Per una sana i
pacífica convivència no ens convé gens ni miqueta el que estem veient dia si i
altre també al mitjans de comunicació. Cal que els polítics aborden amb
serenitat els problemes que genera la convivència social. És cert que pels
polítics és molt difícil fer una gestió de govern al marge de certa càrrega
ideològica, però també és de veres que l’acció política té una ralla roja que
no s’ha de passar. Una ralla que no és altra que les regles pròpies que marca
la democràcia, una paraula molt utilitzada però que no sempre expressa el seu
significat original que és el govern del poble. A mi em sembla que quan hi han
dubtes sobre la interpretació de quin ha de ser el govern correcte del poble,
la ciència ens pot donar llum a traves de l’ètica de situació de cada moment.
Intentaré explicar-me.
Darrerament
estem assistint a situacions polítiques carregades de violència extrema
que, lluny d’arribar a acords, no fan més que engendrar més violència. Per fer
referència a un en concret parlaré del problema català, si, aquell que està
anul·lant tota activitat política urgent i necessària entretenint-nos en els
símbols sense abordar tot el que hi ha al darrere. Per cert, això és una cosa
que està cansant-nos a tots menys als propis catalans d’un i altre signe que
cada dia trauen forces noves d’enfrontament. Per la tàctica i estratègia
empleada d’uns i d’altres, el problema em sembla greu i de difícil solució.
Pareix cada
volta més clar que a Catalunya hi ha un problema d’identitat que no saben com
abordar-lo i -segons el meu parer- no tenen gens ni miqueta voluntat de fer-ho.
Per un costat hi han jutges que veuen delictes penals a certes activitats de
polítics, i altres -altres jutges- no ho veuen almenys, de la mateixa manera.
Per altre costat, hi han jutges que diuen que enganxar llaços grogs forma part
de la llibertat d’expressió, el mateix que retirar-los també forma part de la
mateixa llibertat. Per altra banda, hi han agents de seguretat de l’Estat que
actuen contra la posada o llevada de símbols grocs segons depenen de l’Estat o
de la Generalitat Catalana. A més a més, en molts casos siguen de l’Estat o de
la Generalitat s’actua segons la iniciativa de cadascú. La cosa es complica més
encara quan són els propis líders polítics els qui posen o lleven llacets o
símbols grogs davant de l’actuació ambivalent dels jutges i agents de
seguretat. Juntament a aquest fet hi han actituds d’alguns partits que
manifesten la seva incapacitat -políticament negociadora- enviant el conflicte
per què decidesca el Tribunal Constitucional. Altres demostren la seva
incapacitat amenaçant l’aplicació de no se quin article de la Constitució.
Considere que la
situació és greu i que podria tindre conseqüències imprevisibles de cara a la
Diada Catalana. Ja m’agradaria tindre una vareta màgica per proposar una
adequada solució. Però mireu: s’han fet eleccions, una i altra volta i el
problema no s’ha resolt; ha canviat de color el govern de l’Estat una i altra
volta i el problema és el mateix. La principal proposta dels canvis ha sigut una
i altra volta que cal dialogar, escoltar-se i cedir. Recorde en altre temps
passat i situació diferent el text d’una pancarta en una manifestació a
Barcelona que deia: «Aznar, company, i si parléssim?» No; no sóc cap profeta,
però m'atreviria a dir que per moltes eleccions i canvis que hi hagen a un
costat o altre, el problema serà el mateix.
Conscient se la
complicitat del problema m'atreviria a proposar una solució. Senzilla i gens
complicada, una solució que està prevista dins del joc democràtic. Per fer-ho,
prèviament hem de creure-nos de debò les regles opcionals i democràtiques que
té la política. En política no hi poden haver-hi actituds i lleis dogmàtiques,
totes són opcionals, negociables i canviables. Si Espanya ha de trencar-se o
no, és una opció dels ciutadans, no un dogma. Si Catalunya ha de ser
independent o no, és una opció dels seus ciutadans, no un dogma. Però, no hi ha
cap de problema, la democràcia ho té tot previst dins les seves pròpies regles
de joc. No hi ha que inventar res. No n’hi han altres regles ni camins més que
la decisió democràtica dels ciutadans. Quan en una societat es barallen
diferents opcions, no hi ha cap altra mesura que puga solucionar el problema
més que LES URNES. Proposeu-ne altres, m’agradaria conéixer-les. Potser que
n’hi hagen altres i que algú o alguns estiga pensant en elles. Però cal dir que
de tots els règims possibles, la democràcia és el menys dolent. No n’hi ha
altre millor. Per això cal que siguem tots conseqüents i mentalitzar-nos del
gran respecte i acceptació que hem de tenir al dret a decidir.
Si la història
ha de servir-nos per alguna cosa ha de ser per no caure en els mateixos errors
que hem caigut en altres temps. Totes les eleccions que hi hagueren durant el
període democràtic dels anys 30 (el 12 d’abril de 1931; el 19 de novembre
de 1933; el 16 de febrer de 1936) i potser alguna més totes foren seguides per
una declaració d’estat de guerra. Això independentment del triomf d’un o altre
color. Considereu vosaltres quin color ha sigut menys intolerant que altre.
¿Podíem arribar
a la conclusió que vivim en una societat immadura que té por -o no respecta
suficientment- el dret a decidir? Caldria una reflexió¡