RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

diumenge, 24 de desembre del 2017

FELICITACIONS de NADAL 2017



BON NADAL

de TOTS per a  TOTS

NOTA. - 
A algunas de estas felicitaciones sólo puede llegarse pinchando en las frases que tienen el texto en color y, además, subrayado. 
**********************************************

Amics de Nihil obstat: Ingenuitat o Utopia? Siga com siga, res ni ningú ens arrabassarà l'esperança...
Una abraçada: Ximo Adell


111 NADALA DE LA UTOPIA 


********************************************************************************
JULIO CIGES
Acabando el Tiempo de Adviento, adjunto el extra de Navidad y mi felicitación esperando que nos preparemos, lo mejor posible, para vivir y celebrar la gran fiesta de la Natividad del Señor.


********************************************************************************

GERMÁN lÓPEZ

NAVIDAD ES EL MILAGRO


********************************************************************************

 Juan Pascual Llobell

Enrique, te deseo a ti y tu familia una feliz navidad y un año nuevo, esperando que no nos depare ninguna de esas sorpresas a las que por edad estamos muy expuestos.
Mucha suerte. Un abrazo. Juan.

********************************************************************************


********************************************************************************


********************************************************************************




********************************************************************************

FRANCESC JOVER

Diu la gent vella i sabuda, que 
aquesta nit tot es menjar i beguda.

Qui de diners té bon feix, beurà 
xampany i menjarà el millor peix.

Qui de diners va mal,
beurà cervessa i menjarà pollastre,
polit o qualsevol pardal.

Tant si tens peix o pardal...

Que pases un Bon Nadal!!!


********************************************************************************

JOSE HERRÁIZ

Amics, bones festes nadalenques. 
Ya tengo móvil y con mucha guasa (guasap).
Felicidad, paz y salud para el año próximo.
Una abraçada.
Pepe.


********************************************************************************

dilluns, 18 de desembre del 2017

NETS i AVIS, Enrique Herrero

 Esta vegada van ser les nétes les que ens van traure de casa... 
No va ser obligació, sinó més aïna devoció el que va motivar l'eixida. Ens desplaçàrem des de l'extrem sud de la ciutat als afores nord, fins a l'antic monestir de Sant Miquel dels Reis, per a assistir a un acte que reunix tant el cultural com el festiu: veure i sentir les nostres nétes participant en el CONCERT DE NADAL que va oferir l'Orfeó Valencià InfantilOVI.



És el cas que, com ja m'havia anunciat com probable, va assistir Joan Llopis, un dels membres nuclears de l'actual grup d'esmorzars i activitats, que està "en tràngol" de ser iaio i que en el concert va tindre ocasió de veure en viu i en directe una de les formes com es consolida la vinculació familiar avis/nets.

Igual que a colp d'espasa s'armava als cavallers errants, "a colp de part d'alguna filla o nora" se'ns constituïx en avis. La trobada amb Joan em va fer recordar que hi ha altres companys i amics "en el mateix tràngol". Hi ha pròxims altres dues parts que conferiran eixa dignitat d'ací a uns dies a José Ignacio Spuche i en el mes de febrer a Antonio Signes. I, per descomptat, a les respectives dones, Mº Luisa i Maruja.

Potser Joan va tindre ja en el concert, una clara ocasió de comprovar com les nétes són les que marquen bona part de la vida dels iaios. Açò ja va ser així amb els meus fills: els seus iaios materns van tancar en el poble les portes de sa casa i se’n van vindre a València per a encarregar-se d'ells mentre els pares treballàvem.


Amb estos exemplets, futurs avis i iaies!, no pretenc donar-vos cap lliçó, perquè vosaltres ja sabeu massa, o almenys vos imagineu, com serà la vida de iaios. Només pretenc, a més de felicitar-vos "ante praevisa merita" pels nous naixements, solidaritzar-me amb vosaltres en l'entusiasme amb què afrontareu esta nova etapa de la vostra vida.



Enrique Herrero

diumenge, 17 de desembre del 2017

Capella de Ministrers recupera El Canto de la Sibila de la Catedral de Valencia



 El Canto de la Sibila es un canto profético que antiguamente se escenificaba la noche de Navidad en diferentes catedrales de la Península, especialmente de la Antigua Corona de Aragón. La tradicional representación de este drama paralitúrgico, que de tanta popularidad gozó, perdió su práctica con el Concilio de Trento, manteniéndose aún hoy en Mallorca y el Alguer. De las muchas versiones que se conservan del Canto de la Sibila se restaura en estos conciertos la versión valenciana, con las influencias que sobre ella ejerció la tradición toledana y sus vinculaciones con la mallorquina, declarada en 2010 por la UNESCO Patrimonio Inmaterial de la Humanidad.

Las sibilas eran mujeres que se creían inspiradas por los dioses, siempre vírgenes y profetas, de todas ellas era la Sibila Eritrea la que anunciaba el día del Juicio Final y la llegada de Jesucristo. Con la intención de despertar el interés en una celebración histórica que merece su restauración, que nos hace reflexionar sobre la venida de Cristo al mundo y el más allá, en esta tradición que ha sido y es de todos nosotros, Capella de Ministrers recupera este patrimonio musical y religioso.


Descargar información completa

La melodía del Iudicii signum, heredera del préstamo melódico de las Cantigas de Santa María de Alfonso X el Sabio, es una composición puesta en boca de la Sibila Eritrea que solía cantarse al final de la última lección de los Maitines de Nochebuena hasta que se suprimió a raíz de las reformas litúrgicas surgidas del Concilio de Trento. Ampliamente difundida por Europa occidental debido a su mensaje escatológico, su primera adaptación al romance corresponde a una de las Cantigas, Madre de Deus (CSM 422), que fue seguida un siglo más tarde por otras adaptaciones en lengua catalana y castellana. Conocidas popularmente como Canto de la Sibila, las versiones más tardías incorporan estrofas alusivas a la Virgen cuya intervención se implora en el Juicio final. En este sentido cuentan con el precedente de un extraordinario sirventés del trovador Peire Cardenal, Un sirventes novel vueill comensar,en el que se refiere a las recriminaciones que piensa que Dios le hará en el día del Juicio. Escrito hacia 1232, Cardenal, del que cuenta su Vida que "molt fo onratz e grazitz" por el rey don Jaime, concluye con un ruego a la Virgen: "Per merce·us prec, donna sancta Maria,/ c'al vostre Fill mi fassas garantia".

En la Consueta de la Catedral de Valencia de 1527 se cita: Com dihuen la sisena liçó, la sibil.la, acompanyada ab lo vedell y dos canelobres, va a la trona de l'evangeli, y quan és hora, diu la sibil.la tres o quatre cobles, y torna-sen'n a la sagrestia. E mentres diuhen la novena liçó, lo qui ha de dir lo evangeli de Liber generationis Iesu Christi ve's a vestir, e vist-se ab amit y camís ab paraments [blanchs], stola y manyiple, y la dalmàtica de brocat ras blanca ab lo collaret y lo libre ab una tovallola de brocat blanch,en clara referencia a la participación de la Sibila en los Maitines de Navidad.


Las cinco coplas puestas en boca de la Sybilla valenciana son las siguientes:
                                   
Al jorn del judici veuràs qui ha fet servici

 D'una Verge naixera Deu y hom qui jutjara

 de cascu lo be y lo mal al jorn del jui final.

  Mostrar san quince senyals per lo mon molt generals,

   los morts ressucitarán, de hon tots tremolarán.

   Dalt dels cels davallará Jesuchrist, y es mostrará

   en lo vall de Josaphat hon será tot hom jutjat.

   Portará cascu escrit en lo front àl seu despit

  les obres que haurá fet, don haurá cascu son dret.

  Als bons dará goig etern, è als mals lo foch dinfern,

   à hon sempre penarán puix à Deu offes hauràn.


Como nos recuerdan algunos investigadores tal vez la tradición de la Sibila valenciana tuviese influencias de la castellana, especialmente la de Toledo, en donde se cantaba la Sibila por un seise vestido de mujer, con un traje de mangas pendidas, ricamente bordado al gusto oriental. Desde esas influencias y desde la versión mallorquina podemos reproducir la música de los versos sibilinos valencianos. Todo ello con la certeza de aproximarnos a la recuperación de una milenaria tradición occidental que tuvo su singularidad en la Seo Metropolitana de Valencia, descrita en la Consueta de 1527 y a la que de seguro aportarán mayor claridad futuras y necesarias investigaciones.

Pincha sobre la frase:


diumenge, 12 de novembre del 2017

Alfonso Roig, motiu d'exposició. E.H.M. (coordinador).


Alfons Roig ("D. Alfonso") em va traure de casa dijous passat.
M'adoní que l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27 acabaria hui (diumenge 12) i vaig sentir la necessitat de rememorar la persona de D. Alfonso
.           Qui m'ha tret de casa no ha sigut la Generació del 27; ha sigut D. Alfons.
És curiós que, d'estudiant, jo no vaig ser fan del pare Roig, no era "santo de mi devoción"; i inclús vam tindre una xicoteta baralla amb ell un company i jo. El professor Roig, al menys aquell dia, no volia que prenguérem apunts en classe i nosaltres (per fer la contra?) posàrem totes les nostres energies en això.

¿Quant temps va estar este professor donant-nos classe? 
Recorde que en els primers anys d'estudis vaig ajudar un condeixeble a redactar un treballet sobre les nocions elementals de l'art (dòric, jònic, corinti i totes eixes coses...) i l'anècdota dels apunts va ocórrer ja en els últims anys. O siga que el seu magisteri amb nosaltres va durar prou de temps.

¿I de què nos feia classe?
Una "maría" anomenàvem despectivament a l'assignatura, que gaudia d'una sola classe a la setmana i amb l'aprovat "ante praevisa merita". ¿Per què s'avaluava, per exemple, la literatura i no l'art o la seua història? La veritat és que suplia importants carències del currículum.   En les classes de literatura apreníem de memòria autors i obres amb escassa lectura i en les de D. Alfons degustàvem les obres de poetes com Machado o prosistes com Eugeni D'Ors En cap altra classe es va parlar mai, posem per cas, de Le Corbusier i la seua obra .
("el inusual religioso, que, entre otras cosas, era un amante del arte abstracto en una València que todavía lo miraba de reojo")
El record d'eixes classes és el que hui m'ha tret de casa.
(Ovidio Fuentes ja va publicar fa 10 anys un article sobre "...la actitud personal, la visión del mundo y de la iglesia que sabía transmitir [D. Alfonso, naturalmente]" (nº 31 de NIHIL OBSTAT- Verano de 2007).

I ¿què he aprés hui en l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27?
Que "el inusual religioso" es preocupà cordialment pels exiliats republicans espanyols, I ho he aprés recorrent les quatre seccions de l'exposició:
01. Entre l’esparança i la desfeta.
02. Els derrotats erem tots.
03. Mèxic – Roma – París.
04. Ermita de Llutxent.[i]
Com als que no heu visitat l'exposició jo no vos contaría  millor el que allí havia, vos remet a uns articles que em pareixen suficients per a fer-se una idea prou bona del seu contingut i del seu significat:

Alfons Roig y la Generación del 27 (Presentación del MUVIM)



E.H.M. (coordinador)




,

.




[i] Ha d'haver-hi en el butlletí imprès de NIHIL OBSTAT alguna crònica de la nostra visita a Lluxent, però jo no he sigut capaç de trobar-la.



,


dijous, 2 de novembre del 2017

El regreso de Teresa Espasa, RICARD BELLVESER


A la poeta dianense Teresa Espasa, la salud le ha gastado, en los últimos tiempos, malas pasadas. Le ha disparado una bala de plata al corazón, aunque no le ha dado, pero le ha rozado y eso la ha obligado a protegerse en su buhardilla familiar. Desapareció de la escena pública como acostumbran los poetas, haciéndose acompañar del silencio. Y mientras cosía sus heridas y sanaba sus cicatrices, ha escrito un libro de cuentos eróticos, no de amor, sino a lo que éste lleva cuando va unido al enamoramiento, libro que ha ido elaborando con el sacrificio de un costalero, aguantando el peso, a su pesar deberíamos decir, con la fe del escritor.


  Y de pronto, esta semana, ha reaparecido. Lo ha hecho como corresponde a la fundadora de la más importante tertulia literaria valenciana y varias revistas, en un encuentro de poetas, el que dirige Vicente Barberá en el Ateneo de Valencia, y sus versos han salido de las gargantas de una veintena de poetas, en una estudiada coralidad que tenía el propósito de hacerle un homenaje de bienvenida a la vida.

  Cuánta razón tenía don Miguel de Cervantes al afirmar, con mucho tino: «hacerse poetas es enfermedad incurable y pegadiza». Exacto. Incurable, ya lo sabemos, menos curable que las heridas de su enfermedad de estos meses, y 'pegadiza' que es la forma amable de decir «contagiosa», aunque la diferencia es que es algo que no tiene cura ni es mal al que se le conozca antídoto. Cuando alguien se envenena del arte de trovar, desde ese mismo momento, como picado por una cobra, sabe que por esa picadura, morirá, no por ninguna enfermedad de las que los médicos intentan protegernos, sino del mayor de los males que es la pasión lírica que un día envenenó a esta dama.
   Y esa maldición la ha tenido Teresa, sino ¿de qué iba a estar 25 años dirigiendo una tertulia literaria, una asociación que sin ella no hubiera durado, no digo 25 años, digo ni 25 minutos? Todo ha salido de su energía, de su bolsillo y sobre todo de su salud y en consecuencia, cada esfuerzo lleva en su interior su partida de muerte.
  Dice Teresa: «Los días son como cenizas/ que nos visitan a menudo./ Este morir tenso, indefinido./ Este intento casi nulo de inventar/ lo que no existe».
  Lo recuerdo yo que no pasé por La Buhardilla histórica, lo afirmo yo que nunca fui invitado a La Cope, lo digo yo que siento por esta mujer algo que no es mero afecto, sino algo mucho más importante ahijado del ritual de la amistad.

  Teresa hace tiempo que exigía un homenaje, por su generosidad, su capacidad de trabajo y organización, pero sobre todo, para que se reconociera su mérito como poeta. Porque tiene sentimiento poético, fue picada por la serpiente de cascabel y envenenada de forma incurable como anunciaba Cervantes, lo que se ve en sus versos en los que siempre hay poesía, porque además de corazón, tiene oficio. Ay el corazón, puñal traidor que un día acabará con nosotros.

   María Teresa Espasa, en sus versos habla de cosas que se entienden. Nada más lejos de sus modos, que el extravío por lo farragoso, pérdida que no es una novedad que nos llegue desde las vanguardias, sino que lo de escribir incomprensible ha existido de siempre. No hace falta alguna recordar que no se es mejor poeta, ni mejor surrealista, por ser más impenetrable, no mejora el verso porque se haga más espeso, sino al revés. Es sabido que los poetas, cuanto menos diestros, más alambicados y oscuros, al ser esta una consabida fórmula para amagar su torpeza. De nuevo don Miguel, ahora en La ilustre fregona, nos advirtió sobre esto: «Verdaderamente que hay poetas en el mundo que escriben trovas que no hay diablo que las entienda». Por el contrario, aquí estamos ante versos de cristal.

   Cuando se regresa del dolor, se sabe. Y Teresa, tras entrar en los hospitales y entrar en los algodones como en las azucenas, ha demostrado que ella es poeta por encima y sobre todas las demás cosas, es poeta además de activista, es una poeta amiga, entregada y fuerte, es una poeta culta, que sin embargo no gusta de chapotear en la técnica. Una explicación a todo esto la encontramos la elegía de André Chénier, aquel poeta que se enamoró al pie del patíbulo en el que acabaron sus días: «el arte solo hace versos, únicamente el corazón es poeta».

******

Poetas en el Ateneo XIV 

María Teresa Espasa. Emoción y Sentimiento en un merecido homenaje. (pincha sobre el texto resaltado en rojo)

José Antonio Olmedo López-Amor


dimarts, 10 d’octubre del 2017

II.-Primer dimarts d’octubre: esmorzar a ca MCarmen i Ramon.



Joan: [correu]
Estimat Ramon, a banda del comentari de José Luís Porcar en el Nihil Obstat relatiu a l'esmorzar en ta casa, en el grup de whatsapp han aparegut estos comentaris que, com no estàs tu en eixe grup, te transmet ací:

Enrique:
A Rafelbunyol hem treballat molt a gust en la *domus aurea* on viuen Gascó i Mª Carmen i baix la espléndida direcció d'esta. (Para *perpetua memoria*).

Monzó:
Tengo que informar a todos los de Amanecer que el almuerzo de hoy en casa de Ramón Gascó y Maricarmen ha sido extraordinario por el "texto y por el contexto". Cariño, memoria, presente en un ambiente difícil de narrar de no vivirlo. Y como he disfrutado de esa larga vivencia que se ha hecho cortísima, quiero manifestarla y agradecerla.

!!! GRACIAS A LA VIDA, A RAMÓN, MARICARMEN Y A TODOS VOSOTROS !!!

Joan:
Faig meua la reflexió de José Maria perquè no podria expressar-ho millor: insuperable en qualitat, quantitat, amabilitat, ... I ens hem recordat dels absents...però en bé, no penseu mal.

Herráiz:

Me ha dado mucha alegría leer lo bien que habéis estado y pasado hoy con Ramón Gascó y señora: ecce quam bonum et quam iucudum habitare fratres in unum. Con la fractio panis en mesa bien abastecida. 
Así da gusto.
Os felicito y me alegro. 
Una abraçada.

"Y las puertas han quedado abiertas".


NOTA (de los anfitriones): 

 No puedo acallar comentario entorno a lo que han dicho los amigos del "amanecer" sobre el almuerzo en nuestra casa.
Sólo estoy en desacuerdo con una palabra  = "nostalgia". 
Creo que ese sentimiento es normal sentirlo nosotros, especialmente yo mismo que soy el más viejo del grupo. Y sin embargo me inclino a la esperanza y sobre todo a lo real que es - el presente de cada día y de cada momento.
Hace pocos días en un sobre de azúcar para el café yo leía esto tan simple y a la vez tan profundo.
- "La vida no es un problema para resolver, sino un misterio para descubrir"
Por eso me gusta recordar sin añoranza Es decir saborear el presente y aún ilusionarme en el misterio de mi vida hacia el que camino sin prisas y sin recelos.
La vejez tiene sabores y experiencias propias. Por eso quizás, pase lo que pase, no tengo miedo ni ansiedad.
El cansancio y la debilidad me ayudan a saborearlo todo con alegría y "placer" (Si “placer") palabra maldita para la moral. 
Mi imagen preferida representativa de nosotros los reunidos en mi casa es la de un grupo de náufragos que, liberados de mil tormentas y obstáculos, tienen la ocasión de celebrarlo sin excusas ni remordimientos mirando sobre todo al presente.
Por todo eso, el añejo coñac del Duque de. Alba, reaparecido milagrosamente en mi pobre bodega, tenía condensado en todo su exquisito sabor, nuestro sentir.

Bien es verdad que todos tenemos más tiempo vivido del que nos resta. Y así todos podemos caer en el peligro de mirar atrás quedando paralizados como estatuas de sal. 
Así pensamos Carmen y yo, los afortunados anfitriones. 
Y las puertas han quedado abiertas. 

Carmen y Ramón. 





dimecres, 4 d’octubre del 2017

I.-Primer dimarts d’octubre: esmorzar a ca MCarmen i Ramon. (Joseluis Porcar)


El roser silvestre, o gavarrera o ‘escaramujo’ (en castellà) origina unes roses, els sèpals de les quals entren a jugar en uns versets que l’any 1970 vaig escoltar per primera vegada a un poblet alemany prop d’Aquisgran:


Quinque erant fratres
Duo barbati
Et duo sine barba nati
Et alter qui remanebat
Dimidiam barbam habebat.


Hi és clar que no els he oblidat i m’han vingut al cap de bon matí junt a imatges de l’esmorzar que ahir va complir-se a Rafelbunyol, Horta Nord, a ca Ramon Gascó i MCarme. De la colla dels dimarts arribarem cinc (quinque erant fratres…), el Pare sant, primer, darrere la parella dels xics, de Requena i el Regular, i després dels embolics d’horaris i d’empalmes del Metro València arribaren els xics de la Marina, Calp i Gata.


Ramon s’acostà a la porta de l’esglèsia, punt de reunió, i amb Enric, tots dos, xino-xano feren camí a ca Carme. Josémaría i jo esperarem als xics de la Marina. Però al arribar Joan parlarem amb Toni per tal de que anara directe a ca Carme. La porta de l’esglèsia no ens convidava ni a festa, ni a goig, ni a pau: l’edifici, temple cristià, n’és un senyal de la dita que em sura moltes vegades: intra ecclesiam nulla salus.


I efectivament en una estona petita hi erem tots asseguts a taula. “Domus aurea”, escriu Enric en ‘Amanecer’, quia parata sunt omnia, i omnia és omnia: olives, almeles, cacaus, calamarsets a la planxa (chipirones), calamars, plats de formatge curat i plats de pernil, cervesa, i uns bocates que compartirem (com-partits)… damunt d’una taula redona, parada amb plats, forquilles, ganivets, culleres, gots, … al voltant de la qual hi erem tots presidits per MCarme i Ramon.

Ramón Gascó Molina

La taula feia goig, i més encara la, diguem-ne, fruició que la conversa, les mirades, els mossos, els brindis, el caliu que des d’allò que roman, perquè és vida comuna present, ens conduia suaument a allò que escriu Josemaría en ‘Amanecer: “cariño, memoria, presente en un ambiente difícil de narrar de no vivirlo”. Res de l’altre món, efectivement, perquè estem en aquest món i ahir hi erem els quinque a ca MCarme i Ramon; i és clar que la resta que no va acudir també hi van estar presentes i encara més gent que la paraula dels amics els apropava al rogle nostre.

I el cafenet, i… el brindis amb una copa de GRAN DUQUE DE ALBA (brandy Solera Gran Reserva botella 70 cl). El ritual d’obrir-la: es trenca el suro, furga-li, colador, volcar-la, embut i Joan com a mestre de cerimònies. Tots alhora fruirem de l’aroma i el sabor inefable d’eixe elixir amb que la casa ens regalava. Un brindis joiós.

I el detall de dos quadres, el de S Pedro de Alcántara (el seu nom originari era Juan de Garavito y Vilela de Sanabria) i un altre, sorpresa, d’una Puríssima que Antonio Rodilla tenia a la seua habitació, sancta sanctorum, i que regalà a Ramon. I el comiat.


Gràcias a MCarme i a Ramon. Gràcies, sí.


I la tornada en el Metro travessant l’horta, i estic segur que ens podem endinsar en el que Pepe Herráiz, tan vinculat al llenguatge poètic i místic, escriu en ‘Amanecer’:...sicut unguentum in capite, quod descendit in barbam, barbam Aaron… Ecce quam bonum, et quam jucundum habitare fratres in unum.


Joseluis Porcar

dijous, 28 de setembre del 2017

El cas insòlit de Catalunya (Francesc Jover)

Autor Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 28 de setembre de 2017

El que està passant a Catalunya actualment és una situació històricament insòlita que rarament pot passar en un altre estat d'Europa. Avançada com està la segona dècada del segle XXI i havent arribat la societat a un nivell tecnològic tan alt, en res correspon, ni es relaciona en el nivell humanístic que estan demostrant alguns sectors de la classe política. A més, no paren de crear o inventar-se problemes que no se'ls veu suficient capacitat d'abordar. Haver avançat científicament i tecnològicament la societat al nivell que ho ha fet, no té res a veure amb l'actitud diària de certa classe política que no sap comportar-se ni relacionar-se amb respecte.
Caldria encetar tot d'una un altre estil de governar més modern, ètic i democràtic, amb un tarannà més respectuós i tolerant amb les idees i les opcions dels altres. Al mateix temps, caldrà una actitud molt més radical i intolerant en aquells polítics que tan pèssimament han gestionat els diners públics i, a més a més, ho han fet ficat la mà per endur-se'ls. Açò s'ha de resoldre ja molt seriosament amb un sistema judicial totalment independent.
Això està provocant un cert desprestigi en la política i en els polítics que va impregnant perillosament la societat d'un desencís que ens té desil·lusionats i insegurs. Si això fora poc, en el camp de la cultura, de l'art i de la intel·lectualitat en general que el creiem des-contaminat, lliure i independent, ens acaben de fer una inesperada parida donant suport al govern de l'Estat malgrat l'actuació desproporcionada que s'està practicant a Catalunya. Damunt a més, es manifesten intel·lectuals d'esquerra, com si el camí del seny i del trellat hi haguera alguna bifurcació per anar a un costat o altre.


Per altra banda, les forces alternatives que podien fer fora el govern espanyol, ara més que mai se'ls ha vist la seva nul·la intenció de posar (segons el terme boxístic) sobre les cordes el PP. Al contrari, increïblement estan donant-li suport. En aquesta fràgil situació en que es troba el govern d'Espanya -no solament pel desencert del cas català, si no per tot el que arrastra i queda per eixir d'una suposada màfia i entramat de corrupcions- els que tant ho critiquen no son capaços de fer una moció de censura. No se si és per incapacitat o per símptomes masoquistes que els fa trobar-se a gust. Em sembla un error polític no aprofitar la feblesa i fragilitat del govern espanyol quan es troba en el punt més àlgid de desprestigi a nivell internacional. L'actitud de força presa a Catalunya per abordar el problema en compte de raonaments objectius i seriosos, és la prova més evident del que dic. Usar tan desproporcionadament en Catalunya l'aparell de l'Estat i les forces de seguretat em semblen símptomes de feblesa. Però no solament això; està utilitzant exageradament el poder mediàtic i financer que li són afins, i la veritat és que ho són quasi tots. Tot açò, i alguna cosa més, son mostres ben evidents que no té recursos raonables i ha perdut la confiança en si mateix. En aquest cas no té altres arguments que el propis que el sistema li permet per mantindre's en el poder: la força. Mentrestant l'oposició a "l'esquerra" no vol, o no és capaç, d'entendre's, de parlar i arribar a un pacte i traure-li rendibilitat a eixa manifesta feblesa. I el pitjor del cas és que alguns d'aquests partits i polítics no fan més que donar lliçons a uns i a altres demanant que s'ha de dialogar. Si vosaltres no sou capaços de fer-ho i utilitzar la força dels vots que us ha donat el poble, com s'atreviu a donar consells? Qui vos pot creure? I el que em sembla més greu és que alguns d'ells encara s'atrevixen a dir a Puigdemont que havia de desconvocar el referèndum. I això ha arribat a fer-ho fins i tot Compromís, per estrany que us parega.
No se si he fet una "reflexió" desllavassada o estic fent elucubracions senils, però, de qualsevol manera, el mateix que fan bona part de catalans, vull declarar-me insubmís a les decisions de Rajoy. Estic convençut que és un gran mentider i manipulador tractant pel còdig penal el cas català com be ho ha demostrat el magistrat emèrit Martí Pallin.
Finalment, vull auto inculpar-me i declarar-me còmplice de la mateixa responsabilitat dels càrrecs públics catalans que han detingut.
Francesc Jover

 

dimecres, 20 de setembre del 2017

Sant Miquel, antiga festa de Russafa, per Francesc Jover

Francesc Jover, per al Nihil Obstat enviat el 19 de setembre de 2017


A finals del segle passat, el Casal Jaume I de Russafa, l’Associació Cultural El Camí i l’Associació la Brúixola [Punxa damunt del nom en roig = enllaç] , totes tres de València ciutat, intentaven recuperar algunes de les tradicionals i populars festes valencianes. Fa uns anys que no visc habitualment al Cap i Casal i m’he desvinculat d’aquestes associacions. Això si, mantinc vincles molt afectius, a més dels paisatges urbans, amb molts amics i amb la família que, tots plegats, m’acaronen i em fan sentir-me segur i satisfet.
Ignore si el projecte d’aquelles entitats va seguir avant i si va arribar a deixar continuïtat. Això si, recorde unes hores de goig que passarem en aquells actes convocats per celebrar les festes de Sant Miquel de Russafa. Foren uns anys -que no podria ara precisar- que estigueren en dansa. Pel que sembla, la festa de Sant Miquel, dedicada al príncep dels àngels, venia de lluny i no era d’estranyar que prenguera cos a un dels llocs valencians tan farcits d’història com és Russafa.


Russafa fou un del llocs o Jaume I va assentar les seves tropes per fer el setge a la ciutat de València. Diuen que allí va rebre un emissari del rei àrab per negociar la rendició de la ciutat. Era justament la vigília de sant Miquel, 28 de setembre de 1238, quan van acordar que la reial senyera de la Corona d’Aragó onejara a la torre d’Alí Bufat com a mostra que les portes de la ciutat quedaven obertes a la cultura occidental.

 Placa sobre Jaume I en la paret del Convent dels Àngels a Russafa 

Tan de bo associacions culturals i cíviques com aquelles continuaren projectant actes commemoratius per recuperar velles tradicions que ens ajudara a reafirmar la nostra identitat. Els actes en aquella ocasió que recorde be van durar dos dies i consistien en una ofrena floral al mural ceràmic de Sant Miquel al só de tabalet i dolçaina. A més a més, albaes, xerrada d’Enric Tàrrega, un emotiu recital del cantautor Carles Enguix, etc. Sense que faltaren els sopars de germanor; un a la plaça del metge Landete (antiga plaça de la Creu), i un altre al Casal Jaume I.
Durant la nit d’albaes, vam tindre ocasió de trobar taula parada al portal d’algunes cases, sobre tot, la de Pepa Garcia que ens va donar a tastar dolços casolans i mistela: com en els millors temps. Recorde amb plaer que portàvem bones cantadores, Marisé de Mont-olivet i la seva companya, a més del versador Paco de Sant Isidre, que anava improvisant les lletres. Cal destacar també els comentaris que durant el passeig nocturn anava fent l’investigador dels carrers de València, Rafael Sena, sobre l’evolució (o involució) que ha anat patint la ciutat en aquell indret. [Punxa damunt del nom en roig= enllaç]
Cal recordar que al segle XIX, Russafa encara tenia ajuntament propi i per un acord de la Diputació el 19 de desembre de 1877, va quedar Russafa annexionada a la ciutat València. La primitiva església parroquial és de 1239, construïda on havia estat la mesquita, va ser destruïda en un incendi el 1415. Les obres de l’actual església van començar el 1636 i va ser inaugurada el 1740, any de l’acabament del campanar.


Pel seu ample terme municipal hi havia escampades onze ermites on també feien d’escola. A un i altre costat del camí que anava a València, fa cent cinquanta anys estava plantat d’una renglera d’arbres. A l’hora de l’annexió a la ciutat, tenia Russafa una població, entre aglomerada i dispersa, de 13.000 habitants. Hi havia a més, sis molins hidràulics a les séquies i filloles que creuaven el seu terme. No cal dir que l'existència de tants molins era simpatoma de riquesa, encara que no per a tots.
Entre les llegendes que han quedat de l’antic poblat, podem adonar-se que hi han xicotetes mostres de cert patriotisme local, com aquella tan popular que deien de Russafa la terra del ganxo.  No està massa clar d’on li ve per haver-hi diferents versions. Una diu, que són molt simpàtics i tenen molt de ganxo. Altra, que hi havien veïns que es guanyaven la vida peixcant en un ganxo algun tronc dels que baixaven riu avall fent camí al moll. El folklorista mossèn Martí Gadea que va estar molts anys de rector a Mislata, té un altra versió que diu que el Sant Crist del Grau, al aparèixer a la mar, els russefins el van agafar en un ganxo i se’l van dur a la seva església. El Crist no volia estar en Russafa i per la nit abandonava l’església de Russafa per què preferia el Grau. Martí Gadea acaba la seva historieta en els següents versets:


Terra ó poble dels ganjos
á Ruçafa tots digueren,
perquè de la mar al Cristo
en ganjos diu qu’el tragueren [sic].

Un poble amb tant de terme; amb tants molins hidràulics; amb tantes séquies i filloles, barraques, alqueries i ermites, etc., ha d’haver sigut un poble viu forçosament ple de llegendes i d’històries que formen part de la nostra identitat valenciana. A més a més, sembla que fou on el solsoní Gaietà Ripoll, última víctima de la Inquisició, va exercir de mestre i potser quede alguna micro forma d’aquell insigne lliurepensador -visible o invisible- surant per l’aire. No oblidem que l’horta ha estat sempre plena de llegendes i misteris.
Si Sant Miquel és causa de fer festa, laica o confessional, i es motiu d’agermanar-nos, d’incitar-nos a celebrar i exercitar les nostres tradicions valencianes, beneït siga.
Francesc Jover