Una ullada als noms de guerra (1), Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover
28 juny 2022

El temps va aclarint-nos algunes llacunes que han hagut d’aquella història que venim denominant Memòria Democràtica, en majúscules. Tanmateix, sempre hi haurà algun detall anecdòtic que pot resultar-nos curiós, si més no, i que aniré comentant de tant en tant. Per exemple, abans de la República mai no havien permès inscriure als registres civils altres noms que no foren del santoral romà. La Constitució de 1931 va permetre a pares i mares llibertat d’inscriure els nadons amb antropònims de fora o de dins del santoral cristià. El costum més generalitzat era inscriure els xiquets i xiquetes amb noms dels pares i mares, de iaios i iaies, padrí o padrina, etc., però sempre corresponia a un llistat molt extens de noms que el rector comprovava abans de batejar el nadó. No s’admetia noms al marge d’aquell llistat. A més, era el nom del baptisme el que prevalia al registre civil, no altre. Fins el 1871 que van iniciar els Registres Civils, l’única font d’informació demogràfica eren els registres baptismals de les parròquies.

Durant la Segona República, a partir de ser aprovada pel Parlament la Constitució i corresponent al tarannà laic de la mateixa, el Registre Civil permetia qualsevol nom que desitjaven els pares i mares. Així i tot, de cap de manera mai no va prohibir l'exercici del bateig canònic com ara mateix vaig a comprovar en la següent taula. Jo mateix i molts altres vam ser batejats i inscrits al Registre Civil en els noms que desitjaven.

Quan la República va obrir eixe espai de llibertat, començaren algunes persones a posar tímidament noms fora del santoral romà. He fet per curiositat un buidatge al llibre de naixements del Registre Civil de Cocentaina a l’època republicana i he comprovat que ho feren solament 33 famílies. Son pocs els nadons inscrits amb noms exclosos del santoral en comparació dels que continuaren fent-ho segons la seva voluntat o creences.

El 1930, hi havien a Cocentaina 8.289 habitants que la República els va donar l’oportunitat d’exercitar un fet que hui, 90 anys desprès, és la cosa més normal i acceptable del món. Això és per a mi l’evidencia més clara del tarannà capdavanter que tenia la República.

Però, quines eren les poques persones «tant progres» que posaren uns noms tan atrevits? Els he comparat en una llista parcial de persones que foren represaliades pel franquisme a Cocentaina per si coincidia algun. N’he trobat 9 pares que coincideixen en aquelles llistes: un que es va exiliar i quan va tornar malalt el 1941, no van poder empresonar-lo perquè va morir als 11 dies d’haver arribat. Els altres huit foren dels empresonats, i un d’ells fou afusellat el 05/04/41. La resta de pares no figuren en el llistat de represaliats que tinc.

Quins eren els noms que aquelles famílies als anys 30 posaven als nadons? La immensa majoria com he dit continuaven posant els noms de sempre. Molts pocs foren els que s’atreviren a posar noms de científics, polítics o altres al voltant de la natura. A més, hi han tres famílies que posen destacats noms com Lenin o Durruti. Per cert, el pare d’un Lenin va ser absolt desprès que un tribunal militar el jutjara per alguna altra cosa. També hi havien dues xiquetes amb el nom de Iris, amb la grafia Y. Dos més posaren el nom de Floreal; altres Progreso i Edison, que és l’únic que no van canviar pel juny de 1939. Tots els que quedaren fora del santoral, foren anul·lats i obligats a batejar com Déu mana.

El nom que més es repeteix fins a hui vegades, és el que està al voltant de «Libertad», o «Libertario». Vull interpretar, no se si encertadament, que la llibertat era molt valorada aleshores. Si he de destacar alguns noms pel fons etimològic que tenen, és el d’Hèlios i Friné, noms grecs referent al sol, o heliocentrisme, i d’una musa i deessa grega. Potser alguns altres també demostren característiques paregudes. Alguns no he sabut desxifrar el significat, com: Asteriu; Aristela; Olga; Rubis; Alinei; etc.; supose serien noms que duien altres persones populars d’aleshores. La majoria son noms seriosos que demostren, si més no, un nivell cultural per damunt de la mitjana d’aquell moment. O també d’un altra visió de la vida o desig de trencar vells motlles culturals i costumistes. S’ha parlat molt d’aquella etapa com a revolució política, encara que de forma pejorativa. Però, sense negar la revolució social i política, havíem de reconsiderar amb el mateix nivell d’importància, la revolució cultural que vam perdre i a penes se’n parla. Un fet que de cap manera acceptaren els intolerants de sempre.

Per acabar amb aquest apartat de «noms de guerra», caldrà destacar en quina etapa va ser més utilitzat aquest espai de llibertat que va oferir la República. Entre el període 1933/1935, hi hagueren solament 3 famílies que inscriviren noms laics al Registre Civil. El 1936 hi hagueren 5 famílies; el 1937 foren 12 i el 1938 arribaren a 13. Vol dir això que al costat dels 1.535 naixements que hi hagueren en aquest període la gran majoria continuaren posant noms de sants i santes. Per la qual cosa podem afirmar hui que en cap moment el perill «roig» anava a enderrocar els pilars fonamentals de la societat. (Com encara diuen alguns).

He de valorar també el possible estat anímic d’algunes famílies oposant-se als poders fàctics per tanta radicalitat i negació que feien a les llibertats socials i polítiques. Almenys, per l’augment que va haver-hi d’inscripcions «rares» després de produir-se la rebel·lió militar i per la intransigència d’aquells que la defenien. Hi havien institucions i partits que radicalment no volien que canviara res. Podem imaginar-nos ara tanta obstinació i intolerància? No podia ser que algunes famílies demostraven així la seva impotència?

Pensem que tot el que considerem majors errors de la República es produïren, no solament per entrebancar la sortida de l’endarreriment que patíem, si no que a més ho feren, amb una malaurada guerra.

 Francesc Jover

 

Un Gran aniversario. Manuel Palomar

 Enrique, gracias por permitirnos contactar con los amigos a través de Nihil Obstat. Se me habia ocurrido desde hace tiempo participar en esta tertulia escrita. Y hoy lo haría gracias al impulso de la fecha en que estamos.

Este es el texto:

Queridos compañeros de "salida":

desde hace tiempo siento el impulso, que va creciendo, de manifestaros mis sentimientos más profundos sobre algo que es de capital importancia.

Desde hace más de 2000 años, estamos pidiendo "venga a nosotros Tu Reino". Lo hemos repetido tantas veces, que parece que ya ni nos lo creemos, ni esperamos que suceda. Pero resulta que sí que va a suceder. Y, además, que sí que va a suceder ahora, en esta conjunción histórica.

Creo firmemente que Cristo, Maitreya, va a venir y, además, tengo la convicción de que ya está en cuerpo físico entre nosotros, esperando el día apropiado para darSe a conocer a toda la Humanidad.

La inmensa mayoría podrá decir: durante muchísimos años le hemos dicho que venga, y no ha venido. ¿Por qué motivo ahora sí que va a venir? Ahora si que va a venir, va a venir.

Mañana, plenilunio de Géminis, es para mí un día de aniversario. Porque precisamente en el plenilunio de Géminis del año 1945, Cristo pronunció su decisión irrevocable de volver a estar con nosotros.

Debido a Su decisión, se le concedió pronunciar un mantram potentísimo, que a nadie antes se le había otorgado emitir. Este Mantram es el que después se nos ha dado, en versión asequible a nuestro nivel de conciencia, como la Gran Invocación.

En la próxima ocasión procurare daros un poco más de información sobre este importantísimo asunto. Pero ahora permitidme que os exprese la Gan Invocación porque, además, Cristo quiere que difundamos al máximo su conocimiento, pues significa que, si se pronuncia con sinceridad y sentido, en quienes lo realicen se producirá un progresivo cambio de conciencia, de modo que estemos preparados para secundar de todo corazón Sus orientaciones de trabajo, Porque hemos de trabajar para entrar en Su Reino, el 5º Reino, el Reino anímico.

La Gran invocación es esta:

Desde el Punto de Luz en la Mente de Dios,

que afluya luz a las mentes de los hombres,

ue la Luz descienda a la Tierra.

Desde el Punto de Amor en el Corazón de Dios,

que afluya amor a los corazones de los hombres,

que Cristo retorne a la Tierra.

Desde el Centro donde la Voluntad de Dios es conocida,

que el Propósito guíe a las pequeñas voluntades de los hombres,

el Propósito que los Maestros conocen y sirven.

Desde el Centro que llamamos la Raza de los hombres,

que se realice el Plan de Amor y de Luz,

y selle la puerta donde se halla el mal.

Que la Luz, el Amor y el Poder restablezcan el Plan en la Tierra.

 

Con el gran afecto que te tengo y os tengo, desde las reuniones que hacíamos en la Plaza del Ayuntamiento, está contigo,

Manuel

Últim curs a Montcada (17): Els llibres d’espiritualitat.Bartolomé Sanz Albiñana

 

A veure si açò queda clar. El seminari menor de Montcada on vaig adquirir una bona educació secundària, tot i estar classificat per l’estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de grau superior a finals del curs 1966-67, i on s’impartien les mateixes matèries o més que en qualsevol altre col·legi privat o institut públic, no deixava de ser un seminari. És a dir, una institució eclesiàstica que prepara joves per al sacerdoci. Dit açò, tot el món comprendrà, sense gaire esforç, que aquell organisme on vaig (con)viure sis cursos i quinze dies als anys seixanta tinguera un fort vessant espiritual, com no podia ser d’altra manera.

A banda d’haver de confessar-me cada vuit dies, d’entrevistar-me amb el pare espiritual de torn almenys una vegada al mes i d’assistir a missa diàriament, els seminaristes teníem diversos llibres de lectura que guiaven la nostra vida espiritual. Això no significa que estiguérem tot el sant dia amb eixe tipus de lectures entre mans.

 

Els alumnes del seminari menor teníem, per començar, el Cantoral diocesano de José Climent Barber, i un llibre d’oracions titulat Prácticas de piedad, la primera edició del qual era de 1912. Aquest segon llibre contenia pregàries per a cada moment del dia, per a cada època de l’any litúrgic, per al Papa, per tots els sants haguts i per haver, i fins i tot hi havia una fórmula per al vot de castedat que, molt sensatament, podia fer-se per un dia, una setmana, un mes, un any o per sempre. Donada la importància d’aquest vot, no havien de fer-lo els alumnes de batxillerat (nomenats allí llatins) i els filòsofs sense el consell i permís expressos del seu confessor i del seu director espiritual. No sé bé si el clero secular estava obligat a fer més vots a la manera que ho feien els frares caputxins del meu poble (clero regular), amb hàbit marró fosc i un cordó blanc amb tres nucs.

 

Els caputxins són una variant dels franciscans. Un dia se’m va ocórrer de preguntar al pare Esteban —després pare Francisco García Sáez— el significat d’aquells tres nucs. Em va dir que significaven els tres vots de castedat, obediència i pobresa a què aquella orde estava sotmesa. Òbric un parèntesi: arran de les denúncies presentades els últims temps contra ministres de l’Església pels abusos sexuals comesos contra xiquets i xiquetes innocents des de qui sap quan, ja sé que vostés m’agrairan de no entrar en més detalls sobre els atemptats contra eixe primer vot. No es preocupen: no hi entraré. Tanque el parèntesi. Punt i a part.

Bé, tornem a les oracions. No en resàvem cap d’estranya ni medieval, encara que estigueren incloses en aquell llibret verd amb tapes d’hule. Si haguérem resat totes eixes pregàries a què em referia adés, no hauríem fet altra cosa, i les vint-i-quatre hores del dia s’haurien quedat curtes. Jo, no sé per què ja des d’acòlit, era molt devot de l’octavari per la unió de les esglésies cristianes: m’entristia i no entenia bé per quin motiu catòlics, protestants i ortodoxos anaven sarpa a la grenya, cadascú a la seua. Fa uns anys, després d’assistir a una missa ortodoxa en un monestir grec i de besar al final les icones del Crist Pantocràtor, de la Mare de Déu o Mare de Déu de Theotokos i d’algun sant bizantí com fan en els ritus orientals, el pope em va explicar mentre em mostrava el monestir excavat en la roca que érem els catòlics romans qui ens havíem separat de la vertadera Església el 1054 (cisma d’Orient) i que ells havien continuat com abans. Ja veuen: tothom vol tindre la raó i exercir l’autoritat i el poder, i així no es pot anar enlloc.

 

El Seminari Major, per la seua banda, tenia uns altres llibres, més adequats a la seua edat: el Liber usualis, amb cants gregorians, i les Horae diurnae. Els dos seminaris compartien el Missal, que no recorde bé si era només en llatí o bilingüe llatí-castellà. Eixe era el nostre marc espiritual bàsic pel que fa a llibres pietosos abans del Concili Vaticà II, fa vora seixanta anys. En valencià, és clar, no en teníem cap, i només recorde que cantàvem l’himne de Romeu a la Mare de Déu dels Desemparats “La patria valenciana”:

La Patria Valenciana s’ampara baix ton mant,

¡Oh Verge Subirana de terres de Llevant!

La terra llevantina reviu en la Capella

Al fervós homenaje de pur i ver amor

Puix sou la nostra Reyna i vostra image bella

Pareix que está voltada de magic resplandor.

La rosa perfumada, la mística açutcena… (sic).

Però com a llibres d’espiritualitat, jo entenc tots aquells que al llarg dels sis cursos hi vaig llegir en les hores de meditació abans de la missa: uns vint minuts diaris. Eren llibres de lectura espiritual i de suport a la meditació recomanats pels pares espirituals en les entrevistes personals, ja que no recomanaven mai un llibre per a tota una comunitat; dit amb altres paraules: cada ovella tenia el seu pinso. Jo crec que llegíem aquests llibres particulars amb la idea que, posats a meditar, els nostres caps no pensaren en la mona de Pasqua, que és el que sol passar quan et diuen que és temps de meditació o reflexió.

Una vegada a la setmana, en comptes de meditació individual o lectura d’algun d’aquests llibres recomanats, el pare espiritual de la teua comunitat, formada per dos cursos, feia una plàtica, que era una mena de sermó curtet centrat en algun punt de la doctrina cristiana. Molt esporàdicament apareixia a fer la plàtica un pare espiritual d’una altra comunitat: u sempre para més atenció a una xarrada quan el conferenciant és nou. Jo coneixia de vista, de veure’ls pels corredors, tots els superiors i pares espirituals no sols dels llatins sinó també dels filòsofs i teòlegs. Sis cursos donen prou de si per a interioritzar les seues fisonomies, imatges i moviments. I ara que mencione la paraula “imatges”, he de dir que quant a imatges religioses, era un lloc més aïnes protestant: de la Mare de Déu, per exemple, només recorde la Immaculada de Vicente López, la Immaculada de Ribalta i l’escultura de la Immaculada de Vicente Rodilla Zanón (1901-1971), germà del Rector, coneguda com La Musculosa, situada en els passejos entre el frontó i les piscines.

 

Conserve un parell de llibretes de meditacions i plàtiques de quan feia segon i tercer, és a dir, aquell temps en què jo era un bon xiquet i el dimoni encara no m’havia marejat amb cap temptació. No sé si devia ser en quart quan les temptacions del dimoni van començar a apartar-me del bon camí i finalment llançar a perdre els meus ideals, els meus projectes inicials.

Açò dels llibres d’espiritualitat és molt fàcil d’entendre: no té cap misteri. De la mateixa manera que u va al metge quan està malalt, i aquest, després d’un reconeixement, et dóna un tractament amb unes medicines que milloren la part del cos afectada, nosaltres, a més del metge don Emilio, que sempre ens donava una aspirina després de la visita tinguérem què tinguérem, també teníem uns metges de l’ànima: els pares espirituals. Don Modesto Guanter en primer i segon, i don Antonio Lagarda († 2022) en tercer i quart. En teoria, en cinqué i sisé degué tindre don Jesús Marqués, però a penes el recorde: no sé si és que amb l’entrada en vigor del Concili Vaticà II s’havia flexibilitzat allò de l’entrevista mensual amb el pare espiritual. O potser jo començava a passar un poc de tot aquell muntatge d’actes de pietat amb oracions de matí i de nit, missa, visita eucarística, sant rosari, benedicció amb el Santíssim, sabatina, plàtica, retir espiritual, exercicis espirituals, novenari de la Immaculada, festa de sant Tomàs de Villanueva i mes de Maria i del Sagrado Corazón. Crec que no oblide res.

Totes les lectures havien d’estar sempre orientades per superiors i pares espirituals: “Firma sit lex quae prohibetur ut diaria et commentaria… in manibus alumnorum seminarii libere non relinquantur”, de tal manera que diaris i revistes no pogueren circular lliurement en mans dels alumnes del seminari. Pareixia el segle XIX, però eren els anys seixanta del XX! La primera meitat d’eixa dècada, tot s’ha de dir, va ser molt diferent de la segona. La celebració del Concili Vaticà II va provocar molts canvis i una ruptura amb el passat.

Jo llegia revistes musicals (El Musical, Fans…) sense demanar permís a ningú, ja que necessitava descansar de la tensió constant que suposava l’estudi de les matèries acadèmiques i la lectura dels llibres d’espiritualitat. Ah, i en cap moment em va passar pel cap d’endur-me El Lazarillo de Tormes o El Buscón de Quevedo a la capella per a avançar un poc en el llistat de lectures prescrites que tenia en literatura espanyola. No sé jo si don José M. Belarte (el nebot) i els pares espirituals estaven coordinats a l’hora de manar lectures. Els dos últims cursos, el llibre dels Salms de l’Antic Testament, en castellà, és clar, em va fer molta companyia i encara el llig: “Escolta el meu clam, Déu meu, / estigues atent a la meua súplica. / Des d’una terra llunyana t’invoque; / el meu cor defalleix” (Salm 61).

 

Ara, al final de la vida, pense que amb la quantitat de llibres d’espiritualitat llegits aquells anys hauria de ser sant en vida. Però veig que cada dia que passa sóc més pecador. Un dia hauré de fer-me l’ànim seriosament: oblidar durant vint-i-quatre hores el telèfon mòbil i posar-me a fer un retir espiritual com el que féiem aleshores, i llegir algun d’aquells llibres d’espiritualitat, que falta em fa, com ara Palabras cristianas de Charles Peguy o Una religión para nuestro tiempo de Louis Evely. Segur que hi trobe coses interessants. Reconec que allò de meditar estava molt bé perquè, amb el ritme tan frenètic de cada dia, el meu cos no s’assossegava fins que no sonava el timbre del descans i el mític “gran silenci del seminari” no s’apoderava dels tres pavellons i no se sentia una mosca.

Bartolomé Sanz Albiñana 

 

 

PUNTUALIZACIONES AL LIBRO “¡NOSOTROS LOS HETEROS!”.Antonio Roig Roselló

 

 

Querido amigo Herrero:

Francisco Jover, lector de "Nihil Obstat", ha redactado un comentario a mi artículo sobre el libro "¡Nosotros, los Heteros!".

Puede que su punto de vista haya sido compartido por otros.

Te envío estas Puntualizaciones por si ayudan a aclarar ideas.

Un abrazo

Antonio 

Francisco Jover ha hecho un comentario sobre el libro “¡Nosotros, los Heteros!” que quiero valorar aquí en la medida en que otros lectores puedan tropezar y desorientarse con la ambigüedad del título.

Escribe Francisco (¡gracias, amigo, por leer mi artículo y glosarlo!):

“Por el título parece interesante el libro de Antonio Roig. Espero que no tenga ningún síntoma de carácter excluyente”.

“Síntoma de carácter excluyente” son palabras que me atemorizan.

Por pasos.

La portada del libro engloba varios autores. Ahora bien, de un total de 200 páginas que abarca el total del libro, Juan A. Herrero Brasas aporta más de la mitad del mismo, amén de un trabajo silencioso, ingente y perseverante, por llegar  a materializarlo físicamente. No es empresa fácil de lograr. En estos tiempos digitales los libros en formato papel son casi una rareza. Él lo ha conseguido. Mi enhorabuena por el logro. Y, por ello mismo, le reconozco todo su derecho de inscribir su nombre en letras más grandes en la parte superior de la portada.

 

En la parte inferior de la misma matiza:

“Con la colaboración de:

Antonio Roig

Eduardo Mendicutti

y Paco Maroto”

En realidad “colaborador”, en ese libro cargado de ideología, puede resultar un nombre peligroso. De ahí la advertencia de Francisco Jover cuya razón alcanzo a medir.

Yo me siento autor absoluto de las 45 páginas que escribí (en el disco duro de mi ordenador ocupan 60 páginas) y que reflejan mi pensamiento en temas que están en la razón de mi vida.

Sobre todo reivindico la importancia de dar a conocer la historia que en el original que entregué figuraba como capítulo V y que quise diera título al conjunto de mi aportación: “Historia de un chantaje”.

“Siempre he querido contarlo y ha llegado el momento de hacerlo”, comienzo.

Cuando se proyectó el libro tenía 81 años. Con las demoras e imponderables sobrevenidos el libro llega al público a punto de cumplir 83 años.

El incidente generador del título podría haber quedado en anécdota intrascendente. También podría haber destruido mi vida. Porque la pederastia y las babas  que la envuelven engordan y devienen en monstruo temible. Una vez te salpica ¡Ay de ti!

Así que convertí en el núcleo  de mi libro ese juicio ocurrido el 14 de febrero de 1983. Casi cuando no existía la pederastia (lo que no se nombra no existe).

Ese juicio ha llegado hasta el día de hoy y quizá está en el trasfondo de mi conciencia.

                 * * *                                          

Es el momento de señalar que no tengo nada que ver con el título del libro: “¡Nosotros, los Heteros!”.

No es un título consensuado.

Decir, incluso, que, aunque lo respete, el título no me gusta.

Hetero hoy día y para casi todo el mundo viene a significar heterosexual.

¿A qué viene que nosotros, los cuatro, que hemos salido a la palestra desde posiciones diversas (HETEROGÉNEOS sí somos, o sea diversos) y asumido una etiqueta que fue delincuencial nos envolvamos ahora con la bandera de lo que hasta ayer fue considerado lo único políticamente correcto de exhibir?

Más de uno se restregará los ojos. No me lo puedo creer.

Para consolarme de figurar en esa portada tendré que recordar que Editorial Planeta, en su momento, colocó al lado de la fotografía que ilustra el último libro de mi trilogía un texto desmesurado:

La confesión de un hombre que asume su condición de homosexual frente a un entorno social y religioso que no le comprende ni acepta su osadía y contradicciones (Vidente en rebeldía, Planeta, 1979).

Osadía y contradicciones, vaya.

La valoración anterior (por otra parte, Planeta me trató con mucha consideración y generosidad) me lleva a otra palabra formada con ese prefijo: HETERODOXO. Porque Heterodoxos los cuatro sí somos: gente que se ha apartado de la ortodoxia. La conformidad con la doctrina establecida y tradicional no es nuestro distintivo.

Reivindico para mí el derecho a disentir.

Casi contra mi voluntad he llegado a eso: Eppur si muove.

Se está caliente y bien en el rebaño común.

Por eso he escrito antes: “casi contra mi voluntad” he llegado a eso.

Soy débil, excepto en las ideas.

Y ahora, además y con la edad, frágil y vulnerable.

          * * *

Finalmente también quiero señalar que no tengo nada que ver con la tachadura (rojo sobre negro) de las siglas que la historia del Colectivo Homosexual ha ido construyendo.

LGTBIQ son ya nuestro mantra familiar. Y las siglas que vendrán.

Que todas ellas decoren nuestras vidas.                     

 *   *   *

Está claro y muchos lo comentan que a la hora de valorar y premiar los esfuerzos personales, o sea: a la hora de las medallas

                          Ni son todos los que están

  Ni están todos los que son

Pero los verdaderos referentes no necesitan medallas ni aplausos.

Los verdaderos premios están inscritos en la sangre, sudor y lágrimas de aquellos que los atesoran en silencio.

Llego al final de mis puntualizaciones no sin antes desligarme de la dedicatoria del libro. Dice:

   A todos los que luchan por la justicia y la igualdad.

  No a los que sólo luchan por divertirse más.

El subrayado es mío.

No quiero añadir nada más. Aquí al buen entendedor pocas palabras le bastan.

En el latín que aprendí: Intelligenti pauca.

                                                          *   *   *

 Llegar a casa es la meta.

Y la tarde de invierno, inhóspita, parece no tener fin.

Al caer la noche se he formada una cola inmensa que espera.

Y la marquesina de la acera resulta insuficiente para protegernos de la lluvia.

Sopla el viento y el autobús no llega.

No llega.

Y llega, por fin, el autobús.

Uno a uno y en silencio los componentes de la cola van entrando en el espacio protector.

¡Qué placentero juego seguir con la mirada los regueros del agua en los cristales!

Ya sólo queda sitio para uno.

Y ese uno es el anciano que llegó primero.

“Ahora llega mi turno” suspira el anciano en el momento que entra.

Va a entrar y en el preciso momento que va a poner el pie en la plataforma

un joven, en la flor de la vida, se le adelanta y sube.

El anciano no entrará.

Seguirá flotando en la noche, solo.

No le duele quedarse fuera.

Le duele saber que,

siempre,

siempre

su destino es quedarse fuera.

 

                               Antonio Roig Roselló

                        Valencia, miércoles 8 de junio de 2022

 

Retalls fragmentaris (i 2) Bartolomé Sanz Albiñana

 

Des del principi el cinema havia estat font de pecat: eixe era el motiu pel qual el rector del meu poble consultava la qualificació moral dels espectacles en aquell llibre negre de tapes dures titulat Guía de películas estrenadas 1939-1959, ja que d’aquesta manera s’estalviava en les confessions allò de “he tenido pensamientos impuros”. A Montcada, el Rector Rodilla havia delegat la seua autoritat censora fílmica en l’equip de pares espirituals.

 

Posat a besar la mà del rector del poble cada vegada que el veia pel carrer en senyal de submissió i obediència, al Seminari de Montcada em va estranyar que no l’haguera de besar mai a ningú: ni superiors, ni pares espirituals, ni professors. Encara com!

Quan dormíem en dormitoris comuns (els tres primers cursos en el meu cas) hi havia un llumet entre els vàters i les dutxes que quedava encés tota la nit per si algú n’havia de fer ús. No vaig sentir a parlar mai de cap cas de robatori en el meu curs.

 

Si incorríem en alguna falta de disciplina, la corregien amb un castic. No anar al cinema era per a qualsevol de nosaltres el pitjor de tots els castics, ja que ens havíem de quedar a l’aula d’estudi fent deures o llegint o copiant un muntó de vegades “No volveré a hablar durante la hora de estudio”, per exemple.

Encara que estava prohibit de menjar fora dels menjadors, de tant en tant véiem algú traure de la maleta un tros de xoriço, de formatge o de sobrassada embolicat amb paper d’estrassa i pegar-li un mos: jo sempre ho vaig fer al menjador, on tenia el meu pot de Cola-Cao davall la taula al costat del tovalló. Em feia oix veure algú amorrar-se al pot de llet condensada La Lechera (no vaig poder mai amb ella). Ma mare, com totes les mares, patia per si passava gana, però no en vaig patir mai. Sí que esperava amb il·lusió un tros de coca de llanda feta per ella i l’àvia Teresa, i unes barretes de xocolata que m’arribaven quan rebia la bossa de la roba neta. Menjar la coca amb xocolata m’acostava a casa, a la meua família, a la meua germana.

Dormia encara en dormitoris comuns quan un dia vaig llegir en una revista molt grapejada que Marilyn Monroe s’havia mort en prendre’s més pastilles del compte: d’eixa notícia vaig aprendre que no havia d’ingerir més pastilles de les que el metge em receptara.

Podia anar a parlar amb el superior i el pare espiritual i visitar el metge quan volia, però sempre fora de l’horari de les classes lectives. Uns em prestaven llibres i uns altres em donaven medicines, així que l’ànima i el cos els tenia alimentats. No em podia queixar de res.

 

 

Els primers cursos no teníem biblioteca: no recorde bé d’on ampràvem els llibres (molts d’Emilio Salgari, això sí). Al tercer pavelló teníem una biblioteca decent, amb prou llibres i revistes actuals. Evidentment, al Seminari major hi havia una biblioteca respectable, però els alumnes del menor no hi podíem entrar. Jo sempre he cregut que Jesús Marcial Conill Sancho, sense dubte l’alumne més intel·ligent del meu curs, tenia un salconduit especial per anar-hi. Per què? Perquè els seus resums dels llibres de lectures obligatòries que ens manava don José María Belarte (el nebot) estaven a anys llum de la resta dels mortals, i dubte que els alumnes de Filosofia i Lletres els pogueren tindre tan ben fets i documentats. Per algun motiu Jesús Sancho (casat amb la filòsofa Adela Cortina) és catedràtic de Filosofia Moral i Política en la Universitat de València. I ara que he nomenat Belarte, que havia estudiat a Roma, aquest professor no ens va nomenar mai l’Index Librorum Prohibitorum: prou que va fer d’incloure La Celestina i El Lazarillo de Tormes entre les lectures obligatòries que havíem de fer, prou.

Ara que ho pense amb més tranquil·litat, no hi havia bancs enlloc, tret dels del de la capella de la comunitat formada per dos cursos o els de la capella major: ni als patis, ni als corredors, ni a les avingudes de xops, ni als camps d’esports. Curiós. Sempre estàvem en moviment, com el “panta rei” d’Heràclit.

De l’últim curs a Montcada, don Vicente Castañer era l’únic que recorde que encara resava les oracions del breviari romà, el llibre litúrgic que conté els salms de l’Antic Testament, himnes, lectures, oracions, etc., que se reciten en l’ofici diví o litúrgia de les hores de l’Església Catòlica. Don Vicente era un mag de la gestió del temps: ens feia la classe de llatí o de grec, esmorzava, fumava un cigarret i llegia el breviari en l’hora de classe. Un cas únic, un bon professor. No sé qui em va dir que també va impartir llatí en la Facultat de Filosofia i Lletres.

Al meu poble, l’últim prevere que vaig veure amb el breviari entre mans va ser don Antonio Cerdà Talón († 1967). Quan no llegia el diari Ya, llegia la revista Ecclesia i a continuació el breviari. El clero que hi va venir després no llegia res de tot això: en un parell d’anys tot va canviar a una velocitat de vertigen. Vagen vostés a saber, després de més de cinquanta anys, què lligen els preveres actuals. Ah, i quan jo ja tenia prou ús de raó (encara es diu així?) vaig esbrinar que la majoria de rectors seculars eren més aïnes funcionaris sacerdotals, però que en comptes de treballar per a una conselleria treballaven per a algun dels molts departaments de l’arquebisbat. No resulta estrany, per tant, que el Seminari captara els qui destacaven per tal d’encarregar-los altres missions: funcionaris arquebisbals (crec que es diuen curials), ampliació d’estudis a Roma, Munic, Lovaina, l’Angelico, la Gregoriana, Salamanca, etc., o superiors, professors, càrrecs administratius…

Com a tot arreu, hi destacava gent, és clar, però molts només aspiraven a ser rectors de poble, simples “párrocos” destinats a una parròquia a administrar sagraments: batejar, donar la comunió, fer misses, pernoliar, etc. A finals dels seixanta, la vida dels aspirants a ser consagrats sacerdots de Crist no era gens fàcil, i molts, que no pogueren resistir les temptacions del món, van abandonar eixe camí. Es van oblidar allò de “Tu es sacerdos in aeternum…” i van penjar la sotana “per a viure d’acord amb la seua consciència”. Alguns d’ells van tenir més d’una topada amb l’arquebisbat a causa de les seues iniciatives i la seua manera de pensar. Dit amb altres paraules: la jerarquia eclesiàstica no els ho va posar gens fàcil; és més: alguns van ser perseguits com si es tractara de gent dolenta o delinqüensts. Em ve al cap el calvari que va sofrir don Luis Francisco Marco Benlloch (1936-2021), el meu primer professor de llatí.

Els meus últims anys a Montcada mantenia contacte amb el món per correspondència: masculina i femenina, encara que els coste molt de creure. I recorde que ja no m’obrien les cartes com els primers cursos. No sé bé si és que finalment s'havien obert les portes  o si els dirigents de FACUSA (Fábrica de Curas, Sociedad Anónima) havien tirat la tovallola.

Faig un esforç per a identificar algun company que exercira en el meu curs un magnetisme especial, un líder, i no de me n’apareix cap. Si més no, sobre mi. Era un curs prou normal: tres o quatre que hi destacaven i la resta normal-normal.

Sempre vaig considerar el pare espiritual don Antonio Lagarda († 2022) l’home adequat per a dirigir la meua vida espiritual: podia confiar en ell i abocar-li els meus secrets, els dubtes més íntims, les meues temptacions, remordiments i frustracions. Pel que fa als enamoraments juvenils, els vaig portar amb total secretisme i no li’ls vaig mencionar, no fóra cosa que em reprengueren i em castigaren sense deixar-me anar a casa els caps de setmana que em pertocaven. Això sí que no! A més, què podia saber aquell sant baró de l’amor que no fóra l’amor a la Puríssima? Però reconec que amb Lagarda em notava en bones mans: difícilment ningú et pot transmetre espiritualitat si no en té i no la viu. Per a mi, Lagarda era un model a imitar a la meua edat, un home bo, que a més sabia matemàtiques.

M’agradava complir les obligacions. Això sí, confesse que no ho feia en un grau excessiu: no era cosa de cridar massa l’atenció. En fi, aquestes són algunes de les vicissituds d’un xiquet dels anys seixanta destinat a ser vidrier, seguint la tradició paterna, però que per coses de la vida va deixar el poble amb aquella crida inicial que es deia vocació (“Veniu amb mi i vos faré pescadors d’hòmens”, segons Mateu 4:19), i que finalment el portarien a empreses que ni ell mateix podia somniar quines serien.

Bartolomé Sanz Albiñana