El papa y los obispos españoles.-(Ramón Gascó).

Es verdaderamente llamativo el contraste entre las enseñanzas de nuestros obispos y la sensibilidad del Papa Francisco para responder a las inquietudes del hombre actual. El último ejemplo es su Encíclica Laudato Si’ sobre la destrucción de la madre tierra y sus causantes.

Para calificar la relación que hay entre las opiniones de la Conferencia Episcopal y las del Papa Francisco, dudo elegir entre alguna de las siguientes palabras:

–  ¿Incomprensión?  

– ¿Controversia?

– ¿Confrontación?  

– ¿Sintonía?

– ¿Afinidad?

– ¿Disensión?

Yo me voy a limitar e presentar cuatro acontecimientos, que han aparecido en los medios de comunicación, para luego dejar a juicio del lector escoger alguna de ellas como la más adecuada para calificarlo. No espero respuesta. Creo que no es necesario añadir más comentarios.

Alguno podría pensar que pretendo hacer un mero juego de pasatiempo o de sudoku. Nada más lejos de mis intenciones. Sería como tomar a broma la buena fe tanto de los creyentes crédulos, como la de los creyentes críticos, como lo soy yo mismo.

      
Vayamos por partes.

     
1º.– UN SILENCIO CLAMOROSO. Me refiero al mantenido frente a las recientes votaciones Municipales y Autonómicas, en las que, a diferencia de las anteriores, nuestros Obispos apenas han dicho nada, siendo así que en otras ocasiones querían orientar las conciencias cristianas de los fieles. Lo hacían mediante las cartas pastorales y ordenando leerlas oficialmente y predicando desde los púlpitos

       Y esto con el agravante, especialmente llamativo, de que los temas más relevantes que se han debatido en los programas de los distintos partidos tienen aspectos muy sensibles para la doctrina cristiana: tales como: la pobreza, los desahucios, la corrupción, lo abusos del poder, la creciente y espectacular desigualdad social entre la riqueza de unos pocos y la miseria de la mayoría, la desprotección de los niños, la posibilidad de instituir la renta mínima para hacer frente a la pobreza extrema de millones de familias y un largo etcétera… Temas que curiosamente sí que los han tratado bien y en profundidad en la última declaración de la C.E.E.

 2º.– UNA AUSENCIA. (pincha en "ausencia").
 Inexplicable la de los Obispos españoles en el acto de Beatificación de Monseñor Romero, llamado y proclamado como el “Mártir de América”. La única explicación no oficial, que se ha difundido como rumor, es que según el antiguo cardenal de Madrid se trataba de “un acto político”. Si es así, yo no entiendo nada. Y si no hay ninguna explicación, aun lo entiendo menos. Esto tiene un significado profundo, de extrema gravedad, teniendo en cuenta las raíces profundas de Obispo Mártir y la Teología de la Liberación. Y el retraso sufrido sin responder ante el clamor de las masas de cristianos en América Latina.

3º.– UNA PRESENCIA DESCOMEDIDA. Me refiero a la gran difusión que se ha dado a la campaña por la colaboración económica de los fieles en su Declaración de la Renta. En ella he entendido oír que es “para ayudar la Iglesia necesitada”, como si hubiera varias iglesias, siendo así que el Papa está diciendo por activa y por pasiva que sólo hay un Iglesia de Jesús, la de los pobres y se quisiera reconocer que hay otra Iglesia rica y poderosa. Por ejemplo, la Rouco o  García Aracil, viviendo en mansiones, ó la del Vaticano y sus palacios. No sé, pero puede inducir a más de uno sospechar de esa diferencia reconocida, aún sin quererlo.

4º.– COMENTARIO DEL CARDENAL CAÑIZARES  A LA ENCÍCLICA RECIENTE SOBRE LA ECOLOGÍA. 
Antonio Duato ya lo ha comentado en ATRIO. Me refiero a las palabras del Cardenal Cañizares según he leído en la prensa de ámbito nacional que: “este manifiesto ‘supera los movimientos ecologistas’ por ‘su grandeza’ y por ‘situar el problema en el lugar que le corresponde’".

Y digo yo ¿hacía falta confrontar la doctrina pontificia para criticar los diversos movimientos ecologistas? Cuando el texto de la Encíclica es tan claro de apoyo a los movimientos ecologistas. ¿Qué sentido tiene buscar las divergencias con esos movimientos?

“Cañizares, ha asegurado este jueves que si los partidos políticos que han ganado las elecciones municipales y autonómicas en la Comunitat ‘defendieran la ecología, no estarían a favor de cuestiones como el aborto o la ideología de género’, ya que ha sostenido que la ecología ‘toca todos los aspectos de la vida del ser humano’ y, por esta razón, asegura ‘no entender’ que los movimientos ecologistas ‘no hablen de los pobres’.

En estas declaraciones no puede disimular los tics autoritarios.

RAMÓN GASCÓ.

Cañizares ecológico (Reducir, Reutilizar, Reciclar)

, Fora corbates i maquillatges, Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per La Veu del País Valencià enviat el 14 de juny de 2015

Amic Enrique. T'envie un article que m'ha publicat LA VEU.

Salut

Les imatges que estic veient estos dies a

Descamisat

la TV referent a la presa de possessió en ajuntaments són per a mi ben curioses. Em referisc al poc –o gens– endiumenjats que anaven els nous edils municipals. Alguns diran que això no té gens d'importància, però l'aparició a primera plana de partits com Compromís i els derivats de Podem han aportat un altre estil i un altra imatge de prendre possessió en les institucions. Podria ser això un canvi que va més enllà de la indumentària? Des del «descamisao», que deia l'Alfonso Guerra referint-se a Barranco, o el jersei que usava Marcelino Camacho com indumentària habitual, passant per la jaqueta de vellut que usava Felipe González, no havíem tornat a veure en els polítics indumentàries informals. Desprès, els partits, d'esquerra i dreta, han anat evolucionat (o involucionant) segons cadascú, amb una indumentària de disseny de primeres marques, tal com el nivell del càrrec i la «dignitat» adquirida exigia. Una dignitat, sense cap dubte subjectiva, la que fa vestir-se de jaqué en actes oficials per acabar finalment –alguns d'ells– «dignificant-los» encara més ocupant llocs en consells d'administració d’empreses amb beneficis sospitosament desorbitats. És el que ha vingut dient-se portes giratòries que –segons el meu parer– no són gens dignes.

Havíem perdut el costum d'eixa informalitat en el vestir dels nostres polítics que ens ha agafat, si no en el pas canviat, sí amb certa perplexitat i goig. La manca de flors, catifes, mantellines i corbates ha estat tot un símptoma de canvi, almenys del que sembla va a ser la imatge dels nous polítics. També s'ha desmitificat la vara de comandament gràcies a la brillant actitud que va tindre Rita Barberà sobrevalorant el símbol i negar-se a traspassar-lo físicament a Joan Ribó. Gràcies Rita, per fer-nos veure que la vara com la corbata no són res si no se té una mica de trellat. A més dels signes simbòliques que porten aparellats aquestos detalls, volem entendre que els nous gestors municipals són persones normals, del carrer, que cal nombrar-los pel seu nom i parlar-los de tu. Això han llevat valor a aquella parafernàlia que ens separen més que ens apropen.

El nuevo alcalde de Valencia Joan Ribó se desplaza al ayuntamiento en bici

Ha sigut un goig per a mi –i per molta gent que conec– veure les noves formacions que han constituït la majoria d'ajuntaments, vestits –més o menys– com la generació del 68, aquells que es declaraven antisistema. Vull pensar, i convèncer-me a mi mateix, que això és alguna cosa més que un gest. Baixar Joan Ribó de la balconada de la plaça de l'Ajuntament –on botava la Rita– i mesclar-se en la gentada compartint l'alegria i oferint-se servidor de tots els veïns de la ciutat, és una cosa a la que no estàvem acostumats. Serà de veres que encetem un canvi? No he pogut deixar de recordar aquell moment de 1979 quan Martínez Castellano (socialista) i Pedro Zamora (comunista), sortiren al balcó de la plaça del Cabdill agafats de la mà i foren aclamats pel veïnat amb l'expectativa d'un canvi que mai no va arribar; almenys tal com esperàvem. Tant de bo, ara fos de veres. Tant de bo, ara hi hagués el suficient seny per donar un tomb a la truita del despotisme, de la corrupció, de l'opacitat, del consens, de la pau, de la convivència i justícia social. Em venen a la memòria els següents versos de la Internacional que possiblement algú els trobe desfasats, però, no em negareu que el contingut s'acosta prou al que estem vivint: Amunt els damnats de la terra, / amunt els qui pateixen fam, / la força pel dret és vençuda, / s'acosta el bell temps de la pau. No entenc com aquests versos no fan vibrar a les persones, a no ser que no creguen de debò que és possible una societat més justa.

Per aquells que no es fien i creuen que els pactes de la diversitat poden dur-nos a cremar esglésies i violar monges o assaltar bancs, els dic que estiguen tranquils, que està tot controlat. Continuaran fent-se misses, sermons i processons per tots aquells creients que vulguen anar-hi, i seran respectades les vostres creences. En contrapartida, també necessitem del vostre respecte per intentar crear una nova societat en la que els privilegis i dignitats arriben a tots. Necessitem del vostre respecte i aprovació per tractar de reduir les tremendes desigualtats, que creixen dia a dia, i que els més elementals Drets Humans arriben a tothom.

Per això confiem que els nous càrrecs polítics desenvolupen una gestió coherent amb l'aparença informal que han mostrat de gestos i indumentària. Tant de bo continuem veient a Joan Ribó anar al seu lloc de treball en bicicleta i no amb els MBW que habitualment estan aparcats davant la porta de l'Ajuntament de València. Tant de bo hi haguera un lloc on poder mirar si és de veres que el sou de Joan Ribó és més digne que el desorbitat i indigne que rebia Rita. Tant de bo, els nostres representants institucionals de dalt a baix del país parlaren habitualment la nostra llengua, el valencià, o el català que parlem a Valencià. Tant de bo, la nostra llengua fora protegida i fomentada per totes les institucions valencianes sense que per això les altres llengües se senten discriminades. Tant de bo s’inicie una RTVV que aglutine estructuralment com cal el País Valencià. Tant de bo, tinguérem el goig d'oir els nostres polítics al Congres espanyol de Madrid expressar-se en valencià amb total normalitat i respecte.

L´hemicicle

No serà fàcil el camí, sobretot, perquè l'ètica exigix una forta voluntat i fermesa individual i col·lectiva. Us mirarem amb lupa. Se suposa que als pactes anticorrupció, que tant haveu parlat, hi haurà punts concrets on s'especifica la falta d'ètica i el fulminant desposseïment del càrrec. Una cosa que caldrà fer-la amb total normalitat, sense haver de magnificar cap crisi de govern. Crisi seria si ho deixeu córrer com s’ha fet fins ara.

 

Ombres de la monarquia i poques llums (Francesc Jover )

---

URL curta

---

Amic Enrique. 

T'envie l'article publicat a LA VEU i  per si pot anar a Nihil Obstat.

Salut 

Un dia tant senyalat com el d'avui, no puc deixar de donar la benvinguda als nous ajuntaments i demanar-los una volta més honestedat. Tanmateix, tot i ser important, no pot distraure'ns d'altres temes d'actualitat és la monarquia intentant mostrar-nos una nova cara. És noticia d'aquestos dies que el rei Felip de Borbó ha desposseït del títol de ducat de Palma de Mallorca a la seva germana Cristina i, de rebot, al seu cunyat Urdangarin. A més, el govern Balear ha sol·licitat que siga públic, vuit o deu mesos a l'any, el jardí i palau de Miravent a la ciutat de Palma, això sí «mentrestant no siga ocupat pels reis». Vull pensar que els Borbons ho acceptaran. Segons alguns mitjans d'informació, sembla que aquestes actituds cauen be i acosten la monarquia al poble. Diuen que aquesta actitud és signe que la monarquia està canviant al ritme que ho faran el nostre govern autonòmic i possiblement també el de l'Estat. Dic faran –en futur– perquè fins ara, tant un govern com altre, han estat coents, anacrònics, pèssimament gestionats, i a més farcits d'opacitat i corrupcions. Potser havem entrat en una nova època on els poders fàctics també opten per una actitud ètica, digna i transparent. He d'aclarir que considere poders fàctics aquells que tenen poder sense haver-se sotmès a les urnes.

Aprofitant els nous temps que corren podem fer crítiques de tots aquells comportaments que entrebanquen la transparència i, com a conseqüència, la democràcia. En un estat de dret cal denunciar la desigualtat social que hi ha entre les institucions i el poble i també entre uns ciutadans i altres. Si més no, perquè sens cap dubte això ajuda a millorar la democràcia i la convivència.

En el cas concret de la monarquia, si fórem una societat normalitzada havia d'haver-se fet una consulta al poble perquè triara entre monarquia o república. Cal tindre ben present que hi va haver una república que fou proclamada democràticament i enderrocada violentament per les armes. Per tant, hem sembla totalment legítim que hi haja molta gent que considerem aquell referèndum de la reforma política com un volantí de circ. Dit açò, si hem de conviure amb una monarquia, ha d'assumir que bona part de la societat vol que tinga un comportament ètic davant del poble, i no valen aquelles actituds de «ho sent, no tornaré a fer-ho». Haguera tingut sentit aquelles disculpes si a continuació haguera dimitit o, almenys, abdicat.

Però no solament això, la monarquia, com qualsevol institució de l'Estat, ha de ser com a mínim transparent, ha d'obrir-se al poble dient el patrimoni que té i com l'ha aconseguit. L'únic que sabem de la fortuna del rei pare, Joan Carles, ho ha publicat The New York Times, dient que té una fortuna aproximada de 1.700 milions d'euros, dels quals una tercera part són en diners d'anar al cine i les altres dos en bens familiars. Així mateix, el professor Herman Matthijs, de la Universitat de Brucel·les, especialista en patrimonis de monarquies europees, la xifra en 1.600 milions d'euros. El New York Times, prestigiós diari a nivell mundial, també assegura que Joan Carles quan va accedir al tron d'Espanya no tenia pràcticament res. Si fora un personatge privat no hi haurien tants motius per exigir-ho, però, essent un càrrec públic i a més hi ha voluntat de servir al poble, hem de saber com s'ha fet ric i com es gasta els diners que ixen de les nostres butxaques.

Però no solament això, com molt be diu el senador basc Iñaqui Anasagasti, en anar a Marroc Felip VI, ha de tindre suficient sensibilitat per preocupar-se dels saharauís que estan passant-ho molt malament i alguna cosa a veure d’aquesta situació té l'Estat espanyol. No solament això, en el recent viatge a França el rei Felip de Borbó, no va ser el suficientment discret i va osar visitar ostentosament l'emblemàtica seu del PNB a Paris en l'Avinguda Marceau. Un edifici que està sotmès a litigi pel polèmic títol de propietat. Aquesta finca fou en temps de llibertat republicana comprat pel Partit Nacionalista Basc, i en acabar la Guerra Civil fou confiscada pel govern militar espanyol.

Anasagasti va avisar al ministre Margallo perquè el rei anés alerta i no donara una passa en fals, així i tot no van fer gens ni miqueta de cas. No m'estranya que el senador basc haja dit que Felip VI és un «xulo maleducat», a més de lamentar que ningú fera una xiulada con la que feren en la final d'aquell partit de futbol. Se suposa que els Borbons s'han format a les millors universitats, però tot indica que almenys en història són desmanotats. No saben gens d'aquella història que els toca de prop, i a més, s'envolten d'assessors poc assenyats que no els indiquen en cada moment el que és coherent fer. Una monarquia moderna, com volen ser, «campexana» com diuen altres, ha de manifestar gestos assenyats, diplomàtics per apropar-se a la gent; a tota la gent. Està pendent que els Borbons vinguen a València i es disculpen públicament de l'error que va cometre Felip V reprimint el poble valencià i anul·lant el Furs. I el més greu és, que ho feu quan havia guanyat la guerra, quan ja estava l'exèrcit austriacista sotmès i desarmat. Us recorda alguna cosa? Per molts centenars d’anys més que passen, el poble valencià mai no ho podrà oblidar.

Són moltes més ombres que té aquesta monarquia i esperem veure un clar i visible canvi, a més d’una voluntat manifesta d'obrir-nos les portes, no sols de Miravent, també el que hi ha a dins de la caixa forta i com ha arribat allí.

EL REMOR DEL CORPUS VISIGÒTI, Joséluis Porcar

I els remors pujen i baixen, i se’n van per a tornar, i roden davant i darrere. Els fets-remors són una visita al Pla de Nadal per escudrinyar un assentament visigòtic i la celebració del Corpus a l’esglèsia catedral pel Cardenal-Bisbe Cañizares.

Faig lectura  en “Religión Digital” de la notícia de la celebració de la missa del Corpus a la Catedral (hi ha que veure el que aguanta la missa, n’és el miracle de la polivalència: la missa serveix per a tot tipus d’actuació protocolària i per tant, n’és el que passa, esdevé una garba de cerimònies el significat de les quals és absolutament abstracte, boirós, al cap i a la fi IN-SIGNIFICANT. Que no diu res de profit).

Missa amb el cardenal, solemne, cors, orgue, vestidures romanes, mitra, bàcul… altar eixerit per esglaons de poder sobre el solatge d’eixe espai grandiós, de volum quasi infinit, de pedres enfilades cap al cel, de curvatures gòtiques, (cadascú podem afegir sentiments i sensacions que hem viscut en aquest àmbit monumental).

I baix del altar un ramat de bancs de fusta, ben ordenats, amb els fidels (paraula de les rúbriques). Un ramat i un pastor, un fum d’ovelles i un bisbe (scopos, que mira – epi, per damunt). La reglamentació adient, vermella lluent (rubrum), manifesta i ordena (manifessera coent) tots els moviments de peus, de mans, de cames, de culs… totes les paraules que cal dir en el trànsit de la cerimònia, les pregàries, les salutacions, els diàlegs…

A més de la imaginació que em mostra l’escenari i la moguda hi ha un parell de fotografíes, els ‘cromos-sants’ de la notícia: una del ‘sotamitra’ dalt (el cardenal), i un altra de les ‘superautoritats’ baix en la fila primera (alcaldessa, gobernador, tinent general, la mare que va i el pare que torna). Ja la tenim feta: no hi ha persones, només hi ha figures, icones de poder. Ha desaparegut la vida, esmorteïda per l’abstracció doctrinària i dogmática de la litúrgia que toca.

...querían matarlo

Estem igual que aleshores, anys 50 del segle XX (nacionalcatolicismefranquisme) tot i que la llengua vehicular d’aquestes cerimònies insignificants era la del Imperi Romà i avuí n’és la del imperi… no, no, ja sé que es tracta de la constitucional castellana del nostre País Valencià. De forment ni un gra. Ni corpus, ni cristi, ni eucaristia, ni celebració, ni bisbe, ni fidels, ni pregària, ni… De forment ni un gra. Cal reciclar la palla al fem i conrear el blat en un espai veritablement personal.

Una manera senzilla i planera de fer-ho (alerta amb la polisèmia de ‘fer-ho’!) és visitar la memòria històrica de les nostres contrades com el Jaciment visigòtic del Pla de Nadal. La responsabilitat (cercar, ajustar, planificar…) de l’Ovidi (veritablement un nom propi, món propi també) ens convocà el diumenge passat, 7 de juny. Enric, Ovidi i Ascen, i jo arribem a Ribarroja del Túria amb el cotxe de l’Ovidi i encertats pel “tom-tom” gps a l’hora de triar el camí.

Quatre, nosaltres, i més d’una vintena que arribaren vam entrar en el Museu que està exposat en l’edifici del Castell (segles IX-XVIII). A banda de la explicació pertinent de la falla, mostres de les troballes de tot tipus del Palau del Pla de Nadal, vaig assabentar-me (en eixe moviment del cervell-esperit-cos que s’anomena: “adonar-se’n”), de que els cristians visigòtics viuen la influència iconoclasta d’orient, raó per la qual artísticament són anicónics (no tenen figures del crist, de la Mare de déu,dels sants…) i produeixen símbols com ara la venera (una mena de petxina), el rosetó o resassa.

La venera, hi és gran en els creuers de les esglèsies (hi són els evangelistes amb molta frequència), i a les piles baptismals… I l’Ovidi em diu a l’orella: Venus, la muntanya de venus, veneri, és a dir, tot el que està vinculat a la vida, a la energia vital, a la gràcia… al sagrament del baptisme. I jo pensé, senc, xé!, l’erotisme també n’és un sagramental, cosí germà de les veneres, simbologia personal de la vida.

El museu paga la pena, està situat en el Castell. Com espai i fàbrica o construcció sempre sorpren, al mateix poble de Ribarroja. A la vora del Castell hi ha un aljub que es va fer servir per a l’aigua del poble i era omplit del riu Túria que també movia les pedres del molí de farina.

 La arqueologia cristiana en la Hispania romana y visigoda. Descubrimientos recientes y nuevos puntos de vista. Père De Palol. https://www-persee-fr.bibliopam-evry.univ-evry.fr/web/ouvrages/home/prescript/article/efr_0000-0000_1989_act_123_1_3577

Ja passada la mitjdiada un seguit d’automòbils cap el Pla de Nadal a veure les runes del Palau Visigòtic. El sol enlairat, cap núvol, alguna garrofera, uns pins, sol i sempre sol… Tot i que havia un parell de sostres per a evitar la insolació, l’agobi solar, la manca de brisa, i la solana implacable ens van proporcionar la experiència d’un desert. Les paraules dels monitors sobre l’arquitectura, l’alimentació i conreus (damunt una taula hi havia cereals, cigrons llentilles, fesols, tramussos, oli, mel, vi, fruita i verdures …), les històries, les parets de la part senyorial del Palau que romanen, les ganes d’acabar i de beure una cervessa… amaraven barrejades la nostra pell.

I al tornar a Ribarroja, errarem el camí. Tomtomgps. Bon camí. I a la fi ens acolliren dos parelles cridaneres: Les Lluises i els seus companys: Salvador i José Ignacio. A la taula i al llit… Bon dinar, beguda la gana (de debó que trencarem la solana), bons amics, bona conversa. Ara que estic escribin, estic al pairo de que era la festivitat del Corpus. La nostra festa no en té de rúbriques: compartir menjar, amb la música cantarina de les nostres veus d’acollida i d’acomiadament.

Com diuen els grecs actuals: eujaristós (gràcies).

Joseluis Porcar

No vale echarle toda la culpa al muerto: ACCIDENTE METRO.(Ovidio Fuentes)

En la calle, encima de la curva del túnel donde ocurrió el accidente del metro en la estación de Jesús de Valencia, he encontrado de buena mañana (7 de Junio) estas cosas de las fotos adjuntas, que paso a explicar brevemente.

Los círculos del suelo, en total 4, son las huellas de los agujeros que hubieron de hacer para introducir cables de una grúa que desde la calle pudiera levantar la máquina del metro en el túnel.

Las flores de punto, como explica el cartel, colocadas en la reja a lo largo de 50 pasos, equivalente a 20 metros, más o menos, para recuerdo de un delito de las autoridades, todavía sin resolver judicialmente. 

No vale echarle toda la culpa al muerto.

Ovidio Fuentes