels professors, i, és clar, de la presència d’aquell home providencial i únic que ens va formar a tants: el Rector don Antonio Rodilla Zanón. Mirat en la distància, hem de reconèixer que la gestió del mapa de les hormones, amb tanta testosterona pul·lulant en l’aire i tants canvis que afectaven no sols l’aspecte físic sinó també l’estat anímic, no era una tasca fàcil per als nostres educadors. Hormona i testosterona són paraules que no vaig escoltar mai en les diverses xarrades i explicacions que ens donaven: ni en les públiques ni en les privades.

Bé, abans de recordar els professors d’aquell últim curs, em permetran que mire arrere i recorde coses mundanes d’adolescents de setze i dèsset anys. Com ja s’hauran adonat, molts dels meus records de l’època estan arrelats i van associats a cançons dels seixanta. Tots tenim una banda sonora de la nostra vida. El dia de l’entrada d’eixe curs, abans d’enclaustrar-nos, uns quants companys vam anar a pegar una volteta per Montcada, que estava al costat: només calia passar les vies del tren de la línia de Bétera. Va ser una de les poques vegades que recorde haver explorat els indrets que apareixien en el llibret titulat Mi pueblo: Moncada de don Jaime Marco Baidal i que havíem estudiat en primer curs. Montcada, encara que no tenia platja, distava cinc kilòmetres del mar. Eixe any sonava la cançó dels Beatles Hello, Goodbye (“You say yes, I say no…”), però la cançó que recorde és I’m the Walrus que vam escoltar en una màquina de discos d’un bar mentre el company Devís Bañuls (de Benissa) i jo ens preníem un Cholek de xocolata, i els altres companys una Fanta. Jo estava molt compenetrat amb José Ramón Devís, que jugava de defensa central de la selecció de futbol del meu curs, en la qual jo era porter.

La majoria de professors d’aquell curs ja els havíem tingut els cursos anteriors tot i que en matèries diferents, com era el cas de don Moisés Sánchez (etern professor de matemàtiques), que eixe curs vam tindre de religió. Fins i tot ara em resulta estrany recordar-lo com a professor de religió, però la papereta signada amb el seu nom no enganya. Per una carta als meus pares que conserve, sé que el 27 d’abril vam anar d’excursió a una finca que don Moisés tenia a Begís. Des del primer curs em va semblar que era el més ric de tots els professors que hi vaig tindre durant els sis anys: la qualitat de la seua sotana i la muntura de les seues ulleres el delataven. Tinc diverses fotos d’eixa excursió en les quals apareixen també alumnes de 5é curs amb qui formàvem una comunitat i ens mesclàvem, per exemple en els equips de futbol i bàsquet i en les obres de teatre. L’últim superior-educador que vaig tindre va ser don Pascual Ventura, que no sé d’on era, però el recorde com un home bo i comprensiu en les meues xarrades amb ell.

De llatí i grec vaig tindre don Vicente Castañer, de qui he parlat en diverses ocasions. Don Vicente Castañer va ser cruel amb mi eixe curs, donades les meues circumstàncies anímiques personals, que ell evidentment ignorava. La seua crueltat consistia a burlar-se de mi dient: “Estàs rovellat”. Ell sabia que acadèmicament jo no travessava una bona època i veia amb tota claredat que el meu nivell de treball i rendiment queia en picat a mesura que avançava el curs. En llatí vam traduir el segon llibre de L’Eneida i fragments de Les Metamorfosis d’Ovidi. No recorde bé què vam traduir en grec, però imagine que devien ser fragments d’Homer. Quan s’acostaven els exàmens finals, segurament influït per aquell himne marià que encara es cantava a tot Espanya (“Venid y vamos todos con flores a María que madre nuestra es…”) ens fustigava amb la seua sentència particular: “Mayo, mes de flores y mes de dolores”. Quan fèiem alguna cosa malament o que no li agradava ens cantava allò de l’anunci de la cervesa d’eixos anys: “Siempre igual, siempre igual, cerveza el Águila siempre igual…”. Quan passava pel meu costat jo l’observava per veure si eixe dia s’havia rasurat les patilles un poc més amunt que el dia anterior. L’última vegada que el vaig veure les portava retallades dos dits per damunt de la part superior del lòbul de les orelles!

El dia de l’examen final de llatí d’eixe curs li vaig ocasionar una de les majors satisfaccions de la seua vida. Em va pillar amb la traducció, entre mans, que jo havia arrancat del segon llibre de La Eneida de la col·lecció Austral. Com estava de satisfet d’anar dient a tot el món “Pillé al señor Sanz con la manos en la masa” i a més ensenyava “el cos del delicte” per tot arreu. Evidentment em va suspendre. En tot l’estiu no vaig estudiar ni repassar gens de llatí. En l’examen de setembre don Vicente Castañer no em va llevar l’ull de damunt i va estar molt atent a tots els meus moviments; vaig traure un 9. Molts anys després, quan la meua filla traduïa el segon llibre de L’Eneida en COU, em venien al cap aquells moments amb don Vicente Castañer. Per cert, jo em quedava bocabadat de com de bé que traduïa Virgili la meua filla i com en mesurava els versos: de fet, se sabia el llibre de memòria!

En literatura vam tindre don José Maria Belarte, el nebot, un bon professor que ens va fer llegir molt. No seguíem el manual de literatura de José García López que ens havíem comprat, sinó que diàriament preníem apunts. Les seues explicacions no es trobaven en cap de llibre. Per on dec tindre jo els apunts de Belarte, redeu? Tant com m’agradaria de tornar-los a repassar! Belarte era una institució. Pertanyia a la primera promoció dels qui van entrar al Seminari de Montcada el curs 1948-49. Parlar de Belarte és parlar de teatre al seminari i fins i tot del model belartià de teatre i d’actors belartians. A finals de l’any 1962 va dirigir les representacions de El gran teatro del mundo (Calderón) i Auto de los Reyes Magos (Gil Vicente).

De la promoció de don José M. Belarte també és don Daniel Pla Tormo, professor de literatura de molts cursos; jo no el vaig tindre, però he sentit a dir que era molt bo. No em resistisc a contar una anècdota amb les explicacions de Belarte: a l’aula on donàvem classe eixe curs, el sol apareixia a l’hora en què teníem la classe seua i ens pegava a la cara passant entre els badalls de les finestres. Un dia, tot i que en devien ser més d’un, em vaig quedar adormit durant la seua explicació. En despertar-me li vaig preguntar si podia repetir l’últim que havia dit, a la qual cosa ell, sense alterar-se gens i posant-se amb la mà dreta les ulleres fosques en el lloc, em va preguntar: “¿Desde antes o después de que te durmieras?”. No vaig saber què contestar-li. La riallada dels qui havien seguit l’explicació va ser tan gran que la resta de la classe es va despertar. Eixes classes “cara al sol” em van inspirar un poema que vaig presentar al concurs literari “Inmaculada ‘68” d’eixe any i amb el qual vaig guanyar un premi que consistia en un llibre de Miguel Delibes, La partida (Alianza Editorial). El llibre estava signat pels membres del jurat, format per don Manuel Guillén (Rector del Seminari Menor, † 2014 a 91 anys), don Pascual Ventura (el superior), don Antonio Lagarda (el director espiritual). Veure ara la seua signatura, després de cinquanta-tres anys, em reconforta: no eren fantasmes. Aquell llibre era el segon que llegia d’eixa editorial, després de La metamorfosis de Franz Kafka. El poema amb què vaig guanyar el premi començava així: “Ayer arrojé de nuevo mi lanza al cielo… / Otra vez esperé contemplando en silencio / En el amanecer interrogante …”. Escriure poesia és una de les meues aficions frustrades. Ho he fet esporàdicament al llarg del temps, però no amb la constància i consistència suficient per a considerar-me poeta.

Ah, se m’oblidava: Belarte va ser el protagonista d’una pel·lícula rodada pel director Pedro Balañá titulada Seminario, amb algunes escenes de l’internat. Es va filmar en la Pasqua de 1960, quan ell feia 4t de teologia. L’arquebisbe Olaechea estava interessat a donar difusió al seu projecte, així que fer-ne una pel·lícula li va semblar la cosa més pertinent. La pel·lícula s’inseria en les activitats de l’Oficina d’Ajuda al Seminari, dirigida aleshores per don Francisco Gabarda Cardona.

La filosofia la impartia un professor a qui déiem Missimissi perquè parlava entre dents d’una forma no molt clara. En començar cada classe seguia un ritual establit: es llevava el rellotge que portava en el puny dret, el deixava sobre la taula i no li llevava l’ull de damunt. No vaig esbrinar mai si allò era gestió del temps o ganes que s’acabara la classe. L’assignatura em va resultar pesadeta des del principi: les qualificacions mensuals no eren bones i no sé per quin motiu no vaig fer l’examen final. L’estiu, per tant, el vaig dedicar a estudiar filosofia. Això significava que no podia fer la revàlida de 6é. A més d’estudiar filosofia a casa, jo soletes, vaig tenir temps de sentir música i d’estovar la borra d’un matalap amb dues vares mentre en el transistor sonava la cançó 98.6 de Los Ángeles: “Qué bueno es el saber que el sol està brillando / mientras que pienso solo en tí / Saber que pronto besaré tus dulces labios…”. A mi m’agradaven molt els jocs de veus que feien Los Ángeles. La filosofia la vaig aprovar amb un 7. I també vaig aprovar la revàlida de 6é en setembre. Segons la papereta el secretari del tribunal era Missimissi, el professor de filosofia. Mire ara la signatura i en compte d’un nom i un cognom veig que l’escarabat es pareix més que res a MissimissiMissimissi, per partida doble. Coses.

El professor d’història de l’art i la cultura va ser don Alfons Roig Izquierdo (1903-1987), que tenia una signatura molt clara i generosa de 8 cm de llargària. Impartia arqueologia cristiana als estudiants de teologia. Quan a mi em va fer classe eixe curs ja tenia 65 anys. Crec que va ser l’últim any que ensenyava a Montcada abans de retirar-se a viure a l’ermita de Llutxent, que havia heretat, i on també vam fer una excursió eixe curs. La seua figura es mereix un article a part. Només diré que era un home molt avançat per a l’època que va viure i que em va descobrir Eugeni D’Ors i el poeta Rainer Maria Rilke, del qual eixe curs em vaig comprar i llegir l’antologia de la seua poesia en la col·lecció Austral.

La resta de professors que hi vaig tindre van ser don José Reyes Talavera (FEN), del qual no recorde absolutament res, ni tan sols la cara; en música i cant don Vicente Chuliá, a qui ja havia tingut en tercer i quart; i per últim don Víctor Fe Alemany, conegut com capitán Galvao, que, a més de ser professor d’educació física, ens entrenava als components de la selecció de futbol per als encontres que tenien lloc a València contra els equips d’altres col·legis. Don Víctor era aleshores el preparador físic dels juvenils del València FC.

Bartolomé Sanz Albiñana 

Més socialitzacions (18).Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover30 novembre 2021

    Rafael Rodríguez Rubio

Continuant parlat de les confiscacions que feu la República i segons diferents casos que he pogut accedir, sembla ser que hi havien diferents maneres de fer-les . Una volta feta l’acta de confiscació de la empresa, es feien els inventaris corresponents i passava la propietat a la Delegació de Incautació Provincial del Ministeri d’Hisenda, tant si era agrícola com industrial. Hi havia tres maneres de gestionar-les. Podien fer-ho:

Per Control Obrer. Mitjançant un consell que regia l'empresa i que regulava totes les operacions, tècniques i comercials. Moltes voltes sense anul·lar la presencia i col·laboració de l’antic propietari.

Per apropiació. On s'obligava l'amo cedir l'empresa als treballadors per donació o per compra-venda. El propietari és quedava com a tècnic i membre de la plantilla d'operaris.

Per socialització (o Col·lectivització). On tots els bens de l'empresa quedaven col·lectivitzats en poder de l’Estat i gestionat pel sindicat respectiu.

No se exactament quines altres diferències podien haver. Supose que podria tractar-se de la disponibilitat del propietari i segons la capacitat i volum de l’empresa com veiem més avall. De qualsevol manera sempre sota el control sindical i l’assessorament legal del Ministeri d’Hisenda. Els dos primers casos es feien quan els empresaris eren afectes a la República i consentien l’operació de la nova situació. El tercer es feia quan els empresaris eren denominats facciosos o desafectes al règim (o també que havien pegat a fugir).

Comencem en un certificat que parla d’unes industries metal·lúrgiques socialitzades d’Alcoi. En aquest cas sembla que és un document fet en la seu provincial on els propietaris havien consentit voluntàriament la socialització.

Un altre certificat de la mateixa empresa Metal·lúrgica Alcoiana és enviat a l’alcalde de Cocentaina advertint que era una empresa de Guerra (1ª i 2ª part) i per tan gaudia de totes les prerrogatives legals que concedia el govern. Aquest document m’ha causat estranyesa perquè a Cocentaina no conec que hi hagués cap metal·lúrgia que estigués dintre d’aquella d’Alcoi. El que rebera l’alcalde de Cocentaina aquest comunicat he deduït que podria tractar-se de diferents motius: o que algun xicotet taller familiar treballara per aquella empresa; o perquè hi havien homes de Cocentaina que treballaren a Alcoi i havien de desplaçar-se diàriament; o en últim cas (que podria ser el més probable) que es tractava de la fàbrica «La Marañosa», popularment dita «fabrica de bombes» situada a Cocentaina. Tot i així, aquesta fàbrica solament es dedicava a fer productes químics per a la guerra.

Tinc mitjanament clar la incautació i socialització de la indústria ceràmica a Cocentaina per diferents documents que he rebut de l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. El tres teulars que feien rajoles, teules i paviment mosaic, foren socialitzats en consentiment de propietaris. A voltes ho feien perquè no tenien altre remei.

En la d’Emilio Ferrandiz va haver-hi una reunió el dia 18 de setembre de 1936 en la qual treballadors i empresari acordaren col·lectivitzar l’empresa. L’acta d’aquesta reunió no estava entre els papers de Salamanca que m’enviaren, però en queda constància per la referència que fa un altre document signat a Alacant.

El primer que feren fou un inventari del seu valor, del que podem veure la del Teular d’Emilio Ferrandis (actiu i passiu). Com pot comprovar-se és un rigorós inventari signat per l’apoderat de l’Empresa i pels delegats sindicals. A Cocentaina hi hagué un acord entre la CNT i la UGT, on totes dues entitats portaren el control de la indústria.

L’inventari del Teular de Molina de 28/09/36 és més modest com podem veure.

Destacar com a novetat, el nou estil burocràtic republicà on veiem el canvi radical que va portar el nou règim. El primer que és feia alçar acta de la incautació el 9 de setembre, quan encara no feia dos mesos d’haver-se iniciat la guerra. Mentrestant anava funcionant l’empresa i uns quants mesos després, l’11 de març de 1937, la confiscació va quedar registrada oficialment al departament Provincial.

El registre es fa al Consell d’Economia i Treball d’Alacant, que depenia de la Comissió d'incautament de Industries. Aquest document fa referència al teular de Ferrandiz i la gestió administrativa en l’organisme provincial d’Alacant va ser feta per Rafael Rodríguez Rubio, aleshores funcionari municipal, que possiblement actuava en nom del Consell Municipal i dels treballadors de la indústria de ceràmica i mosaics.

Tot seguit veurem l’acta de confiscació d’un altre teular conegut popularment com de Jaume Molina, on sembla que no més feien rajoles i del qual podem veure també l’inventari que feren (1ª i 2ª pag.). D’un tercer teular que es coneixia com de Diego Ferrandiz, no tenim cap document gràfic però si tenim informació oral que em va donar Antonio, «Toniquet», un dels germans Ferrandiz nascut el 1920.

Per aquestes informacions sé que tots tres teulars en ser confiscats estigueren concentrats en el d’Emilo Ferrandiz. Era el més gran i el que disposava de maquinària més moderna. Tant la fabricació de paviment mosaic, com la de teules i rajoles, tot es va passar al teular més gran que tenia més capacitat d’escampar teules i rajola massissa que havia d'eixamorar-se.

Les altres dos fàbriques van quedar tancades mentre va durar aquella situació, llevat d’algun cas puntual que servia de magatzematge. A més, quan hi havia més demanda de la que es podia fer, feien torns. Açò era en casos puntuals, especialment en el paviment de mosaic o rajoles a màquina.

Finalment, i dissortadament, he de fer un breu comentari per lamentar un greu fet luctuós. El titular de l’empresa de Ferrandis, Emilio Ferrandiz Pérez, no va signar l‘inventari per estar empresonat possiblement per les lleis repressives republicanes. Ho va fer l’apoderat de l’empresa com es pot comprovar. Malauradament, dos dies desprès d’aquesta data, crec que fou l’1 d’octubre, s’ha pogut comprovar que assaltaren la presó uns forasters a punta de pistola i segrestaren uns interns que desprès foren assassinats. Entre ells estava el senyor Emilio Ferrandiz.

Francesc Jover