Els professors no solien faltar a les classes, que és l’alegria més gran per als estudiants en determinades edats, sobretot si és en dia d’examen. Recorde, de tota manera, que cap a finals d’eixe curs havíem tingut una hora lliure, o potser un professor havia faltat per algun motiu greu, abans de l’hora del berenar, així que, com que em tenia cosconelles a la panxa vaig decidir d’entrar al menjador abans que sonara el timbre reglamentari de les 17.30. Els menjadors del seminari no estaven tancats com els de la mili; en realitat no hi havia portes tancades dins del recinte. Eixe dia hi havia nocilla o mantecover de tres colors per a berenar. Un plateret en cada taula. Doncs bé, vaig obrir un panet i amb una cullereta vaig anar untant-me un poquet d’eixa crema de cacau del plateret de cadascuna de les taules. Vaig agarrar un empatx tan gran que ja no l’he tornada a tastar mai més. De manera que quan hui en dia sent parlar de nocilla o d’algun succedani, encara se’m remou el cos i em ve al cap la mala experiència d’aquella vesprada fatídica, en què a l’hora de sopar encara tenia la crema de cacau pegant-me voltes per la panxa.
No hi havia cap capítol en el Reglament de l’internat que fera referència als menjadors. Sols hi posava que ‘No se come nada fuera del refectorio’, paraula que per cert no féiem servir mai; si de cas, a vegades empràvem la paraula ‘comedero’, recordant la diferència que en primer curs ens havia fet don Moisés Sánchez, professor de matemàtiques des del 1945, entre ‘comedor’ (‘que come mucho’) i ‘comedero’ (‘lugar en donde se come’). Tal i com jo el recorde, don Moisés tenia un humor molt especial i sarcàstic; això no vol dir que no fóra ‘un home compromés amb la nostra societat’, com un amic m’ha recordat. Eixe curs continuàvem fent al menjador el que havíem fet des del primer: els qui hi servien eixa setmana menjaven abans i també acabaven un poc després, mentre la resta se n’anava a l’habitació a canviar-se per a l’hora de l’esport o tenia passeig, segons fóra hora de dinar o de sopar. Eixe curs, o l’anterior, ja hi havien aparegut ‘las mesas calientes’, una innovació tecnològica revolucionària mitjançant la qual, mentre repartíem el primer plat que aplegava en el muntacàrregues des de les cuines del soterrani, el segon plat romania calent en uns forns fins que se servia en els carros de dues altures al llarg del menjador. Ningú no em podrà negar que això era un avanç gens desdenyable a mitjan anys seixanta, quan tots els qui teníem ús de raó recordem les condicions sociosanitàries de la majoria de les cases sobretot, en les zones rurals.
I ja que he mencionat el Reglament més amunt, tampoc no s’hi contemplaven mesures disciplinàries com les que recullen els reglaments de règim intern als centres de secundària actuals: hi havia sancions i càstigs per a mantenir l’orde i la disciplina, és clar que sí, però no venien tipificats reglamentàriament. Teníem sancions individuals i col·lectives. Ah! I alguna galtada sorpresa i puntual que et podia arrear algun reverend de curs en el moment més inesperat, però sens dubte merescuda. Els reverends eren com els sergents del servei militar: els responsables de la disciplina i de la domesticació de la tropa. Me’n recorde de tots: Ignacio González Llopis (de Bellreguard), Estrems Burgal (d’Alboraia, † 2014), Antonio Ferrer Perales (d’Alcúdia de Crespins), Javier Peñarrocha Sanchis, i Juan José Blanco Oliver (de Carcaixent, † 1999). En quart d’Humanitats (una altra forma per referir-nos al quart de batxillerat o de llatí), ja estàvem tots domats i no ens feien falta els reverends. Que jo sàpia, no va quedar ningú traumatitzat pels mètodes de l’època.
I en 4t no ens feien falta els reverends perquè en eixe curs ja teníem clars uns quants conceptes: quan un s’educa en un internat, al cap de dos dies comprén perfectament, sense massa explicacions, que la disciplina és el bàlsam suau sense el qual la convivència no s’estén uniformement, i impregna els individus d’una comunitat. Amb la disciplina, un comença a trobar sentit a les paraules treball, esforç, obligacions, rutines, límits, normes, etc. Quan aquests conceptes tarden molt a assimilar-se tenim un problema, i aleshores és millor llevar-se d’enmig i tornar-se’n a casa per a no molestar, si és que no t’hi han enviat ja.
A la nit, en acabar el passeig de després de sopar, ens reuníem tots a la capella del curs per a participar en l’oració comunitària: lectura d’un cant del Cantoral i un salm diferent cada dia —’Levanto mis ojos a los montes: / ¿de dónde me vendrá el auxilio? / El auxilio me viene del Señor, / que hizo el cielo y la tierra’ (salm 121 [120]). Quin privilegi, seguint la tradició, recitar aquests càntics que havien format part de la vida espiritual de comunitats i d’homes tan distants en el temps i en el pensament com els benedictins i els puritans anglesos, Luter i sant Francesc Xavier, C. Wesley i J.H. Newman!—.
Ja cadascú a la seua habitació, teníem fins a les onze per a estudiar o llegir; arribada eixa hora, apagàvem les llums. Si algú s’oblidava de fer-ho, el superior li pegava dos colpets a la porta i ja n’enteníem el significat. Com que les habitacions tenien un vidre a la part superior de la porta que donava al corredor, era fàcil de detectar els despistats o els qui intentaven d’incomplir les normes. El silenci en les hores del descans era absolut, i tothom posava cura de ‘no molestar a los demás’. ‘De ninguna forma hace funcionar las persianas por la noche, desde la hora señalada hasta el toque de los timbres al día siguiente’ (Reglament, 1961: 27). Fins eixe curs jo havia sigut un xic submís que abaixava el cap a tot el que li manaven, però a mesura que la meua identitat personal adolescent s’anava consolidant, també començava a separar les síl·labes de la paraula rebel·lia.
Per descomptat que a eixes altures ja havíem interioritzat les normes bàsiques de convivència i de comportament que cal observar quan es viu en comunitat, paraula entesa no en el sentit religiós sinó en el civic, i per les quals un conjunt de persones es regeix per uns codis de conducta i de respecte cap als altres, regles que a mesura que em faig gran trobe a faltar cada vegada més en la societat en què visc, i més en aquests temps d’ansietat, angoixa i confusió que ens inocula la pandèmia.
Bartolomé Sanz Albiñana
