Afusellats a l’Alcoià i Comtat 1939-1943 (8) Escrit per Francesc Jover

• Escrir per Francesc Jover
• 27 setembre 2022

Les entitats memorialistes ens hem proposat estudiar i divulgar la història de la Segona República d’Espanya, incloent-hi la Guerra i la repressió franquista. S’ha dit que fou l’època on més llibres s’han editat d’aquest tema. Tot i així, durant la llarga etapa franquista, sobretot les primeres dècades, eren llibres que no mereixien molta garantia històrica per la influencia propagandística del règim. Més tard, començaren historiadors estrangers, especialment anglosaxons, a investigar científicament aquella època amb les seves pròpies fonts que tenien i els limitats mitjans que podien consultar al territori espanyol. Dissortadament eren publicacions que el franquisme no permetia que arribaren a tota la societat, cosa que feia que generalment abundava la desinformació. Quan van començar les primeres publicacions garantides per les universitats, fou a partir de quan, tímidament, anava obrint-se algun arxiu. Algunes de les primeres que es feren potser han quedat incompletes per la manca de possibilitats d’accedir a molts arxius que continuaven tancats a pany i clau.

Hui, desprès de més de 80 anys, malgrat les condicions de deteriorament que es troben alguns documents i les limitacions que encara queden per adquirir-los, són molt més fiables les publicacions memorialistes de tot tipus que estan fent-se. Hem de congratular-nos per esta nova època on podem estudiar a fons aquell temps obscur on es van tergiversar o mutilar fets. Una llarga època on no es deien les coses pel seu nom i per això quedaven allunyats de l'objectivitat.

Hui vull comentar els afusellats pel franquisme que hi hagueren a les comarques de l’Alcoià i El Comtat amb noms i cognoms durant la repressió del primer franquisme. Ho he fet amb un llistat que ens facilita la Universitat d’Alacant. Potser no estiguen tots o hi haja algun error perquè no se si he sigut capaç de fer una recopilació exhaustiva. Tanmateix, hui estem en un moment d’ebullició en aquest tema i contínuament estan eixint dades noves.

L’historiador Vicent Gabarda va fer un magnífic treball amb «Els afusellats al País Valencià (1938-1956)» publicat el 1993. Abans d’aquesta publicació no sabíem res. El següent llibre, també de Gabarda, «La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano (1936-1939)» (1996). Al contrari de l’anterior, d’aquest si que sabíem noms i cognoms dels afusellaments que va fer la República, perquè el franquisme ens ho va fer aprendre de memòria i cada poble de l’Alcoià i Comtat ho sabut sempre. Així i tot, pense que no hi han víctimes més importants que altres; però, per relatar la història i que s'aproxime a la veritat, és imprescindible conéixer-les totes i enllaçar-les -unes i altres- amb les seves causes i el seu moment. Hui no podem excusar-nos en ignorància perquè els fets que coneixem han quedat molt clars. El que havíem de fer és canviar certes actituds i prejudicis que queden perquè ens ajuden a ser més receptius.

 

 

He confeccionat la taula 1 amb els pobles de l’Alcoià i Comtat on foren afusellats veïns per la repressió franquista a la seva conducta durant la República. En aquesta taula podem veure el nombre de víctimes afectades que hi hagueren en cada poble, i a més, podem comparar-los en la població que hi havia en aquell moment segons dades estadístiques de la Diputació d’Alacant de l’any 1930. Pense que pot ser interessant esta comparació per imaginar-nos l’ambient o clima local que podia afectar a les relacions del veïnat. Vull pensar que no seria el mateix en aquells pobles que no havia «passat res».

En un altra taula 2 estan els llocs on foren afusellats. La major part ho feren a Alacant, en segon lloc Alcoi i en tercer lloc fou Paterna (l’Horta Nord). Tot i que el «Terrer» de Paterna fou el lloc on més milers d'afusellats hi hagueren fins el 1956. Per això l'apel·latiu de «Paterna Paretó d’Espanya». Les altres quatre ciutats sols n’hi hagué un cada una, amb la particularitat que el 25/05/1939, el mes següent del darrer part de guerra, a Gandia afusellaren l’única persona de Beneixama, Batiste Sanjuan Lluch. Dir també que m’ha sobtat trobar una víctima de Cocentaina, per a mi desconeguda, que fou afusellada a Paterna el 3 d’abril de 1939, data que encara no havien iniciat els Consells de Guerra. Òbric un interrogant per saber les circumstàncies que envoltaren aquesta primerenca víctima.

 

Taula 2

Cal dir, que a les causes dels tribunals militars hi hagueren moltes més penes de mort, però van haver-hi també alguns indults que commutaven per 30 anys de presó. Per exemple a Alcoi, Cocentaina, Banyeres, Bussot, Quatretondeta, etc., hi van haver indults d’aquest tipus. És una incògnita, almenys per a mi, saber concretament en què es basaven per indultar. Pense que podien haver-hi diferents motius. Un d’ells podia ser haver-ho demanat fermament els centres d’informació i investigació locals. No serien els únics, però m'atreviria a dir que eren els més convincents i avaluats pels tribunals militars.

He fullejat superficialment alguns expedients de les causes que obriren els tribunals militars i, havent llegit detingudament algunes declaracions testimonials contra els acusats, no he trobat moltes diferencies entre unes i d’altres. Vull dir, que no detecte cap detall diferent entre els que afusellaven, indultaven o condemnaven a 30, 20 o menys anys. Pense més bé que podria ser qüestió de sort. Algunes coses les tinc ben clares; eren judicis sense cap de garantia i molt allunyades dels Drets Humans. Altra cosa segura que vull reafirmar, és que el que més pesava en contra dels processats eren els informes que feien les autoritats locals, especialment els centres d’investigació i informació.

La proporció d’afusellats i habitants, he de destacar els tres pobles de la Foia de Castalla. Quant a l’edat de les víctimes n’hi han molts que no consta i no m’ha deixat traure una mitja. Però, en una simple ullada podem veure que n’hi han molt pocs majors de 50 anys. Quant a dones, solament n’hi han 5 en la llista de referència, 4 d’elles de Castalla i la que fa cinc d’Onil. Tot i així, són les úniques dones que tenim i són d’aquesta subcomarca, encara que en la resta de província n’hi han 10 o 12 més; una concretament de 16 anys.

Si no m’he des-conta't, l’any que més víctimes hi hagueren fou el 1941 amb una seixantena d’afusellats. El 39, 40 i 42, ningun va arribar a trenta; i el 43, solament sis.

 Francesc Jover

EL TRANSHUMANISMO PODRÍA ACELERAR LA REAPARICIÓN DE CRISTO, MAITREYA. Manuel Palomar

 

El transhumanismo afirma la posibilidad y la deseabilidad de mejorar fundamentalmente la condición humana, desarrollando especialmente tecnologías para eliminar el envejecimiento y mejorar las capacidades intelectuales, físicas y psicológicas en forma inusitada.

Algunos teóricos creen que el ritmo de la evolución tecnológica se acelera progresivamente, y que en los siguientes cincuenta años no solo aparecerán avances radicales, sino que puede sobrevenir alguna tecnología, que cambie la naturaleza fundamental de los seres humanos. En un número de 2011 de la revista Time, se prevé que para 2045 el hombre ya será capaz de no morir.

Apoyan nuevas tecnologías convergiendo con tecnologías como la nanotecnología, biotecnología, tecnología de la información y ciencia cognitiva, la realidad simulada, inteligencia artificial, superinteligencia, transferencia mental, preservación química cerebral, y criónica. Creen que los humanos podremos y deberemos utilizar estas tecnologías para convertirnos en superhumanos.

Estiman que la información que hay en el cerebro puede ser copiada en un ordenador, para que sirva de soporte vital una vez muramos. Sobre la transferencia mental, el tiempo dará con las respuestas y los medios.

Algunos consideran que, con la aplicación de la neurotecnología, podremos lograr estados alterados de conciencia, a menudo interpretados como «experiencias espirituales», y alcanzar así mayor autoconciencia.

Entre sus metas está la visión de una nueva especie inteligente, hacia la cual vamos a evolucionar, que complementaría o suplantaría a la humanidad actual. Se enfatiza la perspectiva evolutiva, incluyendo a veces la creación de una especie animal altamente inteligente por medio de mejoras cognitivas.

Neil Levy formula el principio de paridad ética, que propone tratar por igual a cuerpo, máquinas y softwares, pues, sin estos últimos, muchos estilos de vida serían imposibles. Esto nos llevaría a un reconocimiento de comportamiento ético para los androides.

Está claro que toda esta tecnología está significando una ampliación de nuestras capacidades mentales y físicas, y que ello redundará en un crecimiento personal más allá de nuestras actuales limitaciones biológicas.

Piensan que los beneficios potenciales de las tecnologías de mejora humana superan los peligros potenciales, por tanto el imperativo moral será usarlas tan pronto como sea posible. Algo que hemos hecho por milenios con beneficios tangibles. ha sido «alterar la naturaleza», así que eso es lo que haremos ahora, solo que mucho más, más rápido, seguro y mejor. Los avances exponenciales en la bioinformática permitirían anticipar los posibles efectos de la ingeniería genética en humanos, mediante experimentacion previa en un modelo virtual.

Consecuencia negativa sería crear falsos principios, por los que imperase el materialismo.

Hay proyectos para programar robots, que desempeñen funciones en geriátricos y residencias de salud mental. Con ellos se puedan tomar decisiones sobre asuntos en los que los seres humanos ya no quieren o no se ven preparados para decidir, a causa de la propia incapacidad o por la velocidad y eficacia con que actúan hoy ciertas máquinas.

Se estudia la creación de una ética artificial, pues con el desarrollo de androides cada vez más autónomos. creen inevitable atribuirles algún tipo de estatus moral. Según la visión de Ronald Bailey, cualquier clon humano, animal modificado o inteligencia artificial, que demostrase ser autoconsciente, podría ser contemplado como una persona, merecedora de respeto, dignidad y derechos de ciudadanía.

Pero por otra parte, como afirma Donna Haraway, autora del Manifiesto cíborg, el proceso de robotización, que promueve el transhumanismo, estará asociado a la progresiva aceptación de que el ser humano no es sino una máquina más, y se le debe tratar como tal.

Una característica filosófica común del transhumanismo es la visión de una nueva especie inteligente, hacia la cual la humanidad va a evolucionar, que complementaría a la humanidad actual o incluso la suplantaría.

Transhumanismo y el posthumanismo rechazan una naturaleza trascendente, que reconoce en algunas realidades cierto carácter inmutable y normativo. Según ellos, el hombre es una realidad más en constante transformación que, ni por su ser ni por su particular devenir psicológico o social, posee una identidad en sentido fuerte.

Su materialismo se impone porque identifica la mente con los datos del conocimiento. Los datos de conocimiento aumentan con las aportaciones técnicas. Si hay transferencia de neuronas, puede haber transferencia mental. Inteligencia-mente-cerebro-técnicas nos revelan que el hombre es una máquina. Pero ahora tenemos máquinas más inteligentes que los hombres y por su medio podemos llegar al superhombre.

Esto nada tiene que ver con el Reino de Dios. Maitreya, Cristo, viene para elevarnos a Su Reino. La personalidad humana es mero instrumento del alma, el alma es un instrumento de la Realidad espiritual, y con esto nos vendrá la gran evidencia de nuestra naturaleza divina. La evidencia que tendremos de todo ello será muchísimo más potente que la que tienen los transhumanistas de que la mente es el cerebro, y el cerebro es moldeable por la técnica.

Esta super-evidencia es lo que nos traerá El ahora, a partir del día (ya muy próximo porque ya está con nosotros en cuerpo físico), en que se va a dar a conocer a toda la humanidad.

Mi impresión personal es la de que Su manifestación se dará durante esta década. Lo que más está retrasando que lo haga es, como dice en muchos de Sus mensajes, esperar a que más gente se entere de que Él ya está aquí, y así creemos un clima de expectación y esperanza a Su venida.

Nos hablará de compartir, como manifestación genuina de Amor; nos hablará también de Justicia y Libertad. En el mensaje 125 afirma: "No escatiméis vuestros esfuerzos en Mi nombre, y compartid con vuestros hermanos aquello en lo que creéis. No hay trabajo más elevado que podáis hacer por Mí".

Además nos urge a que lo hagamos, porque también afirma en otros mensajes que sólo tenemos esta alternativa, la de compartir, porque la otra es horrible para la humanidad y el planeta.

Ahora ya estamos viendo las nubes oscuras en el horizonte político, económico, social y climático, que pronostican una tormenta de grandes dimensiones, que esta afectara a toda la humanidad, no sabiendo cómo poder salir de ella.

Así que, ¡Cristo, ven!

Y qué bien que ya está aquí, y pronto se va a dar a conocer a todos!!

• Manuel Palomar

Un sumari heterogeni: el 830 (7) , Franceesc Jover

       

      Escrit per Francesc Jover     20 setembre 2022

He escorcollat algun sumari dels que feien els tribunals militars de 1939/40/41 i n’he trobat de dues classes: individuals i col·lectius. La majoria d’ells són col·lectius; és a dir, des de dues persones a 25 en una mateixa causa. Són prou menys els expedients que no tenen més que un únic encausat. He pensat que podia ser causa d’aprofitar el muntatge d’un únic tribunal militar per guanyar temps en passar pel filtre més de pressa a tanta gent com hi havia en cua.

Així i tot, dintre dels col·lectius n’he trobat alguns que tracten individus d’una mateixa activitat política o entitat; per exemple tots els que formaven part del Col·lectiu de Llauradors, que foren dotze; els de 25 periodistes d’Alacant en la causa núm. 871; de consells municipals sencers, etc. Però n’hi han alguns especials com el col·lectiu núm. 830, amb més de mil pàgines digitalitzades, on processen a sis homes i una dona que no tenen res en comú. És a dir un sumari a diferents persones que l’única cosa que tenen en comú és haver ocupat càrrecs públics durant la República. No sóc expert en nomenclatura judicial i molt menys la que feien els tribunals militars franquistes. Però aquest m’ha cridat l’atenció per la diversitat de persones processades en una mateixa causa. A més, les condemnes comparades en altres em despista una mica. He conegut alguns dels encausats d’aquest sumari i -potser per això- tinga algun prejudici més enllà del que em diuen els papers. Això si, tant haver conegut alguns, com veure ara el sumari, m’ajuden a situar-me a l’època.

Tenim un ferroviari d’Alfafara, Simeon Belda, que possiblement es va salvar per no haver participat en la vaga revolucionaria de 1934. Ho certifique amb un premi de 50 Ptes. que li dona l’empresa. És declarat absolt. Un altre de la indústria del mosaic, Miguel Sansalvador, que va signar l’acta de col·lectivització dels teulars com a representant de la CNT-UGT. Aquest fou condemnat a 8 anys. Mentre col·lectivitzaven l’empresa que s’encautaren, fou assassinat un del patró. Altra encausada és, Rosa Jordà, mestra d’escola. Segons la sentència, és condemnada a 3 anys i un dia per haver encautat en companyia de milicians, 4 o 5 llits, llençols, vaixella i altres mobles d’una masia que no formava part del Col·lectiu de Llauradors. El descàrrec d’ella i algun testimoni és que eren imprescindibles per l’hospital de sang que va muntar el seu marit Francisco Gosalbez, metge titular del poble, regidor republicà i encausat en un altre expedient. Rosa, era filla de Francisco Jordà, exregidor republicà de l’Ajuntament d’Alcoi, secretari de PSOE de Cocentaina, que també va ser processat. Un altre, fou funcionari de l’Ajuntament de Cocentaina, Rafael Rubio, que va actuar de secretari en algunes actes de col·lectivització a la tardor de 1936 condemnat a 6 anys. Solament un dels set, Juan González «Pepitòria» és condemnat a 12 anys de presó. En aquest cas, és la més alta condemna d’aquesta causa. Segons un «considerando» de la sentencia, el major delicte que podem veure és d’estar afiliat a la CNT abans del «Glorioso Movimiento Nacional» i d’alguna altra cosa confusa. Un altre, José Cortés, «el Taxat», membre de la CNT i del Comité Revolucionari de Defensa. En el temps que va ser membre del CRD, assassinaren a persones de dreta entre els que hi havien capellans i frares. També va estar relacionat amb la industria del paper. Precisament fou de les condemnes més baixes: 6 mesos i un dia.

El que fa set és, Juan Llorca 1 i 2 «el Noi». D’aquest represaliat he vist un document (que en el seu dia em va deixar la seva filla) que li obriren un altre procés, el núm. 10.261, junt a tres sindicalistes més que havien dut a terme la socialització de dotze forns. D’aquesta causa va tindre sobreseïment l’estiu de 1943, quan ja estava en llibertat condicional de la causa 830. Sentencia 1, 2 i 3 de tots.

No és el primer cas que me’n adone que hi han alguns inclosos en altres sumaris. Això em fa pensar la muntonada de denúncies que pol·lulaven pels centres d’informació i investigació falangistes. Podria ser que un mateix individu estava en diferents denuncies i provocava duplicitat de processos.

Tot açò ens dona a entendre el descomunal i macabre aparell de «justícia» que el franquisme va haver de muntar i el tràfec de paperassa que ha deixat. Una activitat que no era nova al franquisme; perquè ja ho posaren en pràctica durant la guerra el govern militar de Burgos a les ciutats i pobles que anaven ocupant. És evident reconèixer i entendre que la «justícia» d’aquell moment, l’únic interès i actitud que prevalia era el feixista.

Una justícia al revés con han destacat alguns historiadors de l’època. El feixisme en aquell moment (i ara queden encara alguns sectors) va entendre que qualsevol espanyol que no hagués donat suport al colp d’estat militar era un rebel. És a dir, no haver-se rendit a les forces feixistes el 18 de juliol de 1936 fou estigmatitzat com una rebel·lió. Tant s’ha repetit aquest fals argument pel franquisme durant quaranta anys, que potser alguns han arribat a creure-s’ho. Qualsevol document acusador que trobem ara als expedients veiem individus i individues que abans (o desprès) del «Glorioso Movimiento Nacional» pertanyien a un sindicat o partit que optaren per la República. Solament per açò els obrien un procés militar. Potser siga difícil d’entendre, però fou així. Mai no s’ha reconegut que el colp d’estat fou il·legal.   

 A més, hi havien tres diferents graus de responsabilitats de menys a més: excitació, auxili o adhesió a la rebel·lió. Generalment, el primer hi havia una condemna entre 6 anys i un dia a 12 de presó. El segon era entre 12 anys i un dia a 20. El d’adhesió corresponia a pena de mort o entre 20 i 30 anys. He de recordar ací mateix, que l’any 1941 les presons estaven superpoblades amb gran quantitat de malalties i morts. La qual cosa va obligar el regim a donar llibertats condicionals i desterraments per descarregar les presons.

Dir també que la base d’acusacions i denúncies de tots els processos tenien origen al centre d’informació i investigació falangista. Hi ha infinitat de persones puntuals que podrien ser voluntàries o pressionades a denunciar fets. Això no se sap ni tampoc m’interessa; però, si que n’hi havien uns pocs més de mitja dotzena (segons la capacitat del poble) que eren fixos, amb noms i cognoms, que tots plegats formaven un poderós aparell per fer i desfer. Eren els mateixos per a tots i cada un dels processats, els que citaven i omplin quantitat de papers acusadors. Sens dubte aquestes persones tenien una dedicació exclusiva en aquell moment per la quantitat de voltes que són citats a signar declaracions i acudir de testimonis als tribunals militars.

Són papers que aporten nombrosos detalls que cal avaluar-los i interpretar, que han quedat al nostre abast per escriure la història d’una època aparentment pacifica, però realment dramàtica que tots intentàrem oblidar. Dir una volta més que això és perillós; perquè allò que s’oblida mai no ha existit. Els traumes humans i situacions psicològiques, sociològiques i extravagants que s’han viscut, és un deure de tots no amagar-los. Són papers que descriuen una història amagada o tergiversada que el Fòrum de la Memòria Històrica i Democràtica de l’Alcoià i Comtat a Cocentaina posa a disposició del qui vulga.

Francesc Jover