Croniqueta del acte “Saó fa els 400!” (per Joan LLOPIS Pastor)

La celebració dels quatre-cents números de SAÓ,  que va tindre lloc el dia 28 passat en la Nau de la Universitat de València, marc incomparable per a esta celebració, va ser un acte entranyable, emotiu, encoratjador.

L’Aula Magna estava plena de gom a gom, cosa inesperada per a mi, sincerament, perquè la llengua i la cultura nostrada no és una cosa que estiga massa recolzada pels poders públics, més bé al contrari, i ni tan sols molt afavorida per les forces socials i populars (vull dir del poble, ¡és clar!). Després dels interessants parlaments del vice-rector, dels directors de la revista, el primer i l’actual, i del professor de periodisme que va fer una anàlisi molt il.lustrativa de la revista i la seua història, es projectà un vídeo amb les opinions de diverses personalitats del món cultural, universitari, polític i social del País Valencià (¿serà un pecat pronunciar eixe nom, com irònicament va dir Comes en el seu parlament?) que han tingut alguna relació amb la revista en el seu devenir.

Última portada

Al final de l’acte hi va haver l'actuació musical de Pau Alabajos, que va cantar amb emoció, ganes i encert cançons del seu repertori sobre temes relacionats amb la nostra societat: les il·lusions per la recuperació i el cultiu dels nostres valors, la trista desaparició de Canal Nou, malgrat la seua lamentable situació, i l’esperança en una pròxima restauració, el tristíssim tractament de l’accident del metro i el desig d’una solució en justícia...I com a colofó ens va invitar a cantar tots junts la simbòlica i reivindicativa cançó de Raimon “Al vent”, unim-nos tot el públic en un ambient de festa, d’emoció  i de joia.

Joan Llopis Pastor

El Quadre (J.L.Porcar)

Enrique tiene una “llamada” perentoria a la par que discreta, es decir que propone y no impone. I per això tinc ganes d’escriure la anècdota que envolta el quadre que NH ha mostrat. 

Les ganes: es tracta d’un tema ‘escolapi’, pintat per un exalumne del Col.legi de les Escoles Pies de Gandia, Joan Costa. 

Jo dés de 1957 fins a 1976 vaig pertanyer a la Ordre escolapia com a postulant, novici, junior i religiós, o siga, allò que sempre proclame: del clero regular.

Resulta que Joan Costa, va visitar Sant Pantaleó, esglèsia de Roma on està ubicada la tomba de Josep de Calassanç i la Comunitat del Pare General dels escolapis. I allí hi ha una paret buida on va projectar les ratlles, els colors, la voluntat planera de pintar una emoció que amarava la seua pell i li bategava per dins.

Joan ha treballat. Es una obvietat, ben cert. I el detall creatiu, artístic, hi és en la seua mirada que capta la llum de les cares, de les mans, del gest, del espai, de les puntilles, de la finestra, del grup, de l’actuació solemne i planera de l’inici en que els primers seguidors en el camí d’ acompañar generosament als xiquets en les escoles, sí, eixos seguidors, van a rebre l’hàbit de les Escoles Pies directament de les mans de Josep, el fundador.

En eixe grup hi ha moltes persones. Totes han posat per a que la mirada del pintor captara la llum personal. Quasi totes són amics de Joan. També hi ha escolapis. 

Sí, hi és Josémaria i jo al seu costat, en el grup dels amics que ens juntem a dinar avans d’anar a les sessions en que es comenta la lectura d’una novel.la al llarg del curs (on també acudeixen Ovidio i José Ignacio).

El dia 28 de noviembre de 2014, festa grossa dels escolapis (es conmemora Sant Josep de Calassanç), el quadre es va exposar, amb tot el seguit d’apunts i aproximacions, en l’esglèsia del Col.legi de Gandia (antiga universitat dels Jesuïtes). I allí roman en una de les capelles laterals fins a finals de febrer.

La destinació final és la ‘paret buida’ de la casa generalicia de L’Escola Pia, a Roma. Encara no sabem el moment, però hi ha la voluntat, ferma i patent, d’anar a penjar-lo i fruir la vivència concreta i contextual dels fets que arriben a la fi desitjada i somniada. 

La noticia diu que enguany, i a la tardor probablement.

Acabe: vull compartir la il.lusió i la experiència del quadre, que no és res de l’altre món, clar que no, n’és d’aquest món, del mateix món de l’esmorzar dels dimarts. Viure i au!

Joseluis Porcar

Saó fa els 400! (Josep Miquel Bausset)

"Per si us interessa"  diu només Vicent Cremades i ens adjunta l'article que reproduïm.

De l'aparició del llibre de què és autor Vicent (i que se cita reiteradament en l'article) ja vam donar compte en este blog el 5 d'octubre de 2013. Allí es diu que:

 "L’objectiu principal d'aquest estudi se centra en investigar la Transició al País Valencià a través dels continguts de la revistaSaó" 

Ens continua interessant!

La revista Saó

Amb l’exemplar del mes de gener, la revista valenciana Saó ha arribat als 400 números, tot un rècord, o millor dit, un miracle, per a una publicació en la nostra llengua.

Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, va

400 números fent Saó

traure el primer número el juliol de 1976, en plena Transició, quan encara no feia un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, Saó va ser fundada i impulsada per sectors rogressistes de l’Església Valenciana,fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i lespremisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat.

València: Portada de la revista SAÓ
en què ha dedicat un especial al
cantautor de Xàtiva, Ramon Pelejero,
 "Raimon".

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més, en la nostra llengua, era una autèntica proesa. Però amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació

d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana.

Saó mai no ha pretès ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de País, sense caure mai en el clericalisme. Ja el 5 de maig de 1976, com ens recorda

Vicent Cremades en el seu llibre “L’Església en la Transició”, els promotors de Saó van subratllar “que no era una revista eclesiàstica, sinó que anava a dedicar-se a reflectir una àmplia informació dels grups vinculats a l’Església, així com de les llibertats i la defensa dels drets de l’home”.

Emili Marín

Va ser el prevere valencià Josep Antoni Comes qui primer va dirigir Saó, seguit d’altres directors com Emili Marín i Vicent Cardona, també capellans, fins que en l’actualitat la dirigeix el laic Vicent Boscà.

El Consell de Redacció l’integren persones tan valuoses com els tres antics directors, Vicent Cardona, Josep Antoni Comes i Emili Marín, a més de Rafa Roca o Teresa Ciges. Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també Alexandre Alapont, Antoni López Quiles, Ramon Haro, August Monzon, Joaquim Garcia Roca, Joan Francesc Mira, Juli Sanchis, Llorenç Gimeno, Avel·lí Flors, o periodistes com Emili Piera i Josep Torrent entre d’altres. També van col·laborar en Saó amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura

J. A. Comes, primer director de Saó

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat també diversos llibres relacionats amb l’Església i el País i quaderns de catequesi.

Per commemorar el número 400 de Saó, hi ha previst un acte a l’Aula Magna de la Universitat de València demà dia 28, amb les intervencions del professor Antoni Ariño, Vicerector de la Universitat, de Josep Antoni Comes, primer director de la revista, de Francesc Martínez, professor de la Universitat i de Vicent Boscà, director de Saó des del 2010.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement, el recolzament i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la propaganda que inclou. Encara més: des de l’Església “oficial” o jeràrquica, Saó és vista com una publicació “sospitosa” pel seu compromís amb la llengua i el País.

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari anomenat “Paraula”, que malgrat el nom, està escrit íntegrament en castellà, i el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre anomenat “Noticias Diocesanas”, publicacions que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer. 

Com ha escrit Vicent Cremades en el llibre mencionat abans, “aquesta publicació va suposar una nova resposta als plantejaments pastorals de l’Església”. I és que gràcies als seus promotors “la revista ha mantingut amb fermesa, plantejaments valencianistes i progressistes, però sempre tenint com a punt de mira un cristianisme inspirat en els principis renovadors del Concili Vaticà II ”.

La revista Saó ha passat moments crítics degut a la situació econòmica, ja que si no rep cap ajuda des dels bisbats valencians, tampoc en rep cap des de la Generalitat. Per això cada nou número de Saó és com un miracle, ja que aquesta publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó, per una Església Valenciana de veritat. per això cal felicitar Saó per arribar als 400 números i desitjar-li que siga per molts anys més!

LA VEU -DIARI DIGITAL del PAÌS VALENCIÀ

“Las mujeres no saltan la valla”. María Tejada Gámez.

...he llegit aquest article en la revista Hugo Zarate i m'agradaría compartir. 

maru segrelles . 

Pinchando sobre la fecha de abajo, accederás al blog de la Fundación Hugo Zárate 

Posted on 10 enero, 2015 por Administradora

Entre las imágenes que se nos quedarán grabadas de 2014 estará, sin duda, la de las personas que han intentado acceder a territorio español saltando la valla de Melilla. Una imagen formada sólo por hombres, donde no se ven mujeres. Y no se ven porque no están. Algunas, muy pocas, intentan acceder así pero, hasta la fecha, sólo sabemos de dos que hayan logrado la hazaña de superar la triple valla de más de seis metros y las concertinas. Lo normal es que las mujeres lleguen atravesando los puestos fronterizos o en embarcaciones. Ahí sí las hemos ido viendo, cada vez más a medida que el perfil de las personas que acceden a las costas mediterráneas ha ido cambiando. En las llegadas por costa, que eran tradicionalmente masculinas, ahora hay más mujeres: solas, embarazadas y con menores. Cada vez más con indicios de ser, o haber sido, víctimas de trata. Y si no lo han sido, lo que sí es prácticamente seguro es que habrán sido abusadas, extorsionadas o violadas.

Y es que el camino que recorren hombres y mujeres es el mismo pero no es lo mismo. El peaje es infinitamente más alto para las mujeres ya que el duro, difícil y muy largo recorrido que lleva hacia Europa raramente puede ser atravesado por una mujer sin haber sido víctima de abusos de todo tipo. Las rutas que utilizan las personas que tienen que huir de su país -refugiadas-, o que buscan la oportunidad de vivir dignamente -migrantes-, son las mismas, son conocidas y están en manos de traficantes. Las escasas, por no decir inexistentes, opciones de acceso hacen que las personas se vean obligadas a poner sus sueños y esperanzas en manos de unas mafias que son su única salida. El viaje en esas condiciones se convierte en un periplo en el que van perdiendo dinero, fuerzas y hasta la vida, donde se pasan necesidades y mucho miedo. Pero si eres mujer, el policía, el traficante y el compañero de viaje te pedirán, te exigirán o te quitarán algo más que dinero. Algo sabido aunque pocas veces admitido.

Se evidencia en la barriga que traen las mujeres embarazadas; pocas veces el embarazo será el fruto de una planificación o de un descuido, porque lo habitual es que sea consecuencia de lo sufrido. En muchas ocasiones, los chairman (traficantes que exigen total disposición a las mujeres que llegan a los asentamientos donde han de esperar para embarcar a cambio de su “protección”) convencen a las mujeres de que el embarazo es lo mejor que les puede pasar y les mienten asegurándolas que ese estado, o el llegar con menores, les garantiza un permiso de residencia en Europa. Grandes falsedades de las que sólo tienen constancia cuando llegan a las costas europeas y se les explica cuál es su situación real.

No es extraño, por lo tanto, que no veamos a las mujeres saltando las vallas. Ellas no deciden cómo intentarán entrar. No es extraño que los perfiles hayan cambiado, que cada vez lleguen más mujeres embarazadas, pese a las dificilísimas condiciones del viaje, con sus bebés nacidos como consecuencia de lo sufrido. Lo que sí que no deja de ser extraño es que sepamos ésto y las sigamos mirando como si hubieran podido elegir llegar y vivir así.

María tejada Gámez.

Comentari a la reflexió de Ramon Gascó: "Jesucrito y el terrorismo religioso" per Onofre Vento

“Y mi pregunta, por qué entre estos grandes y conocidos personajes de la historia del pacifismo no se nombra a Jesucristo.”

No serà perquè la figura del Jesús de Natzaret ha sigut “segrestada” per unes Institucions –les esglésies cristianes- de poder?

Estructures instal·lades en una dinàmica de domini i  coacció. Què, sinó, representa la història de les religions, un enfrontament violent al costat del poder econòmic i polític per imposar la seua “veritat” inqüestionable?  No cal remetre’s a temps remots, tan sols cal obrir el ulls i mirar al voltant; com ,p.e., neocapitalisme i religió marxen agafaets de la ma.

El mateix poder (civil i religiós)  que condemnà a mort al Jesús dels Evangelis és el que enterboleix la seua figura.

Què difícil serà que passe a formar part dels profetes de la no violència mentre siga  la icona d’unes institucions de poder, que utilitzen la Creu per fer “Croades”.

Serà necessari rescatar al Jesús de Natzaret d’eixe espai, on ell mai hagués volgut estar. La seua vida és un clar exemple de No Violència Activa.

“Jesús no fundà l’Església,  ni la religió, sinó un moviment de fe, implantant en el món una revolució.... ‘Revolta al poble amb les seues doctrines per tot el país dels jueus, des de Galilea, on va començar, fins ací’ (Lc.23’5)”   

“La subversió consisteix en tractar de fonamentar els pilars d’una societat que no es basa en els valors dels diners, el prestigi i el poder, sinó en la llibertat, la justícia i l’estima”

“Jesús presenta un missatge que va més enllà de qualsevol religió, està destinat no sols al poble elegit, sinó a tota la humanitat, a tots els essers humans. Jesús es patrimoni de la humanitat, no sols dels creients”

(“El mensaje laico de Jesús de Nazaret.”  Jose Mª Garcia Mouriño. Redes Cristianas, Oct. 20/2014)

"Jesús es patrimoni de la humanitat,

no sols dels creients”

Difícil, però no impossible. Molts en són els testimonis de la història en els que el Jesús ha restat solidari en la defensa de la causa dels pobres i marginats: mirem com els seguidors de la Teologia de l’Alliberament han sabut retornar-li el valor genuí al Jesús de l’Evangeli.

El xovinisme del món ric, Per Francesc Jover

L'autor de l'article, que l'ha publicat en, LA VEU, ens el regala per a que també el publiquem en el nostre blog: "Amic Enrique, ...També te l'envie en text per si t'interessa."

El món està composat de diferents zones on unes han arribat a tastar la societat del benestar, altres són emergents i la resta no hi ha manera que s’enlairen de la misèria. De tots elles té l’hegemonia el món ric, molt narcisista i xovinista, que es creu el patró del món. Els països definits com del tercer món, han de seguir les regles, o sistema econòmic i polític, establerts pels països rics. Si, aquells estats on hi ha fortes trames de poder econòmic ramificat per la resta del món a l’estil neocolonial. És la zona rica, que també diuen Occidental, qui es creu tenir un sistema perfecte per exportar i que tothom ha d’acceptar.

Des que el renaixement va ampliar el vell món i es va institucionalitzar el colonialisme s’ha identificat aquesta zona com hegemònica. És la que dirigeix la resta del món ajudats per una xarxa de tipus financer que s’estén per tot el planeta com una teranyina, on queden atrapats i destruïts els que es posen al marge dels seus interessos.

No cal dir que des de la Revolució Industrial, primer Europa i després els EEUU van anar marcant eixe model de societat als demés. La resta de món, en general, ha hagut d’acceptar aquesta submissió política i economia. Europa, amb un sofisticat estil colonial i després els EEUU d’Amèrica amb el seu potencial econòmic i militar, han dit a tota la resta de món com han de organitzar-se. Són potències que van més enllà d’insinuar subtilment com ha de viure cadascú; s’arroguen a més, el dret de ser els guardians perquè ningú estiga al marge dels seus interessos. S’han autoproclamat vigilants d’un sistema convençuts que és el millor, castigant als que intenten posar en pràctica altres polítiques.

Possiblement hi hauran molts casos concrets que podria posar com exemple, però solament en mencionaré alguns amb el risc de no ser els més notables. El rosari és llarg. Començaré per les intervencions militars de Corea i del Vietnam; la crisi dels míssils a Cuba, amb el pertinent bloqueig de més de cinquanta anys a l’illa caribenya, inclosa l’eliminació del Che Guevara a Colòmbia. L’assassinat d’Allende a Xile, pel simple fet de voler gestionar el patrimoni d’una altra manera, i la posterior dictadura militar. La intervenció a l’Orient Mitjà per interessos petrolífers. La complicitat en la guerra entre Palestina i Israel, etc. i tants altres llocs al món on no els han deixat llibertat per decidir el sistema polític i manera que volen administrar-se.

En cada un d’aquestos llocs han hagut milers i milers de morts assassinats i desapareguts en circumstancies fosques, on els responsables del món ric intenten mostrar-se als ulls del món com altruistes pedagogs. Les forces vives del món ric sempre han mirat a altre costat davant les massacres que s’han fet com a conseqüència del negoci d’armes. Celebraren a bombo i trompeta l’enderrocament del mur de Berlin com un símbol de llibertat i democràcia, mentrestant han silenciat i han deixat poc a poc sense terra els palestins, marginar-los amb la construcció d’un vergonyós  mur.

No diguem del victimisme teatral del món ric per atemptats terroristes i les manifestacions farisaiques que fan defensant el que creuen ser l’única i vertadera llibertat d’expressió. No és cau la cara de vergonya d’ajuntar els caps de govern d’Israel i Palestina per recolzar la defensa de la civilització occidental, i no fer-ho per pactar una pau equitativa i justa.

Si las societat no és capaç d’entendre que les malalties, la fam i la mortaldat del tercer món, a més de les bosses de pobresa del quart, són causades per un subtil terrorisme del món ric, podria ser senyal evident de tindre les fibres sensibles greument deteriorades.

  

              

.JESUCRISTO Y EL TERRORISMO RELIGIOSO, por RAMÓN GASCÓ

Más de uno podría pensar que bajo un título tan espectacular yo quiero aprovechar la ocasión por lo menos para llamar la atención, ya que nadie puede sospechar, que pretenda sacar algún provecho económico de nuestro Boletín NIHIL OBSTAT porque son bien conocidos sus limitados recursos económicos. 

Digo esto porque en los numerosos comentarios que se han hecho estos días al acontecimiento de Paris, ninguno se refiere a Jesús de Nazaret, ni siquiera pensadores como Leonardo Boff, Reyes Mate, teólogos de reconocido prestigio lo han hecho en sus recientes artículos publicados en ATRIO, KOINONÍA y EL PAÍS (17-01-015) 

Siendo así que Jesús de Nazaret, según la historia narrada en los cuatro Evangelios y todos los textos de Nuevo Testamento, fue víctima, se puede decir así, del fundamentalismo religioso de Israel su pueblo. La sentencia de muerte violenta ejecutada en la cruz fue por iniciativa de las autoridades religiosas del Templo de Jerusalén. 

Antes de dirigir la vista a otro lado, conviene recapacitar que el paso de los dos mil años no ha desvirtuado aquellos acontecimientos en los que se fundamenta la religión cristiana. Por eso mismo la persona de Jesús de Nazaret es clave para interpretar y analizar sucesos como los actuales del terrorismo. 

Parecerá contradictorio pero la victima fue Jesús quien dedicó su vida a predicar las relaciones del amor de Dios a los hombres y el amor de estos entre sí. 

El plus del cristianismo es un paso añadido al mandato del amor, reconocido en casi todas las religiones, que su fundador fue victima de la violencia más cruel. 

Jesús no sólo se enfrenta a las raíces de la violencia del fundamentalismo religioso, sino que por eso él mismo es su víctima. 

Jesús no sólo no toleró en modo alguno ese comportamiento, sino que fue víctima del desafío. 

Pero como dice Reyes Mate en su análisis de las víctimas: "La víctima no pide que la compadezcamos sino justicia”, que sirva de escarmiento para que no se vuelva a repetir. 

Lo último que se me ocurre es aprovechar ninguna clase de superioridad del cristianismo sobre las otras religiones, que supusiera además un obstáculo para el Ecumenismo. 

Exclusivamente señalo la integración del Dios de Jesucristo en el sufrimiento humano y que nuestro Dios no es ajeno a ninguna tragedia. Porque como ha dicho Josefina Aldecoa: “La vida humana es tan frágil, que no he podido entender nunca la saña acumulada que se emplea para destruirla”. 

Lo peculiar del cristianismo es que Jesús se identifica como una víctima más de la violencia y de la injusticia y no sólo es defensor de la paz y el amor. Y que por lo tanto Dios se implica personalmente en ese misterio del mal. 

Jesús en la cruz no pide compasión para él sino perdón para los terroristas que le ejecutan. “Perdónalos porque no saben lo que se hacen.”dice como últimas palabras. 

Soy consciente por otra parte de que, en este campo de la violencia, la religión cristiana tiene ​mucho que esconder. No sólo ni principalmente por la espada que sacó Pedro en el Huerto de Getsemani, ni los ejércitos de las cruzadas promovidas y alentados por los Papas.  Muy cerca en el tiempo hemos tenido el abuso del nombre de Cristo Rey durante el franquismo para la represión y violencia.

Termino con otra cita de Reyes Mate y luego una pregunta. “Esta es la lección de la historia y el consejo de sabios como Gandhi, Luther King, Francisco de Asís y Francisco de Roma.” 

Y mi pregunta por qué entre estos grandes y conocidos personajes de la Hª  del pacifismo no se nombre a Jesucristo. 

RAMÓN GASCÓ. 

“ LA MIA MAMA... “ per Antoni Signes

                                                          

      Tots ens hem sentit interpel·lats per la fusellada de “Charlie Hebdo” com també per les manifestacions de condemna ocorregudes al llarg i ample del món occidental. Tothom s’ha vist provocat per l’acció fanàtica d’uns creients radicalitzats  i en conseqüència tothom ha volgut expressar la seua reacció condemnatòria.

En les reaccions, caldria referir-me en primer lloc, i de passada, a la gran manifestació de París, presidida pels primers mandataris de les nacions occidentals i altres, fins i tot, de països musulmans. Tot molt bé. Tots els governants ben ordenats agafats de la mà, demostrant una compenetració irrebatible contra la força bruta del terrorisme yihadista. Tot molt expressiu i exemplar. Tots units en defensa de la llibertat d’expressió... , però conformant una estampa un poc hipòcrita... no...?. De tots els mandataris que encapçalaven la desfilada potser no hi havia ningú que no haguera usat la violència alguna volta per a reprimir als seus dominis la llibertat d’expressió quan aquesta perjudicava els seus interessos. I ara tots a recolzar al president francès, mostrant a tot el món que ells estan pel respecte de la llibertat i la vida. No cal recordar la massacre, fa uns pocs mesos de la Franja de Gaza i altres actes de vandalismes institucionals...

       Però ara vull referir-me sobretot a la reacció  del Papa Francesc que, tot i acceptant la llibertat d’expressió, el que ell pensa és que hi ha coses sobre les que és millor no clavar-se. I posa un exemple: “Si algú li falta a la mia mama és segur que s’endurà un cop de puny meu; és normal, és normal...!”. És a dir procurem no fer broma o crítica de certes coses que fan relació a la religió i a les creences perquè els afectats poden reaccionar amb violència i amb la pena capital... Implícitament, sembla que estaria justificada la reacció violenta. Amb l’exemple pareix que el Papa ha volgut aprofitar per proclamar que les coses que conformen la religió  és quelcom intocable i sagrat igual que ho és la mama de cadascú. El Papa sembla oblidar que ara vivim en una societat més secularitzada que fa uns anys i que encara hi ha esglésies o religions que no es resignen a abandonar la influència i el poder de convocatòria  social. El Papa Francesc sembla no entendre que les caricatures de Charlie Hebdo representen una crítica a la irracionalitat i al fanatisme religiós que  pretenen  la manipulació dels déus per a subjugar als homes.

       No cap dubte que aquesta reacció, tan fulminant del Papa, ha causat sorpresa en gran part de la societat, tant de creients com agnòstics, que veien en ell l’home capaç d’anar reformant l’església per tal de que els cristians centren la seua fe en el Crist desmitificat, el de la no violència i el de la llibertat.

       Tal volta, si les esglésies, religions i sectes del tipus que fóra, arriben a comprendre que el seu objectiu no és la captació de seguidors, al preu que sia, ni el proselitisme per captar poder, aleshores podríem fer possible una societat laica, lliure i respectuosa en la que no tindria sentit la crítica dels factors religiosos, pertanyents ja al fòrum intern i tan dignes de respecte com qualsevol creença.

                                                                            Antoni Signes

LA MESTRA ÚRSULA Y EL CORONEL ANGULO, Antoni Signes

      

 El dia 16 del passat mes de Desembre presentàrem a l’Aula Magna de la Universitat La Nau el llibre: “ La Mestra Úrsula i el Coronel Angulo “. Van intervindre els autors Antoni Signes i Emili Signes i com a presentador Ramon Trullenque, Dr. en Medicina i Llic. en Història. La presentació s’emmarcava dins del cicle Història dels nostres pobles.

      Aquest llibre ha estat el resultat d’unes investigacions que, en un principi, només pretenien l’objectiu d’esbrinar i aclarir unes contarelles familiars sobre dos personatges dels nostres avantpassats. Sabíem que al nostre poble (Gata de Gorgos) hi havia famílies que portaven el sobrenom de  la mestra i també que al segle XIX les escoles eren subvencionades i administrades per la Testamentaria de la Duquessa d’Almodóvar. Doncs als arxius de la Testamentaria vam recórrer i vam escorcollar tots els lligalls que ens parlaven de la mestra Dna. Úrsula Angulo, mestra per oposició guanyada en 1831 fins la seua mort en 1869.

PUPITRES   
"...se proceda desde luego a la construcción de las mesas indicadas encargándose de ello Vicente Mulet, vecino de Gata."

        Com que la mestra Úrsula era filla d’un coronel d’artilleria, del qual sabíem algunes històries no massa precises i prou tèrboles. Aleshores vam dirigir la nostra investigació als arxius militars de Segòvia i A Corunya, d’on vam aconseguir un grapat de documents referents al personatge, i amb l’ajuda dels llibres d’història i alguns periòdics de l’època hem arribat a reconstruir totes les dades contingudes en el llibre.

        Esta investigació militar ens ha proporcionat una grata sorpresa i és per això que hem volgut deixar constància de les dades més importants de la seua trajectòria. La sorpresa estreba en descobrir a un avantpassat militar però liberal, és a dir esquerrà. El coronel Santiago Angulo (1775-1838...?) ens apareix batallant en molts episodis de la guerra de la Independència contra Napoleó, però on ressalta la seua intervenció és especialment en el 2º Setge de Saragossa, per un invent artiller que produïa més efectivitat en algunes armes de foc; per aquest fet i per la seua col·laboració en la defensa de la bateria del Pilar va ser guardonat amb la creu al mèrit militar. L’altre episodi digne d’esmentar és la seua participació en la insurrecció dels coronels en A Corunya, en ocasió del Pronunciament de Riego. Al cap del seu regiment va recórrer Galícia per tal que la ciutadania acceptara i proclamara la Constitució de Càdiç de 1812, constitució que va estar vigent durant el Trieni Liberal.

Relación histórica de los acontecimientos más principales ocurridos en La Coruña, y en otros puntos de Galicia...(1820) / por José de  URCULLO

        Per si de cas algú no té prou amb aquest resum, caldrà llegir el llibre i ho veurà més clar. Ah...per si us pica la curiositat, vos diré que la mestra Úrsula era l’avia del meu avi i el coronel el besavi del meu avi.

                                                                                        Antoni  Signes

Antonio Vicedo comenta "Manteniment de l'Església catòlica", (Francesc Jover)

-Venint de solera valenciaparlant del peus de La Mariola, sentinto molt tinc que reconeixer que m' exprese millor en castellá gracies a la falta de conrreu de la nostra llengua en tan estudiava i de no haver posat el sobre esfors de dependre be la nostra llengua superant l'analfabetisme en l'escritura. Disfrute de la vostra redacció, pero tinc que mudar si vullc escriure mes aviat. Disculpeu que aixi ho fasa en els meus comentaris.

Lo que aquí presentas, amigo Jover, empezó a ser preocupación mía desde que empecé mi recorrido por la parroquia de Tibi, hasta que estando en las de Formentera del Segura y Heredades, el obispo  Pablo Barrachina me puso de patitas en la calle y creo que mi compromiso por llevar a la práctica lo que tu propones, fue uno de los motivos, junto con otros de mayor calado como el de promocionar desde la HOAC y en las parroquias, un laicado nada borreguil, para decirme que prescindía de "mis servicios" pues no me comportaba como sacerdote.

 En el Arrabal de Elche, sobrepagaba con lo que los fieles aportaban, los bajos jornales según las subvenciones estatales de los albañiles que terminaban de reconstruir el templo de San Juan bautista. Conseguimos, desde Caritas Parroquial, cuya Junta de seglares gozaba de personalidad jurídica, invertir en solares mediante avance crediticio financiado por  los fieles, unas cinco tahullas de terreno para iniciar una especie de escuela taller donde se iniciaran los jóvenes tercermundistas de las familias mas desestructuradas por emigración aún no adaptada, y las de etnia gitana del chabolismo de la Rambla (Después de mi salida, vendida la mitad del terreno y cubierta la inversión de la compra total, con un cambio de la Junta Parroquial de Caritas -propietaria jurídica- con  una apropiación diocesana y permuta por el Obispado de solares con el Ayuntamiento,valorados ya en unos 50 millones de pesetas. aquello acabó en inversión de un nuevo templo parroquial)

Se dio  albergue en algunas dependencias del templo y de la casa abadía a familias sin hogar y con amenaza de que les derribaran su chabola.

Ya en Formentera del Segura y Heredades,  renuncie, como algunos a la paga del Estado; a los estipendios de las misas y a la parte de los aranceles diocesanos que me correspondía y me puse a trabajar en casa o en el campo para de ello sobrevivir con mi hermana.

Convoqué elecciones “primarias” para unas Juntas Parroquiales de laicos, que se encargaran de la economía de las parroquias a cuyo presupuesto iba la subvención económica diocesana destinada al cura,

 Se destinó el salón parroquial en Heredades a Escuela que la barriada necesitaba,  y no  quisimos  emprender el derribo y reconstrucción del viejo templo parroquial de Heredades, si. con la separación oportuna de un espacio para los cultos ordinarios, el resto no se destinaba a salón de convivencia social, compartido,cuando fuera necesario para  las celebraciones religiosas.

Aquello, lo comprendo, fue demasiado, tal vez, para aquella época de nacional-catolicismo, pero ya iba con un retraso considerable desde que Jesús y la Samaritana aclararon lo de las sacralidades junto al Pozo.

 Ahora si me permitís voy a copiar aquí un comentario que he colgado en ATRIO sobre la redacción de una visita del amigo Pepe Blanco a la catedral de Sevilla:-

"A mí, y desde su entorno callejero, ya me pareció esa catedral, como muchas otras, algo muy parecido a lo que ahora consideramos “CAJAS FUERTES DE BANCOS” y "Paraísos Fiscales" donde se acumulan y bloquean  bienes antiguos o actuales, que hubieran tenido una finalidad más humana y cristiana, remediando necesidades del Jesús PERMANENTE en sus mas PEQUEÑ*S HERMAN*S.

Por eso las considero como tales y, si puedo, solo las contemplo a distancia y si me acerco acompañado de familiares o amigos y me piden pago de entrada, les hago saber que para entrar en casa de mis padres, nunca me pidieron paga alguna; y lo que casi siempre pasa os lo dejo barruntar a quienes esto leáis.

Nos estamos planteando lo que la Banca y los Paraísos Fiscales suponen para los sucesivos o coetáneos genocidios humanos, por lo que significan de bloqueo a la abundancia de bienes para que no estén disponibles a las necesidades de supervivencia.

¿No descubrimos cierta convergencia en lo que estos monumentos significaron para su época y lo que ahora significa su destino?

Lo maravilloso de su contenido artístico y monumental ¿tiene punto de comparación racional y de fe con lo que es UN SER HUMANO CUALQUIERA, al que se le priva la supervivencia desde tanta abundancia de bienes disponibles, gracias a la bondad del PADRE mediante la acción de las capacidades de la Naturaleza?

En este campo, también queda mucho por alcanzar desde aquello de: "LA VERDAD OS HARÁ LIBRES"; y "EL SÁBADO ES PARA LA HUMANIDAD y no al revés."

Lo de CARITAS, en tanto beneficencia eclesiástica estructural. como cualesquiera otras manifestaciones con las que se quiere suplir la primaria BÚSQUEDA DEL REINO DEL PADRE y SU JUSTICIA (Universal HERMANDAD HUMANA), comparto tu opinión y la considero el mejor ejemplo de incoherencia respecto a lo de los odres viejos y los remiendos desacreditados por Jesús para la BUENA NUEVA de Salvación ya aquí en la tierra.

 Hay que reconocerles a los voluntarios seglares y a algunos clérigos su entrega y buena voluntad samaritana, pero dejar al descubierto los rodeos interesados de levitas y sacerdotes por llegar al Templo como en la parábola de Jesús.

Es un escándalo que haya tales presupuestos, muchos de ellos dedicados sacrálmente contra lo de "El Sábado es para la Humanidad", mientras hay genocidas recortes en sanidad, dependencia, educación y  desprotección en desahucios que claman al cielo, todo ello recayendo sobre el mismo Jesús en quien se dice creer identificado con sus mas pequeños hermanos.

¿Cómo se acercan al altar con ofrendas, sin antes arreglar cuentas con l*s herman*s human*s que tengan algo tan importante contra ellos como es la posibilidad de supervivencia y la vida digna de personas? 

 Antonio Vicedo.