Furgant en el passat (Bartolomé Sanz Albiñana)

(Publicat en Vilaweb 25.07.2020)

Fa uns mesos llegia una autobiografia d’un escriptor valencià i en valencià, nascut en acabar la guerra, criat en ambient rural, i parava atenció a les vivències que encara em resultaven significatives i que entenia perfectament, tot i que jo sóc deu o dotze anys més jove. I pensava així mateix que, potser, als nascuts en la dècada dels seixanta i posteriors, tot el relat i el món que s’hi descrivia els resultaria tan irrellevant i descontextualitzat com a mi em semblaven de llunyanes i estranyes aquelles històries de la Segona República que em contaven d’uns vint anys abans que jo nasquera: crema de convents, mitja Espanya analfabeta, motins anarquistes, vagues de camperols, José Antonio, la Falange Espanyola, la sublevació de Franco, etc.

I mentre anava llegint eixa autobiografia em vaig veure prenent notes, un vici que m’acompanyarà fins a la mort. Prenia apunts de la meua infantesa, família i veïnat, de l’entorn rural on vaig créixer; en una paraula, de la vida a l’Olleria com jo la recordava fins als onze o dotze anys.

Eixe és el motiu, i cap altre, que m’ha animat a furgar en el meu passat i deixar constància d’aquella època: fer un viatge cap arrere en el temps, potser amb errades però no des de la fantasia. Pense que si unes quantes persones de cada poble de la comarca feren aquest exercici innocent d’evocar la memòria i els records de la infantesa i/o adolescència, segurament tindríem un retrat un poc més exacte de com era la vida d’aquells anys.

Sense adonar-nos-en, anant a escola i tornant a casa, jugant i a vegades també plorant, entre burres, matxos i carros ens va passar el temps i ens vam fer nens de deu o dotze anys. Tinc records, encara que desordenats, d’aquella pel·lícula en blanc i negre en què els xiquets en eixir d’escola corríem pels carrers, places, bancals i barrancs: ja saben com és de capriciosa la memòria. El meu territori anava del port, des d’on contemplava el pla de Canals, al camí del convent dels Caputxins i la pinada de Capellans. Una altra ruta era al riu Clariano passant per davant del cementeri. El barranc del Salido i la cova de sant Nicolau on no vaig anar mai de xicotet em semblaven terres d’un altre terme. Alguna escapada al camí d’Alfarrasí, a la brigada del Vint-i-u o al camí d’Aielo completaven els límits de la meua geografia infantil.

Tota eixa vida rural, a l’aire lliure, jocs pels carrers, sense televisió, i tan sols els llibres d’escola formaven tot el nostre bagatge; almenys el meu. I així, una estació rere l’altra: des que les fulles dels arbres eixien fins que queien a la tardor i venia l’hivern.

Quatre cursos a les escoles noves d’Isabel la Catòlica en el període elemental, de 1957 a 1961, amb don Paco Durá (de Cerdà) —Escuela Nacional Unitaria de Niños nº 2 de Ollería, diu la meua Cartilla de Escolaridad—, seguits de dos cursos a les escoles velles del carrer de la Font Nova en el període tercer, de 1961 a 1963, amb don Felipe Cano (d’Albacete). Mire el preu dels segells de la Mutualidad Nacional de Enseñanza Primaria al final de la Cartilla de Escolaridad, als quals no havia prestat mai atenció, i hi descobrisc com anava encarint-se la vida, d’una pesseta en 1957 a cinc pessetes en 1963.

El meu mentor oficial, el rector don Antonio Cerdá Talón, va estimar oportú el canvi d’escola quan don Paco va obtenir destí crec que al seu poble, potser pensant també en el meu futur. Als xiquets d’onze anys del meu temps no els demanaven mai l’opinió. Ens havien ensenyat a creure i callar. Jo era un xiquet destinat a anar al forn de vidre, com mon pare, però degué contestar prou bé en llatí amb l’entonació adequada les responsa acolythi in missa, ja se sap, dir Et cum spiritu tuo moltes vegades en el moment adequat. Així que a dotze anys acabats de fer em va tocar la loteria: en compte d’anar-me’n al forn de vidre, me’n vaig anar al seminari de Montcada. Els sis anys de seminari van ser fonamentals per a la meua formació posterior i a ells tornaré, curs per curs, amb detalls i noms que recorde molt bé.

De tot aquell temps a escola em queden records difusos i irrellevants dels companys de classe. En devíem ser uns trenta-cinc per aula, tot xiquets, de diferents edats. Les xiquetes anaven separades dels xiquets i no es podien mesclar ni al pati. No recorde que a les tres aules de les escoles velles, on els mestres eren don Álvaro, don Felipe i don Vicente Castelló, hi anaren xiquetes. Recorde millor els companys de les escoles velles que els de les noves. D’unes i altres recorde millor els de la meua edat i els qui després van seguir estudis com Joaquín Camarena, Vicent García Gras el platero, José Albiñana Frascuelo, Vicent Albiñana Celleta, Pepe Úbeda, Juan Luis Villarroya, etc. No sé com es podien aclarir els mestres amb tants xiquets i amb diversos nivells per aula! Allò devia ser una mena d’assaig d’això que hui es diu ‘atenció a la diversitat’.

Tinc gravats al meu cervell els diferents espais físics dels dos grups escolars on vaig anar i també on vivien els mestres, el dia que va morir el papa Pius XII, l’himne del Cara al sol de matí al pati, els vàters tercermundistes de les escoles velles on féiem les nostres necessitats, la morera que hi havia a les escoles velles i el formatge i la llet en pols dels nord-americans que cada dia dos dels xiquets ens encarregàvem de preparar: un anava tirant la llet en pols dins d’un perol gran ple d’aigua, i l’altre anava remenant i mesclant-ho tot amb un cullerot gran per tal que no es feren grums, però sempre en quedaven. Després don Felipe pujava el perol a sa casa per a calfar la llet.

Acostumat a la llet de les vaques del meu avi Tomeu, no vaig poder mai amb aquell producte nord-americà, i si en prenia algun got és perquè li afegia un poc de colacao que em portava de casa. La biblioteca escolar encara no s’havia inventat o almenys no havia aplegat al poble, així que tota la nostra saviesa estava entre les tapes dels diferents graus de l’Enciclopedia Álvarez. Ah! Feien escola dissabte de matí, al final del qual resàvem el rosari.

Dels anys escolars de primària no tinc cap d’eixes típiques fotografies de grup de tots els xiquets amb el mestre que he vist en llibres o en altres pobles. Però en tinc unes quantes individuals de diversos cursos, sempre igual: el mapa d’Espanya, penjat de la paret, darrere de mi; el globus terraqüi amb els continents i oceans a la meua dreta; i davant de mi un exemplar obert de l’omnipresent Enciclopedia Álvarez entre les meues mans que jo feia com si estiguera llegint. Com que no tinc cap d’eixes fotos a mà, no recorde bé si sobre la taula també hi havia un tinter amb una ploma i un paper assecant de color rosa, companys inseparables d’aquells anys en què de la llapissera, com si es tractara d’un ritual iniciàtic, ens passaven a escriure amb ploma i tinta. Ara que ho pense: senyor, quanta tinta escampada pels pupitres i damunt de nosaltres i quanta reprimenda en aplegar a casa fets uns captaires!

Bartolomé Sanz Albiñana

   

Evocació de la cadira (Recordant don José Mª Belarte) Bartolomé Sanz Albiñana

 

(Publicat a Vilaweb, 6 de juliol 2020)

De tant en tant m’acudeixen pensaments obsessius. Un és en quin lloc precís es deuen trobar dos quaderns de notes de la meua joventut. El primer conté els apunts d’Història de la Cultura que ens dictava el Dr. Jaume Marco Baidal (Benissa 1898-1978) el curs 1965-66 quan jo feia 3r de Batxiller o de llatí. En el segon quadern es troben els apunts de Literatura Espanyola —el mester de juglaria, el mester de clerecia, la novel·la picaresca, etc.— del professor don José M. Chema Belarte al llarg del curs 1968-69.

Tots dos eren professors que no seguien el manual de la matèria i que no entenc per què els havíem comprat, ja que no els vam obrir pràcticament mai. Potser foren els primers professors que ens introduïren en la tècnica de prendre apunts sense cap pauta, una destresa fonamental per als estudis posteriors. Ja se sap, a nadar s’aprén escabussant-se, fent braçades sense parar i engolint glops d’aigua. Tots dos se centraven a donar-nos unes línies bàsiques de les assignatures que impartien, sense mirar cap nota ni llibre mentre explicaven. Eixa és la mena de professors que sempre m’ha agradat més: hom es podia quedar bocabadat escoltant-los, i ells i nosaltres perdíem la noció del temps. Mala cosa és quan mestres, professors i estudiants miren contínuament el rellotge!

Don Jaume ens va donar geografia d’Espanya (1963-64) i universal (1964-65). Per cert, era l’únic professor que a vegades ens parlava en valencià, llengua que ens evocava la que les nostres mares ens havien ensenyat i amb la que jugàvem amb els amics, però que teníem temporalment tancada en un armari, ja que en aquell temps llunyà no es considerava adequada per a la transmissió del coneixement. Una vegada, en primer curs, li vaig preguntar si acelga volia dir alga, perquè em sonava similar, i em va contestar: ‘Bleda, bleda’. En aquell moment, com que jo era massa menut, no vaig captar el doble sentit i el joc amb la paraula.

Era l’autor, entre més, d’un llibre que recollia una descripció succinta de cadascuna de les comarques espanyoles: tota una faena! Per la seua edat, molt bé podia ser el meu avi, i recorde que era un poc asmàtic. Ens contava històries com la de les olives gelades i crues que durant la Guerra Civil es va menjar per les terres de Jaén. Ara, navegant per Internet, he esbrinat per una orla de 1944 que es va llicenciar en dret a quaranta-sis anys. Pels anys seixanta, el Google de l’època en la seua matèria eren unes cartelleres de cartó, cadascuna dedicada a un país, amb retalls apegats de periòdics i de revistes que ell penjava per les parets al llarg dels corredors: rius, muntanyes, mineria, agricultura, ramaderia, ciutats importants. Mitjançant eixes cartelleres, nosaltres tréiem el cap al món i el descobríem. En aquells temps els recursos pedagògics depenien molt de la imaginació dels professors.

Don José M. Belarte ensenyava literatura espanyola el curs 1968-69. Aquell curs quedàvem trenta-tres alumnes dels seixanta-sis que havíem començat en primer. Pura i dura selecció natural darwiniana. Doncs bé, el professor ens va dissenyar un pla de lectures obligatòries per si de cas en algun moment ens avorríem i no sabíem què fer, i de les quals havíem de lliurar-li els resums a final de curs: Cantar de Mio Cid, Milagros de Nuestra Señora de Berceo, Libro de Buen Amor, La Celestina, El Buscón de Quevedo, el Lazarillo de Tormes, las Coplas de Jorge Manrique, etc., amb un total d’unes vint lectures. Era un professor refinat i molt educat. Un dia ens va demanar que reflexionàrem en un full sobre quin invent creiem que era el més important de la humanitat i per quin motiu. Cadascú de nosaltres, començant per Andrés Ferrandis (Aldaia) i acabant per Valmaña Buj (Gandia), li vam dir els invents que pensàvem que havien canviat el transcurs de la humanitat: la roda, el foc, el cotxe, els coets espacials, l’avió, el telèfon, el microscopi, la impremta, la penicil·lina, etc. Quan vam acabar, es va alçar, i caminant amb el pas pausat i elegant d’un patrici romà ens va dir que l’invent més important de la humanitat era la cadira amb totes les modalitats: cadira de braços, balancí, banc, hamaca, sofà, tamboret, poltrona… Va concloure que la major part dels invents que nosaltres havíem suggerit no existirien sense que algú haguera estat assegut unes quantes hores calfant-se el cap.

Mentre Belarte feia la seua dissertació sobre transcendència de la cadira per al passat i futur de la humanitat, jo mirava de reüll Jesús Conill Sancho, sens dubte el més llest del meu curs, i que seia uns tres metres davant meu en un angle de 45 graus a la dreta. I el mirava per veure si refutava l’argument del professor. Però pareix que va quedar prou convençut. A dotze anys jo m’havia adonat que Conill, a més d’intel·ligent de mena, era un faener nat. Mentre tots ens afanyàvem per a anar a jugar a futbol en el temps lliure, ell devia anar no a la biblioteca de curs, on recorde que jo fullejava la revista Sábado Gráfico, sinó a la general on era prohibit d’anar. No sé si tenia un salconduit especial. La bona qüestió és que en acabar el curs la major part de nosaltres havíem fet la meitat de les lectures imposades. Conill les tenia totes completades amb floritures i cites dels crítics més autoritzats en cadascun dels ‘monuments’ literaris que ens entraven aquell curs. La resta d’alumnes que no havíem pogut completar les lectures ens conformàvem de fer resums dels seus resums. A ell no li importava que ens inspiràrem en el seu treball i esforç. Quan lliuràrem les llibretes al professor, la de Conill estava tan palpada que no es podia dissimular, i pareixia el doble de gruixuda, signe evident de com l’havíem repassada.

No sé si Belarte havia llegit l’entrada de Joan Fuster sobre la cadira en el seu Diccionari per a ociosos (1964). Belarte era un home molt llegit, i no m’estranyaria gens. A Conill no el vaig veure mai per la Facultat de Filosofia i Lletres on vam fer carreres diferents, també en el doble sentit de la paraula: acadèmiques i fugint dels grisos a principis dels anys setanta. Ell hauria pogut fer qualsevol carrera que li haguera passat pel cap, de lletres o de ciències. Li’n sobraven, de recursos, per a això i per a més. Fa un grapat d´anys, quan encara no s’estilaven els mòbils ni els whatsapps que han trastocat les nostres vides, ens vam reunir a Torrent tots els companys que vam començar l’any 1963. També hi era l’amic i sacerdot César A. Buendía Romero, un sant en vida. Doncs bé, l’únic que hi va aparéixer amb la muller va ser Jesús Conill Sancho. S’havia casat amb la filòsofa Adela Cortina, sí, la que escriu a El País una vegada al mes. Ell és catedràtic de Filosofia Moral i Política, i ella catedràtica emèrita d’Ètica. Com diríem col·loquialment: una parella dedicada al rock dur, sobretot ell. Ho poden comprovar, si no, en YouTube escoltant alguna de les conferències d’ell. Per a parir eixes idees es necessiten bones cadires, i no diguem els qui l’han d’escoltar.

Sovint, quan sec a estudiar pense en Belarte, en Conill i en la contribució de les cadires en les seues diferents variants al progrés de la humanitat. D’una manera subtil, Belarte ens va convidar a seure i llegir. De sobte, miraculosament, la locució horaciana ‘sapere aude’ s’havia transformat en ‘sedere aude’. Benaventurats, doncs, els qui seien a pensar, perquè de la resta del món són els fruits del seu treball.

Bartolomé Sanz Albiñana

La finalitat de les coses ( BARTOLOMÉ SANZ ALBIÑANA)

El meu primer dia de classe de matemàtiques de primer de Batxillerat (curs 1963-1964) al Seminari Metropolità de València, a Montcada, un rector que es notava a simple vista que no patia fam ni necessitats, molt llustrós ell, se’ns va presentar dient amb veu engolada i ampul·losa: ‘Me llamo don Moisés Sánchez López y seré vuestro profesor de matemáticas este curso’. A continuació va tindre el detall de convidar-nos a presentar-nos, breument, cadascun de nosaltres: d’on veníem i que contàrem alguna anècdota de la nostra vida. Va ser l’únic professor que ho va fer.

Feta la presentació, baixà de la tarima i amb un clarió escrigué a la pissarra amb una lletra que podria reconéixer ara mateix, si la vera, una sentència llatina que perdura en la meua memòria: In omnibus respice finem, que equival a ‘Cada cosa té la seua finalitat’.Tot seguit ens va fer una explicació breu de la frase i ens va manar que férem una redacció sobre el significat d´eixa expressió llatina. Ja es poden imaginar tots vostés les cares dels trenta-tres xiquets que séiem als pupitres i que només uns dies abans jugàvem als carrers amb els amics del poble: des d’Alemany Miñana de la Pobla Llarga fins a Valdelvira Arroyo de Quart de Poblet, passant pel poeta Fernández Martí de València. Encara que al juny havíem superat l’examen d’ingrés i havíem fet molts dictats i anàlisis gramaticals a les nostres escoles, no havíem fet mai cap redacció. De tota manera, aquell curs i els dos següents don Antonio Richart, professor de llengua espanyola i autor d’un manual de la seua matèria, ens va manar fer tantes redaccions que encara no li he perdut l’afecció. Alguna finalitat havia de tindre exercitar-nos amb tanta redacció, dic jo. Gràcies, don Antonio! Tot i que m’encantaria d’analitzar morfològicament la frase llatina en qüestió i estripar-la sintàcticament, hui els en dispensaré.

S’han parat a pensar alguna els noms amb què ens referim als eclesiàstics? Sacerdot, prevere, vicari, canonge, vicari episcopal, vicari apostòlic, vicari capitular, vicari general, bisbe, bisbe auxiliar, arquebisbe, nunci, cardenal, etc. És exactament igual que en l’exèrcit: soldat, soldat de primera, caporal, caporal primer, sergent, etc., fins a aplegar a general de divisió. També la universitat en té els seus: professor ajudant, professor associat, professor visitant, professor ajudant doctor, professor contractat doctor, professor titular, catedràtic, professor emèrit. Ara tenim papes emèrits, reis emèrits, professors emèrits. Em pareix perfecte, i no sóc jo el més adequat per a jutjar els mèrits de cadascun d’ells!

 L’església és com l’exèrcit i la universitat: una jerarquia burocratitzada. O potser una burocràcia jerarquitzada. La frase no és meua, és de Julio Cortázar i recorde que la vaig aprendre en la mili un dia quan llegia el diari l’any 1977, entre la legalització del PCE i les primeres eleccions lliures a Espanya en quaranta-dos anys. 

No debades els deia que don Moisés era un rector amb bona butxaca: a més que la tela de la seua sotana era de la millor qualitat, tenia també una finca a Begís on ens va convidar a passar un dia a finals del curs 1968-1969. Don Moisés tenia una ramalada d’ironia i sarcasme en les xarrades i comentaris. Nosaltres teníem només onze o dotze anys, però sense conéixer eixos conceptes captàvem perfectament la intencionalitat del missatge amb el seu comportament, sense cap mena d’explicació.

Aquell primer curs hi havia xiquets de molts pobles dels quals no havia sentit a parlar mai, i jo tenia interés a preguntar-los on paraven i ells m’ho ensenyaven en l’atles que teníem. Així vaig aprendre, extraescolarment, geografia. Del meu poble, l’Olleria, hi érem Vicent ‘el Platero’ i jo. A finals dels cinquanta i primeries dels seixanta, el rector del meu poble, don Antonio Cerdá Talón (1909-1967), enviava xiquets al seminari de dos en dos. Un determinat superior que solia parlar més del degut un dia va dir públicament que aquell rector enviava xiquets al seminari d’un en un i que el seminari li’ls tornava a casa de dos en dos. Recorde perfectament que quan el món va canviar radicalment a finals dels seixanta, jo observava com els rectors, per la mateixa regla de tres, anaven penjant les sotanes de quatre en quatre. Ironies de la vida.

El meu curs de seixanta-sis estudiants estava dividit en dues seccions. Jo pertanyia a la secció A. L’aula on rebíem les classes, situada a l’extrem final de la planta baixa del segon pavelló, era amplíssima i privilegiada. Tenia tres pilars centrals paral·lels a l’última fila de la dreta i li entrava la llum per tres costats. Jesús Conill Sancho es refermava contra el primer pilar. El quart costat era per on entràvem i eixíem de l’aula. Al llarg d’aquell llarguíssim corredor hi havia les aules dels sis cursos de Batxillerat. Hi havia unes escales per les quals s’accedia als dormitoris comuns i unes portes per on eixíem als patis i als camps d’esports i piscines. Com que al llarg de la meua vida docent he visitat tota mena de col·legis per tot Europa, puc dir que el seminari de Montcada que jo vaig conéixer era sens dubte el que més se semblava a una public school anglesa pel professorat, per la formació impartida i pels recursos que tenia. Qui crega que el seminari on jo vaig estudiar era un convent on ens passàvem el dia resant el rosari, lamente dir-li que va un poc desencaminat.

Al meu curs hi havia un xiquet grasset del Racó d’Ademús, amb bon apetit, el cognom del qual començava per B i a qui a don Moisés li agradava de fustigar de tant en tant: ‘B, buena comida, buen balón y al tercer pabellón’. Sé cert que don Moisés coneixia el recurs estilístic de l’al·literació i el posava en pràctica de tant en tant. Era extremadament agut en les observacions, sentències o dites. B era molt aficionat a tindre tisoretes, tiralínies, compàs, quadrant, llapis de colors, etc. per damunt la taula a l’hora de classe, per si de cas ens feien falta. Doncs bé, don Moisés, quan veia que B estava entretingut amb els seus joguets i no l’atenia, es desplaçava com una àguila al seu pupitre, li ho llevava tot i li deia: ‘Todo esto, B, para los gitanillos de las cuevas de Benimàmet’. Els primers anys de la carrera jo m’estava en la residència Juan XXIII de Burjassot, i un dia vaig tindre curiositat d’anar a veure eixes coves perquè volia saber exactament on havia anat a parar tot el material escolar de B. En arribar-hi em va caure mig món damunt. No vaig caure de tòs perquè m’acompanyava una amiga de Burjassot. No em podia imaginar don Moisés amb la seua sotana impol·luta últim model per aquelles andoles.

La moralitat de hui és que cada cosa té la seua finalitat. Continuen, per tant, posant-se les màscares quan calga, continuen respectant la distància de seguretat, continuen llavant-se les man i fent servir l’hidrogel. Esperem que d’ací a uns mesos no aparega cap autoritat governamental per la pantalla i ens diga que tots els esforços que hem fet tots aquests mesos no han servit absolutament de res. A no ser que vostés siguen seguidors fanàtics i impenitents de Donald Trump i Boris Johnson, és clar.

Bartolomé Sanz Albiñana